Santa Cristina de Lena.

Continuant el nostre periple per l'art preromànic asturià a l'entrada d'avui marxem d'Uviéu per anar al conceyu de Llena. Deixem la A-66 ( Autovia Ruta de la Plata ) per la sortida 59 i anem cap a Pola de Lena, la parròquia més gran del conceyu i la seva capital. Seguint les indicacions de Santa Cristina de Lena passem pel pont de la A-66 i en pocs minuts trobem un petit aparcament. Ara toca enfilar la sendera que ens deixarà a tocar de l'església ubicada a la parròquia de San Lorenzo de Felgueras.

L'emplaçament de la petita església es troba en un entorn geogràfic en el que hi ha assentaments de castres ( poblats fortificats propis de finals de l'edat del bronze i del ferro ) i assentaments romans. Ens apropem a Santa Cristina caminant per una via romana.

A les fotografies anterior i següent podeu veure les façanes est i sud amb els espais de planta rectangular adossats al centre de cada façana.

A l'església no hi ha cap inscripció fundacional de consagració i no es menciona a cap de les cròniques medievals de l'època.

Els primers documents que expliquen detalladament l'estat de l'església no els trobem fins al segle XVIII, però està clar que té relació amb les obres del monte Naranco però amb una decoració més rústega.

L'estructura de Santa Cristina de Llena és diferent del model de planta basilical de tres naus típica de les esglésies de la monarquia asturiana, exceptuant la de Santa María de Bendones .

La nau única rectangular, de deu metres de llarg per sis metres d'ample, té adossats simètricament al centre de cada façana quatre espais de planta rectangular. El turonet està coronat per la petita església de planta cruciforme.

A la fotografia anterior de detall el protagonisme és per a la petita finestra trífora amb dues petites columnes i dues semicolumnes. Les columnetes tenen el fust llis i els capitells estan esculpits. A la fotografia següent podeu veure quatre dels sis contraforts de la capçalera adossada al mur est.

 

 

Vaig a l'esquerra per mostrar-vos la façana sud d'aquesta capçalera i els deus dos contraforts. Les gelosies de la part superior de les façanes est i oest són una reproducció de les originals que estan custodiades al Museo Arqueològico de Asturias d'Uviéu ( Oviedo ).

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior i a la propera de detall a la part superior de la façana, entre la part final dels contraforts, hi ha una petita finestra amb forma de petxina a l'arc de mig punt. Molt posterior a la construcció de l'església, possiblement és una finestra reaprofitada barroca.

Unes passes més a l'esquerra i puc mostrar-vos a la façana sud i a l'espai adossat al seu centre. Hi podeu veure dos contraforts (un parcialment ) de la part esquerra de la façana i quatre de l'espai adossat, de menys alçària que els de la façana.

Girem cua per anar a la façana nord per observar a la fotografia de detall la finestra trífora que hi ha entre els dos contraforts, que a diferencia de la que hem vist abans a la capçalera, les columnes sostenen tres arcs de mig punt.

Malgrat la falta de documentació i de cap inscripció fundacional de consagració es creu que la petita església fou edificada durant el regnat de Ramiro I d'Asturias ( 842 - 859 ). També podria ser que Ramiro I reformés un temple visigot anterior.

Després de resseguir perimetralment l'església ens situem frontalment davant de la façana occidental en la que al cos adossat hi trobem la porta adovellada d'arc de mig punt que es recolza sobre dobles columnes entregades amb fust i capitell llis. Dos contraforts flanquegen la porta

Després del petit vestíbul amb volta de canó trobem la tribuna reial a la que podem accedir per l'escala que hi ha a la dreta.

Enfilat a la tribuna reial faig la fotografia següent en la que, a vista d'ocell, quedareu bocabadats amb l'arcada de l'iconòstasi, el petit mur decorat que separa el santuari de la nau.

