El Molí de Cervià.

Al mes de març l'entrada "El Molí de Sant Anastasi" ens permeté visitar virtualment aquesta petita joia del patrimoni industrial de Lleida. El molí, d'origen andalusí, construït aproximadament l'any 1.200 era de propietat privada. L'any 1.569 el comprà la Paeria que l'arrendava en contractes triennals per moldre el blat. El contracte en moltes ocasions també incloïa el Molí de Cervià, també propietat de la Paeria, i mogut com el de Sant Anastasi per la força de l'aigua de la séquia de Fontanet. Anem avui virtualment a l'encreuament entre el camí de Grenyana i l'entrada al parc de la Mitjana per donar un cop d'ull al Molí de Cervià. 

La primera constatació és la gran diferència entre els molins a nivell de conservació. Així com en el de Sant Anastasi s'ha fet una magnífica feina de restauració i tenim molí per molts anys, al complex de molins de Cervià l'estat és gairebé ruïnós. Les cintes de plàstic de la guàrdia urbana ens deixen clar el perill d'apropar-nos al molí.

El que iguala els dos molins és la força de l'aigua de la séquia de Fontanet que porta l'aigua del riu Segre a la partida de Grenyana, passa soterrada el barri de la Bordeta i arriba a les partides de Copa d'Or, Fontanet i Albarés per desguassar al torrent de la Femosa. 

La vegetació gairebé no ens deixa veure el molí d'origen andalusí, com al de Sant Anastasi. Després de la reconquesta cristiana de Lleida l'any 1.149 s'inicià el procès de repoblació de les terres. El molí va ser donat al llinatge dels Cervià. Canvià de propietaris diverses vegades fins que al 1.340 fou de titularitat municipal.

Va ser un dels principals molins de la ciutat. L'equipament estava format per dos molins: el molí de dalt i el molí de baix. El molí de baix era un molí fariner. El molí de dalt fou molí bataner, fàbrica de vernissos per terrissa i molí generador d'energia elèctrica. És difícil distingir les restes del moí entre tanta frondositat.

L'any 1.440 la Paeria decidí rehabilitar el complex i arrendar els molins. Durant la Guerra dels Segadors patí molts desperfectes. L'any 1.697 va ser refet i ampliat i es posaren l'escul de la ciutat i l'escultura de Sant Anastasi. 

Les fotografies de detall de l'entrada d'avui són del blog de Xavier Esterri "El Molí de Sant Anastasi. Patrimoni Industrial de Lleida" que gentilment m'ha autoritzat a publicar-les. La frondositat i l'estat dels molins no m'han permès apropar-me. 

Font fotografia: Xavier Esterri

A la llinda de la finestra de la propera fotografia podeu veure l'any en que es va refer i ampliar el complex de molins : 16-IHS-97. El monograma IHS que representa el nom de Jesucrist en forma d'acrònim, ocupa la part central. És una abreviatura del nom grec IHΣΟΥΣ, Iesoús ( Jesús ).

                                                                Font fotografia: Xavier Esterri

És evident que aquest antic complex industrial es troba en un estat de conservació lamentable. Un dels dos edificis és de titularitat municipal ( el molí de baix - fariner-) i l'altre és de titularitat privada ( el molí de dalt ).

Potser ja és tard per fer una intervenció d'urgència, però el que està clar és que si no actuem les properes generacions de lleidatans podran visitar el Molí de Sant Anastasi però no el Molí de Cervià...

Indiferent a la gestió dels humans sobre el seu patrimoni, l'aigua de la séquia de Fontanet continua  el seu camí en el que voreja el Polígon Industrial el Segre i va al barri de la Bordeta, on fa una colla d'anys també feia funcionar el Molí de Sant Anastasi.

En la propera fotografia de detall podeu veure l'estat lamentable en que es troben alguns dels engranatges del molí, i darrere  s'intueix una de les moles de pedra.

                                                              Font fotografia: Xavier Esterri

Per acabar un senzill vídeo en el que podreu veure i escoltar per uns segons la força de l'aigua de la séquia de Fontanet, aigua durant una colla de segle ha mogut els nostres molins. 

És evident que vivim un moment econòmic complex i que als ajuntaments els resulta difícil assumir segons quines despeses. Però si finalment s'ensorren els molins de la partida de Grenyana, una part de la història de Lleida caurà amb ells.

Atentament.

Senyor i

Assaborir la mesquita ( 1 ).

