La tardor del 2.009 vàrem visitar la Biblioteca de Santo Domingo de Silos que podeu tornar a mirar i admirar clicant sobre l'enllaç anterior que us permetrà recuperar les onze entrades que li vaig dedicar.
L'any 2.015 a l'entrada "El misteri de Quintanilla de las Viñas" vàrem gaudir de l'ermita de Santa María de la Viñas, una obra visigoda de finals del segle VII o principis del segle VIII.
Tornem avui a la comarca del Arlanza ( Burgos ), en la que la natura i el patrimoni monumental deixa bocabadat al visitant, per apropar-nos a Covarrubias i al monestir de San Pedro de Arlanza a set quilòmetres i mig de Covarrubias ja al terme d'Hortigüela, al cor del Valle de Arlanza ple de savinars i aus rapinyaires.
A només divuit quilòmetres del monestir de Santo Domingo de Silos hi ha la vila de Covarrubias, amb un recinte urbà en el que destaca l'arquitectura popular medieval amb cases de façanes de tova amb entramat de fusta i amplies porxades. Dels seus monuments donarem un cop d'ull a la Ex-colegiata de San Cosme y San Damián i a l'església de Santo Tomás.
La fotografia anterior és d'una de les galeries del claustre amb voltes de creueria estrellada de la Ex-colegiata de San Cosme y San Damián. El temple actual és un elegant edifici gòtic de finals del segle XV (1.470 - 1.480 ) de tres naus, quatre capelles i un claustre del segle XVI adossat al costat nord del temple amb elements gòtics i renaixentistes.
Des del centre del claustre faig la fotografia anterior amb la font en primer terme i els arcs dels finestrals lleugerament apuntats amb traceries sobre les columnetes.
L'obra més destacada del Museo de la Colegiata de Covarrubias és el tríptic de La Adoración de los Magos, de clara influència flamenca.
Fou tallat per Gil de Siloé, nascut a Anvers, a finals del segle XV en fusta de roure i posteriorment daurat i policromat. Gil de Siloé treballà a Burgos l'últim quart del segle XV.
Sortim de la Ex-Colegiata de San Cosme y San Damián per apropar-nos en cinc minuts passejant a l'església de Santo Tomás, del segle XII.
Poc queda del temple original i el que veiem actualment és majoritàriament del segle XV. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos amb més detall, des d'una altra perspectiva, el campanar amb les façanes de maó amb entramat de fusta.
Fou construïda a la segona meitat del segle XII per ser la parròquia de tots aquells habitants que, abandonant els llogarets veïns, van venir a poblar Covarrubias atrets pels privilegis que suposaven els Furs atorgats per la Infanta Doña Sancha l'any 1148 .
A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta, es veu parcialment part de la barana de l'escala plateresca del segle XVI, l'orgue del segle XVIII i un dels vuit retaules de l'església.
Sortim de l'església i marxem de Covarrubias per la carretera BU-905 que només en deu minuts ens deixa al monestir de San Pedro de Arlanza, ja al terme municipal d'Hortigüela.
Darrere del fonoll florit treu el nas la part superior de la torre campanar del monestir adossada a la façana nord de l'església al començament de la nau, gairebé a tocar de la capçalera. La torre, construïda a finals del segle XII, inicialment tingué dues plantes i for recrescuda amb el cos de campanes a finals del segle XV. Al fons es veu l'ermita de San Pelayo, també anomenada San Pedro el Viejo de Arlanza, construïda l'any 912 i origen del monestir. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica la podeu veure millor a la propera fotografia de detall.
Baixo fins a l'aparcament per observar les monumentals ruïnes del monestir benedictí edificat gairebé a tocar del riu Arlanza, entre Covarrubias i Hortigüela, envoltat per un bosc d'alzines i savines de la Sierra de Mamblas.
A la fotografia anterior el protagonisme és per a la torre campanar amb un husillo a la dreta. Un husillo és una torre, generalment cilíndrica, adossada en la que al seu interior hi ha una escala de caragol per pujar fins a la cel·la, l'espai on hi ha les campanes. A l'esquerra de la torre campanar podeu veure dos dels tres absis de la capçalera de l'església i darrere de l'absis central treu el nas la torre del Tesoro, també anomenada torre Capitular perquè a la planta baixa hi ha la Sala Capitular del monestir. A la part superior dreta tornem a veure l'ermita de San Pelayo.
La fotografia de detall ens permet observar millor les altes arcuacions apuntades cegues del primer cos de la torre campanar.
Si vaig a la dreta i uns metres després de la torre campanar em giro puc fer la fotografia següent en la que podeu veure el campanar amb el seu husillo des d'una perspectiva diferent. El mur mig enrunat que està tocant al campanar i l'husillo és el mur nord de l'església del monestir.
