Assaborint el castell de Concabella ( 2 ).

Després de resseguir el perímetre gairebé quadrat del castell i fixar-nos en les seves torres ( una amb gàbia i llegenda ), finestres renaixentistes, arcs fets a partir  dels merlets, troneres, espitlleres i la porta principal amb arc de mig punt amb grans dovelles entrem al seu interior en el que no queda gairebé cap element arquitectònic de la seva dilatada història que començà al segle XI. Avui el castell de Concabella és un equipament cultural i de serveis públic totalment reformat i distribuït en una colla d'espais: Centre d'Interpretació dels Castells del Sió, Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida, Espai Pedrolo, Espais de Memòria de la Guerra Civil, Sala d'Actes, Sala d'audiovisuals i taller educatiu, Torre Major amb mirador i espitlleres i Sala d'exposicions Manuel de Pedrolo. A més a més hi ha oficines de gestió municipal i el consultori mèdic. 

Avui començarem per un dels tres espais d'interpretació del patrimoni: El Centre d'Interpretació del Castells del Sió.

Pujar a la planta superior del castell i visitar aquest Centre d'Interpretació ens permet passejar per la història agitada que visqué la riba del Sió a partir de l'expansió dels comtats catalans en aquesta zona de la Marca Superior, la divisió administrativa i militar al nord-est d'al-Àndalus. 

L'espai ens parla d'aquest territori al llarg dels segles X, XI i XII, una zona de frontera i trobada entre el món cristià i el musulmà. Comencem la visita amb les explicacions de l'organització del territori andalusí al segle XI.

El Centre ens permet veure l'evolució des de l'època feudal fins a l'edat moderna del món feudal, la vida al voltant del castell, i l'estructura, funcions i tècniques constructives dels castells. El castell determinava les relacions entre els senyors i els vassalls. El castlà era el representant del senyor feudal i s'encarregava de negociar amb els cavallers.  

El Centre d'Interpretació ens ajuda a entendre també l'evolució dels castells des dels seus inicis com torres de guaite i defensa, a castells, cases fortes i castells.palau. Molts d'ells fins al segle XIX van continuar habitats. Les Corts de Cadis, el dia 1 de juliol del 1.811, decretaren l'abolició dels senyorius a l'estat espanyol.

El decret acabava amb el vassallatge, les prestacions personals del senyor i els senyorius jurisdiccionals per convertir-los en propietats privades. Ferran II d'Espanya abolí el decret, però governs posteriors tornaren a fer decrets similars d'abolició els anys 1.823 i 1.837.

En la fotografia anterior podeu veure darrere del plafó explicatiu amb una gran fotografia del Castell de Montcortès, construït al segle XI però molt modificat al segle XV, els petits arcs construïts a partir dels antics merlets de la façana oest del Castell de Concabella.

Una sèrie de maquetes ens facilita la comprensió de les tècniques constructives de l'època. La propera fotografia explica clarament com van fer l'arrebossat de la torre de guaita de Vallferosa, de trenta-tres metres d'alçada, construïda l'any 970...

La tècnica anomenada opus spicatum, del llatí forma d'espiga, s'emprà en temps dels romans i medievals. També s'aplicà en construccions rurals del segles XVI al XVIII. La pedra tallada es col·locava en forma d'espiga com podeu veure a la fotografia de la maqueta.

Al costat hi ha un petit espai on podeu veure un audiovisual que explica com era la vida al castell.

Deixem el Centre d'Interpretació dels Castells del Sió i anem a la segona planta per visitar l'Espai Pedrolo.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 6 ).

Després de donar un cop d'ull a la nau 5 que acull la secció de tallers amb el seu al·lucinant embarrat, s'acaba la visita a l'espai museïtzat de la fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega. Però ja vaig explicar-vos que gràcies a la gentilesa de Roser Miarnau Pomés, tècnica del museu, podrem continuar el nostre passeig virtual per la resta de naus que, per seguretat, no són visitables. Al demanar-li la possibilitat de fotografiar-es la Roser va penjar al facebook del museu fotografies de les naus 6 a la 18 i m'autoritzà a publicar-les. La fotografia de la nau 19 és d'Oriol Saula Briansó a qui també li semblà molt bé que us la mostri.

Avui coneixerem les naus 6, 7, 8 i 9 amb el suport de les fotografies penjades per la Roser el dia 13 de maig del 2.016 al facebboc del museu de la mecanització agrària Cal Trepat.
La informació general  i la concreta de cada nau és del llibre Fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega de Jaume Espinagosa Marsà  que vaig recomanar-vos al març del 2.009 a l'entrada "Cal Trepat".