Començo avui una sèrie d'entrades dedicades a l'edifici més conegut de Còrdova que actualment és la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción però que fou l'antiga mesquita al-Hama de la ciutat. Ja en vaig parlar puntualment l'últim dia d'agost a "Columnes signades" on descobrírem les marques dels picapedrers musulmans i cristians al bosc que formen les vuit-centes cinquanta-sis columnes de marbre, jaspi i granit. 

Després de passejar pel pont romà, entrem a la que va ser la Còrdova romana emmurallada, prop d'un dels nombrosos accessos que tenia. Parlo de l'actual Puerta del Puente, edificada el primer terç del segle XX allunyant-se del que fou la muralla...

Comencem a enfilar el carrer Torrijos on ens espera la puerta de San Ildefonso també anomenada puerta de la ampliación de al-Hakan II.

La mesquita començà a construir-se al segle VIII sobre la basílica visigoda de San Vicente, en el regnat del primer emir omeia Abd-ar-Rahman I  entre el 780 i el 785. Es feren successives ampliacions els segles IX i X i l'obra fou acabada per Almansor. A la propera fotografia de detall podeu veure l'exquisida decoració d'arabesc ( ataurique- paraula d'origen àrab que significa fullatge)-,  de l'arc de ferradura i de l'arrabà. L'arrabà és la motllura ornamental de forma generalment rectangular que emmarca els arcs de les portes i les finestres, d'us general en l'art islàmic.

Quan acaba el carrer Torrijos girem a la dreta, ara estem al carrer Cardenal Herrero on hi ha la Puerta del Perdón una de les que donen accés al Pati dels Tarongers. L'any 1.377 es va fer una reforma mudèjar sobre la porta original del segle X. Està situada a la base de l'antic minaret, des d'on el muetzí realitzava la crida a l'oració. El minaret es transformà en el campanar de la Catedral. Les portes de gairebé deu metres d'alçària, són de fusta de pi folrada amb bronze. Podeu apreciar-ne la seva decoració en la propera fotografia de detall.

Entrem al Pati dels Tarongers, espai que conserva bona part del seu aspecte original. El nom del pati, el més gran i més antic de la ciutat, té l'origen en els 98 tarongers plantats en fileres a finals del segle XVIII.

El pati fa 130 metres de llarg per 50 d'ample i està dividit en tres parts, cadascuna d'elles amb un brollador d'aigua al centre. La funció del pati era fer les ablucions, rentar-se i purificar-se abans d'entrar a la mesquita per participar en les celebracions religioses.

Hisham I eregí el primer minaret de planta quadrada que fou enderrocat per Abd-ar-Rahman III, que en construí un altre, posteriorment escapçat, les restes del qual creuen que es troben a l'interior del campanar de la catedral cristiana.

Entrar a la mesquita i quedar totalment bocabadat amb el seu bosc de columnes, és inevitable. Esteu preparats per descobrir alguns dels seus secrets?

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 8 ).

Deixem la plaça Ricard Vinyes, cor de la Zona Alta de Lleida, on a les dues entrades anteriors dedicades a l'arxiu arqueològic hem descobert les restes del convent de Sant Francesc edificar al segle XIII, i al primer tram del carrer Bisbe Ruano, un molí d'oli del segle XVIII. Per situar el proper tresor que hi ha a l'arxiu arqueològic cal anar virtualment al nostre estimat Turó de la Seu Vella, concretament a la Suda.

Al novembre del 2.014 ens enfilàrem al campanar de l'església de Sant Llorenç, que ens regalà una vista poc coneguda del Turó. Al centre de la fotografia, entre la Seu Vella a la dreta i les muralles i baluards a l'esquerra, podeu veure la Suda, la nostre protagonista d'avui.

La posició estratègica del turó, des del que es domina una plana immensa, ben comunicat i proper al riu Segre, l'ha fet protagonista de la història de Lleida. Els arqueòlegs hi han trobat restes de la Ilerda romana, la Larida musulmana, el barri gòtic medieval...  Malauradament els conflictes bèl·lics arrasaren el turó, transformant-lo en una fortificació militar...

L'abril del 2.014 pujàrem els 238 graons de l'escala de caragol que ens portà dalt del campanar de la Seu Vella.  Podeu veure a la propera fotografia la Suda vista des del punt més alt de la ciutat...

El Castell del Rei es coneix popularment com la Suda, que en àrab significa àrea urbana closa. La Suda era una fortalesa andalusina construïda al segle IX on actualment hi ha el castell reial. Però el nom de Suda també respon al barri noble que s'estenia pel turó.
La Suda ha patit tres explosions quan era emprada com polvorí als anys 1.705, 1.812 i 1.936. Per acabar-ho d'adobar també patí greus bombardejos l'any 1.938. L'any 1.926 foren desmuntades les voltes de pedra de creueria de l'època gòtica que encara restaven a l'ala sud-est. Les claus de volta es conserven a l'arxiu arqueològic de la ciutat.

