Cinquena coberta...

El pintor i poeta alemany Carl Spitzweg és l'autor de l'oli sobre llenç de 49,5 centímetres d'alçària i 26,8 centímetres d'amplària Der Bücherwurm, que literalment podem traduir com El cuc dels llibres però que es coneix per El ratolí de biblioteca.

Font fotografia. Wikimedia Commons.

 

És una obra típica del període Biedermeier, comprés entre 1.815 i 1.848, a Alemanya i Àustria  que contrasta amb l'època romàntica que el precedí. Spitzweg va fer tres versions de l'obra, la primera al 1.845. Al voltant de 1.850 en va pintar una altra còpia i la segona còpia és del 1.853. El quadre és una burla del caràcter introspectiu i conservador de l'Europa de finals de les guerres napoleòniques, representada en un vell savi poc interessat pels afers del món.

Al juny del 2.008 us recomanava el llibre d'Editorial Moll "L'home manuscrit" de l'escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli i Mateu. Guanyador del Premi Mallorca de Narrativa 2.006, Baixauli presentà el llibre amb el pseudònim Etcètera. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la coberta del llibre el protagonista és El ratolí de biblioteca. El llibre és la història d'un misteri en la que el protagonista mentre va estirant el fil de la seva recerca personal ens submergeix en el fet de ser lector i ens fa gaudir del nostre paper com a tal.

Al juliol del mateix any, a l'entrada "Cobertes bessones" us mostrava el llibre de 451 editores Libro de libros amb el quadre de Carl Spitzweg a la coberta. Un llibre de textos imprescindibles en el que el protagonista és el llibre, acompanyats d'il·lustracions dels grans genis de la pintura, , coordinat per Javier Azpeitia.

 

 

Al comprar el llibre d'Ediciones Eneida "El narrador de cuentos" del novel·lista britànic Hector Hugh Munro ( Saki ) em sorprengué tornar a trobar a la coberta el quadre del pintor i poeta alemany... Saki ens explica al llibre una sèrie de contes irònics, paradoxals, crítics i molt divertits. La majoria d'aquests contes estan ambientats a l'Anglaterra victoriana. Al març del 2.010 a l'entrada "Ja no són bessones !" en feia un petit comentari.

 

 

Quan durant la meva estada a Urueña, una petita vila medieval emmurallada de la província de Valladolid amb cent vuitanta-nou habitants en la que podeu trobar dotze llibreries i cinc museus, no em podia imaginar la sorpresa que m'esperava. Gaudint de la pau, el paisatge i la proposta cultural, mentre remenava a la Librería Alcaraván la primera que obrí a Urueña l'any 1.992 quinze anys abans que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro, vaig quedar bocabadat...

Us ho vaig explicar l'agost del 2.010 a l'entrada "Façanes literàries ( 3 )" , una de les cinc entrades que he dedicat a Urueña.

El llibre "Enfermos del libro. Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas" de Miguel Albero Suárez editat per la Universidad de Sevilla, també tenia a la coberta El ratolí de biblioteca!

Miguel Albero diu del que seu llibre és: "Un recorrido personal y desenfadado por las muy variadas bibliopatías. Bibliófagos, bibliocleptómanos, biblioclastas, bibliófobos, y bibliófilos pululan por este ensayo , descubriendo patologías que el lector quizás desconoce, o tal vez que padece muy a su pesar. El que esté libre de pecado ya puede comprarse un libro electrónico".

Un assaig molt recomanable per als enamorats del llibres. Molt documentat i amb un sentit de l'humor refinat. Hi trobareu cites, estudis i adreces per entrar i remenar en blogs bibliòfils. El llibre em va agradar molt i la dedicatòria m'emocionà:

 

" A la memoria del Profesor,

que me enseñó a apreciar el valor de los libros

y también de las palabras.

Más años pasan, más te echo de menos".

 

Al novembre del 2.023 Juan Manuel de Prada Blanco publicà a Espasa el llibre "Raros como yo". Imagineu quina és la coberta del llibre?

