Museu da Ciência da Universidade de Coimbra.

El passat mes de febrer a l'entrada "Biblioteca Joanina" entràrem virtualment a la bella biblioteca barroca de la Universitat de Coimbra. Al sortir-ne tornem al Paço das Escolas ( pati de les escoles ), tota una lliçó d'arquitectura amb edificis d'estil gòtic, manuelí, renaixentista, manierista, barroc, pombalino i neoclàssic; poca broma! Marxem del paço i, passejant tranquil·lament entre les facultats, anem al Museu da Ciência, però abans d'arribar-hi ens aturem un moment per observar el Museo Nacional de Machado de Castro, a l'esquerra de la propera fotografia, al costat del qual hi ha l' Igreja de São João de Almedina. L'edifici actual és del segle XVII, però la història de l'església es remunta al segle XI.

Les col·leccions de la Universitat de Coimbra acullen 250.000 objectes distribuïts en quatre categories principals: Història Natural, Etnografia, Instruments Científics i Models. A més a més trobareu mes de dos mil documents que inclouen llibres antics, cartografia, panells pedagògics i arxius.

A la fotografia següent podeu contemplar un exemplar de la Tercera Edició, del 1.764,  del llibre Species Plantarum, inici de la nomenclatura moderna, de Carl von Linné. La primera edició d'aquest llibre fonamental pels botànics, és del 1.753.

Caminar per les velles sales és impressionant, cal obrir molt bé els ulls per gaudir de les diferents col·leccions: Antropologia, Astronomia, Botànica, Farmàcia, Física, Medicina, Mineralogia i Geologia, Química, i Zoologia.

Les vitrines de la secció de Física, que podeu veure a la fotografia anterior, acullen la col·lecció d'instruments científics dels segles XVIII i XIX per a l'ensenyament de la física més notable i poc freqüent d'Europa. Tres-mil objectes, dels quals cinc-cents són llibres antics.

Al canviar de sala, trobem l' Anfiteatro do Gabinete de Física i de Facultade de Ciências da Universidade de Coimbra, tota una joia en el que els estudiants escoltaven atentament les lliçons dels mestres estrangers que el  Marquês de Pombal ( 1.699-1.782) contractava. 

Les col·leccions del museu, de les més antigues de Portugal, s'iniciaren durant la Reforma Pombalina de la Universitat de l'últim quart del segle XVIII, reformes que establiren les bases per l'ensenyament i la recerca científica moderna. Fonamental va ser el paper del Marquês de Pombal, creant noves facultats.
Continuem la visita virtual per la col·lecció més nombrosa, amb 200.000 exemplars, la de zoologia; en la que podem veure des de petits insectes a un esquelet de vint metres d'una balena.

Només un 5% són vertebrats, i trobareu mamífers, aus, peixos, rèptils, amfibis...Alguns disecats, altres conservats en pots amb formol i alguns esquelets.

Els llibres antics també són protagonistes i en ells podeu veure algunes il·lustracions fantàstiques. L'any passat va fer dos-cents anys de la mort de Domenico Agostino Vandelli (1.730-1.816), fundador del Museu de la Universitat de Coimbra. El seu notable treball ens mostra l'esforç de classificació i el descobriment de la biodiversitat, en la que trobem també monstres i altres curiositats... 

A les vitrines podem veure una col·lecció d'aus de tot el món, però especialment dels països de parla portuguesa. Aus acompanyades dels seus nius i ous. Les sales us aniran captivant en aquesta visita al plantejament museístic de segles passats. La secció ocupada pels peixos és fascinant.

Alguns dels muntatges de la Galeria de Zoologia que us deixaran bocabadats mostren les donacions fetes a la Universitat i els viatges realitzats al llarg de l'imperi portuguès, sota el patrocini de la Corona, a finals del segle XVIII.

Al marxar de la Secció de Zoologia, entre dues grans portes, un pobre estruç dissecat tancat en una vitrina sembla que ens indiqui com sortir del museu...

