Enfilar el carrer del General...

El dia tres de febrer, a l'entrada "A poc a poc", vàrem donar un cop d'ull a la restauració del Pilar del General que forma part de l'estructura porticada construïda entre els segles XIII i XVII coneguda com els porxos de Dalt. Les "Obres del projecte de reurbanització del carrer del General, dins l'àmbit del portal Magdalena/Noguerola de Lleida" per rehabilitar el Pilar i el carrer de General estava programat que s'acabessin al juny del 2.018 però ho han fet aquest mes de maig...

Per recordar el passat dels carrers de la nostra estimada ciutat cal consultar, com he fet repetides vegades al blog, el llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la Història"de Josep Lladonosa i Pujol. El carrer del General ha tingut diferents noms al llarg dels segles, abans s'anomenava carrer d'en Navarra i el podeu veure a la propera fotografia de detall de la pàgina 378 del llibre que mostra part del plànol que representa les parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868.

Per valorar el resultat de la reurbanització i rehabilitació cal que compareu la propera fotografia, en la que podeu veure l'estat que durant molts anys presentava l'antic carrer lleidatà amb les següents. El projecte de rehabilitació del carrer del General és de Jaume Terés Armilles, arquitecte municipal.

El carrer del General formava part de la trama medieval de la ciutat de Lleida del segle XIII. Un carrer amb molta història, costerut, que s'enfila pel començament del turó de la Seu Vella salvant un desnivell de quinze metres. Feia anys que tenia un aspecte vergonyós...
Explica Josep Lladonosa que hi ha diferents teories  sobre el nom del carrer. Uns diuen que fa referència al fet que hi va viure algun general-governador de la ciutat de Lleida. Però altres situen l'origen del nom a la reconquesta de la ciutat.

Des del moment que l'arc del pont va ser la porta principal de Lleida, el carrer del General fou el camí directe per pujar fins a la ciutadella. Al davant de la plaça major hi havia alguns solars edificats propietat de Berenguer de Boixadors, que també rebé del comte de Barcelona les terres que encara avui s'anomenen Partida de Boixadors. Potser el primer nom del carrer després de la reconquesta va ser carrer de Boixadors.L'any 1.205 ja no quedava ningú de la família Boixadors.
L'entorn feia molt difícil la dignificació d'aquest històric espai, però observant les fotografies constatareu que l'antic carrer ja no és un indret inhòspit.

Els baixos de la  casa del General van aparèixer l'any 1.950 quan s'enderrocà l'edifici per construir-hi el Teatre Principal.  Sembla que es tractava dels magatzems de la Col·lectoria de la Generalitat.És possible que l'edific fos construït a partir de 1.597 després d'eliminar altres construccions anteriors edificades pels Boixadors.
Entre els veïns del carrer del General hi havia, l'any 1.716, els hereus de jurista Joan Josep Casanoves que fou catedràtic de la Universitat lleidatana i paer en diferents magistratures.
El passat dia deu de maig els lleidatans ja van poder accedir al carrer del General que connecta l'Eix Comercial amb el Canyeret. La renovació integral ha suposat una inversió d'uns 137.000 euros.

Les llambordes i graons de granit, la barana d'acer inoxidable i l'enjardinament han millorat molt l'aspecte del carrer.
El carrer que avui coneixem amb el nom de carrer del Canyeret des de  la Edat Mitjana era el carrer de la Costa de Sant Joan, En els segles XIII i XIV s'anomenà carrer d'en Bardina.

La pendent escala ens deixa al carrer del Canyeret, just davant de la Torre de l'ascensor del Canyeret, obra de B01arquitectes.
L'origen del nom Canyeret cal  buscar-lo a partir de la destrucció dels carrers de les costes de Sant Andreu i de Sant Joan. Els veïns d'aquests carrers van edificar, sobre tot al vessant de Magdalena, moltes cabanyes fetes de fang, pedres i canyes.

A la dreta de la Torre hi ha el Palau de Justícia, amb una superfície de 12.000 metres quadrats, dissenyat també per B01arquitectes, Una zona de l'antiga Lleida que ha canviat radicalment d'aspecte. Si creuem el carrer del Canyeret i anem fins a la Torre de l'ascensor, a la seva esquerra trobem una escultura de pedra dedicada a un lleidatà molt estimat...

Inaugurada el 29 de desembre de 1.992, dia del cinquantè aniversari de la mort de Màrius Torres i Perenya ( 1.910 - 1.942 ), és obra de Miguel Ángel Sáinz Jiménez ( pintor, escultor, arquitecta i cineasta riojà ). Al cor de Lleida recordem a un dels poetes imprescindibles en llengua catalana del segle XX.

Tornem al carrer del General i, abans de començar a baixar, podem apreciar el fort pendent del que fou un important carrer de la Lleida medieval.

