Descobrir Cilengua.

El monestir de Yuso originalment era d'estil romànic. El van enderrocar totalment al segle XVI el van tornar a construir en estil herrerià. L'any 1997 els monestirs de San Millán de la Cogolla, Yuso i Suso, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat. Aleshores es va dur a terme un Pla Especial de Rehabilitació del Monestir de Yuso i els padres agustinos recoletos van donar a Cilengua els espais coneguts com Ala del Cura i El Claustro de Santa Rita per fer-hi la seva seu central en la que es desenvolupen els treballs d'investigació.

Només entrar em crida l'atenció tota una paret de fusta, una mena d'escultura que representa una gran llibreria plena de llibres i llibres de fusta...
Aixeco els ulls i es llibres s'enfilen fins a la primera planta. Aquest prestatge gegant no et deixa indiferent i cal reconèixer que és molt impactant.

A la primera planta hi ha la biblioteca i a la segona planta la zona d'investigació. Em quedo molt sorprès perquè he quedat amb el padre Olarte per visitar una biblioteca molt antiga i una estona abans estic en una biblioteca de disseny.Li pregunto a la Tamar si puc visitar la biblioteca i fer-ne fotografies. Després d'un rapidíssima conversa telefònica em diu que no hi ha cap problema i em demana que quan faci l'entrada al blog, li enviï un enllaç . Molt amablement em deixa remenar i remenar i em dóna informació sobre Cilengua.


A pocs quilòmetres de San Millán de la Cogolla, a Canillas del Rio Tuerto hi ha la Casa Palacio de los Manso de Zúñiga, on poden allotjar-se els investigadors.La Fundación San Millán de la Cogolla va crear el Centro Internacional de la Lengua Española (Cilengua) .Aquest centre està format per quatre instituts: Orígens del castellà, Història de la Llengua, Institut Biblioteca Hispànica i Història del Llibre i de la Literatura.

El centre Cilengua està compromès amb l'estudi i la promoció de la llengua castellana. Es centra en la investigació i edició crítica de textos hispànics, l'elaboració d'obres lexicogràfiques i el desenvolupament de diversos estudis sobre l'origen i els aspectes històrics, literaris i culturals de la llengua castellana.I em direu:
.-Senyor i, què són les obres lexicogràfiques?

Nenes i nens, la lexicografia és la part de la lingüística que s'ocupa dels principis teòrics en que es basa la composició de diccionaris.

Cilengua organitza congressos nacionals i internacionals, seminaris i trobades d'especialistes , així com cursos de formació per investigadors.
Dic adéu a la Tamar i ràpidament marxo cap a l'entrada de les visites al monestir, ja és hora de xarrar amb el bibliotecari.

Em sembla que aquest matí veuré dues biblioteques molt diferents
M'acompanyeu?
Atentament.

Senyor i

Cita a San Millán de la Cogolla.

Nens i nenes, he de reconèixer que estic molt emocionat. He parlat amb el padre Olarte bibliotecari i arxiver del monestir. Molt amablement m'ha dit que no hi ha cap problema per visitar la biblioteca. Jo li he comentat que si li sembla bé a la tarda puc estar amb ell. Primera sorpresa, no pot ser a la tarda perquè la biblioteca no té llum elèctrica ni calefacció. Cal anar-hi al matí per aprofitar la llum solar. Com que la puntualitat és un valor molt important , a primera hora del matí ja estic a San Millán.

Des del segle V s'han donat diferents tipus de vida monàstica a San Millán de la Cogolla: eremites, cenobi i monestir . L'any 1.997 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. San Millán es considera el bressol del castellà i l'euskera. Al seu scriptorium es van escriure les Glosas Emilianenses, uns documents molt antics, escrits fa mil anys, en els que apareixen les primeres paraules en castellà i també en euskera.

