Adroguers ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada a Casa Adroguer Nou de Solsona, ens vam quedar a la porta preparats per entrar a l'adrogueria màgica fundada l'any 1.870. Agafem el tirador de la porta i aprofitem per fixar-nos en el vidre gravat amb el nom F Feu, Francesc Feu Villaró, avi del propietari actual. Ell, segona generació de la nissaga d'adroguers, va fer la botiga actual d'estil modernista. Francesc Feu Boix, el seu net i quarta generació ens espera darrere del taulell... 

Francesc Feu Roma, de Torelló i Ramona Villaró de Cardona, van fundar l'any 1.870 aquesta adrogueria que podeu visitar al carrer Sant Cristòfol número 11 de la capital del Solsonès. La segona generació d'adroguers foren Francesc Feu Villaró i Conxita Font Farré. La tercera generació d'adroguers encarregats del negoci eren en Valentí Feu Font i la Dolors Boix Cardona. Recordeu que en Valentí, com vaig explicar-vos a l'entrada anterior dedicada a l'adrogueria centenària, va convèncer als soldats republicans per no trencar l'anunci enrajolat de la casa Codorniu, pintant una bandera republicana a l'oli sobre la frase: "Proveedor de SSMM los Reyes de España".

La quarta generació, i responsables actuals del negoci són en Francesc Feu i Boix i la M Àngels Jordana i Cervós. Ells estan segurs que les seves filles Anna i Dolors sinó segueixen la nissaga d'adroguers, la faran continuar a algú, perquè estimen molt la botiga familiar. En Francesc m'explica que abans a les botigues hi havia un menjador i una cuina, i els propietaris vivien al pis de dalt de la botiga. Aquest espai és la rebotiga, i que actualment utilitzen,  per exemple, per preparar els lots de Nadal. Si us fixeu en la fotografia anterior, on estan les ampolles de whisky, hi ha una porta que duu a la rebotiga.

Aquest rellotge fa molts anys que marca el pas del temps en aquests establiment centenari. A les prestatgeries de fusta treballada podem trobar-hi gairebé de tot. Diferents tipus de begudes alcohòliques, galetes, productes de perfumeria, d'higiene personal, de neteja, de bellesa,de... Encara que molts no sabreu de que parlo, en un dels prestatges hi he vist ampolletes d'Aigua del Carmen. Si sou gormands, a la secció refrigerada podreu triar xocolata i bombons.

Sobre l'espai dedicat als ciris i les espelmes, podeu veure una imatge de la Immaculada Concepció, patrona dels adroguers. Un dels espais que us sorprendrà més és el dedicat a la venda a granel, sense envasar i sense empaquetar. Mireu quins noms més fantàstics hi ha escrits a les etiquetes dels pots de vidre...

Llavor de trèfola, flor de sofre, grafit, alcohol camforat, tosca, goma aràbiga, farina llinosa, cola de conill, pols bòric, encens llàgrimes, àcid tartàric, pega grega, goma laca, cera carnauba de Brasil, oli de gingebre,... Francament impressionant !

Tots els racons de la botiga tenen un sabor especial. Mireu les rajoles del terra, el mostrador, els prestatges de fusta, els expositors,... Tot un plaer poder gaudir avui d'una adrogueria com aquesta.

Dono les gràcies per la gentilesa i l'acollida al Francesc i la M.Àngels, i em regalen l'última història de Casa Adroguer Nou. Sortim de la botiga, i a la casa del davant a la dreta sorprèn la llinda de la porta del 1.673. Llinda que abans estava a l'interior del local, que era l'antiga carnisseria municipal.

Aquesta llinda estava sobre el taulell i en Valentí, pare d'en Francesc, que era una persona sensible i pintor a l'oli, la va posar fora perquè en gaudís tothom. El carrer que s'enfila, a la dreta sortint de l'adrogueria, s'anomena carrer de terceries, perquè la carn es venia a terces, la tercera part d'una lliura carnissera ( uns 400 grams ).

Ara el local està tancat, però durant una colla d'anys va ser un magatzem de l'adrogueria. Torno a donar les gràcies a la quarta generació d'adroguers, sense les explicacions i les facilitats dels quals aquesta descoberta al blog no hauria estat possible.

Atentament.

Senyor i

Pugeu al campanar ( i 2 ).

