Fundació Mas Miró ( i 4 ).

Després de visitar l'edifici principal de la finca, una casa d'indians construïda entre els segles XVIII i XX, arrebossada, pintada de blanc i catalogada com Bé Cultural d'Interès Nacional, tornem al jardí. A l'esquerra del mas hi ha la capella, contigua a l'entrada de carruatges. És una petita construcció neogòtica construïda l'any 1.916 a la que es pot accedir directament des del mas a través del cor. La porta exterior, a pocs metres de la glorieta, es construí perquè els pagesos dels voltants hi poguessin accedir.

Prop de la capella hi ha el taller. A la fotografia anterior podeu constatar la proximitat amb el mur que "protegeix" Mas Miró de l'autovia A-7, l'AVE i l'autopista AP-7... On ha quedat la tranquil·litat que buscava Joan Miró al seu mas de Mont-roig?

Només entrar-hi queda molt clar que és un espai ple de llum natural. Per no quedar enlluernats, les persianes dels grans finestrals estan abaixades.

El taller és un petit edifici amb planta baixa i altell rematat amb voltes catalanes fetes amb maons col·locats per la part plana. Es conserven alguns instruments del pintor, una taula de menjador, un petit llit, roba...

Miró dissenyà el seu taller amb la voluntat de poder-hi fer escultures. Es construí entre 1.943 i 1.948. Les dificultats econòmiques de la guerra civil aturaren l'obra durant el conflicte bèl·lic.

Als anys 40 Miró va fer una colla d'escrits on explica moltes de les seves idees i el desig de treballar noves tècniques i materials. A la segona meitat dels anys 40 i principis dels 50 començà a col·laborar amb el ceramista i crític d'art Josep Llorens Artigas ( 1.944 - 1.946 ), va fer les primeres escultures de bronze i viatjà per primera vegada a New York ( 1.947 ). 

A la part central-superior de la fotografia anterior hi ha una rèplica del calendari de l'últim any en que Joan Miró estiuejà al mas de Mont-roig. Correspon al mes de setembre de 1.976. Tot es conserva com ho deixà l'artista polifacètic aquell últim estiueig.

Miró volia un espai molt auster per crear les seves obres, amb uns grans finestrals que li permetessin veure el paisatge mentre treballava, en el que la llum entrés per tots els angles i li donés la sensació d'estar dissenyant les escultures al mig del camp.

A la fotografia anterior podeu veure la bella senzillesa de l'altell, també ple de llum natural. Si ens apropem a la barana de fusta podrem observar el taller a vista d'ocell.

La bata de la cadira, que encara conserva restes de pintura, els pots amb els diferents colors i els pinzells sembla que esperin l'entrada de Joan Miró al taller...
Marxant de Mas Miró us recomano que reserveu una part del vostre temps lliure per viatjar fins a Mont-roig per gaudir de la rehabilitació i museïtzació de la finca que fou tan important per Miró.
Atentament.
Senyor i

Montblanquet.

Baixem del turó de 787 metres d'altitud de la serra del Tallat que acull el santuari del Tallat per anar a la petita població de Montblanquet ( setze habitants l'any 2.018 ) situada al pla del Baró, a 627 metres d'altitud. Un poblet de la comarca de l'Urgell gairebé a tocar de la Conca de Barberà.

Enfilat en un petit turó, ràpidament ens sorprèn el campanar d'espadanya ( o de cadireta ) que sobresurt del perfil del poble com podeu apreciar a la fotografia anterior.

Prop dels cims de la serra del Tallat, la vall de Montblanquet té nombroses fonts. A només cent metres del poble trobem la Font Vella.

Montblanquet, documentat al 1.156, en el que es parla del seu castell -actualment desaparegut-. Fou donat a Poblet l'any 1.195 i va ser propietat del monestir fins a la Desamortització de Mendizábal del 1.835. És evident que sempre ha sigut un poble molt petit, però l'any 1.407 tenia presó. Es conserva el "Llibre de la Cort de Montblanquet" del 1.440.

L'agricultura, l'explotació ramadera, la venda de llenya i l'elaboració de carbó foren els eixos econòmics del petit poble. Actualment només queda una mica d'agricultura. A la fotografia següent podeu veure, en primer terme, un pou de pedra seca.

Aquest petit nucli de població fou la llar dels pastors i agricultors de la serra del Tallat. Quan ens apropem al poble constatem que els carreus de pedra de les cases tenen un protagonisme absolut.

Els carrers s'enfilen i els trams d'escala, també de pedra, ens ajuden a pujar el petit turó coronat per l'església de sant Andreu.

A mitjans del segle passat Monblanquet quedà abandonat. Afortunadament fa unes dècades que gent amb arrels al poble o enamorats d'aquest bonic racó de món varen començar a rehabilitar les cases i a recuperar carrers i fonts.

No arriben a vint els habitants que hi viuen tot l'any, però a l'estiu el poble s'omple de gent. Per sort Montblanquet no ha desaparegut com altres petits llogarets del nostre país.

