Bací de pisa...

El primer trimestre d'aquest any el Museu de Lleida ha augmentat la seva col·lecció amb peces procedents del Museu d'Art de Catalunya (MNAC) o comprades per la Generalitat. Al desembre es modificà la categoria del M:LL, passant a ser un dels set Museus d'Interès Nacional que hi ha a Catalunya.

El tres de març el conseller de Cultura presentà al museu lleidatà les cinc taules gòtiques de finals del segle XV procedents del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida, i el calvari romànic datat entre l'últim quart del segle XII i el primer del segle XIII procedent de Tragó de Noguera. Sis peces que els seguidors del blog veureu detalladament en properes entrades.

Avui donarem un cop d'ull a les peces de ceràmica lleidatana del segle XVII que la Generalitat adquirí a un col·leccionista de Sant Fruitós del Bages l'any 2.016 per 90.000 euros i que s'exposaren temporalment al Museu de Lleida abans d'anar al magatzem...

La col·lecció consta de vint-i-quatre peces, que a més a més dels dos pots d'apotecari de pisa blava de finals del segle XVII-inicis del XVIII de la fotografia anterior, està formada per: una safata de pisa blava, un pot d'apotecari, vuit plats fruiters, quatre plats petits set safates i un bací, tots policromats.

La col·lecció de Josep Iglesias Brucart es formà durant més de trenta anys de recerca. Els grans estudiosos de la ceràmica catalana, Andreu Batllori i Lluís Maria Llubià, l'any 1.949 parlaven per primera vegada de la possibilitat que a Lleida s'hagués fet pisa blava i policromada durant el segle XVII, hipòtesi que es confirmà quatre dècades després. En les excavacions trobaren moltes peces, material de rebuig i forns dels ceramistes.

A l'excavació del març de 1.986 al carrer sant Anastasi, carrer que acarona l'antic convent de santa Clara i molt a prop del Museu de Lleida, es documentà l'existència d'un taller de ceràmica. Les excavacions fetes entre 1.988 i 1.990 al Pati del Miqueló i les del carrer Obradors ( 2.003 - 2.005 ), encara aportaren més restes dels tallers dels ceramistes lleidatans. Ja al segle XV apareix documentada al carrer dels Escudellers ( actual carrer de Sant Anastasi ), la presència de tallers ceràmics. Recordeu que els escudellers eren els artesans que feien o venien escudelles, plats i altres peces de terrissa.

Les peces de pisa, ceràmica de pasta fina i porosa recoberta d'un vernís vitrificat transparent o opac, que feien ens ceramistes de la Lleida del segle XVII estaven destinats a servir de vaixella de taula. Dels forns d'aquests obradors van sortir: plats petits i mitjans, plates, fruiteres, escudelles, salers, gerretes, pots de farmàcia, canelobres, càntirs, i ... bacins de barber!

A la fotografia anterior sembla que a la vitrina estan exposades tres plates, però la peça de l'esquerra és un bací.

Les peces lleidatanes tenen una clara influència dels ceramistes de Barcelona, Muel, Talavera i de les ciutats italianes de Ligúria i Savona. El bací, de la segona meitat del segle XVII, és una de les peces més destacades de la pisa policromada lleidatana trobada; i està influenciada clarament per les produccions de la ciutat italiana de Savona. És l'únic bací de  barber de ceràmica documentat a Lleida.

A l'entrada "Alta peluquería" visitàrem virtualment el carrer Major de la Seu d'Urgell, concretament el número 28 on encara es pot veure un bací d'aram...

Aquesta mena de tassa gran, de metall o ceràmica, amb una esmotxadura semicircular a la vora en la que el client posava el coll; era usat pels barbers per humitejar i ensabonar la barba. El Quixot en portava un al cap com elm...

Al barri de sant Llorenç. on trobem el nostre estimat museu, fou un lloc en el que des de l'edat mitjana treballaven els ceramistes. Ara, al mateix barri, podeu veure algunes de les seves peces..

Atentament.

Senyor i

El Mercat Central d'Atenes (1).

