Romànic cerdà ( 3 b ).

Continuem avui a la Baixa Cerdanya, concretament al nucli de població de Saga ( un dels cinc del municipi de Ger ) per  continuar la visita a l'església romànica de Santa Eugènia, edificada al segle XI i reformada al XII, que corona un petit turó. A l'entrada anterior dedicada al romànic cerdà vàrem observar detalladament las façanes sud i est ( absis ) aturant-nos una bona estona davant de l'element arquitectònic més destacat de l'església, la portalada. 

Després d'observar detalladament el treball escultòric de la dovella clau del guardapols i de les onze petites escultures que decoren l'arquivolta de l'arc més exterior, avui continuarem amb la decoració dels quatre capitells per posteriorment entrar a l'església.

Dues de les arquivoltes descanses sobre columnes i les altres tres sobre brancals rectangulars seguint el model que vàrem veure a Santa Cecília de Bolvir a la segona entrada dedicada al romànic cerdà. Dels quatre capitells dos són de tipologia vegetal i els altres dos zoomorfs.

 

 

 

A les dues fotografies anteriors de detall podeu observar dues perspectives diferents del capitell exterior del costat esquerre en el que hi ha esculpits tres ocells que semblen àguiles amb caps humans barbuts. Constatareu que el magnífic treball escultòrics de les plomes.

La fotografia següent és del capitell interior del costat esquerre que estava esculpit amb motius vegetals i caps humans però l'any 1.865 un llamp el destruí parcialment.

 

Els dos capitells del costat dret gairebé repeteixen la temàtica dels capitells del costat esquerra però amb l'ordre invertit.

A la fotografia anterior de detall podeu observar el capitell interior amb tres ocells esculpits ( amb cap d'ocell no amb un cap humà barbut com el capitell exterior del costat esquerre ), i a la propera el capitell exterior amb decoració vegetal i amb els caps d'un demoníac i d'un bou.

Als batents de la porta de fusta encara es conserven alguns elements de forja romànica. Al pany afortunadament hi ha la gran clau de ferro, la porta està oberta i podrem entrar a l'església.

Durant la important reforma del segle XII es van incorporar al senzill edifici del segle XI la magnífica portalada i els arcs de la volta interior.

La coberta de volta de quart d'esfera de l'absis està precedida d'un arc triomfal ( arc toral que separa el presbiteri de la resta de la nau ) ogival, i un petit tram de dos metres i mig de volta de canó apuntada també anomenada ogival. La coberta original de l'església es substituí per una volta apuntada reforçada amb arc formers adossats als murs laterals com els que podeu veure a la fotografia anterior i a la fotografia següent.

Actualment a la  nau hi podem veure dos tipus de coberta, la de volta apuntada ( només els dos primers dos metres i mig més propers al presbiteri ) i la de la resta de la nau és de fusta.

A les fotografies de la coberta anterior i propera podeu observar la finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada del centre de l'absis ( 1 ) orientada a l'est, i les finestres circular ( 2 ) del sud de l'absis i la d'arc de mig punt de doble esqueixada de la façana sud ( 3 ).

Si faig mitja volta puc mostrar-vos la resta de la coberta de fusta i la finestra d'arc de mig punt de la façana de ponent. A esquerra i dreta podeu veure part dels arcs formers adossats als murs.

 

Em torno a girar per fotografiar el presbiteri en el que podeu observar, a la dreta de l'altar, un faristol en el que hi ha una fotografia...

Si ens apropem al faristol podem llegir les explicacions que ressegueixen perimetralment la fotografia del frontal d'altar, que mesura 107 X 152 centímetres, pintat pel mestre Soriguerola cap al 1.300 que ens explica en vuit escenes la vida de Santa Eugènia. Des del 1.905 està al Musée des Arts Décoratifs de París.

El frontal d'altar formava part del llegat del decorador i col·leccionista Émile Peyre que a finals del XIX el va veure a la petita església de Saga.  Al 1.896 el frontal ja estava a França...

Abans de marxar de l'església m'aturo un moment per fer la fotografia de detall de quatre canelobres i un gerro que estan en un petit espai del mur nord.

Sortim de l'església però abans de marxar ens apropem a la façana de ponent per donar un cop d'ull al campanar de cadireta d'un ull i una campana.

Deixem Saga, un dels cinc nuclis de població del municipi de Ger, per apropar-nos en una propera entrada a Pedra - una de les disset entitats de població del municipi de Bellver de Cerdanya - ubicada al peu de la Serra de Moixeró. A Pedra veurem l'església de Sant Julià.