Els viatge al passat us acompanyarà pels passadissos amb parts de les parets cobertes de rajola vidriada i magnífics paviments hidràulics, un revestiment artesanal per terres i parets que fou molt emprat des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, i que actualment és molt valorat. Les rajoles hidràuliques es feien, i es fan, peça a peça. L'artesà barreja pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.

En un món ple de propostes interactives i digitals, és tot un plaer poder submergir-se en les propostes museístiques dels nostres avantpassats.
Atentament.
Senyor i

"la sabateria"

Ahir passejava tranquil·lament pel Centre Històric de Lleida, concretament pel carrer Lluís Besa, una mica despistat perquè estava rumiant com fer unes fotografies per una sèrie d'entrades al blog sobre l'antic convent de santa Clara i el Museu de Lleida, que podeu veure a la propera fotografia a esquerra i dreta, darrere l'arbre, respectivament.

Per un moment vaig deixar de pensar en aquelles futures entrades al blog perquè em semblà estrany el que estava veient, una pila de llibres a terra. Gràcies a ells, perquè sinó ni me'n hauria adonat, descobrí una nova llibreria a la nostra ciutat.

En un moment en el que es tanquen llibreries i més llibreries sorprèn trobar una valenta, l'Estefania, que amb molta il·lusió s'arrisca en aquest difícil negoci que coneix bé perquè ha treballat una colla d'anys en una llibreria.

La llibreria es diu "la sabateria" i és un homenatge personal de l'Estefania a un sabater artesà i al seu petit negoci del carrer la Palma. Cada matí coincidia amb el sabater quan obria la seva botigueta, però un dia no va obrir, ni l'endemà, ni l'altre... Ara molt a prop d'aquella petita botiga el passat divendres dia set obrí, una altra vegada, la sabateria.

Remenant entre els llibres que encara estan col·locant als prestatges podreu observar detalladament una colla de formons, els instruments de fusta que els sabaters introdueixen a l'interior de les sabates per donar-los-hi forma. A la fotografia següent, sobre el prestatge en podeu veure sis, i a la dreta un peu de ferro en el que el sabater introdueix la sabata per clavar-hi la sola.

A "la sabateria" trobareu llibres de segona mà i també alguns de nous. Aquest espai del carrer Lluís Besa 3 cantonada amb el carrer Nou us convida a remenar i remenar. En aquest petit local els treballadors que van construir el Museu de Lleida, acabat al novembre del 2.007, donant una nova vida a l'antiga llar de sant Josep, seguint les ordres de l'arquitecte Joan Rodon; tenien el seu espai per canviar-se i guardar les seves coses.

És essencial per Lleida recuperar la vida del Centre Històric, el Pla Horitzó 2.018 de l'Ajuntament té aquest objectiu. Però els lleidatans hem de tornar a passejar pels nostres carrers de sempre, alguns no hem deixat de fer-ho mai, i gaudir-ne sense cap vergonya. No tenim la sort d'altres ciutats a les que la història ha tractat amb menys duresa, però si el desig d'estimar-la malgrat tot.

Alguns dels llibres que he vist als prestatges no són gens fàcils de trobar, com Cataluña de José Pla d'Ediciones Destino. Em va costar molt localitzar-lo i vaig explicar-vos tot el periple a l'entrada "Cataluña".

Encara cal fer molta feina perquè tot estigui al seu lloc, però penseu que la petita llibreria només té una setmana de vida, una vida que espero que sigui llarga.

Després de desitjar molta sort a l'Estefania i encomanar-li un llibre difícil de trobar, surto de "la sabateria" agraint a la pila de llibres la descoberta de la nova llibreria.

Si un dia decidiu entra-hi, potser trobareu treballant molt concentrat al vell sabater en un raconet, emocionat i amb un petit somriure perquè ha tornat al seu estimat Centre Històric. Deixeu-lo gaudir del moment..

Atentament.

Senyor i

La biblioteca del palau gòtic.

Fa un mes a l'entrada "A l'antic orfenat" visitàrem el Archivo General de la Guerra Civil Española de Salamanca. Al sortir-ne us deia que tornaríem al centre de la ciutat per mirar i admirar un palau molt especial, d'estil gòtic i elements platerescos, que actualment acull una biblioteca pública. Les reixes de les finestres es consideren una de les millors mostres de forja gòtica espanyola. Estic segur que coneixeu l'edifici... 