El monestir consta de dos edificis. A la part alta de la muntanya trobem San Millán de Suso, que és el més antic; i a la part baixa San Millán de Yuso. En castellà antic suso vol dir arriba, i yuso, abajo.Mentre espero l'hora per conèixer personalment al padre Olarte passejo per aquest fantàstic paratge. M'aturo davant d'una porta que em sorprèn.

Puc llegir: Cilengua. Centro Internacional de Investigación de la Lengua Española. Miro el rellotge i encara falta una estoneta per parlar amb el bibliotecari. Com sempre la curiositat em guanya. Truco, entro i em quedo bocabadat.
Voleu descobrir què és Cilengua?
Atentament.
Senyor i

Còdex i còdex (3).

A l'exposició podem veure una colla de Beatus. Però, què són, nenes i nens els Beatus? A partir de l'any 778, un monjo, que es deia Beatus publica un llibre titulat " In Apocalipsim libri duodecim o Comentario al Apocalipsis". Aquest monjo segurament era asturià, però pertanyia al monestir de Liébana. En aquella època la gent pensava que l'any 1.000 seria la fi del món i el llibre va tenir molt èxit a mesura que es propagaven els anomenats "Terrores del año mil" .

El llibre no té massa valor teològic perquè és un sumatori de cites. El que realment és impressionant d'aquest Beatus són les il·lustracions, que eren representacions d'una escena concreta o d'un passatge que estem llegint.

Aquesta manera d'il·lustrar té els seus orígens al segle IX i va durar fins a finals del segle XIII. Inicialment els il·lustradors eren artistes mossàrabs, però que feien la seva magnífica feina en terres cristianes, sobre tot a Castella.

A tot el món es conserven 45 d'aquestes joies. Els més apreciats són els anteriors a l'any 1.100. Des de mitjans del segle X San Millán va ser una gran escola de Beatus. Passejar per l'exposició ens permet donar un cop d'ull al de la Seu d'Urgell, el de Silos, el de San Millán de la Cogolla, l'Aemilianensis 33,...

El Betus Aemilianensis 33 , que actualment està a la Real Academia de la Historia de Madrid, és molt interessant. El van començar a finals del segle X, però el saqueig d'Almanzor l'any 1.002 va interrompre la seva elaboració. A finals del segle XI es van completar les il·lustracions ja en un altre estil.

Els scriptoriums de la Rioja de l'Alta Edat mitjana ens van proporcionar les Glosas Emilianenses, la primera constatació a Europa de l'existència de la numeració aràbiga.
Els còdex il·luminats medievals eren autèntics tresors que es col·leccionaven als monestirs , catedrals o a la Cort. Al llarg de l' Alta Edat Mitjana Silos, San Millán de la Cogolla i San Isidoro de León posseïen unes col·leccions molt importants.
El Beatus de Liébana es va fer en dos temps diferents. A finals del segle X o els primers anys del segle XI una mà principal va escriure fins al foli 228 sense dibuixar ni il·luminar ( pintar) cap miniatura. A la segona meitat del segle XI, amb la bonança econòmica del monestir , van decidir completar el Beatus. S'omplen els 48 espais en blanc amb les miniatures. S'observen dues tècniques diferents. Fins al foli 92 són d'estil mossàrab i els posteriors romànic.

Estic bocabadat amb tot el que he vist i llegit. La meva curiositat em porta a trucar al padre Olarte per descobrir més i més coses. Em quedo de pedra al saber que aquest agustino recoleto és el bibliotecari i arxiver del Monasterio de San Millán i que ens obrirà i ensenyarà la biblioteca del monestir.
Nenes i nens, voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

El dimoni a la Plaça de la Sal.

Passejar per la Plaça de la Sal i donar un cop d'ull a la Llibreria Fregola moltes vegades ens ajuda a recordar les nostres tradicions. L'aparador màgic d'aquesta, gairebé, centenària llibreria és una capsa de sorpreses.
Aquests dies podem veure un aparador molt lleidatà amb un magnífic cistell ple de la nostra fruita i una colla de figuretes de la Seu Vella, el Marraco,... Però el que m'ha espantat una mica són les figures d'uns éssers alats ( àngels?, arcàngels? ), que amb la seva espasa estan lluitant amb un personatge inquietant.