El passat mes de juliol començàrem el nostre periple per la capital grega que, de moment, ens ha portat a la Biblioteca Nacional, al temple d'Hefest de l'àgora antiga, a l'església d'Agios Eleftherios al cor del barri de Plaka i a la Torre dels Vents de l'àgora romana. Avui us proposo tornar a l'avinguda Panepistimiou, on hi ha la Biblioteca Nacional. Aquesta avinguda uneix en sentit ascendent les dues places més importants d'Atenes: la plateia Syntagmatos i la plateia Omenia. L'avinguda que les uneix amb sentit descendent és la Stadiou. Un cop a la biblioteca creuem l'avinguda, seguim pel carrer Pesmazoglou, creuem l'altra avinguda i, aviat trobarem el nostre objectiu d'avui: el Mercat Central.

Al carrer Athinas trobem l'edifici neoclàssic construït l'any 1.875 que acull el mercat. Cotxes en doble fila, motos i més motos, bicicletes, gent.. ens fan adonar ràpidament de la gran activitat d'aquest mercat pel que cada dia passen unes trenta mil persones...

Com podeu veure a les dues fotografies anteriors, l'ala esquerra està rehabilitada, però a la de la dreta li cal urgentment una intervenció. Les dues fotografies també ens mostren com, malgrat la norma, l'ús del casc dels motoristes i els acompanyants és escàs.
Al carrer Evripídou trobem botigues d'espècies, herbes aromàtiques, te,... També hi ha dues carnisseries armènies.
Abans d'entrar al mercat una filera de cistells de canya sembla que ens donen la benvinguda.

  

A  molt pocs metres d'aquesta parada d'espècies trobem les primeres carnisseries. Penseu que al Mercat Central d'Atenes, conegut també com Dimotiky, Varvakios o Kentriki Agora, hi ha cent carnisseries; algunes són de nissagues familiars que porten un segle al mercat.

Tots els carnissers amb bata blanca, tots homes. Si teniu la pell molt fina alguna d'aquestes parades pot impressionar-vos.

La carn de corder és la gran protagonista, però moltes de les petites carnisseries estan especialitzades en la carn de porc.

Ala soterranis del mercat hi ha senzills restaurants on tastar la gastronomia popular de la ciutat. Algun d'ells són difícils de localitzar, poc o gens turístics, però plens de gent.

El millor que podeu fer és anar-hi a primera hora perquè sinó acabareu formiguejant entre les parades plenes de gent. Podeu visitar el mercat central entre les set del matí i les tres de la tarda.

La il·luminació amb bombetes de les parades, els animals penjats i  les olors donen a la visita un caire misteriós. Alguna parada no és gaire apta per a visitants molt susceptibles...

Si parlar de cent parades de carnisseria en un mercat ja deixa bocabadat, penseu que cent cinquanta són de peix. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i

La Torre dels Vents (1).

Després de donar un cop d'ull al Temple d'Hefest situat a l'àgora antiga d'Atenes, vaig comentar-vos que passejaríem uns metres per anar a l'àgora romana on ens esperava la misteriosa Torre dels Vents. Només entrar a l'àgora romana, construïda sota dominació romana entre els anys 19 i 11 aC  durant el mandat d'August i ampliada per Adrià, ens dóna la benvinguda la porta d'Atenea Arquegetis. Atenea és la deessa de la saviesa, l'artesania, l'estratègia de la guerra i protectora de la ciutat d'Atenes. Aquesta porta amb quatre columnes dòriques de marbre pentèlic que suporten el frontó, fou erigida l'any 11aC. 

A la propera fotografia podeu veure, al fons i al centre, el nostre objectiu d'avui: la Torre dels Vents. A l'esquerra la coberta de la mesquita Fethiye Djami, recentment restaurada, construïda l'any 1.456 després de la conquesta otomana sobre les runes d'una basílica paleocristiana. 

Passejant plàcidament arribem a les restes de la plaça porticada amb columnata jònica doble. La Torre dels Vents construïda al segle I aC per Andronicus Cyrrhestes, arquitecte i astrònom macedoni , ja la tenim a tocar ...