Construït entre 1.493 i 1.517 combina l'estil gòtic tardà amb el plateresc renaixentista. L'edifici s'amplià i reparà l'any 1.701. En la seva dilatada història, a més a més de palau urbà representatiu de la nova noblesa del segle XVI, els soterranis ha estat presó on els estudiants de la Universidad de Salamanca complien les penes imposades pel Maestre-Escuela. Des del 1.993 i després d'una llarga restauració, acull la Biblioteca Pública del Estado. El palau fou declarat Monumento Nacional l'any 1.929.

Si encara no heu endevinat de quin edifici parlo després de veure les dues fotografies anteriors, cosa que dubto, confirmaré les vostres deduccions. Efectivament és la Casa de las Conchas, amb una façana amb més de tres-centes conquilles, símbol de la família Pimentel, que la decoren des del casament de Juana Pimentel amb Arias Maldonado l'any 1.517.

El símbol de la família Maldonado és la flor de lis, que podeu veure al blasó emmarcat per motllures de línies corbes i rectes que hi ha sobre la porta principal del palau. A la part inferior de la llinda es representen sis dofins units a motius vegetals. El dofí és el símbol renaixentista de l'amor.

Entrem al palau, al pati del qual trobarem elements medievals, mudèjars i renaixentistes. A la planta baixa ens sorprendran els arcs mixtilinis, que trobareu en força edificis de Salamanca. En aquest arc destaca la combinació de línies corbes còncaves i convexes i línies rectes.

A la biblioteca trobareu els serveis de préstec, renovacions i llicencies per internet, informació, informació local, internet i ofimàtica, i la proposta de compra de llibres i audiovisuals. L'any 2.013 hi havia 138.584 fons bibliogràfics, 25.555 fons no bibliogràfics i 2.004 revistes i diaris.

Aquell mateix any la biblioteca tingué 331.446 visitants i 100.769 socis. Parlem de 3.559 metres quadrats per us bibliotecari distribuït en cinc plantes, amb 202 llocs de lectura.

A la planta superior del pati els arcs, en part mixtilinis, es recolzen sobre columnes de marbre blanc de Carrara, un dels més apreciats per la seva blancor. El pati està rematat per una cresteria formada per flors de lis acompanyades de gàrgoles.

La biblioteca organitza una colla d'activitats com els clubs de lectura que es reuneixen setmanalment, els tallers d'escriptura, exposicions d'art contemporani i bibliogràfiques, debats, concerts, cinema, teatre...

Moltes llegendes parlen d'aquest palau, la més popular a Salamanca diu que la família propietària de l'edifici amagà les joies sota una de les conquilles de la façana, deixant documentada la quantitat amagada però no la conquilla... Diuen que qui vulgui aventurar-se a buscar el tresor ha de pagar una fiança estipulada, i si el troba recupera la fiança i es pot quedar les joies, però si no el troba perdrà els diners.

Les conquilles no estan esculpides en els carreus sinó que estan adossades a ells amb un ganxo de ferro. Si visiteu Salamanca, guardeu una estoneta per gaudir del seu Palau-Biblioteca.
Atentament.
Senyor i 

Publicitat enrajolada lusitana.

A finals del passat mes de febrer a l'entrada "Un país enrajolat" donàrem un cop d'ull a una sèrie de panells de rajola vidriada, tot un patrimoni històric i artístic de Portugal. A l'arquitectura portuguesa les rajoles són un element important que, a més a més de decorar les façanes, les protegeixen. També s'han emprat per fer panells publicitaris, sovint pintats a mà. Avui vull mostrar-vos dos exemples de publicitat enrajolada lusitana, concretament a Coimbra i Porto.

