Postals antigues de Lleida a l'Arxiu Gavín ( i 4 ).

Tanco la sèrie d'entrades dedicades a les antigues targetes postals de Lleida, moltes centenàries, una mica trist perquè dels edificis que protagonitzen les postals que veurem avui ens queda, només, el record...

Començarem passejant virtualment a l'Avinguda de Balmes, concretament a la plaça Pau Casals. La primera és de l'Asil Borràs, un edifici construït l'any 1.901, una de les primeres construccions modernistes de la ciutat de Lleida obra de Francisco Lamolla. La seva funció era atendre als fills de les famílies humils. Després de la Guerra Civil fou la seu del Auxilio Social i, quan els primers anys del franquisme ja havies passat, va quedar englobat dins de la Sección Femenina de la Falange. Del 1.972 fins al seu enderrocament al 1.976,  per fer la plaça Pau Casals, va ser la caserna de la Guàrdia Urbana. A la targeta postal, encunyada pel costat esquerre, llegim: "Lérida. Asilo Borrás". És la postal número 18 de l'Álbum de Lérida. Librería Rosa Valls. Plaza de la Sal 19.

Baixem passejant virtualment fins a l'Avinguda de Madrid on, entre el Banc d'Espanya i l'Avinguda de Catalunya, ( a l'espai que actualment ocupa un gran bloc de pisos - amb façanes a les Avingudes de Madrid i de Blondel- entre els que hi ha des dels anys 70 del segle passat l'atrotinada estació d'autobusos de Lleida ), hi havia tres edificis històrics: la Gota de Llet, el Museu Morera i el Mercat de Sant Lluís. Els tres, malauradament desapareguts. A l'arxiu he trobat postals dels dos primers.

A la postal de la Gota de Llet podem llegir a la part superior: "Lérida- Dispensario Municipal y Gota de Leche", i al darrere: "Tarjeta postal. Colección Urriza". A la part superior esquerra de la targeta postal podeu veure part de l'estructura de ferro del Mercat de Sant Lluís.

L'edifici modernista, inaugurat el dia 1 d'abril del 1.919, era obra de Francesc de Paula Morera i Gatell. Estava davant del Mercat de Sant Lluís. El Mercat de Sant Lluís, construït al 1.883 per Joan Torras Guardiola, inicialment era un mercat de gra. L'any 1.928 s'encarregà a Francesc de Paula Morera i Gatell la seva rehabilitació, i al 1.930 s'inaugurà com mercat d'abastiments.
Els xamfrans arrodonits de la Gota de Llet i del Banc d'Espanya ( construït al 1.935- 1.936 )  estaven separats pel carrer Saracíbar. Als anys 60 s'enderrocaren la Gota de Llet, el Mercat de Sant Lluís i el Museu Morera per construir l'estació d'autobusos...
A les fotografies actuals, on ara hi ha els blocs de pisos - amb l'estació d'autobusos entre els dos grans blocs-, a l'Avinduda de Blondel ( propera fotografia ) a la dreta del Banc d'Espanya hi havia el Mercat de Sant Lluís; i a l'avinguda de Madrid, a l'esquerra del Banc d'Espanya la Gota de Llet ( segona fotografia ).

Gairebé a tocar de la Gota de Llet, també a l'Avinguda de Madrid on ara hi ha els mateixos blocs de pisos, estava el Museu Morera, que podeu veure a la propera targeta postal amb el text: "Lérida. Museo Morera" davant i "Ed Thomas. Barcelona" darerre.
L'antic Museu Morera, construït l'any 1.917 seguint el projecte de l'arquitecte Ignasi de Vilallonga Casañés, estava adossat al mercat de Sant Lluís. Passada la Guerra Civil s'enderrocà l'edifici, de planta rectangular amb cobertes a dues aigües i una façana neoclàssica recordant l'estil dòric, que ja no podem admirar i que fou museu entre 1.930 i 1.934.

A la propera fotografia, del 1.917, podeu veure la façana neoclàssica del Museu Morera, adossat a ell el Mercat de Sant Lluís, i al fons la façana lateral del Banc d'Espanya ( carrer Saracíbar ). Aquest espai actualment està ocupat per una estació d'autobusos en condicions lamentables. A la fotografia anterior en podeu veure l'espai on hi havia el museu. Entre la sortida d'una estació d'autobusos i la façana neoclàssica hi ha una diferència evident...

Font fotografia: Wikimedia Commons.

