Entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

Avui tornem a la vila d'Àger, territori flanquejat pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana. El municipi d'Àger té les següents entitats de població: Agulló, Corçà, els Masos de Millà, Fontdepou, la Règola, Millà, Sant  Josep de Fontdepou i Vilamajor. Molt territori amb pocs habitants ( 588 persones l'any 2.019 ). Al perfil d'Àger la referència indiscutible és el conjunt monumental de Sant Pere, amb la col·legiata i el castell. A la propera fotografia podeu veure el campanar.

Al juliol del 2.009 ( "Una farmàcia antiga al cor del Montsec" ) i al juny del 2.010 ( "La porta i la clau ( 4 )" ) ja vàrem passejar per aquesta vila. Si ho voleu recordar cliqueu els enllaços anteriors. 

Entre l'any 1.030 i el 1.040 Arnau Mir de Tost conquerí als musulmans aquest territori. Un document del 1.034 cita el castell, ja en mans d'Arnau Mir de Tost. Però al 1.046 els sarraïns van tornar a fer seu el castell, que conquerí definitivament Arnau Mir de Tost al 1.084 i el transformà en la seva residència. 

La propera fotografia ens convida a observar la serra del Montsec des del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger.

Les restes arqueològiques de l'antiga canònica ens parle  dels canvis efectuats al llarg dels segles. La part més antiga és la zona inferior en la que hi havia l'antiga església.

La fotografia ens mostra la façana de l'església amb les restes del claustre. A la fornícula hi havia la imatge de Sant Pere, que actualment està a l'església de Sant Vicenç edificada als segles XIV i XVIII.

Si a la fotografia següent us fixeu en la clau de volta de la portalada amb arc de mig punt hi podreu veure esculpides les claus de Sant Pere. 

La planta de l'església superior és de tipus basilical, amb tres naus cobertes amb volta de canó. Aquesta església, construïda  aproximadament entre l'any 1.060 i el 1.094, s'edificà sobre la primera església ( 1.034 - 1.041 ) que després quedà com a cripta. La propera fotografia és de la nau central i l'absis de la capçalera.

Al Museu Nacional de Catalunya ( MNAC ) es conserva un fragment de pintura mural de finals del segle XI inicis del XII que representa als apòstols Tadeu i Jaume. El fragment té una mida de 280 X 144,5 X 4,5 centímetres.

Font fotografia: web Museu Nacional de Catalunya ( MNAC ).

La part més antiga , a la zona inferior, és la cripta Molt restaurada perquè estava enrunada, conserva algun dels antics capitells. De tradició preromànica fou construïda en plena època romànica i s'anomenà Santa Maria la Vella.

Davant de l'església hi ha les restes del claustre gòtic, construït sobre l'antic claustre romànic amb pedra blanca molt diferent a l'emprada per edificar l'església. Al segle XV el despoblament del territori suposà la decadència econòmica. Durant la Guerra dels Segadors i les Guerres Carlines fou bombardejada. A principis del segle XX Josep Puig i Cadafalch inicià la seva restauració.

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal quedareu bocabadats contemplant el Joc d'escacs islàmic d'Àger, del període fatimita ( dinastia que regnà Egipte entre els anys 969 i 1.171 dC ). Es pot comparar aquest període amb la França il·lustrada. El joc d'escacs de cristall de roca era d'Arnau Mir de Tost.

Baixem del conjunt monumental aturonat de Sant Pere passejant pels carrers i carrerons del nucli antic, amb alguns racons  d'una bellesa espectacular.

El nostre objectiu és la Plaça Major on en un raconet ens espera la farmàcia Montardit que ens permetrà fer un viatge al passat...

Els prestatges plens de pots i ampolletes amb medicaments, l'obrador de la farmàcia, el llistat de comandes, estan com el dia en que tancà de forma definitiva fa vuitanta-dos anys.

Juan Montardit Torruella acabà la carrera l'any 1.921 i aquell any obrí la farmàcia. Durant la Guerra Civil fou perseguit pels republicans i tancà la farmàcia l'any 1.939. Mai la va tornar a obrir o visitar...