Sempre és una magnífica idea enfilar-se per la ciutat vella de Coimbra. Després de passar la Torre de Almeida pugem per la rua Quebra Costas, on també el passat mes de febrer, entràrem a Fado ao Centro. Una mica més endavant ens espera l'estàtua de bronze obra d'Alves André Tricana de Coimbra, figura mítica i emblemàtica de la ciutat, que podeu veure a la fotografia anterior. Amb el seu gerro de fang o llauna anava a buscar aigua al riu Mondego. Pugem el tram d'escales que ens porta a la Sé Velha, però en lloc d'anar a la vella catedral, girem a la dreta i continuem per la rua Joaquin António de Aguiar, a pocs metres, concretament al número 128 ens espera el primer anunci enrajolat.

El que avui és el petit restaurant Maria Portuguesa, una magnífica opció gastronòmica si aneu a Coimbra, fou anteriorment un forn de pa del que encara queden, com podeu veure a la part superior de la fotografia unes senzilles rajoles amb el lema Pão da Nacional. A l'esquerra hi ha el senzill panell enrajolat de les Bolachas Nacional.

No es conserva en gaire bon estat, sobre tot les rajoles de la part baixa. El panell  de rajola vidriada està vorejat per un fris format per una seriació de les típiques bolachas portugueses. El fons negre de la part superior i les ombres de les lletres pintades sobre fons blanc amb el lema A GRANDE MARCA PORTUGUESA ,donen una profunditat de camp sorprenent.

El centre de la composició està ocupat per una caixa de bolachas, unes coquetes planes, seques, de diverses formes i mides que poden ser dolces, salades,farcides, amb espècies... L'anunci enrajolat deixa molt clar que no tenen rival: Bolachas Nacional Sem Rival.

L'any 1.849 la reina Maria II de Portugal , a proposta del duc de Saldanha, autoritzà a João de Brito per emprar la marca Nacional en els seus productes, és l'inici de la coneguda empresa portuguesa. Entre les dècades dels 40 i 60 del segle passat es van fer una colla d'aquests panells publicitaris, però cada vegada és més difícil trobar-ne un. A la cantonada inferior esquerra podem llegir l'autor del panell: Fábrica Aleluia Aveiro. Com podeu veure a la propera fotografia de detall, les rajoles de la part baixa, com he dit abans, estan una mica deteriorades.

Els orígens d' Aleluia Cerâmicas els trobem l'any 1.905. És una empresa de prestigi reconeguda a nivell internacional i especialitzada en vaixelles d'us domèstic i decoratiu i en la producció de rajoles vidriades pintades a mà. Gràcies a la gentilesa del Director de Màrqueting, Élio Fernandes, publico la propera fotografia. Obrigado Élio.

Font fotografia: Aleluia Cerâmicas S.A

Deixem Coimbra per pujar a Porto on ens espera l'altra proposta de publicitat enrajolada lusitana, però abans d'apropar-nos a l' Estação Ferroviária de São Bento observem el riu Douro i el conegudíssim Ponte Luís I , tota una icona de la ciutat construït entre 1.881 i 1,886 per l'enginyer belga Théophile Seyrig. 

Enfilem la ciutat aturonada fins a la Praça de Almeida Garrett, on hi ha l'Estação Ferroviária de São Bento, a la dreta de la qual veureu un edifici apuntalat que a la seva cantonada esquerra encara mostra orgullós el panell publicitari d'OLIVA máquina de costura de Portugal.

A la meitat superior podem veure, sobre fons de rajola blanca, nou figures femenines amb diferents vestits regionals portuguesos. Una filera de rajola groga voreja la composició. Aquesta decoració està inspirada en els dibuixos editats per Oliva i dissenyats l'any 1.957 per la il·lustradora Laura Costa ( 1.910-1.992).

A l'altra meitat del panell publicitari enrajolat s'inverteixen els colors de fons i la vora, que passen a se el groc (fons) i el blanc (vora) respectivament. Al centre el protagonisme és pel logotip de l'empresa, una màquina de cosir amb la marca OLIVA. A la part superior el lema máquina de costura de Portugal reforça el valor nacional per diferenciar-se de la màquina de cosir estrangera, Singer.

