dilluns, 19 de desembre del 2022

Romànic amagat al Prepirineu ( 12 ).

Avui, en el nostre periple per la comarca del Solsonès, anem virtualment a l'entitat de població de Canalda, una de les nou que formen el municipi d'Odèn. Les altres vuit són: el Montpou, Odèn, el Racó, Cambrils, Llinars, el Valldan, la Mora Comdal i el Sàlzer. Odèn és un municipi de 114,40 quilòmetres quadrats amb una població d'uns 270 habitants.
A la fotografia podeu veure l'església parroquial de Sant Julià de Canalda, d'origen romànic ( segles XI - XII ) però molt modificada posteriorment. 


A la façana nord, com podeu constatar a les fotografies anterior i propera, hi ha una escala exterior per pujar al campanar ( a la dreta ) i una de les capelles del creuer ( a l'esquerra ) que té adossat una part del cementiri. L'escala fou construïda posteriorment.


Pujant amb cura per aquesta escala perquè com podeu veure a les fotografies anteriors no hi ha cap barana, puc mostrar-vos un petit fragment de la part superior de la volta de canó que cobreix la nau.


L'església, dels segles XI - XII, conserva part d'una capçalera del segle IX que podeu observar al petit plafó amb el plànol de planta de la fotografia següent.
Sant Julià de Canalda fou consagrada l'any 900 pel bisbe Nantigís, però ja apareix documentada l'any 839 en l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell.
 

De la capçalera preromànica falta un dels absis del segle XI. Els dos absis de la capçalera estan coberts amb volta de canó sostinguda per arcs torals.

 
Al mur de ponent hi ha una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. Aquest mur està coronat per un campanar de cadireta de tres ulls.
A la fotografia anterior no podeu apreciar gaire bé la finestra perquè bona part està a la zona d'ombra, però a la propera de detall podeu observar que sobre l'arc de mig punt d'aquesta finestra hi ha un carreu amb una creu esculpida.


Com podeu veure a la fotografia següent de detall, el campanar de cadireta, o d'espadanya, té tres ulls i dues campanes ( una a cada ull gran ). A l'ull petit hi ha una creu de pedra.


La nau, coberta amb volta de canó, és del segle XII. D'aquest mateix segle és la porta d'accés que trobem al mur sud.

 
Podeu veure millor la porta d'entrada a Sant Julià de Canalda, d'arc de mig punt adovellat,  a la fotografia següent.


Les fulles de fusta de l'antiga porta conserven una espectacular ferramenta d'estil romànic que podeu apreciar a la fotografia anterior i a la propera.

 
Deixem Sant Julià per anar virtualment en una propera entrada de Canalda a Odèn on ens està esperant l'església romànica de Santa Cecília, del segle XII.
Atentament.
Senyor i

dijous, 15 de desembre del 2022

Entrar a l'ermita del Sant Cap.

El passat mes de novembre vàrem enfilar-nos a l'ermita del Sant Cap, al terme de Vilanova de la Sal. Recordeu que el Sant Cap és el nom amb que es coneix a Joan d'Organyà, primer prior del Monestir de les Avellanes anomenat Bellpuig el Vell i fundat l'any 1.166.


L'ermita, origen del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, està construïda aprofitant una balma que li fa de sostre i de parets. Com podeu veure a la fotografia anterior, la façana de carreus tapa l'entrada de la balma.
Al novembre vam entrar virtualment a l'estança de l'esquerra i per una petita finestra vàrem observar una petita part de l'interior de l'ermita.


Al final de l'entrada us explicava que baixaria a Vilanova de la Sal per informar-me qui tenia la clau de l'ermita. Avui hi tornem a pujar per entrar-hi. Com podeu constatar a la propera fotografia la clau, que difícilment podeu guardar a la butxaca, té una colla d'anys.


Perquè tingueu una idea més precisa de la mida de la clau, a la fotografia anterior la podeu veure sobre un dels carreus de la base de la porta adovellada d'arc de mig punt, i a la fotografia següent està col·locada al pany de la porta de fusta.


