Temes d'Etnologia de Catalunya.

Al gener del 2.008 vaig recomanar el treball de Joan Frigolé Reixach "Dones que anaven pel món". Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. El llibre és el número 12 de la magnífica col·lecció Temes d'Etnologia de Catalunya editada pel Departament de Cultura. La col·lecció recull les millors monografies del nostre patrimoni etnològic.Avui volia recomanar dos d'aquests estudis. En primer lloc "De quilla a perilla". L'ofici dels mestres d'aixa a la Costa Brava. Aquesta monografia de Joan Lluís Alegret, Jaume Badias i Raül Mata ens descobreix dos oficis propis de la construcció naval tradicional: el de mestre d'aixa i el de calafat. Podreu llegir noms de les eines i feines d'aquests artesans totalment desconegudes per a la gent de terra ferma: aixol, santanella, copada, galçador, punxó d'entollar,quadernella, escantillar,fisquejar,tencar,....

Del mar a la muntanya. La segona proposta és el llibre de Jordi Solà "La muntanya oblidada".Economia tradicional, desenvolupament rural i patrimoni etnològic al Montsec. Amb la seva lectura podem conèixer les formes de vida actuals i passades dels habitants de la serra del Montsec.

El llibre ens parla de tradició, modernitat i projectes de futur. Els canvis en la vida rural, l'emigració cap a les ciutats, la globalització econòmica han fet que amb el pas dels anys aquests territoris de muntanya canviïn molt. El llibre acaba amb una proposta de revalorització de l'economia tradicional com a patrimoni etnològic.

La lectura dels llibres de la col·lecció Temes d'Etnologia de Catalunya és una bona alternativa per aprofundir en la nostra cultura.

Atentament.
Senyor i

Cal Sastret.

Avui volia parlar d'una de les botigues més antigues de l'Alt Urgell i potser de tot Lleida. El que podem afirmar amb seguretat nenes i nens, és que Cal Sastret és la botiga més antiga d'Organyà. Fa 140 anys Francisco Betriu casat amb Ramona Rocamora la fundar alimentació Sastret el dia de Dijous Gras, que era un dia de fira.

Des de 1.870 la mateixa família s'ha encarregat del negoci. Actualment estan darrere dels taulells la senyora Maria i el Decoroso ( mare i fill). El Francisco Betriu era el besavi del Decoroso.
Van obrir la botiga amb una bota de vi, un fardo de bacallà, un terç d'arengades, tocino, carburo, sal sosa per fer sabó, oli, espardenyes,...

El nom de Sastret ve d'un avantpassat que no era molt bon sastre i per això li deien sastret. S'alçaven a les cinc perquè tot el transport era inicialment amb animals. Més tard ja ho feien en carro.
I em direu:
.- Senyor i, perquè no feien el transport amb cotxes i camions ?
La resposta nens i nenes és molt fàcil, no existien els cotxes i camions, i moltes de les carreteres actuals només eren camins.
Actualment obren de 7 del matí a les 9 de la nit.


El Decoroso recorda que els primers anys de la botiga els productes tenien uns preus que ara ens sorprenen. Per exemple el sac de 50 quilos de farina d'arròs costava 64 cèntims, i 200 litres de vi, 39 cèntims. No cèntims d'euro, de pesseta!
Quan ell tenia 6 o 7 anys, el vi contava dos rals el litre ( la meitat d'una pesseta). Abans de l'euro, nens i nenes, la moneda que fèiem anar era la pesseta.

Ara tot està envasat, però abans les coses es venien a granel. Els productes més venuts eren arròs , vi, sucre, sopa, fideus, gra pels animals,... Encara podem veure la bàscula funcionant perfectament.

Venien a comprar de molts pobles de la comarca: Nargó, Cambrils, Alinyà, Fígols, Tuixén, Noves, La Guàrdia, El Vilà,... Viatjaven amb animals i , per exemple, la gent de La Guàrdia sortien a les tres de la nit per arribar a primera hora a comprar a Organyà. Portaven el dinar i menjaven a la mateixa botiga.