A la nau 6, en la que  hi ha la secció de tallants, la meitat de les màquines estaven accionades per l'embarrat de la nau 5. Màquines com una cisalla anglesa, dues premses excèntriques per tallar xapa i ferro, una màquina de foradar, una màquina de dentar tallants, una premsa manual... Entrant a la nau, a la dreta, hi havia les primeres oficines de Cal Trepat.

En aquestes oficines hi treballaven Josep Trepat Galceran ( 1.881 - 1.973 ), l'amo, i set empleats. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra, al fons, la nau.

A les tres properes naus: set, vuit i nou, que visitarem avui, hi havia la secció de muntatge de les màquines segadores.
A la nau 7 trobem el taller de soldadura elèctrica de fil continu i robotització. Cal Trepat revolucionà les feines del camp al ser la primera de tota Espanya que fabricà l'any 1.929 la dalladora per a segar farratge.

També va ser la primera, l'any 1.955, en canviar les rodes de ferro de les màquines amb les que els pagesos treballaven al camp per rodes amb pneumàtics.

L'any 1.960 va sortir de la fàbrica la primera segadora d'alfals per treballar amb un tractor i no amb la mula. Estava clar que calia adaptar-se a la gran revolució que suposà canviar de la tracció animal a la motoritzada.

Cal Trepat va intentar adaptar-se a aquest gran canvi i fabricà diferents màquines dissenyades per treballar amb els tractors com adobadores, rampills, premses, segadores sense rodes...., però amb la mecanització del camp començà la decadència de la fàbrica targarina.

La nau 8 estava especialitzada en fer forats a les peces que fabricava utilitzant vuit màquines de foradar, dues rebladores que unien peces mitjançant reblons i una màquina de llimar.

A la propera fotografia podeu veure la cabina de l'encarregar de la nau vuit, anant a l'esquerra i al fons hi ha les escales que porten a les dues calderes de la calefacció de tota la fàbrica.

A l'última de les tres naus de la secció de màquines segadores, la nau 9, trobem la cadena de muntatge de les màquines segadores.

Era una cadena de muntatge manual, al fons de la qual hi havia la secció de forjadors. La fotografia següent ens mostra aquesta cadena de muntatge.

A la propera i última entrada dedicada a Cal Trepat acabarem la visita a les naus no museïtzades anant de de la nau 10 amb la secció d'estampació i calibratge, a la nau 19 que era el magatzem de les màquines acabades.
Atentament.
Senyor i

On viu el Gegant del Pi?

Al mes de maig entràrem virtualment al taller d'escultura Casserras de Solsona emocionats per la bona notícia de la seva continuïtat. Després de la mort del Manelet, magnífic constructor de gegants, trobar-hi treballant il·lusionades a la Teresa ( filla ) i a la Teresa ( dona ) de Manel Casserras i Solé ( Manelet ), suposà pel món geganter una gran alegria. Durant la visita al taller ens sorprengué la presència  del gegantó Mustafà Petit del Pi, construït l'any 2.014 pel Manelet, una rèplica del Gegant del Pi, de 2,10 metres d'alçària i 12 quilograms de pes pensat perquè el portin nens i nenes...

Avui us proposo viatjar de la Catalunya Central a la capital del nostre petit país, Barcelona, concretament a l'església de Santa Maria del Pi per descobrir on viu el Gegant del Pi...

Ubicada a la plaça del Pi del Barri Gòtic, al districte de Ciutat Vella, aquesta església d'estil gòtic català es començà a edificar l'any 1.321 i al 1.391 acabaren les obres. La seva impressionant rosassa de dotze braços fou destruïda  en l'incendi de 1.936.

L'any 1.943 fou reconstruïda per l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol i Giribet basant-se en antigues fotografies i en un estudi detallat de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat.

Entenc que us pregunteu la relació entre aquesta església, el Gegant del Pi i Solsona, una mica de paciència i aviat sabreu el perquè quan entrem per la porta principal del temple...

Al timpà, una magnífica escultura gòtica de la mare de Deu amb el Nen era la protagonista. Si la voleu veure està a l'interior de l'església per protegir-la de les condicions de l'exterior que l'estaven degradant. El que si podeu observar a la llinda, és la sèrie de bustos de Maria entre apòstols. Documentada des del 987, diu la tradició que ja existia una capella al segle V. L'església és d'una sola nau de 54 metres de longitud, 17,50 d'amplada i 27 d'alçada.

