dissabte, 26 d’octubre del 2024

Cristóbal Balenciaga Museoa ( 2 ).

Després recórrer perimetralment els edificis del Cistóbal Balenciaga Museoa de Getaria i quedar bocabadats a l'accedir-hi, a l'entrada d'avui pujarem alts tres grans volums suspesos on s'exposen les peces creades pel genial modista basc.  


Ja vaig explicar-vos la gran diferència entre l'atri, un espai ple de llum natural, i aquests volums suspesos que són totalment foscos ( sense gens de llum natural ) amb només la il·luminació dissenyada per l'estudi La Invisible que té cura de la conservació de les peces exposades.


Cristóbal Balenciaga quan era petit acompanyava a la seva mare Martina Eizaguirre, que era costurera, a les nombroses visites que feia al Palacio Aldamar, la residència d'estiu dels marquesos de Casa Torre. El seu pare, José Balenciaga, que era pescador, va morir quan ell només tenia onze anys. Els marquesos de Casa Torre foren mentors de Balenciaga en els seus primers anys de trajectòria professional.
A l'esquerra de la fotografia anterior  en primer terme podeu veure l'abric de nit en gazar verd del 1.958. El gazar és un tipus de teixit d'aspecte regi i semitransparent amb tacte uniforme molt emprat per Balenciaga. A la dreta hi ha el conjunt de nit del 1.965 en tafetà tornassolat verd amb brodat de pedreria de Goby. El tafetà és una tela prima de seda llisa i llustrosa.


A les sales, a més a més de la il·luminació, està controlada la temperatura i la humitat. Balenciaga afirmava: "Un modisto debe ser arquitecto de la forma, pintor para el color, músico para la armonía y filósofo para la medida".
A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha el vestit de núvia del 1.958 amb encaix blanc brodat amb cintes d'organza ( una mena de mussolina ) de Marescot. El de la dreta, també del 1.958, és un vestit de nit en punta morada brodat amb cintes d'organza de Marescot.


Ja vaig explicar-vos a l'entrada "El plaer de passejar pel Chillida Leku ( 1 )" que la padrina materna d'Eduardo Chillida, Juana Eguren, era la propietària de dos hotels de Donostia que Balenciaga visitava sovint acompanyat de gent important del món de la moda. Juana fou un puntal molt important per al modista en el moment de deixar Getaria. L'animà a viatjar a París per fer realitat la seva vocació. Cristòbal Balenciaga i Eduardo Chillida i l'escultor donostiarra li dedicà l'obra d'acer corten Homenaje a Balenciaga del 1.990.


Al sortir del primer volum suspès, mentre anem fins al següent podem observar des d'una perspectiva diferent els murs de vidre de tancament del gran edifici sinusoïdal de secció trapezoïdal.
 

Abans d'entrar en el segon volum suspès faig la fotografia següent de la xapa retallada d'estampat floral, la pell exterior de la doble pell d'aquests volums expositius.
 
 
La meva visita coincidí amb l'exposició Balenciaga Carácter que reuneix obres de la col·lecció del museu que sintetitzen els elements distintius d'una de les cases d'Alta Costura més influent del segle XX.


A l'esquerra de la fotografia anterior hi ha un conjunt de tafetà de seda negra del 1.949 i a la dreta un vestit de nit en gro de Nàpols de color marfil del mateix any. El gro és un teixit de seda amb gra superficial que li fa perdre brillantor.


L'estudi La Invisible s'encarregà del disseny de la il·luminació pensant amb l'ambient de cada sala i de cada peça exposada buscant en tot moment les millors condicions lumíniques per a l'òptima conservació de les peces. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu veure el projecte a la seva pàgina web.
A la propera fotografia el protagonisme és pel vestit de nit de gazar blau grisenc adornat amb pètals d'organza del 1.966.


Les  toiles de cotó dels anys 1.962 i 1.964 són els protagonistes de la fotografia següent. Una toile és la mostra d'una peça confeccionada amb material econòmic. Les toiles s'empraven com matriu del model perquè se les emprovessin les clientes abans de fer la peça en el teixit definitiu. A la fotografia constatareu el minimalisme constructiu i l'efecte envolupant que caracteritza bona part de la modisteria de Balenciaga dels anys seixanta.
 