Els familiars del farmacèutic conserven el local tal com estava el dia del seu tancament. Si podeu visiteu aquest farmàcia aturada en el temps.

Deixem la vila d'Àger per enfilar-nos al Montsec fins al Centre d'Observació de l'Univers ( COU ) que conjuntament amb l'Observatori Astronòmic del Montsec ( OAdM ) forma el Parc Astronòmic del Montsec ( PAM ). A la propera fotografia podeu veure l'accés al COU.

La fotografia següent és de l'Ull del Montsec, un planetari digital amb un sistema de projecció 3D de cúpula complerta. A més a més la cúpula de 12 metres de diàmetres i la paret frontal s'obren completament i permeten al visitant l'observació en directe del cel d'Àger.

Al Parc dels Telescopis trobarem tres edificis amb cúpules d'observació que contenen dos telescopis automàtics, un celòstat per a l'observació solar i un conjunt de telescopis portàtils.

A l'edifici central del COU podem gaudir d'una exposició permanent que ens permet descobrir els secrets de l'astronomia i les ciències de l'espai.

Deixem el COU i tornem a baixar a Àger on podrem assaborir u ofici que, malauradament, potser desapareixerà aviat: els forcaires.

Atentament.

Senyor i

Un tomb per Olius ( i 2 ).

L'entrada anterior dedicada a l'església de Sant Esteve d'Olius, una mostra solsonina de romànic llombard de la segona meitat del segle XI construïda sobre una petita capella preromànica ja documentada al segle X, la vàrem acabar  després de visitar-ne l'interior, resseguint el perímetre dels edificis adossats per mirar i admirar l'absis i la torre campanar.

Recordem l'absis amb sis finestres, tres de doble esqueixada a la part superior i tres a la part inferior per donar llum natural a la cripta semi-soterrada. L'absis està decorat amb arcuacions i lesenes de tipus llombard. A la seva dreta s'alça la torre campanar de planta quadrada.

A pocs metres de Sant Esteve trobem el nostre proper objectiu que ens fa canviar d'estil arquitectònic passant del romànic al modernisme. Parlo del cementiri d'Olius.

El cementiri, totalment integrat al paisatge i la natura, fou encarregat l'any 1.915 per Francesc d'Assís Vidal i Barraquer que fou bisbe de Solsona entre 1.913 i 1.919.

Era urgent fer un nou cementiri perquè a finals del segle XIX el vell cementiri de Sant Esteve d'Olius estava molt atrotinat.Entrem al cementiri per un arc parabòlic gaudinià, amb una porta de ferro, rematat amb un crismó ( monograma amb el nom de Crist ). L'entrada està flanquejada per roques amb líquens i molses, alzines i pins.

La porta s'obre i es tanca amb un forrellat, una barreta cilíndrica sostinguda per dues armelles, amb una curiosa maneta de doble nus que podeu apreciar a la propera fotografia de detall.

Els feligresos van demanar al bisbe un espai tancat amb una porta artística, xiprers, tres nínxols per cada casa i una petita capella.

Ràpidament ens adonem que l'arquitecte que dissenyà el cementiri fou deixeble de Gaudí. A la fotografia anterior podeu veure l'agulla cònica de pedres coronada per una doble creu, un element arquitectònic molt gaudinià. La podeu veure en la propera fotografia de detall, coronant l'agulla cònica i observant tranquil·lament les roques caigudes, les alzines i els pins. La creu gaudiniana de quatre braços és el punt més alt del cementiri...

Al peu d'aquesta construcció hi ha la tomba dels rectors d'Olius amb una estela amb la declinació, en llatí, de la paraula Mort. La creu gaudiniana és el punt més alt de cementiri...

Un document, amb data del dia i d'octubre de 1.916, ens explica que construir el cementirí va costar 2.431 pessetes ( 14,61 € ), i que les aportacions de cada veí foren proporcionals a les seves possibilitats econòmiques.