A la botiga hi havia un petit escriptori on la gent venia a pagar el que devien de tot l'any. Per la Fira de Sant Andreu, molta gent passava a pagar. Explica el Decoroso que abans la gent parlava molt i t'explicava la vida; ara, en canvi ningú explica res...
A Cal Satret podeu comprar "de tot", vi a granel del Priorat, llibres, diaris, revistes, alimentació, neteja,... Tot un luxe comprar xocolata a la pedra Jolonch d'Agramunt o patates fregides Bufet d'Oliana ( si no les heu tastat no sabeu el que és bo!).
Cal Sastret, una nissaga de botiguers al cor de l'Alt Urgell.
Atentament.
Senyor i

L'arxiu de Simancas ( i 3).

L'arxiu ofereix molts serveis als ciutadans. La consulta a la sala d'investigadors és lliure i gratuïta, fora de restriccions excepcionals . Només cal presentar el DNI o qualsevol altre document que ens identifiqui i omplir una fitxa.

Cub de Felip II
Font: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Web Archivo Simancas.

La biblioteca consta d'unes 15.000 monografies i de les revistes més importants. Hi ha molts llibres especialitzats en arxivística. És una biblioteca de consulta, no de préstec.

Sala de lectura.

Font: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Web Archivo Simancas.

El servei de reprografia permet la compra de reproduccions de documents. Per fer aquestes reproduccions d'un original es poden utilitzar radiacions electromagnètiques ( llum, calor, raigs X, raigs ultraviolats,...), però no tècniques d'impressió. Hi ha fotocopies en paper, reproduccions de microfilm, diapositives, lloguer de transparències, ampliacions fotogràfiques, reproduccions a partir de suport digital,...

Sentencia arbitral de Segovia. Gener 1.475. Signen el document els Reis Catòlics.
Font: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Web Archivo Simancas.

L'arxiu també s'encarrega de l'expedició de certificats de documents. Pot prestar temporalment documents originals a altres institucions per exhibir-les en exposicions. També es poden utilitzar espais de l'arxiu amb finalitats socioculturals. Hi ha visites guiades per a grups ( mínim 10 i màxim 30 persones).
Marxo de Simancas molt impressionat pel seu arxiu i agraït a la Isabel del Departamento de Referencias per autoritzar-me a utilitzar les fotografies de la web de l'arxiu, ja que al seu interior no es poden fer fotografies sense una autorització del Ministeri.
Atentament.
Senyor i

L'arxiu de Simancas (2).

Entrar a l'arxiu contemplant l'edifici on està situat i passar per sota del gran escut de pedra és emocionant. Penseu, nenes i nens, que l'arxiu està en un dels llocs més segurs que existia a l'època moderna, en un castell de pedra amb fossat , pont i muralla defensiva.
Ja vam explicar que Felip II va ser el gran impulsor del canvi de fortalesa a arxiu. Les obres per adaptar el nou edifici les van fer els millors arquitectes del moment: Juan de Herrera, Francisco de Praves i Francisco de Mora. Més tard, al segle XVIII també hi va treballar-hi Ventura Rodríguez.

L'any 1.844 es van obrir els arxius als investigadors. Al segle XX es van fer millores per adaptar-se a les noves tècniques: la restauració de documents, la reprografia,... Les noves tecnologies es van incorporar a l'arxiu a partir del l'any 2.000.

Estança de l'arxiu .
Font: Ministerio de Educación Cultura y Deporte. Web Archivo Simancas.

La finalitat de l'arxiu era guardar els documents produïts pels òrgans centrals del govern de la monarquia hispànica. Els documents ans ajuden a conèixer millor el període històric compres entre el regnat dels Re¡s Catòlics ( finals del segle XV) i la caiguda de l'Antic Regim ( primers anys del segle XIX).
Aquest llarg període històric compren dues èpoques: la dels Àustries ( XVI-XVII) i la dels Borbons (XVIII) .

Cub de Carles V.
Font: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Web Archivo Simancas.

