dimarts, 17 de gener del 2023

El castell d'Odèn.

Després d'observar atentament les restes de l'església romànica del segle XII de Santa Cecília d'Odèn i  la "nova" església construïda al segle XVIII transformant el mur sud de la romànica ( a l'esquerra de la propera fotografia ) en el mur nord de la nova Santa Cecília ( a la dreta ), continuem enfilant el turó per arribar al castell d'Odèn.


Pujant per la sendera que podeu veure a la dreta del cementiri annex a l'església en pocs minuts arribarem al castell que l'any 1.073 ja trobem citat en un document en el que consta com límit d'un alou que van rebre en donació Eimeric i la seva dona.


El castell, actualment força malmès, formà part del comtat d'Urgell fins que va passar al comtat de Cardona l'any 1.375.


L'any 1.563 Jeroni Solà el donà, conjuntament amb el seu terme, a la canònica de Santa Maria de Solsona que l'any 1.621 feu restaurar el castell uns vint anys abans de la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ).


El castell, de planta gairebé quadrada, al costat sud té una capella pròpia de planta rectangular i coberta de volta apuntada. La podeu veure a l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall.


Es destacable la llinda de la finestra que està sobre la porta d'entrada al castell en la que es veu un escut amb un Sol que està sostingut per dos personatges. Com podeu constatar a la següent de detall la figura de la dreta es veu bastant bé, però la de l'esquerra gairebé cal imaginar-la.

 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos amb més detall la decoració d'aquesta llinda en la que és difícil imaginar el personatge de l'esquerra que sosté l'escut amb un Sol.
 
 
La coberta del castell, de volta apuntada, està feta d'argamassa i pedra. L'aparell de carreuons ( pedra escairada amb la cara externa només desbastada, sense polir ) col·locats en filades uniformes, situa l'edifici al segle XI.


L'any en que fou donat a la canònica de Santa Maria de Solsona, 1.621, el castell va ser restaurat. Com podeu veure a la fotografia actualment  la vegetació és la senyora del castell d'Odèn.


La restauració es va fer gràcies al terç de les vendes de terra que el batlle Valletbó havia cobrat i amb les rendes de la comunitat de la capbrevació dels anys 1.618 i 1.619.


Enfilats a la part superior del castell faig la propera fotografia en la que podeu veure com el mur amb un gran finestral manté la seva verticalitat, perfectament integrat al turó.


Vigilant per no caure faig la fotografia següent en la que podeu gaudir de les espectaculars vistes del castell d'Odèn.


Deixem el castell termenat d'Odèn per continuar gaudint del nostre llarg periple per la comarca del Solsonès, tot un plaer per la mirada.
Atentament.
Senyor i

divendres, 13 de gener del 2023

Recordar el Museu d'escultura en pedra... ( 1 )

Com vaig explicar-vos a l'entrada "Gràcies mossèn Tarragona", el dijous dia dotze de novembre va morir mossèn Jesús Tarragona Muray, que fou l'ànima del Museu Diocesà de Lleida. Setanta-dos anys dels noranta-cinc que va viure els dedicà al sacerdoci. La seva passió fou la conservació de l'art sacre de la diòcesi. A més a més de mossèn, arxipreste i canonge de la Catedral de Lleida, fou Delegat Diocesà del Patrimoni Artístic entre els anys 1.986 i 2.009. Enamorat de les obres d'art, escoltar les seves explicacions era un plaer.
A la propera fotografia, que vaig fer el dotze d'octubre del 2.014, el podeu veure durant la seva participació a la conferència "Obra Mestra: Els retaules de pedra de Sant Llorenç", organitzada per Catalonia Sacra.


Quan jo estudiava el Batxillerat Superior als anys setanta del segle passat, vaig tenir la gran fortuna de fer un treball per l'institut sobre el Museu d'escultura en pedra que s'habilità a l'església romànica de Sant Martí entre 1.972 i 1.993. Mossèn Tarragona m'obrí les portes i m'explicà cada peça exposada amb molta il·lusió. Ell és un dels responsables del meu amor per l'art. 
He trobat unes fotografies que vaig fer quan tenia setze anys amb una vella Olympus Pen, que vull compartir amb vosaltres. Algunes estan acompanyades d'una d'actual de la mateixa obra d'art o del mateix indret. Us convido a entrar al Museu d'escultura en pedra quaranta-set set anys després...
 

A les dues fotografies anteriors de detall podeu veure les arquivoltes de la dreta de la portalada del segle XII - XIII, obra de l'Escola Lleidatana, de l'ermita abandonada de El Tormillo que comprà l'any 1.873 per 375 pessetes el bisbe Josep Meseguer i Costa. La primera fotografia, i totes les que veureu en blanc i negre, les vaig fer l'any 1.976. A la segona fotografia podeu observar el mateix indret després de la restauració del 2.016.