Només entrar, a la dreta a tocar de la porta d'accés, trobem una pica de peu d'aigua beneita, de pedra. L'aigua de la pica és perquè els fidels puguin senyar-se.


Una mica més a la dreta trobem l'altar lateral dedicat a Sant Roc perfectament encaixat a la balma. Al guix de les parets hi ha una colla de grafits. Afortunadament aquest escrits ara es fan en un quadern que hi ha sobre l'altar.


També sobre l'altar trobareu uns quants goigs plastificats "del benaurat Sant Joan d'Organyà anomenat pel poble Sant Cap". Cada dia tres de febrer els veïns de Vilanova de la Sal pugen a peu fins a l'ermita per fer una  celebració religiosa que finalitza amb el cant d'aquests goigs.


Si giro noranta graus a l'esquerra, podeu observar a la fotografia següent l'altar dedicat a Joan d'Organyà i constatar com l'ermita del Sant Cap aprofita perfectament la balma. Els bancs estan protegits per grans plàstics que permeten, quan hi ha una celebració, trobar-los ben nets, sense gens de pols.


L'any 1.172 Joan d'Organyà deixà el càrrec de prior. La comunitat premostratenca es va anar traslladant lentament des de Bellpuig el Vell al de Bellpuig el Nou ( l'actual monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes ). Però Joan d'Organyà es va voler quedar a Bellpuig el Vell, ermita en la que va morir entre els anys 1.192 i 1.195 i on fou enterrat. Des de llavors la gent de Vilanova de la Sal i dels pobles de l'entorn li han tingut molta devoció.
M'apropo per mostrar-vos detalladament la fornícula amb la imatge de Joan d'Organyà però abans si us fixeu en la propera fotografia veureu a l'esquerra una obertura quadrada amb una reixa. Per aquesta finestra vaig fer la segona fotografia de l'entrada d'avui des de l'estança que hi ha a l'esquerra de l'ermita. 


La devoció al Sant Cap ja està recollida en documents de l'època medieval. Cap al segle XIII es van desenterrar les restes de Joan d'Organyà i es col·locaren en un sepulcre de pedra sobre l'altar, on van estar-hi fins al segle XVIII. Llavors les portaren al nou monestir, però al quedar abandonat per la desamortització, les relíquies es dugueren a l'església de Vilanova de la Sal.


Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall iconogràficament a Joan d'Organyà se´l representa per la seva condició de fundador i primer prior del monestir amb un bàcul que agafa amb la mà dreta, i amb la mà esquerra sosté un llibre i un crani que fa referència a la relíquia que es venera.
Si em giro puc fer la següent fotografia en la que podeu veure la roca de la balma fent de sostre de l'ermita, els bancs protegits amb plàstic, l'altar dedicat a Sant Roc ( esquerra ) i la porta d'accés a l'ermita del Sant Cap ( a la dreta ). 


Sortim de l'ermita per la petita porta adovellada d'arc de mig punt, la tanquem amb la gran clau de ferro i baixem a Vilanova de la Sal per tornar-la.


Marxem de Vilanova de la Sal però no del municipi de les Avellanes i Santa Linya ( format per quatre entitats de població: les Avellanes, Santa Linya, Tartareu i Vilanova de la Sal ), per anar fins a Tartareu - un petit poble de cent habitants -  on en una propera entrada quedareu bocabadats del seu patrimoni enfilat en un turó...
Atentament.
Senyor i

diumenge, 11 de desembre del 2022

El salí de Cambrils ( 1 ).

En el nostre periple per la comarca del Solsonès ens apropem avui a Cambrils, una de les nou entitats de població del municipi d'Odèn. Baixant per la carretera LV-4011 m'aturo un moment per fer la fotografia següent en la que podeu veure la gran esllavissada que sembla menjar-se la carretera L-401. 

Sortint de Cambrils en direcció Odèn per la L-401 poc després de passar a tocar de la gran esllavissada trobareu un indicador que ens informa que anant a la dreta trobarem les Salines de Cambrils.
 