Atentament.

Senyor i

Ecomuseu la Vall d'Ora ( 3 ).

Tornant a creuar el riu Aigua d'Ora trobem cal Guirre on podrem recordar l'ofici de carreter, la ferreria i la serradora. Restaurat i habilitat per acollir visites l'any 2.013, el conjunt arquitectònic està format pel molí i la ferreria a la planta baixa i la serradora en un edifici annex al costat de la ferreria. Al pis superior de l'edifici principal hi ha l'habitatge on van viure els darrers moliners.

Davant de l'edifici principal hi ha el cobert que podeu veure a la fotografia anterior i a les dues properes en el que es recorda la fusteria on treballaven els carreters que, a més a més de carros, feien mànecs d'eines del camp, esclops, esclopets i cóms ( recipients on es posa el menjar o l'aigua els animals domèstics ).

Els carreters construïen i reparaven carros, un transport que fou molt important fins al segle passat. Al centre de la propera fotografia podeu observar la recalcadora, on s'estrenyia la mida dels cèrcols de les rodes i altres ferros. 

A la fotografia següent de detall podeu veure dos botons de roda de carro ( b ). És una peça cilíndrica que ocupa el centre de la roda en la que convergeixen els raigs ( r ).

La rehabilitació de cal Guirre, dirigida per l'arquitecta Anna Viladrich, s'ha fet respectant els antics espais on hi havia el molí i la ferreria a la planta baixa i l'habitatge del primer pis on van viure els darrers moliners. També s'ha rehabilitat la serradora, annexa a la ferreria.

A les tres properes fotografies de la façana de l'edifici principal podeu constatar que s'han conservar les anelles collades a la paret per lligar els cavalls que calia ferrar.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure una sendera que es bifurca per anar a la serradora o a la bassa que s'omple amb aigua del riu Aigua d'Ora gràcies a la resclosa que la desvia cap a un rec fins a la bassa.

L'objectiu de la rehabilitació del conjunt arquitectònic fou retocar únicament allò que fos necessari, estabilitzant tota l'estructura i refent la coberta, perquè el resultat final fos el més fidel possible a les construccions originals.

 

 

No es volia museïtzar els espais sinó que el visitant ho veiés tal com era. Constatareu a les fotografies que hi han aconseguit. Només apropar-nos a la porta que a la fotografia anterior veieu a la dreta ja ens queda clar que estem a punt d'accedir al molí de cal Guirre perquè dues moles decoren el paviment. Fixeu-vos que a  les dues primeres fotografies de l'edifici a la façana també s'hi ha incorporat una mola.

El ratllat de les moles es desgastava i de tant en tant calia repicar-les. Per fer-ho s'aixecava la mola volandera amb la cabra, que veurem a l'interior del molí. Aquest ratllat servia per extreure el segó ( la pell del cereal ) i per facilitar la circulació del gra mòlt des del centre de la mola fins al seu extrem exterior.

Els molins hidràulics fariners foren molt importants per l'activitat econòmica de masos i nuclis dispersos ubicats entre el Solsonès i el Berguedà. A la Vall d'Ora n'hi va haver vuit dels que només es conserven els de ca l'Ambròs i cal Guirre.

Només entrar al molí de cal Guirre, en una biga, hi ha la placa metàl·lica de l'assegurança Northern de l'any 1.836.

El blat, després de segat, batut i ensacat s'emmagatzemava i quan calia fer farina es portaven els sacs al molí. Però abans de moldre'l es netejava a la llímpia, protagonista de la propera fotografia. En ella separava el blat de les impureses ( palla, terra, pedres ) . Al fons es veu l'escairador des d'on s'acciona l'embarrat.

 

 

Aquest procés de neteja començava abocant el gra a la tremuja, un embut en forma de tronc de piràmide invertida, que podeu observar parcialment a la part inferior esquerra de la fotografia anterior i  amb més detall a la següent.

El martell, que podeu observar a l'interior de la circumferència groga que he dibuixat a la fotografia, pica el tambor perquè es desenganxi el blat. També es veu parcialment la part superior dels circuïts d'aire ( ca ).

 

Durant la neteja l'aigua humitejava el gra per evitar que s'enganxi. La fotografia següent és de la part inferior de la llímpia, on podeu observar parts dels circuïts d'aire ( ca ). La neteja acabava amb l'ensacat ( e ) del blat.

