diumenge, 20 d’abril del 2025

Servicio Municipal de Desinfecciones.

Comencem l'entrada d'avui al número dos de Zankoeta Kalea, al barri de Basurto de la capital de Bizakaia, on observarem detalladament l'edifici centenari del Servicio Municipal de Desinfecciones una de les poques mostres d'arquitectura modernista industrial de Bilbao.
 

Dissenyat per Ricardo Bastida Bilbao l'any 1.916, inicialment era un edifici exempt als afores de Bilbao, però amb l'eixample de la ciutat actualment el veiem adossat a edificis d'habitatges per l'esquerra i a l'església de la Immaculada Concepció a la dreta.


És un dels edificis construïts per l'Ajuntament de Bilbao els primers anys del segle XX en el marc de la campanya d'equipaments urbà de beneficència i sanitari. Està ubicat molt a prop de l'Hospital de Basurto, un complex de quinze edificis d'estil modernista dissenyat per l'arquitecte Enrique Epalza y Chafreau  l'any 1.908.


L'Ajuntament de Bilbao va crear l'any 1.884 el Servicio Municipal de Desinfecciones amb l'objectiu d'evitar la transmissió de malalties infecciones com el còlera. Fumigaven les mercaderies que arribaven a Bilbao des de llocs on hi havia epidèmies i actuaven en els domicilis de persones malaltes esterilitzant o destruint, si calia, les robes que podien estar infectades.


El Servicio Municipal de Desinfecciones estava al centre urbà, inicialment a l'Estació d'Abando i després a Zabalbide. Posteriorment decidiren traslladar-lo a un lloc més allunyat del nucli urbà, molt a prop de l'Hospital de Basurto.


L'edifici té un cos central amb dues plantes, flanquejat per dos cossos laterals on hi havia a l'esquerra l'entrada de vehicles amb el material infectat i la sortida de vehicles amb el material higienitzat a la dreta. Les dues parts nomes estaven en contacte amb la diferent maquinària que tenia dues portes, una per on col·locaven el material infectat i l'altra per la que el treien ja higienitzat. La planta superior del cos central era l'habitatge de l'encarregat del servei i també a zona d'aïllament en cas d'epidèmia. A la propera fotografia podeu veure la porta de l'esquerra per la que entraven els vehicles amb el material que calia desinfectar.


Com podeu constatar a les fotografies, sobre un sòcol de pedra calcària s'aixequen els murs revestits de maó vist i la decoració amb rajola de ceràmica vidrada.


Durant el segle XIX diverses epidèmies van afectar al País Basc, la principal fou la de còlera que tingué una incidència molt virulenta i esdevingué pandèmia que afectà diversos continents.
 
 
En plena Guerra Carlina ( 1.833 - 1.839 ) Bilbao patí un important episodi de còlera l'any 1.9834. Malgrat les mesures sanitàries que s'adoptaren per l'amenaça d'epidèmia aquell any entre l'agost, el setembre i l'octubre hi van morir 768 persones, un increment del 700 %. L'any 1.893 el còlera tornà a Bizkaia en un paquet de roba infectada que venia d'Anglaterra.


Si m'apropo al cos lateral de la dreta  puc fer la fotografia anterior en la que podeu veure a la dreta part de la porta per on sortien els vehicles amb el material higienitzat, al centre la decoració amb rajola de ceràmica vidrada  i a la part superior esquerra s'hi pot llegir R. BASTIDA ARQUITECTO AÑO DE 1.918. Ho apreciareu millor a la propera fotografia de detall.


L'any 1.906 s'encarregà el projecte a Ricardo Bastida i l'any 1.918 començar a funcionar el Servicio Municipal de Desinfecciones al nou edifici de l'actual Zankoeta Kalea. L'edifici rehabilitat s'ha transformat en el Centro de Distrito de Basurto i en haurreskola ( escola de primer cicle d'educació infantil, de 0 a 2 anys ). Al centre de districte hi ha oficines municipals, sala d'actes, aules per fer reunions i un centre d'activitats per adults.
A la dreta de la fotografia següent podeu veure parcialment l'església de la Immaculada Concepció adossada a l'antic edifici modernista.