Els òrgans de govern de l'època dels Àustries eren els "Consejos": de Castella, d'Aragó, d'Índies, de Flandes i de Portugal. A l'època dels Borbons eren "Las Secretarías de Despacho".
A més a més d'aquestes dues grans seccions tenim els documents del Patronato Real, i també mapes, plànols i dibuixos.
Si voleu saber els serveis que ofereix l'arxiu no deixeu de seguir el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

L'arxiu de Simancas.

El passat mes d'agost vam descobrir la vila medieval d' Urueña al blog de la biblioteca. A la Villa del libro vam dedicar-li tres entrades titulades "Façanes literàries".

Continuant la passejada per aquestes magnífiques terres de Castella, molt a prop de Urueña, ens aturem a Simancas. Aquest petit poble de 5.000 habitants té un impressionant castell que es va construir al segle XV sobre l'antiga fortalesa àrab. Els encarregats d'aquesta obra van ser la família Enríquez. Després va passar als Reis Catòlics, que durant el seu regnat i el de Carles V li van donar funcions de fortalesa, dipòsit d'armes, de diners i presó. L'any 1.540, Carles V, va decidir guardar documents en una de les tres torres del castell. És l'inici de l'arxiu de Simancas, el primer arxiu oficial de la Corona de Castella.

El gran transformador de la fortalesa en arxiu va ser Felip II. Va convertir el castell en Arxiu General del Regne. Fins i tot va fer l'any 1.588 un reglament de l'arxiu que es considera el primer reglament d'arxius del món:" Introducción para el gobierno del Archivo de Simancas".
El seu nom actual és Archivo General de Simancas. És un dels arxius més importants d'Europa i conserva uns 35 milions de documents.Està clar que si volem fer un estudi històric des de finals del segle XV fins al 1.800 , la visita a l'arxiu de Simancas ens facilitarà molt la feina.
Podem dir que és el primer edifici construït per a ser arxiu.

Nenes i nens, es evident que estem a la porta d'un arxiu molt, però molt, important.
Voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Més cares.

Al llegir l'entrada Cares del món he recordat el magnific anunci d'Audi en el que presentava el seu model A4. Gairebé 50 segons de màgia en els que fins i tot la Catedral de Lisboa és una de les cares que podem veure a l'anunci.
Li voleu donar un cop d'ull?



Les companyies automobilístiques tenen grans pressupostos per publicitat. Alguns dels seus anuncis són petites joies.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a l'arxiu municipal (i 5).

Per acabar la visita a l'arxiu municipal parlarem d'uns còdex molt importants: el llibre dels Usatges i els llibres verds, gran i petit.

El còdex dels Usatges i Constitucions de Catalunya té 165 fulls de vitel·la ( vedella en llatí), escrits amb lletra gòtica. Recordeu nenes i nens, que la vitel·la és un tipus de pergamí d'excel·lent qualitat. Escrit al segle XIV té unes miniatures il·luminades molt valuoses que converteixen aquest còdex en una joia.

Font: Arxiu Municipal

El text el van encarregar els barons de Moncada abans del 1.336, i a finals del segle XIV el nou propietari del còdex era la Paeria.
Aquest manuscrit recull textos jurídics: Usatges de Barcelona, Constitucions de Pau i Treva, Les Commemoracions, El tratado de Batalla. També hi ha moltes disposicions aprovades en Corts de Pere II a Alfons III.

Font: Arxiu Municipal

El Llibre verd gran i petit, són uns reculls de privilegis. El petit, a més a més, recull costums de Lleida. És el primer codi de jurisprudència de Catalunya.Estan enquadernats amb cobertes de pell de color verd.

Font: Arxiu Municipal

Tradicionalment els llibres verds recollien les notícies d'un lloc i els privilegis que se li atorgaven.
El llibre verd gran fou acabat l'any 1.691.Té 1.017 pàgines escrites en llatí, català i castellà.