La propera fotografia ja és del molí fariner. Al centre hi ha l'escairador i a la dreta podeu veure part d'una de les moles volanderes. A l'esquerra hi ha el vis sens fi ( 1 ) que transportava la farina des del molí al torn.

 

 

Amb l'escairador es treia la clofolla del gra, que prèviament s'havia estovat amb aigua, per poder menjar-lo. El blat escairat es menjava habitualment fins fa poc temps. El blat s'escairava amb una peça troncocònica.

A la propera fotografia, sobre la mola volandera podeu veure la llosa, la mesura amb la que el moliner es cobrava la seva part de la feina amb farina quan el client ho volia. També s'emprava per passar la farina del farinal al sac.

Amb l'energia mecànica que arriba a l'escairador s'acciona l'embarrat que permet posar en marxa els dos molins fariners i la resta de maquinària de cal Guirre. A la fotografia anterior i a les dues següents podeu veure que les moles volanderes, que són més primers que les sotanes, estan protegides per cèrcols de ferro perquè es poden escalfar molt i trencar-se.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar la cabra ( c ), una mena de grua per extreure la mola volandera quan calia repicar-la o canviar-la.

Quan s'extreia la mola volandera amb la cabra el moliner aprofitava per engreixar la boixa, la peça cilíndrica per la que passa l'eix o arbre que transmet el moviment a la mola.

 

 

Les dues properes fotografies són del torn de farina. Quan us he explicat l'escairador hem vist a la part esquerra de la fotografia  el vis sense fi pel que la farina i el segó arriben a la farinera del molí. Mitjançant un elevador ( unes cassoletes unides a una cinta de cuir ) la farina es transportada fins a l'interior del torn de farina.

Al torn, un gran sedàs de roba amb trames de gruixos diferents, separa la farina segons la seva finor. A la fotografia següent podeu veure on es col·locaven els sacs per ensacar ( e ) la farina.

A la propera entrada dedicada a cal Guirre veurem en uns senzills vídeos com funciona l'embarrat del molí i visitarem la ferreria.

Atentament.

Senyor i

Funicular "Monte Igueldo,,

Després de gaudir del Peine del Viento XV continuem la passejada per Antiguo apropant-nos a la Plaza Funicular on ens espera l'edifici de l'estació inferior del Funicular Monte Igueldo. Com podeu observar a la fotografia frontal de l'edifici, sobre les capçades dels arbres treu el nas el torreón, obre de l'arquitecte Luís Elizalde Urruzola que es basà en l'antiga torrassa afegint-hi una planta amb grans finestrals coronada per una terrassa panoràmica. Diuen que els dies clars es veuen el cabo Machicaco i les Landes franceses...

 

 

Des del segle XVII fins al 1.854 hi havia una torrassa anomenada "la Farola" que era un antic far de llenya que coronava el Monte Igueldo. 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us puc mostrar una mica millor la part superior d'aquesta torrassa que és una de les joies de l'antic parc d'atraccions.

A la propera fotografia de la pàgina de Facebook San Sebastián Desaparecida, de Mariona Tella, he trobat la fotografia següent en la que podeu veure el Funicular Monte Igueldo poc temps després de la seva inauguració al 1.912. Coronat el Monte Igueldo encara es pot veure l'antiga torrassa, que era un far de llenya, abans de la reforma de l'arquitecte Luís Elizalde Urruzola.

Font fotografia: Fototipia Thomas.

 

De les dues estacions del funicular ( la inferior i la superior ) destaca arquitectònicament l'edifici de la inferior, d'estil modernista, construïda l'any 1.912 per l'arquitecte Luís Elizalde Urruzola, que l'any 1.921 guanyà el projecte per urbanitzar Antiguo.

L'edifici té dos cossos de planta rectangular, de diferents alçàries. Al primer cos hi ha les oficines del Funicular Monte Igueldo.

Té dues plantes i unes golfes sota teulada, a quatre aigües, amb mansarda i un annex al fons. El segon cos de l'edifici només es destina a estació que s'ubica a la planta baixa.

 

L'accés, quadrat amb pilastres adossades, té tres portes sota arcs de mig punt decorats amb maons de ceràmica vidrada. Les obertures de la façana de cada volum es distribueixen simètricament. 