En nou cementiri es construí vora el camí i el torrent que baixa de la font del Rector. Un espai de planta irregular, amb diferents nivells amb tombes, nínxols i panteons entre les roques o excavats en elles.

A la fotografia anterior, a la part baixa de la reixa que tanca l'espai d'uns dels nínxols, podem llegir J.R.P.  1.928. L'encarregat de dissenyar el nou cementiri fou Bernardí Martorell i Puig, que en aquell moment era l'arquitecte diocesà. La seva proposta l'integrava en les roques i la vegetació i jugava amb el desnivell. Bernardí rebé la influència d'Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i l'arquitectura neogòtica.

Passejant tranquil·lament pel cementiri podreu gaudir d'imatges com l'anterior en la que una creu de forja que sembla sorgir de la roca està acompanyada de molses, líquens i fulles...

Berbardí Martorell i Puig, a partit del projecte d'Ignasi Oms i Ponsà ( mort prematurament ) introduí algunes modificacions en la distribució dels espais i dirigí les obres de construcció de l'Hotel Sant Roc de Solsona. L'agost del 2.017 vàrem visitar virtualment el magnífic hotel modernista. Si voleu recordar-ho cliqueu als propers enllaços: "Hotel Sant Roc ( 1 )" i "Hotel Sant Roc ( i 2 )". També a la capital del Solsonès podem gaudir de "La Glorieta de la Vil·la Riu", també d'en Bernardí . Si cliqueu a l'enllaç anterior podreu recordar la visita del juliol del 2.017.

A la petita reixa de forja que tanca l'espai dels nínxols excavats a la roca de la fotografia anterior podem llegir: MZ  1.920.

Deixem el cementiri, que combina les roques caigudes de la muntanya - símbol de la decadència i la mort- amb les fulles verdes de les alzines, xiprers i pins - símbol de la vida-.

Atentament.

Senyor i

Pels carrers d'Arties.

Després de visitar la seu principal del Musèu dera Val d'Aran situat al cor de Vielha, deixem la Tor deth generau Martinhon ( una casa senyorial del segle XVII que l'acull ) i anem per la C-28 fins a Arties, una entitat de població del municipi de Naut Aran. El nom Arties és d'orígen basc ( "artean" ) que vol dir "entre" o "en mig". Abans de visitar l'església de Santa Maria donarem un cop d'ull a l'antiga Casa Paulet.

Apropant-nos a la plaça Ortau aprofitem per observar atentament alguns detalls d'aquest casal de planta rectangular amb coronament esglaonat a dues aigües i notables finestrals amb motllures treballades. A la fotografia anterior de detall podeu veure un dels finestrals de la façana lateral flanquejat per relleus encastats amb decoració de figures humanes i caps d'aspecte primitiu. La fotografia següent és del finestral de la façana principal.

El gran casal es conserva amb poques modificacions. A les llindes de les portes podem llegir les dates de la seva construcció 1.549 i 1.568.

La propera fotografia és una postal antiga amb el text següent: " Arties. Antigua casa Paulet ( Valle de Arán ) España". Signa la fotografia M.Solé.

Deixem la plaça Ortau i continuem passejant pel carrer deth Fort fins al carrer dera Glèsia. Ens apropem a la plaça Sapujo des d'on podem contemplar les restes del castell ( a l' esquerra de la propera fotografia ) i el campanar de l'església de Santa Maria ( a la dreta ).

Aquesta torre de guaita, de mitja galta, domina la confluència del Valarties amb la Garona. El castell apareix documentat per primera vegada al 1.283. Si observeu atentament la fotografia anterior podreu veure les espitlleres de la torre. L'any 2.002 es va fer una intervenció arqueològica. Les restes del castell tenen la catalogació de Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ).

L'església, del segle XII, és de planta basilical de tres naus. Tenia tres absis dels que només es conserven els dos laterals. L'absis central, perdut gairebé en la seva totalitat, es va reconstruir fa pocs anys.
A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu observar un dels dos campanars del temple, concretament el que està adossat al mur de ponent. L'altre, d'espadanya, està al mur de llevant.