L'arquitecte José María Menchaca fou el responsable d'aquesta rehabilitació. Al ser un edifici protegit s'han respectat la façana modernista, els cossos laterals i la xemeneia de l'antic crematori. El centre municipal obrí les portes l'any 2.011.


A la fotografia anterior podeu veure el cobriment d'un dels carrers interns ( el de l'esquerra ) que es va fer durant la reforma i a la propera fotografia la petita exposició en la que hi ha part de la maquinaria emprada per fer les desinfeccions.


Només entrar a l'edifici trobem les dues grans comportes de les cambres de de formol i vapors sulfurosos. Segons els objectes que calia desinfectar s'emprava una cambra o l'altra.


A la cambra del formol es desinfectaven els mobles, estris de grans dimensions i objectes de metall. La cambra de vapors sulfurosos era per objectes tèxtils i de grans dimensions com coixins, matalassos, cortinons...


A la fotografia anterior i a la propera de detall us podeu fer una idea més clara de la mida d'aquestes grans comportes de les cambres de formol i de vapors sulfurosos.


A la fotografia següent d'un dels plafons informatius de la petita exposició podem veure a dos operaris lluitant contra el còlera una malaltia transmesa per l'aigua o aliments contaminats que a finals del segle XIX encara causava una gran mortalitat.


La protagonista de la propera fotografia de detall és una antiga màquina de rentar que formava part de la bugaderia mecànica dels servei municipal de desinfeccions.


A la bugaderia mecànica, a més a més de les màquines de rentar, hi havia les centrifugadores com la que podeu observar a la fotografia següent, també de detall.


Al Servivio Municipal de Desinfecciones hi treballaven les bugaderes ( feina reservada a dones, moltes vídues de funcionaris ), el cos de fumigadors i camillers ( format per tretze homes que posteriorment es van transformar en la Unidad de Ambulancias y de Desinfecciones de Bilbao ), els mestres de desinfecció i ambulàncies ( responsables de les màquines i dels cotxes de recollida -a la fotografia són els que van amb corbata-), i el director ( anomenat caporal practicant que vivia al Centro de Desinfecciones i tenia coneixements d'infermeria ).


Un dels plafons ens explica el camí del material infectat que entrava per la porta del cos adossat de l'esquerra ( 1 ) fins que sortia desinfectat per la porta del cos adossat de la dreta ( 2 ). Hi veiem la funció de les diferents màquines: càmera de formol, càmera de vapors sulfurosos, "lejiadora" ( esterilitza la roba interior i la de llit ), les estufes de vapor ( per desinfectar objectes metàl·lics petits ), el forn crematori ( per incinerar matalassos, llits i roba que no podien ser desinfectats ), la màquina de rentar, la centrifugadora i l' assecadora de vapor.


A l'exposició també podem observar el Servicio Municipal de Desinfecciones a principis del segle XX, quan era un edifici exempt i solitari allunyat del nucli urbà de Bilbao.


Per acabar us proposo veure el vídeo del canal Bilbao Arquitectura en el que l'arquitecte Bernardo Iñigo Garcia de la Torre ens explica la segona vida d'aquesta instal·lació centenària de la capital de Bizkaia.

 

El vídeo ens mostra des del projecte de Ricardo Bastida de l'any 1.916 a la rehabilitació de José María Menchaca que obrí les portes al públic ja com a Centro de Distrito de Basurto i haurreskola l'any 2.011.
Atentament.
Senyor i

dijous, 17 d’abril del 2025

On hi havia el Barri del Canyeret...

El passat dia set de març a l'entrada "A la teulada de l'església de Sant Joan", a més amés de recordar l'accidentada història d'aquesta església lleidatana vaig mostrar-vos des del carrer del Canyeret i del carrer Ronda de la Seu Vella com acabaven de col·locar a la teulada de l'església neogòtica les plaques solars del projecte d'instal·lació fotovoltaica de 45 kWp. Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior.
 
