Un cop d'ull a Cal Trepat ( 5 ).

Sortim de la nau 4, en la que hem descobert la màgia de l'oficina tècnica de modelatge, i des del passadís delimitat per les cordes ja podem veure l'última de les naus museïtzades de Cal Trepat, la nau 5, que acull la secció de tallers.

No hi ha dubte, aquesta secció és la més espectacular de tota la fàbrica, amb les seves vint-i-cinc màquines accionades per un sol motor elèctric...

Només entrar a la nau trobem una mola d'esmeril amb la que s'esmolaven les peces perquè encaixessin a la perfecció. Al costat de la màquina podeu veure a la propera fotografia una caixa de fusta misteriosa...

El que hi ha a la caixa és pega grega, anomenada també pega reïna o colofònia. És una resina natural obtinguda fent talls al tronc del pinastre i altres coníferes, de color ambre o groc pàl·lid. Té moltes utilitats: farmàcia, fabricació de vernissos, donar adherència a l'arc d'alguns instruments de corda, enquadernar llibres...

I em direu: quina relació té amb tota aquesta colla de màquines? La resposta està en les seves qualitats com antilliscant. Penseu que també l'empren escaladors i ballarins... En el cas de Cal Trepat, la pega grega és útil per al bon funcionament de l'embarrat.

A la fotografia anterior podeu veure els torns de rebaixar eixos per acabar-los de perfeccionar, i a la part superior una colla de politges i corretges, és l'embarrat. Com he dit abans, un sol motor elèctric, mitjançant aquestes politges i corretges planes de cuir, transmet la força per fer funcionar diferents màquines que no tenen motor propi.

Amb la pega grega s'untava la part interna de les corretges per tal d'assegurar l'adherència. Era molt important que la corretja estigués  ben enganxada a la politja i evitar accidents, ja que al donar-se massa podia saltar. L'embarrat requeria un manteniment permanent, penseu que si fallava el motor o el sistema de transmissió, tota la secció quedava aturada.

  

L'embarrat feia funcionar els torns ( un americà de la casa Bradford i un de la casa Hispano Suïssa ), dues mandrinadores ( per fer forats a peces cúbiques ), tres torns de revòlver, dues llimadores, unes planejadores ( per obtenir superfícies planes i llises ), diversos torns de producció i trepants ( per foradar). En la secció  hi ha màquines radials i màquines d'esmolar, roscar i foradar. Amb aquesta colla de màquines es van fabricar milers de segadores i garbelladores. En el proper vídeo podeu veure el funcionament de l'embarrat.

          

 

A cada secció de la empresa trobem un espai singular: la cabina de l'encarregat, un lloc de comandament des d'on el responsable controlava tot el procés de producció. A la propera fotografia podeu veure la cabina de l'encarregat de la secció de tallers.

M'apropo per fer la fotografia que ens permeti veure l'interior de la cabina. L'encarregat tenia un llibre on apuntaven tots els detalls de la feina, fins i tot el temps que es trigava a fer-la. També disposava d'un telèfon intern que comunicava directament l'encarregat de la secció amb les altres seccions o amb el senyor Pepe, l'amo...

Per acabar la visita a les cinc naus museïtzades que formen el museu de la mecanització agrària de Tàrrega, podreu escoltar la sirena de la fàbrica. La sirena funciona perfectament, però el que sentireu és una gravació. Amb el seu so característic marcava l'horari dels treballadors de Cal Trepat i de la pagesia targarina. A la fàbrica hi van treballar 550 persones que fabricaren unes 75.000 màquines, principalment garbelladores.
Gràcies a la gentilesa de Roser Miarnau Pomés, tècnica del museu, podrem continuar el nostre passeig virtual per Cal Trepat. Malgrat que la resta de naus no es poden visitar, quan vaig demanar-li la possibilitat de fotografiar-les, la Roser va penjar al facebook del museu fotografies de la resta de les naus. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i

La bellesa del Palau ( i 2 ).

Entrem a la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana, obre del genial arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, construït entre els anys 1.905 i 1.908. Els fundadors de l'Orfeó Català, Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives i Roig li encarregaren l'obra perquè fos la deu de l'orfeó.

L'any 1.997 el Palau fou inclòs en la relació del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Si ens fixem el la boca d'escenari, d'onze metres d'amplada, podem gaudir del grup escultòric iniciat per Diego Massana Majò i que continuà el jove Pau Gargallo i Catalán. Veiem a la part esquerra la representació de la música popular catalana amb un gran arbre als peus del qual un grup de noies ens recorden la cançó "Les flors de maig" i el bust del seu compositor  Josep Anselm Clavé. A la propera fotografia podeu admirar la capçada d'aquest immens arbre i la fascinant decoració dels mosaics en forma de cua de paó reial...