El campanar principal és impressionant. Construït entre finals del segle XIII i principis del XIV el podem situar estilisticament entre el romànic i el gòtic. Té cinc pisos i està coronat per una coberta piramidal. A les tres  plantes superiors té finestres separades per motllures. A les del tercer i quart pis les finestres són dobles i d'arc apuntat ( excepte la de la façana de llevant del tercer pis que és única ). Les de la planta superior són triforades d'arc de mig punt.

L'església té dues portalades d'accés. A la principal, de la façana nord, hi ha sis arquivoltes adovellades de mig punt. Una sanefa decorada amb escacat remata l'última arquivolta. Les dues mènsules que la sostenen estan decorades amb cares masculines. A la fotografia anterior de detall podeu veure una d'aquestes mènsules i, una mica, l'escacat.

Entrem a Santa Maria, amb una nau central de volta de canó amb un problema d'obertura conseqüència de patologies estructurals. El greu problema es solucionà l'any 1.999.
Us deixaran amb la boca oberta les pintures murals que decoren el sostre del presbiteri. Aquestes magnífiques pintures murals, d'autor desconegut, representen tres escenes del Judici Final. A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta, podeu mirar i admirar les escenes de la resurrecció i el cel, la parusia, i l'infern. La fotografia següent de detall és de la representació de la segona vinguda de Crist a la terra ( parusia ). La profecia d'una segona vinguda es dóna en moltes religions i cultures.

Les pintures, molt ben conservades, daten de finals del segle XVI ( aproximadament del 1.580 ) estan considerades les pintures murals més importants d'aquella època històrica del Pirineu. A la dreta d'aquesta escena central podeu espantar-vos amb l'angoixant infern.

Si ens fixem en la part esquerra veurem un drac amb la boca ben oberta, amb unes dents molt grans i esmolades, que es menja als condemnats. Uns dimonis els obliguen a entrar a la boca del monstre. Entre els condemnats hi ha reis i bisbes...

A la dreta d'aquest infern els ajudants de Llucifer aviven el foc per coure als condemnats que omplen les grans calderes. Poca broma...

La representació que hi ha a la part esquerra de les pintures murals del sostre del presbiteri està dedicada al cel. El castell, símbol del màxim benestar en aquell moment històric, és on aniran els que ela salvats del Judici Final.

Sortim de l'església de Santa Maria per continuar el nostre petit periple per la Val d'Aran. Seguim enfilant la C-28 dins a Salardú, on ens està esperant l'església de Sant Andreu.
Atentament.
Senyor i

Parc de Santa Maria de les Franqueses.

El passat mes de novembre ens vàrem apropar al cenobi de Santa Maria de les Franqueses, una petita joia romànica maltractada durant una colla d'anys. Les fonts orals expliquen que al seu interior fins al 2.009 hi havia una casa, amb els corrals i la resta de dependències, construïda al segle XVIII...

Del monestir femení de l'ordre del Cister de Santa Maria de les Franqueses fundat l'any 1.186 nomes resta dempeus l'església. A tocar del mur sud hi ha restes de murs i estructures de les antigues dependències del recinte monacal. Observant l'església romànica m'avergonyeix pensar, com a lleidatà enamorat del patrimoni, que s'havia destinat els últims segles a usos agrícoles. Si voleu tornar a visitar virtualemnt el monestir cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Però deixem el monestir per apropar-nos, per la sendera que veieu a la dreta de la propera fotografia, al Parc de Santa Maria de les Franqueses.

Comencem a caminar per la sendera flanquejada de plàtans i entrem al parc que ens proposa un passeig per la poesia catalana.

La tria dels poemes s'inspira, bàsicament,  en els criteris de l'escriptor, crític literari, pedagog i activista cultural  Joan Triadú i Font. Passejant, acompanyats d'un silenci espectacular, podreu llegir poemes que van de la Renaixença als nostres dies.

A la sendera estareu acompanyats per poemes del trist període de la Guerra Civil  i la llarguíssima postguerra. Trobareu també les generacions que van unir la poesia i la cançó i poetes geogràficament propers al monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses.

