divendres, 14 d’agost del 2020

Cases singulars de Lleida ( 51 ).

Avui començarem la nostra passejada a tocar de la Catedral Nova de Lleida projectada l'any 1.760 i amb les obres més importants acabades al 1.781. El projecte de Pedro Martir Cerceño fou dirigit per Francesco de Sabattini, dos arquitectes del cos d'enginyers militars.


Cerceño només supervisava les obres, però els arquitectes catalans Josep Prat i Josep Burrià foren els que la construïren. El temple d'estil barroc amb tendència al classicisme academicista guarda una colla de secrets desconeguts per a molts lleidatans. Els podeu recordar clicant al proper enllaç: "Els secrets de la Catedral Nova de Lleida".


A la dreta de la catedral comença a enfilar-se el carrer de l'Almodí Vell, un dels més antics de la ciutat. A l'esquerra de la propera fotografia hi ha la Catedral Nova, podeu veure les volutes de l'escala d'accés, i al centre un dels protagonistes de l'entrada d'avui: l'antic col·legi-residència Pare Coll".


L'edifici entre mitgeres, construït l'any 1.929 seguint el projecte de l'arquitecte lleidatà Joaquim Porqueras Bañeras, s'alça gairebé a tocar del temple. Té dues façanes que donen als carrers de l'Almodí Vell i Caldereries.


Si enfilem una mica més el carrer podem observar la resta de la façana, però el que realment veiem és una falsa façana que separa el pati enjardinat del carrer de l'Almodí Vell. A la dreta de la fotografia hi ha l'Antic Hospital de Santa Maria, d'estil gòtic civil tardà,una de les joies arquitectòniques més valuoses de la ciutat de Lleida.


El gran edifici va ser residència femenina per estudiants de l'escola de les Dominiques. Aquesta congregació fou fundada l'any 1.856 a Vic pel pare Francesc Coll i Guitart canonitzat l'any 2.009. Les Dominiques es van establir a Lleida l'any 1.860 i cent anys després es van establir a l'edifici del carrer Vallcalent.


El col·legi Pare Coll continuà funcionant fins al 1.972 i posteriorment es convertí en residència per alumnes universitàries. Malauradament fa anys que l'edifici està tancat i molt malmès. És evident que caldrà una actuació urgent si el volem conservar...


El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar atentament alguns detalls com els capitells corintis i les reixes de ferro forjat de la part superior de la falsa façana del pati enjardinat. Aquest pati és una de les parts més deteriorades de l'edifici. Darrere de les reixes veiem el campanar de cadireta de maó vist, amb dues obertures on encara hi ha els capçals de fusta de les campanes...


Sobre la porta d'accés principal, tapiada, decorant l'arc de mig punt hi ha un medalló sense inscripcions envoltat de flors i fruits. Darrere podeu veure la reixa de ferro forjat.


Malgrat la dificultat que suposa la falta de perspectiva per la proximitat de l'antic col·legi-residència amb la Catedral Nova, la simètrica façana no us deixarà indiferents per la seva sobrietat amb un clar predomini de les línies rectes amb motius decoratius neoclàssics i els capitells corintis que emmarquen les finestres de la part central.
La propera fotografia de detall la vaig fer des del campanar de la  dreta de la Catedral Nova. En ella podeu observar atentament la part final del coronament. Al medalló del timpà-frontó triangular podem llegir l'any de construcció de l'edifici:  1.929. A l'esquerra ens observen la Seu Vella i part del campanar de cadireta del col col·legi-residència.


La façana del carrer Caldereries segueix el mateix esquema però és molt més senzilla. Només les finestres de la dreta del segon i tercer pis tenen ornamentació.


Arrebossada i pintada ja fa molts anys, encara ens podem fixar en les baranes de ferro forjat dels nou balcons - tres per planta-.


L'element més destacat d'aquesta façana és la porta, també tapiada, que podeu valorar a la propera fotografia.


El carrer Caldereries és dels pocs carrers de Lleida que mai ha canviat de nom. Al segle XII estava inclòs a la moreria, però aviat hi van treballar calderers àrabs i cristians. Al segle XIV hi havia diversos obradors on feien tota mena de recipients de coure. Si voleu recordar la visita virtual a l'antiquíssim carrer, cliqueu el proper enllaç: "Carrers de Lleida amb noms d'oficis ( 1 )".
Deixem el carrer Caldereries per passejar tranquil·lament fins a la rambla de Ferran número trenta-cinc on trobarem la Casa Muñoz que ens dóna la benvinguda amb una porta d'accés molt treballada.


Si ens fixem en la part central de l'arc de mig punt entre la decoració de forja veurem les inicials V M. Victoriano Múñoz Oms ( 1.900 - 2.000 ) fou un enginyer de Camins, Canals i Ports lleidatà que endegà aquest edifici cap a 1.927.


