Pobre Leonardo !

Si el passat onze de novembre vàrem aturar-nos davant l'escultura "Noi ajupit" de Michelangelo Boucarroti i "La Sagrada família" de Raffeello Sanzio, avui intentaré ensenyar-vos els dos quadres de Leonardo da Vinci del Museu de l'Ermitage. He subratllat la paraula intentaré perquè la marabunta de turistes, molts procedents dels creuers atracats a Sant Petersburg, que devora ràpidament les diferents sales del museu fa molt difícil gaudir de les obres exposades.

La velocitat amb la que visiten les sales aquests grups no els permet gaudir de les obres que, suposadament, veuen. La resta de mortals hem de buscar un refugi segur i esperar...

Aprofitant un moment de calma, surto del meu amagatall per fotografiar els quadres que hi ha a les vitrines de les fotografies anteriors. A l'esquerra la "Madonna Litta" i a la dreta la "Madona Benois". Les dues obres tenen en comú que foren pintades sobre taula i que posteriorment es van transferir a tela.

Salvada la riuada de gent, encara queda la dificultat dels reflexos dels vidres de la vitrina que protegeix els quadres. 

Començaré per la Madonna Benois, també coneguda com Madonna amb una flor, pintada a l'oli sobre taula entre 1.478 i 1.480 per Leonardo da Vinci mesura 48 x 31 centímetres.

Aquesta podria ser la primera obra pintada per Leonardo amb independència del seu mestre Andrea del Verrocchio. El quadre pertanyia a la família de l'arquitecte de Sant Petersburg Leonty Benois. Al 1.912 Maria Benois decidí vendre l'oli i l'antiquari londinenc Duveen va oferir 500.000 francs, però el poble rus recaptà fons per adquirir l'obra. Maria Benois vengué finalment la Madonna amb una flor al govern rus per 150.000 rubles. L'any 1.914 l'obra de Leonardo s'afegí a la col·lecció de l'Ermitage.

La cara de la Mare de Déu sembla la d'una nena i transmet ingenuïtat i alegria, però el nen està seriós i molt concentrat observant la flor que la seva mare té a la mà, flor que és el centre del quadre.

Deixem de mirar i admirar la Madonna Benois per quedar bocabadats amb la Madonna Litta pintada al tremp sobre fusta entre els anys 1.490 i 1.491, un quadre de 42 x 33 centímetres.

El nom del quadre també té relació amb la família que el tenia a la seva col·lecció. Els Litta van ser una família il·lustre del patriarcat milanès.

La Mare de Déu mira atentament i tendrament al seu fill mentre l'alleta. El nen li agafa el pit amb una mà i amb l'altra agafa un ocell. Als dos quadres les finestres del fons en donen un joc de llum i ombres d¡fascinant. Leonardo da Vinci pintà aquest quadre a Milà quan estava al servei dels Visconti.

Els grups de turistes que fan la visita llampec, ni s'adonen que a pocs metres de les dues joies de Leonardo da Vinci hi ha una quadre relacionat amb el geni florentí. Aquest nu de dona s'atribueix a l'escola de Leonardo. Poca gent s'atura a observar detalladament la Mona Vanna.

Els seguidors de Leonardo van pintar variacions de la Mona Lisa semidespullada. Es coneixien com la Mona Vanna i se'n conserven vuit.

Al costat del quadre podem llegir: Dona nua, oli sobre fusta ( transferit al tela ). Adquirit l'any 1.779 a la col·lecció de Sir Robert Walpoe, considerat com el primer polític anglès que exercí de Primi Minister.

A la propera i última entrada dedicada al museu de l'Ermitage acabarem la visita virtual a la gran pinacoteca russa.

Atentament.

Senyor i

De tastet a exposició ( 1 ).

A l'entrada "Per molts anys Solsona !" del 30 de juliol passat us explicava que feia exactament 425 anys que el rei Felip II signà la cèdula que concedia a Solsona el títol de ciutat. El Museu de Solsona Diocesà i Comarcal organitzà una petita mostra al carrer "Arqueologia del punt de vista" formada per dotze grans plafons amb fotografies antigues a tocar dels dotze espais triats de la ciutat, on es podia comparar les antigues imatges amb l'edifici, la plaça, el portal actual. A la propera fotografia d'aquella mostra al carrer podeu veure l'interior del Portal del Pont, una fotografia del 1.905 del solsoní Adolf Mas Ginestà ( 1.860 - 1.936 ) un dels principals fotògrafs de l'època del modernisme català.

