La ratlla.

Un dels edificis més importants de Tordesillas va ser el Palacio Real enderrocat l'any 1.773. Actualment uns jardins, Los jardines del Palacio, ocupen l'espai del que va ser seu temporal de les corts itinerants de les monarquies castellanes i presó de la reina Juana I de Castilla.
Assegut en un dels bancs, mirant al riu Duero, penso amb el maltracte rebut per la reina Juana que ja vaig explicar-vos a l'entrada Sortir del pi.
És hora de deixar els jardins i anar a Las Casas del Tratado.

Entro en aquests edificis nobles de finals del segle XV que van ser escollits pels representants de Castella i Portugal per negociar el Tratado de Tordesillas.
Sabeu, nenes i nens què es va decidir en aquestes cases fa més de cinc-cents anys?

El 7 de juny del 1.494 a la villa de Tordesillas es va acordar entre Castella i Portugal el repartiment del Nou Món mitjançant una línia divisòria de l'Oceà Atlàntic.Els portuguesos van proposar que la línia es situés a 370 llegües a l'oest de Cap Verd, fet que justificaven per la necessitat de tornar des de la fortalesa africana de la Mina, sense envair zona castellana.

Després de discutir la proposta, va ser acceptada pels monarques castellans. Signada bilateralment la pau els representants van afegir el desig que el Papa confirmés les condicions acordades i que en un termini de cent dies els reis de Castella i Portugal aprovessin i ratifiquessin la capitulació mitjançant un solemne document en pergamí, validat amb un segell de plom i amb les signatures dels monarques.

A la fotografia podeu veure el document que conté la ratificació del tractat signat a la villa de Tordesillas el 7 de juny del 1.494 entre els representants dels Reis Catòlics i Don Juan II.

Aquest és el document que correspon a la confirmació per Joan II de Portugal dels acords signats a Tordesillas sobre la partición del Mar Oceáno. Signat a Setúbal ( Portugal) el 5 de setembre de 1.494.
Com podeu comprovar els poderosos sempre es reparteixen el món....
Atentament.
Senyor i

Sortir del pi...

Passejar per Tordesillas, a la vora del Duero, ens ajuda a recordar fets històrics molt importants. Avui us parlaré d'un pi de més de 500 anys, mort a conseqüència del canvi climàtic, que va viure als cims del Urbión en el naixement del riu Duero. Aquest pi va "viatjar" des de la Casa del Cordón a Burgos, on va morir Felipe "el Hermoso" , fins a Tordesillas per l'Arlanza, l'Esgueva i el Duero seguint els tres itineraris de "La locura de Amor" de la Reina Juana.

A la fotografia podeu veure l'interior de la Casa Cordón on els Reis Catòlics van rebre el 23 d'abril del 1.497 a Cristobal Colón a la tornada del seu segon viatge al Nou Món i li van confirmar tots els seus privilegis.

Amb aquest majestuós pi l'escultor Humberto Abad ha representat la torrassa de la presó física i mental de Tordesillas en la que la reina Juana I de Castilla va estar tancada 46 anys.

Però qui era Juana I de Castilla, coneguda popularment com a Juana la loca? La tercera filla dels Reis Catòlics era una dona molt culta, als 15 anys llegia i parlava castellà, francès i llatí. Per raons d'estat la van casar amb l'únic fill de l'emperador alemany Maximilià.
Felipe " el Hermoso" i Juana I de Castilla es van agradar i es van casar molt enamorats. Però les coses es van espatllar perquè Felipe va fer fora a les persones que formaven part del seguici de Juana I , a més a més, era infidel. Malgrat la gelosia i els enfrontaments, tingueren sis fills.