L'esforç fet per pujar els 238 graons de l'escala de cargol que ens porta dalt de tot del campanar de la Seu Vella té premi, un gran regal visual. La primera mirada la dirigim a l'església de Sant Llorenç d'estil romànic, però amb ampliacions i acabaments gòtics. La nau central és romànica i les dues laterals gòtiques. Es va començar a construir a finals del segle XII.Quan la ciutat va perdre la Catedral Vella, Sant Llorenç en va ser la seu temporalment. A la fotografia podeu veure el campanar octogonal del segle XV, i dos dels tres absis. Darrere teniu la Biblioteca Pública, antiga Casa de Maternitat, edifici construït entre 1.860 i 1.884. 

A la segona imatge podeu veure l'església romànica de Sant Martí d'una sola nau. Construïda al segle XII va ser la parròquia de l'Estudi General de Lleida. També s'ha utilitzat de caserna, presó municipal i museu. Sobre la creu que corona el campanar d'espadanya amb dos ulls, hi ha un niu de cigonyes.  A la dreta teniu la teulada de l'església nova.

La grua que veieu a la propera imatge es a l'edifici del Roser que actualment s'està transformant en Parador Nacional. Aquest antic convent es va començar a construir l'any 1.669. El 12 d'octubre, durant el setge de Lleida, va ser incendiat per les tropes borbòniques amb 700 persones al seu interior... Va ser seu de les facultats de Dret i Lletres i , posteriorment Escola Municipal de Belles Arts.

Darrere podeu observar la coberta i les dos torres de la Catedral Nova edificada entre 1.761 i 1.790, on destaquen el neoclassicisme i el barroc.

Per acabar, a l'esquerra, la coberta quadrada de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, mostra del gòtic civil català dels segles XV i XVI.

L'església de Sant Joan és la més antiga de la ciutat. L'any 1.168 ja era parròquia, però abans fou capella hospitalària. L'edifici actual és del segle XIX i d'estil neogòtic. A la plaça es poden visitar, al soterrani, les restes de l'església antiga.

Si anem girant per aquest petit espai octogonal que és el mirador del campanar, veureu situat a la part més alta del turó de la Seu Vella, el Castell del Rei ( Suda). En aquest castell residia el rei durant les seves estades a Lleida. L'ombra que veieu al centre de la fotografia, és del campanar de la catedral vella.

Però donem també un cop d'ull a le propostes arquitectòniques i d'enginyeria , més actuals com les de la propera imatge on veieu l'estació de l'AVE i, a la dreta l'edifici de la Llotja. Darrere, el parc de La Mitjana.

Per acabar i abans de baixar per l'escala de cargol, el Pont de Príncep de Viana obra de l'enginyer  navarrès Javier Manterola Armisén.

Abans de marxar de la Seu Vella aprofito per passejar una estona per la nau central i gaudir de la llum del Sol que juga amb els capitells...

Recordeu que en un dia clar, pujar al campanar de la catedral vella és una bona idea.

Atentament.

Senyor i

Suposició reial.

Al nord del centre de Madrid tenim el barri de Chamberí , un dels més tradicionals de la ciutat. Al Paseo General Martínez Campos nº 37 trobem una de les joies poc conegudes de la Villa y Corte, el Museo Sorolla, antiga residència del pintor i artista gràfic valencià Joaquim Sorolla Bastida ( 1.863 - 1.923 ). La seva obra ha estat catalogada com impressionista, però seria més correcte definir-lo com luminista. El luminisme s'associa a l'últim impressionisme de finals dels segle XIX començament del XX, i prestava atenció especial als efectes de la llum.

L'antiga residència madrilenya del pintor, construïda  entre 1.910 i 1.911, està envoltada per un magnífic jardí i al seu interior podem gaudir de la col·lecció més completa de les seves pintures. Sorolla treballava en tres estudis encadenats amb accés directe al jardí.

Sorolla pintant al seu jardí de Chamberí. Font fotografia: web Museo Sorolla

A més a més de la zona de treball, la casa tenia a la primera planta un ampli saló, un menjador i una petita sala. A la segona planta quatre dormitoris, un pel matrimoni i un per cada fill.