Deixem la torre campanar i anem a l'esquerra fins a la façana est del monestir on trobarem la porta d'entrada. Però abans donem un cop dull a la portalada renaixentista del segle XVII en la que podem llegir a la llinda "AÑO DE,SOLI DEO HONOR ET GLORIA, 1643". A la fornícula hi ha una escultura del comte Fernán González a cavall i sota el cavall dos musulmans derrotats. Sobre la fornícula podeu veure un frontó i l'escut del monestir.
Al cartulari del monestir podem llegir dues cartes fundacionals del monestir. Una diu que foren el comte Fernán González i la seva primera esposa Sancha i l'altra atribueix la fundació al comte Gonzalo Téllez i a la seva esposa Flámula... En el que coincideixen les dues cartes és en que la fundació fou l'any 912 a l'ermita de San Pedro el Viejo de Arlanza. A la segona meitat del segle XI s'abandonà l'ermita per fer el nou monestir que es començà a construir l'any 1.080.
Arribem al primer claustre anomenat claustre nou o claustre menor construït per Pedro Díaz de Palacios entre 1.633 i 1.655 en estil herrerià ( renaixentista ) durant les grans reformes del segle XVII. El claustre, de planta trapezoïdal, s'assembla al del claustre major però és més petit. L'any 1.840 van plantar-hi un pinsap ( Abies pinsapo ) que amb els seus cent vuitanta-cinc anys s'ha fet enorme i ja té trenta metres d'alçària. Aquesta conífera té una distribució molt restringida al sud de la península ibèrica i al nord d'Àfrica. L'explicació és que el van portar des de Grazalema ( Cádiz ) i és evident que s'ha adaptat molt bé a les terres burgaleses.
El claustre menor té dos pisos en els que hi ha dos finestral d'arc de mig punt a les galeries est i oest i tres finestral d'arc de mig punt a les galeries nord i sud.
Sortim del claustre menor per anar al claustre major, també construït al segle XVII en estil herrerià ( renaixentista ) l'any 1.617.
El claustre major s'edificà sobre l'anterior claustre romànic, actualment desaparegut. També té dos pisos, amb cinc finestrals d'arc de mig punt a les galeries nord, sud i oest. De la galeria est només es conserva un dels finestrals del primer pis i cap del segon com podeu constatar a la fotografia següent. Al segon pis trobem a les tres galeries que es conserven cinc arcuacions doble d'arc de mig punt.
Al centre de la fotografia anterior el protagonisme és per a la torre del Tesoro, també anomenada torre capitular perquè hi ha la sala capitular de la segona meitat del segle XII a la planta baixa sobre la que es construí la part superior al segle XII. Quan s'enfondrà la coberta de la sala superior a principis del segle XX varen quedar al descobert la decoració mural de principis del segle XIII. A la dècada del 1.920 les pintures mural foren arrencades i venudes a diferents museus i particulars. A la fotografia anterior es pot veure fàcilment la part de la torre reconstruïda al segle XX.
Font fotografia. Wikimedia Commons.
La fotografia anterior és del Griu , venut al Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC ) l'any 1.943, pintat al primer quart del segle XIII. El fragment de pintura mural mesura 189,5X 322 X 4 centímetres. El Griu és un animal mitològic amb cos de lleó i tors d'àguila. Està representat en actitud vigilant perquè se'l considera un guardià del tresos.
Al MNAC hi ha cinc fragments més. Altres fragments es troben al Foog Art Museum de la Universitat de Harvard, al The Cloisters de New York i un en una col·lecció privada.
Vaig a l'esquerra del claustre per mostrar-vos el poc que queda de l'església del monestir que era de planta basilical, de tres naus amb quatre trams cadascuna i amb tres absis semicirculars a la capçalera precedits d'un tram recte.
L'absis central és més gran i profund que els laterals. Els tres estan reforçats exteriorment amb contraforts. Encara es conserven les columnes amb capitells decorats que sostenies les voltes dels absis i els arcs triomfals de mig punt doblats recolzats en columnes geminades.
El 1835 els monjos benedictins que ocupaven el monestir foren expulsats arran de la desamortització de Mendizábal. El monestir va passar a mans estatals i més tard privades i començà una etapa d'abandó i espoliació.
Des del centre de la que fou la nau central si dirigim la mirada a l'esquerra podem observar el poc que queda del mur nord de l'església on hi ha adossada la torre campanar amb el seu husillo ( la torre que al seu interior té una escala de caragol que permet l'accés a la cel·la del campanar).
Deixem el monestir de San Pedro de Arlanza per anar a la propera entrada dedicada a Castella fins a Tobera, a la comarca burgalesa de Las Merindades.
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada