dijous, 8 d’agost del 2019

Monestir de Santa Maria de Ripoll ( 1 ).

Al cor de la capital del Ripollès, palplantats a la plaça de l'abat Oliba, us deixarà bocabadats la majestuosa presència del Monestir de Santa Maria de Ripoll flanquejat per la capella de la Congregació de la Immaculada Concepció - a l'esquerra-, i l'ajuntament de la vila - a la dreta-.


La capella annexa a l'antiga parroquial de sant Pere, reconstruïda entre els segles XVI i XVII, actualment és el Centre d'Interpretació del Monestir. L'ajuntament era l'antic habitatge del vicari.
L'església del monestir fou construïda per ordre de l'abat Oliba l'any 1.032, però observant la façana és evident que l'edifici ha tingut una història agitada i que queda poc del temple erigit per l'abat.


La primera meitat del segle XIX el monestir va patir l'exclaustració de la comunitat, la crema de l'església i l'arxiu, i la profanació de les tombes. L'any 1.865 l'arquitecte Elies Rogent i Amat, ajudat per Francisco P. del Vilar i August Font, va fer el primer projecte de restauració global de l'església. 
A la propera fotografia podeu veure el monestir després de l'atac del diumenge 9 d'agost del 1.835 del destacament de "Tiradores de Isabel II"...


Font fotografia: Wikimedia Commons. Josep Pellicer i Pagès . 1.835 La crema de Ripoll.

Però la història del monestir de Ripoll començà molts anys abans. Fundat aproximadament l'any 880 pel Comte Guifré el Pilós, probablement sobre un altre monestir visigòtic ( 589 ) destruït pels àrabs. La primera consagració de l'església del monestir és del 20 d'abril del 888. Quan l'abat Oliba consagrà l'església l'any 1.032, la capçalera estava totalment refeta i tenia set absis.


El terratrèmol del 2 de febrer de 1.428, amb epicentre a Camprodon, causà danys importants al monestir, del que s'ensorrà un dels campanars, la volta de la nau central de la basílica i part de l'absis central.
Abans de la restauració d'Elies Rogent, en la reforma feta entre 1.826 i 1.830, l'arquitecte Josep Moretó i Codina introduí l'estil neoclàssic. Moretó va transformar l'estructura de l'església en tres naus i la pressió que patí la nau gòtica va fer que, lentament, es desplomés...


Les dues fotografies anteriors són de la monumental portalada romànica realitzada a mitjans del segle XII que observarem detalladament a la segona entrada dedicada al monestir.
L'absis central el presideix un mosaic que l'any 1.893 el papa Lleó XIII donà com a mostra de suport a la reconstrucció del monestir. Com podeu veure a la fotografia següent, el mosaic està dedicat a la Mare de Déu, asseguda sobre el tron. El mosaic s'inspira en una pintura d'Enric Serra, i substitueix la imatge romànica de la Mare de Déu destruïda en l'incendi de 1.835...


Deixem l'església i anem al claustre, amb quatre galeries de dos pisos amb arcuacions sostingudes per dobles columnes. La construcció del primer pis s'inicià entre 1.170 i 1.180 i finalitzà durant l'abadiat de Ramon Descatllar  ( 1.384 - 1.408 ).


La construcció del pis superior del claustre començà al voltant de 1.383 per iniciativa de l'abat Galceran de Besora. L'última galeria es finalitzà al segle XVI. Des del claustre és magnífica la presència del campanar de planta quadrada de cinc pisos que observa atentament la vila de Ripoll.


Aquesta impressionant torre-campanar, coronada per merlets, té arcuacions de tipus llombard perimetrals entre el primer i segon pis i sota els merlets. Als tres primers pisos poden veure dues finestres a cada cada del quadrat. Les del quart i cinquè, també dues a cada cara del quadrat, pis són geminades. 


Alçar la mirada, escoltar el repic de les campanes i veure com el vent mou intensament la senyera fa posar la pell de gallina.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 5 d’agost del 2019

Cases singulars de Lleida ( 39 b ).

A la primera entrada dedicada al convent dels franciscans del carrer Vila Antònia de Lleida, us explicava com la sorpresa de trobar el plànol d'alçat de la façana de Francesc de Paula Morera i Gatell a la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes, em "portà" fins a l'antic convent - avui residència d'avis -. El franciscà Joaquim Quinocho Recasens m'explicà la història del convent i em convidà a visitar-lo. Avui hi entrem de la seva mà començant pel Santuari.


Ja vaig explicar-vos que el 13 de juny del 1.950 el bisbe de Lleida Aurelio del Pino Gómez inaugurà i dedicà el temple, però le3s obres encara no estaven acabades. Els primers dies del maig de 1.953 es rematà la pavimentació del cambril de Sant Antoni amb mosaics de la casa Escofet de Barcelona, la mateixa que fabricà les rajoles de la nau central. L'altar i el cambril són de l'empresa Alabastros Miguel de Sarral. Deixem el santuari i anem a la petita biblioteca dels franciscans on ens espera una sorpresa...


En Joaquim m'ensenya unes fotografies antigues del convent i el llibre del 1.959 "Historia de la Seráfica Provincia de Cataluña" de l'historiador i pare franciscà Pere Sanahuja i Vallverdú, de l'editorial Seráfica de Barcelona. Les pàgines 741, 742 i 743 estan dedicades al Convento de San Antonio de Lérida. 1908. La informació per escriure aquesta entrada és, evidentment, d'aquest llibre.


La fotografia anterior és del Santuari. A la seva esquerra podeu veure un petit fragment de la façana dissenyada per Morera i Gatell, però només amb planta baixa i primer pis. Recordeu que a la primera entrada dedicada a l'antic convent us explicava que la segona planta s'edificà els primers anys de la dècada dels seixanta. La porta que hi ha a l'esquerra, actualment és una finestra i al coronament no es veuen les creus que l'arquitecte dibuixà al plànol.
A la propera fotografia podeu observar part de la façana del convent. Mireu la part superior on es veu una miqueta del coronament.


Tot un luxe poder admirar part del claustre de maó de cara vista amb les seves columnes i arcs del que malauradament només queden alguns arcs gairebé amagats en l'estructura de l'edifici actual.


Del desaparegut claustre els pares franciscans en conserven algunes fotografies més com la que podeu veure a continuació que ens mostra molts dels arcs tapiats.


Si no fos perquè en Joaquim m'ho ha ensenyat potser no m'hauria fixat en alguns arcs del claustre de l'antic convent que actualment estan incorporats a l'estructura de la residència d'avis. Com podeu veure a la propera fotografia, sota l'arc hi ha el bastiment d'una porta.


Els pares franciscans van arribar a Lleida al juliol del 1.908. Inicialment es van instal·lar al carrer la Palma 27 per anar uns mesos després al carrer Cavallers 13 a la casa Pastoret. A mitjans del 1.910 ja estaven a la rambla de Ferran, al primer pis del número 31, on al desembre d'aquell any van obrir al culte l'oratori dedicat a Sant Antoni de Pàdua. Hi van viure fins al 1.920 quan al mes d'agost es traslladaren al convent obra de Francesc de Paula Morera i Gatell. L'any 1.936 la comunitat estava fundada per sis frarets i dos germans llecs ( profés que no fa vots solemnes i es dedica a les feines domèstiques de la comunitat ). Quatre frarets i un llec foren assassinats...


El convent durant la Guerra Civil va ser club de la CNT, hospital de Sang de la Creu Roja i posteriorment hospital. Quan les tropes franquistes van entrar a Lleida l'edifici es transformà en Centro de Sanidad Militar.
A les fotografies anterior i següent podeu contemplar la sala de la planta baixa que dóna al carrer de Vila Antònia decorada amb murals dels anys seixanta de Víctor Pérez Pallarés. Sis de les set finestres regalem llum natural al gran espai.


Víctor Pérez Pallarés, mort el 4 de juliol passat, formava part del Grup Cogul amb Ernest Ibáñez, Albert Vives, Àngel Jové, Jaume Minguell i Albert Coma Estadella.