 
El carrer Ronda de la Seu Vella ens permet observar a vista d'ocell l'actuació urbanística que es va fer entre els anys 1.983 i 2.001 sobre el barri del Canyeret que ja estava despoblat i abandonat. El Pla del Centre Històric de Lleida va canviar radicalment aquesta zona de la ciutat.
 
 
A la fotografia anterior, feta des de la Torre de Comunicacions amb els ascensors al seu interior, i a la propera que vaig fer enfilat al campanar de la Seu Vella podeu veure el Carrer del Canyeret ( 1 ) i el Carrer Ronda de la Seu Vella ( 2 ). 
El pendent del turó es va tallar longitudinalment amb un espectacular mur de contenció aconseguint així un gran espai prop de la Plaça de Sant Joan on construir el conjunt d'edificis serpentejants dels Jutjats de Lleida. El desnivell entre el carrer del Canyeret i el carrer Ronda de la Seu Vella el podem fer passejant o agafant un dels ascensors que hi ha a l'interior de la Torre de Comunicacions. El projecte dels edificis dels jutjats i de la torre de comunicacions és de B01arquitectes.


També des del campanar de la Seu Vella podeu observar a la fotografia següent els dos carrers i la passarel·la que ens permet anar de la torre de comunicacions-ascensors fins al Baluard de la Llengua de Serp ( 3 ) construït després de la caiguda de Lleida l'any 1.707 durant la Guerra de Successió.
 

Al blog he dedicat una colla d'entrades dedicades a l'Arxiu Gavín ubicat a l'antiga fusteria del monestir de les Avellanes. A més a més de consultar l'espectacular Inventari d'Esglésies de Catalunya ( amb 217.000 fotografies del Principat, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord ) també vaig mostrar-vos els arxivadors de postals. De les de la ciutat de Lleida torno a ensenyar-vos la postal "Nº 49 LERIDA Vista aérea Distribuidor IBCE Mayor 76 Tel 4304". És una fotografia del T.A.F ( Trabajos Aéreos y Fotogramétricos S.A. ) en la que a la part inferior es veu parcialment el barri del Canyeret.
 
 
Quan s'enderrocà l'atrotinat barri del Canyeret reedificat bàsicament als segles XVIII i XIX hi van trobar restes dels habitatges nobles que hi havia a l'edat mitjana als voltants de la Seu Vella.
L'entramat laberíntic de cases, carrers i carrerons que formava el reedificat barri del Canyeret  s'enderrocà per ampliar la fortificació de la Seu Vella que ràpidament fou tancada al culte després de la caiguda de Lleida l'any 1.707. 
El fotògraf i pintor lleidatà Enric Garsaball Espinet pintà una sèrie de recreacions de la Lleida medieval a partir de la documentació de l'historiador Josep Lladonosa i Pujol. A la propera fotografia podeu veure l'oli sobre fusta Ilerda Annus MDXXV  amb un barri noble a tocar de la Seu Vella que fou destruït per militaritzar el turó...
 
 
El reedificat barri del Canyeret es va fer al voltant de la costa de Sant Joan sobre les runes del barri medieval que envoltava la Seu Vella que s'enderrocà per construir la Ciutadella. Però si l'antic barri es caracteritzava per les cases nobles la reedificació es va fer amb senzilles cases de fang, pedres i canyes que donà nom al barri.
L'any 1.967 el ministeri d'habitatge ordenà l'expropiació i enderrocament del barri. Entre 1.967 i 1.969 es van tirar a terra cases en estat ruïnós i es reallotjaren a les setanta-quatre famílies que encara hi vivien.
Deixem un moment el carrer del Canyeret i el carrer Ronda de la Seu Vella per baixar fins a la plaça Sant Joan, anar pel carrer Sant Joan i enfilar el carrer Paer Rufes. El mur que veieu a l'esquerra de la fotografia següent, on hi ha la barana, és de l'església de Sant Joan.
 