 

 Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor les cinc gelosies de pedra. D'esquerra a dreta, la primera en forma de creu ( sobre la part superior de l'arc lateral nord ). Peça reaprofitada d'una làpida funerària amb malla reticular de rombes ( al carcanyol de l'arc lateral nord i l'arc central ). Calada amb finestres amb arc de ferradura ( sobre la clau de l'arc central ). Calada amb una malla reticular de rombes  ( carcanyol de l'arc central i l'arc lateral sud) i en forma de creu ( part superior de l'arc lateral sud ).

La propera fotografia de detall és de la gelosia reaprofitada d'una làpida funerària en la que hi ha una inscripció en la que s'hi pot llegir: "...o[cloc]o sipul(tus) e[s]t/... T[el]lu(us)/...marcias in era DCLXXXI" ( en aquest lloc [o túmul] fou sepultat Telio en...març, a l'era de 681 [ 643 d. de C].

Si dirigeixo la mirada a l'esquerra puc mostrar-vos les arcades cegues d'arc de mig punt del mur nord. En el segon carcanyol hi ha un medalló.

A la fotografia següent el protagonisme és per a les arcades cegues d'arc de mig punt del mur sud amb dos medallons als carcanyols.

Abans de baixar de la tribuna reial aprofito per fer la fotografia de la volta de canó que està reforçada per quatre arcs torals, també anomenats feixons. Aquesta volta fou restaurada l'any 1.893.

Baixo de la tribuna reial i des del centre de la nau faig la fotografia en la que podeu constatar que la capçalera està elevada un metre respecte al terra de la nau. A diferencia de la típica distribució en l'arquitectura preromànica asturiana en la que predomina la capçalera tripartida, a Santa Cristina de Lena només hi ha un absis amb volta de canó reforçada per un arc toral. Flanquegen l'absis uns grans arcs cecs de mig punt als murs laterals.

M'apropo al cancellum ( ampit ) format per dues plaques unides per una barrotera central que tanca la part inferior de l'arc central de l'arcada de l'iconòstasi. Les peces d'aquest ampit, reaprofitades, podrien ser de l'època visigoda.

 

A més a més de l'exquisida decoració feta a talla de bisell, a l'ampit hi ha una inscripció. Els caràcters gravats a cada peça corresponen a èpoques historicoartístiques diferents.

 

 A la part superior de la peça de l'esquerra ( fotografia anterior ) hi podem llegir: OFFERET FLAINVS ABBA / IN (h) ONORE APOSTOLOR ( um ) D (e)I. Aquest text continua a la peça de la dreta ( fotografia següent ): S( an ) C (t) OR (um ) PETRI PAVLI.

A més a més a la dreta de la placa de l'esquerra, tocant a la barrotera central, hi ha una inscripció en lletres visigodes gravades en sentit vertical. A la part superior de la barrotera, gravada amb caràcters d'influències mossàrabs hi podem llegir: ANTISTI SAN(C)TI...

Es poden traduir per: "L'abat Flabi l'ofereix en honor dels apòstols del Senyor, els sants Pere i Pau. El sant bisbe...".

 

A tocar del cancellum, aixecant la mirada, faig la propera fotografia en la que podeu observar parcialment  en primer terme les gelosies de pedra de les arcades de l'iconostasi i dos capitells de tradició coríntia reaprofitats. Darrere, els capitells troncopiramidals, els fusts de les columnes amb decoració de soguejat helicoïdal i dos medallons als carcanyols. Al fons, la volta de canó de l'absis i la finestra trífora de la façana est.

Vaig a la dreta i enfilo la petita escala de pedra adossada al mur sud per observar l'arcada mural cega del nivell superior, darrere de l'iconòstasi.

Baixo les escales i anant a l'esquerra enfilo les del mur nord per mostrar-vos parcialment l'absis des d' una altra perspectiva.

La fotografia de detall és d'un dels capitells troncopiramidals en els que a la cara frontal veiem dos lleons afrontats amb el cap girat cal al llom i a les cares laterals, a l'interior de triangles isòsceles, figures humanes recolzades en un bastó. Vàrem veure capitells similars a Santa María del Naranco.