La vídua, Clotilde García del Castillo, l'any 1.925 va donar a l'Estat Espanyol tots els seus bens per tal de fundar un museu en memòria del pintor. L'onze de juny del 1.932 s'inaugurà el museu, que des de 1.973 és estatal i depèn del Ministerio de Educación, Cultuta y Deporte.

  

La col·lecció està formada per pintura, escultura i ceràmica, destacant però, les seves pintures i dibuixos. Recordeu que Sorolla pertanyia al luminisme i per això la llum sempre va ser fonamental pel pintor valencià. Sembla que el rei Alfonso XIII  ho tenia  molt clar... Si visiteu el museu segur que xalareu amb els seus quadres; però si us fixeu amb els detalls de la casa descobrireu una fotografia del rei a cavall dedicada a l'il·lustre pintor...

 Alfonso XIII

A D Joaquin Sorolla suponiendo le guste el contraste de luz

Si voleu visitar virtualment el museu, la web del Museo permet passejar-hi per tots els racons. Si cliqueu la primera icona de l'esquerra s'obrirà el plànol de la casa i podreu triar els espais a visitar.

Preparats? Cliqueu aquí, i posteriorment a Acceso a la visita virtual 

Atentament.

Senyor i

Adroguers ( 1 ).

Un document del segle XIV fa referència als mercaders de drogues. A finals del XVI, aquest ofici ja es coneix com adroguer. Les adrogueries estaven especialitzades en vendre al detall productes d'ultramar i de les colònies: safrà, pebre, canyella, cacau, sucre,... Tots aquests productes eren molt valorats per la societat europea. 

Les nostres ciutats i pobles perden lentament aquestes botigues, i el petit comerç desapareix a poc a poc. Recordeu l'entrada de l'octubre del 2.010 en la que visitàvem virtualment la drogueria Simon l'últim dia de la seva llarga existència. "Últim dia de la drogueria Simon" ens va servir per dir adéu al negoci fundat l'any 1.890 per Simon Suñe i Ribera , que va acompanyar el dia a dia dels lleidatans durant 120 anys.

Avui començarem la visita a una adrogueria fundada vint anys abans a la ciutat de Solsona. Obriu bé els ulls, Casa Adroguer Nou, fundada l'any 1.870, és una joia que cal conèixer. Els seguidors del blog sabeu que estic enamorat d'aquesta petita ciutat. Solsona és una descoberta imprescindible. Un cop a la capital del Solsonès aneu a la Plaça Major, plaça porxada cor de la ciutat. Agafeu el carrer Sant Cristòfol i al número 11 trobareu el comerç centenari .

Francesc Feu i Boix i M.Àngels Jordana i Cervós són la quarta generació d'adroguers que s'encarrega d'aquesta botiga màgica. Parlem d'un botiga d'estil modernista, l'aspecte actual de la qual, és obra de l'avi d'en Francesc, Francesc Feu Villaró.

Ja és molt difícil trobar aparadors com aquest. Si us fixeu amb el vidre de la porta d'entrada, veureu que hi ha gravat el nom F Feu. Aquesta tècnica per gravar el vidre es pot fer de dues maneres. Una amb banys progressius d'àcid fluorhídric, i l'altra per bays de sorra i aigua llançada a pressió.

Si aixequeu el cap  abans d'entrar, us cridarà l'atenció un anunci ceràmic que ja fa gairebé un segle ocupa part de la façana. En Valentí pare del Francesc, el propietari actual, va veure quan era petit com posaven aquest anunci enrajolat. 

En Francesc i la M.Àngels han estat molt gentils i gràcies a les seves explicacions podem descobrir històries increïbles com les següents. Diu en Francesc que durant la Guerra Civil els republicans volien trencar aquest anunci perquè a l'ampolla es pot llegir: " Proveedor de SSMM los Reyes de España". El seu pare, que era un bon pintor a l'oli, va impedir la trencadissa pintant sobre aquesta frase, la bandera republicana. La bandera pintada pel Valentí ens permet gaudir avui  d'aquest petit tresor publicitari.

Els guanyadors de la guerra volien treure el cartell de Casa Adroguer Nou perquè estava en català, però no ho van fer. La malifeta va ser ratllar i embrutar el cartell on es podia llegir Cereria i pintures. Després d'una colla d'anys, on hi havia el cartell malmès , van posar el de Fundada l'any 1.870.