Font: Arxiu Municipal

El llibre verd petit té 281 fulls de vitel·la i està manuscrit en grafia gòtica del segle XIV. Al llom del llibre podem llegir: " Privilegis,statuts e Ordinacions de la Ciutat de Lleida Anys 1.299 a 1.413".
Marxo de l'arxiu municipal agraït per les magnífiques explicacions de les arxiveres.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a l'arxiu municipal (4).

Molts prestatges estan plens amb Actes de l'Ajuntament, o Actes de ple. El nom que es donava a les actes ha anat canviant segons l'època històrica. Les més antigues són de l'any 1.340.

Les actes dels òrgans de govern de la Paeria ( Consell General, Consell Particular, Prohomenies, Ple, Comissions de Govern,...) estan agrupades en 391 volums i van del 1.340 al 2.002.

Aquests documents ens permeten descobrir molts fets importants de la nostra ciutat. Segons del que tracten els llibres d'actes reben diferents noms: del Consell General,d'Acords de l'Ajuntament, del Ple de la Corporació, de la Comissió de Govern, els Manuals d'actes de la ciutat, els llibres de bans i edictes,....

En les primeres explicacions que ens va explicar l'arxivera em va sorprendre quan parlava dels llibres de Crims. Hi ha 80 llibres que reuneixen els documents que fan referència a l'actuació del Tribunal de Coltellades, des de l'any 1.308 fins al 1.701.Lleida podia jutjar els delictes comesos a la ciutat.

Font: Arxiu Municipal.

Coltellades ve de coltell, que vol dir ganivet. El tribunal estava format per un veguer, dos consols (després van ser dos paers), i 10 prohoms de la ciutat.
Estan escrits en català del carrer i ens permeten estudiar sobre la llengua medieval, historia, medicina, dret, criminologia, psicologia,...
Si seguiu el blog de la biblioteca, a la propera entrada i última dedicada a l'arxiu municipal descobrirem més secrets.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a l'arxiu municipal (3).

L'armari de les cinc claus és un moble d'estil barroc de fusta de noguer. El van fer l'any 1.686 i la seva funció era guardar els privilegis de la ciutat. Les arxiveres obren l'armari i la primera sorpresa és el seu interior.

Consta de 48 calaixos en els que estan dipositats privilegis, butlles,...Un total de 543 documents.
En el moment que l'armari queda obert del tot es poden veure tots els calaixos.
.- Tots els calaixos no, senyor i. Si et fixes bé veuràs que falta el calaix 39.

L'arxivera té raó, falta un calaix. M'explica que va desaparèixer al segle XX. Hi ha fotografies del sele XIX i dels primers anys del XX en les que es veuen tots els calaixos.

No és segur, però creuen que el calaix 39 el van robar a la Guerra Civil. L'armari té cinc claus, quatre les guardaven quatre paers i un síndic guardava la cinquena. Més tard la clau del síndic va passar a l'arxiver. Cada pany és diferent i per obrir l'armari calia posar-se d'acord els cinc dipositaris.

Abans els documents estaven en un altre armari però el van cremar per la Guerra dels Segadors. I encara més antiga era una arca que es tancava amb tres claus per protegir-los. Com podeu veure nenes i nens, els lleidatans sempre hem guardat molt bé els nostres documents.
Si voleu descobrir més secrets de l'arxiu municipal no deixeu de visitar el blog.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a l'arxiu municipal (2).

A l'arxiu municipal podem trobar documents escrits o rebuts a la Paeria. El més antic és la Carta de poblament de l'any 1.150. Hi ha 544 pergamins que van del 1.150 al 1.912 , i que recullen privilegis, butlles, actes de compravenda, censos,...

Podem consultar 391 volums d'Actes ( del 1.340 al 2.002), 319 volums del Cadastre ( del 1.716 al 1.849), 107 volums de la Taula de Canvis i Dipòsits ( del 1.589 al 1.775) i 80 volums dels Llibres de Crims ( del segle XIV al XVII).

De la nostra època, la contemporània, hi ha molts documents del Departament d'Obres i Urbanisme.
L'arxiu està dividit en dos grans apartats. En el primer trobem els documents que ens parlen de l'organització i administració. Al segon hi ha els referits als serveis que s'ofereixen als ciutadans.