Al 1.504 va morir Isabel la Católica i Juana va ser proclamada reina de Castilla. Va ser obligada a governar amb el seu pare ( Fernando el Católico) i el seu espòs ( Felipe ). L'any 1.506 va morir Felipe el Hermoso i es va declarar a Juana I de Castilla incapaç per a regnar. La van tancar a Tordesillas i deien que estava boja. Les lluites pel poder, el seu fill Carlos I i el seu pare Fernando el Católico la van tancar 46 anys per por a que la gent la reclamés com a reina legítima.
Juana la loca era una dona intel·ligent que va ser utilitzada per reis i nobles en les seves disputes. El seu estat mental és un enigma.
Juana estava boja, o deien que estava boja?....
Però nenes i nens, a Tordesillas a més a més d'aquesta història trista, es va signar un document molt important. Algú sap de quin document parlo?
Molt aviat al blog de la biblioteca el descobrirem.
Atentament.
Senyor i

Bótes.

Solsona és una ciutat que té molta cura del seu comerç. Les seves petites botigues són acollidores, els aparadors atractius, el tracte personal ,...Si passegeu pel carrer Castell trobareu una d'aquestes botiguetes que sobreviuen a les grans cadenes comercials.

La Vinícola, fundada l'any 1.964 es dedica a la venda de vins i altres begudes. Cada dia queden menys cellers com aquest. Només entrar-hi una colla de bótes ens esperen.

El boter és la persona que fa les bótes que són uns recipients de fusta destinats a contenir líquids, generalment begudes alcohòliques. El boter de fusta grossa és el que fabrica les bótes grosses per a posar-hi vi; i el boter de fusta prima les fa petites per a posar-hi licor.

Al celler La Vinícola podem triar vins i licors , tastar-los i donar un cop d'ull a l'aigüera on es netegen els gots amb els que fem el tastet. Hi ha garrafes de vi de 2, 4 i 5 litres; ampolles de vi se 3/4, vi jove de l'any, vi criança, vi reserva, vins per aperitiu, begudes refrescants de tota mena, brandis,...

No fa gaire han renovat la porta, però la resta del celler conserva el mateix aspecte des de els anys 60 del segle passat. Alguns clients aprofiten la visita per comprar un petit record de la ciutat, un porronet de moscatell, una navalla Pallarès, ....
El petit comerç sobreviu a la globalització.
Atentament.
Senyor i

"El sirguer".

Aquests dies en que molta gent es mou amb el cotxe per gaudir de les vacances, estem tristament acostumats a aturar-nos per agafar el tiquet i pagar posteriorment els peatges. Però pagar per utilitzar una via no és nou. Els peatges fa molts anys que es van instaurar. Calia pagar, per exemple, per creuar un pont.
Avui parlaré del pont de Fígols , a la comarca de l'Alt Urgell. Passejar al costat del Segre a Organyà ens permet descobrir un ofici antic...

Avui un pont modern ens ajuda a creuar el riu per anar a Fígols, però fa una colla d'anys aquesta funció la feia una palanca. Una palanca, nenes i nens, és una passera feta de taulons entre una nau i el moll o entre dues ribes d'un riu o un torrent. Molt sovint el cabal del Segre afectava la palanca i calia fer-hi reparacions. En època de riuades, havia desaparegut arrossegada per l'aigua. Els veïns de Fígols s'encarregaven del manteniment de la palanca perquè eren els que quedaven més aïllats.

Font fotografia: Ajuntament d'Organyà.

Si continuem reculant en el temps, abans de la palanca hi havia una sirga. La sirga era una corda que servia per estirar des de terra per fer anar un mecanisme d'una ribera a l'altra d'un riu.

Una persona, "el sirguer", cobrava un ral per creuar el riu enfilats dalt d'una caixa de fusta. Un ral eren vint-i-cinc cèntims de pesseta, la moneda que teníem abans de l'euro ( 1 ral = 0,0015 euros ).
Riu-te dels esports d'aventura!
Atentament.
Senyor i

Escriure amb pissarrí.

Al setembre del 2.008 remenant per la Librería Bayo, al carrer Bejar d'Aranda de Duero, vam descobrir plumillas, palilleros, tinta en polvo Milaco, tinta comprimida Fix,... si voleu recordar-ho visiteu l'entrada" Tipus de lletra. Més sac de paraules", i veureu la feinada que tenien els nens, fa mols anys, per escriure a l'escola.
Al novembre del 2.009 a l'entrada "Escriure amb plomí", l'aparador de la Llibreria Fregola estava ple d'eines per escriure com ho feien els vostres avis ja fa una colla d'anys.