Aquest enginyer va ser un dels promotors de la regulació elèctrica del riu Noguera Ribagorçana. Va promoure la creació, l'any 1.946, de l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorça ( ENHER ) de la que fou director gerent entre 1.946 i 1.963.


L'edifici, entre mitgeres, pertany a l'eclecticisme monumentalista. Recordeu que l'arquitectura eclèctica es basa en l'arquitectura historicista. A la fotografia anterior podeu veure el cos de tribunes ondulants flanquejat per balcons. La propera de detall és de la primera i segona planta. Les obertures dels balcons de la primera planta estan coronades per un frontó triangular i els balcons tenen balustrades. Els de la segona i tercera planta tenen baranes de ferro forjat.


La façana combina la fàbrica de maó arrebossada i pintada amb elements de pedra i ferro forjat. És el primer edifici de la ciutat de Lleida en el que es va utilitzar el formigó armat.


La fotografia següent de detall és de la tribuna del tercer pis, en la que podeu observar obertures diferents acabades  en tres arcs de mig punt. Els balcons que flanquegen la tribuna són semicirculars i tenen balustrades. Sobre el cos de tribunes també hi ha una balustrada. Corona l'edifici un curiós àtic, també amb tres arcs de mig punt.


Deixem el centre de la ciutat per anar als barris, començant pel de Pardinyes, on veurem dues petites mostres d'arquitectura modernista de l'antic Recorrido: la caseta del guardagulles i els tallers.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 10 d’agost del 2020

Celestí Campmany a l'Arxiu Municipal ( 1 ).

La tardor del 2.010 vàrem observar atentament l'Arxiu Municipal de Lleida. Les cinc entrades titulades "Un cop d'ull a l'arxiu municipal" ens van permetre veure alguns dels documents que custodia: privilegis, butlles, actes de compravenda, censos,... Hi ha 544 pergamins i documents que van del 1.150 al 1.912. Conserva tots els documents escrits o rebuts per la Paeria, el més antic, la Carta de Poblament del 1.150.


Avui hi tornem per cercar documentació sobre alguns dels projectes de l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany i Pelliser. El passat mes de maig l'entrada "Cases singulars de Lleida (46) " estava dedicada a l'antiga Casa Aldomà, un imponent edifici amb façanes a l'avinguda de Blondel i als carrers Cavallers i Major construït l'any 1.881.


Inicialment va ser difícil trobar el dossier amb la documentació, però vaig recordar que fou Ramon Xam-mar havia presentat la sol·licitud d'autorització del projecte, l'arxivera el localitzà.


Al dossier hi podem llegir: "Sol·licitud de permís i projecte per construir una casa en un solar situat entre el carrer Major, el carrer Cavallers i el de Blondel 1.881. Promotor: Ramon Xam-mar". Obrir-lo tenia premi: tres plànols d'escala "0,02 por metro" i diferent documentació sobre la casa Aldomà m'estaven esperant...
A la propera fotografia podeu veure el plànol de la façana del carrer Cavallers, signat a l'esquerra per l'Ajuntament i a la dreta per Celestí Campmany. A la part superior podem llegir: FACHADA LATERAL.


El projecte de Celestí Campmany, presentat a l'Ajuntament per Ramon Xam-mar i de Niubó, fou aprovat el 26 de febrer de 1.881. La fotografia següent és del plànol de la façana de l'avinguda de Blondel. A la part superior podem llegir: FACHADA DE LA CALLE BLONDEL, a baix a l'esquerra l'escala i a la dreta la signatura de l'arquitecte. La signatura de l'Ajuntament està darrere, però la podeu intuir a la part superior dreta.


La propera fotografia de detall és de la signatura de Celestí Campmany al plànol de la façana del carrer Cavallers. Hi podem llegir: "Lerida ( sense accent ) 21 Enero de 1.881. Celestino Campmany".


El nom per el que es coneix la casa, Aldomà, és el de la dona de Ramon Xam-mar, Dolors Aldomà i Capell, la pubilla de la família Aldomà.
El tercer plànol és de la façana del carrer Major ( FACHADA PRINCIPAL ), amb els tres arcs de mig punt a la planta baixa.


A l'arc central, el d'accés a l'edifici, hi podeu veure, quan passegeu pel carrer Major, l'any de construcció de la casa: 1.881.


La propera fotografia de detall ens mostra la signatura d'aprovació del projecte pel president accidental el 26 de febrer de 1.881. Al petit text s'explica que el projecte fou aprovat en la reunió del 16 de febrer. A l'esquerra de la signatura podeu veure un segell amb l'escut de la ciutat i el text: "Ayuntamiento Constitucional Lérida".