Cercant entre la colla de targetes postals antigues de Lleida vaig trobar-ne dues que em van deixar bocabadat perquè no havia sentit a parlar mai de la Destil·leria Carulla...

A la primera podem llegir, davant: "3. Destileria Carulla. Jardín y Chalet habitación", i al marge dret escrita a mà la data "Lérida 30-10-1.912". Al darrere: "Tarjeta Postal. Union Postale Universelle. España".

A la segona targeta postal podem veure la nissaga de destil·ladors Carulla. El text: "Fundador y Sucesores de la Gran Destileria Carulla. Casa fundada el 1.865 Lérida. D. José Sabatés Duran 1.865. D. José Carulla Arrufat 1.870. D. José Carulla Sabatés 1.988". La targeta postal està també està editada per "Union Postale Universelle. España".

Trobar aquestes targetes postals a l'Arxiu Gavín ha suposat plantejar-me una cerca d'informació d'aquesta destil·leria. No és fàcil, i malgrat que inicialment no he trobar gairebé res a l'entrada " La destil·leria misteriosa..." us explicaré els resultats de la difícil recerca.

Amb l'entrada d'avui tanco la sèrie de quatre entrades dedicades a les postals antigues de Lleida custodiades a l'Arxiu Gavín i aviat començaré les entrades dedicades a les postals antigues de Solsona.

Atentament.

Senyor i

Veròniques solsonines...

El passat mes de novembre a l'entrada "L'armari de la farmàcia..." vaig mostrar-vos el moble de farmàcia del segle XVII de fusta tallada i policromada a l'oli de l'antiga farmàcia Pallarès de Solsona. Sant Cosme i Sant Damià, els dos germans metges que moriren martiritzats són els protagonistes de la decoració interior de les fulles de la porta de l'armari.

Vaig tornar al mes de juny al museu per demanar als responsables l'autorització per tancar l'armari per ensenyar-vos la decoració exterior d'aquestes fulles de la porta. Als quadrants superiors hi ha la representació de l'Anunciació, amb l'arcàngel Gabriel - a l'esquerra - que anuncia a la Verge Masia - a la dreta - que serà la mare de Jesús. Als quadrants inferiors estan pintats dos  grans gerros amb flors.

A més a més vàrem aprofitar per observar detalladament l'altra joia que es conserva de l'antiga farmàcia al museu. A l'esquerra de l'amari hi ha el morter amb peu de fusta tallada, el morter de bronze i la mà de morter de ferro. Recordeu que la farmàcia, documentada l'any 1.459 va estar oberta fins a començament del segle XX. Si voleu recordar la segona visita, cliqueu el proper enllaç: "L'armari.. i el morter".

Tornem avui a la mateixa sala del museu de Solsona. Diocesà i Comarcal. Gairebé a tocar de l'armari i el morter trobem dues curioses peces barroques de finals del segle XVII, dues veròniques...

El nom de verònica fa referència al nom de la pietosa dona palestina que eixugà el rostre de Crist amb un vel camí del Calvari on seria crucificat. La cara de Jesús quedà impresa en el drap...

Aquesta tradició dóna el nom de verònica a les pintures que representen la cara de Jesús, a les que s'hi afegí les que mostren el rostre de Maria. A les dues fotografies anteriors, i a les dos properes de detall, podeu observar la verònica de Jesús amb el rostre pintat a l'oli sobre fusta i amb la base escultòrica i el nimbe ( o aurèola ) de fusta daurada, amb caps d'àngels i volutes.

El cap d'àngel de la dreta té el nas escapçat, i l'àngel de l'esquerra està decapitat. A la fotografia anterior de detall podeu observar a l'esquerra un petit fragment de pintura a l'oli i a la dreta part del treball escultòric daurat i policromat.

Les dues veròniques ( 110 X 45 X 15 centímetres - Crist Salvador-, i 111 X 46 X 15 centímetres -Mare de Déu ) procedeixen del convent de les monges de l'Ensenyança de Solsona.

La primera representació de la faç de la Verge en una verònica podem situar-la en el darrer quart del segle XIV, en un retaule realitzat pel gremi de pintors i fusters de València.

El rei Martí I l'Humà ( 1.356-1.410 ) fou un gran difusor de la verònica de Maria. La seva verònica era una peça que pertanyia a la capella personal del rei, per això viatjava sovint amb ell. Per celebrar la Puríssima deixà la seva verònica a la ciutat de Barcelona. Aquesta tradició es perpetuà fins al 1.625.