Els petits monòlits a la vora de la sendera que porta al riu Segre ens regalen poemes o fragments de poema que comencen a la Renaixença amb l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i Farriols i acaba amb Maria Mercè Marçal i Serra.
L'any 2.003 la societat Identirama comprà el monestir cistercenc i les finques del seu entorn per fer-hi un parc cultural.

Arribem a l'espai "Mantinguem viva i rica la nostra llengua" on ens espera, a tocar d'un plàtan un monòlit amb un petit homenatge a Mossèn Josep Maria Ballarín i Monset, el rector de Catalunya. En els seus llibres emprava un llenguatge ple de paraules, expressions i dites de la Catalunya Central, on era un capellà molt estimat.

Els plafons dels monòlits recullen alguns d'aquests refranys, frases fetes, proverbis, dites que tenim l'obligació de conservar per no empobrir la nostra estimada llengua.

A la fotografia anterior, darrere dels monòlits amb els refranys, podeu veure al centre l'absis del monestir i a la dreta el monument que presideix l'espai sardana.

Poesia, literatura, història, identitat, territori, botànica a pocs metres del riu Segre i del que queda del cenobi femení balaguerí. Continuem amb la proposta del Parc de Santa Maria de les Franqueses descobrint els secrets del bosc de ribera.

Al bosc de ribera, l'arbreda caducifòlia que hi ha a la vora dels rius i rieres, a Balaguer s'anomena bultra. Als monòlits informatius de les diferents espècies ( a la fotografia anterior de detall podeu veure la del vern ), a la part superior dreta podeu llegir: "Bosc de ribera de les Franqueses. Bultra de les Franqueses". Aquests monòlits ens expliquen els secrets dels nostres arbres i arbustos. Toqueu, oloreu, assaboriu alguna de les plantes remeieres i estigueu atents als rastres de la fauna del bosc de ribera.
Si seguiu el Camí de la Primera Marrada podreu passejar, gairebé acaronant el riu Segre, fins al centre de Balaguer.
Gaudiu-ne!
Atentament.
Senyor i

Xalet Montiu.

Avui, en el nostre periple a la recerca del patrimoni, tornem a la capital de la Noguera. Balaguer, que al 2.018 tenia 16.841 habitants, a finals del segle XIX era una ciutat d'uns 5.000 habitants amb un nucli urbà que acabava al carrer del Miracle. Després de l'obertura del recinte emmurallat, al final del carrer del Miracle s'originà el carrer Àngel Guimerà. En aquesta nova zona de la ciutat les famílies burgeses van construir una sèrie d'habitatges unifamiliars.

Al número tres d'aquest "nou" carrer ens espera el xalet Montiu, un edifici modernista construït a principis del segle XX amb la funció d'habitatge familiar de l'advocat Lluís Montiu.

És tot un plaer visual gaudir del delicat treball de forja de la tanca i la porta exterior de la petita joia modernista balaguerina.

A finals del segle XX l'edifici estava en molt mal estat i aleshores l'Ajuntament de Balaguer decidí rehabilitar-lo. Primer en reforçà l'estructura per després restaurar alguns elements de la teulada, les façanes i el jardí. L'any 2.005 s'aprovà la protecció BCIL ( Bé Cultural d'Interès Local ).

Aquest edifici modernista ha tingut, amb un segle de història, diversos usos, la d' habitatge familiar fou la seva primera funció. Al 1.920 va ser un hostal anomenat Villa Dolores i uns anys després Hostal La Palma.

A l'antiga postal de Lucien Roisin Besnard podem llegir a la part superior: " 18- Balaguer. Villa Dolores y Fábrica de pieles L. Roisin fot. Barcelona". Josep Ticó i Rebert fundà la Pelleteria la Sibèria l'any 1.891.  Amb la Gran Guerra ( 1.914 - 1.918 ), la Sibèria va crèixer moltíssim, fins i tot confeccionaven articles per a la Casa Real. Es construí a Balaguer una fàbrica de curtits, d'estil modernista, que al 1.936 fou desmantellada i traslladada a Burgos.  L'edifici, a l'esquerra de l'antiga postal, fou enderrocat a finals de 1.982...