Girem cua i sortim de Santa Cristina de Lena per continuar en properes entrades el petit periple pel Principat d'Astúries gaudint del seu patrimoni.

Atentament.

Senyor i

La Galleria dell'Accademia (1).

La visita comença per la Sala del Colosso, que fou totalment remodelada al desembre del 2.013 per acollir bona part de les pintures del segle XV i principis del segle XVI. Al centre de la sala hi ha l'espectacular  maqueta de terra cruda ( barreja d'argila, palla i fibres naturals ) feta per  Jean de Boulogne, anomenat Gianbologna, de l'escultura en marbre El rapte de les Sabines ( Ratto delle Sabine ).

L'obra, feta l'ant 1.581, és el model original preparatiu de l'escultura de marbre que hi ha a la Loggia dei Lanzi a la Piazza della Signoria. Aquesta loggia  des del segle XVI és un lloc d'exposició d'obres escultòriques, tot un precedent dels museus.

Fa uns anys un grup de borratxos van enfilar-se a l'escultura per posar a la mà de la jove una ampolla buida causant danys considerables...

El grup escultòric, que mesura quatre metres i deu centímetres, està fet en un únic bloc de marbre. Hi ha tres personatges nus. Un home jove aixeca a una dona que lluita per alliberar-se. Entre les cames del jove hi ha un home vell vençut i desesperat.

Com podeu constatar a la primera fotografia de l'entrada d'avui, les parets de la Sala del Colosso acullen pintures segle XV i principis del segle XVI, provinents d'esglésies i convents de Florència,  de Paolo Uccello, Sandro Botticelli, Domenico Ghirlandaio, Perugino...

 

 

A la fotografia anterior i a les properes de detall podeu mirar i admirar la pintura al tremp sobre taula del 1.450 "Danza in una festa nuziale ( Cassone Adimari )", de 303 X 88,5 centímetres. En el Renaixement il Cassone fou un complement essencial del mobiliari de les habitacions. Normalment era un regal de noces que l'espòs feia a la seva esposa. El cassone servia per emmagatzemar tots els objectes que la núvia havia fet per al seu matrimoni (llençols brodats, cortines...) i part del seu dot per transportar-los a la seva nova casa després del casament.

A l'esquerra de la propera fotografia de detall veiem la Loggia del Bigallo en la que hi ha criats que porten menjar. Aquesta loggia està a la cantonada de la via de Calzaiuoli i la Piazza del Duomo. Fixeu-vos que els criats estan pintats més petits que els nobles convidats a les noces...

Probablement fou un encàrrec de la noble família florentina Adiami. Alguns experts afirmen que la pintura no és la part frontal d'un cassone sinó una spalliera, el revestiment de fusta que s'emprava sovint durant el Quattrocento per revestir les parets de la cambra nupcial. La taula de fusta fou pintada l'any 1.450 per Giovanni de Ser Giovanni, conegut com  Lo Scheggia ( 1.406-1.486).

L'escena pintada representa el tram final, el més proper a la catedral, de la via dei Calzaiuoli de Florència. Aquest important carrer va de la via Porta Rossa, gairebé a tocar de la  Piazza della Signoria,  fins a la Piazza del Duomo. 

Al fons de les dues fotografies anteriors i a la propera podeu observar, parcialment tapat pel gran tendal de ratlles, il Battisterio di Sant Giovani   que fou consagrat l'any 1.059 pel papa Niccòlo II i que potser es fruit d'una ampliació d'un baptisteri primitiu dels segle IV - V.

A la dreta del baptisteri hi ha un tram de muralla amb l'antiga Porta di Balla, que era molt important perquè per ella hi passaven les bales de llana. Davant la porta hi ha un pou i una loggia que ja no existeixen. D'aquesta antiga porta no en queda cap resta perquè a principis del segle XVI a la zona s'hi va construir molt. Una de les portes laterals del Duomo ( Cattedrale de Santa Maria del Fiore ) encara s'anomena Porta di Balla.