 
Quan girem a l'esquerra per aquest curt carrer, que ràpidament s'enfila fins al carrer del Canyeret resseguint perimetralment uns metres l'església de Sant Joan, podem veure el poc que queda d'una de les cases que  del barri del Canyeret. L'estreta casa adossada a l'edifici neogòtic és propietat de la parròquia. Unes cases molt senzilles com podeu constatar a les properes fotografies.
 
 
La fotografia anterior és del juliol del 2.017 i la següent actual. L'edifici adossat a l'església ha canviat poc però el que veieu apuntalat a la seva dreta ja no hi és.
 

Les dues fotografies següents també són del juliol del 2.017 i actual. A la propera es veu apuntalada la senzilla caseta amb el número cinc del carrer Paer Rufes...
 
 
Actualment aquesta caseta que ens ajudava a imaginar-nos com era el barri del Canyeret l'han enderrocat i només es pot veure part del mur de la planta baixa.
En l'indret on el carrer Paer Rufes gira cap a la dreta, a la casa adossada hi ha una porta tapiada en la que encara s'hi pot veure el número u. La porta de la casa número cinc també està tapiada.
 
 
Acabo de pujar l'atrotinat aquest tram d'escales vaig cap a la dreta fins unes passes després de l'arbre i ja a pocs metres del carrer del Canyeret em giro per fer la fotografia següent en la que podeu veure el poc que queda del número cinc del carrer Paer Rufes i l'estret edifici adossat a l'església de Sant Joan.
 
 
Acabant d'enfilar el carrer puc mostrar-vos millor aquest edifici i el que queda de la número cinc. Les tanques de protecció no em permeten veure si hi ha alguna porta més d'accés a l'edifici adossat. Actualment aquest edifici, al que s'hi accedeix des de l'interior de l'església de Sant Joan, no té cap funció però ha fet tasques socials importants. En una propera entrada us les explicaré...
 
 
Anant una mica a la dreta puc mostrar-vos el que hi ha escrit a la tanca metàl·lica: "Atenció risc de caiguda en alçada"...
 
 
 
A la propera fotografia feta des de la Plaça Sant Joan entendreu el perquè d'aquest avís de perill a la tanca. Ja fa uns anys s'enderrocà l'antic edifici més proper a l'església de Sant Joan que era tan alt com el que tenia a l'esquerra. Per la part del darrere de la casa enderrocada hi havia una porta per la que es podia accedir al Canyeret. A la fotografia hi podeu veure  la tanca metàl·lica ( 1 ) i el poc que queda de la casa número cinc del carrer Paer Rufes ( 2 ).
 
 
Al Capítol VII: "La Costa de Sant Joan. El Canyeret" del llibre  "Els carreres i les places de Lleida a través de la Història" de Josep Lladonosa l'autor ens explica que la Costa de Sant Joan era coneguda com el Canyeret però ocupava tota la costa sense distingir parròquies i era la zona més miserable de la ciutat.
A la propera fotografia podeu observar com era el carrer Redola de Sant Joan l'any 1.910. Els carrers i carrerons s'enfilaven pel turó.
 

 Font fotografia: Blog Fotografies Antigues de Lleida.
 
Molts dels seus carrers ja no existeixen ( Redola de Sant Joan, Rere el Seminari, Vil·leta, Fragà, Botera de Sant Joan, Argenteria, Cigala, Guitarrer, Botxí ), però per alguns encara hi podem passejar malgrat que hi queden poquíssimes cases ( Clavell, Segarra, General, Paer Rufes, Lamarca, Nolius ).
A la fotografia següent podeu veure edificis destruïts al Canyeret pel terrible bombardeig que patí la ciutat el dia 2 de novembre del 1.937.
 

 Font fotografia: Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones.
 
A la propera fotografia de la dècada dels seixanta del segle passat podeu constatar la degradació del barri del Canyeret poc abans de ser enderrocat. Encara es veu una mica com era l'empedrat fet amb còdols.
 