La part dreta de la boca d'escenari ens regala una impressionant cavalcada de les Valquíries sobre dues columnes dòriques que flanquegen un gran bust de Beethoven. Penseu que l'any 1.901 es fundà a Barcelona l'Associació Wagneriana de Barcelona guiada per la fascinació per Richard Wagner.

Però el que et roba el cor quan entres a la segona graderia de la Sala de Concerts, és la gran claraboia de vidre que ocupa el centre del sostre, per on entra la llum natural. Quan no hi ha llum natural, funciona com si fos un llum amb il·luminació artificial.

Aquesta meravella és obra del pintor, vitraller i dibuixant modernista Antoni Rigalt i Blanch. La claraboia ens recorda un gran sol amb forma d'esfera invertida al centre del qual els vidres són daurats i estan envoltats de vidres amb tons blaus i blancs amb bustos femenins.

És molt fàcil quedar-se bocabadat admirant la bellesa del Palau. El semicercle posterior de l'escenari és tot un regal visual en el que divuit muses modernistes, nou a cada costat, us seduiran. La combinació de mosaic i relleu és fascinant. A la propera fotografia podeu veure les nou muses de la part dreta del semicercle.

La part escultòrica superior és obra d'Eusebi Arnau i Mascort i el trencadís de les faldilles està fet per Mario Maragliano i Navone i Lluís Bru i Salelles. La fotografia següent us mostra les nou uses modernistes de la part esquerra del semicercle posterior de l'escenari.

Totes les muses porten un instrument i sembla que estan dansant sortint del mur cobert de trencadís de tons rogencs. Al centre del semicercle, entre els dos grups de nou muses, tenim el mosaic de la senyera de l'Orfeó Català obra de Lluís Bru a partir d'un disseny de l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué, gran amic de Lluís Domenech i Montaner. Sobre el semicercle posterior de l'escenari hi ha l'orgue. 

A la segona graderia els vitralls dels dos costats omplen aquest espai de color. Les columnes amb mosaics de Lluís Bru i Salelles i els mosaics que hi ha a les interseccions dels arcs superiors representant cues de paons reials, tenen un encant superlatiu.

A la propera fotografia, e més a més dels elements arquitectònics que us he comentat, podeu veure el gran arbre de la part esquerra de la boca d'escenari amb el bust de Josep Anselm Clavé.

Tots els racons del Palau de la Música Catalana són sorprenents, com el sostre de roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada que podeu apreciar en la següent fotografia de detall.

Abans de marxar, us regalo una mirada general des del segon pis. Al centre, l'orgue del 1.908 de la casa alemanya Walcker de Ludwigsburg. L'any 2.003 el tornaren a restaurar gràcies a una campanya de micromecenatge. 

Aquesta campanya consistí en adoptar tubs de l'orgue. Els enamorats de la música que van participar-hi poden buscar el seu nom escrit en els tubs d'orgue que pengen al forat de l'escala per la que baixem a l'acabar la visita...

Sortim del Palau després de xalar amb les propostes del gran arquitecte modernista i el seu magnífic equip de mestres del mosaic, escultors, ceramistes, vitrallers i artesans del paviment hidràulic. La bellesa del Palau és immensa...

Atentament.

Senyor i

La Casa del Chapiz.

Sortim del Bañuelo, l'edifici civil més antic de Granada d'estil zirí construït al segle XI, per continuar passejant virtualment per l'Albaicín. A la propera fotografia feta des de l'Alhambra podeu veure les lluernes octogonals i en forma d'estel del sostre del Bañuelo, per on es filtrava la llum solar amb vidres de colors...

Continuem caminant lentament per la Carrera del Darro fins arribar al passeig que oficialment  té el nom de Paseo del Padre Manjón però que tothom coneix com el Paseo de los Tristes perquè era el lloc per on passaven els seguicis fúnebres camí del cementiri. En aquest passeig ens saluda , majestuosa, l'Alhambra.

Quan acaba el passeig comencem a enfilar la Cuesta del Chapiz on trobem a la cantonada amb el Camino del Sacromonte, el nostre objectiu d'avui: la Casa del Chapiz, que també es coneix com las Casas del Chapiz ja que el conjunt està format per dues cases amb els seus corresponents patis. A la propera fotografia podeu veure la Casa de Hernán López el Chapiz amb la sala de  lectura de la biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes al fons.

