El taller de l'impressor Fadrique de Basilea.

A finals d'agost del 2.012 l'entrada "Sorpresa a la Catedral" ens convidava a visitar el Museo del libro Fadrique de Basilea, a cinc minuts caminant de la magnífica catedral de Burgos. A tocar de la Plaza Mayor, a la Travesía del Mercado, ens esperava l'edifici rehabilitat de quatre plantes que permet fer un recorregut cronològic per la història del llibre. 

Però el museu el visitàrem detalladament mitjançant les sis entrades que recorrien les quatre plantes. Avui tornarem a la catedral, concretament a la Plaza de Santa María, per veure la casa on hi havia els tallers de l'impressor Fadrique de Basilea i del seu deixeble Juan de Burgos. Abans de començar a pujar les escales del carrer Santa María, és imprescindible donar un cop d'ull a la catedral...

Una placa de rajola ens parla de la Plaza de Santa María i diu: " Recibe el nombre de la titular del templo catedralicio y de la fuente que preside la plaza. Las escaleras que conducen a la Calle de Ferrán González se conocían en el pasado como Subida al Azogue. En esta subida se conservan algunas  construcciones de los siglos XV y XVI, entre las que sobresale una en la que tuvo asiento el taller del impresor Fadrique de Basilea".

Al número 8 del carrer Santa María trobem una d'aquestes cases que ja porten mig mil·lenni aixecades. Actualment als baixos hi ha el Restaurante Mesón del Cid, però segles abans hi treballaven els impressors més importants de Burgos.

A la cantonada un senzill escrit recorda als qui ocuparen aquest edifici fa cinc segles. " En esta casa estuvieron los Talleres de Fadrique de Basilea y Juan de Burgos impresores. De aquí salió la primera edición de La Celestina".

Fadrique de Basilea ( 1.484 - 1.517 ), conegut com Fadrique Alemán, fou l'impressor més important de la ciutat de Burgos al segle XV. S'instal·là a la Subida del Azogue , actual carrer de Santa María, molt a prop de l'església de San Nicolás. Aquestes velles cases properes a la catedral  propietat del Cabildo en coneixien com " La emplenta". En elles vivien els primers impressors i llibreters de Burgos. 

Encara no sabem amb seguretat el veritable nom del famós impressor. Molts investigadors diuen que era Fiedrich Biel, que al 1.472 ja imprimia a la ciutat suïssa de Basilea.  L'any 1.482 tenim la primera noticia d'un impressor a Burgos anomenat El Alemán, però que ell demanava que li diguessin maestro Fadrique...

Acabo de pujar les escales que em porten al carrer de Ferrán González just davant de l'església de San Nicolás. En aquest punt puc fer la fotografia següent on podeu veure tota la casa on hi havia el taller.

Aquesta primera cita de Fadrique de Basilea del 1.482 és un document en el que es descriu un encàrrec del Cabildo de la Catedral per imprimir dos mil exemplars d'un full que possiblement es referia a indulgències. No es conserva cap d'aquest fulls, però si d'una impressió una mica posterior, una gramàtica d'Andrés Gutiérrez Cerezo de la que es van imprimir quatre-cents exemplars. L'impressor cobrà per aquesta feina 74.400 maravedíes. Fadrique treballà d'impressor a Burgos durant 30 anys, temps en el que edità 91 llibres.

La imatge que ens regala la catedral vista des de l'església de San Nicolás, una de les més antigues de Burgos ja citada l'any 1.163 a la Bula de Alejandro III, és d'una gran bellesa. 

L'any 1.499 es va imprimir en aquest taller  la primera edició de La Celestina, nom amb el que s'ha popularitzat la Comedia de Calisto y Melibea. A partir de l'edició feta a Sevilla l'any 1.502, hi ha un canvi en d'estructura i nom del llibre que apareix amb el títol de Tragicomedia de Calisto y Melibea. A la propera imatge de Wikimedia Commons podeu veure un full d'aquesta primera edició de la Comedia de Calisto y Melibea atribuïda a Fernando de Rojas.

