dijous, 14 de juliol del 2016

Madinat al-Zahra ( 1 ).

A finals del mes de juny, a l'entrada "Quan la ciutat comença a despertar", us mostrava un dels espais més populars i atractius de Còrdova: La plaza del Potro. Després de la descoberta, anunciava que viatjaríem a pocs quilòmetres de la capital cordovesa per visitar una joia bastant desconeguda, Madinat al-Zahra,.. 


És emocionant visitar una ciutat construïda al segle X pel primer Califa d'al-AndalusAbd al-Rahman III ( Abderramán III ) . No hi ha a Europa cap ciutat medieval dels segle X equiparable a Madina al-Zahra. Construida a set quilòmetres de Còrdova es transformà en la seu administrativa de la capital d'al Andalus perquè el Califa hi traslladà part de la seva administració i als seus principals col·laboradors. 


Edificada a l'oest de la ciutat de Còrdova, sobre un vessant de Sierra Morena, tenia prop els recursos ( materials constructius, aigua, conreus,...) i també infraestructures ( ponts, aqüeductes, calçades,... ); imprescindibles per al seu funcionament i connexió amb Còrdova. S'aprofità un antic aqüeducte romà de divuit quilòmetres, del segle I dC, que agafava aigua del rierol Bejarano a Sierra Morena.  


La ciutat s'estenia des de el Monte de la Desposada ( Yebel al-Arus ) fins a la vall del Guadalquivir. Aprofitant el pendent del terreny s'organitzà la ciutat en tres terrasses. La superior amb les dependències de l'alcàsser per la família reial. 


La segona era la zona oficial amb edificis de l'administració i el saló de les recepcions; i finalment la tercera, una amplia extensió enjardinada als laterals de la qual hi havia les cases dels treballadors de Madinat al-Zahra.  


Una muralla envoltava tota la ciutat i una altra aïllava els palaus del conjunt reial. La meva visita coincidí en un període en el que el Saló d'Abd al-Rahman III conegut també com Saló Ric  o de Recepcions no era visitable, per això no el puc mostrar. És l'espai més ben conservat i espectacular de la ciutat. Podeu donar-li un com d'ull cliclant a artencordoba. Començarem la visita detallada donant un cop d'ull a l'Edifici Basilical Superior.


No està gaire clara la funció d'aquest edifici, per això té diferents noms: casa dels Visirs ( Dar al-Wuzara ), casa militar o de l'exèrcit ( Dar al-Yund ), o de forma genèrica: Edifici Basilical Superior. Situat a la part oriental de l'alcàsser té forma basilical, característica dels edificis públics, amb cinc naus més una sisena perpendicular a les anteriors.


El terra del recinte que encara es conserva és de maó. Els murs estaven pintats de blanc i el sòcol de mangra ( òxid de ferro vermell i terrós ). El blanc i el mangra també eren els colors emprats per decorar els arcs.


Deixem aquest espai i comencem a baixar pels carrers de Madinat al-Zahra. La roca calcarenita, roca calcària groguenca i tova procedent de la serra de Còrdova, fou emprada en la construcció de la ciutat. Com que era molt porosa i de fàcil deteriorament, els constructors musulmans protegien els murs amb arrebossats de calç que podien pintar-se posteriorment. Per això la ciutat no era ocre sinó blanca.


A la fotografia anterior podeu veure un habitatge de servei en la que el personal domèstic preparava els aliments per als personatges importants. Un alt funcionari de palau controlava aquesta activitat. A més a més del forn, l'existència excepcional d'una doble latrina sembla demostrar que hi treballaven persones del mateix sexe.


A les tres primeres fotografies de l'entrada d'avui es veu l'edifici que serà la nostra propera descoberta, la luxosa casa de Ya' Far.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 10 de juliol del 2016

Romànic amagat al Prepirineu ( 1 ).

