L'Ermitage ( 1 ).

Després de visitar el monument al tramvia de cavalls konka, a tocar de l'estació de metro Vasileostrovskaya, deixem l'illa Vasílievski creuant el pont del Palau per visitar el Museu de l'Ermitage format per un complex de sis edificis a la riba del riu Neva i cinc edificis propers més, A la propera fotografia podeu veure alguns dels edificis de la riba del riu des de l'illa Vasílievski.

Dels edificis que miren al gran riu el més important és el  Palau d'Hivern que fou, entre 1.732 i 1.917, la residència dels tsars de Rússia. La plaça del Palau és una de les visites imprescindibles si aneu a Sant Petersburgh.

La propera fotografia és del fulletó informatiu amb els plànols de planta d'aquests edificis a tocar del riu Neva que ens ajuda a visitar aquesta immensa part del Museu de l'Ermitage. La il·lustració ens mostra tots els edificis que formen el museu. Al centre de la plaça del Palau hi ha la Columna d'Alexandre obra de l'arquitecte francès Auguste de Montferrand construïda entre 1.830 i 1.834. Diuen que l'estàtua de l'àngel que duu la creu que corona la gran columna, obra de l'escultor rus Borís Orlovski. té el rostre d'Alexandre I que fou tsar de Rússia entre 1.801 i 1.825.

Abans d'entrar al Palau d'Hivern donem un cop d'ull als altres edificis, els que no "miren" al riu Neva, que formen el museu. És espectacular l'edifici de l'Estat Major vist des del centre de la plaça del Palau, amb els seus 580 metres de façana...

Aquesta joia neoclàssica, obra de Carlo Rosi, d'estil imperi va ser edificada entre 1.819 i 1.829. Les dues ales de l'edifici estan unides per un arc de triomf tripartit amb escultures de Stepan Pímenov i Vasili Demuth-Malinovsky que ens recorda la victòria de Rússia sobre la França Napoleònica. La propera fotografia del fulletó informatiu amb els plànols de planta d'aquest edifici que forma part del complex de l'Ermitage, podeu veure una il·lustració de la gran façana.

Deixem el centre de la plaça per entrar al museu. El Palau d'Hivern  es començà a construir l'any 1.730 i s'ha remodelat constantment. L'any 1.837 va patir un gran incendi però les obres d'art es pogueren salvar. En tres anys el palau fou restaurat seguint el projecte de l'arquitecte rus d'orígen italià Francesco Bartolomeo Rastrelli. És un edifici de plata rectangular de color verd i blanc d'estil barroc isabelí.

Entrar al Palau d'Hivern, ànima del museu de l'Ermitage, us deixarà bocabadats, la monumentalitat del conjunt arquitectònic tenia per objectiu mostrar la grandesa i el poder de l'Imperi Rus.

La monumental escala del Jordà ens dóna la benvinguda i ens convida a pujar-la. Té aquest nom perquè a la festa de l'Epifania el tsar descendia per l'escala imperial per celebrar la cerimònia de la benedicció de les aigües del riu Neva recordant el baptisme de Jesús al riu Jordà. L'incendi del 1.837 malmeté l'escala però el tsar Nicolau I de Rússia ordenà la seva reconstrucció a l'arquitecte Vasily Stasov seguint els plànols de Francesco Bartolomeo Rastrelli. La barana de bronze fou substituïda per la de marbre blanc que podeu apreciar a la fotografia anterior i a la propera de detall.

La caixa d'escala, el conjunt de parets que envolten el recinte on està l'escala ( forat d'escala ), és magnífic. Els grans finestrals, els daurats i les estàtues d'alabastre no us deixaran indiferents.

El primer tram d'escala és central i quan arriba al replà es divideix en dos trams simètrica que es tornen a trobar al pis superior. L'escala del Jordà era l'espai on els tsars rebien als hostes deixant molt clar el seu immens poder... El sostre, que podeu assaborir a la fotografia següent, pintat al segle XVIII representa els deus de l'Olimp.

La tsarina Caterina II de Rússia, l'any 1.764 va comprar a Berlín 225 quadres dels mestres flamencs i holandesos al comerciant prussià Johann Ernest Gotzkowski per decorar el Palau d'Hivern. És la llavor que s'ha transformat amb el pas dels anys en una de les millors pinacoteques del món.