Tornem al Gegant del Pi i concretament a l'Associació d'Amics dels Gegants del Pi, associació sense ànim de lucre que custodia, manté i difon les diferents figures festives de la Basílica de Santa Maria del Pi, que tenen els seus orígens al segle XVII. Actualment custodien : els Gegants del Pi ( Mustafà i Elisenda ), els Gegants Petits del Pi ( Oriol i Laia ), el gegantó Perot Lo Lladre, la Mulassa de Barcelona, el lleó de Barcelona, i els capgrossos del Pi. Aquestes figures festives les podeu veure a la Casa dels Entremesos a la plaça dels Beats número 2, prop del Palau de la Música.

Entenc que no veieu la relació entre el taller d'escultura Casserras , l'església de Santa Maria del Pi i la Casa dels Entremesos...

Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va restaurar als Gegants del Pi del juny de 1.959 al juny de 1.960; i ens construí una còpia els anys 1.985 i 1.986 per fer-los més lleugers i preservar els originals del desgast de participar en diferents festes populars. Manel Casserras i Solé ( Manelet ) va fer una còpia dels Gegants Petits del Pi l'any 1.997. El seu pare els havia restaurat l'any 1.960.

Els que veieu a la Casa dels Entremesos i que participen a les festes populars, són còpies dels antics Gegants del Pi. Per veure els originals, acabem d'entrar a l'església de Santa Maria del Pi i a la dreta...

Només entrar per la porta principal, la de sota la magnífica rosassa, veureu els Gegants del Pi i els Gegants Petits del Pi guardats en una vitrina gegantina. La primera referència documental dels Gegants del Pi ( Mustafà i Elisenda ) data de 1.601, any que van participar en la canonització de Sant Raimon de Penyafort a Barcelona. 

Els Gegants Petits del Pi són del 1.780, quan la parròquia de Santa Maria del Pi decidí crear-los just l'any en el que el rei Carlos III restringí i prohibí la imatgeria festiva. El fet està documentat al llibre de comptes de l'Obra del Pi...

L'any 1.870, els Gegants de Pi i els Gegants Petits del Pi, són desats en caixes, això els salvà de ser destruïts durant la Setmana Tràgica i l'any 1.936.

Si el gegant de Pi balla i balla, el Manel i el Manelet Casserras en són en bona  part responsables.

Atentament.

Senyor i

Adéu a Cal Sastret...

Al novembre del 2.010 us ensenyava Cal Sastret d'Organyà, una de les botigues més antigues de l'Alt Urgell i potser de tota la província de Lleida. En aquell moment feia 140 anys que Francisco Betriu, casat amb Ramona Rocamora, fundà alimentació Sastret. Gairebé set anys després hi tornem però amb la tristesa de confirmar que no hi haurà una cinquena generació que continuï la feina de la senyora Teresa i el seu fill Decoroso. Avui la gent de Cal Sastret volien tancar la centenària botiga, però m'explica el Decoroso que encara li queda molt gènere als prestatges i que esperarà una miqueta...

Malgrat tot, el Decoroso ens ensenya molt satisfet, al costat de les seves bótes de vi, un misteriós objecte. Ja sabeu que una bóta és un recipient fet de fusta o pell destinat a contenir begudes alcohòliques. A la part superior esquerra de la fotografia anterior podeu veure les bótes de pell de Cal Sastret. Queden molt poques botigues al nostre país on trobar-les. Però tornem a centrar-nos en l'objecte que ens mostra el Decoroso...

El 24 de maig del 2.016 s'entregaren els XVI Premis Nacionals als Establiments Centenaris. Cal Sastret fou un dels vint-i-set reconeguts per la seva trajectòria de més de cent anys al servei del públic.

En una de les bótes el Decoroso ha enganxat amb cel·lo una fotografia del diari en la que el podeu veure amb el Quim Masferrer que està aixecant un dels porrons de Cal Sastret. També hi té un petit muntatge fotogràfic on apareixen a dalt a l'esquerra ell i la seva mare mostrant el diploma i el guardó de la Generalitat.

Cal valorar la feina d'en Quim Masferrer i el seu equip ensenyant-mos el pobles de Catalunya de menys de mil habitants en el programa El Foraster. Si mireu el que dedicà a Organyà podreu "entrar" a Cal Sastret anant al minut disset a l'enllaç anterior.

Cap dels nebots del Decoroso continuarà el negoci, per això Cal Sastret s'apaga molt lentament. Aviat no en quedaran d'aquesta mena de petites botigues on trobaves "de tot".