Sobre una base amb tres graons, de planta octogonal, de gairebé tretze metres d'alçària, vuit de diàmetre, amb teulada cònica d'escassa pendent i de marbre pentèlic, aquest edifici bimil·lenari és la gran joia de l'àgora romana. A la fotografia següent podem veure darrere la Torre del Vents el turó coronat per l'Acròpolis.

A la Torre dels Vents hi ha vuit rellotges de sol i un rellotge d'aigua ( clepsidra ) a l'interior. També hi havia una brúixola i un penell, avui desaparegut, que era un tritó de bronze. Cada costat de l'octògon és de 3,20 metres i a la part superior hi ha un relleu que representa un vent. A la propera fotografia, a la dreta, podeu veure l'extrem d'un cilindre on hi havia el dipòsit d'aigua regulador de la clepsidra.

Al fris de la part superior, a cada cara de l'octògon hi ha un relleu que representa els vuit vents dominants a Atenes: Boreas, Kaikias, Apeliotis, Evros, Notos, Lips, Zephiros i Skirion. A la fotografia següent podeu veure a l'esquerra Kaikias ( vent del nord-est) un home vell amb túnica que porta un escut carregat amb calamarsa que llença; i a la dreta Boreas ( vent fred i violent del nord ) representat per un ancià  que bufa un caragol de mar per produir el soroll característic del vent .

El vent del sud-oest, que porta calor i pluja, el representa el relleu d'Evros, home madur que es cobreix amb el seu mantell. A la dreta podeu veure el gnòmon amb una boleta a l'extrem. Per llegir l'hora cal mirar l'ombra de la boleta sobre les línies horàries que podeu veure també a la dreta.

En més de dos mil anys d'història a la Torre dels Vents li ha tocat representar diferents papers. De les primeres funcions que incloïen el de temple d'Èol  passà al segle VI de la mà dels cristians a ser el baptisteri d'una església contigua. Amb l'ocupació turca li donaren  usos religiosos musulmans. Al segle XVIII fou  utilitzada pels dervixos fins que la van abandonat l'any 1.828. Amb el pas del temps estava parcialment coberta per la terra acumulada, i la Societat Grega d'Arqueologia la desenterrà entre 1.837 i 1.845.Des del 1.828 havia estat tancada, però l'any passat després d'una rehabilitació es pot tornar a visitar.
Hi voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Hotel Sant Roc ( i 2 ).

Al final de la primera entrada dedicada a l'hotel Sant Roc us explicava que descobriríem qui fou l'Isidre Guitart i Sort, aquell nen de cal Galtanegra de l'Alsina d'Alinyà que es proposà construir un hotel a la plaça on havia passat moltes hores vigilant el ramat, esperant que tornés el pastor...

L'Isidre, l'any 1.911 creà una empresa d'autobusos quan l'Hispano Manresana tancà. Transports Galtanegra, amb els seus vehicles de color vermell donà servei a la Catalunya Central fins la dècada dels 80 del segle XX quan passà a mans de l'empresa ATSA.

A la propera fotografia podeu veure un autoòmnibus de la casa Hispano-Suiza de Transportes Galtanegra, a la placeta del Santuari del Miracle.

Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 ). Angelina Rosas i Parera / Toni Guitart i Rosas.

L'Isidre no va poder gaudir de la inauguració de l'hotel Sant Roc el 16 d'agost de 1.929 perquè l'onze de gener d'aquell any moria a Solsona...  L'hotel des de la mort de l'Isidre ha estat propietat de membres de la família Guitart. El fundador de l'hotel va confiar la seva direcció a Domingo Boix i Ramonet. Aquesta nissaga familiar se n'encarregà fins que l'Enric Serra i Mayà es jubilà i l'hotel va tancar les portes per fer-ne una rehabilitació integral entre els anys 2.002 i 2.004.

Una restauració que, evidentment, respectà els elements modernistes com els tiradors de les portes per accedir a cada planta de l'hotel. Tiradors que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera de detall.

Tot l'edifici s'articula a partir de l'escala senyorial de marbre de la que accedim als passadissos de cada planta que ens condueixen a les habitacions. La barana de forja amb les seves formes ondulades típiques del modernisme, és molt lleugera i ens dóna la benvinguda quan deixem la zona de recepció per accedir a l'escala.