Mentre puges l'escala t'observen atentament les estàtues d'alabastre que representen: la saviesa, la justícia, la grandesa, l'opulència, la fidelitat, l'equitat. Mercuri i Mart...

 

Quan acabem d'enfilar l'escala imperial, les columnes dobles de granit gris blau ens fan sentir petits. Abans del gran incendi les columnes eren rosades.

Després de pujar l'escala del Jordà comencen dos itineraris diferents: les estances imperials i la gran exposició de pintura. A la propera entrada dedicada al museu de l'Ermitage entrarem a les estances dels tsars...

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 6 ).

Els documents del classificador que avui agafo del moble arxivador horitzontal de la planoteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida duu una etiqueta amb una informació molt clara: " Arxiu Morera  15 / 36 Godas Frederic. Liceo Escolar. 5 plànols a la planoteca de 1.912 + 5 plànols a la planoteca de 1.933".

Hi ha una mica de confusió sobre l'autoria d'aquest emblemàtic edifici inaugurat a l'avinguda de Blondel el 31 d'agost de 1.913. Però el projecte pedagògic de Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia s'inicià al 1.906 en un pis de la Casa Albiaña del carrer Cavallers.

El Liceu Escolar va ser una de les escoles més importants del moviment de renovació pedagògica de Catalunya del primer terç del segle XX.

Però tornem a la confusió sobre l'autoria perquè el hi ha un projecte signat per l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany Pellicer ( 1.847 - 1.914 ) signat el 12 de febrer de 1.912, però  al classificador que tinc a les mans hi ha deu plànols dissenyats per Francesc de Paula Morera i Gatell...

Deixant de banda aquest dubte en l'atribució, el que està molt clar és que aquesta institució pedagògica ha quedat marcada amb ferro roent a l'ànima de molts lleidatans. Un record magnífic pel treball dels mestres, i tràgic pel bombardeig del 2 de novembre de 1.937 en el que moriren més de 250 persones, 48 al Liceu escolar ( nens, nenes i mestres ).

A la propera fotografia de l'arxiu Porta, que hi ha al plafó informatiu que recorda la tragèdia, podeu veure l'ala dreta destruïda pel bombardeig.

Font fotografia: Josep Porta Mesalles. Fins Porta ( I.E.I ). 

Als plànols de Francesc de Paula Morera i Gatell  només hi ha dues plantes i l'edifici en tingué tres. Potser fou l'autor de la primera fase del Liceu Escolar...

Les quatre fotografies anteriors amb el plànol d'alçada de la façana, són cianotips. La cianotípia, inventada al 1.842, fou un procediment fotogràfic per fer còpies d'un original molt popular entre enginyers i arquitectes fins al segle XX. Era un mètode barat per fer còpies a gran escala d'un projecte. Per obtenir aquestes còpies en color cian blu, cal emprar citrat amònic de ferro (III) i ferrocianur de potassi. En ambients bàsics aquestes còpies tenen dificultats per conservar-se perquè la imatge s'esvaeix.

Al classificador de l'Arxiu Morera 15 / 36 , a més a més dels cianotips hi ha diversos plànols d'alçat de la façana i plànols de planta com el de la propera fotografia.

Vaig quedar bocabadat al trobar el plànol que podeu veure a la fotografia següent corresponent a la tercera planta del Liceu Escolar. Aquest document sembla confirmar que, a més a més de planta baixa i dos pisos que podem veure al cianotip i als plànols d'alçat de la façana, Morera i Gatell també dissenyà la tercera planta. Quina part de l'edifici dissenyà Celestí Campmany Pellicer?

La propera fotografia és d'un plànol d'alçat de la façana en el que Morera i Gatell no dibuixà les baranes de ferro forjat dels balcons del cos central de l'edifici.

Però en un altre dels deu plànols que hi ha al classificador 15 / 36 podem veure dibuixades detalladament les baranes, els segons finestrals de l'ala esquerra de l'edifici i el medalló que hi ha entre aquests finestrals.

A la part superior del plànol de la fotografia anterior, damunt la taca de tinta de l'esquerra podem llegir: Federico Godas. Liceo Escolar; i sota la taca els noms: Rousseau, Pestalozzi, Froebel, Spencer, R. Llull i L. Vives.