La senyora Maria no és el primer reconeixement que rep de la mà  de tot un President de la Generalitat. A la part superior dreta de la fotografia anterior la podeu veure saludant a Jordi Pujol l'any 1.987 quan la botiga era més joveneta i només tenia 117 anyets...

Abans de marxar el Decoroso ens mostra orgullós, sobre el congelador de la botiga i acompanyats de revistes, refrescos i cerveses,  els dos premis que han reconegut la trajectòria de Cal Sastret, oberta el dia de Dijous Gras del 1.870 que era dia de Fira a Organyà .
Atentament.
Senyor i

Mirador de San Nicolás: mirar i admirar.

Sortim de la Casa del Chapiz, el conjunt format per dues cases morisques amb els seus corresponents patis, ja documentades al 1.525, en una de les quals - la casa de Hernán López el Chapiz- hi ha la Escuela de Estudios Árabes, per continuar enfilant-nos per la Cuesta del Chapiz fins arribar a la Plaza del Salvador. Un cop a la plaça girem a l'esquerra i anem per la calle Panaderos fins a la Plaza Larga des d'on podem veure la Puerta de las Pesas que també es coneix com Puerta Nueva o Puerta del Ensanche.

L'arc de ferradura ens convida a entrar a un passadís, de clara funció defensiva, estret, amb pendent i forma de colze. La porta és un dels accessos que formava part de la muralla zirí que tancava la Al-Qasba Al-Qadima. El paviment antic està un metre sota terra...

Li diuen popularment Puerta de la Pesas perquè era el lloc on s'exhibien penjades les peses trucades decomissades als comerciants de les carnisseries i altres establiments públics instal·lats als voltants de la Plaza Larga . Si aixequeu el cap abans d'entrar a la porta podreu veure penjades aquestes peses "mentideres" en un arc de mig punt que hi ha sobre l'arc de ferradura.

La Plaza Larga, construïda l'any 1.576, fou el centre neuràlgic de l'Albaicín repoblat després de l'expulsió dels moriscs. Deixem la plaça i baixem, després de passar per la Puerta de las Pesas, pel Callejón San Cecilio que ens deixa al nostre objectiu d'avui: el Mirador de San Nicolás.

Considerat per molta gent el mirador més emblemàtic de Granada, ens regala la possibilitat de mirar i admirar l'Alhambra. El terra empedrat de la petita esplanada amb l'església de San Nicolás a l'esquena, són els protagonistes d'aquest racó màgic de l'Albaicín.

En aquest espai sempre trobareu venedors d'artesania, músics i gent que vol veure com amb la llum de la posta de sol es magnifica la bellesa de l'Alhambra, Sierra Nevada i la ciutat de Granada.

D'esquerra a dreta podeu contemplar: el Generalife, la torre del palacio del Partal, el peinador de la Reina, la torre de Comares, los palacios Nazaríes, la iglesia de Santa Maria de la Alhambra, el palacio de Carlos V, la Alcazaba, i dins seu la torre de la Vela...

Si la bellesa de l'Alhambra deixa bocabadat, observar el barri de l'Albaicín, el recorregut del Rio Daro i la ciutat de granada, també és emocionant.

Abans de marxar de l'Albaicín, a la propera fotografia feta des de l'Alhambra, podeu veure el Mirador de San Nicolás, el nostre protagonista d'avui.

Deixem el barri de l'Albaicín, declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1.984, amb els seus encisadors carrerons i cases per baixar fins al costat de la Catedral on vull ensenyar-vos el Corral del Carbón abans d'enfilar la Cuesta Gomerez que ens portarà a l'Alhambra.

Atentament.

Senyor i

Assaborint el castell de Concabella ( 1 ).

Al novembre del 2.008, l'entrada "Passejant per la Segarra" us recomanava el llibre de la sèrie A peu de Josep Maria Espinàs  "A peu per la Segarra 1.962". Avui torno a convidar-vos a visitar virtualment aquesta comarca plena de colors, contrastos estacionals, paisatges insòlits i castells. Una terra aspra i gentil on es desperten els sentits mentre camines. A la pàgina 97 del llibre escrit fa cinquanta-cinc anys l'escriptor descriu una sensació que encara avui tindreu quan gaudiu del misteri dels petits pobles de la Segarra. Concretament parla de la seva sortida de Concabella, el poble protagonista de l'entrada d'avui: "Concabella m'acomiada amb flors als carrers i a les finestres, com tants pobles de la Segarra. És l'esforç tossut per posar una mica de color i alegria sobre la terra aspra"...  

Ja situats a Concabella donarem un cop d'ull al seu impressionant castell, el més gran de la comarca.

