Al cor del Baridà ( i 2 ).

Recordeu que a la primera entrada dedicada als Banys de Sant Vicenç us anunciava que donaríem un cop d'ull al casalot de sis plantes a la riba dreta del Segre situat a pocs metres del balneari. Quedava clar que l'edifici no viu el seu millor moment. Avui situats al cor del Baridà, territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell i dos de la Cerdanya, el descobrirem malgrat que sembla amagar-se entre els arbres.

L'edifici és el nou balneari, conegut encara com la casa nova dels Banys que la família Pal començà a construir l'any 1887. Té quaranta-dos balcons i finestres a la façana del cantó del riu.

Els esdeveniments històrics de la segona meitat de la dècada dels 30 del segle passat, condemnaren al nou balneari a una vida curta; però ni la humitat ni l'abandó no han esborrat la seva elegància. A la porta principal malgrat el pas dels anys i la destrucció d'alguns dels seus elements decoratius encara es por veure la data que recorda l'inici de l'obra 1.887. L'estiu del 1.889 encara s'estava acabant la casa nova dels Banys.

Balcons amb baranes de ferro que acumulen dècades de rovell, o baranes de construcció que lentament s'esmicolen, encara mostren una distinció evident.

Els hiverns durs del Baridà no han aconseguit esborrar  la delicada bellesa dels frisos que decoren la façana. Les petites peces de porcellana blanca condueixen la línia elèctrica que deixà de funcionar fa més de setanta anys...

L'historiador i polític Antoni Aulèstia i Pijoan publicà en el butlletí mensual de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques un reportatge en el que al referir-se al dia 27 de juny de 1.889 diu: ..." Allí's troba l'establimnet de Banys de St, Vicenç, en lo qual s'hi está aixecant un nou edifici"... 

Ceferí Rocafort parla dels Banys de Sant Vicenç en el volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, publicada entre 1.908 i 1.918: ..." L'establiment, que és de moderna construcció, té magnífiques cambres de banys, departament de pulverisació y escelents dormitoris. (...) Lo preu es sis pessetes diaries, banys compresos, ab esmerat servey"...

És  evident que per aquesta porta tancada fa molts anys que no entra cap client. Però com que  les claus d'aquell temps eren més grans que les actuals, el forat del pany ens permet fer una mirada al passat. Malgrat tot el que li ha tocat viure, la casa nova dels Banys encara ens regala imatges màgiques...

El mateix estiu que esclatà la Guerra Civil, el nou balneari fou confiscat i convertit en hospital de sang per fer les primeres cures als ferits.

Des de 1.939 com que l'edifici havia quedat inservible, l'activitat balneària es concentrà en la casa vella dels Banys de Sant Vicenç, de la que encara podeu gaudir avui.

La vegetació ocupa bona part dels balcons, la majoria dels quals resisteixen, però d'alguns ja només hi ha la barana.

Queda lluny el moment que recull la propera fotografia en la que podeu veure una colla de clients de la casa nova dels Banys observant el riu Segre des de la gran balconada.

Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.

"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La casa nova dels Banys visqué una època daurada de mig segle en la que, malgrat les  comunicacions difícils amb Barcelona, acollí bona part de la seva burgesia.

La confiscació que va fer l'exèrcit republicà per convertir-lo en hospital de sang, la posterior ocupació per soldats nacionals i per un batalló de presoners que treballaven reconstruint els ponts volats durant la guerra, acabaren amb la casa nova dels Banys. Els soldats no van marxar fins al 1.945...

 

Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.

"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La dura història viscuda no impedeix que alguns racons del gran casalot encara ens regalin imatges que deixen molt clara la glòria d'altres temps, com els delicats treballs en fusta...

Deixeu-vos seduir per les propostes de la família Pal. Segur que recordareu amb enyorança la vostra estada al cor del Baridà.

Atentament.

Senyor i

Al cor del Baridà ( 1 ).

Tots coneixeu la divisió comarcal del país, però del que no som tan conscients és de com es senten  i d'on es senten les persones que viuen al territori. Avui viatjarem virtualment fins a la capital de l'Alt Urgell, ciutat de la que parlat una colla de vegades al blog perquè n'estic enamorat. La gran majoria dels viatgers que visiten la Seu d'Urgell, aprofita per escapar-se a Andorra. Us proposo que quan esteu a la rotonda per una vegada no aneu al Principat sinó en direcció a Puigcerdà...