M'apropo i em quedo esgarrifat. El personatge que està a punt de perdre aquesta lluita és el dimoni. Mireu les banyes i quina cara d'enfadat!

He preguntat qui era el que està guanyant al dimoni i molt amablement m'han contestat:
.- Senyor i: Com pot ser que un lleidatà no conegui a un dels seus patrons? El proper dimecres serà festiu a la nostra ciutat en record seu. Pensa una mica i sabràs qui és el que alça l'espasa contra el dimoni....

Nens i nenes, penso i penso però no puc recordar qui és. Algú em pot ajudar?
Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia: Kirmen, en català!

El dissabte 4 de setembre a l'entrada Miserikordia etxea ( Casa de Misericòrdia ) vam descobrir els poemes de Joan Margarit traduïts a l'euskera. Una setmana abans, i també en el marc de Dissabtes poesia, vam recordar la novel·la de Kirmen Uribe Bilbao- New York -Bilbao, que aquest febrer passat Edicions 62 va traduir al català.
Al juny del 2.008 vam recomanar el primer llibre de Kirmen Uribe "Mientras tanto dame la mano", amb el que va guanyar el Premio de la crítica i va ser finalista del Premio Nacional de Poesía.
Editorial Proa ha fet una edició bilingüe d'aquest magnífic llibre de poesia.En euskera, en castellà, en anglès o en català no deixeu de llegir-lo !

"Mentrestant agafa'm la mà" és el resultat de la traducció feta per Jon Elordi i Laia Noguera i ens permet llegir en la nostra llengua un dels llibres de poesia més llegits en euskera.
Atentament.
Senyor i

Conèixer millor a Joan Amades.

L'antiquari i escriptor anglès William John Thoms va crear l'any 1.846 el terme folklore. Folk vol dir gent, poble; i lore, coneixement, cultura, tradicions d'un grup. Entenem, doncs, el folklore com la cultura o el saber del poble. El diccionari ens explica que és el conjunt de tradicions ( musicals, artístiques, culturals,..), de costums, de llegendes i de dites populars.Fins a la creació d'aquesta paraula es parlava de literatura popular, o antiguitat popular.

Un dels folkloristes més destacats del nostre país és Joan Amades i Gelats.
Edicions i Projectes Culturals Andana Edicions va publicar l'any passat el llibre de M.Teresa Sadurní Hill i Joan Serra Arman : " Joan Amades i Gelats. Del Raval a la llegenda".

El llibre és una biografia de Joan Amades. Ens parla del nen del Raval, del treball a l'ateneu Enciclopèdic Popular, dels seu pas pel Centre Excursionista de Catalunya, per l'Esbart Dansaire,.. Però sobre tot de la seva feina. És molt interessant entendre com es treballava en aquella època.

Missió de l'OCPTC per terres de Lleida l'any 1.929 .
Treball de camp a Balaguer.
Font: Biblioteca- Arxiu Joan Amades.

Si sou admiradors de Joan Amades, aquest curiós llibre us permetrà conèixer millor al gran folklorista.
Atentament.
Senyor i

Adéu José Antonio.

Aquesta matinada ha mort a Zaragoza, la ciutat en la que va néixer al març de 1.935, José Antonio Labordeta. Professor, escriptor, cantautor, polític, presentador de TV... i un enamorat de la seva terra: Aragón.