També podem consultar fotografies, cartells, gravats, pel·lícules i vídeos. He de confessar-vos, nens i nenes, que m'he quedat una mica espantat en el moment que l'arxivera parlava dels Llibres de Crims. Caldrà investigar sobre aquests llibres...

Mentre faig les fotografies em sorprèn un armari que sembla molt antic amb cinc panys i cinc claus. A la part superior hi podem llegir: Privilegis y actes de la civtat 1.686.
Si voleu conèixer els secrets d'aquest armari no deixeu de visitar el blog.
Atentament.
Senyor i

Trens i trens.

Al fullejar un llibre de Lunwerg veus clarament que aquesta editorial té molta cura amb els seus llibres. L'any 2.007 va sortir al mercat "La edad de oro del viaje en tren", traduït per Marga Latorre.
L'autor, Patrick Poivre d'Arvor, ha fet dues voltes al món en tren. El tren com a filosofia, per conèixer, per gaudir, per descobrir,... No parla de trens d' alta velocitat, sinó de trens en els que la velocitat no és important i et permeten observar i gairebé olorar el paisatge...

Ens convida a viatjar per onze línies de ferrocarril mítiques: Toy Train de Darjeeling, Orient-Express, Canadenc, Transiberià, Mombasa-Nairobi, Train Bleu, Blue Train, California Zephyr, Palace on Wheels, Eastern and Oriental Express, i els trens dels Andes.
De cada línia ferroviària ens explica breument la seva història i escriu cites de personatges coneguts que han viatjat en aquests vagons: Agatha Christie, Jean Cocteau, Jack London,...
Les magnífiques fotografies del llibre us deixaran bocabadats i per un moment, pensareu que esteu viatjant en aquests luxosos trens.
Bon viatge.
Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia. Nou llibre de Joan Margarit.

Els seguidors del poeta de Sanaüja estem d'enhorabona perquè des de aquest octubre ja podem gaudir del seu últim llibre "No era lluny ni difícil".
Aquest poemari tanca el cicle format pels llibres: " Càlcul d'estructures", "Casa de Misericòrdia" i "Misteriosament feliç". Els 47 poemes no us deixaran indiferents. El mateix poeta diu que al llibre hi ha , potser, els poemes més durs que ha escrit mai.

Aquest catedràtic de Càlcul d'Estructures de 72 anys ens regala uns magnífics poemes d'amor. El missatge de Joan Margarit és clar, davant dels problemes que ens planteja la vida, no pots optar per la por, sinó per l'amor.
Un tastet, a la pàgina 35....

L'explicació.

De bon matí, a l'hora que els carrers

són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,

se sent que l'aire té una altra dignitat.

N'hi ha que van a escoles petites amb jardí

i mestres que no els alcen mai la veu.

Nens amb els gests difícils,

com recordant algú perdut dins l'aire.

Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això

no hi ha mai dues oportunitats.

Però aquests nens no ho sabran mai,

em dic, pensant en el somriure

que, angoixat, sento com es va esvanint.

Uns quants records és tot el que ara em queda

per explicar-me a mi mateix

que és en l'amor on m'he deixat la vida.

Bona lectura...
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a l'arxiu municipal (1).

Tot passejant pel Carrer Major m'aturo al banc del si no fos en el que sec una estoneta per descansar. Un cop recuperades les forces m'alço i m'adono d'una inscripció a la façana de la Paeria en la que es pot llegir: "Tavla del cambi i deposits de la civtat de Lleida eregida l'any 1.585".

Taula de Canvis i Dipòsits? La curiositat, com sempre,guanya. Deixo de passejar i entro a l'Ajuntament. He de descobrir que és aquesta estranya "Taula".