Una última mirada al perfil de la ciutat on el protagonisme és, evidentment, per la catedral construïda entre 1.116 i 1.182, l'única integrament romànica de Catalunya.

Entre les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya trobem un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell ( Arsèguel, Pont de Bar i Cava) i dos de la Cerdanya ( Lles de Cerdanya i Montellà i Martinet); amb un total de vint-i.tres poblets. És el Baridà, travessat pel riu Segre i l'eix Pirinenc. En el nostre viatge virtual ens aturarem a un dels vuit pobles que formen el municipi de Pont de Bar, concretament a Els Banys de Sant Vicenç.

Aquest petit nucli de població, en el que l'any 2.007 hi vivien set persones, està format pel balneari, la caseria i la capella. Després d'aparcar, la primera mirada a l'entorn deixa clar el protagonisme del riu Segre.

Les instal·lacions  combinen de manera exquisida l'antiguitat i la modernitat i una colla de detalls us acaronen en tots els espais. Puc assegurar-vos que passar uns dies a la riba dreta del Segre, a 800 metres d'altitud, gaudint de les propostes de balneoteràpia, gastronòmiques i paisatgístiques us faran oblidar el món. 

A la planta baixa podeu triar una colla d'espais per llegir o escoltar música tranquil·lament: cafeteria, sales d'estar, de lectura, la terrassa... Però no podeu oblidar-vos de les aigües sulfurades i bicarbonatades sòdiques que brollen a quaranta graus per tres surgències. L'aigua calenta de les habitacions també fa "olor" a sulfhídric...

La família Pal fa segles que és la propietària dels banys, el 26 de febrer del 1.775 Bartomeu Pal comprà al Capítol de la Catedral de la Seu d'Urgell el dret sobre les aigües termals. Així va començar el balneari. La Marta i l'Anna, filles de l'Antoni Pal i l'Eulàlia han agafat el relleu al capdavant del negoci. Més de 200 anys d'una mateixa nissaga dirigint un negoci és difícil de veure.

En l'escriptura notarial podem llegir: ..." lo us de las ayguas calentas que dimanen de la montanya de dit lloch, que son distants de vostra casa mes de un quart de hora, y ab la facultat de poder acullir a qualsevols personas que volguessen pendrer ditas ayguas calentas y banyarse ab ella per curar de sas dolencias"...

Pujar a l'habitació per deixar l'equipatge, obrir la finestra i veure i escoltar el nostre riu Segre, és tot un plaer.

El document més antic que fa referència als banys de Sant Vicenç es troba copiat en un pergamí del segle XII que podeu consultar a l'arxiu de la Catedral de la Seu d'Urgell. L'any citat en aquest pergamí és 964.
Mirant a la dreta des de la finestra, envoltat de vegetació hi ha un edifici atrotinat...

L'endemà sembla que el Sol serà el protagonista. Des del riu, al costat de la piscina termal es veuen els grans finestrals de l'espai aigua, on podreu gaudir dels tractaments, cures, termalisme,...

La serenitat d'aquest espai es convertí en devastació l'any 1.982 quan la força del Segre destruí el poble de Pont de Bar. El pont que dóna nom al municipi fou construït en temps de Sant Ermengol, bisbe d'Urgell, que hi va morir al 1.035 al caure al Segre mentre inspeccionava les obres del pont. Els aiguats de 1.982 s'endugueren el pont de gairebé mil després...

Però actualment la calma domina aquest racó de les terres de Lleida, i aprofito per llegir una estona acompanyat pel so de riu i el cant dels ocells.

Abans de pujar, m'acosto a l'edifici proper, que ahir em sorprengué mirant per la finestra de l'habitació. Un edifici de sis plantes que sembla no viure el seu millor moment.

Aviat descobrirem el misteri d'aquest casalot a la riba dreta del riu Segre al cor del Baridà.

Atentament.

Senyor i

La fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel ( 1 ).

Avui tornem a la comarca del Baridà, un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell ( Arsèguel, Pont de Bar i Cava ) i dos de la Cerdanya ( Lles de Cerdanya i Montellà i Martinet ).

L'estiu del 2.016, a les entrades "Al cor del Baridà ( 1 )" i "Al cor del Baridà ( i 2 )", vaig mostrar-vos detalladament els Banys de Sant Vicenç, visita que podeu recordar clicant sobre els enllaços anteriors.

Al juliol del 2.020 vàrem començar l'entrada "Romànic amagat al Prepirineu ( 10 )" als Banys de Sant Vicenç per anar virtualment a Arsèguel, Ansovell i el Santuari de la Mare de Déu de Boscalt".