Escriure amb tinta tenia el seu risc. A la fotografia següent de la sol·licitud de Ramon ( amb taca a la on ) Xam-mar podem llegir: " Ayuntamiento Constitucional de Lérida. Año 1.881. Comisión 7ª  Negociado 2º  Ramo: Obras  Extracto: D. Ramon Xam-mar solicita autorización para edificar el patio de su propiedad situado en el local del (  ? )".


També podrem consultar la memòria descriptiva. La fotografia és de l'última pàgina. Celestí Campmany signà el 21 de gener de 1.881 ( primera signatura ) i l'Ajuntament va signar l'autorització el 26 de febrer de 1.881 - la reunió per aprovar el projecte es celebrà el 16 de febrer- ( segona signatura).


El document següent està escrit en paper segellat - un tipus de paper que conté un impost de timbre fiscal emprat per tràmits judicials o administratius - en el que Ramon Xam-mar demana l'autorització per construir la casa Aldomà.


La fotografia de detall és del timbre del document anterior en el que podem llegir: "SELLO 11º AÑO 1881. IMPTO GUERRA    50 POR %  50 C. DE PESETA".


Amb molta cura torno a plegar els tres plànols, ordeno tots els documents i els poso al dossier i li torno a l'arxivera agraint-li la seva recerca. Però l'Arxiu Municipal conserva altres documents de l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany...
Atentament.
Senyor i

dijous, 6 d’agost del 2020

Romànic andorrà ( 2 ).

Després de visitar virtualment l'església de Santa Coloma i l'espai Columba al nucli de població de Santa Coloma ( parròquia d'Andorra la Vella ), anem per la CG-1 fins a Escaldes-Engordany per agafar la CS-200 que s'enfila muntanya amunt fins al llac d'Engolasters ( ja a la parròquia d'Encamp ). Abans d'arribar-hi trobem una de les mostres més belles del romànic andorrà, l'església de Sant Miquel d'Engolasters.


Si a Santa Coloma és fàcil aparcar, a Sant Miquel us costarà una mica. És una petita església del segle XII d'una sola nau, amb un absis semicircular i un campanar de planta quadrada ( molt gran si el comparem amb la resta de l'església ) de 17,5 metres s'alçària coronat per una coberta piramidal de pissarra .


El campanar, adossat al mur nord, és obra del mateix mestre que el de Santa Coloma. A la propera fotografia podeu veure, a l'esquerra, la decoració amb els arcs cecs  de l'absis, i a la dreta la base monolítica del campanar.


Els tretze arcs cecs que decoren el petit absis estan força erosionats perquè l'església està construïda amb pumicita ( popularment coneguda com pedra tosca, una roca d'origen volcànic molt porosa )  i morter de calç.


Als tres pisos superiors del campanar hi ha als quatre vents dotze finestres geminades ( de dues obertures, separades per una columna central anomenada mainell ) emmarcades per un fris de tres arcs cecs, com podeu constatar a la propera fotografia.


Al mur sud trobem la porta d'accés. Només entrar el protagonisme és per les pintures murals de l'interior de l'absis, una reproducció exacta de les pintures murals romàniques originals que es conserven al Museu Nacional de Catalunya ( MNAC ).


Les pintures de l'absis de Sant Miquel d'Engolasters foren adquirides per la Junta de Museus de Catalunya durant la campanya de 1.919-1.923. Alarmats pel que havia passat amb l'església de Santa Maria de Mur l'any 1.919, en la que les seves pintures murals romàniques es vengueren, arrencaren i traslladaren al Museum of Fines Arts de Boston, la Junta de Museus dugué a terme una campanya per salvar el romànic del Pirineu.


Del 1.919 al 1.923 es van comprar, arrencar amb la tècnica del strappo i traslladar a Barcelona per salvaguardar el pat4rimoni amenaçat.
Al centre de la fotografia anterior podeu veure la màndorla ( el marc o aurèola en forma d'ametlla ) amb la figura de Crist, beneint amb la mà dreta i amb el Llibre de la Vida a la seva mà esquerra. La màndorla està envoltada pel tetramorf, una representació iconogràfica formada per quatre elements.


El tetramorf més difós és el cristià en el que es representen els quatre evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. A la fotografia anterior podeu veure un detall de la part dreta del tetramorf. Sota l'àguila que representa a sant Joan, un àngel porta un medalló amb el lleó, símbol de sant Marc.


A l'esquerra del tetramorf l'àngel duu un medalló amb la representació d'un brau - símbol de sant Lluc -, però damunt seu no hi ha sant Mateu sinó l'arcàngel sant Miquel a qui està dedicada l'església ( fotografia anterior de detall ).


A l'alçària de les finestres de l'absis trobem representats diferents apòstols. A la fotografia anterior de detall ,de la banda esquerra de la finestra, el de la dreta és sant Pere perquè a la seva mà  duu les claus. A la propera fotografia, de la banda dreta de la finestra, estan representats sant Pau i sant Andreu.