 

 

Fem un gran salt en el temps i a la propera fotografia podem observar il Battisterio di Sant Giovani  cinc-cents setanta-cinc anys després de que el pintés Lo Scheggia.

 

 

Antigament la via dei Calzaiuoli, en la que s'inspira l'escena, s'anomenava Corso Adimari perquè en el tram representat hi havia cases propietat dels Adimari.

A les festes de noces hi van anar quatre-cents convidats. Penseu que en aquella època Florència tenia cinquanta mil habitants. Alguns membres de la poderosa família Adimari eren líders dels güelfs, per aquest motiu era una família odiada pels gibelis.

Les dues properes fotografies, encara amb més detall, ens permeten adonar-nos de com Lo Scheggia va treballar en la representació del ric vestuari dels convidats a les noces.

Per pintar les teles precioses emprà plata, or per representar als luxosos vestits fils de plata i daurats entrellaçats en impressionants patrons de brocat, i el gravat amb punxó que dona sensació de volum.

 

 

L'obra va arribar a la Galleria dell'Accademia l'any 1.826 amb el nom Cassone Adimari. Segons la tradició representa les noces de Boccaccio Adimari i Lisa Ricasoli celebrades l'any 1.420. Però per l'estil alguns experts afirmen que l'obra podria representar les noces dels Adimari-Martelli celebrades vint anys després.

Giovani di Ser Giovanni era el germà petit de Tommaso di Ser Giovanni di Mòne di Andreuccio Cassài, conegut com Masaccio, un dels iniciadors del Renaixement a Florència.

A la fotografia de detall anterior es port apreciar molt bé la roba típica de la burgesia florentina del Quattrocento.

Deixem la Sala del Colosso i continuem la visita per la Galleria dei Prigioni en la que és inevitable sentir un crescendo d'emocions al caminar a tocar dels colossos inacabats de Michelangelo. Al fons, sota la claraboia, ja a la Tribuna de David, ens espera el cim de la perfecció escultòrica.

A la propera entrada dedicada a la Galleria dell'Accademia observarem detalladament la Galleria dei Prigioni i la Tribuna del David.

Atentament.

Senyor i

Cinquena coberta...

El pintor i poeta alemany Carl Spitzweg és l'autor de l'oli sobre llenç de 49,5 centímetres d'alçària i 26,8 centímetres d'amplària Der Bücherwurm, que literalment podem traduir com El cuc dels llibres però que es coneix per El ratolí de biblioteca.

Font fotografia. Wikimedia Commons.

 

És una obra típica del període Biedermeier, comprés entre 1.815 i 1.848, a Alemanya i Àustria  que contrasta amb l'època romàntica que el precedí. Spitzweg va fer tres versions de l'obra, la primera al 1.845. Al voltant de 1.850 en va pintar una altra còpia i la segona còpia és del 1.853. El quadre és una burla del caràcter introspectiu i conservador de l'Europa de finals de les guerres napoleòniques, representada en un vell savi poc interessat pels afers del món.

Al juny del 2.008 us recomanava el llibre d'Editorial Moll "L'home manuscrit" de l'escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli i Mateu. Guanyador del Premi Mallorca de Narrativa 2.006, Baixauli presentà el llibre amb el pseudònim Etcètera. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la coberta del llibre el protagonista és El ratolí de biblioteca. El llibre és la història d'un misteri en la que el protagonista mentre va estirant el fil de la seva recerca personal ens submergeix en el fet de ser lector i ens fa gaudir del nostre paper com a tal.

Al juliol del mateix any, a l'entrada "Cobertes bessones" us mostrava el llibre de 451 editores Libro de libros amb el quadre de Carl Spitzweg a la coberta. Un llibre de textos imprescindibles en el que el protagonista és el llibre, acompanyats d'il·lustracions dels grans genis de la pintura, , coordinat per Javier Azpeitia.