Qui no s'ha emocionat alguna vegada escoltant les cançons de José Antonio o amb les descobertes del programa Un país en la mochila?
El passat mes de maig va publicar el seu últim llibre: "Regular, gracias a Dios. Memorias compartidas.". En aquestes memòries recorda la seva infància, l'estada a Teruel , la vida com a cantautor, les experiències viscudes amb Un país en la mochila, ... Ens parla sense sentimentalismes de la malaltia que ha acabat amb la seva vida. La dedicatòria del llibre és prou clara: " A todo el personal sanitario del Hospital Miguel Servet de Zaragoza. Con cariño y respeto a todos los de la planta octava de Oncologia"

Ara que tot és políticament correcte i que la majoria no diu el que pensa, llegir o escoltar a Labordeta és tot un luxe. Un tastet, a la pàgina 17 ens explica els moments immediatament posteriors a la conversa en la que el metge li explica que està greument malalt:

Aquella mañana mi mujer y yo abandonamos el Ramón y Cajal con la sensación de que habían sucedido muchas cosas, pero sin entender muy bien la dimensión de esas cosas.
- Me voy hacia casa - me dijo Juana -. Mi madre estará de los nervios.
Por aquel entonces mi suegra tenía noventa y siete años y estaba en un estado bastante delicado, debido a una demencia senil obsesiva, que a punto estuvo de volvernos locos.
- Yo prefiero ir a tomar un café- le dije, y ella me besó. Hacia años que no me daba un beso en mitad de la calle.
Mis pasos se dirigieron hacia el café Levante, para mí el más hermoso de Zaragoza, y finalmente opté por un pincho de tortilla y una caña. En el Levante siempre me he encontrado muy a gusto y aquel día quería un sitio de esos de toda la vida. Me quedé en la barra, atrapado por el reflejo de las vidrieras y colgado en alguna de las fotografías de sus paredes,y pensé que la vida valía la pena, a pesar de este nuevo compañero de viaje del que apenas sabía nada.
- ¿ Cómo va la salud, Labordeta ?- me preguntó un asiduo del Levante.
- Regular, gracias a Dios - le dije, y di un sorbo a la cerveza.
Me supo magnífica.
Adéu José Antonio.
Atentament
Senyor i

Còdex i còdex (2).

La visita a l'exposició "Los códices visigótico-mozarabes.Scripporium de San Millán", et permet donar un cop d'ull a una colla de còdex: La Bíblia de San Isidoro de León, El còdex 46, el 31, els Beatus de San Millán de la Cogolla, de la Seu d'Urgell, de Silos, de la Universidad de Valladolid-Valcavado, de Osma, de Turín, el còdex Albeldense...

El padre Olarte ens explica molt bé els orígens de l'escriptori medieval . Parla de l'ofici d'escriure que pels romans era propi dels esclaus més o menys cultes i només tenia finalitat divulgativa. En canvi, l'escriptori medieval era monàstic. No escrivien els esclaus si no homes lliures i cultes - els monjos - , i la finalitat ja no era divulgativa, el que es pretenia era conservar la cultura.
L'any 560 Casiodoro funda amb 70 monjos i molts còdex el monestir de Servitano ( els servents de l'església) on dirigeix una escola-escriptori per als monjos.

Casiodoro Còdex Amiantinus

Font Wikipedia

L'escriptori de San Millán sembla que és de la primera meitat del segle X però el padre Olarte pensa que ja existia tres segles abans. Entre les cartes de San Braulio, en trobem una en la que demana a Tajón ( el seu arxidiaca), que li proporcioni un original de "Los Tratados morales de San Gregorio Magno" per poder copiar-lo a la seva biblioteca: " así me harás feliz a mi y a mi hermano". El seu germà era Fronimiano, monjo de Suso.

A Tajón li hauria costat gairebé dos anys fer la còpia dels Tratados morales ja que tenia una extensió semblant a la Bíblia. En només disset anys , a Yuso, es va passar de copiar cèdules soltes, a fer treballs molt importants.
La invasió àrab va acabar amb molts escriptoris monacals. L'any 923, La Rioja torna als regnes cristians i es recupera el seu scriptorium que serà molt important fins al final del segle XI. Encara es conserven 36 còdex i alguns fragments copiats a San Millán.

Si voleu conèixer una mica els beatus exposats no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Còdex i còdex .