Els dos cossos de l'edifici s'uneixen amb sòcol de carreus i la imposta de cos inferior. Si observeu les fotografies anteriors constatareu que els carreus de la part inferior, on hi ha les portes i tres finestres, són diferents als de la resta de l'edifici, en la que el parament de carreus és encoixinat.

 

 

A la fotografia anterior podeu observar detalladament la decoració floral de ceràmica vidrada i l'antic anagrama de Monte Igueldo, amb les lletres M i I. A la propera podeu veure la finestra central de les tres que hi ha a sota del detall decoratiu de la fotografia anterior. Aquesta obertura és una mica més gran que les que la flanquegen.

Les façanes tenen un bon estat de conservació i no presenten signes d'envelliment. En les obertures de la planta baixa s'hi han fet algunes reformes.

Pujant al Monte Igueldo per la carretera del Faro podreu gaudir d'algunes de las villas de la Donostia senyorial. A la propera fotografia podeu veure, tocant a l'estació del funicular, Villa San Martín obra de l'arquitecte José Martínez de Ubago Lizárraga del 1.919. L'any 1.924 el nou propietari, el conegut joier Louis Cartier, encarregà al mateix arquitecte una ampliació de la villa que finalment no es va fer.

A l'esquerra de les fotografies primera i tercera de l'entrada d'avui podeu constatar que hi ha una escala per la que m'enfilo. La fotografia següent és de la façana posterior de l'estació del funicular.

Giro cua i torno a baixar les escales per entrar a l'estació però abans de fer-ho aprofito per fer les tres properes fotografies de detall del plafó ceràmic amb les nom Funicular "Monte Igueldo,, .

El Funicular Monte Igueldo, el més antic del País Basc, fou inaugurat el dia vint-i-cinc d'agost del 1.912 per la reina Maria Cristina. A l'Estat espanyol només són més antics els funiculars barcelonins del Tibidabo ( 1.901 ) i el de Vallvidrera ( 1.906 ).

 

A la fotografia anterior de detall podeu observar una de les rajoles modernistes de ceràmica vidrada que decoren l'estació de l'antic funicular.

 

 

Entrem, seiem en els bancs de fusta i gaudim dels gairebé quatre minuts de trajecte assaborint la sort d'encara poder enfilar-nos amb un funicular centenari.

 

A l'interior de les dues estacions hi ha una àmplia zona en pendent, amb una fossa i una andana esglaonada que permet l'accés dels passatges. El funicular salva un desnivell de 151 metres en un tram de 312 metres. Hi ha dues petites parades als punts quilomètrics 0,128 i 0,201 que no s'utilitzen des dels anys setanta. 

 

Fou construït per la Sociedad Anónima Monte Igueldo, la mateixa que l'any 1.911 començà la creació de parc d'atraccions.

La línia la dissenyà l'enginyer Emilio Huici i de la direcció d'obres se n'encarregà el també enginyer Severiano Goñi. Els materials emprats per construir el funicular amb un pendent màxim del 58% eren de la firma suïssa Von Roll.

Quan baixem del funicular a l'estació superior i enfilem les escales que ens deixen a tocar del parc d'atraccions, si us fixeu bé en les escales hi veureu una curiosa publicitat als graons.

El Govern Basc declarà l'any 2.014 "conjunto monumental" el funicular i el parc d'atraccions, considerant elements de "singular relevancia" tres de les antigues atraccions: la montaña suiza ( no russa ), el río misterioso ( un recorregut amb barquetes ) i la barcas del parque.

L'estació superior de funicular no té tant interès arquitectònic com la inferior, però ens regala alguns detalls decoratius molt interessants. Abans de sortir podem veure l'antiga fotografia de Donostia en la que veiem una ciutat molt diferent a l'actual des del mirador del parc d'atraccions. 

 

Només sortir de l'estació superior i quan comença el petit tram d'escales per pujar fins al parc d'atraccions trobarem el plafó publicitari de ceràmica vidrada que ens recomana Escamas Baquesil para lavar prendas delicadas. 

Abans de baixar amb el funicular per continuar la nostra passejada per Antiguo ens apropem virtualment fins al mirador del parc d'atraccions i gaudir de les seves espectaculars vistes.

Com vaig fer a l'entrada dedicada al Peine del Viento XV, us ensenyo el mateix indret en dos dies i dues llums diferents.

A la propera entrada dedicada al País Basc tancarem el petit periple per Antiguo, barri pel que us recomano passejar-hi quan visiteu Donostia.

Atentament.

Senyor i