El llibre acaba amb aquesta addenda, nota o conjunt de notes addicionals a la fi d'un escrit o d'un llibre:

 " Fue impresa en la muy noble y muy leal ciudad de Burgoa por Fadrique de Basilea Alemán a quince días del mes de octubre anno del nascimiento de nuestro salvador ihesu christo de mill quatrocientos e noventa annos...".

Fadrique de Basilea a la ciutat de Burgos i Enric Botel a Lleida dos genis en l'art d'imprimir. Recordeu que Enric Botel originari de Saxònia, era un dels impressors alemanys que van introduir la impremta de tipus mòbil a la Península Ibèrica.

Atentament.

Senyor i

De El Tormillo a l'església de Sant Martí.

A la segona meitat del segle XII apareix documentada l'any 1.168 en la " Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis", que podeu consultar a l'Arxiu Capitular, l'existència de la parròquia de Sant Martí de Lleida. En aquesta església romànica d'una sola nau podeu veure la influència dels constructors de la Seu Vella en els seus capitells, cartel·les i l'actual porta lateral que anteriorment era la principal i única porta del temple...

La història li ha fet assumir papers curiosos i ben diferenciats, com per exemple parròquia de l'estudi General de Lleida ( 1.300 ), caserna militar durant la Guerra dels Segadors, o presó municipal durant bona part del segle XIX...

  

La portada és obra de l'Escola Lleidatana del segle XII - XIII, i procedeix d'una ermita abandonada de El Tormillo, nucli que pertany a Peralta de Alcolea ( Osca ), que formava part del Bisbat de Lleida fins al 1.995. El 17 de setembre d'aquell any, 84 parròquies del Bisbat de Lleida de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca van passar al Bisbat de Barbastre-Montsó. L'any 1.998, 27 parròquies més van canviar de bisbat. Aquesta segregació inicià una polèmica sobre les obres d'art procedents de la Franja de Ponent que es troben al Museu Diocesà de Lleida, encara no resolta.

L'any 1.893, el bisbe Josep Meseguer i Costa va recuperar la parròquia, que deixà de ser presó municipal, i ordenà la seva restauració. El bisbe comprà per 375 pessetes la portalada de El Tormillo. A més a més de la portalada, en la reforma manà fer un campanar d'espadanya neoromànic de tres obertures i un finestral. L'antic campanar estava molt malmès. 

Però ja fa temps que la portalada romànica estava força deteriorada i la pedra sorrenca amb la que està feta ja havia provocat petits despreniments.

Una lona tapava la portada des de feia mesos per evitar que un d'aquests despreniments fes mal a algú. Ara les bastides ens parlen ja de la restauració de la façana principal de l'església romànica de Sant Martí.

El Centre d'Art d'Època Moderna de la UdL ( CAEM ), és l'encarregat de dur a terme aquesta restauració que té un pressupost de 19.000 €. El Departament de Cultura de la Generalitat n'aporta 7.600 i la resta el propietari de l'edifici que és el Bisbat de Lleida.

Les feines es centraran en netejar, consolidar la pedra i segellar fissures. La decoració de la portada és molt austera i senzilla, amb arquivoltes amb puntes de diamant, dents de serra i petits arquets ; però calia actuar per conservar-la.

Després de la restauració de finals del segle XIX promoguda pel bisbe Meseguer, s'obrí  al culte l'any 1.893, fins l'any 1.972 en el que es traslladà al nou temple, al costat del romànic. Llavors l'antic Sant Martí s'habilità com a  Museu d'escultura en pedra. Posteriorment fou Museu Diocesà del 1.997 al 2.007, i actualment de forma ocasional acull concerts i exposicions.

Sembla que les obres no alteren el ritme de les cigonyes, que instal·lades al niu que han fet damunt la creu del campanar d'espadanya, resten alienes a la restauració de la portalada...

Però jo no estaria tan tranquil perquè potser treuen el seu niu, com podeu veure a la fotografia anterior que vaig fer fa uns anys des de l'Orfeó Lleidatà, en la que podeu observar la teulada de l'absis i la creu que corona el campanar d'espadanya sense el niu...

Elles, segur que el tornen a fer.

Atentament.

Senyor i 

A la vall de l'Esgueva burgalès.