 
L'any 1.937 Cristóbal Balenciaga es traslladà a París. L'etapa parisenca el consagrà com un dels dissenyadors més influents de la història. Les seves creacions es basen en la comoditat i la puresa de les línies. Quan al 1.968 l'Alta Costura començà a perdre pes i s'imposava el prêt-à-porter, Balenciaga es retirà.


Sortint del segon volum suspès tornem a deixar la il·luminació dissenyada per l'estudi La Invisible per tornar, momentàniament, a la llum natural que omple el museu( exceptuant els espais expositius ).
 
 
Entrem al tercer i últim volum suspès per gaudir de les genialitats de Cristóbal Balenciaga i tornem a canviar d'il·luminació.


A les fotografies anterior i propera podem mirar i admirar el vestit de nit de setí negre amb dues bandes de setí de color marfil. Aquesta magnífica escultura és del 1.943.


L'objectiu del Cristóbal Balenciaga Museoa és preservar i incrementar les col·leccions i fer-les més accessibles i obertes. Des del 2.014 el museu té oberta una línia d'investigació anomenada "Las manos que cosen" que vol identificar i posar en valor l'aportació de les persones que al llarg dels anys treballaren per a Balenciaga. Es volen preservar les tècniques de l'ofici que empraven als seus tallers i conèixer dades sobre la personalitat de Balenciaga des de la perspectiva dels seus col·laboradors. 

 
La fotografia anterior és del vestit de núvia en gazar de color marfil del 1.967. Podeu constatar en els dos vestits de núvia que us he ensenyat que els seus dissenys nupcials eren trencadors.
Al sortir del tercer i últim volum suspès els murs de vidre que tanquen l'impressionant edifici ens deixen molt clar on anem...


Avançant uns metres més i girant a la dreta accedirem al Palacio Aldamar on ens espera, a la proera entrada dedicada al museu, l'exposició temporal "Josep Font. Belleza e inquietud" tot un paler per a la mirada.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 22 d’octubre del 2024

Romans a Ponent ( 4 ).

A l'àmbit "Aigua, vida i higiene a les ciutats" s'explica que la cultura de Roma fou una cultura de l'aigua. Es van construir aqüeductes, fonts, canonades, pous, canalitzacions i termes.
 
 
Una xarxa soterrada de canals i clavegueres distribuïa l'aigua neta per tota la ciutat i recollia l'aigua bruta. Gràcies a l'aigua hi havia molta higiene corporal i els ciutadans gaudien de l'oci de les termes.
A la fotografia anterior d'un dels plafons de l'exposició podeu veure la canonada amb una vàlvula de plom de purga d'aire en un carrer de l'antiga Iesso. En una de les vitrines hi havia el registre i purgador de plom d'una canonada de la fotografia anterior del plafó que és del segles I - II dC. Parc Arqueològic de Iesso. Museu de Guissona.


A les ciutats romanes lleidatanes s'han trobat pous amb les parets de pedra molt ben encaixades que baixen fins a trobar l'aigua.


A la fotografia anterior podeu veure el dibuix en el que els lleidatans de fa dos mil·lennis treuen aigua d'un pou amb el brocal motllurat com el que hi havia a l'exposició.
 
 
Les fotografies de detall anterior i següent són del brocal motllurat d'un pou de la primera meitat del segle I dC trobat al Pla de les Forques ( Juneda ).


A Iesso als pous excavats s'hi han trobat objectes molt ben conservats  com la galleda de fusta del segle II dC que estava exposada en una vitrina. Parc Arqueològic de Iesso, Pou 2.017. Museu de Guissona.


A la Vil·la del Romeral ( Albesa ) s'hi va trobar el brollador d'una font amb la imatge de Medusa. És del segle II - III dC i està custodiat al Museu de Lleida.