 

 

Al comprar el llibre d'Ediciones Eneida "El narrador de cuentos" del novel·lista britànic Hector Hugh Munro ( Saki ) em sorprengué tornar a trobar a la coberta el quadre del pintor i poeta alemany... Saki ens explica al llibre una sèrie de contes irònics, paradoxals, crítics i molt divertits. La majoria d'aquests contes estan ambientats a l'Anglaterra victoriana. Al març del 2.010 a l'entrada "Ja no són bessones !" en feia un petit comentari.

 

 

Quan durant la meva estada a Urueña, una petita vila medieval emmurallada de la província de Valladolid amb cent vuitanta-nou habitants en la que podeu trobar dotze llibreries i cinc museus, no em podia imaginar la sorpresa que m'esperava. Gaudint de la pau, el paisatge i la proposta cultural, mentre remenava a la Librería Alcaraván la primera que obrí a Urueña l'any 1.992 quinze anys abans que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro, vaig quedar bocabadat...

Us ho vaig explicar l'agost del 2.010 a l'entrada "Façanes literàries ( 3 )" , una de les cinc entrades que he dedicat a Urueña.

El llibre "Enfermos del libro. Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas" de Miguel Albero Suárez editat per la Universidad de Sevilla, també tenia a la coberta El ratolí de biblioteca!

Miguel Albero diu del que seu llibre és: "Un recorrido personal y desenfadado por las muy variadas bibliopatías. Bibliófagos, bibliocleptómanos, biblioclastas, bibliófobos, y bibliófilos pululan por este ensayo , descubriendo patologías que el lector quizás desconoce, o tal vez que padece muy a su pesar. El que esté libre de pecado ya puede comprarse un libro electrónico".

Un assaig molt recomanable per als enamorats del llibres. Molt documentat i amb un sentit de l'humor refinat. Hi trobareu cites, estudis i adreces per entrar i remenar en blogs bibliòfils. El llibre em va agradar molt i la dedicatòria m'emocionà:

 

" A la memoria del Profesor,

que me enseñó a apreciar el valor de los libros

y también de las palabras.

Más años pasan, más te echo de menos".

 

Al novembre del 2.023 Juan Manuel de Prada Blanco publicà a Espasa el llibre "Raros como yo". Imagineu quina és la coberta del llibre?

L'escriptor, crític literari i articulista ens presenta en aquest llibre una colla d'escriptors rars o maleïts. Una descoberta apassionant que us permetrà conèixer autors que malgrat el seu talent, alguns no foren mai reconeguts.

Coneixeu algun llibre més amb El ratolí de biblioteca a la coberta?

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a Tobera i anem a Frías.

Després de passejar per Covarrubias i pel monestir de San Pedro de Arlanza a l'entrada anterior dedicada a les terres de Castella, deixem la comarca del Arlanza per apropar-nos a la de Las Merindades. Canviem de comarca però no de província perquè continuem a Burgos. Primer ens aturarem a Tobera, una localitat de Frías, per anar després fins a Frías.

Enfilant la carretera BU-504, quatre-cents metres abans d'arribar a Tobera trobem un aparcament on deixarem el cotxe. A quatre passes de l'aparcament hi ha un pont medieval, l'ermita del Humilladero del Santísimo Cristo de los Remedios i l'ermita de Nuestra Señora de la Hoz.

A la fotografia anterior podeu veure parcialment el pont medieval que substituí el pont romà i darrere l'ermita de Nuestra Senyora de la Hoz del segle XIII. Després de passar el pont medieval ens espera l'ermita del Humilladero del Santísimo Cristo de los Remedios. A l'esquerra de la fotografia següent podeu veure l'accés que ens permet enfilar-nos a Nuestra Señora de la Hoz.