Aquesta mostra al carrer era un petit tastet de l'exposició "Aguaitant Solsona. Memòria gràfica de la ciutat fins al 1.927".

Us vaig explicar que podríem visitar l'exposició des del 5 de setembre fins al 28 de febrer del 2.020. Avui anirem virtualment fins al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal a donar-li un cop d'ull.

Només entrar al Palau Episcopal, una de les millors obres del neoclàssic català, el cartell de l'exposició ens dóna la benvinguda.Pugem per la gran escala fins al museu. 
Una part del nostre patrimoni cultural està formada per la memòria gràfica dels gravats i les fotografies. L'historiador solsoní Jaume Tarrés Pujol és el comissari de l'exposició de visita imprescindible pels enamorats de Solsona i  la fotografia.

Jaume Tarrés també és un cartòfil destacat. La cartofilia, també anomenada deltiología, és l'estudi i col·leccionisme de postals.  En Jaume és el director de la Revista Cartòfila editada pel Cercle Cartòfil de Catalunya.
Els primers dibuixos de vistes de Solsona es van publicar al segle XVII però les primeres fotografies de Solsona són de la segona meitat del segle XIX i estan fetes per un grup de joves artistes barcelonins. Recordeu que la fotografia més antiga que es conserva al món des del 1.826 i està feta amb una cambra fosca.
L'exposició comença amb les vistes dibuixades i publicades dels segles XVII al XIX. Aquestes publicacions tenien un clar objectiu militar i econòmic.

A la fotografia anterior de detall podeu contemplar la càmera fotogràfica i el trípode de fusta que hi ha en la vitrina situada a la dreta del plafó que presenta l'exposició. és una Appareils Photographiques- Gilon Verviers que treballava amb negatius de 13 X 28 centímetres. La cámera, de finals del segle XIX - principis del XX és d'Antoni Anguera Puig i el trípode, també de fusta, que hi ha darrere de la càmera  és d'Assumpció Bechedejú Paradeda.

El recull d'imatges ens permet recrear la ciutat de Solsona de la segona meitat del segle XIX. Podeu observar les fotografies de Jaume Monràs que feia excursions per la Catalunya Central. Des del seu estudi de Manresa, com a mínim va desplaçar-se a Solsona dues vegades, al 1.879 i al 1.882. L'any 1.884 els famosos dibuixants Josep Lluís Pellicer i Apel·les Mestres van fer un viatge a Solsona.

Podreu veure al plafó del 1.895 una còpia de les pàgines quatre i cinc del diari La Vanguardia del vuit de setembre d'aquell any. El titular de la notícia: " La Diócesis de Solsona. Restablecimiento del obispado-Consagración del nuevo Obispo". Entre els dibuixos i les fotografies en podeu veure una de bàcul del Bisbe Ramon Riu i Cabanes. A la part superior el text és: "Báculo destinado al nuevo obispo de Solsona".

A la vitrina que hi ha al costat del plafó podeu mirar i admirar aquest bàcul d'argent daurat i cisellat amb aplicació d'esmalts, pedreria i elements ornamentals de fosa. Obra de l'orfebre Francisco Cabot e hijos, és una peça del Museu Diocesà de Barcelona.

A la propera fotografia de detall del bàcul podeu observar la protagonista d'aquesta joia d'orfebreria, la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat de Solsona.

Als plafons hi ha fotografies dels agutzils de Solsona, figures protocol·làries que flanquegen la comitiva d'autoritats per Corpus i la Festa Major de Setembre i que ajuden en els ballets dins la rotllana de la plaça Major.

A la propera fotografia, del Corpus del 2.007, podeu veure als agutzils a la plaça de la Catedral en el moment més transcendent: el ball de l'àliga.  La Plaça Major estava en obres, per això els ballets es van fer a la Plaça de la Catedral.
Un document del 1.676 explica el pagament del sou al ballador de l'àliga. Aquest ball és el màxim símbol de respecte i homenatge que la ciutat de Solsona fa a un personatge il·lustre.

S'acaba l'espai dedicat a les imatges ( gravats i fotografies ) des del segle XVII al XIX, però abans donem un cop d'ull a les fotografies exposades a la vitrina.

