Romans a Ponent ( 4 ).

A l'àmbit "Aigua, vida i higiene a les ciutats" s'explica que la cultura de Roma fou una cultura de l'aigua. Es van construir aqüeductes, fonts, canonades, pous, canalitzacions i termes.

 

 

Una xarxa soterrada de canals i clavegueres distribuïa l'aigua neta per tota la ciutat i recollia l'aigua bruta. Gràcies a l'aigua hi havia molta higiene corporal i els ciutadans gaudien de l'oci de les termes.

A la fotografia anterior d'un dels plafons de l'exposició podeu veure la canonada amb una vàlvula de plom de purga d'aire en un carrer de l'antiga Iesso. En una de les vitrines hi havia el registre i purgador de plom d'una canonada de la fotografia anterior del plafó que és del segles I - II dC. Parc Arqueològic de Iesso. Museu de Guissona.

A les ciutats romanes lleidatanes s'han trobat pous amb les parets de pedra molt ben encaixades que baixen fins a trobar l'aigua.

A la fotografia anterior podeu veure el dibuix en el que els lleidatans de fa dos mil·lennis treuen aigua d'un pou amb el brocal motllurat com el que hi havia a l'exposició.

 

 

Les fotografies de detall anterior i següent són del brocal motllurat d'un pou de la primera meitat del segle I dC trobat al Pla de les Forques ( Juneda ).

A Iesso als pous excavats s'hi han trobat objectes molt ben conservats  com la galleda de fusta del segle II dC que estava exposada en una vitrina. Parc Arqueològic de Iesso, Pou 2.017. Museu de Guissona.

A la Vil·la del Romeral ( Albesa ) s'hi va trobar el brollador d'una font amb la imatge de Medusa. És del segle II - III dC i està custodiat al Museu de Lleida.

A més a més de la higiene corporal, amb l'invent romà de les termes l'aigua era fonamental per l'oci dels ciutadans. Els homes i les dones s'hi banyaven en horaris diferents, feien exercici, llegien, descansaven,  xerraven, feien negocis...

Les d'Ilerda, construïdes al segle I dC, cap a l'any 100 ja havien estat substituïdes per un complex de 2.400 metres quadrats. Un espectacular equipament públic i lúdic.

 

A l'esquerra de la fotografia anterior del carrer Cardenal Remolins de Lleida hi ha la tàpia que separa el carrer de les restes de les termes públiques d'Ilerda. Al fons de la fotografia es veu parcialment l'estació ferroviària Lleida-Pirineus. A l'exposició es podia veure el mosaic del caldari de les termes lleidatanes.

A la fotografia anterior de detall podeu observar una part d'aquest mosaic del segle II dC i la fotografia següent ens permet veure'l sencer.

 

Aquest mosaic, que normalment està custodiat a l'Arxiu Arqueològic de Lleida ( Ajuntament de Lleida ) , el vàrem observar detalladament a l'entrada "L'arxiu arqueològic de Lleida ( 3 )" del juliol del 2.016. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior ho podreu recordar. 

Els acabats de les termes eren luxosos, amb mosaics, columnes, fonts... Els paviments i les motllures estaven fets amb marbre de diferents punts de la Mediterrània. A la propera fotografia podeu observar els marbres de revestiments i decoració del segle II dC de les parets de les termes públiques d'Ilerda. Arxiu Arqueològic de Lleida ( Ajuntament de Lleida ).

 

Les tres ciutats romanes de Ponent no tenien amfiteatre ni circ, i sembla que tampoc teatre. Les termes eren el lloc de lleure.

A les termes d'Ilerda s'hi accedia des del cardo ( el carrer que anava en sentit nord-sud a les ciutats romanes ) a través d'un tram porticat amb botigues. Del vestíbul s'anava al vestidor des d'on podies accedir a la palestra ( gimnàs per a l'exercici físic ) o als banys. A la zona de banys hi havia tres piscines: una al frigidari ( sala de banys freds ), una al caldari ( sala de banys calents ) i una exterior.