El castell de Concabella apareix documentat en la segona consagració de Santa Maria de la Seu del segle XI. Al llarg de la història ha tingut moments d'abandó i diverses funcions. L'any 1885 va passar a ser propietat dels veïns del poble i actualment és l'únic castell públic de la comarca. Mireu quina colla de utilitats ha viscut: fortalesa, palau senyorial, camp de treball l'any 1.938 en el marc de la Guerra Civil, escola, presó, corral, sala de ball, ... Actualment és un equipament cultural i social públic.

El castell té planta rectangular, gairebé quadrada, amb tres torres situades als vèrtex, excepte al nord-est. Començarem observant la façana oest, emmarcada entre dues torres de planta quadrada, on hi ha dues finestres renaixentistes amb motllures; la de la dreta, més senzilla, però la de l'esquerra molt ornamentada.
A la fotografia anterior podeu veure que la part superior de la façana està rematada per una sèrie d'arcs petits fets a partir dels antics merlets. A la part alta de la torre hi ha una gàbia de la que us pararé al final de l'entrada...

Tornem al finestral de l'esquerra, amb un emmarcament decorat amb fulles. La bella ornamentació es completa amb un conjunt de caps humans i bèsties. En aquesta façana hi havia un cafè afegit l'any 1.953... Si anem a l'esquerra i girem a la dreta, on hi ha la torre de la gàbia, trobarem la façana nord en la que sobresurt una latrina a l'altura de la planta noble. Tranquils, podeu passejar sense sobresalts perquè la latrina fa molts anys que no s'utilitza.

Ja he dit abans que la Segarra és terra de castells. Penseu que a mitjan del segle XI la riba del riu Sió fou reconquerida als àrabs. En aquesta zona, per garantir la presència cristiana, es construïren força castells i esglésies. La Ruta dels Castells del Sió, un recorregut que ressegueix bàsicament aquest riu, us permetrà conèixer aquesta part de la Marca Superior, la divisió administrativa i militar del nord-es d'al-Àndalus.

Podeu descobrir el poble aturonat de Montfalcó murallat i els castells de: Florejacs, les Sitges, Concabella, les Pallargues, Vicfred, Montcortès, Molí de Ratera, Castellmeià, les Oluges, torre de Mejanell, Vergós Guerrejat, torre d'Ivorra i el Castell de l'Aranyó en el que nasqué l'any 1.918 Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.
Continuem passejant i quan acaba la façana nord girem a la dreta per trobar la façana oriental, la principal.

La nissaga dels Concabella mantingueren el senyoriu del castell fins al segle XIV, a partir del qual es succeïren diferents llinatges. Al segle XVI, els Erill van transformar l'antiga fortalesa en castell-palau.
A l'esquerra de la façana principal trobem la porta principal del castell amb un arc de mig punt amb grans dovelles sobre el qual hi ha cinc grans finestrals afilerats per tota la façana est. Sota dels finestrals trobem unes obertures rectangulars que tenien funció defensiva anomenades troneres per les que disparaven estant a cobert dels enemics...

Tornem a girar a la dreta per veure la façana sud, amagada per cases adossades modernes. El que us cridarà l'atenció és la torre octogonal que avui forma part d'un habitatge privat.

Entrem al castell on podem veure les espitlleres, unes obertures rectangulars llargues i estretes on estirats a terra els defensors del castell disparaven les seves armes.

Era molt difícil que els que volien assaltar el castell encertessin el seus trets en els defensors perquè la part exterior de les espitlleres és molt estreta. Però el camp de visó del defensor del castell era molt reduït. A la propera fotografia podeu veure la part del davant d'una espitllera amb forma de creu del castell de Concabella.

Per acabar l'entrada d'avui, i abans de visitar l'interior en les properes entrades dedicades al castell, torno a la gàbia penjada de la torre de la dreta de la façana oest per fer-vos cinc cèntims de la llegenda del barber de Concabella, que explica la venjança d'aquest barber sobre el senyor del castell...

El senyor feudal va fer us del dret de cuixa amb la dona del barber que va esperar el moment d'afaitar-lo per degollar-lo. Aleshores la senyora del castell va ordenar que el decapitessin i exposessin el seu cap dins la gàbia penjada a la torre del castell amb la finalitat d'escarmentar a tota la població i deixar molt clar qui manava...
A l'interior del castell han desaparegut gairebé tots els elements arquitectònics antics i està totalment reformat. Entrem-hi coneguem els seus espais i propostes culturals.
Atentament.
Senyor i