Ja sabeu alguns dels secrets d'aquesta adrogueria centenària de Solsona.Voleu entrar-hi ?

Molt aviat al blog hi farem una visita virtual.

Atentament.

Senyor i

Nissaga de tapers.

Si l'abril passat recomanava la novel·la " Quan érem feliços " del periodista gironí Rafel Nadal Farreras, guanyadora del 44è premi Josep Pla; aquest abril torno al sisè dels dotze fills de Manuel Nadal Oller i Montserrat Farreras Forns. El primer fill d'aquesta parella, germà gran d'en Rafel, Joaquim Nadal i Farreras catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona fou alcalde de Girona del 1.979 al 2.002, i Conseller de Política Territorial i Obres Públiques del 2.004 al 2.002. La lectura de la primera novel·la  ens va permetre submergir-nos en la Girona de postguerra i flairar els records, bons i dolents d'aquesta destacada  família de la burgesia gironina. 

"Quan en dèiem xampany" ens convida a compartir la intimitat dels prestigiosos tapers Oller ( fabricants de taps de suro ). Francisco Oller Martinell va marxar de Cassà de la Selva, orfe de pare i mare, amb setze anys. Poc podia imaginar-se que crearia una potent indústria dedicada a la fabricació de taps de suro a Reims...

El besavi del Rafel Nadal, Francisco Oller Martinell es va casar amb la Joana Viader Fulla . La parella va tindre quatre fills de gran personalitat: Angèle, Hélène, Louis i Yvonne. Llegir les peripècies d'aquesta família ens permet viatjar per la convulsa història que li va tocar viure a Europa aquells anys. Gairebé tocareu amb les mans la Primera Guerra Mundial, el crac del 29, la persecució implacable que els nazis van aplicar als jueus, la Guerra Civil espanyola, la segona Guerra Mundial i , com malgrat tot, la gent es va aixecar per tirar endavant després d'aquests episodis tràgics.

Aquests empresaris tenien les idees molt clares i calia ser prudent i observar molt bé a les persones abans de prendre decisions. La dedicatòria del Rafel Nadal és molt contundent : Al besavi Francisco. Li agradaven les persones intel·ligents, però l'horroritzaven les massa intel·ligents i les extrapretensioses, perquè, imbuïdes d'aquesta superioritat, generalment fracassen.   

La satisfacció per la feina ben feta dels tapers és molt important i la lectura us posarà a les mans alguns dels taps de suro perquè en constateu la perfecció. Si sou, com jo, uns enamorats de les terres de la Costa Brava el llibre us farà reviure passejades memorables pels camins de ronda o per les Gavarres envoltats d'alzines sureres.

L'alzina surera és un arbre que trobem en alguns països que acaronen la Mediterrània. La seva escorça s'utilitza des de mitjans del segle XVIII per fabricar taps de suro.Les pelades, feina que consisteix en treure l'escorça de les alzines, es fan cada dotze anys aproximadament, de forma absolutament manual. Un cop treballat, d'aquest suro en sortiran milers de taps per ampolles de vi i cava. L'operació de pelar el suro es realitza durant l'estiu i als boscos podem trobar les colles de peladors amb les seves destrals. Si visiteu Palafrugell, al seu museu del suro podreu descobrir tots els secrets d'aquest ofici...

Un llibre en el que viureu l'esforç, el sacrifici, l'amor, l'odi, les traïcions d'aquesta nissaga de tapers que va crear el seu imperi entre Reims i Catalunya. Fins i tot descobrireu les trampes que va fer un dels grans del cava català...

Aquest Sant Jordi regaleu-vos suro i xampany.

Atentament.

Senyor i

La estación fantasma ( 1 ).

A les entrades dedicades al Círculo de Bellas Artes (CBA), quedava clara la importància del seu arquitecte, Antonio Palacios Ramillo,  per a la ciutat de Madrid. Altres edificis emblemàtics de la Villa y Corte, com l'Edificio de Correos ( Palacio de Comunicaciones ) del 1.909, o el Banco Español del Rio de la Plata ( Edificio de las Cariátides), del 1.918 seu de l'Instituto Cervantes, en són exemples clars.