Deixem la carretera N-260 per anar a Arsèguel i, quan comencem a baixar cap al riu Segre trobem, a la dreta, un estrany artefacte...

No és una escultura contemporània sinó una màniga de maneig de finals del segle passat que s'empra per immobilitzar el bestiar boví per vacunar-los, fer controls de reproducció,... L'animal no pot tirar endavant ni endarrere, ni pot girar-se.

Passejant per la carretera en pocs minuts arribem al Pont d'Arsèguel, un nucli de població del municipi d'Arsèguel que l'any 2.020 tenia divuit habitants. El pont de pedra actual que travessa el riu Segre, construït els primers anys del segle XX, substitueix el que s'endugué un aiguat l'any 1.872. 

A la propera fotografia podeu veure part d'un dels dos ulls del pont i darrere la fàbrica llanera del Pont d'Arsèguel.

Continuem passejant xino-xano, i després de la corba el pont ens convida a apropar-nos a la centenària fàbrica llanera.

Com podeu veure a la fotografia anterior la fàbrica té dos edificis, construïts a inicis del segle XX. Al de la dreta, on hi viu la família Isern, hi ha un petit taller on es confeccionen els mitjons de llana i , al soterrani, el taller de manyeria i fusteria. El petit taller, que visitarem a la tercera entrada dedicada a la fàbrica llanera, també té la funció de botiga on podeu comprar els productes que es fan a la fàbrica.

Si m'apropo a la barana de l'esquerra podeu veure millor la fàbrica llanera que és tot un exemple d'aprofitament de l'energia hidràulica. 

Els edificis de pedra i cobertes a dues aigües tenen a les obertures arcs de maó, rebaixats ( a les finestres ) i un arc de mig punt ( a la porta d'accés ).

Si passegem una mica més i enfilem, després de la corba a la dreta, la carretera que puja a Arsèguel, podrem veure les altres façanes de la fàbrica de llanes. 

 

 

Entrem a la fàbrica llanera que la família Isern ha passat de pares a fills des de que la van construir, entre els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX , Miquel Isern i Andreu Isern besavi i avi de la Neus i l'Àngels que són la tercera generació que s'encarrega de la fàbrica centenària. 

Com podeu constatar a la propera fotografia, entrar a la fàbrica de llanes del Pont d'Arsèguel és fer un salt enrere en el temps.

Com podeu veure a la fotografia anterior, a l'esquerra hi ha un cotxet d'un dels nens de la quarta generació Isern que viu a la fàbrica i una cadira de bova. Si em giro puc fer la fotografia següent en la que el protagonisme és per a una antiga filadora.

Com hem observat a les fotografies anteriors l'edifici de la fàbrica de llanes està acompanyat pel bosc del ribera del riu Segre. Com podeu comprovar a la fotografia següent, a les parets de la casa dels Isern també hi ha un bosc...

Comencem la visita baixant al taller de manyeria i fusteria en el que treballen els encarregats del manteniment de la fàbrica. Si mireu novament la fotografia del cotxet veureu, a la dreta, una porta oberta. Ens hi apropem i per aquestes escales baixarem al taller.

 

Abans d'entar-hi, trobem penjades de la paret cinc balances romanes que s'empraven per pesar la llana. D'esquerra a dreta tenim les tres més petites que mesuren en lliures ( uns 400 grams ), arroves ( uns 10 quilograms ) i quintars ( uns 40 quilograms ). A la part inferior dreta de la fotografia hi ha uns cards que, a més a més de decorar, tenien una funció a la fàbrica llanera...

 

 

Entrem, ara si, al taller de manyeria i fusteria de la fàbrica de llanes del Pont d'Arsèguel, tot un museu d'eines antigues.

 

A la fotografia anterior podeu veure el banc del fuster, i a la seva dreta un antic trepant industrial que observareu millor a la fotografia següent de detall.

Entre la colla d'eines que hi ha al taller vull mostrar-vos una raspa eina que s'emprava per acabar d'afinar l'interior de l'esclop la podeu veure a la part superior de la propera fotografia. A sota podeu veure dues alicates de bec de lloro i una clau anglesa.

La fotografia següent és de l'enclusa, en la que es pot llegir al cos central 1.859. Aquesta eina, fonamental en la forja, és d'acer.

Per acabar la visita al taller de manyeria i fusteria donem un cop dull a la farga i la gran manxa protagonistes de la propera fotografia.