Molt amablement m'expliquen que el millor que puc fer per resoldre aquest enigma és visitar l'arxiu municipal que trobaré baixant les escales a la dreta.
M'expliquen que al segle XVI Lleida tenia un comerç molt important. Els mercaders i comerciants demanaven solucions a la necessitat de dur sempre els diners a sobre i a la falta d'una moneda estable. El 29 de novembre del 1.585 es va crear la Taula de Canvis i Dipòsits, una mena de banc que depenia de la Paeria. Va ser un privilegi atorgat a la ciutat per Felip II a partir de la petició feta pels síndics de la ciutat.

Font : Arxiu Municipal

Totes aquestes operacions comercials es recollien en tres tipus de llibres: Els Llibres Majors, els Manuals i els Llibres de va i ve. En total 112 volums que van de l'any 1.589 fins al 1.775.
Em quedo molt agradablement sorprès per les explicacions de les arxiveres. Sembla que l'arxiu municipal ens pot explicar molts misteris de la nostra ciutat.
Els voleu descobrir?
Atentament.
Senyor i

Viatjar a Pèrsia als anys 20.

L'editorial Minúscula tria molt bé els llibres que edita i , generalment, tens a les mans una obra interessant. El passat mes d'abril ens va regalar la crònica de viatges de Vita Sackville-West "Pasajera a Teherán".
El llibre ens explica els dos viatges que va fer a Pèrsia per visitar al seu marit Harold Nicolson, conseller de la legació britànica a Teherán. L'autora no va voler anar-hi com " la senyora Nicolson" i prou. Tenia molt clar que era la Vita i no la senyora de...
Va marxar d'Anglaterra el 20 de gener del 1.926 i va tornar a mitjans de maig. Les descripcions del viatge són captivadores. No és el viatge accelerat que fem actualment; sinó un viatge tranquil que ens permet descobrir.

Va tornar-hi dos anys després . Del segon viatge va escriure el llibre "Doce días. Relato de un viaje por la cordillera Bajtiari, en el suroeste de Persia", inclòs en aquest volum.
Un tastet d'aquest llibre en el que en alguns moments et sembla que fins i tot sens les olors dels llocs descrits. A la pàgina 155 podem llegir:

..."Encaramados en el andamiaje de un cobertizo oscuro y encalado de los bazares, los artesanos enhebran sus husos, sentados con las piernas colgando a más de cinco metros del suelo, ante la urdimbre y la trama de la alfombra. Se habían colocado en hilera, como los gorriones sobre un cable de telégrafos, y eran diez o doce, todos ellos dedicados a tejer con la rapidez de las manos expertas. Eran muchachitos con gorras redondas de cachemir y jóvenes vestidos de lino azul que mostraban una fila de espaldas y de pies cruzados que se balanceaban con largos zapatos de lona acabados en punta, y mientras tejían charlaban, tirando de las lanas de colores, metiendo los puntos en su sitio, inclinándose hacia adelante,estirando el brazo para coger otra madeja"....

Deixeu-vos seduir per la Vita Sakvill-West.
Atentament.
Senyor i

Últim dia de la drogueria Simon.

Al febrer del 2.008 vam visitar virtualment una de les botigues més antigues de Lleida. L'entrada Alquímia al mig de Lleida !! Botigues i oficis antics, ens presentava una botiga i una rebotiga màgica.

El passat dilluns dia 18 vaig tornar per dir-li adéu. Havia llegit al diari que tancava i volia fer-li l'últim cop d'ull. Molt amablement em van permetre fer fotografies per tots els racons. Gairebé ja no quedava gènere, però encara vaig poder copsar l'atmosfera d'aquest laboratori d'alquímia.

En poc temps veurem una nova botiga. L'Eix s'està despersonalitzant i omplint de franquícies i ja no queden botigues i botiguers d'ofici.
L'any 1.890, ja fa 120 anys, Simon Suñé Ribera la va fundar en un local d'un edifici adossat a l'Ajuntament ja desaparegut. Els primers anys era una botiga de queviures.

Al 1.924 es va traslladar al local actual, i a la dècada dels 60 van renovar l'aparador. Es podien comprar molts productes a granel i els embolicaven amb paper. Uns minuts abans de desaparèixer com a botiga , els prestatges i els seus taulells antics estaven gairebé buits i la vella bàscula sabia que no tindria més feina...

