El Casal- Palau dels marquesos d'Aitona.

El passat mes de juliol a l'entrada "El jaciment arqueològic de Bovalar" vàrem anar al petit altiplà a la riba esquerra del riu Segre, a només dos quilòmetres de la vila de Seròs, on hi ha el jaciment arqueològic del poblat visigòtic de Bovalar.

 

 

Sense marxar del terme municipal de Seròs al més d'agost, mitjançant dues entrades, observàrem detalladament el Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya, el primer establiment trinitari en terres hispàniques fundat l'any 1.201 per Joan de Mata. A l'església, d'una nau amb absis pla reforçat amb contraforts, s'hi han fet molts canvis i ampliacions als segles XIV, XVI i XVII. Si voleu recordar les visites cliqueu sobre els enllaços anteriors.

Avui tornem a Seròs per donar un cop d'ull al Casal-Palau dels marquesos d'Aitona, d'estil renaixentista. La família Montcada, senyors d'Aitona, van promoure a la primera meitat del segle XVI la construcció d'un gran palau a Seròs per establir-hi la seva residència. L'edifici també es coneix com Palau dels Montcada. El conjunt arquitectònic, de planta rectangular, està format per tres cossos i un pati interior. La superfície construïda és d'uns mil metres quadrats i el pati de la part posterior és de dos-cents metres quadrats. 

Us proposo aparcar a la plaça de les Escoles i anar des de l'Ajuntament pel carrer de la Vila fins a la parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu construïda entre 1.743 i 1.753 pel mestre de cases de Seròs Josep Daura.

Avui no visitarem l'església barroca-neoclàssica, però aixecant la mirada podem veure l'alt cupulí del cimbori octogonal i alguns dels nius de cigonyes que hi ha. Darrere treu el nas el campanar que fa 35,83 metres d'alçària.

Quan arribem al carrer Major, anem a la dreta fins a la plaça Major, on ja veurem la façana de cos de llevant que probablement és d'època posterior al cos principal del conjunt arquitectònic. El cos de llevant, de planta rectangular, mesura vint metres de llarg per deu metres d'ample.

El Casal Palau, declarat l'any 1.949 Bé Cultural d'Interès Nacional, té planta baixa, primer pis i golfes. A la fotografia següent podeu observar millor el primer pis ( de carreus ) i les golfes amb galeria d'arcs de mig punt una mica rebaixats ( de maó ) de la façana de llevant.

L'edifici que inicialment fou residència dels Montcada, segles després la van dividir en quinze habitatges per llogar.

Si anem a l'esquerra arribarem a la plaça del Mestre Viladegut on ens espera el cos principal del gran Casal-Palau.

Vaig fins al carrer de la Palma per fer la fotografia següent en la que podeu veure la façana sud del cos principal des d'una altra perspectiva.

Gràcies ales properes fotografies de detall constatareu que el cos principal és diferent al primer cos que hem vist. Si al de la plaça Major la planta baixa i el primer pis són de carreus i les golfes de maó, al cos principal només veiem carreus ben escairats a la planta baixa, la resta ( primer pis i golfes ) és de maó.

A les dues fotografies anteriors i a la propera més detalladament podeu veure la porta principal adovellada d'arc de mig punt amb l'escut de la família ( molt malmès ) a la dovella clau.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us puc mostrar millor l'escut a la fotografia següent de detall en el que costa apreciar els detalls esculpits perquè l'erosió i el blauet ( del que hi ha restes a les dovelles de la porta i en punts de la façana ) ho dificulten.

 

 

Aixecant la mirada des del centre de la façana sud del conjunt arquitectònic podeu constatar que la primera planta i les golfes estan fetes amb maó.

La galeria de solana d'arcs de mig punt té a sobre un espectacular ràfec que ressegueix tor el perímetre del Casal-Palau dels marquesos d'Aitona.

La part de maó de la façana originalment estava recoberta per un revestiment amb incisions rectangulars que imitaven als carreus i les dovelles. Com podeu constatar a les fotografies de detall anterior i propera, a la part superior de la façana, sota la coberta, es conserven petits fragments d'aquest revestiment.

 

Les moltes reformes fetes, les més agressives al llarg del segle XX han canviat els grans espais originals. Actualment la divisió interior ha fet que els tres cossos del conjunt arquitectònic no estiguin comunicats entre ells.