A la fotografia anterior podeu veure una d'aquestes claus de volta de pedra sorrenca que els arqueòlegs situen a Leyda 1.200 - 1.299. Fa 76 centímetres d'alçada, 80 de llargària i 40 d'amplada.
La fotografia següent és del quadern número 9 dedicat a la Suda de la col·lecció Coneixes la teva ciutat ?, editada per l'Ateneu Popular de Ponent l'any 1.982. Podeu veure les restes d'una de les claus de volta gòtiques trobades desenrunant. La fotografia és de Rey-Cascales-Arxiu Sàez.

El Castell del Rei era el palau on residia el monarca quan estava a Lleida. Es construí sobre la fortalesa andalusina, entre finals del segle XII i el segle XIV, per aquest motiu hi trobem elements romànics i gòtics.
La propera clau de volta és una mica més gran que la primera. Té 78 centímetres d'alçada, 89 de llargària i 40 d'amplada.

El Castell del rei fou un important centre de decisió política. Els seus murs han vist el matrimoni entre Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer IV l'any 1.150, el reconeixement de Jaume I com a rei a les Corts de 1.214, o l'empresonament del Príncep Carles de Viana pel seu pare Joan II l'any 1.460...
La fotografia següent ens mostra una volta de dimensions similars a les anteriors, però amb restes de policromia.

A la construcció del Castell del Rei ( segles XII al XIV ) van col·laborar-hi econòmicament , entre altres, els reis: Pere I el Catòlic, Jaume I el Conqueridor i Pere III el Cerimoniós.
A la propera fotografia de detall podeu veure la policromia de la clau de volta anterior.

La part que es conserva del Castell de Rei és la nau sud-est, la més antiga del conjunt. La façana que mira a la Seu Vella ( que podeu veure a la segona fotografia de l'entrada ) mostra una clara funció defensiva; però la que dóna al pati, amb finestres i portes, tenia funció de residència i habitatge.
La construcció andalusina tenia una coberta de fusta que fou substituïda per voltes de creueria de les que encara podem veure in situ les mènsules i l'inici dels nervis, ja que l'any 1.926 es van desmuntar les voltes pel perill d'ensorrament.

A la fotografia anterior podeu veure una clau de volta magníficament treballada i amb restes de policromia, que podreu apreciar millor a la fotografia de detall següent.

L'atrafegada història de la Suda fa que només en conservem una petita part del que fou el Castell del Rei. La part vermella que podeu veure al proper dibuix de la web del Turó de la seu Vella, ens mostra el que queda de la fortalesa reial...

 Font: Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida.

Deixem el Turó de la Seu Vella per tornar a l'arxiu arqueològic on ens esperen altres peces que ens parlen del passat de la nostra estimada ciutat.

Atentament.

Senyor i

La casa del xocolater ( 1 ).

La mansana de la Discòrdia, posteriorment anomenada illa de la Discòrdia, és el tram del passeig de Gràcia situat entre Aragó i Consell de Cent. Aquesta illa de cases, anomenada de la Discòrdia per la rivalitat entre Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Puig i Cadafalch, és l'illa del tresor, del tresor arquitectònic del modernisme. En un espai molt petit podem gaudir de la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló d'Antoni Gaudí.

Al març del 2.015 començaren, en fase de prova, les visites a la Casa Amatller, a l'esquerra de la fotografia anterior. La diada de Sant Jordi d'aquell mateix any es van iniciar de forma definitiva les visites en grups reduïts de dotze persones. Sorprèn una mica veure les llargues cues per visitar la Casa Batlló, a la dreta de la fotografia, i la poca gent que s'espera a la Casa Amatller per descobrir-la...

La rivalitat professional entre els arquitectes es mostrava de cara als barcelonins en les façanes dels seus edificis. Gaudiu a la propera fotografia de la magnífica tribuna de la nostra protagonista d'avui: la Casa Amatller.

El projecte de Josep Puig i Cadafalch dissenyat entre els anys 1.898 i 1.900 per encàrrec de l'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, reformava l'edifici de planta baixa quatre pisos i jardí, construït l'any 1.875 per Antoni Robert seguint les pautes del pla Cerdà.

El relleu d'Eusebi Arnau en el que lluiten Sant Jordi i el drac ens dona la benvinguda entrant a l'edifici. 