El riu Esgueva neix a La Peña Cervera, prop del Monasterio de Santo Domingo de Silos, i dóna les seves aigües al Pisuerga a la ciutat de Valladolid.  Els poblets del Valle del Esgueva pertanyen a tres províncies: Burgos, Palencia i Valladolid. L'art romànic de la part burgalesa és molt interessant i s'anomena Escuela del Esgueva. Però hi ha una part del patrimoni que, ja oblidada, aviat desapareixerà. 

Venint pel camí que passa al costat de l'ermita de Santa María de Villovela de Esgueva, un indicador em convida a girar a l'esquerra per anar al Convento de Nuestra señora de los Valles situat a dos quilòmetres. Entre rostolls i erms s'aixequen encara les restes del que fou un convent de l'ordre del Carmelitas Calzados de la antigua observancia. Al baixar del cotxe i apropar-me, les tanques metàl·liques i l'olor em fan sospitar qui ocupa actualment aquest espai atrotinat...

  

Confirmo la sospita al mirar darrere de la tanca, malgrat que estic una mica enlluernat pel sol, veig les ovelles que ràpidament venen desitjant poder sortir del tancat. Caldrà que esperin una mica perquè jo no sóc el pastor.

Fundat al segle XIII i reedificat al XIV per patronatge de don Diego González de Avellaneda el convent, gairebé enrunat, està a la llista vermella del patrimoni en perill feta per l'associació Hispania Nova, que té per objectiu la defensa del patrimoni. Deixo el ramat i continuo donant un cop d'ull al que queda del convent. Mireu quina esquerda hi ha a l'absis!

Abans de la seva fundació un col·lectiu d'eremites ocupaven unes coves que hi ha entre les calcàries de la vora de l'erm, al costat del naixement d'unes fonts; en el poblat que en aquells temps s'anomenava Aldea de los Valles. El convent ha perdut totalment el sostre i les voltes, només queden restes de murs que estan a punt de caure. Entro en aquest espai fantasmal, concretament a l'església d'estil gòtic que es va construir en tres fases. Inicialment només tenia una nau principal rectangular amb cor i torre. Posteriorment es va ampliar i construir el convent. Mirant cap a l'altar, l'aspecte de l'absis és el d'un gegant malferit preparat per caure...

Fernando IV al 1.293, amb només 10 anys, fou coronat rei de Castilla y León. El seu regnat s'allargà fins al 1.312. Va concedir privilegis i decrets reials a favor del convent l'any 1.302. Molts dels condes de Castrillo i els seus fills foren enterrats a la Capella Major de l'església, avui plena de runa i males herbes...

Mireu si era poderós aquest convent que los Carmelitas de Castilla es van proposar el repartiment de les rendes per afavorir als convents més pobres. L'any 1.810 el govern francès de José Bonaparte expulsà als monjos que hi tornaren l'any 1.815. L'exclaustració definitiva fou conseqüència de la Desamortización de Mendizábal ( 1.836 - 1.837 ).
Malgrat l'estat lamentable actual, encara es poden apreciar la bella senzillesa d'alguns capitells com el que podeu veure en la propera fotografia on un cérvol menja un pàmpol ( fulla de la vinya ). Penseu que l'economia d'aquesta vall, cada dia més deshabitada, es basa en els cereals, la vinya i les ovelles.

L'any 1.841 el retaule de la Virgen del Carmen i Santa Teresa van anar a la parròquia de Torresandino. Un any després el retaule de l'altar major es traslladà a la Colegiata de Roa de Duero. Per acabar, l'altar de San Miguel el van dur a Villovela de Esgueva.
El ramat trenca el silenci que m'ha acompanyat durant bona part de la visita. El pastor obre les tanques metàl·liques i el ramat el segueix aixecant un núvol de pols.

L'hivern del 2.008 el convent va patir un espoli molt important, en el que s'endugueren tres arcs. Actualment només queden les parets, algun arc de l'església i la sagristia, restes del refectori ( menjador dels monjos ), murs d'hortes i corrals. Dono un últim cop d'ull a les restes del convent que és de titularitat privada. La Asociación de Amigos de Torresandino està negociant la cessió pública per poder salvar el que queda.