 
Ens pocs minuts arribarem al salí de Cambrils. Primer trobarem les instal·lacions i si continuem una mica més podrem aparcar a prop de la casa de turisme rural La Borda del Salí.
A la fotografia anterior i a la propera podeu veure part de les eres de la zona d'evaporació superior del salí, anomenada El Salí o Font Salada.


Les eres d'evaporació, fetes amb rajoles d'argila per evitar que l'aigua no s'hi filtri, s'omplien amb tres centímetres d'aigua salada. Després de tres dies de bon temps l'aigua s'evaporava i les rajoles quedaven plenes de sal.


A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu observar els rails que comunicaven les eres amb el magatzem i una de les vagonetes restaurades que s'empraven per traslladar la sal am molí de sal i al magatzem.


Si voleu visitar el salí cal saber que el recorregut no està adaptat i el terreny té desnivells i escales. A tocar de la barana de fusta trobem el primer plafó informatiu en el que podem llegir que hi ha constància documental del funcionament de les salines l'any 1.780. Però aquestes salines van aturar la seva activitat l'any 1.963 i el dia 10 de juny del 2.015 es van inaugurar oficialment les instal·lacions restaurades.


Al salí hi ha un doble circuït d'aigua, un d'aigua salada i l'altre d'aigua dolça. L'aigua dolça es captada de la Ribera Salada i mitjançant un sistema de basses i canals, segons les necessitats, es podien fer funcionar els diferents molins.
A l'esquerra del plafó informatiu hi ha una fotografia del 1.960, de l'Arxiu Francesc Roca, en la que podeu veure les eres d'assecatge de la sal.

A la dreta del mateix podem veure una fotografia que ens mostra com estava el molí fariner abans de la restauració que començà l'agost del 2.013. Podeu constatar el mal estat de conservació del vell molí.
 
 
Al  plafó hi podem llegir: " La restauració suposà la recuperació de la coberta i les façanes de pedra, la reconstrucció dels elements interiors ( sostres, llindes, finestres i paviment ) i l'ordenació de l'entorn destacant la consolidació dels molins, el forn de ceràmica i l'era d'assecatge de sal ". El resultat de la restauració el podeu valorar a la fotografia següent.

Deixem el plafó informatiu i anem a la dreta per començar a baixar i fer el recorregut que va de la zona d'evaporació anomenada El Salí o Font Salada a la zona d'evaporació de Les Cabanetes.
 
 
A la fotografia anterior darrere de la gran bassa d'aigua podeu veure la casa de turisme rural La Borda del Salí. En aquesta zona hi havia un molí de sal ( que fou desmuntat ) i un magatzem ( que era l'edifici que podeu observar a la dreta i a la propera fotografia de detall ) amb fustes a les obertures que tenien la funció d'absorbir la humitat que encara tenia la sal.


L'aigua salada, provinent de dues fonts, era conduïda fins a les basses. De les basses anava a les eres i un cop evaporada es recollia, s'assecava, s'emmagatzemava i es molia al molí de sal que la deixava preparada per al consum.


Pocs minuts després de començar a baixar trobem la Font Salada. A la part inferior dreta de la fotografia següent podeu observar com l'aigua salada surt per començar el pendent trajecte que la durà fins a la zona d'evaporació inferior del salí de Cambrils, coneguda com  Les Cabanetes.


Només deixar l'espai de la Font Salada comença la curiosa conducció de fusta ( també restaurada ) que durà l'aigua salada per un recorregut d'uns tres-cents metres i un desnivell de quaranta metres, fins a Les Cabanetes.


Nosaltres seguirem per la petita sendera aquest recorregut paral·lel al riu Fred, que és un afluent del riu Segre pel seu marge esquerre. Una sendera, que com podreu veure a la propera entrada dedicada al salí de Cambrils, està plena de sorpreses...


Però abans vull regalar-vos la fotografia de detall anterior en la que podeu gaudir de la bellesa de les cristal·litzacions de sal sobre la fusta i de l'aigua salada que comença el camí de baixada fins a Les Cabanetes.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 7 de desembre del 2022

El Museu Etnològic i de Cultures del Món ( 2 ).