L'escriptor, crític literari i articulista ens presenta en aquest llibre una colla d'escriptors rars o maleïts. Una descoberta apassionant que us permetrà conèixer autors que malgrat el seu talent, alguns no foren mai reconeguts.

Coneixeu algun llibre més amb El ratolí de biblioteca a la coberta?

Atentament.

Senyor i

Ampudia.

Continuem a la comarca natural de Tierra de Campos, que s'estén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León, però canviem de província. Si a l'entrada anterior dedicada a les terres de Castella vàrem visitar Urueña i el monestir de la Santa Espina a la província de Valladolid, a la d'avui anem fins a Ampudia, a la província de Palencia.

 

Comencem amb un passeig pel nucli urbà, concretament pels dos carrers principals Corredera i Ontiveros són porticats i on podem gaudir de l'arquitectura castellana a cases de tova i maó amb porxos i columnes.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies les cases es recolzen en columnes de pedra o rústics trons d'arbres formant una estructura de porxos que es mantenen des del segle XVII, encara que alguns són del segle XIII. Aquests porxos servien per protegir-se del fred i de les inclemències del temps.

El rei Felipe III a instàncies del duc de Lerma, al començament del segle XVII concedeix a la vila mercat franc els divendres i la celebració de fira franca del 8 al 15 de setembre, fet que converteix Ampudia, en un important centre de mercat. En aquests carrers es situaven els comerciants.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el plafó que ens informa de la història i característiques d'aquests carrers porticats.

Les cases, de planta baixa, primer pis i golfes, tenen uns gruixuts murs per protegir-se del fred. La majoria són de tova i maó amb finestres no gaire grans per regular la temperatura.

A la planta baixa hi ha el vestíbul, la cuina, el rebost, el menjador, un pati o corral, i moltes vegades un pou, un galliner, un paller, una quadra. Al primer pis hi trobem els dormitoris i a sobre seu, les golfes. En moltes de les cases encara hi ha el sistema de calefacció de la glòria, una llar de foc situada al pati i uns conductes que van per sota del paviment, escalfen la casa i el fum surt per la xemeneia.

 

 

Deixem els carrers porticats per apropar-nos a la Colegiata de San Miguel que es començà a construir al segle XIII i es culminà a principis del XVI en estil gòtic-renaixentista . La gran torre campanar, de seixanta-tres metres d'alçària, és coneguda amb els noms de  "novia de Campos", "Giralda de Campos", o "La Bella de Campos".

 

La torre campanar, que s'assenta sobre una construcció romànica, té dues parts ben diferenciades. La primera és un altíssim prisma amb contraforts, de set cossos separats per impostes. L'altra part és la rematada del mateix campanar amb esveltes troneres, que està molt més treballat i està decorat amb pinacles i balustrada. La construcció del gran prisma, obra de Juan Escalante, es va completar entre 1541 i 1561. Gaspar de Solórzano  en va fer la curculla que remata el campanar.

Abans d'apropar-nos al castell donem un cop d'ull a la senzilla portada gòtica, flanquejada per dos contraforts, amb tres arquivoltes apuntades.

El castell conserva restes originals de la construcció primitiva del segle XIII, però el que veiem actualment és gairebé tot conseqüència de la reconstrucció de segona meitat del segle XV, quan es va condicionar com a castell senyorial i d'ús palatí. A la dreta de la fotografia es veu parcialment l'ermita de Santiago.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure en primer terme alguns dels cellers subterranis (bodegas ) amb els seus respiradors per renovar l'aire ( zarceras ) que envolten el castell. M'enfilo una mica més per mostrar-vos millor el castell que fou una de les fortificacions disputades per comuneros i imperiales a l'anomenada Guerra de las Comunidades. Tres segles més tard les tropes franceses el van ocupar durant la Guerra d'Independència.

 

 

Si m'enfilo uns metres més i em giro puc fer la fotografia següent el la que en primer terme podeu veure els mateixos respiradors ( zarceras ) dels cellers subterranis ( bodegas ). Però el protagonisme absolut és per l'espectacular torre campanar de la Colegiata de San Miguel que es pot veure des de bona part de la comarca.