Documents del 1.525 ens expliquen que aquestes cases eren del morisc Hernando el Ferí. Quan va morir un dels habitatges es mantingué com a residència dels seus fills, i l'habitatge més gran fou pel seu gendre Lorenzo el Chapiz.

Després d'expulsar als moriscs del Regne de Granada, la propietat fou confiscada per la corona castellana l'any 1.571 i va passar al Patronato de Salazar fins a mitjans del segle XIX. La Casa del Chapiz fou declarada Monumento Nacional l'any 1.919, i deu anys després la comprà l'estat quan l'edifici estava en estat lamentable. 

L'arquitecte Leopoldo Torres Balbás fou el responsable de les obres de restauració que van permetre instal·lar-hi l'any 1.932 la seu de La Escuela de Estudios Árabes, un institut d'investigació que forma part del Consejo Superior de Investigaciones Científicas ( CSIC ). L'objectiu principal de l'escola és protegir i promoure els estudis àrabs a Espanya. Del 1.932 al 1.939 fou dirigida per un Patronat de la Universitat de Granada, i a partir del 1.939, pel CSIC. Els investigadors de l'escola es centren en l'estudi  de la història, dels textos andalusins, i en l'arqueologia i l'arquitectura islàmiques.

El jardí de la Casa del Chapiz ens regala una vista impressionant i difícil d'oblidar de les teulades de l'Albaicín i l'Alhambra.

Les col·leccions de la biblioteca es centren en els estudis àrabs i islàmics, preferentment els dedicats a  al-Andalus. Hi podeu trobar llibres, revistes impreses i electròniques, material gràfic i documentació d'arxiu.

Cal destacar les 134 obres àrabs manuscrites distribuïdes en 63 volums, com el Tractat d'Agricultura d'Ibn Luyun  del 1.348. La col·lecció de manuscrits i part de la col·lecció del fons antic, estan digitalitzades i es poden consultar a Manuscripta CSIC i Simurg.

Deixem la Casa del Chapiz donant un cop d'ull a la propera fotografia vista d'ocell, feta des de l'Alhambra. A la part baixa podeu veure el Paseo de los Tristes, al final del qual hi ha una colla de xiprers... 

És el Palacio de los Córdova, on comença la Cuesta del Chapiz. El gran edifici de la part central esquerra de la fotografia és el col·legi Ave María Casa Madre, a la dreta del qual, amagades entre els xiprers, podeu veure las Casas del Chapiz amb el seu magnífic jardí. Continuem enfilant-mos per la Cuesta del Chapiz amb l'objectiu d'arribar al Mirador de San Nicolás, l'esforç té premi...

Atentament.

Senyor i

Miren i Bittori...

Si sou seguidors del blog sabreu que el País Basc em té el cor robat, per això li he dedicat més d'una cinquantena d'entrades. Vaig enamorar-me d'ell fa més de trenta anys i molts viatges m'han permès descobrir-lo i assaborir-lo acompanyat de molt bons amics bascos. Avui us proposo un viatge literari als últims trenta anys d'aquest fascinant país. 

Quan gaudeixes de l'íntim plaer de llegir, alguns dels llibres que t'acompanyen et deixen bocabadat. He de confessar-vos que no coneixia a Fernando Aramburu, però els comentaris i crítiques sobre el seu últim llibre convidaven a llegir-lo. Patria, de Tusquets Editores, amb primera edició el passat mes de setembre i del que avui ja podeu trobar la cinquena edició a les poques llibreries que malauradament queden a  Lleida, és el tercer llibre de l'escriptor donostiarra que parla del País Basc. 

Nascut a Donostia l'any 1.959 Aramburu es llicencià en Filologia Hispànica a la Universitat de Zaragoza. Des de 1.985 viu a Alemanya on va fer classes de castellà fins al 2.009, any en el que deixà la docència per dedicar-se a la creació literària.
Patria ens parla de dues famílies que viuen en un poble de Guipúscoa que no s'anomena. Nou personatges, nou històries de gent basca.
A la propera fotografia podeu gaudir de la gran bellesa de Donostia captada des del mirador del parc d'atraccions Monte Igueldo, inaugurat l'any 1.911.

Txato, Bittori, Miren, Joxian, Joxe Mari, Arantxa, Gorka, Nerea i Xavier són els nou personatges principals de les dues famílies, amigues íntimes molts anys, i enfrontades per la violència. A Patria, novel·la imprescindible, es fonamental el paper de les dones. Bittori i Miren són els dos grans pals de paller, però el que us emocionarà profundament és el paper d'Arantxa. Dones basques fortes, molt fortes...