Després d'explicar-vos a la primera entrada la rehabilitació dels palaus Nadal i del Marquès de Llió, que acullen des de l'any 2.015 el Museu Etnològic i de Cultures del Mon, vàrem entrar al museu per començar la visita virtual a l'Espai Introductori.
A l'entrada d'avui el protagonisme resà per les sales dedicades a Àfrica on les seves estàtues cerimonials i les màscares ens permeten conèixer una mica els rituals i formes artístiques de diferents pobles africans. A les primeres vitrines hi ha els guardians del reliquiari...


A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure el guardià del reliquiari eyema byeri del grup ètnic fang. Està fet a Guinea Equatorial, entre finals del segle XIX i inicis del XX, amb fusta tallada, metall, collarets de perles de vidre amb incrustacions. A la dreta un altre guardià del reliquiari eyema byeri, també dels fang. Fet a Guinea Equatorial al segle XIX amb fusta tallada i aplicacions de llautó.
El culte als ancestres era molt important pels fang, un grup ètnic de Camerun, Gabon i Guinea Equatorial. Els eyema byeri preservaven els cranis i els ossos dels avantpassats conservats en caixes d'escorça, eren bàsics en la iniciació dels joves. Aquestes figures també eren consultades en cas de malaltia, guerra, cacera...  A mitjans del segle XX aquestes pràctiques es van abandonar.
La fotografia següent és de tres guardians del reliquiari eyema byeri dels fang, fets amb fusta tallada i aplicacions de llautó  a Guinea Equatorial al segle XIX.


La fotografia de detall és d'un guardià del reliquiari eyema byeri del grup ntumu dels fang ( nord de Guinea Equatorial ) fet amb fusta tallada amb aplicacions de metall als segles XIX-XX.


Deixem els guardians del reliquiari dels fang per observar algunes vitrines dedicades al Regne de Benín, un antic estat africà fundat pels edos amb una clara influència dels iorubes, que estava al sud-oest de l'actual Nigèria. Del seu art destaca l'estatuari de bronze. La fotografia és d'una placa decorativa amb un alt dignatari armat feta entre els segles XVI i XVII amb llautó, emprant la tècnica de la cera perduda. Es va fer per revestir els pilars de fusta del palau de l'oba, el reu del Regne de Benín.
 

Les figures alusi destinades al culte de divinitats tutelars ( deïtats menors adorades a la mitologia igbo de Nigèria ) protagonitzen la propera fotografia. Són de la primera meitat del segle XX i estan fetes de fusta tallada, pigment i teixit de cotó.


Els retrats commemoratius de terra cuita modelada a mà, pessic i xurros, del grup ètnic del àkans ( que viuen al sud de Ghana, est de la Costa d'Ivori i part de Togo ) us deixaran bocabadats.

 
Aquests retrats, fets als segles XVII - XIX possiblement a la regió de Twifo-Hemang ( Ghana ), formen part de la col·lecció Folch.


Després de les sales que exposen peces de l'Àfrica occidental i central, que podeu veure parcialment a la propera fotografia, anirem a l'espai dedicat a Etiòpia.


A Etiòpia gran part de la seva cultura i costums van de la mà de la tradició cristiana a diferència de la resta del continent africà. La tradició cristiana hi fou introduïda al segle IV per la conversió del rei axumita Ezana.
A la fotografia següent podeu observar el tríptic amb la Mare de Déu, escenes de la vida de Jesús i sants. És una pintura sobre taula de l'últim quart del segle XVII.


La creu, molt venerada a Etiòpia com a principal símbol de la cristiandat, és omnipresent en la vida religiosa. Hi ha creus de bàcul, processionals, de mà i pectorals.

 
La fotografia anterior de detall és d'una creu processional del segle XIX feta a Addis Abeba amb argent daurat, i a la propera fotografia podeu veure una creu de mà de fusta tallada feta també a Addis Abeba als segles XVIII-XIX.