Torno a passejar per Aranda, i com que m'agraden les botigues antigues, vaig a la Libreria Bayo. Ja no queden gaires plomins i molt poca tinta; però encara veig que hi ha una gran oferta: " 5 pizarrines 1€, uno 0,25 €".

Entro decidit a invertir un euro en història de l'escriptura, i entre tinters, plomins i tintes, agafo cinc pizarrines ( pissarrins). Sabeu nenes i nens què és un pissarrí?

Doncs un pissarrí és una barreta de pissarra - un tipus de roca-, que serveix per escriure sobre pissarra. Alguns de vosaltres heu escrit amb guix a les pissarres de l'escola. Fa molts anys cada nen tenia una petita pissarra com la de la fotografia que era de l'Alejandro quan anava a l'escola a començaments del segle XX. Aquesta petita pissarra estava preparada per escriure-hi i dibuixar-hi amb una barreta , el pissarrí.

Ara que les pissarres clàssiques desapareixen de les escoles, i a les aules hi ha pissarres digitals, volia fer un petit homenatge a les pissarres més velles i a les eines que feien anar els alumnes per escriure-hi .
Digitals o minerals, les pissarres han acompanyat la feina de mestres i alumnes ...

He de confessar-vos que amb les emocions de remenar materials escolars antics, he oblidat preguntar-li al llibreter les característiques tècniques del pissarrí i la pissarra mineral. Algú pot explicar-me quants gigabytes de memòria té, on cal connectar-la, quins programes necessito per poder treballar-hi?
Atentament.
Senyor i

L'altre romànic ( i 2).

Si deixeu la carretera principal de la Vall de Cardós i us enfileu fins a Esterri de Cardós per visitar l'església de Sant Pere i Sant Pau; animeu-vos a pujar un parell de quilòmetres més fins arribar a Ginestarre.
En aquest petit poble del Pallars només hi viuen dues persones durant l'any... Cal anar a Casa Nilló, on hi ha un taller d'artesania tèxtil, demaneu que us ensenyin l'església de Santa Maria de Ginestarre.

Escolteu molt bé les explicacions i les històries que explica l'Andreu. Podreu descobrir amb ell molts secrets de l'església, del poble i de la vall de Cardós en general...Tot un plaer escoltar-lo.
L'any 1.069, l'església de Santa Maria de Ginestarre ja apareix esmentada en un document.

En un altre document del 1.785 podem llegir que l'edifici està en bon estat i que té un campanar d'estil "antiguo".
La decoració pictòrica de l'absis és una reproducció que es va fer amb el Pla de Dinamització Turística de Trienni 2.001-2.003. Com ja us vaig explicar a l'entrada anterior, amb aquest mateix Pla es van fer les reproduccions de l'església de Sant Pere i Sant Pau d'Esterri de Cardós.

Els originals estan al Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC). Aquestes pintures murals són probablement del segle XII. El Crist en Majestat envoltat del tetramorf, no us deixarà indiferents.El tetramorf, nenes i nens, és el dibuix que representa els quatre animals que tradicionalment simbolitzen els evangelistes units en una sola figuració.

La decoració de l'absis i un fris d'arcuacions sense lesenes ens indica que es va construir al segle XI. Una part del paviment està fet amb còdols amb motius geomètrics. Una línia de plom separa la part original de la reconstruïda.

Aquest dipòsit per guardar l'oli que veieu a la fotografia , no és una copia, és l'original. El frontal d'altar de l'església de Ginestarre està al Metropolitan Museum de Nova York.

Frontal d'altar de Santa Maria de Ginestarre.
Font fotografia: Web Metropolitan Museum de Nova York

L'Andreu m'explica content , en el moment de dir-nos adéu, que per la festa major seran trenta persones al poble!
Començo a baixar per la carretera plena de corbes amb una sensació ambivalent . La gent del Pirineu estima els pobles, però cada dia menys persones hi viuen... Deixo la Vall de Cardós pensant en la gran dispersió que pateix el nostre patrimoni...
Atentament.
Senyor i

L'altre romànic (1).