Entre les serres del Boumort i Sant Joan, el terme de Coll de Nargó ocupa un extens territori. El nucli més poblat és la vila de Coll de Nargó, Nargó per a la gent del país, amb 463 habitants. La resta d'habitants del terme viuen en cinc nuclis de població que conformen el municipi: Montanissell ( 28 ), Les Masies de Nargó ( 30 ), Valldarques ( 15 ), Gavarra ( 26 ) i Sallent de Nargó ( 38 ). L'any 2.014, 587 persones vivien en un superfície de 151,41 quilòmetres quadrats...
Avui començarem a descobrir virtualment una sèrie d'esglésies romàniques poc conegudes que hi ha al Prepirineu de l'Alt Urgell. La primera parada la fem al nucli de Montanissell.


Un document de l'any 988 cita la  vila de Montangocello ( Montanissell ) explicant una permuta entre el bisbe d'Urgell i el comte Borrell.
Situat a 1.134 metres d'altitud al peu de la serra de Sant Joan, Montanissell té sota de la cinglera, la petita església de Sant Joan declarada com a bé cultural d'interès local.


És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada. La coberta exterior de la nau, de pissarra, és de dues aigües. L'absis semicircular s'uneix directament a la nau.


De les quatre finestres de doble esqueixada rematades amb arc de mig punt que il·luminen l'església, només dues semblen originals: la del centre de l'absis, que podeu veure a la fotografia anterior, i la del mur meridional. L'absis està decorat amb un fris d'arcuacions sobre petites mènsules.


Construïda al segle XII, la seva decoració reprodueix la tipologia que s'utilitzava al segle XI. Enfilada en un petit turó, la seva presència impressiona...


La porta, una mica atrotinada, no pot ser més senzilla. Rematada amb un arc de mig punt adovellat, està feta amb pumicita, roca d'origen volcànic coneguda popularment com pedra tosca.


El cementiri que hi ha davant d'aquesta porta ens regala un paisatge corprenedor que les velles creus de ferro no es cansen d'observar...


Al mur de ponent trobem un petit campanar d'espadanya o de cadireta d'una sola obertura la campana del qual està ben lligada.


Abans de marxar torno a donar l'última mirada a la petita església mentre la cinglera contempla la sobrietat de l'absis.


Baixant del petit turó sorprèn trobar vinyes a tanta altitud. Fa vuit anys aquests camps eren erms, avui s'hi conreen dues varietats de raïm:  gewüxtraminer i riesling, típiques d'Alemanya.


El clima de Montanissell es semblant a l'alemany, però amb més hores de Sol. El resultat, un vi blanc afruitat, com els alemanys, però diferent... El seu nom: Carisma.


Aquesta petita joia s'elabora en un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, amb el raïm de Montanissell ( 1.175 metres d'altitud ) i de Montant ( 1.125 metres d'altitud). Per conrear les vinyes es segueixen els mètodes dels països centreeuropeu. A l'etiqueta, sota el nom del vi, llegim: "La serra de Sant Joan el guaita al darrere" .
En un altre turonet trobem l'església de la Mare de Déu de la Salut de Montanissell.


Entre els segles XVIII i XIX es creu que substituí a l'antiga església de Sant Joan, que va quedar com església del cementiri.


Aquesta església barroca pensen que es construí al damunt d'un antic temple. L'edifici fou ampliat posteriorment, fet que deixa clar que hi hagué un augment demogràfic important. A la propera fotografia podeu veure el seu campanar d'espadanya, o de cadireta, amb dos ulls.


Deixem aquest petit poble, que gairebé toca el cel, en el que malauradament algunes de les antigues cases ja han perdut la coberta. Altres encara lluiten per conservar la seva estructura.


El nostre proper objectiu ens portarà a un dels altres nuclis de població del terme de Coll de Nargó, concretament a Valldarques.
Atentament.
Senyor i

divendres, 8 de juliol del 2016

Al cor del Baridà ( i 2 ).

Recordeu que a la primera entrada dedicada als Banys de Sant Vicenç us anunciava que donaríem un cop d'ull al casalot de sis plantes a la riba dreta del Segre situat a pocs metres del balneari. Quedava clar que l'edifici no viu el seu millor moment. Avui situats al cor del Baridà, territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell i dos de la Cerdanya, el descobrirem malgrat que sembla amagar-se entre els arbres.