Antonio Palacios també va ser el responsable del disseny de la primera línia de metro de Madrid. Aquesta primera línia , inaugurada l'any 1.919, tenia vuit estacions; entre parèntesi, el nom actual de l'estació: Cuatro Caminos, Ríos Rosas, Martínez Campos ( Iglesia), Chamberí, Glorieta de Bilbao ( Bilbao), Hospicio ( Tribunal), Red de San Luis ( Gran Vía) i Puerta del Sol ( Vodafone Sol, sí heu llegit bé , vodafone Sol...). 

Als anys 60 del segle passat, la Compañía Metropolitano, va decidir que els seus metros portarien més vagons. L'estació de Chamberí no es podia allargar i per aquest motiu, el 22 de maig del 1.966 es va clausurar. Ja fa 47 anys que no s'atura cap metro en aquesta estació.

Andén 0, és un centre d'interpretació del metro de Madrid. La visita a una de les seves seus ens permet  veure l'antiga estació utilitzant el nou accés de la Plaza de Chamberí. Aquest projecte de restauració - penseu que l'estació estava molt malmesa- i el nou accés és obra dels arquitectes Pau Soler i Miguel Rodríguez.

Parlem d'una estació que va funcionar del 1.919 al 1.966 i que del 2.006 al 2.008 va ser rehabilitada i restaurada. Gairebé durant mig segle, els usuaris de la línia 1 del metro podien veure durant uns segons una estació fantasma...

Ara, el que veuen els usuaris del metro, és una estació aturada en el temps, concretament al 1.966. Aquella estació totalment degradada ja no existeix.

Un gran esforç ha permès recuperar i netejar el recobriment ceràmic d'aquest espai misteriós. Actualment podeu visitar l'estació i veure com era el metro als anys 60. La visita pot ser lliure o guiada.

  

Un cartell al costat de la finestreta on es compraven el bitllets, ens parla d'unes magnífiques rebaixes:

 " Compañía Metropolitano Alfonso XIII. Rebaja de Tarifas. Trozo Cuatro Caminos-Sol". Segons la direcció i l'hora, el bitllet només costava 10 cèntims de pesseta...

Baixem a les andanes, admirant  la volta de rajola blanca bisellada. Al final de les escales, els enamorats de la publicitat enrajolada  tindreu una gran sorpresa...

Si a les andanes del metro podem veure pantalles amb anuncis o informació, que veien els usuaris l'any 1.966 ?

Molt aviat ho descobrireu al blog.

Atentament.

Senyor i.

Pugeu al campanar ( 1 ).

El campanar de la Seu Vella és el far dels lleidatans. Construït entre el segon terç del segle XIV i el primer del XV, té 60 metres d'alçada i una escala de cargol amb 238 graons. La seva construcció va suposar un gran esforç econòmic i tècnic. Visitant la malmesa catedral vella, encara veureu pedres ferides pel mal ús evident que va patir durant segles. Poques ciutats han estat castigades amb tanta contundència després de perdre una guerra. 

Recordeu l'entrada Al qirkat en la que vam descobrir aquest joc medieval en els finestrals oberts a la ciutat que ens regalen un excel·lent mirador . A la dreta d'aquests finestrals teniu l'accés al campanar.

Pujant lentament per l'escala observareu les marques que els picapedrers feien a les seves pedres. Aquests artesans treballen les pedres donant la mida i forma exacta a cadascuna segons els requeriments dels constructors. Veureu força senyals diferents perquè eren necessaris una colla de picapedrers per fer obres d'aquesta magnitud.

 Si coincideix la vostra escalada amb el toc de les hores en una festa assenyalada del nostre calendari no oblidareu la potència de les nostres campanes: Silvestra, Mónica, Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima. Mireu el rellotge i , si no han de tocar, aquest és un bon espai per descansar una miqueta.

Els documents antics ens expliquen que al nostre estimat campanar les campanes encarregades d'anunciar els dies de festa i de dol, van ser onze. Només queden dues: la Silvestra i la Mònica. La Silvestra, fosa l'any 1.418 amb una nota greu , que pesa 4.632 quilos i és l'encarregada de tocar les hores. La que toca els quarts és la Mònica, fosa l'any 1.486, amb una nota de sol i que només pesa 408 quilos. Les altres cinc: Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima es van fondre a mitjans del segle passat; i només acompanyen a la Silvestra i la Mònica en dies molt concerts del nostre calendari festiu.