 

Torno a emprar el zoom de la càmera fotogràfica per mostrar-vos amb més detall l'imponent torre campanar. Observant-la amb silenci s'entenen els diferents noms amb que l'han batejada: "novia de Campos", "Giralda de Campos", o "La Bella de Campos".

 

Deixem Ampudia per apropar-nos a la propera entrada dedicada a Castella a Dueñas. No canviem de província, Palencia, però sí de comarca. Marxarem de la comarca natural de Tierra de Campos per anar a la del Cerrato.

Atentament.

Senyor i

Tornem a Urueña i anem al monestir de la Santa Espina.

A la sèrie d'entrades que vaig dedicar a Urueña l'estiu del 2.010 vàrem visitar aquesta vila medieval emmurallada ubicada sobre un turó als contraforts de los montes Torontos. Urueña pertany a la comarca natural de Tierra de Campos ( que s'estén per les províncies de Palencia, Valladolid, Zamora i León ). Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. Tornarem avui a enfilar-nos a la petita vila de la província de Valladolid en la que hi viuen cent vuitanta-nou persones i en la que es poden visitar dotze llibreries i cinc museus.

Als camps de cereals que envolten Urueña es conserven quatre colomars dels que en podeu veure dos a la fotografia anterior. Aquestes construccions tradicionals poden ser de planta circular, quadrada, octogonal... Els colomars s'empraven per criar colomins i per obtenir palomina ( femta de colom ) que, fins a l'aparició dels fertilitzants artificials, era el millor adob. 

Però abans de pujar-hi vull mostrar-vos l'ermita de Nuestra Señora de la Anunciata que està a tocar del punt des d'on vaig fer la primera fotografia de l'entrada d'avui. Edificada sobre l'església del monestir mossàrab del segle X de San Pedro y San Pablo de Cubillas, és l'únic edifici complert d'estil romànic llombard d'origen català que es conserva a Castella Lleó. A l'ermita romànica del segle XII se li afegí al segle XVIII, a la capçalera, el cambril barroc de planta quadrangular i es canvià la portalada dels peus del temple.

 

Ara sí, pugem fins a la Urueña, declarada Conjunto Histórico Artístico l'any 1.975 i primera Villa del Libro de Espanya l'any 2.007.

A l'entrada d'avui vull mostrar-vos un dels seus cinc museus però abans recordem la Librería Alcaraván, la primera que obrí a Urueña l'any 1.992, quinze anys abans de que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro. La trobareu a la Plaza  Corro de San Abdrés número tretze.

 

El Centro e-LEA Miguel Delibes és un espai dedicat a la promoció dels llibres en el que s'hi fan presentacions de llibres, recitals de poesia, exposicions. e-LEA és la denominació abreujada de espacio para la Lectura, la Escritura y sus Aplicaciones. A dues sales del centre hi havia el Museo del libro y la escritura en el que es podia veure l'exposició "Entre líneas una historia del libro".

Del que s'exposà al Museo del libro y de la escritura durant l'exposició "Entre líneas una historia del libro", actualment només hi trobareu dues joies del món de la impressió.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure l'espectacular màquina per a la composició tipogràfica Linotype 5 Meteor que suposà una revolució perquè amb ella es fonen tots els caràcters d'una mateixa línia en un sol bloc.

La fotografia següent és d'una Minerva Victoria. Les Minerva foren les màquines més emprades fins que van aparèixer les  primeres premses cilíndriques a mitjans del segle XX.

De l'exposició vull mostrar-vos diferents objectes relacionats amb el món de llibre com les eines d'orfebreria emprades per a fer tipus mòbils que podeu observar a la propera fotografia.

A la propera fotografia podeu observar una caixa tipogràfica amb lletres ( tipus mòbil ) perfectament ordenats. El caixista, un ofici gairebé desaparegut, és l'operari que composa o confecciona motlles tipogràfics. Després d'imprimir calia tornar cada tipus mòbil ( cada lletra ) al lloc corresponent de la caixa tipogràfica.