L'edifici és el nou balneari, conegut encara com la casa nova dels Banys que la família Pal començà a construir l'any 1887. Té quaranta-dos balcons i finestres a la façana del cantó del riu.


Els esdeveniments històrics de la segona meitat de la dècada dels 30 del segle passat, condemnaren al nou balneari a una vida curta; però ni la humitat ni l'abandó no han esborrat la seva elegància. A la porta principal malgrat el pas dels anys i la destrucció d'alguns dels seus elements decoratius encara es por veure la data que recorda l'inici de l'obra 1.887. L'estiu del 1.889 encara s'estava acabant la casa nova dels Banys.


Balcons amb baranes de ferro que acumulen dècades de rovell, o baranes de construcció que lentament s'esmicolen, encara mostren una distinció evident.


Els hiverns durs del Baridà no han aconseguit esborrar  la delicada bellesa dels frisos que decoren la façana. Les petites peces de porcellana blanca condueixen la línia elèctrica que deixà de funcionar fa més de setanta anys...


L'historiador i polític Antoni Aulèstia i Pijoan publicà en el butlletí mensual de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques un reportatge en el que al referir-se al dia 27 de juny de 1.889 diu: ..." Allí's troba l'establimnet de Banys de St, Vicenç, en lo qual s'hi está aixecant un nou edifici"... 


Ceferí Rocafort parla dels Banys de Sant Vicenç en el volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, publicada entre 1.908 i 1.918: ..." L'establiment, que és de moderna construcció, té magnífiques cambres de banys, departament de pulverisació y escelents dormitoris. (...) Lo preu es sis pessetes diaries, banys compresos, ab esmerat servey"...


És  evident que per aquesta porta tancada fa molts anys que no entra cap client. Però com que  les claus d'aquell temps eren més grans que les actuals, el forat del pany ens permet fer una mirada al passat. Malgrat tot el que li ha tocat viure, la casa nova dels Banys encara ens regala imatges màgiques...


El mateix estiu que esclatà la Guerra Civil, el nou balneari fou confiscat i convertit en hospital de sang per fer les primeres cures als ferits.


Des de 1.939 com que l'edifici havia quedat inservible, l'activitat balneària es concentrà en la casa vella dels Banys de Sant Vicenç, de la que encara podeu gaudir avui.


La vegetació ocupa bona part dels balcons, la majoria dels quals resisteixen, però d'alguns ja només hi ha la barana.


Queda lluny el moment que recull la propera fotografia en la que podeu veure una colla de clients de la casa nova dels Banys observant el riu Segre des de la gran balconada.


Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.
"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La casa nova dels Banys visqué una època daurada de mig segle en la que, malgrat les  comunicacions difícils amb Barcelona, acollí bona part de la seva burgesia.


La confiscació que va fer l'exèrcit republicà per convertir-lo en hospital de sang, la posterior ocupació per soldats nacionals i per un batalló de presoners que treballaven reconstruint els ponts volats durant la guerra, acabaren amb la casa nova dels Banys. Els soldats no van marxar fins al 1.945...

 
Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.
"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La dura història viscuda no impedeix que alguns racons del gran casalot encara ens regalin imatges que deixen molt clara la glòria d'altres temps, com els delicats treballs en fusta...


Deixeu-vos seduir per les propostes de la família Pal. Segur que recordareu amb enyorança la vostra estada al cor del Baridà.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 5 de juliol del 2016

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 3 ).

Just davant de les vitrines en les que s'exposen els estris que els lleidatans han utilitzat a les seves cases per cuinar i menjar al llarg de la història, tenim una de les joies de l'arxiu arqueològic: el mosaic romà de les termes d'Ilerda. Podem visionar en aquest espai un vídeo de cinc minuts en el que Atilia Valeriana, veïna d'Ilerda, explica com eren les termes romanes de la ciutat.