Gràcies a la Gemma Greoles, secretària del Museu de Lleida, vaig poder entrar a l'església de Sant Martí. Ho podeu recordar clicant sobre el proper enllaç de l'entrada "Entrem a Sant Martí" del setembre del 2.021.
A l'absis semicircular de la capçalera hi ah set petits arcs de mig punt que descansen sobre semicolumnes. Només els dos capitells de la dreta són de l'obra original de la segona meitat del segle XII.

 
Al trobar les fotografies fetes l'any 1.976 tenia dubtes sobre una colla de les peces fotografiades. Però gràcies a la conservadora del Museu de Lleida Meritxell Cano i Ció, a qui li vaig enviar escanejades, puc explicar-vos gairebé totes les obres. Gràcies Meritxell per la teva gentilesa.
Ara que ja estem a l'interior de Sant Martí, a les dues properes fotografies podeu observar un dels capitells amb decoració vegetal de l'absis.
 

Comencem a gaudir d'algunes de les peces que estaven exposades al Museu d'escultura en pedra. Algunes de les fotografies del 1.976 estaran acompanyades d'una d'actual de la peça i l'explicació d'on podeu trobar-la.
Les dues primeres fotografies són de la mateixa pica d'aigua beneita de pedra, de difícil datació ( sembla que no és anterior al segle XVI ) que mesura 35cm ( alt ) X 46 cm ( diàmetre ). A l'inventari del Museu de Lleida consta amb el número MDL 549
La pica de planta octogonal té a cada cara relleus amb diferents representacions: Crist Crucificat, un bust femení amb el cap cobert, el sol i la lluna, ornamentació vegetal, i rostres humans.
Fou traslladada a Lleida durant la Guerra Civil i des de l'agost del 2.015, després de setanta-set anys ha tornat a casa, a l'església parroquial de Santa Maria d'Isona.

 
Algunes de les peces exposades al Museu d'escultura en pedra actualment estan custodiades a les reserves del Museu de Lleida. Gràcies a la seva gentilesa puc mostrar-vos, acompanyant a les dues properes fotografies del 1.976 de la Mare de Déu de Gardeny i de Sant Gregori, fotografies en color d'aquestes escultures.
Amb el número d'inventari MDL 596, aquesta escultura en pedra de 85 X 37 centímetres, datada al darrer terç del segle XIV amb reparacions dels segles XVII i XX, és de la Mare de Déu de Gardeny ( de procedència no segura sinó adjudicada per tradició oral perquè cap document certifica que estigués a l'església de Santa Maria de Gardeny ). Fins a la guerra civil estava a l'església de la Sang. Actualment forma part de les reserves del Museu de Lleida.

Font fotografia: Museu de Lleida.

La talla policromada procedent del monestir de Sixena de Sant Gregori, del segle XV, mesura 80,5 X 27 X 20 centímetres i està numerada a l'inventari amb MDL 462. Sant Gregori està dret, duu un llibre a la seva mà esquerra i ens beneeix amb la dreta. Actualment forma part de les reserves del museu.

 

 Font fotografia: Museu de Lleida.
 
A la propera fotografia hi ha cinc peces inventariades al Museu Diocesà de Lleida. De dalt a baix i d'esquerra a dreta:
1.- Davallament, peça d'alabastre de 39 X 44 X 15 centímetres. c. 1.439 - 1.442. Número d'invetari MDL 541.
2.- Fragment de retaule. Resurrecció dels morts. Alabastre. 22 X 79 X 15 centímetres. MDL 543.
3.- Fragment de retaule. Crucifixió. Alabastre. 52,5 X 56 X 16 centímetres. MDL 542.
4.- Relleu de Sant Marc de l'antiga trona de la Seu Vella. Atribuït a Jordi Safont. Pedra. 114 X 89 X 25 centímetres. Circa. 1.441. MDL 539.
5.- Relleu de Sant Lluc de l'antiga trona de la Seu Vella. Atribuït Jordi Safont. Pedra. 114 X 89 X 25 centímetres. Circa. 1.441. MDL 540.
 
 
A les fotografies següents podeu veure aquests dos relleus atribuïts a Jordi Safont exposades actualment al Museu de Lleida, però la taula de Sant Lluc està a l'esquerra  i  la de Sant Marc a la dreta. A l'esquerra dels relleus hi ha un lleó alat ( Sant Marc ) i un bou ( Sant Lluc ). A la iconografia, a més a més del lleó alat i el bou, aquests dos Sants Evangelistes estan representats portant o escrivint un llibre.
 