Ja falta poc per arribar al cim. Si sou una mica alts vigileu al sortir, sinó el vostre cap tindrà una sorpresa desagradable.Només deixar l'escala, al centre del petit espai, trobem un Vértice Geodésico del Instituto Geográfico y Cadastral.

Un vèrtex geodèsic és un senyal que indica una posició geogràfica exacta i que forma part d'una xarxa de triangles formats amb altres vèrtex geodèsics. Normalment estan en llocs alts i , per regla general, amb bones panoràmiques. El de la nostra ciutat no pot estar en un lloc més alt.

Descanseu, que pujar fins aquí ha estat dur. Aviat al blog veurem la ciutat a vista d'ocell...

Atentament.

Senyor i 

A Santa María de Valbuena ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada al monestir val·lisoletà, vaig explicar-vos que actualment és la seu de la Fundación las Edades del Hombre. L'any 2.012 la magnífica exposició anual organitzada per la Fundación, es va celebrar al Monasterio de San Salvador de Oña ( Burgos) i al seu claustre es podia veure una mostra del fotògraf José Ortiz Echagüe ( 1.886 - 1.980 ), amb fotografies de monjos i monestirs. Aquestes reproduccions digitals en gran format, a partir dels originals en carbó directe sobre paper Fresson es podien admirar aquest estiu al Monasterio de Santa María de Valbuena.

 Hermano barbón cartujo. 1945

L'any 1.935 la revista American Photography va considerar a José Ortiz Echagüe un dels tres millors fotògrafs del món. Estava especialitzat en capturar moments que parlaven de costums, llocs i vestits tradicionals. Ell treballava d'enginyer i la fotografia era una afició a la que es dedicava els caps de  setmana o en els seus viatges. Quan va morir els seus hereus van donar el fons fotogràfic amb més de 20.000 negatius i 1.000 composicions amb la tècnica del paper Fresson a la Universitat de Navarra.

Refectorio cartujo 3 ( detall ) 1.945

L'any 1.898 li van regalar la primera càmera de fotos i, durant 75 anys, va fer milers de fotografies. Quan era jove la tècnica de positivat al carbó sobre paper Fresson estava de moda. Aviat va deixar d'utilitzar-se, però José Ortiz sempre va treballar d'aquesta manera artesanal.

Refectorio cartujo 4 ( detall ). 1.948

Aquesta tècnica requeria molta paciència i habilitat. Calia cobrir el paper amb una fina capa de gelatina a la que s'afegia un pigment negre i es feia fotosensible. Les còpies s'obtenien per contacte. En els llocs que rebien menys llum la gelatina quedava més tova  i blanca. En canvi a les zones amb més llum la gelatina s'enduria i quedava més fosca. 

Bernardos en el coro. ( Sense data coneguda).

El pas següent era rentar la còpia amb aigua i serradures, per fregar el paper i eliminar la gelatina tova que generava zones blanques, mentre que la gelatina dura resistia  i creava zones negres.

Cartujo en la celda. 1.950

Quan el paper encara estava humit, podia retocar-se la fotografia amb pinzells, raspadors o amb  monyeques ( manyoc petit de roba que no desprengui fils - de cotó o lli-  farcit  de cotó).

Descobrir aquest antropòleg-fotògraf artesà, és tot un plaer. 

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al Círculo de Bellas Artes ( i 3 ).

Ja vaig comentar-vos a l'entrada anterior dedicada al Círculo de Bellas Artes ( CBA) , que el terrat a més a més dels regals visuals sobre la ciutat de Madrid, té algun secret per descobrir...En aquest espai s'organitzen concerts als que hi poden assistir 500 persones.

Dos elements hi destaquen: el torreón i la estatua de Minerva.

El torreón afegeix dues plantes més a l'edifici. Actualment no hi podem accedir, però si admirar la seva escala de forja i els detalls ceràmics que el decoren.

Sembla que aquesta part de l'edifici s'esforci per apropar-nos al cel... Ja fa una colla d'anys hi havia els tallers de dibuix del CBA. Penseu la llum que tenien els alumnes per treballar.

Altres detalls ceràmics els podem veure a les xemeneies d'aquest edifici dissenyat l'any 1.919 per l'arquitecte Antonio Palacios Ramillo.