Les excavacions fetes entre 1.999 i l'any 2.005 als carrers cardenal Remolins i Democràcia, ens van permetre descobrir com eren els banys públics de la ciutat d'Ilerda al començar el segle II.


El mosaic estava molt fragmentat i en faltava un part important, per això es van fer treballs de consolidació en el mateix lloc on fou descobert. Tots els fragments es van numerar i dibuixar per facilitar-ne la reconstrucció. A la propera fotografia podeu veure un fragment de mosaic tal com el van trobar en el jaciment,


Per assegurar la seva integritat durant l'extracció i el trasllat al magatzem de l'arxiu arqueològic, a cada fragment se li donà una capa de consolidant i s'engassà amb gasa estèril.


A l'arxiu arqueològic els fragments de mosaic engassats es col·locaren sobre palets de fusta deixant a la vista el morter antic que fou eliminat per reduir el pes. Després de finalitzar el repicat les tessel·les es mantenien unides gràcies a la gasa. El pas següent fou posar dos nous morters artificials de consistència dura però menys pesant que el romà. El primer s'aplicà directament sobre la part posterior de les tessel·les per cohesionar-les. Aplicant el segon morter  aconseguiren que tots els fragments tinguessin el mateix gruix. Amb el procés de restauració es passà dels vint centímetres de gruix amb el morter romà, als tres centímetres amb el nou morter. El pas següent fou girar els fragments de mosaic per treure les gases, el consolidant i netejar la superfície d'us de les tessel·les.


A poc a poc es va tornar a muntar el mosaic sobre el suport definitiu. Gràcies als dibuixos i als plànols de l'excavació es recuperà la seqüència decorativa. Els espais buits s'ompliren amb boles d'argila i una fina capa de morter sobre el que es pintà amb aquarel·les les ratlles negres que completen el dibuix del mosaic.


Gairebé totes les termes tenien terres coberts amb mosaic, un paviment format per petites tessel·les que era fàcil de netejar, resistent a l'aigua i la condensació, i no relliscava. Les tessel·les es muntaven sobre diverses capes de morter. Els primers mosaics fets amb tessel·les cúbiques daten del segle IV aC i es troben a Sicília. Els artesans dedicats a fer mosaics s'agrupaven en tallers itinerants que es desplaçaven per tot l'imperi per muntar-los. A l'època bizantina, el treball amb mosaics fou importantíssim.
El caldari ( departament de les termes romanes on es podia prendre banys calents i de vapor ) i el tepidari ( departament d'aigua tèbia, entre el bany calent -caldari-, i el fred - frigidari-); de les termes d'Ilerda estaven decorats amb tessel·les de color blanc, negre i vermell. Al frigidari de les termes lleidatanes el paviment era de marbre blanc. La decoració del mosaic de les nostres termes està formada per grans octògons decorats amb un cercle central, i units entre ells per quadrats que tenen al seu interior una flor de quatre pètals.El mosaic estava envoltat per una sanefa de tessel·les blanques de 50 centímetres d'amplada paral·lela als murs.
Un plafó explica detalladament tot el procés de restauració del mosaic de les termes d'Ilerda.


A la dreta del mosaic romà trobem unes taules en les que es proposa als alumnes que visiten l'arxiu arqueològic el taller de mosaic en el que cal muntar un fragment de mosaic amb unes "tessel·les" imantades de 2 x 2 centímetres ...


A la propera fotografia podeu apreciar les "tessel·les" amb les que treballen els alumnes. Encara que sembli fàcil, el taller del mosaic requereix de força atenció per reproduir el fragment que es proposa a nada nen o nena.


Al taller els alumnes troben un mosaic dividit es setze fragments de 20 x 30 centímetres que hauran completar amb les tessel·les imantades amb 40 minuts.


Després de descobrir els secrets del mosaic de les termes d'Ilerda, anem a l'espai que hi ha darrere del mosaic, on els nens més petits fan d'arqueòlegs...
Atentament.
Senyor i

diumenge, 3 de juliol del 2016

Tornem al camí de l'aigua...