Torno a la carretera principal de Villovela de Esgueva. El despoblament de la vall fa que l'espoli del patrimoni sigui relativament fàcil. Al sortir del poble encara es poden veure les velles construccions populars que servien per criar colomins i coloms conegudes amb el nom de palomares; testimonis d'altres estils de vida ja passats i que també comencen a esquerdar-se...

Oblidar el patrimoni és oblidar-nos una mica dels que ens han precedit en la fascinant aventura de viure.
Atentament.
Senyor i

Aizkolaris.

Basat en les activitats laborals del món rural, l'esport rural basc ( herri kirolak ), consisteix en una sèrie d'activitats esportives en les que l'objectiu és demostrar qui té major destresa. Les podeu veure als pobles d'Euskal Herria, que significa país de l'euskera. Aquest territori està repartit administrativament i políticament entre diferents països i comunitats i el formen : el País Basc, Nafarroa i Iparralde ( el País Basc francès ). Avui ens endinsem en aquest món rural, concretament al poblet d'Arratiz Orkin, a Nafarroa.

A vint-i-dos quilòmetres d'Iruña ( Pamplona ), trobem el valle de Ultzama, on viuen 1.668 persones en els 14 concejos que formen la vall. Només 199 d'aquests habitants viuen a Arraitz Orkin.

El llistat d'esports rurals bascos és llarg, avui donarem un cop d'ull als aizkolaris. Davant de l'església , a la plaça del poble, podeu veure l'arribada dels dos aizkolaris ( amb pantaló blanc ). Fixeu-vos que darrere seu es veu el frontó, on es practiquen les diferents especialitats de pilota basca.

A l'esport rural basc és dóna molta importància a les apostes encara que avui veurem una Aizkolarien Erakusketa, una exhibició d'aizkolaris, i per això no hi ha apostes. També és una característica d'aquests esports la gran força física i resistència que calen per practicar-los. Els dos aizkolaris són navarresos. Arder Erasun del poble d'Aurtitz i Aitor Senosiain d'Olague ens demostraran la seva gran tècnica. A la propera fotogradia podeu veure la caixa de destrals d'Arder. 

Arder i Aitor xerren una mica abans de començar l'exhibició. Primer faran l'escalfament que consisteix en tallar amb la destral el tronc petit una vegada per preparar el cos, penseu que els espera un gran esforç físic.

Ja estan preparats els troncs de fusta de faig verd, sense nusos visibles, als que els hi han tret  l'escorça. S'inicia l'escalfament i les estelles de fusta comencen a ocupar el terra de la plaça...

Tot a punt per començar, els aizkolaris ja estan preparats per tallar els troncs amb l'aizkola ( destral ). La paraula aizkolari significa persona que maneja o treballa amb una destral. Guanyarà el primer que talli vuit vegades els troncs de faig. Cada tronc el tallen dues vegades, quan acabin els quatre de la seva filera, canviaran i tornaran a tallar els altres quatre que abans ha tallat els seu company.

Els troncs de faig verd no tenen nusos visibles perquè trobar un nus suposa més dificultats per l'aizolari, ja que la fusta és més dura. El de la samarreta negra és l'Arder i el de la vermella l'Aitor.

L'origen d'aquest esport el trobem en l'explotació dels boscos per a l'obtenció de fusta. Les quadrilles de llenyataires es distribuïen la feina; els més joves i forts talaven els arbres i els altres treien les branques, les escorces i partien els trons a la mida que calia. La fusta s'utilitzava per la construcció i per produir carbó vegetal.

  

Hi havia molta competència per demostrar qui era el millor dominant la fusta amb la destral, amb força i habilitat. Aquesta competència generava apostes i a la plaça pública calia deixar molt clar qui ho feia més bé. A la propera fotografia podeu veure com els aizkolaris han canviat de filera de troncs  i comencen el segon tall.

En una competició als aizkolaris els ajuden el botiller encarregat de canviar la destral, donar aigua i tovalloles; i l'ensenyador que marca el ritme dels cops de destral, assenyala on clavar-la i retira amb un bastó les estelles de fusta. Avui com que no és una competició, a les fotografies podeu veure als botillers. Acabada l'exhibició la fatiga és evident i el primer que fan els aizkolaris és hidratar-se i eixugar-se la suor amb la tovallola.