El segon element més destacat de la azotea del CBA, és l'estàtua de Minerva, una escultura amb una història accidentada. La deessa més popular de la mitologia romana ja formava part del projecte inicial d'Antonio Palacios però, per problemes econòmics, no es va poder fer en aquell moment i el CBA va estar gairebé 50 anys sense la seva estàtua del terrat.

Minerva és obra del gadità Juan Luis Vasallo Parodi. Aquest escultor va anar molt jovenet a estudiar a Madrid després de guanyar una beca per assistir a les classes de dibuix del natural al CBA. Poc podia imaginar-se que anys després, guanyaria el Concurso Nacional de Escultura convocat l'any 1.964 pel CBA; en el que calia presentar una estàtua de la deessa de les arts.

L'escultura pesa 3.000 quilograms i fa més de sis metres i mig d'altura. La van pujar al terrat ajudats per  tres grues, l'any 1,966.

Minerva era la deessa de la saviesa, les tècniques de guerra i les arts. Protectora de Roma. Filla de Júpiter, déu superior dels romans. Júpiter es va empassar a Metis, deessa de la prudència, però immediatament va notar un dolor molt intens al cap, i per això anà a veure a Vulcà, dèu del foc i de la forja.Vulcà decidí obrir-li el cap d'un cop de destral, i en obri-lo va aparèixer Minerva.

Minerva està acompanyada d'un mussol, animal consagrat a la deessa.

Per acabar un petit regal visual, la magnífica fotografia feta des de el torreón pel fotògraf madrileny Fernando Manso, ens mostra a Minerva dominant el cel de la ciutat...

Font fotografia: Fernando Manso

Si visiteu Madrid, no oblideu aquest centre cultural situat a la Calle de Alcalá número 42.

Atentament.

Senyor i

A Santa María de Valbuena ( 1 ).

El 31 de juliol passat amb l'entrada Converses minerals, s'iniciava la descoberta del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i dels seus arxius i biblioteca. Aquesta descoberta la vam poder seguir periòdicament al blog fins al 19 de gener. Però quina relació hi ha entre el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i el Monasterio de Santa María de Valbuena a prop de Valladolid? 

El monestir català fou fundat l'any 1.166 per Ermengol VII , comte d'Urgell del 1.154 al 1.184. La fundació del monestir castellà es remunta al 15 de febrer del 1.143 i Estefania Ermengol , filla d'Ermengol V, comte d'Urgell del 1.092 al 1.102, en va ser la responsable. Ermengol V era l'avi d'Ermengol VII, i la fundadora del monestir , era la seva tieta. Estefania d'Armengol va morir als 43 anys, el mateix any de fundació del monestir val·lisoletà.

El pare del fundador del Monestir de les Avellanes fou Ermengol VI, comte d'Urgell del 1.102 al 1.154, i germà de la fundadora de Santa María de Valbuena. L'avi d'Ermengol VII, Ermengol V, va passar bona part de la seva vida a Castella on, l'any 1.093 es va casar amb María Pérez , filla de Pedro Ansúrez, Señor de Valladolid.

Estefania Ermengol va donar unes terres al costat del riu Duero per erigir-hi un monestir de clausura. Va néixer com monestir benedictí i es va adscriure al Cister l'any 1.151.  

Els segle XII i XIII van ser els de màxim esplendor, en canvi el segle XIV va suposar una gran crisi deguda a les guerres i la pesta. Fins al segle XV, amb el reformador fray Martín de Vargas, el monestir no té  un renaixement econòmic i artístic. Posteriorment va tornar a patir un declivi, fins al desastre de la desamortització.

La Fundación Las Edades del Hombre  , té la seu en aquest monestir i es dedica a la promoció de la cultura mitjançant la conservació, desenvolupament, protecció i difusió del patrimoni de les onze diòcesis de Castella-Lleó.Ja fa divuit anys que organitzen una impressionant exposició anual . La propera, la dinovena, la podrem gaudir a Aranda de Duero. De maig a novembre les esglésies de Santa María i de San Juan acolliran Eucharistia, que segur ens deixarà bocabadats.
Però el que no m'esperava del passeig tranquil pel claustre de Valbuena. era trobar-me amb la gran lliçó de fotografia que es va poder viure i veure a Oña ( Burgos) en l'exposició de Las Edades del Hombre  l'any 2.012, Monacatus.
La voleu veure?
Atentament.
Senyor i