La fotografia anterior és del plafó explicatiu de les termes d'Ilerda en el que es podia veure la reconstrucció general del complex termal de la ciutat.

La fotografia següent és de la restitució 3D de les termes d'Iesso del segle I dC, ja ampliades, reformades i modernitzades.

Les termes d'Iesso foren construïdes entre l'any 70 i el 50 aC i posteriorment es van ampliar. Des del carrer es trobava una palestra amb una piscina exterior. A l'edifici dels banys hi havia primer les sales fredes, amb una altra piscina, i després les sales calentes.

A la propera i última entrada dedicada a l'exposició observarem els àmbits de la domus i la vida quotidiana, l'economia i la mort.

Atentament.

Senyor i

Romànic cerdà ( 5 ).

Si a l'entrada anterior dedicada al romànic cerdà vàrem enfilar-nos a un petit cingle per gaudir de l'església de Sant Julià ubicada a Pedra ( una de les disset entitats de població del municipi de Bellver de Cerdanya ), a la d'avui -sense marxar d'aquest municipi- anem fins a Talló una altra de les seves entitats de població on ens espera l'església de Santa Maria.  

A la part interior esquerra de la fotografia anterior podeu veure una de les portes d'accés al cementiri al que després d'accedir-hi faig la fotografia següent en la que podeu observar millor la torre campanar del segle XVII.

 

 

Coneguda com la Catedral de la Cerdanya aquesta església del segle XI fou una de les més importants del pagus Tollonensis ( antiga divisió del territori cerdà documentat l'any 941 ) i potser de tota la Cerdanya. Un document de l'any 1.098 explica l'establiment d'una comunitat canonical agustiniana. Parla d'una dotació de béns a l'església que  va fer el comte Ramon I de Cerdanya cap al 1.060. 

Al segle XIII es transforma en l'ardiaconat de Cerdanya fins que al segle XVI la comunitat es trasllada a Bellver. La comunitat s'extingeix al segle XIX i Santa Maria es transforma en parròquia rural i centre de culte marià.

Vaig al fons del cementiri per poder fer les fotografies anterior i següent en les que podeu observar el mur nord i el campanar. Els contraforts semicirculars, no gaire habituals al romànic català, són dels segles XII i XIII quan es construí la nau.

El gran campanar de torre, de tres cossos, està coronat per una torratxa octogonal amb coberta piramidal. Fins a la cornisa de la cel·la ( lloc on hi ha les campanes ) mesura 22 metres d'alçària. Si li sumem la torratxa arriba als 30,84 metres.

 

 

Entre el mur nord de l'església i els nínxols del cementiri hi ha un petit espai que em permet mostrar-vos sencer un dels contraforts semicirculars.

Surto del cementiri per resseguir perimetralment l'església i mostrar-vos l'absis de mitjans del segle XI, la part més antiga de Santa Maria.

Cobert amb volta de quart d'esfera està decorat amb un fris d'arc cecs sostinguts per mènsules triangulars i té a la part alta tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada.

Giro cua i torno al frontispici que observarem detalladament abans d'entrar a l'interior de la Catedral de la Cerdanya.

A la part superior central hi ha un ull de bou flanquejat per dues finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada que podeu apreciar millor a la fotografia següent. Les finestres de doble esqueixada faciliten l'entrada de llum de l'exterior gràcies a l'eixamplament esbiaixat dels brancals i la llinda. Corona el frontispici un campanar de cadireta amb dos ulls, sense campanes.

 

 

Un porxo de construcció posterior protegeix l'entrada a l'església per la porta d'arc peraltat que està emmarcat per un altre de dovelles primes i llargues.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera, amb més detall, les fulles de fusta de la porta estan guarnides i reforçades per un conjunt de ferramentes de tradició medieval.

Entrem a l'església de planta trapezoïdal, d'una sola nau ( dels segles XII-XIII ) capçada per un absis semicircular del segle XI.