A més a més de la higiene corporal, amb l'invent romà de les termes l'aigua era fonamental per l'oci dels ciutadans. Els homes i les dones s'hi banyaven en horaris diferents, feien exercici, llegien, descansaven,  xerraven, feien negocis...
Les d'Ilerda, construïdes al segle I dC, cap a l'any 100 ja havien estat substituïdes per un complex de 2.400 metres quadrats. Un espectacular equipament públic i lúdic.
 

A l'esquerra de la fotografia anterior del carrer Cardenal Remolins de Lleida hi ha la tàpia que separa el carrer de les restes de les termes públiques d'Ilerda. Al fons de la fotografia es veu parcialment l'estació ferroviària Lleida-Pirineus. A l'exposició es podia veure el mosaic del caldari de les termes lleidatanes.


A la fotografia anterior de detall podeu observar una part d'aquest mosaic del segle II dC i la fotografia següent ens permet veure'l sencer.
 

Aquest mosaic, que normalment està custodiat a l'Arxiu Arqueològic de Lleida ( Ajuntament de Lleida ) , el vàrem observar detalladament a l'entrada "L'arxiu arqueològic de Lleida ( 3 )" del juliol del 2.016. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior ho podreu recordar. 


Els acabats de les termes eren luxosos, amb mosaics, columnes, fonts... Els paviments i les motllures estaven fets amb marbre de diferents punts de la Mediterrània. A la propera fotografia podeu observar els marbres de revestiments i decoració del segle II dC de les parets de les termes públiques d'Ilerda. Arxiu Arqueològic de Lleida ( Ajuntament de Lleida ).

 
Les tres ciutats romanes de Ponent no tenien amfiteatre ni circ, i sembla que tampoc teatre. Les termes eren el lloc de lleure.


A les termes d'Ilerda s'hi accedia des del cardo ( el carrer que anava en sentit nord-sud a les ciutats romanes ) a través d'un tram porticat amb botigues. Del vestíbul s'anava al vestidor des d'on podies accedir a la palestra ( gimnàs per a l'exercici físic ) o als banys. A la zona de banys hi havia tres piscines: una al frigidari ( sala de banys freds ), una al caldari ( sala de banys calents ) i una exterior.


La fotografia anterior és del plafó explicatiu de les termes d'Ilerda en el que es podia veure la reconstrucció general del complex termal de la ciutat.
La fotografia següent és de la restitució 3D de les termes d'Iesso del segle I dC, ja ampliades, reformades i modernitzades.


Les termes d'Iesso foren construïdes entre l'any 70 i el 50 aC i posteriorment es van ampliar. Des del carrer es trobava una palestra amb una piscina exterior. A l'edifici dels banys hi havia primer les sales fredes, amb una altra piscina, i després les sales calentes.
A la propera i última entrada dedicada a l'exposició observarem els àmbits de la domus i la vida quotidiana, l'economia i la mort.
Atentament.
Senyor i

divendres, 18 d’octubre del 2024

Romànic cerdà ( 5 ).

Si a l'entrada anterior dedicada al romànic cerdà vàrem enfilar-nos a un petit cingle per gaudir de l'església de Sant Julià ubicada a Pedra ( una de les disset entitats de població del municipi de Bellver de Cerdanya ), a la d'avui -sense marxar d'aquest municipi- anem fins a Talló una altra de les seves entitats de població on ens espera l'església de Santa Maria.  


A la part interior esquerra de la fotografia anterior podeu veure una de les portes d'accés al cementiri al que després d'accedir-hi faig la fotografia següent en la que podeu observar millor la torre campanar del segle XVII.
 
 
Coneguda com la Catedral de la Cerdanya aquesta església del segle XI fou una de les més importants del pagus Tollonensis ( antiga divisió del territori cerdà documentat l'any 941 ) i potser de tota la Cerdanya. Un document de l'any 1.098 explica l'establiment d'una comunitat canonical agustiniana. Parla d'una dotació de béns a l'església que  va fer el comte Ramon I de Cerdanya cap al 1.060. 