Torno a la cantonada de la plaça del Mestre Viladegut amb el carrer de la Palma per mostrar-vos la façana oest. M'apropo a la porta de maó d'arc de mig punt,tapiada, de la fotografia anterior per fen-ne la fotografia de detall.

El zoom de la càmera fotogràfica em permet ensenyar-vos la rajola de ceràmica vidrada que ens explica una petita part de la història d'aquest atrotinat edifici.

El pas dels segles ha degradat el gran Casal-Palau renaixentista. Quan deixà de ser residència de la família Montcada  ha tingut moltes funcions: escola pública per a nenes, caserna de la Guàrdia Civil, pisos pels miners, botigues a la planta baixa...

La fotografia de detall és de la façana oest, concretament de la part corresponent al tercer cos del conjunt arquitectònic. En aquest cos les obertures estan emmarcades amb carreus ben escairats.

Des  de la cantonada del carrer de la Palma i el carrer Pòrtic de la Verge faig la fotografia següent en la que podeu veure la façana nord del Casal-Palau. Darrere treu el nas el campanar de la parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu.

Giro cua per tornar a la plaça del Mestre Viladegut on, a la propera entrada dedicada a la vila de Seròs, donarem un cop d'ull a Cal Gaspar d'Ivars i a la Casa d'Isabel Daura.

Atentament.

Senyor i

Santa Maria d'Escarp.

Tanco amb l'entrada d'avui el petit periple per recordar l'evolució de la vida monàstica al Baix Segrià. En entrades anteriors hem visitat el jaciment arqueològic de Bovalar i el monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya, els dos al terme municipal de Seròs.

Marxant del monestir trinitari d'Avinganya cal tornar a la carretera LP-7041 i anar a la dreta per en només cinc minuts aparcar a tocar del poc que queda del monestir cistercenc de Santa Maria d'Escarp, ubicat al terme de Massalcoreig. 

L'ordre del Cister fundà aquest monestir l'any 1.213. L'any anterior Pere I el Catòlic havia fet la donació d'una antiga granja sarraïna a l'abat Arnau II de Citeaux amb l'objectiu d'establir-hi una comunitat cistercenca.

A la fotografia anterior podeu veure el campanar barroc i l'ala est de l'antic monestir i a les dues properes fotografies de detall l'atrotinada cel·la ( lloc on hi ha les campanes ) del campanar que està a punt de caure. Constatareu des de diferents perspectives que en una de les façanes d'aquesta cel·la  hi ha molts impactes de bala...

 

A tocar del monestir cistercenc veureu el plafó informatiu de la fotografia següent que ens fa cinc cèntims de la seva convulsa història. Com que no es pot visitar perquè és una propietat privada aprofitarem algunes de les fotografies d'aquest plafó.

A la part superior hi ha la fotografia que l'enginyer de mines, geòleg i fotògraf pioner Lluís Marià Vidal i Carreras va fer del monestir a finals del segle XIX. A més a més Lluís Marià fou president del Centre excursionista de Catalunya, de l'Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Constareu a la fotografia que una part del monestir ja presentava senyals d'un estat de conservació preocupant, però encara es veu l'església del monestir.

Font fotografia: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

 

Si a la fotografia anterior podeu veure un pas de barca per creuar el riu Segre a la següent, feta també per Lluís Marià Vidal i Carreras a l'abril del 1.889,  veureu un senzill pont.

 

 Font fotografia: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

 

Al final de la pàgina 304 i al començament de la 305 de l'obra de Gaietà Barraquer Roviralta, editada en dos volums l'any 1.906,  "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX" hi podem llegir: ..." En la orilla derecha del Segre, en el punto donde éste confunde sus aguas con las del Cinca, y por lo mismo en la raya de Aragón, y de él separado sólo por la madre del último río, aparecen las grandes ruinas que un dia fueron el renombrado monasterio de Nuestra Señora de Escarpe"...

 

 

Durant la visita al monestir de Santa Maria d'Escarp de l'any 1.898 Gaietà Barraquer Roviralta va fer la fotografia següent de l'església enrunada. La trobareu a la pàgina 306 del primer volum.

 Font fotografia: Gaietà Barraquer Roviralta. "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX".