Passejant pel Camino de Santiago m'aturo a la ciutat de Santo Domingo de la Calzada. A l'Ajuntament hi ha una exposició titulada: "Los códices visigótico-mozárabes. Sriptorium de San Millán", en la que podem veure reproduccions facsímils de còdex escrits entre els segles VIII i XII. Recordeu, nenes i nens, que un còdex és el nom del llibre manuscrit antic i medieval diferent del rotlle de papir o de pergamí. Ja té forma de llibre, amb planes separades, unides per una costura i enquadernats.

Em sorprenen gratament els plafons explicatius signats pel agustino recoleto Juan Bautista Olarte. Encara no sé que acabaré gaudint d'un inoblidable matí amb aquest home savi que m'obrirà les portes i ens ensenyarà una biblioteca única...

Quan parlem de l'Edat Mitjana gairebé sempre ho associem a les guerres. És una època fosca i poc coneguda. Aquesta exposició pretén ensenyar-nos que, a més a més de conflictes, hi havia cultura i una relació molt important entre les comunitats cristianes d'Europa.

L'exposició ens explica els orígens de l'escriptori medieval, l'escriptori de San Millán de la Cogolla i la seva immensa producció, el Beatus de Liébana i altres còdex visigòtics-mossàrabs .
Si voleu descobrir ,de la mà del padre Olarte, una colla de misteris dels còdex; no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Universitat dels nens i nenes de Catalunya.

En Lluís Bordes, pare del Martí de tercer, m'ha enviat un correu explicant-me una proposta de les vuit universitats públiques catalanes per aquest curs acadèmic . El 19 d'octubre i el 3 de maig , 2000 alumnes de cinquè de primària participaran a l'activitat L'escola a la Universitat.

Els nens i nenes visitaran una universitat pública catalana on faran activitats i tallers amb l'objectiu de despertar l'interès per la ciència i la cultura des d'un punt de vista universitari.

La Universitat de Lleida proposa l'activitat: "Per què són tan diferents les hortalisses i fruites que mengem? Els cinc sentits posats en les fruites i hortalisses". En grups de vint-i-cinc alumnes faran diferents tallers on descobriran molts secrets:
Taller 1: Com creixen les hortalisses.
Taller 2: Les fruites poden ser variades.
Taller 3: Les fruites i les hortalisses a la indústria.
Taller 4: A les hortalisses tot és diferent.
Taller 5: Per què els tomàquets no tenen gust a l'hivern i a l'estiu són tan bons?
La Universitat dels nens és una experiència inèdita a Catalunya i a tot l'Estat. Pretén apropar la universitat als nens i nenes de primària.
Gràcies Lluís per enviar-me el correu. Al blog de la biblioteca ens agrada molt la participació de les famílies.
Atentament.
Senyor i

Llibres, llibres, llibres...

L'estiu s'acaba a Lleida amb un regal molt especial per als enamorats dels llibres. Del 10 al 19 de setembre al Pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs podreu remenar entre més de dos mil cinc-cents llibres exposats.La 28a Setmana del llibre en català omplirà la ciutat de llibres, concerts,debats, lectures, conferencies, cinema,...

Avui a les 17 Anna Agustí a l'espai dedicatòria ,al pati, amb el seu llibre,El nen i la mort en el que s'explica com acompanyar els infants i els adolescents en la pèrdua d'una persona estimada.
A les 19,30 a l'espai incunables, a la primera planta.
Diada cultural CRE-A-2.
poetes.cantautors.ponents.creadors.
Enric Boada i Meritxell Gené, Amat Baró i Xavier baró, Àngels Marzo i El Fill del Mestre. Coordinació: Andratx Badia
Dimecres, també a l'espai incunables, la Jornada Josep Vallverdú.

Proses de Ponent, 40 anys després. Quatre dècades de Ponent: actualització del concepte i perspectives de futur. Amb una colla de taules rodones i la presentació de la nova edició de Proses de Ponent i homenatge a Josep Vallverdú.
Cliqueu el programa d'actes, no sabreu que triar !
Atentament.
Senyor i

Enyorar la columna de portada.