A la propera entrada dedicada a l'exposició Aguaitant Solsona, visitarem l'espai que acull les imatges dels primers vint-i-set anys del segle XX que ens ajudaran a comprendre la Solsona de fa cent anys.
Atentament.
Senyor i

L'Ermitage ( 3 ).

Continuem visitant virtualment les estances imperials del museu de l'Ermitage de Sant Petersurg entrant a la Sala del Pavelló construïda al 1.858 i que ocupa gairebé tot el primer pis del Petit Ermitage. Sense adonar-nos del canvi hem deixat el Palau d'Hivern per entrar al Petit Ermitage Amb columnes blanques i decoració amb daurats, té un mosaic que és una rèplica d'un que hi ha al Vaticà. Però el protagonista principal de la sala és el rellotge del paó, l'únic autòmat del món de grans dimensions del segle XVIII. L'emperadriu Caterina II de Rússia el comprà al joier britànic James Cox que el va fer al Regne Unit a la dècada de 1.770.

El rellotge encara funciona i tots els dimecres a les vuit del vespre les figures del paó ( al centre de la propera fotografia ), el gall ( a la dreta ) i el mussol ( a l'esquerra, tancat en una gàbia ), comencen a moure's.

Al proper vídeo de dos minuts, editat pel Museu de l'Ermitage, podeu veure com funciona el rellotge sota l'atenta mirada de la colla de visitants de la Sala del Pavelló.

   Deixem la Sala del Pavelló per anar fins a la Loggia de Rafael, d'arquitectura neoclàssica, obra de l'arquitecte italià Giacomo Quaenghi, que fou l'arquitecte oficial de Caterina II entre 1.780 i 1.785. Es considera que aquest arquitecte transformà Sant Petersburg en una ciutat clàssica.

 La Loggia fou un encàrrec de l'emperadriu Caterina II i Quaenghi la va edificar entre 1.787 i 1.792 fent una còpia exacta de les loggias del Vaticà. Una loggia és un element arquitectònic emprat fonamentalment a Itàlia el segle XVII.

És una galeria o pòrtic que està obert íntegrament per almenys un dels deus costats. La galeria està sostinguda per columnes i arcs. A la propera fotografia de detall podeu apreciar la decoració minuciosa.

Les còpies estan fetes a Itàlia per un grup d'artistes supervisats per Chistopher Unterbergher. Les voltes de la loggia estan decorades amb escenes bíbliques i les parets amb pintures ornamentals conegudes com grotesques.
Deixem les estances imperials per donar un cop d'ull a alguna de les obres que acull el Museu de l'Ermitage, una de les més grans pinacoteques i museu d'antiguitats del món. Una col·lecció de més de tres milions de peces...
Envoltat de persones que la fotografien el "Noi ajupit", feta amb marbre entre 1.530 i 1.534, és l'única escultura de Michelangelo Buonarroti ( 1.474 - 1.564 ) que hi ha a Rússia. Caterina II encarregà a Lyde John Browne la compra d'obres d'art per afegir a la seva col·lecció. El "Noi ajupit", és una d'aquestes obres. L'emperadriu volia una escultura del geni italià que era pintor, escultor, arquitecte, poeta i escriptor... És una petita escultura de 54 centímetres que representa un jove nu doblegat sobre si mateix que va pertànyer al Mèdici.

Ens aturem un moment davant d'una de les moltes joies del museu, "La Sagrada família" de Raffaello Sanzio ( 1.483 - 1.520 ), pintor i arquitecte italià. Amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci, són els tres grans mestres del Renaixement. Aquest oli sobre taula, de 74 x 57 centímetre, és del 1.506. Curiosament podeu veure a Sant Josep sense barba.

Si hem vist una escultura de Michelangelo Buonarroti i una pintura de Raffaello Sanzio, és evident que ens falta aturar-nos, si podem, davant de les obres de Leonardo da Vinci. Intentaré fer-ho a la propera entrada titulada " Pobre Leonardo!" ...
Atentament.
Senyor i

A la capella del Santíssim.