 

Als segles XIII i XIV el monestir, que gaudia de la protecció del rei Jaume I, visqué una època de prosperitat. Fins i tot tingué una farmacopea molt important. Però a partir del XV començà la seva decadència. El monestir d'Escarp fou jutge en un conflicte entre els monestirs de Poblet i de Santes Creus. Escarp donà la raó a Santes Creus...

 

 

Font fotografia: Servei d'Arqueologia de la Diputació de Lleida.

 

Les restes més antigues que es conserven, el celler i el mur meridional del cos est-oest. són del segle XIII. Al celler d'estil cistercenc hi ha dos arcs apuntats sostinguts per una columna de fust llis que divideixen l'espai en dues meitats. La fotografia anterior, del plafó informatiu, és d'aquesta columna i a la propera podeu observar millor el celler i els arcs.

Font fotografia: Servei d'Arqueologia de la Diputació de Lleida.

 

Però posteriorment Poblet es quedà el monestir de Santa Maria d'Escarp i el traspassà a patronat reial fet que implicava que el rei anomenava als abats...

Continuant amb les fotografies del plafó informatiu, a les dues properes podeu observar dos grafits que hi ha a les golfes de l'edifici est. El primer és d'un destructor i el segon d'un vaixell mercant.

Font fotografies: Servei d'Arqueologia de la Diputació de Lleida.

 

Després de la destrucció patida durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ) no es va reconstruir fins a mitjans del segle XVIII. Aquesta fou la darrera reconstrucció. Amb la Guerra del Francès del segle XIX i l'exclaustració de 1.835 la decadència fou definitiva.

A la fotografia anterior podeu veure la part inferior del campanar i l'ala est del monestir. Aquests són, a més a més dels del celler, els dos elements arquitectònics més ben conservats del monestir. A la fotografia següent podeu observar l'ala est des d'una altra perspectiva.

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior a la planta inferior del cos de l'esquerra hi ha la porta amb llinda i muntants de pedra ben treballada flanquejada per dues finestres, tres finestres una mica més grans a la primera planta i les tres de la segona gairebé a tocar de la teulada són les més petites. El segon cos té la mateixa distribució de les obertures però s'ha modificat l'antiga porta i l'arrebossat s'ha pintat de color blanc. La fotografia següent de detall és de l'antiga porta del cos de l'esquerra.

Durant la Guerra del Francès s'hi instal·là un hospital militar. A totes les guerres ha estat caserna, fins i tot hi hagué un projecte per convertir-lo en caserna. 

 

 

A l'ala est, a tocar del campanar, hi havia l'església desapareguda, amb la façana barroca mirant al Segre que podeu veure parcialment a les dues fotografies anteriors de finals del segle XIX de Lluís Marià Vidal i Carreras. Era una església amb nau central i dues capelles laterals molt estretes. 

Torno al campanar giro cap a la façana sud  i faig la fotografia anterior en la que podeu observar on hi havia les voltes. Quan s'acaba el mur sud giro cap a la dreta per continuar resseguint perimetralment el que fou monestir cistercenc.

Actualment la propietat està repartida entre tres amos i com podeu constatar a les fotografies l'estat de conservació és pèssim. Si continuem avançant quan s'acaba el mur i troben un nou edifici, si aixequem la mirada, veurem una mènsula barroca antropomòrfica amb part de la cara mutilada, que sosté un capitell classicista compost i amb volutes.

 

A la propera fotografia, que també és del plafó informatiu, potser apreciareu millor els detalls d'aquesta solitària mènsula.

Font fotografia: Servei d'Arqueologia de la Diputació de Lleida.

 

Als peus del que fou l'ala oest, sota de la mènsula barroca, trobareu una colla de carreus ben escairats entre el que n'hi ha alguns que estan treballats.

 

A la pàgina 305 Gaietà Barraquer Roviralta, autor de l'obra editada en dos volums l'any 1.906,  "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX", ens ajuda a imaginar com era l'església: ..." debió ser hermosa por los adornados elementos arquitectònicos que la formaban , la altura de sus pilares y bóvedas, y la esbeltez de sus líneas generales. He aquí sus dimensiones: longitud total metros 23'65, anchura total 12'70, de los cuales pertenecen 3'25 a cada una de las naves laterales, incluyendo en esta medida el grosor de los pilares"...

 

 

Font fotografia: Gaietà Barraquer Roviralta. "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX". Detall de l'absis.