Mentre enfilem o baixem pel carrer podem observar algunes restes arqueològiques com restes de mus i arcs dels segles XIII i XIV.

Quan passegeu per Lleida deixeu per una estoneta la "zona de confort" de l'Eix Comercial i aventureu-vos a descobrir un dels carrers més antics de la ciutat.

Atentament.

Senyor i

Aqua a l'Arxiu Capitular ( 5 ).

Deixem les quatre primeres taules de l'exposició Aqua per anar a les dues del fons de la sala. A la taula cinquena, la de l'esquerra, hi havia els dibuixos sobre paper amb tinta i aquarel·la a color de la peixera d'Alfés; i a la seva dreta un llibre manuscrit amb el registre de batejos de la Seu Vella fets fa més de mig mil·lenni...

L'exposició acabava a la sisena taula que tenia dos protagonistes. A l'esquerra l'impressionant Sacramentari, Ritual i Pontifical de Roda ( ca 1.000 - 1.018 ), i a la dreta el Liber Chronicarum, al que dedicaré l'última entrada dedicada a l'exposició.

Comencem amb el "Plan y contrata de la Peixera de Alfes en lo any 1.619", un document de 345 X 490 mil·límetres.

Una peixera és una petita resclosa construïda en un riu per embassar aigua i canalitzar-la a una sèquia. A la p fotografia següent de detall podeu veure la peixera del document anterior.

Aquesta peixera es va reedificar l'any 1.819. El proper document mostra la primera opció del pla i el perfil de l'obra de reedificació. Document en paper, tinta i aquarel·la a color de 260 X 365 mil·límetres.

També dels llibres de comptes del Capítol és el proper document: Perfil i "nota de la obra que se ha de fer o construir en la peixera d'Alfes a expensas del Muy Iltre Cabildo de la ciutat de Lleyda..."

El pla i perfil d'obra de reedificació de la dita peixera també tenia una segona opció que podeu veure a la fotografia següent.

Deixem la peixera d'Alfés per centrar-nos en el llibre de la dreta, un document que, he de confessar-vos, em va emocionar...

La cartel·la ens explica que estem observant els registres de batejos de la Seu Vella des del 12 de novembre de 1.446 al 22 de maig del 1.469. Setanta-un folis manuscrits ( 295 X 120 X 19  mil·límetres ) enquadernats en pergamí, amb quatre cintes de badana per lligar,i amb reforços de pell cosits al llom.

Hi consten el nom del batejat/ada, pare, mare, avis, padrins..., i també en alguna ocasió l'ofici dels familiars del batejat/ada. Estem mirant un llibre on apareixen els noms de centenars de lleidatans que fa més de cinc-cents anys foren batejats a la nostra estimada i molt maltractada històricament catedral vella de Lleida.
Deixem la cinquena taula per fixar-nos en el primer llibre de la sisena i última taula de l'exposició. Parlo del Sacramentari, Ritual i Pontifical de Roda datat aproximadament ( ca ) entre l'any 1.000 i el 1.018.

El magnífic còdex format per 12 + 209 folis manuscrits, pergamí, escrit el llengua llatina i lletra carolina és un conjunt d'ordos per l'administració de sagraments i altres rituals litúrgics.  Conté una col·lecció de benediccions episcopals destinades a la missa.

Els documents exposats a Aqua tenien en comú que tots feien referència a l'aigua. Les cartel·les que acompanyaven al còdex explicaven aquesta relació amb el líquid element.

A la fotografia anterior es poden veure dos fragments del còdex. Un és del foli 52v on hi ha l'exorcisme de la sal i l'aigua que és fa en nom de Déu viu, veritable i Sant, demanant que el lloc on es vessin aquesta aigua sigui lliure de tot enemic i de tota putrefacció.
L'altre fragment, foli 53r, correspon a l'exorcisme de l'aigua que es fa en nom de Déu Pare i de nostre Senyor Jesucrist, per separar els esperits immunds i Satanàs de l'aigua, eradicar els enemics, etc...

Per acabar, a la fotografia anterior, teniu el fragment dels folis 105v - 106r on s'expliquen els ritus del bateig per immersió. Es fan tres, amb invocació de la Santíssima Trinitat.
Deixo per a l'última entrada dedicada a l'exposició Aqua de l'Arxiu Capitular de Lleida les explicacions del Liber Chronicarum.
Atentament.
Senyor i

Lo pergamí ratolí...

Al blog hem passat bones estones consultant documents manuscrits i impresos a l'Arxiu Capitular de Lleida, relacionats amb la gestió del Capítol lleidatà des del segle X fins a l'actualitat. La gentilesa de les arxiveres i la seva disposició per orientar-nos en la nostra recerca, transforma l'estada a l'arxiu en un petit plaer.