Som molts els lleidatans que durant una colla d'anys xalàvem començant el dia amb la lectura de la columna de portada del diari La Mañana. Josep Ramon Correal Mòdol ens regalava cada matí un article profundament castís : " La punxa". Uns articles plens d'estimació a les terres de ponent, especialment a Lleida, amb una colla d'anècdotes, molt documentats, carrinclons, punxents, ... Acabar de llegir "La punxa" i dibuixar-se un somriure en els llavis del lector, era immediat.Però les seves "mossegades" no ofenien i compartir l'amor i l'orgull pel territori era molt gratificant.

Malauradament ja no trobarem més punxes, però gràcies a Pagès editors, podem rellegir-ne una colla.

"El llibre de les Punxes" és un recull d'unes tres-centes cinquanta columnes agrupades en catorze capítols: Lleida, la nostra, Els disgustos de la vida, Som uns corridos, Noi catalani Santità, La medicamentada, Esmolem ben bé l'eina, Crisi permanent, No em toqueu els tractors, La crosta, El comarcam, Digitus Dei,Toros i futbol, Addictes a la bellesa ; i un emotiu , Llàgrimes en silenci , on diu adéu als nostres homenots.
Un tastet, la punxa d'un dia d'octubre del 1.997: Maleït Ajuntament.
Encarem Municipàlia. és un bon moment per estar a l'aguait del mobiliari urbà i dels enginys en matèria de seguretat vial. Ara no és com abans. Si un ciutadà pren mal al carrer, de seguida clava una denúncia contra l'Ajuntament. El darrer cas és el d'aquell veí que demana un rescabalament municipal perquè es va estropellar un dit en seure en un banc de la Banqueta. Abans, el ciutadà es descansava maldient i prou. És famosa l'anècdota de l'alcalde Màrius Sol a primers de segle. Un dia, el paer en cap va entropessar al carrer Canonge González quan tornava a casa. Va anar a parar de morros al terra. Una dona que va presenciar l'estrall va buidar tota la seua indignació pel mal estat del carrer amb una exclamació que li va sortir de l'ànima: "Així caigués l'alcalde!" Màrius Sol només va poder respondre: "Està servida, senyora".Rellegir les punxes del Correal és tot un plaer.
Atentament.
Senyor i

Dues vessants, una revista.

Al desembre del 2.002 va néixer la revista Euskal Herria, editada per Sua edizioak. Al número 1 ens convidaven a conèixer els grans rius del País Basc : "Tres reconocidas plumas de la literatura nos acompañan en el viaje por las aguas de tres de los grandes rios vascos: Nervión, Bidasoa y Arga"
Amb Euskal Herria sorgia una revista dedicada exclusivament al País Basc. L'objectiu era, i és, molt clar; ajudar-nos a conèixer i aprofundir en els racons, en les diferents formes de vida, a passejar per les muntanyes, rius, boscos, pobles, costums, expressions artístiques, gastronomia,...

Al febrer del 1.996, a l'altre costat dels Pirineus, havia sortit el primer exemplar de la revista Pays Basque Magazine. El primer número ens convidava a gaudir de : "Les couleurs d'un peuple", "Pêcheurs à St-Jean de Luz", "Musée basque","Rugby à Baigorri",... El plaer de la descoberta d'aquesta revista francesa sempre ha esta molt clar.

En euskera, castellà o francès, les dues revistes parlen d'un espai comú. Les dues mostren la seva passió pel País Basc.
Aquest estiu ens han anunciat que les dues capçaleres han donat el primer pas per a que els continguts siguin majoritàriament els mateixos amb l'objectiu de consolidar una única revista per a les dues vessants del Pirineu.
Que tingueu sort !
Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia: Miserikordia etxea.

Amb el llibre Casa de Misericòrdia Joan Margarit va aconseguir l'any 2.008 el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i el Premio Nacional de Poesia.