Aramburu ens regala un llibre en el que no hi ha bons i dolents i en el que tots els personatges estan plens d'humanitat. La humanitat és en tot moment més important que les ideologies. Feina molt complicada escriure així, perquè la dolorosa història viscuda al País Basc, fa molt difícil veure els patiments viscuts per tothom. Llegir sobre les angoixes i els sentiments d'agressors i víctimes convida a una profunda reflexió.
Malgrat els molts anys que ja porta a Alemanya, Aramburu ha escrit molt poc sobre aquell país i no ha pogut oblidar la seva petita pàtria. La distància li ha permès la reflexió  assossegada necessària per escriure aquesta gran novel·la.

El passat dia 29 de setembre Óscar López entrevistà a Fernando Aramburu al programa de referència per la gent que gaudeix amb el món dels llibres Página Dos. Al proper vídeo la podeu veure i viure. L'Óscar i el Fernando estan al Frontó Municipal Jostaldi d'Hondarribia. La fotografia anterior mostra un partit de Cesta Punta al mateix espai.

Les paraules d'Aramburu, home tranquil, expliquen com ha construït la novel·la: " Veure la realitat amb els dos ulls, no amb un"

Moltes són les emocions que viureu amb la lectura de Patria, però el paper d'Arantxa filla de Mirem i Joxian, a qui un ictus a la flor de la vida la deixa invàlida i que es comunica escrivint lentament al seu iPad, us captivarà...
El País Basc lluita per recompondre els vincles socials trencats i, com diu Aramburu, un exemple són els frontons que tornen a lluir el seu verd impol·lut, sense les pintades que els han omplert durant dècades.

     Si sou coneixedors de la realitat basca, com explica l'autor de la novel·la, podreu llegir entre línies d'aquest llibre en el que la gent és el principal protagonista.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 4 ).

Deixem la tercera nau de la secció de foneria, l'encarregada de fondre alumini i bronze, per entrar a la nau número 4 on hi ha el magatzem de les peces foses, de calibrat i de tubs. Tot aquest material és imprescindible per al bon funcionament de la nau 5. Però el tresor més important d'aquesta nau és l'oficina tècnica de modelatge.

En la nau 4 també es guarden els utillatges i les plantilles que es fan anar en el procés de mecanització de les peces, i una màquina automàtica de serrar. Només entrar a la nau podem veure exposades algunes de les mítiques màquines agrícoles Trepat com la barra dalladora, en primer terme a la fotografia anterior i a l'esquerra a la propera fotografia, o el rampill de descàrrega.

La barra dalladora fou l'adaptació als tractors de les antigues dalladores de tracció animal. Aquestes dalladores eren per segar els farratges i el gra. Segons el tipus de conreu calia fer petites adaptacions a la barra de tall. La màquina passava pel camp i el tall en forma de tisora anava segant la collita i deixant-la afilerada en forma de llarg cavalló gràcies a una peça lateral. A Cal Trepat van fabricar-ne 16.432.

A la fotografia anterior podeu veure un rampill de descàrrega, una màquina per recollir el farratge escampat després de la sega. Estirat per un animal, anava deixant tota la sega ordenada en munts facilitant la feina de recollir-la. 

Deixem les màquines exposades per seguir el passadís delimitat per les cordes que ens porta a l'ànima de Cal Trepat: l'oficina tècnica de modelatge.

En aquest petit espai van arribar a treballar-hi un perit i tres modelistes. Hi ha una taula de dibuix, tres bancs de fuster, un torn de fusta, una serradora de marqueteria i un arxivador de dibuixos tècnics.

Malgrat treballar-hi molt poques persones, l'oficina tècnica de modelatge era, com he dit abans, l'ànima de la fàbrica, perquè en aquest espai reduït dissenyaven peça a peça cada màquina Trepat.

A la fotografia anterior podeu veure un banc de fuster en primer terme, i darrere un torn de fusta. Els modelistes tenien que assegurar-se de la perfecció de cada peça, condició imprescindible en el funcionament general de la màquina.

A la taula de dibuix dissenyaven la peça sobre el paper i posteriorment la feien artesanalment en fusta. La peça resultant de fusta, anomenada model, era el punt de partida per a l'obtenció del motlle.

He de confessar-vos que veure la feina feta pels modelistes va deixar-me bocabadat, quina perfecció i domini del treball en fusta! Els engranatges són espectaculars...I encara cal valorar-los més si penseu que els modelistes de Cal Trepat no tenien una formació acadèmica, eren autodidactes i tots provenien de fusteries o ebenisteries de Tàrrega.