 

 

M'apropo al presbiteri, em giro i faig la fotografia anterior en la que podeu observar part de la coberta apuntada d'obra cuita datada a l'època moderna, sota una coberta de fusta. També hi podeu veure les arcades laterals apuntades i l'escala que hi ha a l'esquerra per enfilar-nos al senzill cor amb balustrada de fusta.

La nau, que és més baixa que el presbiteri, està dividida en quatre trams separats per arcs torals que coincideixen amb els contraforts exteriors de secció semicircular que hem vist abans.

Anem fins a l'escala que ens permet pujar fins al cor des d'on observarem la coberta i la nau de l'església  a vista d'ocell. 

Ja enfilats al cor tenim a tocar la part superior de les arcades laterals i a línia d'arrencada de la volta apuntada de la nau. També hi ha unes cadires i un harmònium de fabricació francesa.

M'hi apropo per fer-li la fotografia següent. A l'harmònium hi podem llegir:" Alphonse Rodolphe. Facteur d'orques. 35 rue S. Honor. Ancien Chef d'atelier de la maison FOURNEAUX. Paris ".

Aixecant la mirada podem observar en primer terme  coberta apuntada de la nau de l'època moderna i , al fons la coberta de canó de mig punt del presbiteri.

Apropant-me a la balustrada de fusta faig la fotografia del presbiteri en la que podeu veure les tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada que hi ha a la part superior de l'absis.

Baixo del cor i vaig fins al presbiteri per fer la fotografia en la que podeu constatar com la llum natural entra per les tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada il·luminant l'altar major.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us puc mostrar millor la talla romànica policromada, de vuitanta-nou centímetres d'alçària, del segle XIII i restaurada al segle XIX. La Mare de Déu asseguda en un tron sosté sobre els genolls al Nen Jesús, coronat, que amb la seva mà dreta ens beneeix. La corona de la Mare de Déu fou afegida posteriorment.

 

Deixem la Catedral de la Cerdanya, que fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1.993, per continuar gaudint del patrimoni cerdà en properes entrades.

Atentament.

Senyor i

Ecomuseu la Vall d'Ora ( i 5 ).

Sortim de la ferreria i el molí de cal Guirre i anem a la dreta per pujar per la petita sendera que veieu a l'esquerra de la fotografia per enfilar-nos fins a la serradora i la fusteria.

Només girar ja trobem el rodet de fusta ( r ), ubicat fora de l'edifici com podeu constatar a la fotografia. En aquest rodet els àleps ( paletes ) giren per la força de l'aigua del riu Aigua d'Ora. Al girar es transforma la força hidràulica en mecànica que es transmet per l'embarrat. Gairebé a tocar hi ha l'engegador ( e ) que veurem després de més a prop.

M'allunyo una mica per poder fer la fotografia en la que podeu veure l'edifici de la serradora i la fusteria. A la dreta hi ha el plafó informatiu Cal Guirre. La serradora de mhà il·lustració i disseny S.L. 

Gràcies als dibuixos de la il·lustradora i dissenyadora gràfica Helena Rovira Ciuró i del contingut de l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo podem imaginar-nos com hi treballaven.

 

 

M'apropo a la serradora per entrar-hi però abans de creuar el petit pontet de fusta donem un cop d'ull a la rehabilitació dirigida per l'arquitecta Anna Viladrich.

 

 

Creuant el pontet de fusta que veieu a la fotografia accedirem a la serradora, un edifici annex a la ferreria ubicada a l'edifici principal de cal Guirre en el que també hem visitat el molí fariner.

 

 En el moment de creuar el pontet faig la fotografia en la que hi ha el rodet de fusta i en primer terme l'engegador ( e ), una palanca que quan s'alça obre la comporta - pany ( p ) - i l'aigua comença a fer girar el rodet. La roda de transmissió porta la força del rodet a l'embarrat.