La propera fotografia de detall ens permet veure el disseny de les baranes de ferro forjat dels dos balcons del cos central. Aquesta part del Liceu Escolar no fou destruïda pel bombardeig de 1.937.

A la façana estaven escrits els noms de sis pensadors, quatre entre els finestrals de la planta baixa i el primer pis, i dos en dos medallons situats entre els finestrals del primer pis ( un medalló a cada ala de l'edifici ). A la fotografia següent de l'ala esquerra podeu veure el medalló amb el nom de Balmes i a l'espai entre els finestrals de la planta baixa i el primer pis està escrit en llapis el nom Spencer.

La fotografia de detall permet apreciar millor el medalló dedicat a Jaume Llucià Balmes i Urpià, filòsof, teòleg i clergue vigatà. El seu nom no apareix escrit en llapis a la part superior del plànol. En aquesta sí que podeu intuir el nom Spencer escrit en llapis entre els finestrals de la dreta.

Plego els plànols, els torno al classificador i el deixo al moble arxivador horitzontal. El proper projecte que agafo és el de l'Escorxador, del que a la planoteca es conserven trenta-quatre plànols...
Atentament.
Senyor i

Konka.

Després de gaudir amb la detallada observació de la Casa Singer, obra modernista de l'arquitecte Pavel Yulievich Suzo, continuem passejant per l'avinguda Nevski de Sant Petersburgh fins al Palau d'Hivern. Creuem el riu Neva pel pont del Palau que ens porta a l'illa Vasílievski, on viuen unes 200.000 persones. Aquesta illa acull bona part del centre històric de la ciutat, en els seus carrers hi ha els principals edificis de la Universitat Estatal de Sant Petersburgh. Abans d'apropar-nos a l'objectiu de l'entrada d'avui, ens aturem al Moll de les Esfinxs, un tram del moll de la Universitat conegut per les dues escultures d'esfinxs de l'antic Egipte que es van instal·lar al moll entre 1.832 i 1.834. Observar Sant Petersburg des del moll és un regal visual. El riu Neva, majestuós, i l'espatarrant cel ens recorden que som insignificants.

A la fotografia anterior podeu veure el Palau d'Hiver, que entre 1.732 i 1.917 va ser la residència oficial dels tsars de Rússia i que avui forma part del Museu de l'Ermitage. Endinsem-nos en l'interior de l'illa per apropar-nos a l'estació de metro Vasileostrovskaya on tenim una cita amb la història del transport rus...

A tocar de l'estació de metro, entre la 6 i la 7 Liniya Vasil'yevskogo Ostova, a pocs metres de la gran avinguda Sredniy Prospekt V.O. trobarem el monument al tramvia de cavalls Konka. Els tramvies impulsats per cavalls, coneguts com Konka, van recórrer els carrers de Sant Petersburgh a partir de 1.862. 

Utilitzant el zoom de la càmera podeu veure l'antiga fotografia en la que el Konka transporta una colla de peterburgesos.

El tramvia de cavalls circula per davant de l'antiga Borsa de Sant Petersburgh, un edifici neoclàssic construït entre 1.805 i 1.810 obra de Jean-François Thomas de Thomon, situat a l'illa Vasíliesvki per la que estem passejant.

Forçant el zoom podeu apreciar a la propera fotografia de detall als passatgers del pis superior del Konka, tots embarretats. La publicitat del tramvia de cavalls és de cotxets de nadó...

Però l'enginyer Fyodor Apollonovich Pirotsky, al 1.880. modificà un tramvia de cavalls de dos pisos per transformar-lo en elèctric. Al setembre d'aquell mateix any feia les primeres proves amb les que, evidentment, els propietaris dels Konka es veieren amenaçats. Alguns historiadors afirmen que aquest fou el primer tramvia elèctric del món. Però Pirotsky no tenia diners per continuar investigant i Carl Heinrich von Siemens s'interesà moltíssim per les propostes d'en Fyodor...