El passat mes de maig les entrades "Els panteons de les Avellanes ( 1 ) "  i "Els panteons de les Avellanes ( 2 )" ens mostraven el convuls camí recorregut pels panteons funeraris de la dinastia Urgell des de la seva venda al 1.906 fins al 1.928 quan ja formaven part del museu novaiorquès The Cloisters. L'estructura de les dues entrades consistia en veure les fotografies de Juli Vintró que aparegueren publicades per Gaietà Barraquer a "Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX" l'any 1.906. Aquestes fotografies presideixen la sala permanent del Museu de la Noguera dedicada a al-Andalus i el Comtat d'Urgell. Després ens vàrem fixar en els espais de l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes on estaven els panteons venuts, per acabar donant un cop d'ull a la subseu The Cloisters del Metropolitan Museum of Art de New York, on lamentablement han acabat el seu periple...

Quan visitem el monestir de les Avellanes ens fixem en la nau central de l'església i observem amb tristesa el lloc que ocupaven els sepulcres abans que el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol els vengué per quinze mil pessetes.Els nostres sepulcres gòtics han acabat molt lluny de casa...

A la fornícula esquerra de la propera fotografia hi havia el panteó d'Àlvar I d'Urgell i Cecília de Foix i a la fornícula de la dreta, el seu fill Ermengol X. A la primera capella a la dreta trobem l'espai on hi havia el sepulcre d'Àlvar de Cabrera, germà d'Ermengol X.

Però si en lloc de centrar la nostra mirada en la nau central d'aquesta església, que es començà a construir al segle XIV, ho fem al transsepte ( nau transversal que creua perpendicularment la nau central ) descobrirem la capella del Santíssim, que acostuma a passar desapercebuda als visitants. Gràcies a Robert Porta Roigé, Director del Monestir de les Avellanes i Tècnic en Gestió Documental Arxiver Maristes L'Heremitage, puc explicar-vos el poc que es coneix d'aquesta misteriosa capella.

La capella és diferent a les de la resta de l'església, un afegit estrany però no posterior. Que el sepulcre formi part de l'estructura del mur demostra que es construí conjuntament amb el temple. El lloc on es construí és poc habitual per aquest tipus de capelles. Com podeu veure a la fotografia anterior, sota l'arc apuntat, a dreta i esquerra, hi ha dos grans escuts.Però els escuts no tenen gravada cap arma i els petits escuts del sepulcre tampoc. Tots aquests escuts fan pensar que la capella estigué dedicada o fos un homenatge a algú. Sembla que no es van policromar, potser perquè el temple quedà inacabat. Els escuts no ens ajuden a saber a qui estava dedicada la capella...
Aquesta "desconeguda" capella oberta al transsepte té un petit absis poligonal. La propera fotografia ens permet veure l'absis poligonal de la capella del Santíssim.

Tornem a la capella en la que a la dreta, hi ha un senzill sepulcre que forma part del mur. Algun historiador de l'art creu que podria ser la capella de l'abat, típica en els monestirs premostratencs, però la teoria no està documentada. També diuen que en aquesta capella hi va haver les restes del Beat Joan d'Organyà que fundà vora Vilanova de la Sal, a tres quilòmetres del monestir, el que fou primer monestir de les Avellanes: Bellpuig el Vell on es celebrà la primera missa el 6 de gener de 1.159. El Beat Joan d'Organyà era conegut popularment com Sant Cap.

Els quatre sepulcres de les Avellanes, que estan al museu The Cloisters, són personals i no dinàstics ( en els que es van enterrant els membres d'una família ). Va ser fàcil endur-se els panteons perquè no formaven part de l'estructura de l'església. Com podeu veure a la propera fotografia, el de la capella del Santíssim, sí que forma part de l'estructura.

La decoració és molt senzilla i, de dalt a baix, podem veure set rombes amb una flor de quatre pètals a l'interior de cada rombe, set escuts amb restes de policromia i cinc columnes amb quatre arcs trilobulats.
Diuen que el bisbe Arnau d'Urgell es retirà al monestir de les Avellanes, on va morir, i que potser estava enterrat en aquest sepulcre.

Si observeu atentament el sepulcre veureu un punt més clar que correspon a un forat que es va fer fa pocs anys per introduir una petita càmera fotogràfica per poder constatar si hi havia restes humanes. M'explica el Robert que la prospecció de la capella es va fer abans de la restauració del claustre, no recorda si al 2.014 o 2.015. La petita càmera ha demostrat que el sepulcre ( vas funerari )  no està buit i no hi ha cap cavitat amb restes òssies. Varen trobar una petita cavitat on semblava que hi havia restes, però després d'observar-ho atentament deduïren que l'espai era massa petit i que possiblement havia quedat accidentalment entre els carreus. A la  fotografia següent podeu comprovar que alguns del senzills escuts estan una mica trencats.