 

A la pàgina 308 Gaietà Barraquer Roviralta acaba l'explicació del monestir dient: ... "En sus últimos días, la comunidad se componía de doce monjes de coro y algunos legos". Recordeu que el llec ( lego ) en les ordres religioses és el profés que no fa vots solemnes i serveix en les feines domèstiques de la comunitat.

 

 Des del dia tres de febrer de l'any passat el monestir cistercenc, que actualment és una granja, ha estat inclòs a la llista vermella d'Hispania Nostra. En aquesta llista hi ha aquells elements del patrimoni cultural que estan en risc de desaparició o destrucció. L'objectiu és alertar del seu estat de conservació i aconseguir la seva consolidació o restauració. 

Abans de marxar aixequem la mirada per dir adeu al campanar barroc que està perdent la seva verticalitat. Sinó hi busquem una solució, aviat el monestir de Santa Maria d'Escarp entrarà a la llista negra d'Hispania Nostra en la que hi ha els elements del patrimoni que han desaparegut o dels que s'han alterat els seus valors essencials de manera irreversible...

Atentament.

Senyor i

Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya ( i 2 ).

Si a l'entrada anterior dedicada al monestir d'Avinganya vàrem resseguir perimetralment el conjunt arquitectònic, a la d'avui visitarem virtualment l'església i el claustre per acabar donant un cop d'ull a les peces provinents d'aquest monestir custodiades al Museu de Lleida: diocesà i comarcal.

L'església primitiva, d'inicis del segle XIII, era una construcció molt senzilla d'una nau amb coberta sostinguda per dos arcs de diafragma i un absis pla amb dos contraforts exteriors a tocar de les cantonades. 

A la fotografia anterior podeu observar parcialment la nau i a la dreta la capella del Sant Crist construïda al segle XIV en estil gòtic. Aquesta capella fou el panteó de Berenguera de Montcada i del seu espòs Bernat Jordà d'Illa. Tornant a la nau podeu constatar que el presbiteri està cobert per una volta de canó apuntada i la resta amb volta de creuria.

A la fotografia següent de la part superior de la capella del Sant Crist es poden veure a les mènsules que sostenen l'arc apuntat i entre l'arc i la cornisa els escuts de Bernat Jordà d'Illa ( esquerra ) i dels Montcada ( dreta ). 

Tornant al centre de la nau i aixecant la mirada podem observar la coberta  de volta de creueria amb la seva clau de volta i al fons una petita part de la coberta de volta de canó apuntada del presbiteri.

 

 

Berenguera de Montcada, neta de Constança de Montcada, ordenà la construcció de les dues capelles gòtiques. Si la del Sant Crist s'edificà al mur sud, la capella de Nostra Senyora del Remei, la més gran, es construí al mur nord.

A la fotografia anterior i a les tres properes amb més detall podeu observar la capella de Nostra Senyora del Remei que acollí el sepulcre de Guillem Ramon de Montcada, pare de Berenguera.

Les fotografies anterior i propera ens permeten gaudir de la volta de creueria. A les dues també hi podem observar diversos escuts, uns de la família Montcada i els altres amb la creu patent dels trinitaris. Per les grans dimensions de la capella comparada amb la resta de l'església primitiva gairebé es pot considerar una església dins d'una altra església.

La capella té dos trams, un de recte i l'altre poligonal. A la coberta de creueria hi podem observar dues claus de volta. A la de la fotografia anterior, corresponent al tram poligonal, a la clau de volta hi ha la imatge de la Maiestas Domini ( Crist en Majestat ) beneint amb la mà dreta, i a la clau del tram recte a la clau de volta podem veure l'Anyell Místic. 

A les parets laterals hi ha dos arcosolis per banda que es van construir per acollir sepultures. La fotografia anterior és d'un d'ells.

Tornant a la nau faig la fotografia en la que podeu observar en primer terme l'arc que suportava al cor i al fons la part superior de la porta barroca que s'obrí a l'absis al segle XVII flanquejada per les pintures murals mudèjars del segle XIII del presbiteri que podeu apreciar millor a les dues properes fotografies.

Sortint de l'església al claustre i anat a l'esquerra aviat trobem, a la cantonada de les galeries nord i est, el que semblem les restes d'una torre islàmica.