Aquesta barana contrasta amb la que trobarem quan comencem a pujar l'escala, que és la que tenia l'hotel abans de la rehabilitació, molt més sòbria i de fusta.

L'ull de l'escala, un espai buit molt alt del que sembla caure una pluja de llum gràcies a una làmpada molt sorprenent...

És difícil resistir-se a la temptació de pujar tota l'escala i gaudir-ne. Al final hi ha premi, podeu veure gairebé a tocar l'ancoratge de l'original làmpada, la decoració amb blaus, i les finestres i la barana que coronen l'escala.

La distribució general de l'edifici, després de la restauració feta per Promocions Brixton 2.002 S.L respectà el projecte original. A la planta baixa hi ha el menjador principal i la recepció, amb més superfície. A més a més es va fer un menjador més petit on abans hi havia la cuina. La cuina i els magatzems actuals s'ubiquen en un edifici annex i al pati posterior.

Una vegada resoltes les patologies estructurals ( tèrmits als canyissos i a les bigues dels sostres ), es van restaurar tots els elements decoratius que estaven protegits durant la rehabilitació. A la fotografia següent podeu veure la decoració del sostre del menjador amb base de pa d'or.

De principis dels anys 30 del segle passat, la propera fotografia ens mostra un detall del menjador de primera classe. La fotografia és de l'Antoni Boix i Serra.

Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )

La cura amb la que s'ha fet la restauració ens permet gaudir plenament de les pintures murals que decoren el sostre del restaurant.

L'hotel Sant Roc tenia un parament impressionant format per les millors cases comercials del moment. El seu mobiliari, coberteria, cristalleria,.. eren tot un luxe. A la següent fotografia, també de l'Antoni Boix i Serra, podeu veure com era als primers anys 30 del segle passat, l'estança que dóna a la terrassa.

Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )

La gran rehabilitació es completa amb la instal·lació de dos ascensors, dos muntacàrregues i una escala d'emergències en el bloc annex adossat a la façana posterior. El plantejament arquitectònic d'aquest espai és totalment diferent a l'obra original, amb un acabat amb acer corten que amb l'envelliment contrasta amb el color de la façana.

Avui l'hotel Sant Roc és un establiment de quatre estrelles que disposa de vint-i-cinc habitacions i que pertany a un grup d'empreses especialitzades en la gestió d'hotels i hotels apartament de quatre i cinc estrelles als Alps i als Pirineus francesos.

A molts pocs metres de l'hotel tenim el nostre proper objectiu en aquest periple per la Solsona modernista: la farinera Moles.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida (9b).

Si dimarts feia una reflexió inicial sobre la conservació del nostre patrimoni per posteriorment accedir a l'entrada de la Casa Xam-mar amb intenció de veure alguns detalls ornamentals de la consulta del doctor Francesc Xam-mar i Alonso, que gentilment m'autoritzà a fotografiar-la; avui pujarem a la primera planta per l'escala de marbre.

Els quatre primers graons ens porten a la primera sorpresa, els antics timbres de la casa, que com podeu veure a la propera fotografia de detall, no dissimulen el pas del temps.

  

La barana de forja i fusta ens acompanyà fins a la caixa d'escala on hi ha l'ascensor. Abans d'arribar al Principal, ja només ens ajuda a pujar el passamans.

Ja estem preparats per entrar, però abans cal apreciar la bellesa de l'espiell i el tirador de la porta de la consulta.

Els treballs ornamentals amb sanefes i guixeries dels sostres de les diferents sales centraran la nostra atenció durant la visita. A la propera fotografia podeu veure les de la sala d'espera.

Les motllures senzilles també formen part de l'ornamentació. Un llarg passadís ens porta de l'avinguda de Blondel a l'avinguda de Madrid. Els vidres de les portes faciliten l'entrada de llum natural.

Alguna de les sales encara conserva la làmpada d'aranya del sostre que es resisteix a ser reemplaçada. La fotografia següent mostra l'aranya de la consulta que dóna a la tribuna de l'avinguda de Blondel.

Aquest tipus de làmpada s'anomena aranya perquè recorda les vuit potes d'aquests artròpodes. En català també reben el nom de salamó. Els rics de l'edat mitjana van utilitzar els primers salamons d'espelmes.