L'industrial xocolater introduí  cartells i  cromos  dissenyats per artistes com Ramon Casas, Apel·les Mestres i Alphonse Mucha per fer publicitat  dels seus productes.

Sembla que Sant Jordi no ha pogut guanyar la lluita amb el drac de la porta, perquè ara és el protagonista de la llum de paret del replà d'entrada de la finca.

La gran porta de vidre emplomat donava al garatge de l'Hispano-Suiza de l'empresari xocolater, a la cuina de pis principal i a les habitacions del servei.
El drac ens mira atentament mentre esperem les instruccions de la guia que ens acompanyarà durant la visita...

No em canso de mirar i admirar aquesta llum de paret i tots els seus detalls. Sembla que aviat començarem la visita perquè la guia ens crida. Veig que porta una capsa de cartró a les mans.

Abans de pujar a la planta principal ens reparteixen uns peücs de protecció que ràpidament ens posem el petit grup de persones que farem la visita. Al seure per posar-me'ls, m'adono de les filigranes del sostre.

La claraboia de vidre emplomat, que mirem tots bocabadats al pujar l'escala que du al domicili d'Antoni Amatller, és el preludi del que ens espera.

Antoni Amatller i Costa a més amés d'empresari xocolater fou un gran aficionat a la fotografia. Amb Pau Audouard fundaren l'any 1.891 la Sociedad Fotográfica Española. Una de les reformes de Puig i Cadafalch consistí en la construcció d'un estudi fotogràfic al terrat.

L'altra gran passió d'Antoni Amatller va ser el col·leccionisme de vidres arqueològics i vidres antics. Una colla d'aquestes peces les podreu veure durant la visita.

 
La guia obre la porta, però abans d'entrar és inevitable dirigir la mirada a l'escultura de la llinda, on una parella amb indumentària tradicional catalana s'agafen la mà.
Voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 5 ).

Després de donar un cop d'ull a l'església romànica de Sant Víctor de Fígols, construïda al segle XII i recordar els tràgics moments que hi succeïren durant la primera Guerra Carlina, tornem a Coll de Nargó, Nargó per a la gent del país. Allà agafarem la carretera L-511 que uneix Nargó amb Isona. Al final del poble ens espera una joia del romànic: l'església de Sant Climent. 

El dia 5 d'abril de 1.946 fou declarada Monument Nacional Històric Artístic, de la mà de l'arquitecte modernista, polític i especialista en art romànic Josep Puig i Cadafalch que en va fer un estudi a fons. Entre el 30 d'agost i el 14 de setembre de 1.907 Puig i Cadafalch formà part de "la missió arqueològica-jurídica a la ratlla d'Aragó" organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans amb intenció de protegir el patrimoni artístic català. Aquesta intervenció salvà les pintures murals de les esglésies de la Vall de Boí declarades l'any 2.000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Sant Climent de Coll de Nargó es construí a finals dels segle XI o principis del XII al lloc d'una església anterior de la que encara es conserva part del campanar i la traça de la planta al costat del migdia. Apareix citada en un document de l'any 983.

És un edifici d'estil romànic-llombard, d'una única nau amb volta de canó que es reforça amb arcs torals o de faixó. L'arquitectura llombarda fou l'estil, procedent del nord d'Itàlia, dominant a la Catalunya del període romànic del segle XI. 

A la propera fotografia de detall podeu veure la decoració amb un fris d'arcuacions cegues i lesenes a esquerra i dreta.

El campanar, una construcció preromànica no anterior al segle X, us deixarà bocabadats. Té planta rectangular i atalussada, més ampla per la base als primers tres quarts de la seva alçària.

On acaba la part preromànica del campanar trobem unes obertures de grans dimensions sobre les que podem veure un nou pis amb finestres triforiades. La coberta és piramidal.

La llum entra a Sant Climent per sis finestres: tres a l'absis, dues a la façana sud i una cruciforme a la façana principal. Les cinc primeres són de doble esqueixada. 

L 'any 1.929 fou restaurada pels Amics de l'art vell. Durant la guerra civil Sant Climent s'utilitzà de polvorí per l'exercit republicà. Afortunadament en els diferents bombardejos que patí, cap de les bombes tocà el polvorí. Moltes bombes caigueren a pocs metres, però l'església no va patir cap desperfecte.

Abans de marxar de Nargó us recomano visitar l'espai Dinosfera que està molt a prop de l'església de Sant Climent. Creueu la carretera d'Isona i, just davant de l'església, trobareu el carrer de les escoles que puja i puja. A Nargó els carrers pugen molt... Girant a l'esquerra, al número set del carrer, us espera el fascinant món dels dinosaures.