El romànic de la Vall de Boí té una projecció indiscutible però en altres valls del Pirineu , com la de Cardós, tenim esglésies menys conegudes, a les que caldria fer noves actuacions ja que algunes tenen problemes de filtracions, esquerdes, ....

Aquesta vall de 18 pobles té joies poc conegudes com les esglésies de Santa Maria de Ribera de Cardós dels segles XII i XIII, Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós o Santa Maria de Ginestarre ambdues amb pintures murals del segle XII.

L'església de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós apareix documentada en l'acta de consagració del 1.146. Les principals característiques de l'edifici la situen al segle XI . La porta de l'esglesia és com les de l'alta muntanya, s'obre al sud i està protegida per un porxo.


El frontal de l'altar és de la primera meitat del segle XIII. El que veieu a la fotografia és una reproducció, l'original es guarda al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). A l'interior es conserva bona part del paviment de còdols.

Les pintures romàniques dels primers anys del segle XII us deixaran bocabadats, però no oblideu que són reproduccions que es van fer gràcies al Pla de Dinamització Turística del trienni 2.001-2,003. Els originals es conserven al MNAC. És impressionant el Crist en Majestat amb un rostre estilitzat que us mirarà tranquil·lament...


Una de les pintures absidals més sorprenents és la d'un serafí amb tres parells d'ales incrustades d'ulls.


Les pintures estan separades per una greca. A la part de sota podeu veure figures dempeus que representen el col·legi apostòlic.
Si aneu a Esterri de Cardós, passeu per Casa Borrut on molt amablement us deixaran la clau per visitar l'església.
Si voleu descobrir els secrets de l'església de Ginestarre no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Un bon company de viatge.

L'any 1.992 la Generalitat de Catalunya va declarar les nou esglésies romàniques de la Vall de Boí Bé d'Interès Cultural. Al 1.994 va començar un programa de restauració d'aquestes joies del Pirineu. L'any 2.000 la UNESCO va declarar les esglésies lleidatanes Patrimoni de la Humanitat. Malauradament aquest programa de restauració no ha arribat a altres esglésies romàniques com les de la Vall de Cardós, per exemple. Del romànic oblidat en parlaré en posteriors entrades, avui volia recomanar-vos del llibre "La Vall de Boí. Mil anys d'art romànic", editat l'any 2.009 per llibres de Matrícula, amb el suport i col·laboració de l'Ajuntament de la Vall de Boí, el Centre del Romànic de la Vall de Boí i el Ministerio de Cultura.

Aquesta guia didàctica del nostre romànic més conegut és obra de Laia Coma Quintana, Carolina Martín Piñol i Tània Marínez Gil. Una pedagoga i dos historiadores han fet un llibre que és un bon company de viatge si decidiu visitar la Vall de Boí. La seva lectura us ajudarà a descobrir els secrets amagats de cada edifici.

Les làmines històriques dibuixades per Guillem H. Pongiluppi ens ajuden a entendre com era la vida fa en aquella època. Els dibuixos de Francesc Riart Jou complementen les explicacions senzilles i entenedores de les autores.




En la primera part del llibre ens parlen de la Vall de Boí i la seva història. Ens expliquen com es construïa fa mil anys, qui pagava les obres, com es feia un mural al fresc, com es van traslladar les pintures a Barcelona, quina era la feina dels orfebres, pintors i escultors, quina és la simbologia de l'arquitectura romànica,....
Un tastet: El color omplia de significat els frescos: Blanc per parlar de puresa, vermell pel patiment, ocre la llum, la llibertat, blau la bondat, negre la maldat, verd l'esperança,...

La segona part del llibre ens parla de Les nou meravelles de la Vall. D'una manera molt clara ens expliquen les característiques de cada església seguint el següent esquema:
.- Uns apunts històrics.
.- Les formes de l'arquitectura.
.- Mirem-la per fora.
.- Mirem-la per dins.
Si penseu visitar la Vall de Boí no us descuideu aquest magnífic llibret.
Atentament.
Senyor i