El passat mes de novembre, a l'entrada "El camí de l'aigua...", us convidava a fer el recorregut virtual per la gran obra d'enginyeria civil romana que és l'aqüeducte de Segovia, una joia tecnològica i artística construïda amb pedra seca, es a dir sense cap argamassa per unir els carreus. He de confessar-vos que la meva descoberta fou possible, en part, gràcies a la casualitat...  


L'estiu passat estàvem al mirador de la Canaleja, a la Calle Real, observant les típiques cases segovianes amb les seves curioses teulades i gaudint al fons de la Sierra de Guadarrama, quan un senyor ens preguntà: ¿ De donde son ustedes ? Poc podia imaginar-me que parlava amb un valencià enamorat de Segovia: Félix Herrera Díez, coronel retirat que fou director entre 1.998 i el 2.006 del Museo Específico de la Academia de Artillería de Segovia. Molt conegut a la ciutat, li agrada ajudar a descobrir-la de forma totalment desinteressada. La sort ens somrigué quan en Félix, apassionat per l'art i la història, ens trià per mostrar-nos la bella ciutat castellana. 


Gràcies al correu electrònic, durant l'any m'ha enviat una colla d'informacions sobre Segovia, una de les quals avui vull compartir amb vosaltres. Gràcies Félix per les teves explicacions i fotografies.
Però primer anem al març del 2.009, concretament a l'entrada "Escola de pastors. Projecte Grípia ", en la que us presentava aquesta escola que vol dinamitzar el sector primari al Pirineu  seguint el model de l'escola de pastors d'Astúries. L'ofici de pastor, un dels més antics del món, mor lentament. Però la transhumància encara està viva i algunes vegades podem veure ramats passant per les ciutats. Els pastors recorren grans distàncies des de les planes fins a les regions muntanyoses, i viceversa, per aprofitar al màxim els pasturatges segons l'estació de l'any.


Torno al Félix per ensenyar-vos com un ramat de més de set-centes ovelles van recórrer Segovia en la IV Fiesta de la Trashumancia, celebrada el passat dia 5 de juny.


Font fotografia: Félix Herrera Díez

A la fotografia anterior i següent podeu veure el gran ramat arribant a l'aqüeducte pel Paseo Santo Domingo de Guzmán. La IV Fiesta de la Trashumancia, organitzada per Segolechal, va recordar l'ofici de pastor des del Parque del Santo Ángel de la Guarda, per la Cañada Soriana Occidental fins a la Plaza Oriental, rememorant els desplaçaments des ramats de les pastures d'hivern a les d'estiu o viceversa.

 
Font fotografia: Félix Herrera Díez

El pas del ramat cap a la Plaza Oriental fou tot un espectacle per fer memòria d'aquest tipus de pasturatge tant important a la província de Segovia.

  
 Font fotografia: Félix Herrera Díez

La gent de Segolechal, 200 socis amb 180.000 caps de bestiar, han patit els últims anys una gran caiguda de preus del  cordero lechal - dels 80 als 45 € - fet que ha suposat la desaparició d'algunes explotacions ramaderes.


Font fotografia: Félix Herrera Díez

El negoci sobreviu a la crisi gràcies a les exportacions als països àrabs. Com podeu veure, a la fotografia anterior i a la propera, als peus de l'aqüeducte una colla de gent no es volia perdre aquesta festa de la transhumància.

Font fotografia: Félix Herrera Díez

Malgrat la tendència  a desaparèixer, encara hi ha gent jove que vol ser pastor. Aquest any l'anunci d'aigua Veri ens presenta a l'Anna Plana de 29 anys, que aprengué l'ofici a l'escola de pastors de Rialp. Un anunci emocionant. La pastoreta, com l'anomenen la gent de la zona, és valenta i s'ha arrelat al Pirineu...
L'ofici de pastor, en el món tecnològic que vivim, ens ajuda a saber qui som i on hauríem d'anar...
Atentament.
Senyor i