L'any 1.881 els germans Siemens van dissenyar el seu propi model de tramvia elèctric i obriren la primera línia permanent a Berlín. La primera línia de tramvia elèctric permanent a l'imperi rus trigà onze anys i començà a donar servei a Kiev l'any 1.892.
El primer tramvia elèctric de Sant Petersburgh s'inaugurà el 29 de setembre de 1.907. Un any després ja hi havia 9 tramvies i al 1.917 en circulaven 710 per 200 quilòmetres de vies. L'any 1.980 Sant Petersburgh tenia la xarxa de tramvies més gran del món, i al 1.990 per la ciutat es desplaçaven 2.200 tramvies per 700 quilòmetres de vies.

Actualment hi ha 29 línies que funcionen entre les sis del matí i la mitja nit. Un bitllet costa 28 rubles ( 0,36 € ) que cal pagar directament al conductor del tramvia. Melbourne, la segona ciutat d'Austràlia més poblada amb 3,6 milions d'habitants, .es avui la ciutat amb més tramvies, però Sant Petersburgh continua entre les més enamorades del tramvia.

En el proper vídeo de dos minuts podeu veure antigues imatges dels inicis del tramvia a Rússia, un disseny de l'enginyer Fyodor Apollonovich Pirotsky. També veureu fotografies del Konka i, si sabeu rus, podreu entendre les explicacions.
    Deixem l'illa Vasílievski per creuar altra vegada el pont del Palau i entrar al Museu de l'Ermitage que visitarem virtualment en quatre properes entrades.
Atentament.
Senyor i

Casa Singer ( i 2 ).

Entrem a la Casa Singer, obra de l'arquitecte Pavel Yulievich Suzo, amb escultures de l'estonià Amandus Heinrich Adamson, per visitar la llibreria més gran de Sant Petersburgh. La impressionant porta ens dóna la benvinguda.

A la Primera Guerra Mundial l'edifici fou, per un breu període, l'ambaixada americana. Recordeu que en aquell temps Sant Petesburg era la capital de Rússia, fou Lenin qui decidí traslladar la capitalitat russa a Moscou l'any 1.918. Però Moscou a finals del segle XV ja fou capital de Rússia per primera vegada fins que al 1.712 el tsar Pere I el Gran traslladà la capitalitat a Sant Petersburgh. Després de la Revolució d'Octubre del 1.919, basada en les idees de Karl Marx i liderada per Lenin i el partit bolxevic, la Casa Singer fou nacionalitzada i assignada a diverses editorials estatals.

La principal llibreria estatal de Sant Petersgurgh, Dom Knigi - la Casa del Llibre- va obrir les seves portes al 1.938. La primera reparació important, del 1.948, consistí en refer les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Entre els anys 2.004 i 2.006 l'edifici va ser restaurat. Actualment acull diversos establiments comercials, el més important és la gran llibreria que té a tocar el cafè Singer que us permet un petit recés en la vostra recerca lectora. Si sou afortunats i podeu seure en una de les taules que hi ha prop dels grans finestrals, l'espectacle de l'avinguda Nevvski us deixarà bocabadats.

La Casa del Llibre té  tres plantes plenes de literatura i , a més a més, mapes, postals, guies turístiques, llibres sobre la ciutat, pel·lícules en DVD. Un espai on podeu passar-hi molta estona observant a la colla de petersburgesos que visiten la gran llibreria.
L'espai que avui ocupa la Casa Singer havia estat l'escola d'equitació del Duc Ernst Johann van Biron, amant de l'emperadriu Anna de Rússia. Després de patir un incendi s'hi va construir un edifici residencial de tres pisos on, en la dècada del 1.850 Sergey Lvovich Levitskiy - el primer fotògraf de Sant Petersburgh- tingué el seu taller.

L'horari per visitar la llibreria és impressionat, podeu remenar i remenar llibres tots els dies de la setmana des de les nou del matí a les dotze de la nit...

L'any 1.902 Singer Manufacturing Company comprà la parcel·la per un milió de rubles. El globus de vidre que corona l'edifici tenia un anunci de la companyia de màquines de cosir Singer que a la nit s'il·luminava.
Si esteu enamorats dels llibres, Sant Petesburgh - capital cultural de Rússia- us ofereix una gran oferta de biblioteques i llibreries.

