Malauradament he d'escriure una entrada en la que torno a explicar-vos el tancament d'una de les poques botigues centenàries de la nostra estimada Lleida. Si al juliol del 2.014 us comentava que després de 102 anys tancava la llibreria Fregola, al 2.015 tancà l'armeria "Antiga Casa Inglés" fundada l'any 1.874 i la farmàcia Pons -fundada l'any 1.908- es traslladà al barri de Cappont. El 2.017 la que tancà portes fou la pastisseria Torres que endolcí la vida dels lleidatans des de 1.853.
De les sis botigues centenàries de les que encara pot presumir el nostre Eix Comercial: pastisseria Monrabà ( 1.869), llibreria Casas ( 1.869), Josa & Gassó (1.901), joieria Lavaquial (1.890), farmàcia Aragonés ( d'origen medieval) i Casa Guarro ( 1.883); quan acabi aquest mes de gener, perdrem la llibreria Casas.
Com podeu veure a la fotografia anterior, a la porta de vidre de la llibreria del carrer del Carme número 18 fundada l'any 1.869, hi ha un paper amb un escrit. Llegir-lo és constatar que el petit comerç històric s'apaga...
En menys de quatre anys al cor de la ciutat de Lleida hauran desaparegut cinc de les deu botigues centenàries. Una s'ha traslladat a un barri, però les altres quatre ja no existeixen.
A l'entrada "Cinquena generació" del desembre del 2.015 us explicava il·lusionat que la cinquena generació ( Josep Maria Freixenet i Casas i la seva dona Juliana Fernandes ) havien decidit continuar la botiga. L'any 2.014 s'inaugurà la reforma de l'antiga botiga lleidatana però no han pogut bufar les 150 espelmes que tenien preparades pel proper 2.019. A la propera fotografia podeu veure la placa que commemora els 100 anys.
M'explica la Juliana Fernandes, ànima de la llibreria Casas, que tanca la botiga física però que continua oberta la botiga virtual que podeu visitar al proper enllaç: Casas Ghit Shop. Però en món virtual poc sap d'ésser centenari.
Ara que no sabem fer res sense estar connectats i fins i tot alguns escriuen de forma poc entenedora, a la propera fotografia antiga de la llibreria Casas podeu contemplar dues estilogràfiques gegantines que flanquejaven la porta de la botiga.
Al blog també vàrem visitar la llibreria quan la regentava la quarta generació ( Ramon Casa i Roser Dejuan ). Ja estava especialitzada en regals de bateig, comunió, casament, aniversari i papereria. Una llibreria amb gairebé cap llibre... Ho podeu recordar clicant al proper enllaç: "Botigues centenàries de Lleida (5)".
Marxo de l'antiga botiga, que gairebé ha servit als lleidatans durant un segle i mig, una mica trist. Però al veure una colla de petits personatges riallers de cartró pedra he recordat una cosa molt important!
L'any que acabem d'estrenar, després d'una colla de males notícies referents a les poquíssimes botigues centenàries que queden a Lleida, podrem celebrar que a la curta llista d'aquests emblemàtics establiments s'hi afegirà una nova botiga que aviat visitarem al blog.
Atentament.
Senyor i
Sovint penso en aquella botiga, t’ho explico per l’amor que sents per la nostra ciutat i la seva història. Potser 5 van ser les generacions que hi van estar al front, però hi va haver algú que hi va néixer i la va dur al cor fins que hi va morir. Saps qui va ser la primera generació? La Rosa Valls, era la meva rebesavia. Dona forta i decidida va quedar vidua jove, mal moment per ser vidua i més difícil tenint 2 fills, així va decidir obrir la primera botiga al carrer Caballers... més estanc que llibreria. S’en va sortir amb èxit i els seus fills van créixer amb l’esprit de la seva mare el meu besavi es va quedar al front se la botiga convertintse en un referent a Lleida. Anava a comprar género a Barcelona plumes d’or i molt luxoses mentre el seu germà va fer les amériques. Mai van perdre contacte guardo extensa correspondència que s’itensificà amb preocuoació just abans de la guerra civil. La guerra civil... ai.. va ensorrar la botiga... que era a l baixada de la plaça Sant Joan... allà on cau l’òptica aquella... Va ser un cop molt gros, però després de la guerra es van refer en el local que tu has conegut, tristos no obstant perquè no tindrien l’aparador que sempre els encantava decorar. El meu besavi va tenir 2 fills... un noi i 8 anys després una nena. El noi no s’en va alegrar gaire de saber-ho, quan li van dir que tenien una sorpresa per ell va lamentar profundament que no fos una bicicleta... aquella nena d’ulls verds era la meva avia. La meva avia era la nena del seu pare i ella l’estimava amb bogeria... però a Catalunya la figura de l’hereu mana i malgrat ella des de ben petita rondava la botiga mès que casa seva a la plaça de la sal, ella que feia tots els aparadors i tan que va plorar quan les bombes de la guerra van ensorrar la botiga... va haver de fer un pas enrera amb tot el dolor del seu cor quan el seu germà es va casar i va agafar les regnes de la botiga. La meva avia va passar per aquella botiga que cada dia era menys seva i així s’ho feien saber, cada dia de la seva vida mentre va poder...era el seu lligam amb el seu pare que tan va plorar quan va morir. Mai en va deixar de parlar. Has parlat amb la 5ena generació de persones que han estat al front de la boriga, però aquestes no en tenen ni idea d’aquesta botiga centenària.
ResponEliminaGràcies per les teves explicacions. És molt trist veure com la nostra ciutat s'està quedant sense botigues centenàries.
EliminaSalutacions cordials.