 


El protagonisme de les properes fotografies és pel sepulcre d'Ot i Teresa de Montcada que trobareu a la Seu Vella, concretament a la Capella de la Concepció. Aquesta capella fou reconstruïda per la família del bisbe Ferrer Colom al segle XIV.
L'estàtua jacent en posició frontal d'Ot de Montcada mesura 79 X 35,5 X 10 centímetres i està inventariada al fons de la Seu Vella amb el número fons SV 264. L'estàtua jacent en posició frontal de Teresa de Montcada mesura 53,5 X 79 X 10 centímetres i té el número fons SV 265. Podeu constatar a les fotografies actuals que aquestes dues estàtues jacents, del segle XIV, estan luxosament vestides.
 



És difícil identificar les peces de la propera fotografia, però a l'esquerra hi ha una creu de terme i possiblement les estàtues jacents d'Ot i Teresa de Montcada. Darrere podeu veure unes vitrines de fusta.

 
A la fotografia següent hi ha tres peces. La primera la Meritxell no l'ha pogut identificar. La número dos és un relleu de pedra amb figures del segon terç del segle XIV que mesura 47 X 65 X 17 centímetres i està inventariada amb el número MDL 547. La número tres és un fragment del sepulcre del bisbe Colom, c. 1.340, que actualment podeu veure a la Seu Vella. 
 

A les dues properes fotografies podeu veure la Capella de la Concepció. Família Colom. de segle XIV de la Seu Vella i el fragment del sepulcre del bisbe Colom ( amb el número tres a la fotografia del 1.976 ) que està exposat en aquesta capella.


 
Al Museu d'escultura en pedra es podien veure els caps de tres apòstols de la Porta dels Apòstols de la Seu Vella, obra de Jordi Safont. Lleida mitjans del segle XV. D'esquerra a dreta a la propera fotografia:
1.- Cap de Sant Pau, amb número d'inventari MDL 533.
2.- Testa de Sant Pere, amb número d'inventari MDL 532. Des del 2.003 es troba a la Seu Vella.
3.- Cap de Sant Jaume el Menor, amb número de registre MDL 531.
 

M'explica la Meritxell que si no hi havia el cap de Sant Jaume el Major, és perquè segurament en aquell moment es trobava a la Seu Vella, sagristia de la qual funcionà com a museu de fons lapidari. A les properes fotografies podeu veure la testa de Sant Jaume el Major que està al Museu de Lleida.



Per acabar, a la propera fotografia podeu veure a més a més de les creus de terme i els capitells, les peces següents:
1.- Fragment de sepulcre de la Seu Vella no documentat ni identificat, del segle XVI amb el número d'invetari MDL 527. Com podeu constatar en aquest fragment hi ha esculpides unes cames. Fins al genoll les cames estan cobertes amb una armadura molt ben treballada.
2.- Mare de Déu de la primera meitat del segle XVI de pedra policromada. Amb el número d'inventari MDL 524 mesura 77 X 33 X 23 centímetres.
3.- Sepulcre gòtic del bisbe Ponç de Vilamur, de mitjans del segle XIV, c. 1.340, atribuït a Guillem Seguer. Actualment el podeu veure a la Seu Vella. L'any 2.022 fou exposat a Burgos a "Las Edades del Hombre".


A la fotografia següent podeu observar el jacent i part del relleu funerari del sepulcre gòtic del bisbe Ponç de Vilamur del segle XIV que trobareu a la Seu Vella.

 
Però aquestes fotografies de l'any 1.976 no són les primeres que publico al blog sobre el Museu d'escultura en pedra. A l'entrada " Arxiu Gavín: Inventari d'esglésies de Catalunya ( 12 )" , del setembre del 2.021, ja vaig ensenyar-vos algunes fotografies d'aquest museu. Molt aviat observarem  detalladament al blog les fotografies que Josep Maria Gavín hi va fer l'any 1.979.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 9 de gener del 2023

El salí de Cambrils ( i 3 ).

Amb l'entrada d'avui tanco la visita virtual al salí de Cambrils, del que hi ha constància documentada del seu funcionament l'any 1.780, l'any 1.963 aturà la seva activitat i l'any 2.000 s'inicià la restauració.
A la primera entrada vàrem visitar la zona d'evaporació superior, coneguda com El Salí o Font Salada. A la segona entrada resseguirem la sendera que va de la zona d'evaporació superior a la zona d'evaporació inferior ( Les Cabanetes ), observant atentament els seus molins ( fariner, de pinso i pelador ). 