Enfilo un moment l'escala que veieu a l'esquerra per mostrar-vos l'entrada lateral d'aquesta possible torre islàmica. A la dovella clau s'hi pot llegir sota la creu patent l'any 1.788.

Acabo de pujar l'escala per mostrar-vos a vista d'ocell una part del claustre construït al segle XVII. A la fotografia següent podeu veure d'esquerra a dreta part de les columnes de la galeria est, la galeria sud de la que només es conserven les columnes de la cantonada i alguna base de les altres, i part de la galeria de ponent. Al centre del pati del claustre hi ha la cisterna.

Torno a baixar per continuar mostrant-vos el claustre des de perspectives diferents. Les galeries nord i oest són les millor conservades. A les dues fotografies següents podeu observar primer part de la galeria de ponent i després la galeria de ponent ( 1 ) i la nord ( 2 ).

Però l'estat de conservació de les galeries est ( a l'esquerra de la propera fotografia ) i sud ( a la dreta ) és evidentment molt pitjor.

 

 

El paviment del claustre, en alguns indrets força malmès, està fet de lloses de pedra. Però a la galeria sud és de còdols com podeu constatar a la fotografia de detall.

La fotografia següent, de les naus nord i est,  la va fer Gaietà Barraquer Roviralta l'any 1.898. La trobareu a l'obra editada l'any 1.906 en dos volums  "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX". Al capítol cinquè Trinitarios calzados, entre les pàgines 364 i 365 hi ha dues fotografies del monestir d'Avinganya. A l'entrada anterior dedicada al monestir d'Avinganya ja us vaig ensenyar la de la porta barroca oberta a l'absis romànic del segle XIII. Avui us mostro la del claustre.

A la pàgina 367 Gaietà Barraquer Roviralta descriu com era el pati del claustre i el que li va passar quan va fer la fotografia següent: ..." Hoy, o mejor en 1.898, cuando lo visité , estaba convertido el patio en criadero de conejos, donde de entre las rendijas de la losa brotaba atrevida vegetación de cardos, de cuyas lanosas flores vi á los jilgueros extraer, ó materia para sus nidos ó granitos para su alimento. De las espinas de tales vegetales mucho rato guardaron doloroso recuerdo mis manos, por cuanto estorbando para tomar vista fotográfica del claustro, tenté de segar los más erguidos"....

 Font fotografia: Gaietà Barraquer Roviralta. "Las casa de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX".

 

Deixem el monestir trinitari d'Avinganya per apropar-nos al Museu de Lleida: diocesà i comarcal i donar un cop d'ull a les peces que s'hi custodien del monestir.

Els rics i els poderosos a l'època medieval eren enterrats en sarcòfags de pedra que s'ubicaven als claustres dels centres monàstics, adossats als murs al seu exterior o a l'entorn de les esglésies. La gent humil era amortallada i enterrada en tombes de llosa o excavades a la roca.

A la fotografia anterior podeu observar un sarcòfag del segle XIII del monestir d'Avinganya. Constatareu que a la caixa sepulcral hi ha dos baixos relleus que representen un cérvol i a la tapa sepulcral tres cérvols. 

A la fotografia anterior i a les tres properes de detall podeu gaudir del fragment que s'ha conservar del jacent de pedra tallada de la tapa sepulcral de Guillem Ramon de Montcada. Obra atribuïda a Pere Seguer ( 1.341 - 1.356 ). En aquest fragment hi veureu esculpit moltes vegades l'escut dels Montcada.

 

A l'altra tapa sepulcral  la jacent és Berenguera de Montcada, filla de Guillem Ramon de Montcada, que ordenà construir les dues capelles gòtiques al segle XIV.

 

 

La fotografia anterior i les tres properes són d'aquesta jacent de pedra tallada amb restes de policromia també atribuïda a Pere Seguer ( 1.341 - 1.356 ). A la segona fotografia de detall podeu veure l'escut dels Montcada.

El llinatge dels Montcada, un dels més importants de les Terres de Ponent, donà molt suport econòmic i material al monestir d'Avinganya. Berenguera amb la construcció al segle XIV de les capelles gòtiques va fer d'aquesta església el panteó familiar.

Deixem el monestir trinitari per tornar a la carretera LP-7041 que en cinc minuts ens deixarà al costat del poc que queda del monestir cistercenc de Santa Maria d'Escarp que visitarem en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i