Al segle XIII es transforma en l'ardiaconat de Cerdanya fins que al segle XVI la comunitat es trasllada a Bellver. La comunitat s'extingeix al segle XIX i Santa Maria es transforma en parròquia rural i centre de culte marià.
Vaig al fons del cementiri per poder fer les fotografies anterior i següent en les que podeu observar el mur nord i el campanar. Els contraforts semicirculars, no gaire habituals al romànic català, són dels segles XII i XIII quan es construí la nau.


El gran campanar de torre, de tres cossos, està coronat per una torratxa octogonal amb coberta piramidal. Fins a la cornisa de la cel·la ( lloc on hi ha les campanes ) mesura 22 metres d'alçària. Si li sumem la torratxa arriba als 30,84 metres.
 
 
Entre el mur nord de l'església i els nínxols del cementiri hi ha un petit espai que em permet mostrar-vos sencer un dels contraforts semicirculars.
Surto del cementiri per resseguir perimetralment l'església i mostrar-vos l'absis de mitjans del segle XI, la part més antiga de Santa Maria.


Cobert amb volta de quart d'esfera està decorat amb un fris d'arc cecs sostinguts per mènsules triangulars i té a la part alta tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada.
Giro cua i torno al frontispici que observarem detalladament abans d'entrar a l'interior de la Catedral de la Cerdanya.


A la part superior central hi ha un ull de bou flanquejat per dues finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada que podeu apreciar millor a la fotografia següent. Les finestres de doble esqueixada faciliten l'entrada de llum de l'exterior gràcies a l'eixamplament esbiaixat dels brancals i la llinda. Corona el frontispici un campanar de cadireta amb dos ulls, sense campanes.
 
 
Un porxo de construcció posterior protegeix l'entrada a l'església per la porta d'arc peraltat que està emmarcat per un altre de dovelles primes i llargues.
 
 
Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera, amb més detall, les fulles de fusta de la porta estan guarnides i reforçades per un conjunt de ferramentes de tradició medieval.


Entrem a l'església de planta trapezoïdal, d'una sola nau ( dels segles XII-XIII ) capçada per un absis semicircular del segle XI.
 
 
M'apropo al presbiteri, em giro i faig la fotografia anterior en la que podeu observar part de la coberta apuntada d'obra cuita datada a l'època moderna, sota una coberta de fusta. També hi podeu veure les arcades laterals apuntades i l'escala que hi ha a l'esquerra per enfilar-nos al senzill cor amb balustrada de fusta.

La nau, que és més baixa que el presbiteri, està dividida en quatre trams separats per arcs torals que coincideixen amb els contraforts exteriors de secció semicircular que hem vist abans.
Anem fins a l'escala que ens permet pujar fins al cor des d'on observarem la coberta i la nau de l'església  a vista d'ocell. 


Ja enfilats al cor tenim a tocar la part superior de les arcades laterals i a línia d'arrencada de la volta apuntada de la nau. També hi ha unes cadires i un harmònium de fabricació francesa.


M'hi apropo per fer-li la fotografia següent. A l'harmònium hi podem llegir:" Alphonse Rodolphe. Facteur d'orques. 35 rue S. Honor. Ancien Chef d'atelier de la maison FOURNEAUX. Paris ".


Aixecant la mirada podem observar en primer terme  coberta apuntada de la nau de l'època moderna i , al fons la coberta de canó de mig punt del presbiteri.


Apropant-me a la balustrada de fusta faig la fotografia del presbiteri en la que podeu veure les tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada que hi ha a la part superior de l'absis.


Baixo del cor i vaig fins al presbiteri per fer la fotografia en la que podeu constatar com la llum natural entra per les tres finestres d'arc de mig punt de doble esqueixada il·luminant l'altar major.
 
 
Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us puc mostrar millor la talla romànica policromada, de vuitanta-nou centímetres d'alçària, del segle XIII i restaurada al segle XIX. La Mare de Déu asseguda en un tron sosté sobre els genolls al Nen Jesús, coronat, que amb la seva mà dreta ens beneeix. La corona de la Mare de Déu fou afegida posteriorment.

 
Deixem la Catedral de la Cerdanya, que fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1.993, per continuar gaudint del patrimoni cerdà en properes entrades.
Atentament.
Senyor i