M'agrada especialment de la feina feta per la gent que ha museïtzat Cal Trepat, el fet de gravar uns senzills vídeos en els que els antics treballadors, alguns ja molt vellets, ens expliquen la seva feina. A la part superior de l'armari de fusta de oficina tècnica de modelatge, una pantalla ens convida a escoltar que feien al taller dels modelistes.

Podeu gaudir amb les explicacions de Blai Grau que fou modelista de Cal Trepat entre 1.934 i 1.957. Es magnífic no perdre la memòria oral dels antics treballadors...

Deixem la nau 4 per anar a l'última de les naus museïtzades, la nau 5, la més espectacular de Cal Trepat. Esteu preparats per al·lucinar amb la secció de tallers?
Atentament.
Senyor i

La bellesa del Palau ( 1 ).

Deixem la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca on hi ha les antigues escoles, el petit edifici destinat als fills dels obrers que treballaven en la construcció de la Sagrada Família,  per anar al barri de Sant Pere al districte de Ciutat Vella i gaudir d'una de les joies del nostre modernisme, el Palau de la Música Catalana. Però no començo per les genialitats de Lluís Domènech i Montaner ( 1.850 - 1.923 ) sinó per l'extrem de la façana nova a la cantonada del carrer Sant Pere Més Alt i el carrer del Palau de la Música on podeu veure el baix relleu d'un immens arbre fet amb maó vermell.

La façana principal actual la va realitzar Lluís Domènech i Montaner com si anés a la vista malgrat que no es podia veure perquè la tapava l'església de Sant Francesc de Paula. Aquesta església formava part del Convent de Sant Francesc de Paula començat a construir al segle XVI i enderrocat a principis del segle XX. L'any 1.902 s'enderrocà el claustre del convent sobre el que s'edificà posteriorment el Palau de la Música. L'església fou cremada l'any 1.936, reconstruïda i oberta altra vegada al culte l'any 1.950. L'enderroc de l'església es va fer l'any 2.002 per ampliar el Palau de la Música.

Actualment podem contemplar a façana que no es veia que l'arquitecte modernista realitzà amb tota mena de detalls: maó vermell vist, baranes de ferro forjat, vitralls, capitells,... com la resta de l'edifici. La pantalla de vidre d'Oscar Tusquets i Guillén ens permet gaudir de la façana molts anys "amagada".

Però deixem les actuacions dels arquitectes actuals per començar a admirar la bellesa de l'arquitectura de Domènech i Montaner tornant al carrer de Sant Pere Més Alt on hi havia l'únic accés fins l'any 1.989. A la propera fotografia podeu veure el balcó del primer pis amb les set parelles de columnes cobertes amb mosaic, el segon pis amb els busts d'esquerra a dreta de Palestrina, Bach i Beethoven obra d'Eusebi Arnau, i a la part superior el gran frontó amb un mosaic de Lluís Bru.

A la cantonada amb el carrer Amadeu Vives trobem el grup escultòric modernista, fet l'any 1.909 per Miquel Blay, "La cançó popular catalana". La donzella, que representa la cançó, està acompanyada per persones de diferents oficis i edats que representen el poble català. Tots sota la protecció de Sant Jordi...

Sorprenen en aquesta façana els arcs amb grans columnes de maó vermell i mosaics de ceràmica. Dues d'aquestes columnes tenien en el seu interior les taquilles. A la propera fotografia podeu apreciar un fragment d'aquest trencadís.

Entrem al Palau, edifici encarregat per l'Orfeó Català perquè en fos la seva seu, i sufragat per industrials, financers catalans i , evidentment, per enamorats de la música. La bellesa dels vitralls és encisadora...

Pugem per l'escala doble cap al primer pis, molt treballada amb arrambadors de ceràmica vidrada,  relleus de flors i balustres de vidre que podeu apreciar detalladament en la fotografia següent.

Abans d'entrar a la Sala de Concerts sortim a la balconada de la Sala Lluís Millet del primer pis per veure les columnes cobertes de trencadís amb decoració floral, totes amb un dibuix diferent. Els capitells de les columnes també tenen motius florals.

El 9 de febrer del 1.908 fou inaugurat el Palau de la Música i guanyà al 1.909 el Concurs anual d'edificis artístics instaurat per l'Ajuntament de Barcelona al juny del 1.899 per premiar anualment el millor edifici construït a la ciutat.
Voleu entrar a la Sala de Concerts?
Atentament.
Senyor i