 
L'any 1.150 es redactà la Carta de Poblament de Lleida i les famílies més importants de la Lleida es van instal·lar en una zona de la ciutat en la que actualment no hi passeja gairebé ningú i que ha perdut la seva grandesa. Algunes d'aquestes famílies, com els Clavell i els Segarra encara donen nom a carrers molt antics de la capital del Segrià. Aquests dos carrers comencen a enfilar-se cap a la Seu Vella des dels Porxos de Dalt, on hi ha el Teatre Principal.
 
 
Només començar a pujar pel Carrer de Segarra trobem un edifici municipal de nova construcció on hi ha el Centre de Distribució. Manipulació de Paper de l'Ajuntament de Lleida. Però si hi entreu constatareu que la petita oficina municipal conserva una colla d'arcs dels segles XIII i XIV que ens parlen de moments històrics en els que el Carrer de Segarra acollí edificacions de famílies molt influents de Lleida.
 
 
Ja us he explicat abans que et reedificat barri del Canyeret ( amb senzilles edificacions de fang, pedra i canyes ) es va fer sobre les runes del barri medieval de cases nobles que envoltava la Seu Vella. 
Entre el carrer del Clavell i el carrer de Segarra hi ha el cafè La Impremta. Al magnífic local que ocupa l'espai de la mítica Impremta i Llibreria Guimet també hi trobareu  arcs dels segles XIII i XIV.
 
 
Josep Lladonosa explica al seu llibre que el nom de Redola li venia perquè feia el tomb o "redola" al voltant de l'absis i la torre de l'antiga església de Sant Joan. La primera referència sobre aquest carrer és del 1.152. La calçada començava al peu de la torre campanar de l'antiga església.
A la propera fotografia, feta per Charles Clifford al 1.861, podeu veure l'antic campanar de l'església romànica de Sant Joan que set anys després fou enderrocada.
 

 Font fotografia: Arxiu d'Imatge Històrica de la Universitat de Lleida.
 
 El nom de Sabateria Major que es donaria al carrer de la Redola era perquè hi havia la casa principal del gremi dels Sabaters de Lleida. També a la Redola hi hagué la Freneria o casa gremial dels freners, que eren els fabricants de frens, ronsals i altres estris per a cavalls, ases...
A la pàgina 376 del llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" de Josep Lladonosa, hi ha el plànol de la Costa de Sant Joan. El Canyeret.
 

La fotografia de detall del mateix plànol ens permet veure en aquest entramat de carrers i carrerons, el de la Redola de Sant Joan, Paer Rufes, Canyeret i el carrer Nolius ( part superior dreta ). Els altres ja no existeixen.
 
 
Durant l'edat mitjana, la Redola va ser una de les vies generals de Lleida, la més transitada després del Carrer Major. El costerut carrer era pas obligat de les processons de Corpus Christi. 
Al cadastre del 1.716 la Redola ja apareix amb el nom de carrer de la Redola de Sant Joan  i els antics obradors s'havien convertit en estables perquè la majoria dels veïns eren pagesos i jornalers. Després del setge del 1.707 la Redola i tota la costa quedà molt despoblada i entre els anys 1.716 i 1.720 el cadastre explica que només hi vivien una dotzena de veïns.
Queda molt poc de l'antic barri medieval amb cases nobles i del que es reedificà sobre les seves runes als segles XVIII i XIX amb petites cases fetes amb pedres, fang i canyes ( d'aquí el nom de Canyeret ). No podem oblidar la nostra història ni deixar de passejar per aquests espais de la ciutat.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 14 d’abril del 2025

Joc d'escachs de crestall de roca...

El quart dels sis volums de l'obra Geografia General de Catalunya, publicada entre 1.908 i 1.918 i dirigida per l'historiador Francesc Carreras i Candi, està dedicat a la Província de Lleyda. En aquest volum, escrit per Ceferí Rocafort i Sansó, a les pàgines 228, 229 i 230 trobem els dibuixos de les peces del Joch d'escachs de crestall de roca del segle XII a XIII, que fóu dels abats d'Àger. 

Els volums, dedicats a: Catalunya, Província de Barcelona, Província de Tarragona, Província de Gerona i Ciutat de Barcelona, foren publicats per l'Establiment Editorial d'Albert Martín de Barcelona.
 