El mural més gran de la sala és l'últim que pintà l'any 1.967 pel convent. Víctor Pérez Pallarés, un dels principals representants de la pintura avantguardista de la postguerra, estava especialitzat en conjunts pictòrics murals i tècniques de gravat.
Torno a donat les gràcies al Joaquim i marxo de la residència d'avis amb l'alegria de descobrir un petit secret de la nostra estimada ciutat.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 3 d’agost del 2019

Aqua a l'Arxiu Capitular ( i 6 ).

Acabem la visita virtual a l'exposició Aqua amb el Liber Chronicarum, també conegut com Crónica de Nuremberg per ser el nom de la primera ciutat on es publicà en llatí el 12 de juliol de 1.493. El 23 de desembre del mateix any fou publicada la versió alemanya. Antón Koberger va ser el tipógraf, i Johannes Schöpoensperger s'encarregà de l'edició. Les al·lucinants il·lustracions són de Michael Wolgemuth. Aquest impressionant incunable fou escrit en llatí pel físic i humanista alemany de Núremberg Hartmann Shedel. De la traducció alemanya Georg Alt en va ser el responsable.


A la fotografia anterior podeu gaudir d'un Mapamundi amb la representació dels tres fills de Noé: Sem, Cam i Jafet. Al marge apareixen set races monstruoses, tres de les quals podeu apreciar detalladament a la propera fotografia.


El llibre és una història universal il·lustrada que pertany al gènere conegut com Bíblia versionada. Calculen els experts que es van fer entre 1.400 i 1.500 còpies en llatí i entre 700 i 1000 en alemany. Actualment es conserven unes 400 en llatí i 300 en alemany. La que tenim a l'Arxiu Capitular de Lleida està escrita en llengua llatina amb tipografia gòtica i abreviacions.
Aquest incunable és un còdex de 319 folis, paper imprès, enquadernat amb pergamí sobre tapes de cartró, de 425 X 300 X 85 mil·límetres. Es van emprar 645 planxes de fusta per fer les 1.809 xilografies que l'il·lustren. La xilografia és una estampació que podem incloure en el gravat en relleu. Per fer-la cal rebaixar amb gúbies i burins les parts del dibuix que han de quedar blanques. Quan s'acaba aquesta feinada cal tintar la superfície i estampar el dibuix sobre paper.


A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra Déu el Pare entronitzat i a la dreta un cor celestial. A la propera fotografia de detall, altra vegada Déu el Pare entronitzat, que és el frontispici del llibre.


Un del aprenents de Michael Wolgemut fou Albrecht Dürer que potser s'encarregà de tallar les peces de fusta per fer les xilografies. Amb el pas del anys Dürer va ser l'artista més famós del Renaixement alemany.
La fotografia següent podeu observar millor la xilografia del cor celestial, on Déu està creant els àngels. Es pot veure l'emblema de la Trinitat.


Va ser un llibre molt important d'aquella època però era molt car. La versió rústica, sense enquadernar i sense acolorir les xilografies, costava 3,5 florins. Les versions enquadernades i acolorides podien costar fins a 8 florins.


El nostre Liber Chronicarum és una còpia rústica, enquadernada posteriorment, i amb alguna xilografia una mica acolorida com podeu veure a la fotografia anterior i a la següent de detall.


El llibre està dividit en set edats ( etapes ) de la història de la humanitat. Primera: De la creació del món fins al diluvi universal. Segona: Fins al naixement d'Abraham. Tercera: Fins al rei David. Quarta: Fins al captiveri del poble jueu. Cinquena: Fins al naixement de Jesús de Natzaret. La sisena és la més llarga, va fins a l'època de la publicació del llibre. Setena: la fi del món i el judici final.


La presència de l'aigua en aquest llibre és important. A l'exposicio es varen triar tres passatges. A la fotografia anterior podeu veure a Noè dirigint la construcció de l'arca i la seva distribució interior. La propera fotografia es de la xilografia que representa la separació de les aigües del mar Roig.