A la verònica solsonina, molt posterior i molt més senzilla, podem apreciar el treball escultòric daurat i policromat del nimbe. La faç de la Verge està pintada a l'oli sobre fusta.

La verònica del rei  Martí I l'Humà fou l'orígen d'un seguit de veròniques marianes en forma de reliquiari o de petites pintures que es difongué per Catalunya, València i Mallorca. Evidentment les veròniques protagonistes de l'entrada d'avui són molt més senzilles però es poden  integrar en qualsevol retaule barroc.

El rei Martí I l'Humà encarregà a l'argenter valencià Bartomeu Coscolla la verònica de Maria, una joia gòtica amb marc de plata, daurada i esmaltada. La icona està pintada sobre paper. La podeu veure clicant sobre l'enllaç següent: "Museo Catedral de Valencia" i baixant fins a la peça numero set.

La fotografia anterior de detall mostra els caps dels tres àngels, un treball escultòric de fusta posteriorment daurat i pintat. La propera fotografia, també de detall, és de la base de la verònica de la Mare de Déu.

Deixem el Museu de Solsona i les veròniques procedents del convent de les monges de l'Ensenyança, monges que - després de 250 anys de dedicació a la petita ciutat de la Catalunya Central - l'any passat vàren marxar...

Atentament.

Senyor i

Al turó de Gardeny ( 2 ).

A la primera entrada dedicada al turó de Gardeny vàrem passejar per l'exterior del castell templer i l'església resseguint les muralles i el perímetre defensiu. A la d'avui visitarem la sòbria església de Santa Maria que pertany al romànic de transició de la segona meitat del segle XII.

El conjunt monumental de Gardeny fou un dels més importants de la Corona Catalanoaragonesa. Però aquest turó lleidatà ja feia una colla de segles que era estratègicament molt important. A l'època romana hi hagué un campament militar romà on el mateix Juli Cèsar hi va estar l'any 49 aC en el marc de la Segona Guerra Civil Romana ( 49 aC - 45 aC ) contra Gneu Pompeu Magne ( conegut només com Pompeu ). A la duríssima batalla d'Ilerda els pompeians es rendiren a Juli Cèsar.

A la propera fotografia podeu veure el frontispici de l'església de Santa Maria que possiblement conserva l'estructura original, però potser el coronava un campanar d'espadanya o de cadireta perquè a l'inventari del 1.659 es cita un campanar.

Recordeu que a la primera entrada vàrem donar un cop d'ull al plafó informatiu de Castells de Frontera on, entre la pinzellada històrica sobre el turó, hi ha una representació idealitzada del castell i l'església al voltant del segle XIV  de l'il·lustrador tarragoní Hugo Prades. Avui us amplio la part corresponent a l'església de Santa Maria que Hugo Prades representa amb el campanar.

El turó també fou una fortificació islàmica. Un cop conquerida Lleida, l'any 1.149, el comte Ramon Berenguer IV donà el turó i el castell als templers com agraïment per la seva participació en la conquesta de Lleida.

La fotografia següent és de la façana nord on hi ha la porta principal, molt austera. A la seva esquerra podeu veure tres finestres, actualment cegades, i a la dreta de la porta una quarta obertura. Flanquegen aquesta façana dos contraforts esglaonats.

Les dues properes imatges són de la porta principal, una mostra molt austera d'arquitectura castral del Temple, formada per una sèrie d'arcs concèntrics semicirculars motllurats i en degradació. Només el primer té una senzilla decoració de gallons còncaus. La porta està protegida per un guardapols. Sobre la porta hi ha les restes de permòdols que ens indiques que anteriorment hi havia una porxada. La primera fotografia és actual i la segona és una antiga targeta postal de la col·lecció Urriza amb el text: "49. Lérida. Puerta principal de Santa Maria de los Templarios".

Entrem a Santa Maria de Gardeny, una església d'una sola nau amb coberta de volta de canó apuntada. Al fons podeu veure el presbiteri i l'absis. A uns sis metres de l'absis hi ha un arc toral ( també anomenat arc faixó ) que és un arc transversal a la nau que sustenta la volta. Als murs nord i sud podeu veure la colla de forats on hi havia les bigues quan l'església tingué un ús militar...

M'apropo a l'absis poligonal de cinc cares, pujo els dos graons i em giro per fer la propera fotografia en la que al fons podeu veure el mur oest del fons de la nau on hi ha una porta i una finestra a la part alta. Les dues obertures amb arc de mig punt, les podeu observar a les dues primeres fotografies de l'entrada d'avui on es veu el frontispici.