A Etiòpia encara hi ha l'antiga tradició de crear amulets. Molts d'ells són rotlles de pergamí en els que hi ha escrites oracions, cites de les Sagrades Escriptures, encanteris, fórmules màgiques...escrites en  ge'ez una llengua que malauradament ja només parla la gent molt gran. Aquests escrits estan acompanyats amb imatges màgiques. El rotlle màgic de la fotografia següent, procedent d'Addis Abbeba, està fet amb pigment i pergamí l'últim quart del segle XVIII.

 
L' escultor Olowe d'Ise (c 1.873 - 1.937 ) és un dels artistes més importants del segle XX del poble ioruba ( Nigèria ). Les peces que podeu observar a les dues properes fotografies estan atribuïdes a ell i el seu taller. Fetes a la dècada de 1.920, són de fusta tallada i pintada.

 
La de l'esquerra representa a Osun, deessa de l'aigua dolça i els rius, acompanyada d'assistents, i la de la dreta és una dona amb un recipient agere per contenir els instruments d'endevinació Ifá ( en el que a el llançament de petites peces - nous,closques- sobre una safata anomenada Opon Ifá genera un nombre que va de l'1 al 256 que es correspon amb un fragment de poema. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu llegir tota l'explicació d'aquesta endevinació Ifá ).
 
 
Per acabar el cop d'ull a les manifestacions artístiques africanes entrem a la sala que acull les màscares, un espai on mirar i admirar les peces exposades i l'arquitectura d'aquesta part de la planta baixa amb quatre voltes a la catalana fetes amb la tècnica del maó pla que es recolzen en una columna central.


A la fotografia anterior en primer terme i a la propera de detall podem veure la màscara-casc kipoco , que es porta en els ritus de pas. És del pende ( poble bantu ) orientals, riu Kwango a la República Democràtica del Congo. Feta a inicis del segle XX amb fusta tallada i policromada.

Les màscares africanes són molt diverses. Poden ser d'aspecte humà, animal, híbrid, naturalistes o abstractes. Hi ha diverses maneres de portar-les: damunt de la cara, cobrint el cap, a l'espatlla...
 
 
A la fotografia anterior podem observar una màscara kiwoyo o giwoyo. que simbolitza un avantpassat. És de la cultura pende oriental, de la regió entre els rius Kwango i Kwilu de la República Democràtica del Congo. Feta a inicis del segle XX amb fusta tallada, fibra i pigment.
La propera fotografia de detall és d'una màscara ikawara utilitzada als rituals justiciers. És de Tsangui, regió del riu Ogooue ( Gabon ). Feta als segles XIX-XX amb fusta tallada amb aplicacions de coure.


La fotografia següent és d'una màscara mmwo, utilitzada per commemorar els ancestres femenins, de l'ètnia igbo ( Nigèria ). És de la primera meitat del segle XX i està feta de fusta tallada i pintada.

El poble senufo viu des del sud de Mali, la part més occidental de Burkina Faso, fins a la Costa d'Ivori. Les màscares-casc kponyugo són un dels objectes més valorats de la societat masculina poro, una de les trenta-una regions de Costa d'Ivori ).
 
 
Aquestes màscares d'aspecte ferotge s'utilitzen en rituals funeraris, per castigar malfactors i allunyar forces adverses i per protegir a la comunitat. Les fotografies anterior i propera són d'una màscara-casc kponyugo, dels senufo de la Costa d'Ivori. Està feta a la primera meitat del segle XX amb fusta tallada.


Per acabar, la màscara-casc sowei per a danses rituals femenines del poble mende de Sierra Leone o Libèria. Està feta a la primera meitat del segle XX amb fusta tallada. Aquestes màscares-casc que encarnen l'esperit de l'aigua, pertanyen a la societat secreta sande contrapartida femenina dels poro. Són les úniques màscares africanes ballades per dones.


Deixem la planta baixa i l'espai dedicat d Àfrica per, en una propera entrada, pujar a les plantes superiors i gaudir de les sales dedicades a Oceania, Àsia i Amèrica.
Atentament.
Senyor i