 

 

Un altre dels oficis que s'extingeixen lentament és el d'enquadernador. A les dues properes fotografies podeu observar algunes de les eines per a l'enquadernació artesanal de l'antiga impremta de la Diputación Provincial de Valladolid.

A la part superior de la fotografia anterior a la dreta del martell i la maça podeu veure dues xifles ( eina amb la que els enquadernadors aprimaven les pells )  i a baix  quatre plegadores. Aquestes eines que poden ser de fusta, d'os, de bronze o de tefló, serveixen per doblegar i marcar.

A l'esquerra de les tisores que podeu veure a la fotografia següent hi ha un compàs de dues puntes  que ajuda a l'enquadernador a transportar mesures.

A l'esquerra de la fotografia següent podeu observar una planxa xilogràfica del dramaturg Juan Ruiz de Alarcón ( col·lecció Rosa i José Noriega). A sobre d'ella, a la cantonada inferior esquerra del llibre, hi ha la marca de l'impressor i a la dreta de la planxa xilogràfica diferents eines per talla, disseny entintat de gravats. 

Per acabar, una pedra litogràfica de Gráficas Andrés Martín de Valladolid que començà la seva activitat l'any 1.885.

Sortim del Centro e-LEA Miguel Delibes i marxem d'Urueña, però abans fem una última mirada a la seva muralla construïda als segles XII i XIII en la que hi ha dues portes. Al nord hi ha la Puerta del Azogue ( propera fotografia ) i al sud la Puerta de la Villa. La vila medieval conserva un 80% del seu recinte emmurallat.

Deixem la Villa del Libro per anar a donar un cop d'ull al Monasterio de la Santa Espina, ubicat a la localitat de Santa Espina del municipi de Castromonte ( Valladolid ). El monestir i la vila medieval estan separats per només deu quilòmetres i mig.

A la fotografia anterior i a la propera podeu veure el frontispici de l'església i les dues torres bessones dissenyades per l'escola de Ventura Rodríguez situat entre dues corrents artístiques, el barroc i el neoclassicisme. La façana i les torres són de mitjans del segle XVII.

La façana que veieu a la fotografia següent, perpendicular a la de l'església, és de l'hostatgeria, del segle XVI. Hi ha dos grans escuts, el de l'abat i el del rei Alfons VII.

Començo a resseguir perimetralment el monestir, en el que a primera hora no es veu a ningú, però està clar que el forner ja els hi ha deixat el pa. Com no l'agafin aviat em sembla que les oques faran festa major...

Del monestir original es conserva la sala capitular romànica de començament del segle XIII, la sagristia, l'armarium i l'església, majoritàriament gòtica, que es començà a construir al segle XIII però s'allargà durant cent cinquanta anys.

La nit del 20 al 21 de juliol del 1.731 un incendi destruí els sostres que no eren de pedra o maó. En aquest incendi es va perdre gairebé tota la biblioteca i l'arxiu.

Al monestir hi has dos claustres. El primer que trobem és el de l'hostatgeria, del segle XVI, construït en estil "herreriano", amb dos cossos d'alçada i arcs de mig punt. L'altre claustre, el més proper a l'església, fou construït al segle XII, però poc en queda de l'estil romànic ( la Sala Capitular ) perquè la resta correspon a la renovació feta al segle XVII.

Deixem al claustre de l'hostatgeria per apropar-nos a l'altre claustre on ens espera la Sala Capitular i el seu accés corresponents a l'època tardoromànica. A la fotografia podeu observar els arcs apuntats amb les seves arquivoltes suportades per múltiples columnes i els finestrals geminats amb arc de mig punt.

A l'inici del segle XIX el monestir fou espoliat pels invasors napoleònics. Els monjos al tornar-hi al 1.813 el trobaren en un estat lamentable. Els monjos cistercencs tingueren que marxar definitivament per la Desamortització de Mendizábal. Es subhastà entre vint-i-cinc compradors i el comprà Manuel Cantero que l'any 1.865 el va vendre a Ángel Juan Álvarez Marqués de Valderas. En aquell moment el monestir tenia un aspecte ruïnós. El marquesat s'encarregà de refer el monestir i l'any 1.888 se'n fan càrrec els Hermanos de La Salle.  Els Hermanos de La Salle i el Ministerio de Agricultura acordaren fer-hi la primera Escuela de Capacitación Agraria. Aquest acord suposà la restauració del monestir. Després de les etapes cistercenca i dels Hermanos de La Salle, al 2.022 se'n va fer càrrec la Fundación Educatio Servanda.