Deixem de mirar i admirar la reproducció de les pintures murals i observem un moment la senzilla nau de l'església, amb sostre de fusta sobre el que hi ha lloses de pissarra.


Al mur oest ( el de la fotografia anterior ), al segle XX, s'obrí una nova porta d'accés i es tapià la que hi havia al mur sud. Al costat de la nova porta s'obrí una finestra per veure l'església quan està tancada. A la darrera restauració es va tornar a obrir la porta del mur sud ( l'original ) i s'eliminà la del mur oest. Adossat a la nau hi ha un porxo afegit posteriorment.
Deixem el petit nucli d'Engolasters, baixem a Escaldes-Engordany per continuar per la CG-2 fins a la parròquia d'Encamp, concretament al nucli de població de les Bons on ens espera l'església de Sant Romà.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 2 d’agost del 2020

Albert Dock.

Deixem Pier Head, amb les seves "tres gràcies" i "tres desgràcies", per passejar uns minuts vora el riu Mersey des del museu de Liverpool fins a Albert Dock; el complex d'edificis i magatzems del moll inaugurat l'any 1.846 i dissenyat per Jesse Hartley i Philip Hardwick.
A la propera fotografia, a l'esquerra podeu veure Mann Island Liverpool ( una de les"tres desgràcies" - edificis de color negre-) i a la dreta The Pumphouse, un edifici d'estil victorià que fou l'antiga casa de bombeig i actualment és pub i restaurant.


Caminem una mica més i ens apropem a l'antiga casa de màquines hidràuliques i torre d'acumuladors amb la seva xemeneia. Un edifici construït l'any 1.870 amb maó vist, revestiment de pedra i sostre de pissarra.


Si ens girem un moment constatarem la proximitat amb Pier Head. A la fotografia següent, a l'esquerra podeu veure una petita part del museu de Liverpool i al centre els tres edificis ( de color negre ) que formen el complex Mann Island Liverpool, dues de les "tres desgràcies".


Entre els dos edificis podeu veure les tres gràcies: The Port of Liverpool, The Royal Liver Building i The Cunard Building.


La xemeneia de The Pumphouse, de base quadrada, ens convida a entrar a Albert Dock. Un edifici catalogat com estació de bombeig hidràulic. Caminem uns metres més i Albert Dock ens dóna la benvinguda amb una escultura de Tom Murphy dedicada al cantant de Liverpool Bill Fury.


Només entrar ja trobem l'edifici del TATE, ubicat en un antic magatzem del moll, en el que no ens aturarem perquè li dedicaré una entrada molt aviat.


Els edificis victorians de maó vist us deixaran bocabadats. Podeu observar-ne de molt petits ( com els de la propera fotografia ) o els del grans magatzems portuaris de fins a cinc pisos.


El conjunt d'edificis victorians varen emmagatzemar brandi, cotó, té, seda, tabac, ivori, sucre,... Avui, després d'una gran rehabilitació dels espais industrials, acullen museus, hotels, botigues, restaurants. La seva funció inicial acabà l'any 1.972. Després de gairebé deu anys abandonat, la rehabilitació s'inicià al 1.981 de la mà de la Merseyside Development Corporation. Una regeneració d'unes 800 hectàrees dels molls sud . The Albert Dock fou reobert oficialment l'any 1.988.


Quan es construí el complex d'edificis fou la primera obra sense fusta en la seva estructura, impossibilitant així la destrucció per foc. Va ser el primer magatzem incombustible del món. El ferro, la pedra i el maó són els protagonistes.


Al centre de la primera fotografia de l'entrada d'avui i a la fotografia anterior podeu veure una de les propostes arquitectòniques de nova creació de Strand Street, One Park West.


Un impressionant edifici de disset plantes dissenyat per l'arquitecte argentí César Pelli, amb 326 apartaments, oficines, cafeteries, restaurants i aparcaments. L'any 2.009 fou nominat a la Carbuncle Cup, que atorga la revista Building Dessing a l'edifici més lleig construït al Regne Unit els últims dotze mesos. Aquell any el premi fou per Merseytravel Ferry Terminal, una de les "tres desgràcies" de Liverpool, que varem veure a l'entrada dedicada a Pier Head. A la fotografia següent podeu veure la façana orientada al parc Chavasse a Kenyon's Steps.


Al juny del 2.018 varem donar un cop d'ull a la torre de 165 metres d'alçària que César Pelli va construir a Bilbao. Si ho voleu recordar, cliqueu el proper enllaç: "La Torre de César Pelli".
Deixem Albert Dock per passejar fins The Baltic Triangle, on començarem un petit itinerari per gaudir dels grafits de la ciutat.
Atentament.
Senyor i