La petita editorial independent Meettok de Donostia va traduir a Margarit a l'euskera . Juan Ramón Makuso fou el traductor. Fullejar Miserikordia etxea és una experiència gratificant, al costat dels versos en català del poeta de la Segarra tenim el mateix poema en una de les llengües d'origen més incert.

Desconec si Margarit està traduït al gallec. Visor Poesia ja fa temps que tradueix l'obra de Margarit al castellà. És molt important valorar la feina dels traductors perquè gràcies a ells ens podem conèixer millor. En el cas de la poesia basca encara no podem gaudir de gaires traduccions, Visor ens ha descobert a Kirmen Uribe en castellà.
Un tastet:

Zapataria.

Pilota batekin jolasten genuen.

Elizako plaza baratzetik

bi bat metrotara aurkitzen zen

zapatari baten aldamenean.

Pilota erortzen zenean, gutako bat

berehala jaisten zen.

Zapataria lehenago iristen bazen,

bere labainarekin zulatzen zuen.

Ez dakit ze lepo mozten zuen mutiko

haien gomazko pilotan. Beldurtzen nintzen.

Jada ipuinena edo gela ilunekoa

ez zen beldur bat.

Gogorragoa zen beldur bat. Errealagoa.

Zu beste batekin joaten zinen bezalakoa,

edo gure alaba hil zenekoa.

No patiu, ara en català !

El sabater

Hi solíem jugar amb una pilota.

La plaça de l'església s'alçava

uns dos metres damunt d'uns petits horts

que estaven al costat d'un sabater.

Quan la pilota queia, algun dels nostres

havia d'anar ràpid despenjant-se.

Si hi arribava abans el sabater,

la tallava amb la seva ganiveta.

No sé quin coll tallava en la pilota

de goma d'aquells nens. Em feia por.

Una por que ja no era la mateixa

que la dels contes o del quarto fosc.

Era una por més dura. Més real.

Com quan tu te n'anaves amb un altre,

o quan es va morir la nostra filla.

Atentament.
Senyor i

Araders.

Passejar per l'illa de Menorca no et deixa indiferent. El seu paisatge és impressionant, 70.000 quilòmetres de paret de pedra seca dibuixen les divisions dels conreus i les pastures. La tramuntana esculpeix els ullastres ( les oliveres salvatges) , i la seva fusta és treballada magistralment pels artesans que la transformen en tot un símbol de menorquí, les barreres.

Els encarregats d'aquesta feina són els araders. El diccionari Moll ens els defineix com fusters que es dediquen especialment a fer arades, carros i altres arreus de llenya propis de l'agricultura.
Al carrer Tramuntana nº 25 des Mercadal trobem als araders Gomila. Aquesta família ja fa cent anys que elaboren les barreres que omplen els camps de Menorca. Quatre generacions d'araders fent barreres d'ullastre, baranes, mànecs i fusteria artesana en general.

En Miquel Gomila Salom és mestre artesà honorífic, i als seus 81 anys continua fent màgia amb les seves mans, les eines i la fusta d'ullastre.

El seu fill Miquel, és la quarta generació d'aquesta empresa. Les seves barreres s'exporten a Anglaterra, França, Estats Units, Alemanya,... però, evidentment continuen omplint els camps i les cases menorquines.

Al juny del 2.008 en Miquel Gomila Salom explicava al diari Menorca la seva feina i declarava satisfet: "Amb el meu fill hem celebrat quatre generacions d'araders". Va començar l'ofici amb 18 o 19 anys, el que vol dir que en porta més de 60 treballant l'ullastre.

En Miquel es mostrava molt satisfet per la continuïtat de la tradició familiar, però explicava que malgrat ser una feina molt valorada pels menorquins, l'ofici es perdrà. Quan ell va començar a fer d'arader, al municipi des Mercadal n'hi havia vuit, ara en tota l'illa en queden tres o quatre.

Explica que fa 40 anys passaven una setmana a cada lloc on calia arreglant barreres, arades, carros,... no tenien ni taller. Actualment ja no hi ha carros, ni jous i la seva feina és fer barreres i algunes arades.