La Sala Capitular, de planta quadrada, es divideix en nou trams i voltes de creuria recolzades en quatre columnes exemptes i en columnes adossades als murs.

Els dormitoris dels monjos estaven just a sobre de la Sala Capitular i s'hi podia accedir per dues escales l'escala de nit amb accés a l'església i l'escala de dia amb accés al claustre.

Els monjos es reunien diàriament a la Sala Capitular sota la direcció de l'abat i es col·locaven segons el grau d'importància. Els novicis es situaven a fora i podien amisti-hi gràcies als finestrals, però no participar-hi. 

Deixem el Monasterio de la Santa Espina per anar, en una propera entrada dedicada a les terres de Castella, a  Ampudia ( Palencia ). Canviem de província però no de comarca natural perquè Ampudia també pertany de Tierra de Campos.

Atentament.

Senyor i

Fa cent cinquanta-tres anys...

L' agost del 2.010 a l'entrada Façanes literàries ( 2 ), vam descobrir Urueña, la Villa del Libro. Passejant virtualment per aquesta vila medieval plena de llibreries, en vam visitar alguna... A la Librería Alcaraván hi havia una colla de llibres molt curiosos. Remenant, vaig trobar una reedició del 1.995, del llibret " Reglas de Urbanidad para uso de Señoritas". Compuestas por D. Fernando Bertran de Lis. Editat a València l'any 1.859 per Imprenta de D.Julian Mariana.

El mateix autor abans va escriure "Las Reglas de Urbanidad para uso de los niños", però aquest llibret no l'he aconseguit. El diccionari ens defineix la urbanitat com la qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d'altri i que observa les normes de convivència i tracte social.
És evident que sempre calen unes normes de convivència i el respecte als altres. Llegir aquest llibret fa pensar com han canviat les relacions entre les persones.

Aquests dos llibrets tenen més de cent cinquanta anys i el primer que ens sorprèn és que hi ha normes d'urbanitat específiques per nens i altres per nenes... La lectura d'algunes d'aquestes regles d'urbanitat ens fa somriure , altres ens molesten per masclistes, però alguna ens fa pensar. Llegir el llibret de Don Fernando Bertran de Lis ens deixa clar que hem anat d'un extrem a l'altre; i tots els extrems són dolents.

Del no deixar gairebé respirar, a ser un perfecte mal educat, hi ha un terme mig, que potser no sabem veure.
Una curiositat, a la contraportada del llibret ens indica el preu, dos rals, i una super oferta, si en compres una dotzena, 18 rals ( l'estalvi era de 6 rals !). - Véndese á 18 rs. docena.

Un tastet d'alguna de les regles del 1.859. A les pàgines 39 i 40 ens deixa clar com comportar-se a l'hora de menjar:

P. ¿ Que cosas son las que mas disguntan en la mesa?
R. Comer á dos carrillos, soplar la comida para que se enfrie, beber sin limpiarse los labios, hablar con la boca llena, y cojer las cosas con los dedos.
P. ¿ Y no tiene V. nada mas que decirme sobre el particular?
R. Que es una grosería alargar el plato para que le sirvan primero que á los demás, tener cogido el pan con la mano, este se pone al lado del plato, cortándolo con un cuchillo á pedazos pequeños, segun se vaya necesitando, y de modo que no ocupen la boca, comiendo á un mismo tiempo la miga y la corteza.