No puc resistir-me a la temptació d'observar la ciutat des de la tribuna vidrada, l'element més interessant de la façana de l'avinguda de Blondel. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l'Institut d'Estudis Ilerdencs, al centre el Patí de les Comèdies i a la dreta una petita part de la font de l'Hospital.

Aprofitant que tinc la sort d'estar a la tribuna, faig la fotografia que podeu veure a continuació en la que podeu constatar que el treball de forja dels laterals de la barana del balcó és més senzill que el frontal. A l'esquerra també s'aprecien els encoixinats de pedra, que són els carreus treballats en relleu en la seva cara vista.

Per acabar la visita virtual us proposo anar a l'altre extrem de la casa , on també trobem una gran consulta mèdica amb la seva làmpada d'aranya i una tribuna que mira a l'avinguda de Madrid i al riu Segre. Però abans entrem en una petita sala per veure la decoració de guix.

Aquesta tribuna, sense decoració en la façana i amb els balcons de la primera i segona planta molt més senzills que els de l'avinguda de Blondel, ens convida a seure i llegir plàcidament.

Cal continuar el nostre periple per Lleida descobrint les seves cases singulars, no sense tornar a agrair al Francesc la seva gentilesa. Però abans de passejar fins a la propera casa singular ens aturarem a l'edifici contigu a la casa Xam-mar, espai tristíssim de la història del segle XX de la nostra petita i estimada ciutat.
Atentament.
Senyor i

Tan a prop, però tan lluny...

Divendres passat ens aturàrem al número nou de l'avinguda de Blondel per donar un cop d'ull a la Casa Xam-mar, obra de Francesc de Paula Morera i Gatell que fou arquitecte municipal de Lleida durant treta-cinc anys i responsable de la majoria dels edificis modernistes de la ciutat.

Lleida, amb una història convulsa plena de guerres en les que li ha tocat rebre de valent, té un patrimoni reduït però que els lleidatans estimem molt i en tenim cura. Ara sembla evident, però en altres temps no hem respectat gaire el nostre patrimoni arquitectònic, com en el cas de la Casa Mangrané edifici modernista de la rambla de Ferran enderrocat als anys 50 del segle passat per construir-hi les oficines del Banc de Bilbao... 

Font fotografia: Arxiu Institut d'Estudis Ilerdencs.

Altres intervencions menys contundents han alterat força alguns edificis històrics, com en al cas de la Casa Xam-mar. Eren temps en els que no es vetllava per la conservació de patrimoni i la llei no el protegia.

 

La que fou gran entrada pels carruatges es transformà, amb molt poca cura, en cafeteria-restaurant. En l'accés per l'avinguda de Blondel podeu veure, sobre el cartell amb el nom de l'establiment, un tancament d'alumini on hi ha tres petits fragments del que fou aquella part de la casa...

No es poden apreciar nítidament les tres columnes amb els seus capitells. La mala llum, la pols i els reflexos als vidres fan difícil veure'ls clarament

El contrast dels antics elements arquitectònics amb els materials del tancament d'alumini i de la façana del restaurant-cafeteria fa mal d'ulls...

A només uns passos, tan a prop, però tan lluny, tenim l'entrada a la casa construïda l'any 1.920. Renoi quina diferència d'estils arquitectònics.

 Aquest espai ens ajuda a imaginar-nos com podia ser la desapareguda entrada de carruatges, que era l'accés principal dels edificis importants d'aquella època.

L'entrada de carruatges permetia l'accés a un pati que s'allargava fins gairebé el final de la planta. Els detalls d'ornamentació ens donen la benvinguda.

Ens apropem a l'escala que ens permetrà pujar a la primera planta en la que hi ha la consulta de l'otorinolaringòleg Francesc Xam-mar i Alonso, que molt gentilment ens permetrà observar alguns detalls decoratius de les seves consultes.

  

Sembla que les ornamentacions d'aquesta misteriosa entrada ens segueixen amb la seva mirada. Voleu pujar a la consulta de la Casa Xam-mar?

Atentament.

Senyor i