Podria ser un element decoratiu que senyala un espai d'enterrament. Potser és una tomba que acollí les restes de persones enterrades a l'antiga església del monestir ( de finals del segle XII fins a la construcció de la nova església al segle XIV ). Fou una antiga ossera ? Abans del segle XIV no es solien pintar ni esculpir les armes familiars als escuts. No han trobat ni al Sant Cap, ni al bisbe Arnau d'Urgell...

Podria ser que aquesta mena d'ossera acollís les restes de personatges importants com el Comte Ermengol VII ( fundador del monestir ) i del Bisbe Arnau d'Urgell. A la propera fotografia de detall podeu apreciar la senzilla bellesa decorativa de la part inferior del sepulcre en la que els arcs apuntats trilobulats són els protagonistes.

Hi ha alguna referència sobre la capella que explica que al segle XVIII era la capella del cementiri en la que s'enterrava a la majoria dels membres de la comunitat.
La Capella del Santíssim acollí una Mare de Déu de Bellpuig, però els experts tampoc es posen d'acord. Uns diuen que va ser la gòtica i altres la romànica...
Potser finalment tindrem les còpies digitalitzades dels panteons funeraris de la dinastia Urgell, però no oblideu que encara hi ha a l'església del monestir de les Avellanes un sepulcre original d'un valor artístic menor. Potser per això encara hi és...

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 7 b ).

Després de mirar i remirar els diferents plànols de planta del conjunt d'edificis que formen el complex de l'Antic Escorxador Municipal de Lleida i d'alçat de la façana de l'entrada del carrer Lluís Companys, entrem al gran pati per observar detalladament els plànols d'alçat de la façana de cada edifici del complex. Recordeu que al classificador número vint de l'Arxiu Morera hi ha trenta-quatre plànols de l'escorxador. Una feinada monumental feta fa més de cent anys per Francesc de Paula Morera i Gatell.

A la fotografia anterior podeu veure a la dreta l'edifici principal i a l'esquerra un conjunt de petites edificacions que van desaparèixer amb la reforma feta per Ezequiel Usón Guardiola segons el seu projecte del 1.993. La propera fotografia ens permet observar de forma més detallada els edificis enderrocats.

L'edifici actual de nova planta està ocupat per una part de l'escola Bressol Municipal Rellotge i per diferents dependències de l'Aula Municipal de Teatre. El proper plànol encara ens ensenya amb més detall les columnes de la dreta.

El primer número de la col·lecció la banqueta. Quaderns de divulgació ciutadana, titulat "Morera, arquitecte modernista ?" de Frederic Vilà i Tornos, té de protagonista a la portada aquesta part desapareguda de l'escorxador. Com podeu apreciar a la propera fotografia aquest raconet estava decorat amb un fris de rajola vidrada i flors ceràmiques.

Afortunadament encara podem gaudir, i molt, de l'edifici principal ocupat per l'Aula de Teatre. Recordeu que l'antic escorxador funcionà fins al 1.984 i que en el moment d'afrontar la rehabilitació el complex d'edificis estava molt atrotinat.

La fotografia següent permet comparar el plànol d'alçada de la façana anterior amb l'edifici actual. El complex de l'antic escorxador, acabat al 1.915, després de més de cent anys continua seduint-nos.

Francesc de Paula Morera i Gatell edifica el complex de l'escorxador entre 1.912 i 1.915. La rehabilitació, com he explicat abans, fou obra d'Ezequiel Usón Guardiola. Els dos van se arquitectes municipals de Lleida. Francesc de Paula durant trenta-cinc anys i Ezequiel ho fou trenta anys...

A la fotografia de detall anterior podeu observar una de les dues parts de l'edifici principal, concretament la de la dreta, amb la porta i les finestres superiors. Al plànol de la propera fotografia, ple d'operacions i dibuixos a la part inferior, es veu a l'esquerra de l'edifici principal una construcció més baixa que no existeix actualment.

Si ens apropem més podem veure com Francesc de Paula Morera i Gatell escrigué amb llapis les parts de la porta que tenien que ser de "piedra".