L'última referència a l'aigua que mostraven les cartel·les dissenyades per les arxiveres mostrava la xilografia del bateig de Jesús a riu Jordà.


Agraeixo la gentilesa i professionalitat de les arxiveres de l'Arxiu Capitular de Lleida i marxo pensant en la feinada que tindran per celebrar el proper Dia Internacional dels Arxius.
Atentament.
Senyor i

dijous, 1 d’agost del 2019

Un cop d'ull a la planoteca ( 2 ).

Deixo amb molta cura el plànol d'alçat de la façana de l'antic convent dels franciscans, obra de Francesc de Paula Morera i Gatell, i agafo del moble arxivador horitzontal un nou projecte de l'arquitecte tarragoní.


A l'etiqueta del classificador on es conserva el document podem llegir: " Arxiu Morera 18/19. Muntestruch Laura. Projecte de Panteó familiar Enrique Nuet / Condes de Torregrosa. 1 aquarel·la a la planoteca".


A la part superior dreta de l'aquarel·la Morera i Gatell hi escrigué fa més de cent anys: "Panteón para los exmos Condes de Torregrosa".


Projectat l'any 1.911, aquest elegant panteó al trobareu a la part més antiga del cementiri de Lleida, on hi ha  mausoleus i panteons que us deixaran bocabadats. Un dels més espectaculars és el d'Enric Nuet.


La pedra és el material protagonista d'aquesta sepultura monumental en forma de templet. A més a més de la pedra cal destacar les filigranes amb ferro forjat.


A la fotografia de detall anterior de l'aquarel·la podeu veure clarament que el templet estava coronat per una creu que actualment no es conserva, com podeu  apreciar a la propera fotografia i a les dues anterior del panteó.


La portalada d'accés al panteó sobresurt de l'estructura del templet. Malgrat l'abandó evident, l'entrada a la sepultura monumental conserva una elegància exquisida.


Malgrat els vidres trencats de la porta de ferro i el cadenat que la tanca, la portalada es nega a la decadència... A la llinda de la porta amb lletres de ferro forjat podem llegir: "Propiedad de Enrique Nuet".


En alguns llibres que he consultat el panteó consta com un projecte del 1.912 però, com podeu veure a la propera fotografia de detall de l'aquarel·la, Morera i Gatell signà el projecte de "Fachada Pral. Escala 1: 25 a Lleyda 1.911".


Si us apropeu a les columnes de la portalada podreu constatar el delicat treball de ferro forjat que les abraça i la necessitat de conservació que requereix el panteó.


Els escuts, corones, garlandes i gerres funeràries fan que el panteó d'Enric Nuet sigui una de les joies més valuoses del cementiri de Lleida.


Amadeu I, rei d'Espanya entre 1.870 i 1.873, concedí el títol de Comte de Torregrossa a Jaume Nuet i Minguell el dia 2 d'octubre de 1.871. L'any 1.872 fou nomenat senador. Simpatitzant del general Prim, participà en la Revolució de 1.868 anomenada la Gloriosa que destronà i conduí a l'exili a Isabel II i suposà l'inici del període conegut com Sexenni Democràtic.
Tornem a l'aquarel·la del panteó d'Enric Nuet per apreciar a la propera fotografia de detall el disseny de les garlandes dibuixades per Morera i Gatell.


La fotografia següent demostra que els constructors del panteó, Joan i Josep Pujol, foren fidels al disseny de l'arquitecte modernista.


Quan Jaume Nuet Minguell va morir el títol de Comte de Torregrossa no fou atorgat al seu germà Enric sinó al seu nebot Jaume Nuet Ribé que el sol·licità uns dies abans que el seu tiet. Aquest fet, i el repartiment de la fortuna del primer Comte de Torregrossa enemistà per sempre tiet i nebot...


L'enfrontament familiar es pot visualitzar al cementiri de Lleida. Com podeu veure a la fotografia anterior, en primer terme hi ha un panteó d'estil neoclàssic on podem llegir : "Propiedad de los Condes de Torregrossa", i darrere seu el del germà del primer Comte de Torregrossa amb el text, a la llinda de la porta, "Propiedad de Enrique Nuet"...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 30 de juliol del 2019

Per molts anys Solsona !