La capçalera es comunica, per una porta estreta oberta al mur nord, amb un edifici corredor que uneix l'església amb el castell. Aquest corredor, que podeu veure a la zona d'ombra de la propera fotografia, és la construcció que uneix l'absis poligonal amb el mur del castell.

Al segle XIII es va obrir una capella lateral al mur sud del presbiteri on s'han descobert diversos fragments de pintures murals que contrasten amb la sobrietat arquitectònica de l'església. A la fotografia següent podeu veure la capella.

Si observeu bé la fotografia anterior veureu a la dreta, a tocar de la imposta i les primeres dovelles de l'arc apuntat, un dels fragments de pintura mural que a la part superior està malmès pels forats que es van fer per posar les bigues. A la propera fotografia de detall podeu apreciar millor aquest fragment.

A la part dreta de l'intradós ( cara interior de l'arc ) podem gaudir d'un altre fragment de pintures murals templeres en el que els estels són els protagonistes.

Del 16 de gener al 3 de març del 2.017 el Museu d'Història de Catalunya restaurà un fragment de pintura mural arrencat de l'església de Santa Maria de Gardeny que aproximadament mesura un metre quadrat. A la part superior hi ha sis figures col·locades de front i a la part inferior sis figures de costat en actitud de resar. Aquest fragment estava a sota del que podeu veure a la fotografia anterior ( el dels estels ).
Si voleu seguir detalladament aquesta restauració cliqueu sobre el següent enllaç: "Memòria Pintura Gardeny" i posteriorment sobre el PDF.

Font fotografia: web Museu d'Història de Catalunya.

La fotografia de detall mostra l'inici de l'arc toral que descansa sobre una semicolumna adossada a una pilastra, sistema emprat en l'arquitectura cistercenca i la templera de Terra Santa. Podeu veure que la decoració del capitell és molt senzilla. Els tècnics creuen que aquest arc es va afegir al segle XIII per reforçar la volta quan s'obrí la capella del mur sud.

Per contrarestar la pressió exercida per la volta a l'exterior de l'església hi ha cinc contraforts esglaonats 8 tres al mur sud i dos al nord ). Cap d'aquests contraforts coincideix amb l'arc toral interior. A la propera fotografia podeu observar els tres contraforts esglaonats del mur sud i l'absis poligonal.

Als murs laterals podem observar esculpides algunes creus patents inscrites en cercles que fan referència a la consagració de l'església. Com podeu veure a la propera fotografia algun dels molts dropos que han omplert d'inscripcions bona part dels murs laterals, ha dibuixat una creu una colla de segles després al costat d'una de les creus patents. D'esquerra a dreta podeu veure les restes de pintura mural del segle XIII, la creu patent del segle XII, i "l'art" dels que desconeixen la urbanitat...

L'absis poligonal de cinc cares, de pedra fins a la cornisa, fou parcialment destruït l'any 1.640 a la Guerra dels Segadors. La coberta, moderna, la podeu veure a les dues fotografies següents. A la primera, de detall, que vaig fer des de l'interior amb un angle de càmera nadir ( perpendicular al terra, un contrapicat portat a l'extrem ) podeu apreciar-ne la coberta feta amb maons disposats a sardinell. La segona ens permet observar l'exterior de la coberta.

Deixem l'església de Santa Maria i ens preparem per visitar virtualment , en la propera i última entrada dedicada al turó de Gardeny, el castell templer.
Atentament.
Senyor i

Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 8 ).

Després de consultar les antigues fotografies dels arxivadors corresponents als municipis de Naut Aran ( Salardú i Arties ) de la Vall d'Aran i el d'Esterri de Cardós ( Esterri i Ginestarre ) al Pallars Sobirà, els torno al Josep Sansalvador i li demano a l'arxiver els de dos municipis de la comarca de l'Urgell: el de Vallbona de les Monges ( església de Santa Maria del Puig del Tallat ) i el de Verdú ( església de Santa Maria ).

Tornem a enfilar virtualment el turó de 787 metres de la serra del Tallat ( límit natural de les comarques de l'Urgell i la Conca de Barberà ), coronat pel santuari que duu el nom de la serra.

Al text mecanografiat podem llegir: "Vallbona de les Monges. El Tallat -Santuari de la Mare de Déu del Tallat - ruïnes- any 1.901- 1.910/ 1.910/ 1.910/ 1.910". Totes les fotografies d'aquesta primera pàgina de l'arxivador són centenàries.