Quatre generacions han despatxat en aquesta drogueria que ara tanca per jubilació. Llegir els rètols dels calaixos de fusta de la botiga era molt curiós. Fixeu-vos en els productes que s'hi podien comprar: Pebre negre gra, anís verd, canyella branca , orenga, anís estrellat, canyella Ceylan molta, pebre negre de Singapur, fècula de patata, midó,...

Els calaixos de la rebotiga, el lloc més misteriós de la drogueria, ja estaven buits però encara s´hi podien llegir una colla de noms fantàstics: Gelatina, sulfat de coure, goma laca, comí, metabisulfat de potassa, mostassa, sosa, pega grega, naftalina, fregalls, sulfit de níquel, esterina, clorat de potassa ...

On podrem comprar ara aquests estranys productes?Surto una mica trist d'una botiga a la que mai més podré tornar...
Atentament.
Senyor i

La biblioteca de Yuso ( i 10).

El bibliotecari ha acabat les seves explicacions Guardo el quadern amb totes les notes. Estic molt satisfet, hem pogut descobrir una colla de misteris de la biblioteca del monestir de Yuso. Amablement ens acomiadem i, poc a poc, el padre Olarte torna al seu despatx per continuar treballant.

Torno a baixar les escales i m'aturo davant de la vitrina de Las Glosas Emilianenses i les dues làpides commemoratives. Una de la Real Academia de la Lengua Española de l'any 1.973, i l'altre de la Euskalzaindia ( la Reial Acadèmia de la Llengua Basca), del 1.974. Les dues recorden els primers escrits en castellà i en euskera.

El silenci és absolut. Arribo al claustre, obra de Juan Pérez de Solarte que va deixar una data a la portada processional: 1.554. No sento les explicacions de cap guia, ni veig a ningú.

Marxo de San Millán de la Cogolla amb la certesa d'haver visitat una de les millors biblioteques monacals d'Espanya. Enfilo la carretera costeruda, i no puc evitar tornar a sortir del cotxe per donar l'últim cop d'ull al campanar construït en els temps de l'abat don Pedro de Medina ( 1.531-1.535).

Em considero molt afortunat. Una persona enfeinada i amb moltes obligacions m'ha dedicat una bona estona del seu temps i ens ha regalat el seu entusiasme i saber.
Adéu , padre Olarte, i moltes gràcies !
Atentament.
Senyor i

La biblioteca de Yuso (9).

El bibliotecari i arxiver del monestir de Yuso em dóna les últimes explicacions. San Millán és l'escriptori d'on més beatus s'han conservat, això vol dir que probablement va ser el més important dels castellans. Els beatus són un tipus de còdex , el de Liébana és un llibre difícil d'entendre, ja que el text és un recull de comentaris de l'Apocalipsi.

Els scriptoriums "castellano-riojanos"van començar a il·lustrar aquest beatus a la segona meitat del segle IX. Les il·lustracions són molt expressives i belles, i els il·luminadors el van transformar en una obra d'art de primeríssima qualitat.

Hi ha dos tipus de còdex. Uns eren per estudiar i per això estan més fets malbé, més gastats. Altres, els còdex rics, són autèntiques obres d'art i estaven molt protegits.

Al scriptorium de San Millán es van copiar tres beatus. Hi ha un quart anomenat de Cirueña del que només es conserven tres fulls que sembla que també es va copiar en aquest scriptorium. És molt probable que algun altre sortís de San Millán.

Un escriptorium tenia com a mínim mitja dotzena d'especialistes. Els que feien el pergamí: adobar-lo, tallar-lo, plegar-lo, fer les línies ( la pauta)... El que buscava els còdex originals i decidia quins es copiaven i quins no. El que fa la copia. El que dibuixa. El que il·lumina. El que enquaderna. No podem oblidar que un sciptorium no era només un taller, també era escola.

Si voleu dir adéu al padre Olarte i agrair-li totes les explicacions molt aviat ho podreu fer al blog de la biblioteca.

Atentament.

Senyor i