  

Tot queda ple d'estelles de faig i d'una magnífica olor a fusta. L'esforç ha estat molt dur i la gran habilitat dels dos aizkolaris ha omplert de sensacions la plaça d'aquest poble del Valle de Ultzama.

Els nens tornen a jugar al parc infantil i les senyores del poble continuen assegudes al banc de La Casa del Cura -Apezetxea-, una de les magnífiques mostres d'arquitectura popular d'Arraitz Okin. 

Sembla que els hi ha agradat força l'Aizkolariem Erakusketa que aquesta tarda de festa major ens ha emocionat a la plaça del poble.

Atentament.

Senyor i

Fins al quatre de desembre...

Avui la meva entrada serà una mica telegràfica, perquè més endavant en dedicaré tres per explicar detalladament el contingut de l'exposició que us proposo visitar a l'Arxiu Capitular de Lleida. Inaugurada el passat diumenge, Musicalitza't ens mostra una colla de Manuscrits Musicals de la Catedral de Lleida.

Passegeu fins al carrer Almodí Vell, al costat de la Catedral Nova veureu la porta de l'Arxiu Capitular, pugeu i descobrireu els orígens de l'anotació musical a partir dels textos litúrgics que hi ha a l'arxiu. Podeu visitar l'exposició de dilluns a divendres des de les deu a les dues. Si voleu concertar visites per a grups truqueu al 973275177. Les properes fotografies són un tastet d'alguns dels tresors que esperen la vostra visita... 

A l'exposició podreu contemplar manuscrits i llibres cantorals des del segle XII, i si obriu molt bé els ulls veureu que malgrat la feina molt polida dels copistes, també hi ha algun detall que ens fa somriure...

Una part important del patrimoni del que podreu gaudir visitant l'exposició estava a la Seu Vella quan era la Catedral de Lleida.

Atentament.

Senyor i

La biblioteca de Jorge Oteiza.

Si amb les entrades Al costat d'Iruña  hem descobert virtualment Oteiza Museoa, avui tornem a Alzuza per donar un cop d'ull a la biblioteca personal d'un dels pilars de l'Escola Basca d'Escultura.

Entrar en aquest espai que acull part de la seva biblioteca personal és tot un luxe. Sobre les taules de la biblioteca una colla d'escultures ens regalen una combinació perfecta d'art i dels llibres de l'artista guipuscoà.

Contemplar la biblioteca entre els espais buits de les escultures em fa recordar la seva passió investigant la desocupació de l'espai.

Als prestatges hi ha 6.000 llibres i 5.500 publicacions diverses com fulletons, revistes, cartells... La trobem a l'última sala del recorregut museogràfic. En la fotografia que tenim al costat dels llibres podem veure a Jorge Oteiza escrivint anotacions en el llibre que llegia.

Molts dels llibres estan subratllats i tenen anotacions manuscrites als marges, fet que ens permet saber la seva opinió sobre el que llegia. La biblioteca és molt variada però evidentment destaquen els llibres d'art i poesia.

També tenen un paper molt important els llibres d'antropologia, narrativa, filosofia, història i etnologia del País Basc. A la fotografia anterior podeu veure llibres escrits per Elías Amézaga després de vint-i-cinc anys d'investigació titulats Autores Vascos.

Als prestatges trobem els volums de la Biblioteca de la Gran Enciclopedia Vasca RIEV ( Revista Internacional de los Estudios Vascos), la Gran Enciclopedia Vasca, els cinc volums del Diccionario de Pintores Vascos i, evidentment, les obres complertes de José Miguel de Barandiarán...

El capellà, lingüista i científic basc, va investigar en els camps de l'antropologia, arqueologia i etnologia. José Miguel de Barandiarán està considerat com el patriarca de la cultura basca.

Les revistes també tenen un paper important a la biblioteca. A la propera fotografia podeu veure classificades la "Revista Nacional de Arquitectura" i "Arquitectura".

Els fons de la biblioteca i del centre d'estudis ens permeten comprendre el pensament i conèixer millor l'obra de Jorge Oteiza com escultor i escriptor.

Atentament.

Senyor i