La més antiga, del 1.901, la podeu veure millor a la fotografia anterior de detall. A les dues properes fotografies actuals les separen cent vint anys amb l'anterior. Com podeu valorar la façana d'accés al santuari és molt diferent i a la lateral la meitat s'ha substituït per una de maó i ha "desaparegut" l'antiga decoració de les finestres.

L'espectacular edifici del tardogòtic català va patir molt durant el procés de desamortització que provocà la venda i el desmantellament del santuari. El cinc de maig de 1.354 els fidels de la parròquia de Rocallaura edificaren l'església de Santa Maria del Puig del Tallat. Anteriorment, al 1.981, on trobem el santuari hi havia una torre defensiva. Al 1.509 el rei Ferran el Catòlic va fer donació de l'església al monestir de Poblet. El 18 d'agost de 1.804 s'inaugurà el cambril de la Verge.

Tornant a les fotografies de l'arxivador de l'Inventari d'Esglésies de Catalunya, a la tercera -del 1.910- podeu veure l'estat de l'església i a la següent, el mateix indret actualment.

El segle XIX suposà la decadència total del santuari. Primer patí l'inici  al 1.808 de la Guerra del Francès, l'any 1.811 l'Estat decretà la confiscació del patrimoni religiós, i l'onze d'octubre de 1.835 el govern de Juan Álvarez Mendizábal decretà la supressió de les comunitats religioses i inicià el procés de desamortització.
A les dues properes fotografies podeu comparar el mateix indret del santuari l'any 1.978 i actualment. És l'edifici de l'esquerra del pati en el que podeu veure que les llindes de la porta i d'una finestra tenen un arc conopial.

El santuari del Tallat quedà abandonat definitivament a partir de 1.822. La imatge de la Verge i altres objectes del santuari van passar a l'església de Sant Llorenç de Rocallaura. Manuel Berenguer i Berenguer, un notari de Montblanc, comprà l'edifici del priorat-santuari i les terres en la subhasta feta al Jutjat de Primera Instància de Lleida el dia 10 de maig de 1.843.
A la propera fotografia en podeu veure dues del 1.910 de la Mare de Déu del Tallat. La tradició diu que al segle XIV un pastor la va trobar en una cova prop de Rocallaura. La fotografia següent és de la imatge que veureu quan visiteu el santuari.

Els hereus del notari montblanquí vengueren les terres i entre 1.874 i 1.915 es desmantellà dramàticament l'edifici venent els elements arquitectònics més importants. Actualment estan al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar i al Palau Maricel de Sitges...
Deixem el santuari del Tallat, del municipi de Vallbona de les Monges, i la seva trista història per apropar-nos al municipi de Verdú i comparar les antigues fotografies de l'església de Santa Maria custodiades a l'Arxiu Gavín de les Avellanes amb les actuals. A la propera fotografia, del 1.918, podeu veure la portalada renaixentista de finals del segle XVII. Si la compareu amb la fotografia actual constatareu que al campanar d'espadanya ni hi ha ni la creu ni la campana. Afortunadament a la fornícula encara tenim la imatge de la Verge i el Nen.

El primer temple parroquial ja documentat l'any 1.012, fou substituït al 1.265 per un temple romànic del que es conserva la portalada del segle XIII, sobre la que hi ha una rosassa gòtica. Les podeu veure en les dues fotografies següents, la primera de 1.970 i la segona l'actual.

Per acabar dues fotografies de detall de les impostes i capitells de la part dreta de la portalada romànica. La primera del 1.978 i la següent, actualment. A la dreta, l'orant amb els braços enlaire situat darrere d'un colom que podria ser l'Esperit Sant. A la seva esquerra, separat per un capitell, l'Agnus Dei ( l'Anyell de Déu ), que fe referència al sacrifici de Jesucrist pels pecats dels homes.

Torno els arxivadors a Josep Sansalvador i li demano el del municipi de Cercs, a la comarca del Berguedà, per mostrar-vos les antigues fotografies de l'església de Sant Quirze de Pedret, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Parlo d'una de les esglésies més interessants de Catalunya, en la que trobem una barreja d'elements arquitectònics preromànics i romànics. Quedareu bocabadats amb les imatges que custodia l'Arxiu Gavín al seu Inventari d'Esglésies de Catalunya.
Atentament.
Senyor i