L'any 1.926 es convertí en el restaurant d'Enric Gimó. Durant la Guerra Civil tingué un paper important que després us explicaré detalladament. Posteriorment va ser l'ambulatori de la ciutat i ara acull l'Impic ( Institut Municipal Progrés i Cultura ).
La propera fotografia de detall ens permet apreciar un dels senzills esgrafiats que decoren les obertures ( finestres, balconades i balcons ).

Tornem a la Guerra Civil perquè la història del xalet Montiu en aquells anys convulsos és força desconeguda. Gràcies a la Universitat de Lleida, concretament del servei d'Història, Documentació i Patrimoni del Departament d'Història i de Memorial Democràtic us la podré explicar.

A uns quatre quilòmetres al sud-est de Balaguer en direcció a Menàrguens hi havia un aeròdrom militar que es construí en tres mesos a principis del 1.937. Estava format per tres pistes de terra, fortificacions d'obra, dos dipòsits subterranis de combustible i un refugi antiaeri. El 26 de març de 1.937 entrà en servei per l'aviació republicana. Els pilots republicans espanyols dels Natacha s'allotjaven al xalet Montiu. Natacha era el malnom que donaven els pilots als avions russos Polikàrpov R-Z. Aquests avions formaven part de l'ajut de la Unió Soviètica al govern espanyol.

A la fotografia anterior podeu veure l'entrada i la sortida al refugi antiaeri que avui forma part del Projecte Planta de la Fundació Sorigué. El refugi acull l'obra "The return" del videoartista novaiorquès Bill Viola. Si cliqueu l'enllaç anterior podreu baixar al refugi, angoixar-vos i visionar una de les obres d'un dels videoartistes més importants del món.
A la propera fotografia podeu observar l'elegant  façana de l'Avinguda Francesc Macià, la que "mira" al riu Segre.

El 6 d'abril de 1.938 les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Balaguer. El xalet que acollia als pilots republicans canvià de funció i passà a acollir les reunions de l'alt comandament de l'exercit franquista. Algunes d'aquestes reunions foren presidides pel general José Moscardó Ituarte, que des del mes de setembre de 1.937 era el Jefe del Cuerpo del Ejército de Aragón.

Quan el general Moscardó presidia les reunions de l'alt comandament, es tallaven els carrers i ningú podia apropar-se al xalet modernista.
A la fotografia anterior de detall podeu gaudir del finestral parabòlic de la balconada a la que es pot accedir des de les escales del jardí. Un senzill esgrafiat ressegueix les tres obertures.
No es coneix la data exacta de la construcció del xalet ni l'arquitecte que el projectà, però sembla que l'advocat Lluís Montiu fou un dels dos afortunats amb el primer premi de la Loteria Nacional que va tocat a Balaguer l'any 1.901 ( cinc milions de pessetes de l'època ). El premi li facilità la construcció de la casa modernista.

L'altre dècim premiat era de Nadal Puig i Bellera, capellà i músic balaguerí que amb els diners del premi ( cinc milions de pessetes ) encomanà a l'escultor modernista Enric Clarasó i Daudí la tomba familiar. Clarasó va ser un dels escultors més importants de l'art funerari modernista a Barcelona. Al voltant de la capella i la tomba de la família Puig i Bellera es van esculpir altres tombes modernistes al cementiri balaguerí.

A l'extrem sud-est de la plaça Mercadal, on comença el carrer del Miracle, trobem la casa Comabella ( actualment allotjament rural ), un edifici de transició entre el modernisme i el noucentisme. Als balcons podem gaudir de les baranes ondulades de ferro forjat amb motius naturals propers al modernisme i els motius vegetals de la part superior de les obertures.
Aprofiteu la vostra propera visita a Balaguer per donar un cop d'ull al seu patrimoni modernista. Al carrer Àngel Guimerà us està esperant el xalet Montiu.
Atentament.
Senyor i