La de cal Guirre, com la de ca l'Ambròs que vàrem veure a la segona entrada dedicada a l'ecomuseu la Vall d'Ora, són serradores de serra de cinta circular.

 

A les fotografies anterior i propera feta des d'una perspectiva diferent podeu observar el volant superior ( v ), el protector de fusta ( p) per quan es trencava la serra de cinta circular no fes mal al fuster, la serra ( s ) i el carro mòbil ( c ) .

 

 

La fotografia següent ens permet donar un cop d'ull als carrils pels que es mou el carro mòbil on hi ha el tronc que volem tallar.

Aixecant la mirada constatareu que hi ha una cadena ( c ) clavada en una de les bigues de la coberta. A l'esquerra es veuen parcialment un dels protectors de fusta de la serra ( p ) i el volant superior ( v ). A tocar del pilar hi ha serres de cinta circular ( s )  de recanvi.

 

El plafó informatiu Cal Guirre. La fusteria de mhà il·lustració i disseny S.L ens mostra una colla d'eines que emprava el fuster per fer mànecs d'eines del camp, esclops, esclopets, cóms, culleres de fusta, carros...

A la part superior esquerra hi ha una fotografia dels anys noranta del segle passat de l'arxiu de la família Pujol Pujols amb Josep Pujol, el darrer serrador de la Vall d'Ora enfeinat. Ens explica el plafó que amb la cadena que hem vist abans se sostenia la part central d'una fusta per fer una roda de carro mentre girava e rodó generant una circumferència.

A la fotografia següent veiem parcialment tres rodes de carro. Una d'acabada, al centre, que està flanquejada per rodes que només tenen els botons de roda i els raigs i que encara s'han de posar a la recalcadora per estrènyer la mida dels cèrcols de les rodes. 

Baixant la mirada veiem un altre dels espais on treballava el fuster. A l'esquerra hi ha el mecanisme de subjecció de la serra per entrescar-la ( me ). Recordeu que quan vàrem  visitar la serradora de ca l'Ambròs vaig explicar-vos que entrescar era inclinar lleugerament i alternativament cap a un costat i cap a l'altre les dents de la serra perquè la serra s'obrís pas més fàcilment quan es serrava. Al centre hi ha la mola ( mo ) amb la que s'esmolava cada una de les dents de la serra. La serra passava pels dos torns ( t  ), uns estris de fusta que l'obligava a esbiaixar-se abans d'entrar a la mola. A la dreta hi ha el fornal de soldadura ( fs ). 

 

 

La fotografia de detall ens permet observar millor la mola, però no hi ha la corretja que la connecta amb la resta de l'embarrat i la feia girar.

 

 

També de detall és la fotografia següent del fornal de soldadura. Al fornal es soldaven les fulles que es trencaven per desgast. Per arreglar-les es llimaven els extrems, s'unien amb filferro i es soldaven.

Girem cua però abans de sortir de la serradora mirant per la petita finestra veiem a la part superior la sendera que ens durà fins a la bassa.

Una mica més amunt de cal Guirre una resclosa desvia l'aigua del riu Aigua d'Ora cap a un rec que la condueix fins a la bassa. Des de la bassa arriba l'aigua al cup que podeu veure a la fotografia en la que al fons hi ha l'edifici de la serradora. Quan s'obre el pany amb l'engegador es dóna pas a l'aigua que mou el rodet.

Si avanço uns metres més puc mostrar-vos la finestra de la serradora per la que, abans de marxar-ne, veiem la sendera. A l'esquerra de la fotografia ja es veu una part de la bassa de cal Guirre,

Avançant una mica més ja trobem la bassa amb l'aigua que farà funcionar, gràcies a l'embarrat, les màquines de la serradora.

Amb la d'avui tanco la sèrie de cinc entrades que he dedicat a l'Ecomuseu la Vall d'Ora. Guardeu una mica del vostre temps per apropar-vos al Solsonès i gaudir-ne. Estic segur que agraireu la meva recomanació.

Atentament.

Senyor i