A més a més de l'espai expositiu permanent podreu visitar les exposicions temporals, participar en tallers, anar fins al Mirador del Cretaci... Si voleu recordar la proposta del 2.014, cliqueu sobre el següent enllaç: " Els dinosaures han marxat del soterrani de la rectoria".

Atentament.

Senyor i

Llibreria Sant Jordi

Avui passejarem virtualment fins a la capital de Catalunya, concretament al carrer de Ferran que uneix les Rambles amb la Plaça de Sant Jaume. Gairebé a tocar de la plaça, al número 41, trobem l'objectiu de la nostre descoberta: la llibreria Sant Jordi, un dels establiments emblemàtics de Barcelona. 

El Fons d'Imatges del Comerç de Catalunya ( FICC ) ha creat la Ruta dels Emblemàtics, una guia dels establiments històrics de Barcelona. Un patrimoni que cal protegir abans que la llei d'arrendaments urbans i la fal·lera turística es carregui el petit comerç que des de fa moltíssims anys prestigia l'ofici de botiguer. La llibreria Sant Jordi és un dels noranta-tres comerços que formen aquesta seductora ruta.

La llibreria va començar la seva activitat l'any 1.983 com a negoci familiar. Els Joseps Morales, pare i fill, van triar una llibreria perquè és la gran afició de la família.

Van enamorar-se del local del carrer de Ferran, la decoració del qual semblava condemnada a la destrucció i en aquell moment, inicis de la dècada dels 80 de segle passat, es considerava antiquada. Quan van agafar el traspàs molts veïns els demanaren que conservessin la decoració modernista.

La família Morales s'encarregaren de restaurar les motllures alfonsines, els elements florals modernistes, els prestatges i els dos caps de lleona tallats en fusta, símbol de protecció. Traient diferents capes de pintura descobriren el color original del 1.916.

La llibreria està especialitzada en llibres d'art, fotografia, disseny, il·lustració i arquitectura; però també podeu trobar-hi novel·la, poesia, filosofia i assaig.

  

Els més venuts són els llibres de fotografia i història de Barcelona, destacant els de Català-Roca i els grans fotògrafs de la capital catalana.

Però aquest establiment singular, un dels més destacats de Ciutat Vella, està en perill pel tsunami devastador de l'especulació immobiliària i els interessos del turisme aclaparador.

La llei d'arrendaments urbans ( LAU ), implica que el propietari de la finca pot incrementar molt els lloguers de vells contractes. A principis del 2.013 tancà la llibreria Catalònia, inaugurada  l'any 1.924, ara és un McDonald's...  

Poc després, a finals del 2.013, baixà les persianes definitivament la llibreria Canuda que des de 1.947 estava al costat de l'Ateneu Barcelonès. Ara aquell espai és un Mango...

La llibreria Documenta,  fundada per Josep Cots i Ramon Planes l'any 1.975 a Ciutat Vella, es traslladà a l'eixample el juny del 2.014, al carrer de Pau Claris.

L'any passat l'Ajuntament de Barcelona reconegué com establiments de gran interès a 32 botigues, establiments d'interès a 152 botigues i com a elements d'interès paisatgístic a 42 botigues.

Però aquest intent per protegir el patrimoni descartà a 161 establiments. La nostra protagonista d'avui, la llibreria Sant Jordi, no té cap tipus de protecció.

Ningú discuteix que el turisme és una activitat econòmica molt important però cal ser racional. No podem permetre que desapareguin establiments que aporten personalitat a les ciutats. Cal valorar experiències d'altres ciutats de bellesa indiscutible com Roma on, a més amés, de protegir els establiments emblemàtics, està prohibit canviar l'activitat comercial d'una botiga. Allà una farmàcia, per exemple, ha de continuar sent una farmàcia.
La Ruta dels emblemàtics us permetrà visitar virtualment noranta-tres botigues amb molta història, en quaranta-quatre de les quals podreu veure un petit vídeo.

Al proper vídeo podeu veure als Joseps Morales, pare i fill, parlant de la seva petita i màgica llibreria de Ciutat Vella.

Esperem podem gaudir en directe durant molts anys d'aquests establiments, però si no hi ha cap mena de protecció acabaran desapareixent. Penseu que a la ciutat de Lleida, en poc temps han tancat dues de les deu botigues centenàries, i una s'ha traslladat a un barri. Els establiments que ocupen actualment els locals, no aporten res de res al patrimoni intangible de la nostra petita ciutat.

Atentament.
Senyor i