 

A l'interior de l'ermita del Humilladero del Santísimo Cristo de los Remedios, del segle XVIII, hi ha la imatge del Sant Crist auxiliador que es pot veure apropant-se a la reixa de la porta.

 

 

Abans d'agafar la sendera que s'enfila fins a l'ermita de Nuestra Señora de la Hoz, un temple de transició del romànic al gòtic, vaig per la sendera de la dreta per fer la propera fotografia amb la càmera fotogràfica en angle contrapicat de l'ermita construïda al segle XIII potser sobre una d'anterior. En primer terme hi ha un pòrtic de tradició romànica amb grans arcs de mig punt sostinguts per pilars coronats amb impostes aixamfranades. L'ermita fou a l'edat mitjana hostatgeria de peregrins del Camí de Sant Jaume.

A la propera fotografia de detall podeu observar parcialment les arquivoltes de l'esquerra de la portalada apuntada. L'arquivolta externa està decorada amb onze escultures de figures humanes en disposició longitudinal. Com podeu constatar a la fotografia, a la portalada es conserven petits fragments de policromia.

Agafem el cotxe i anem a Tobera, ubicada al Parque natural de Montes Obarenses-San Zadornil, on les aigües del riu Molinar ens regalen uns espectaculars salts d'aigua.

 

El Paseo del Molinar, a la riba dreta del riu, ens permet gaudir tranquil·lament en el seu quilòmetre i mig de recorregut dels cinc salts d'aigua i dels miradors de Tobera.

La força de l'aigua del riu Molinar al seu pas per Tobera s'ha emprat històricament des dels molins paperers fins a l'actual central hidroelèctrica. Al segle XII ja està documentada una fàbrica de paper, considerada una de les més antigues d'Espanya. Als segles XVI i XVII aquesta molins paperers proveïen bona part de les impremtes de la ciutat de Burgos. En la mateixa època està documentada la producció de llanes i llins.

 Abans de marxar de Tobera per anar a Frías ens enfilem fins a l'església de San Vicente Mártir  que com podeu constatar a la fotografia següent té un pòrtic en que al seu interior es veu la portalada adovellada d'arc de mig punt.

 

  

A  l'esquerra la portalada d'accés a l'església es veu una mica la porta de la torre cilíndrica adossada, amb una escala de caragol a l'interior, que permet enfilar-se fins al campanar de cadireta. A Castella aquest tipus de torres amb escala interior, s'anomenen husillo. 

Les branques de l'arbre no deixen veure el campanar de cadireta de dos ulls i dues campanes coronat per un penell.

Deixem Tobera per anar fins a Frías que només està a dos quilòmetres. Concretament m'aturo primer a la calle de los Molinos que ens regala unes vistes impressionants de les Casas Colgadas.

Les cases de tova i fusta estan construïdes al petit espai de La Muela, la gran roca sobre la que s'assenta la part alta de la ciutat de Frías. Com podeu constar a les fotografies sembla que aquestes cases formen part del precipici. A l'esquerra hi ha el castell i a la dreta l'església de San Vicente.

 

Si dirigeixo la mirada a la dreta us puc mostrar l'església de San Vicente ubicada en un dels extrems de La Muela.

Si busco l'altre extrem de La Muela puc regalar-vos la fotografia del castell conegut també com castillo de los duques de Frías o castillo de los Velasco.

Abans de marxar de la zona de la calle de los Molinos per enfilar-nos a La Muela i observar-la detalladament vull mostrar-vos el convento de Vadillo fundat al segle XIII fou ocupat pels Canónigos de San Agustín fins a la desamortització de Mendizábal.

 

De l'antic convent fundat l'any 1.219 per Don Diego Faro, canonge de Burgos i arxipreste de Frías, actualment queda part del claustre, diverses capelles i una gran església d'època gòtica.

Des del convent faig la fotografia anterior en la que podeu veure l'església de San Vicente enfilada a La Muela on pujarem a la propera entrada dedicada a Castella.

Atentament.

Senyor i