Però el taller és només un aperitiu del que ens espera a la fàbrica llanera. Des del banc de fuster faig la fotografia següent en la que podeu observar la porta oberta de l'espai on es preparava la filatura.

 

A les properes entrades dedicades a la petita joia del Baridà mirarem i admirarem la sala de preparació de la filatura i la sala de filadores i telers.

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 10 ).

Al juny i juliol del 2.016, a les entrades "Al cor del Baridà ( 1 )" i "( 2 )" us vaig ensenyar Els Banys de Sant Vicenç situats en un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell ( Arsèguel, Pont de Bar i Cava ) i dos de la Cerdanya ( Lles de Cerdanya i Montellà i Martinet ), conegut com el Baridà. Des del 26 de febrer de 1.775 la família Pal és la propietària dels banys, que apareixen documentats per primera vegada en un pergamí del 964.

Avui passejarem pel Baridà sortint dels Banys de Sant Vicenç en direcció a la Seu d'Urgell i ben aviat deixarem la N-260 per anar a Arsèguel i continuar enfilant la carretera fins arribar a Ansovell, una entitat de població d'uns quaranta habitants, capital del municipi de Cava. El petit poble està a 1.338 metres d'altitud.

Deixem el cotxe a Ansovell i continuem pujant tranquil·lament pel camí Cardoner que trobareu després de l'església parroquial. La sal de Cardona es distribuïa arreu del país a través d'uns camins anomenats cardoners o saliners. Aquest camí Cardoner anava de les mines de Cardona a grans zones de la Cerdanya i del Conflent. L'històric camí ens deixarà, després de caminar només un quilòmetre, davant del Santuari de la Mare de Déu de Boscalt.

L'església, d'una sola nau amb capelles laterals, té la capçalera plana orientada al nord-est. La torre-campanar, adossada a la capçalera, s'alça robusta. Una estructura contundent amb dues petites finestres d'arc de mig punt a les cares nord i sud.

Per accedir a l'església hi ha un portal amb arc de mig punt adovellat situat al sud-est. Sobre el portal, gairebé a tocar de la coberta, trobem un ull de bou.

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure aquest portal. El mur extern és de reble ( fragments de pedra barrejats amb morter ), i carreus treballats rústicament.

A la casa annexa, actualment particular, hi havia antigament una petita comunitat religiosa. En un testament del segle XIII ja es parla de l'església del Boscalt. Davant del portal d'accés queden les restes del que fou hostal, punt de parada del camí Cardoner.

Al 1.558 els frares dominics tenien cura del santuari. Una llegenda del segle XVII explica l'origen del santuari dient que un pastor va trobar, sota el boix que hi ha al costat de l'església, una imatge de la Mare de Déu. A la propera fotografia podeu veure el boix.

Catalogat arbre d'interès local, el Boix de Boscalt, és de propietat particular. Mesurat per la banda més alta a 1,30 metres de terra, té un perímetre del tronc de 0,85 metres.

A la propera fotografia, a l'esquerra, podeu observar les restes de l'hostal del camí Cardener; i a la dreta el santuari. Al segle XIX, després de la desamortització de Mendizábal, només l'església i el campanar quedaren propietat de l'Església; i la resta de dependències van passar a l'Estat que les vengué en subhasta a tres particulars l'any 1.868.

Aprofiteu per seure als bancs que hi ha al Mirador de Boscalt on, gràcies a la gran fotografia panoràmica, podreu localitzar els diferents cims de la Serra.

Després de descansar una estoneta continuem pel camí Cardoner que s'enfila ( a la dreta de la propera fotografia ) pel bosc.

Als pocs minuts de caminar el santuari es veu cada vegada més petit. Aquest solitari indret del Baridà fou una de les localitzacions on es rodà l'any 1.991  la pel·lícula Solitud.

Romà Guardiet i Bergé ( físic i doctor en matemàtica ) dirigí la pel·lícula basada en la novel·la de Caterina Albert i Paradís, que utilitzava el pseudònim de Víctor Català. A la següent fotografia del cartell del film segur que reconeixereu fàcilment el campanar del santuari.

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva és el responsable del blog Goigs i devocions populars, un magnífic recull d'aquestes composicions poètiques cantades que lloen a la Mare de Déu o a un Sant.

Si cliqueu a l'enllaç anterior podreu veure la imatge actual de la Mare de Déu de Boscalt ( que imita a la que fou destruïda l'any 1.936 ) i donar un cop d'ull a l'interior del santuari.

Atentament.

Senyor i