La propera fotografia és del joc d'escacs de cristall de roca procedent de l'excol·legiata de Sant Pere d'Àger custodiat al Museu de Lleida. L'any 1.068 aquest joc està documentat en l'inventari dels bens d'Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger, i de la seva dona Arsenda d'Àger. 


A la fotografia següent en primer terme, d'esquerra a dreta, hi ha les figures de cristall de roca de l'alfil, el cavall, el rei, la reina i l'alfil i darrere nou peons.


Vaig a l'altre costat de la vitrina on hi ha el joc d'escacs i faig la propera fotografia en la que en primer terme, d'esquerra a dreta, podeu veure l'alfil, el cavall, el rei, la reina i la torre. Darrere, els nou peons.


Arnau Mir de Tost ( 1.000 - 1.072 ), senyor d'Àger, al mitjans del segle XI conquerí la Conca de Tremp, les valls limítrofes a la serra del Montsec i la Vall d'Àger desplaçant la frontera a pocs quilòmetres al nord de Balaguer.
Al volum de Ceferí Rocafort, abans dels primers dibuixos de les peces de cristall de roca, s'afirma que el joc d'escacs és del segle XII a XIII, però realment és del període fatimita dels segles X-XI.
La propera fotografia és dels dibuixos de la pàgina 228 del llibre de Ceferí Rocafort amb les figues número u corresponent al rey i a sota la figura número dos corresponents a la reyna.


Font fotografia: Geografia General de Catalunya ( 1.908-1.918 ), volum quatre Província de Lleyda, pàgina 228.

L'any 2.008 el diari La Mañana, amb la col·laboració del Museu de Lleida, publicà l'àlbum "El retaule de les meravelles. Observa, descobreix, imagina" que calia completar amb dos-cents tres cromos de peces del museu lleidatà.


De la pàgina divuit a la vint-i-u a l'àlbum el protagonisme és pel joc d'escacs d'Àger. A les pàgines divuit i dinou, que podeu veure a la fotografia següent, s'explica l'origen dels escacs i l'arribada a Àger del joc provinent d'Egipte. L'explicació va acompanyada de la fotografia de les peces de cristall de roca custodiades al Museu de Lleida.


Les pàgines vint i vint-i-u calia completar-les amb els cromos del trenta-quatre a quaranta-cinc. Al costat del cromo amb una peça de cristall de roca del joc d'escacs calia col·locar el cromo en el que es veia un detall d'alguna de les obres del museu que feien referència al rei, la reina, l'alfil, el cavall, la torre i el peó.


Si compareu la propera fotografia de detall amb la de les figures del rey i la reyna del llibre del Ceferí Rocafort veureu que la reina és diferent. Sembla que les figures del llibre són dos reis.


El joc d'escacs d'Arnau Mir de Tost es considerava un article de luxe perquè estava fet amb cristall de roca. Aquests treballs artesans delicats arribaven a la Península pels circuits comercials amb el nord d'Àfrica i Orient.

 
 
Font fotografia: Geografia General de Catalunya ( 1.908-1.918 ), volum quatre Província de Lleyda, pàgina 229.
 
A la fotografia anterior podeu veure la figura tres, corresponent a l'alfil, i a la propera la figura quatre, la del cavall. Les dues estan a la pàgina 229 del llibre de Ceferí Rocafort.
 
 
 Font fotografia: Geografia General de Catalunya ( 1.908-1.918 ), volum quatre Província de Lleyda, pàgina 229.
 
Els escacs foren introduïts a Europa des d'Al-Àndalus i les corts feudals els adoptaren com a joc de previsió i estratègia.
La comunitat científica va conèixer els escacs d'Àger l'any 1.886. L'Associació Catalanista d'Excursions Científiques publicà la seva visita a Àger i explicà l'existència del joc d'escacs. Els antiquaris i col·leccionistes van interessar-se per les peces i , malauradament, començà un procés de venda i dispersió. L'any 1.893 una part del jocs d'escacs entrà als fons de l'antic Museu Diocesà de Lleida.
La propera fotografia és de la nau central i l'absis de l'església de l'excol·legiata de Sant Pere d'Àger. A sota hi ha la cripta.