Coincidint amb l'exposició Aqua ( mostra de documents relacionats amb l'aigua) que organitzà per celebrar el Dia Internacional dels Arxius, en una de les sales es mostraven el resultat de diferents restauracions de documentació que molt amablement em van explicar.

Em sorprengué una carpeta on hi havia una colla de fragments de pergamí. Al preguntar a les arxiveres van dir-me que tenia davant meu "Lo pergamí ratolí" ...

Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida.

A l'arxiu conserven alguns pergamins en mal estat de conservació. Es el cas de lo pergamí ratolí que podeu veure en la fotografia anterior com estava abans de restaurar-lo. La prioritat de les arxiveres implica que gairebé mai aquest tipus de document es restauri perquè÷e suposa una inversió important de temps i diners. La conservadora i restauradora Núria Vila Lafita fa algunes feines per l-Arxiu Capitular. La seva empresa Grafia està especialitzada en conservació preventiva i restauració. Ella es va oferir voluntàriament a investigar que hi havia en aquell manyoc de fragments de pergamí... 

Fa una anys la Núria tenia amb el Jesús Sauret i Vidal el taller de conservació i restauració Documenta, que vàrem descobrir al blog en una sèrie de quatre entrades titulades "El misteri del carrer Humbert Torres".

El manyoc amb fragments de pergamí tenia un gran bony i fent broma la gent de l'arxiu va especular que potser hi trobarien un ratolí momificat que s'havia quedat atrapat en la lectura. Per això el van batejar amb el nom de lo pergamí ratolí.

La feina dels restauradors regala petites sorpreses. Quan la Núria Vila restaurà el llibre de les Constitucions i Estatuts de l'Estudi General de Lleida, un dels llibres més emblemàtics de la ciutat de l'any 1.300, descobrí al desmuntar el llibre les restes d'algunes petites aranyes com la que podeu veure a la propera fotografia...

Font fotografia: imatge del vídeo de l'Arxiu Capitular "Restauració del llibre de les Constitucions i Estatuts de l'Estudi General de Lleida".

En el vídeo "Restauració del llibre de les Constitucions i Estatuts de l'Estudi General de Lleida" podeu escoltar les explicacions de la Núria i comprendre la feinada que suposa la feina de restaurador d'antics documents.

                 
En el procés de restauració no va aparèixer cap ratolí, però si una colla de fragments de diferents documents escrits en pergamí i en paper.

Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida.

Alguns dels fragments estaven gairebé sencers, però altres són peces d'un trencaclosques que no s'ha pogut completar perquè caldria molt temps i, a més amés, no hi ha cap informació prèvia que ajudi a desxifrar quins documents formaven el manyoc documental batejat com lo pergamí ratolí.

Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida.

Les arxiveres del Capitular no poden dedicar temps a recompondre els molts fragments trobats. El que inicialment ha fet la Núria Vila Lafita és conservar-los i documentar-los.

No sabem quin valor històric tenen els documents que formaven lo pergamí ratolí, per heu de saber que alguns fragments són del segle XIII...

Gràcies Ana, Rosana i Núria per la vostra feina pacient.

Atentament.

Senyor i

Els panteons de les Avellanes ( 1 ).

Els Comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva dona Dolça de Foix van fundar el monestir de les Avellanes amb l'objectiu d'acollir una comunitat de monjos premostratencs. En el seu testament del 1.177 el Comte deixà escrit que volia ser enterrat a l'església del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, però no va ser així. Fou Ermengol X, el novè que el seguí en la línia successòria vuitanta-quatre anys després, qui va fer la reforma del Monestir perquè acollís el Panteó dels Comtes d'Urgell. Els sepulcres van estar a l'església del monestir des del segle XIV fins a inicis del segle XX. Al Museu de la Noguera, a la plaça dels Comtes d'Urgell número cinc de Balaguer, podem veure fotografies antigues en les que els panteons funeraris de la dinastia Urgell encara estaven al Monestir.

A les dues entrades que dedicaré als panteons veurem primer les antigues fotografies del Museu de la Noguera, després visitarem el lloc que ocupaven a l'església del monestir per acabar visitant virtualment The Cloisters, una subseu del Metropolitan Museum of Art de New York. Començarem amb el doble sepulcre que acull a Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix, que eren els pares d'Ermengol X.

Anem ara al monestir per veure l'espai que acollí aquest sepulcre. Preparats per entrar a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes ?

El silenci és impressionant. Observant la nau central, a l'esquerra hi havia l'antic panteó d'Àlvar I i Cecília de Foix, i a la dreta el del seu fill Ermengol X.

L'església es començà a construir al segle XIV  en estil gòtic. Si ens apropem a l'absis central de forma pentagonal podrem veure el senzill sepulcre que substitueix a la joia que està a The Cloisters de New York.