L'any 1.925 António José Pinto d'Oliveira fundà l'empresa Indústrias A.J.Oliveira, Filfos & Cª Lda. amb seu a São João da Madeira, tot un imperi del ferro a Portugal. A més a més de les famoses màquines de cosir feia molts altres productes com instruments agrícoles, radiadors, calderes, estufes, premses... La fábrica de màquines de cosir s'inaugurà l'any 1.948 i liderà el mercat nacional durant més de trenta anys.

Si mireu bé la fotografia anterior, l'ultima rajola groga de la dreta de la part inferior té un petit text que podem desxifrar fent una fotografia de detall...

Està clar que aquest panell, com el de Coimbra, es va fer a la Fábrica Aleluia d'Aveiro, tot un referent a Portugal. En totes les ciutats del país es van col·locar a les parets d'alguns edificis aquestes petites joies del patrimoni, però el temps fa que desapareguin a poc a poc.

Atentament.

Senyor i

Al turó de la Sabika (3).

Continuem la visita virtual a la fascinant ciutat palatina de l'Alhambra, en la que sortint del Cuarto Dorado ens trobem amb la façana de Comares, manada construir per Muhammad V l'any 1.370 per celebrar la conquesta d'Algeciras.

La façana és d'una proporció magistral. Inicialment revestida de vius colors amb força tonalitats està coronada per un impressionant ràfec, obra fascinant de fusteria islàmica. Aquest espai servia per separar l'àmbit públic i administratiu del familiar i privat del palau. La porta de la dreta conduïa a les dependències familiars i del servei i la de l'esquerra comunica amb el Patio de Comares.

Aquest pati també conegut com Patio de los Arrayanes, era el centre de la vida familiar, i al seu voltant es distribueixen les diferents estances.  L'element que determina l'estètica  d'aquest espai és l'albírka, alberca en castellà, el nostre safareig; perquè la làmina d'aigua actua com un mirall on es reflecteixen les edificacions.

El nom de Patio de los Arrayanes ve dels grans massissos d'aquesta planta que envolten l'albírka rectangular en els seus costats majors. En català aquesta planta aromàtica s'anomena murtra.

A la fotografia anterior podeu veure el pavelló sud  del Patio de Comares o de los Arrayanes. La llum, els reflexos a l'aigua, les guixeries, l'aroma de la murtra..., un pati difícil d'oblidar. 

La sensibilitat de l'art islàmic i la perfecció dels seus treballs demostren la genialitat de la seva arquitectura en la que qualsevol racó us sorprendrà per la magistral feina dels artesans.

Els enrajolats embelleixen, si és que encara és possible, alguns dels espais del pati i per extensió de tota l'Alhambra.

Deixem el pati i anem a l'interior de la Torre de Comares, que és la que podeu veure darrere del pavelló nord del Patio de Comares, a la tercera fotografia de l'entrada d'avui i també reflectida a l'aigua de l' albírka a la cinquena fotografia. Aquesta torre amb els seus quaranta-cinc metres d'alçària és la de majors dimensions de l'Alhambra i al seu interior trobem l'estança més gran del recinte, que s'anomena Salón de Comares, de los Embajadores o del Trono.

A la fotografia anterior podeu veure un dels vèrtex del saló. Els paraments verticals d'aquesta estança estan íntegrament revestits de decoració de la que podeu veure un petit detall a la propera fotografia.

Les dimensions del Salón de los Embajadores són espectaculars. Parlem d'un espai de base quadrada d'onze metres de costat i divuit metres d'alçària. Si aixequem la mirada, el sostre ens deixa molt impressionats.

Fet amb fusta de cedre amb incrustacions de fustes d'altres colors, és una joia difícil d'oblidar. Imagineu-vos al Soldà assegut al seu tron al mig del saló amb totes les filigranes que l'envoltaven...
Als murs del saló hi trobem nou petites alcoves  una d'elles, la que està enfront de l'entrada, estava reservada al Soldà i per això està més ricament decorada.

Deixem el Salón de los Embajadores per visitar, entre altres, un dels espais més coneguts de tota l'Alhambra, el Patio de los Leones.
Atentament.
Senyor i