Durant el Setge de Leningrad, de gairebé nou-cents dies, la Casa de Llibre continuà funcionat fins i tot quan va caure una bomba a l'edifici del costat que trencà totes les finestres de la llibreria.
En alguns punts de la llibreria podeu observar a vista d'ocell la planta que hi ha sota de la que esteu com podeu veure a la propera fotografia.

Només l'hivern del 1.941, el primer any del setge,es tancà provisionalment perquè a l'edifici no hi havia li electricitat ni calefacció.
Deixem la Casa Singer i passegem per l'avinguda Nevski fins al Palau d'Hivern, que actualment forma part del Museu de l'Ermitage. Creuem el riu Neva pel pont del Palau i accedim a l'illa Vassilievski, on el la propera entrada descobrirem el Konka...
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 40 c ).

Acabo avui la trilogia d'entrades dedicades al palau construït a principis del segle XIII  pels senyors de Sanaüja i que ,després de vendre'l per 450 sous als paers de Lleida, és des de 1.387 la seu de l'Ajuntament. Continuem recorrent el soterrani que acull el museu de la Paeria, tota una lliçó d'història i arqueologia.

Deixem la passarel·la i anem a la part més baixa del soterrani per accedir després a l'espai que més ens inquieta als lleidatans quan visitem per primera vegada el museu quan som infants. Però abans ens aturem per observar l'escala que condueix a la zona d'excavacions arqueològiques, perfectament emmarcada per una magnífica arcada medieval del segle XIII, que podeu veure a la propera fotografia.

Les restes trobades en les diferents intervencions arqueològiques fetes al soterrani ens deixen molt clar que el palau dels Sanaüja s'edifica sobre construccions antigues.

Quan ens apropem al nostre objectiu d'avui, la morra, fem una segona aturada per observar atentament el pou medieval del segle XIII que abastia d'aigua el palau. Mitjançant aquest pou s'accedia a l'aigua que està sota de la llera del riu Segre. Aquestes aigües tenen el nom de subàlvies.

Ara ens cal enfilar la costeruda escala que ens durà a la morra, un espai que demostra la poca racionalitat dels humans. Era el calabós dels condemnats a mort...

Els desgastats graons i la insegura barana fan l'ascens al compartiment menys humà del soterrani del palau de la Paeria.

Des de 1.486 fins al 1.816 la Paeria va cedir el soterrani per emprar-lo de presó en la que hi havia compartiments separats per homes i dones i la terrible morra en la que els presos esperaven ser executats.

Quan el soterrani deixà de ser presó, aquesta es traslladà a l'església romànica de Sant Martí. Ara que estem a la morra obriu bé els ulls i quedareu bocabadats amb els baix relleus que els condemnats a mort van fer als carreus de pedra.

Davant la certesa de la mort els presos representaven crucifixos i creus, símbols clars de patiment mentre esperaven la salvació espiritual...

Però, a més a més de la salvació espiritual, als carreus podeu veure que encara confiaven en la salvació material. A l'esquerra del primer baix relleu i flanquejant crucifix de la propera fotografia hi ha representat l'objecte que els salvarà de la mort...

La salvació material és la desitjada clau que obri la porta de la morra i els permeti fugir de la presó. La datació d'aquests baixos relleus no està clara però els experts pensen que cal situar-la cap als segles XVI i XVII. A la següent fotografia de detall podeu apreciar clarament la desitjada clau de la morra...

Una mica angoixat deixo enrere la morra i baixo les escales pensant en la brutalitat que demostrem els humans al llarg de la història.

A l'entrada "Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 11 )" vàrem visitar virtualment l'espai on hi havia el carrer del Botxí, entre el carrer Paer Rufes - a tocar de l'església de Sant Joan- i el carrer Nolius; a pocs minuts caminant des del palau de la Paeria...

Surto del palau i del museu de la Paeria recordant que a l'època medieval el botxí tenia el nom de mestre de sentències i que s'encarregava d'executar les sentències dictades pel Tribunal de Coltellades de la Paeria. A principis del segle XVII el botxí de Lleida era Guerau de Menetichs. El 18 de gener de 1.643 el Consell de la Paeria augmentà el sou anual del botxí fins a les 40 lliures. Un mestre de l'escola municipal en cobrava 36 ...

Atentament.

Senyor i