Deixem la bassa d'aigua salada on acaba la canalització de fusta que baixa l'aigua des de la Font Salada per apropar-nos a les instal·lacions del salí de Cambrils. Si anem a l'esquerra entendreu ràpidament el text escrit a la casa de fusta en el que després de donar-nos la benvinguda ens diu "Banya't amb l'erergia dels Pirineus".  
 
 
És la piscina d'aigua salada, que està plena de fulles perquè les instal·lacions a l'hivern estan tancades. Té una profunditat de vuitanta centímetres i una alta concentració de sal que arriba als 300 brams per litre d'aigua. Penseu que la concentració de la Mar Morta és d'uns 350 grams de sal per litre d'aigua i la de la Mar Mediterrània d'uns 38 grams per litre.


Si deixem la piscina salada i anem a la dreta trobarem primer les antigues eres esglaonades d'evaporació amb les seves rajoles d'argila. A la propera fotografia podem veure la més propera a la piscina salada, amb unes estructures de fusta que no tenen res a veure amb l'obtenció de sal sinó que formen part del solàrium de la piscina.


Baixant trobem la segona era d'evaporació, en molt mal estat com podeu constatar a la fotografia. Moltes de les rajoles d'argila estan trencades.


La tercera era esglaonada està restaurada i és en la que actualment s'evapora l'aigua de la Font Salada. Com podeu observar a la dreta de la propera fotografia, les rajoles d'argila són noves i més grans. La sal obtinguda s'asseca, s'emmagatzema, es mol per deixar-la preparada pel consum.


Acabo de baixar i faig la fotografia que ens permet veure els grans murs de pedra de les eres esglaonades de fins a cinc metres d'alçària. A la part superior dreta hi ha la pèrgola de fusta de l'aparcament que també podeu observar a la segona fotografia de l'entrada d'avui.


La superfície de les eres d'evaporació de les dues zones del salí de Cambrils tenen 5.100 metres quadrats dels que 1.800 corresponen a El Salí o Font Salada ( zona superior ) i 3.300 a Les Cabanetes ( zona inferior ).
Si continuem baixant trobem el nou magatzem de sal ( edifici de l'esquerra ) i l'antic molí de sal ( el petit edifici de la dreta ). Recordeu que l'altre magatzem i molí de sal estan a la zona d'evaporació superior, on actualment hi ha la casa de turisme rural La Borda del Molí.


Tornem a l'entrada del magatzem per fer mitja volta i tornar a pujar per la sendera de les eres esglaonades però ens aturarem a observar detalladament l'edifici que podeu veure al centre de la propera fotografia, l'antiga teuleria.


El petit plafó informatiu que podeu veure a la part superior central de la fotografia següent ens il·lustra: "La llenya amb la què es coïa l'argila procedia del bosc de l'obaga del Bartolo, també propietat del salí. Per salvar el profund desnivell del canal del riu, el transport dels trons es feia per mitjà d'una sirga i d'un dispositiu aeri que els fixava.
 
 
El lloc d'ubicació d'una teuleria depenia de la disponibilitat de la matèria primera, o sigui, la terra i l'aigua, i l'ergia: la llenya".


A la fotografia anterior podeu veure la graella, construïda amb obra, que es troba a sobre de la volta. Al seu damunt s'hi posaven les peces per coure.


Surto un moment del centre de la teuleria per mostrar-vos l'olla o foganya que és el lloc on es fa el foc per coure les peces d'argila de les eres d'evaporació. M'acotxo i, vigilant de no caure a l'interior, faig les dues fotografies següents en les en que podeu veure l'interior.


Inclinant la càmera fotogràfica faig el contrapicat que ens permet observar la volta feta amb maons sense coures. Al fer la volta es deixaven una colla de forats, ben repartits, per on passaven el foc i el fum a la cambra superior.


Al fer les eres d'evaporació les juntes entre les rajoles s'unien entre si amb argila pastada perquè la sal corroeix el ciment.
Quan s'havien preparat prou peces, s'omplia la foganya i s'encenien els feixos de llenya que cremaven un o dos dies. Després es tapava la càmera de cocció durant set o vuit dies fins que es refredaven les peces.


Abans de marxar, a l'edifici que podeu veure a l'esquerra de la teuleria, trobem una plana en la que hi podem llegir:
"Ajuntament d'Odèn.
Complex de Molins i Salines de Cambrils.
Inici de la restauració: novembre de 2.000.
Acabament de la restauració: març de 2.015.
Inauguració oficial: 10 de juny de 2.015."


Marxem del salí i tornem a la carretera L-401. No hem d'oblidar mentre continuem el nostre periple per la comarca de Solsonès que aquesta carretera que ens regala un paisatge espectacular fou construïda cap al 1.950 pels condemnats a treballs forçats després de la Guerra Civil...
Atentament.
Senyor i