El 30 de juliol del 1.594, avui fa quatre-cents vint-i-cinc anys, el rei Felip II signà la cèdula escrita en llatí per la que concedia a Solsona el títol de ciutat. La signatura la va fer al Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, un impressionant complex monumental format pel monestir, la basílica, el palau reial, el museu i la biblioteca situat a quaranta-cinc quilòmetres de Madrid. Avui a la petita ciutat de la Catalunya Central li caldrà molta bufera per apagar les 425 espelmes del seu espectacular aniversari.


El passat divendres, dia vint-i-sis, la capital del Solsonès va commemorar els 425 anys de ciutat amb tres actes organitzats per l'Ajuntament, el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal i l'orfeó Nova Solsona: la mostra de carrer " Arqueologia del punt de vista" ( amb visita guiada ), un concert amb peces dels segle XVI i la projecció del documental "Vella Solsona".


La mostra al carrer "Arqueologia del punt de vista", organitzada pel Museu de Solsona Diocesà i Comarcal, és una petita mostra de l'exposició temporal "Aguaitant Solsona. Memòria gràfica de la ciutat fins al 1.927" que podreu visitar des del proper 5 de setembre fins al 29 de febrer del 2.020. Avui us en regalo un tastet...


Passejant per la ciutat trobareu dotze punts informatius en el que veureu per un costat l'antiga fotografia i una petita explicació i per l'altre una ampliació de detall d'una part de la fotografia. Podreu comparar, en alguns casos amb més de cent anys de diferència, l'abans i l'ara dels següents espais singulars : el Pont de Solsona, el Passatge de les Moreres ( fotografia anterior i propera de detall ), el Portal del Pont, el Claustre de la Catedral, la Plaça Major, la Plaça de sant Joan, la Torre de les Hores, la Plaça del Camp, la Plaça de sant Isidre, Vallcalent, la Plaça de sant Pere i la Plaça Palau.


Aquesta és la primera imatge fotogràfica de Solsona. Francesc de Paula Arenas Marsan, que signava les seves fotografies amb el pseudònim "Stef", la va fer l'octubre de 1.864. Podeu veure una petita part del campanar i els absis romànics de la Catedral. A l'època moderna es van sobrealçar amb finalitats de defensa militar i més tard foren les antigues sales de l'Arxiu Capitular. Al peu de l'antiga fotografia podem llegir la frase: " Torreones de la Catedral de Solsona".
A la part posterior del punt informatiu, en aquest cas de difícil accés, podem veure detalladament com estaven els absis fa 155 anys...


El canvi és evident, davant vostre podeu constatar la diferència i millora indiscutible d'aquesta part de la Catedral de Santa Maria de Solsona.


A pocs metres - només cal creuar el passatge de les Moreres, "entrar" a Solsona pel Portal del Pont i caminar uns passos pel Carrer de sant Miquel - trobem un altre punt informatiu.


La fotografia d'Adolf Mas Ginestà és del 1.905 i ens mostra l'interior del Portal del Pont. Cada vespre, fins al 1.912, Solsona -com totes les ciutats emmurallades- tancava les portes i ningú en podia entrar o sortir fins l'endemà.


Observar la part posterior del punt informatiu és molt fàcil, no com en la dels absis dels Passatge de les Moreres. L'ampliació ens ajuda a reflexionar sobre l'espectacular canvi que hem viscut en un segle...


Surto de la ciutat murada per ensenyar-vos el Portal de Pont que es va acabar l'any 1.805 per transformar-se en l'entrada principal de la ciutat de Solsona.


La propera fotografia de detall és del Sol de Solsona, símbol de Solsona. El gran Sol de coure i zenc fou restaurat l'any 2.005 pel Manelet.


No ho dubteu, visiteu la Catalunya Central i guardeu part del vostre temps per assaborir Solsona. Estic segur que m'agraireu la proposta.
Atentament.
Senyor i