A les pàgines 55 i 56 ens explica com comportar-se a classe:

P. Sabrá V. decirme el debido comportamiento de una jóven en la enseñanza?
R. La niña debe respetar á la maestra directora como á su segunda madre, por ser de ella de quien recibe la instruccion necesaria á su secso, y por el afan que se toma en que sea aplicada y virtuosa. Debe además no ser revoltosa, ni distraer á sus compañeras con cosas agenas del objeto que allí las reune,, y por el contrario, mostrar la mayor aplicacion y tener orgullo, si puede llamarse así, en ser la mas apreciada de la maestra ó directora por su sensatez y aplicación.
Comparar les normes del 1.859 i les actuals ens deixa molt clar que la societat ha canviat molt, en la majoria dels aspectes per millorar, però en alguns ens caldria no ser tan sapastres.
Atentament.
Senyor i

L'arxiu de Simancas.

El passat mes d'agost vam descobrir la vila medieval d' Urueña al blog de la biblioteca. A la Villa del libro vam dedicar-li tres entrades titulades "Façanes literàries".

Continuant la passejada per aquestes magnífiques terres de Castella, molt a prop de Urueña, ens aturem a Simancas. Aquest petit poble de 5.000 habitants té un impressionant castell que es va construir al segle XV sobre l'antiga fortalesa àrab. Els encarregats d'aquesta obra van ser la família Enríquez. Després va passar als Reis Catòlics, que durant el seu regnat i el de Carles V li van donar funcions de fortalesa, dipòsit d'armes, de diners i presó. L'any 1.540, Carles V, va decidir guardar documents en una de les tres torres del castell. És l'inici de l'arxiu de Simancas, el primer arxiu oficial de la Corona de Castella.

El gran transformador de la fortalesa en arxiu va ser Felip II. Va convertir el castell en Arxiu General del Regne. Fins i tot va fer l'any 1.588 un reglament de l'arxiu que es considera el primer reglament d'arxius del món:" Introducción para el gobierno del Archivo de Simancas".
El seu nom actual és Archivo General de Simancas. És un dels arxius més importants d'Europa i conserva uns 35 milions de documents.Està clar que si volem fer un estudi històric des de finals del segle XV fins al 1.800 , la visita a l'arxiu de Simancas ens facilitarà molt la feina.
Podem dir que és el primer edifici construït per a ser arxiu.

Nenes i nens, es evident que estem a la porta d'un arxiu molt, però molt, important.
Voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Façanes literàries (3).

Com ja us he explicat la Librería Alcaraván de Urueña és un petit tresor. A més a més de la colla de llibres especialitzats en Castilla y León, podem descobrir perles molt especials com el Cuaderno de Caligrafia rústica romana, o el Abecedario completo del Códice 46 Sriptorium del monasterio de Suso; les dues editades per Ediciones Emilianenses.

Però segur que voleu saber perquè un assaig del món del llibre em va deixar bocabadat. Cal anar una mica enrere, al març d'aquest any. A l'entrada titulada Ja no són bessones! vaig comentar la sorpresa al trobar un tercer llibre amb la mateixa il·lustració a la coberta; el quadre de Carl Spitzweg " Der Bucherwurm" ( ratolí de biblioteca). Els llibres "El narrador de cuentos", "Libro de Libros"i "L'home manuscrit" la lluïen orgullosos.

Si ja va ser una sorpresa descobrir un tercer llibre amb la mateixa coberta, el llibre que en aquell moment tenia a les mans era el quart amb el ratolí de biblioteca !

"Enfermos del libro.Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas", de Miguel Albero editat per la Universidad de Sevilla és en paraules del seu autor: "Un recorrido personal y desenfadado por las muy variadas bibliopatías. Bibliófagos, bibliocleptómanos, biblioclastas, bibliófobos, y bibliófilos pululan por este ensayo , descubriendo patologías que el lector quizás desconoce, o tal vez que padece muy a su pesar. El que esté libre de pecado ya puede comprarse un libro electrónico".




Un assaig molt recomanable pels enamorats dels llibres. Molt documentat i amb un sentit de l'humor refinat, hi trobem una colla cites de llibres, estudis, i adreces per entrar i remenar en blogs bibliòfils.

I per acabar aquí teniu la dedicatòria del llibre:

" A la memoria del Profesor,

que me enseñó a apreciar el valor de los libros

y también de las palabras.

Más años pasan, más te echo de menos".

Atentament.

Senyor i