L'any 1.836 com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal els monjos premostratencs del monestir foren expulsats. La desamortització implicà l'abandó del monestir, i el seu posterior espoli i destrucció de béns. El monestir fou venut diverses vegades, i l'any 1.906 el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol vengué els sepulcres gòtics dels Comtes d'Urgell a un antiquari de Vitòria per quinze mil pessetes...
Anem al museu The Cloisters per observar detalladament els panteons tristament venuts, Les fotografies que podeu consultar a la pàgina web del museu americà són de domini públic i d'una bona resolució. Podeu comprovar-ho clicant al proper enllaç: Metropolitan Museum of Art ( US ). La rodeta del ratolí permet ampliar qualsevol detall de la fotografia.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US )

Abans de la venda dels sepulcres, Josep Utgé, majordom del convent va treure les restes dels Comtes d'Urgell i, inicialment, les diposità sota l'altar de l'església del monestir de les Avellanes.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US )

Josep Utgé era fill de Vilanova de la Sal , per això posteriorment va enterrar més dignament les restes dels Comtes d'Urgell a l'església del seu poble.

                                          Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US )

Quan es va fer pública la venda dels panteons el bisbe d'Urgell en reclamà el retorn. També l'any 1.907 Francesc Macià i Llussà, que fou Diputat a Corts del 1.907 al 1.923, intentà recuperar els sepulcres. Però és evident que no van tornar al monestir...
Atentament.
Senyor i

Botigues amb restes arqueològiques ( 6 ).

Deixem l'avinguda de Francesc Macià per tornar a l'Eix Comercial. A tocar de la plaça de la Paeria, al carrer Major número u, l'aparador de la petita joieria Gorné és el nostre proper objectiu. Entre les imatges que es reflecteixen al vidre de l'aparador, a l'esquerra podeu veure la façana de l'Ajuntament i els padrins asseguts al banc del "Si no fos"...

El mur de pedra que veieu darrere de les joies exposades a l'aparador probablement formava part de la façana d'un edifici medieval del segle XIV.

Quan entreu a la botiga de bosses i articles de viatge Franquesa - al carrer Major número set -  podreu veure una mica amagats pel plafó publicitari  les restes d'un mur de l'antic edifici.

La casualitat fa que els antics carreus flanquegin el modern sistema dels arcs antifurts que detecten les etiquetes antirobatori no retirades pel botiguer i avisin que algun espavilat vol marxar sense pagar.

Però el tresor està amagat a la banda de l'avinguda de Blondel. Abans aquesta botiga tenia dues plantes però actualment només ocupa la superior que dóna al carrer Major. Si anem a Bloldel, al que eren els baixos de Franquesa, avui hi ha la botiga Lux Son Llits exclusius.

Aquestes grans arcades servien per salvar el desnivell entre els carrers principals de la Lleida medieval i l'antic curs del riu Segre.

Estructures arquitectòniques medievals similars, de dues plantes amb arcades i voltes per superar el desnivell dels carrers de la nostra ciutat aturonada,  les hem vist en altres entrades dedicades als racons de Lleida.

La bona conservació de les restes arqueològiques que ens parlen de la Lleida medieval dels segles XIII - XIV ens deixa molt clar l'estima dels botiguers per la ciutat.

Tornem al carrer Major, concretament al número onze, que acollí durant molts anys i fins al 2.016 l'enyorada botiga de roba d'home i dona i complements Innovació. Jordi Baraldés era la quarta generació de la nissaga de botiguers que mantingué obert el seu negoci durant noranta-tres anys... 

Aquesta botiga de roba i complements, que fou una de les de més prestigi del carrer Major, té una estructura arquitectònica similar a la de Franquesa que hem vist abans. Tenia entrada pel carrer Major i per l'avinguda de Blondel. L'establiment actualment està ocupat per Muy mucho una franquícia dedicada als objectes de la llar, la decoració i els regals, que no utilitza els baixos on hi ha les restes arqueològiques...

Les estructures de volta medieval amb reconstruccions de l'època moderna són el petit tresor que es conserva en aquest espai que actualment no té vida comercial.

Els arcs medievals dels segles XIII - XIV i la volta de maó dels segles XVI - XVII acollien roba i complements de qualitat que vestí als lleidatans durant una colla d'anys.

Per acabar la passejada d'avui anem fins al número vint-i-dos on a l'establiment Ibericus podem gaudir del bon pernil a tocar d'un pany de paret medieval.

A la propera entrada dedicada a les restes arqueològiques que acullen molts establiments de l'Eix Comercial continuarem passejant pel carrer Major fins creuar-nos amb el carrer Cavalles on ens espera la joieria Margarida Aldabó. Tornarem al carrer Major on  us deixaran bocabadats les restes que es conserven a la botiga de moda Zara. Gairebé davant del Zara visitarem virtulament  la botiga Intimate. Acabarem a la sabateria Merkal.
Atentament.
Senyor i