La maquinària ha facilitat molt la feina. Abans només tenien l' uxol, la destral, la serra i la barrina. Moltes de les barreres ara tenen una funció ornamental a xalets i urbanitzacions.
Donar un cop d'ull al taller dels araders Gomila és un plaer.

Atentament.
Senyor i

Renoi quin faristol !

En el petit espai ple de llum del Servei d'Arxiu i Llegats de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, descobreixo un moble estrany.

.- Abigail, què és això?
.- Ai, ai, ai, senyor i. Com pot ser que un enamorat dels llibres faci aquesta pregunta? Pensa una mica.

Em trenco una estoneta la closca. Com podeu veure a la fotografia l'estri té uns engranatges molt misteriosos.
.- No ho sé Abigail, mai havia vist un moble com aquest.
.- Segur que n'has vist de més petits. És un faristol.
.- Renoi, quin faristol!

Un faristol, nens i nenes, és un moble o bastidor de fusta o metàl·lic amb peu o sense, que forma un pla inclinat on posem un llibre, una partitura,... per facilitar-ne la lectura.
Aquest té dos engranatges. Un per regular l'alçada i l'altre la inclinació. Per triar la posició més còmoda per a cada persona , cal girar les manovelles.

Al faristol puc fullejar El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, editat a Barcelona l'any 1,883 per Montaner y Simon.

Gràcies al faristol el puc consultar sense esforç i amb comoditat .Em sorprenen les il·lustracions de Don Ricardo Balaca.

Si voleu descobrir més secrets del Servei d'Arxiu i Llegats, no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.

Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia basca (3)

Passejar pel Parque de Doña Casilda de Bilbo, ple de magnòlies i plàtans és un plaer. El parc , que és el més important de la capital de Bizkaia , es va començar a construir l'any 1.907. Seure en els seus bancs i observar la gent et convida a oblidar-te del pas del temps. L'estany, escultures, fonts, escenaris per actuacions, la terrassa de la cafeteria del Museo de Bellas Artes,... un total de 85.000 metres quadrats de tranquil·litat.

D'estil romàntic, és obra de l'arquitecte Ricardo Bastida i de l'enginyer Juan de Eguiraun.

M'aixeco del banc i torno a visitar un museu que sempre et sorprèn. El Bellas Artes va obrir les seves portes l'any 1.914 . Podem gaudir d'obres de El Greco, Murillo, Zurbarán, Goya, Zuloaga, Sorolla, Tàpies, Chillida, Barceló,...

Però per què parlo del Bellas Artes si l'entrada es titula Dissabtes poesia basca (3) ? Doncs perquè en tornar a contemplar el quadre de Aurelio Arteta Errasti "En la romería 1", he recordat el vídeo de Seix Barral dirigit per Arkaitz Basterra Zalbide, i que té com actors a la família Uribe Urbieta.

En 3,14 minuts el vídeo recull un moment genial de la novel·la Bilbao-New York -Bilbao que ja vaig recomanar el passat mes de març.És, com vaig dir, una novel·la molt poètica i casualment el petit moment que descriu el vídeo em va enganxar totalment a la lectura del llibre. Espero que amb vosaltres passi el mateix i correu a la llibreria a buscar el llibre d'en Kirmen.

Podem llegir a les pàgines 12 i 13:

"El abuelo llevó a mi madre al Museo de bellas Artes de Bilbao.Mi madre nunca olvidaría aquel dia; cómo la misma tarde que le anunciaron que se iba a morir, el abuelo la llevó a un museo. Cómo trató, en vano, de que la belleza se mantuviera por encima de la muerte. Cómo se esforzó para que mi madre guardara otro recuerdo de aquel día tan desgraciado. Mi madre siempre recordaría aquel gesto del abuelo.

Era la primera vez que entraba en un museo"

Kirmen Uribe, fins i tot quan escriu una novel·la, no deixa de ser poeta.
Atentament.
Senyor i