Part de les peces del joc d'escacs van anar inicialment a París, a la col·lecció de la comtessa de Béhague i posteriorment al Museu Nacional de Kuwait, a la col·lecció Al-Sabar.
A la propera fotografia, de la pàgina web del Museu Kuwaitià, podeu veure la coberta del llibre Escacs i altres jocs de terres islàmiques amb algunes peces del joc d'escacs de cristall de roca d'Arnau Mir de Tost.


Si voleu donar un cop d'ull a l'espectacular col·lecció cliqueu sobre el proper enllaç The Al-Sabah Collection i quedareu bocabadats. A la fotografia següent, del mateix llibre, més imatges de les peces malauradament venudes.


La propera fotografia és de les figures cinc ( la torre ) i sis ( el peó ) que il·lustren la pàgina 230 del llibre de Ceferí Rocafort.


 Font fotografia: Geografia General de Catalunya ( 1.908-1.918 ), volum quatre Província de Lleyda, pàgina 230.
 
A la pàgina 230 del llibre de Ceferí Rocafort hi podem llegir: "Entre altres obgectes procedents d'Ager que han anat a enriquir los musèus estrangers, devèm anotar les peces d'un joch d'escachs, de crestall de roca, que publicàm, lo bàcul de bronzo esmaltat, de les darreríes del segle XI o començaments dels XII, y los guants y sabates de seda que usaba l'Abat quan celebrava de pontifical. Després d'haver sigut descoberts per la "Associació Catalinista s'Excursions científiques", foren degudament estudiats per Don Joseph Brunet y Bellet".
La propera fotografia és de la cripta de l'església de l'excol·legiata de Sant Pere que s'anomena Santa Maria la Vella,, la part més antiga i de tradició preromànica construïda en plena època romànica. 


A la mateixa pàgina ens explica com eren algunes de les peces del jocs d'escacs que hi havia a la capsa i a quina de les figures dibuixades a les pàgines 228, 229 i 230 fan referència:
 "De les 44 peces que Vilanova vegé en una capsa y que se guardavan en aquella Abadía (provablement pertanyents a mes d'un joch),sols 14 nos han sigut conegudes que semblan correspondre a les següents equivalents a les del nostre joch.
Un Rey...        56 milims.diam. y 70 milims.alçaria    ( fig. 1 ).
Una Reyna...  52    "          "        66     "          "        ( fig. 2 ).
Dos Alfils...   45     "         "        55     "          "        ( fig. 3 ). 
Dos Cavalls.. 45     "         "        60     "          "        ( fig.4 ).
Una Torra..    46 milims. ample, 40 milims. alt, 19 milims. gruix. ( fig.5 ).
Cinc Peons.. dimensions diferents ( fig.6 )."
 
De les quaranta-quatre peces de cristall de roca que Vilanova vegé en una capsa al  Museu de Lleida només en tenim dinou...
La fotografia següent mostra parcialment les restes del claustre gòtic, que es construí en pedra blanca molt diferent a l'emprada per construir l'església, sobre l'antic claustre romànic.

El rector d'Àger, mossèn Mora, facilità al bibliòfil Josep Brunet i Bellet veure, estudiar i dibuixar les peces del joc d'escacs. A través d'un dels antiquaris més prestigiosos de Barcelona, el senyor Fontdevila nascut a Àger es posaren a la venda... 
Al Museu de Lleida, a més amés de les peces de cristall de roca del joc d'escacs també hi podem veure el flascó de perfums del segle X - XI ( període fatimita ) de l'excol·legiata de Sant Pere d'Àger.


Aquest flascó de perfums també fou propietat d'Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger, que apreciava molt els productes de luxe islàmics.
Abans de marxar del Museu de Lleida penseu que al comptat d'Urgell, gràcies als àrabs, la noblesa ja jugava als escacs cap a l'any mil...
Atentament.
Senyor i