La combinació de pedra i maó de cara vista dibuixada al plànol d'alçat de la façana encara avui mostra la seva bellesa més de cent anys després de construir-se.

Al proper plànol d'alçat podeu veure en primer terme unes instal·lacions enrajolades i amb grans aixetes. A la dreta, dibuixat amb llapis, es veu un home amb barret que té a l'esquerra un porc i a la dreta un gat. Darrere hi ha la cúpula del Tostadero, que actualment forma part del Cafè del Teatre.

A la propera fotografia  de detall, entre el rellotge de l'edifici on hi havia l'habitatge del conserge i les oficines de l'escorxador i l'edifici de nova planta que acull l'Aula de Teatre - a l'ombra- podeu observar el coronament d'aquesta cúpula.

Del proper plànol d'alçada de la façana reconec els grups de finestres, però el sòcol de rajola i la porta es van modificar en la rehabilitació projectada al 1.993.

El proper plànol d'alçat de la façana, amb una bona taca de tinta, ens mostra la part superior de l'edifici que acollia l'antiga gran sala de matanza de bueyes.

Si ens enfilem al Parc de la Serreta podem comparar el plànol anterior amb les façanes laterals d'aquesta part del complex d'edificis.

Potser el plànol, amb el número tres i una colla d'operacions a la dreta, correspon a la façana lateral de l'edifici principal que queda gairebé tapada amb l'edificació de nova planta que veieu a la fotografia anterior situat entre les dues construccions centenàries: perquè al plànol no hi ha cap porta.
A la propera i última entrada dedicada als trenta-quatre plànols de l'escorxador que es conserven a la planoteca de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida acabarem d'observar atentament els documents del classificador 20 de l'Arxiu Morera.
Atentament.
Senyor i

Tornem al taller de vitralleria.

Si el passat dimecres dia 23 d'octubre, a l'entrada "Vitrallers del segle XXI" varem entrar virtualment al taller de vitralleria que hi ha al carrer Major número 30 de Vallbona de les Monges, avui vull mostrar-vos tres vídeos que complementen les explicacions de l'entrada.
En el primer, podreu veure treballar  i escoltar les explicacions de Gerard Balcells en el seu petit taller que fins al segle XVI fou el celler del Monestir de Vallbona de les Monges. L'Urgell TV és una web en la que trobareu molta informació dels municipis de la comarca de l'Urgel ( activitats culturals, noticies, guies...). El 24 de març del 2.017 L'Urgell TV parlava amb el Gerard Balcells, l'últim vitraller de les terres de Lleida que en el seu petit taller treballa per les esglésies ( dissenyant vitralls nous i restaurant vitralls antics ) i per particulars emprant una tècnica mil·lenària.

2017_03_24 Vitraller Vallbona de les Monges from InfoLLEIDA on Vimeo.

El segon vídeo,del 19 de novembre del 2.015, és de Tàrrega Televisió. Ens explica que el mestre vitraller ja fa tres mesos que està treballant en el seu taller de Vallbona de les Monges en els nous vitralls de l'església de Santa Maria d'Agramunt. Vitralls per a dos finestrals i la rosassa de gairebé tres metres de diàmetre. Podeu observar com treballa la tècnica de l'emplomat. Dissenyats per l'artísta plàstica d'Agramunt Serafina Balasch, no tenen relació amb les històries bíbliques. 

Si cliqueu al proper enllaç, anireu al blog d'Ahumada/Balcells Vitrallers i veureu la feina feta al petit taller: Els vitralls de l'església d'Agramunt.

vitralls Santa Maria d'Agramunt from Tàrrega Televisió on Vimeo.

El tercer vídeo, també de Tàrrega Televisió, del 19 de març del 2.016 parla de la inauguració dels vitralls i de les obres de restauració de la magnífica portalada romànica de l'església de Santa Maria d'Agramunt.  Escolteu les explicacions de Gerard Balcells ( vitraller ) i de Serafina Balasch ( artista plàstica d'Agramunt ).

Els tres vídeos ens permeten imaginar la feinada que suposa, malgrat que estem al segle XXI, fer un vitrall artesanalment. Si passegeu per Vallbona de les Monges no deixeu de visitar a l'últim vitraller de les terres de Lleida.
Atentament.
Senyor i