Les sòbries cases de pedra ens regalen detalls decoratius de senzilla belles com la decoració del ràfec de la teulada que podeu contemplar a la fotografia anterior de detall.

Les heures s'enfilen per les façanes de pedra i un silenci espectacular ens acompanya mestre passegem tranquil·lament. A l'extradós de la dovella clau ( fotografia anterior ) podem llegir 1.869.

Acabar d'enfilar-se al petit turó té premi. L'església de sant Andreu, construïda al segle XIII, ens està esperant. Un petit temple de transició entre el romànic i el gòtic d'estil cistercenc, d'una sola nau amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. La senzilla porta amb arc de mig punt dovellat, sense guardapols, de la façana principal està acompanyada per una rosassa amb traceria calada gòtica.

A la fotografia següent podeu apreciar més detalladament la decoració de la rosassa de l'església de sant Andreu.

Quan arribem a Montblanquet ( mireu la primera fotografia de l'entrada d'avui ), el que més destaca del seu perfil és el campanar d'espadanya, també anomenat de cadireta, amb un sol ull en el que hi ha una campana que trenca el silenci quan s'escau.

Deixem el pla del Baró i ens tornem a enfilar fins la carena de la serra del Tallat fins trobar la C-14, que agafarem per anar - gaudint d'un magnífic paisatge- fins a Verdú on donarem un cop d'ull a l'església de Santa Maria.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 11 a ).

Deixem el Baridà, territori format per tres municipis de l'Alt Urgell i dos de la Cerdanya, on vàrem donar un cop d'ull al Santuari de la Mare de Déu del Boscalt ( a un quilòmetre d'Ansovell ) per anar a la comarca del Solsonès. 

A la plaça del Palau Episcopal de la ciutat de Solsona ens espera l'edifici que al segle XVIII el bisbe Rafael Lasala i Losela ordenà construir. L'arquitecte solsoní Francesc Pons l'edificà entre 1.776 i 1.792. La façana del Palau Episcopal és una de les millors obres del neoclàssic català.

Dins del Palau hi ha el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal on ens estan esperant les pintures murals de l'església de sant Quirze de Pedret, dels segles IX - X. Mentre visitem el museu podem gaudir, gràcies als grans finestrals, del campanar de la Catedral de Santa maria de Solsona.

L'església de sant Quirze de Pedret, al terme de Cercs - comarca del Berguedà-, és una joia de l'arquitectura preromànica catalana. Cercs forma part del bisbat de Solsona, que l'any 1.959 cedí l'església a l'Ajuntament de Berga. A l'espai on es conserven part de les pintures murals, en un plafó informatiu, podem veure una fotografia de l'església de sant Quirze de Pedret anterior a la segona restauració iniciada l'any 1.989.

L'edifici, amb elements preromànics i romànics, està documentada per primera vegada l'any 983. S'explica en aquest document mil·lenari que l'església pertany al monestir de Sant Llorenç de Bagà. Sant Quirze de Pedret fou església parroquial fins al 1.312. És un edifici de tres naus. La nau central, del segle IX, fou el primer temple. Al segle X s'amplià amb les naus laterals. La capçalera té tres absis.

L'any 1.889 Josep Puiggarí i Llobet publicà per primera vegada un article sobre les pintures murals de Sant Quirze de Pedret. Al 1.922 la Junta de Museus de Barcelona va fer el primer arrencament de les pintures murals i al 1.939 Gudiol i Ricard quan acabaven l'arrencament varen descobrir les pintures primitives ( esquerra de la fotografia anterior ).

"L'orant" i "el cavaller" són els dos fragments trobats a l'absis central, a banda i banda de la finestra, sota les pintures murals del segle XI que representen els vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi. Són dos fragments de pintura mural preromànica més antiga d'Europa. Estan datats entre finals del segle X i primers anys del XI.

A la dreta de la finestra de l'absis central hi havia la figura de "l'orant", un fragment de pintura mural que mesura 135 X 122,5 centímetres.Es tracta d'un personatge masculí amb barba i els braços estesos que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera de detall.

L'orant està dins d'un cercle que té una decoració en ziga-zaga. Sobre el cercle podeu veure un paó, signe d'immortalitat en la simbologia romànica. A la fotografia següent de detall el podeu apreciar en la seva senzilla bellesa.

A l'esquerra de la finestra de doble esqueixada, quan varen arrencar les pintures murals dels segle XI descobriren el segon fragment de pintura preromànica, "el cavaller", de 197 X 135 centímetres. Les finestres de doble esqueixada, gràcies a la forma divergent dels bancals o l'ampit, augmenten la quantitat de llum natural que entra de l'exterior de l'església.

Està representat un gran cercle del que parteixen el quatre braços que formen una creu. Al cercle hi ha un cavaller que al cap porta un elm cònic amb nasal ( protector del nas ). El cavaller duu una llança amb un estendard.  Sobre el cap del cavaller hi ha una creu de la que penja, a l'esquerra, raïm. Un ocell està enfeinat picotejant-lo. Podeu observar aquests detalls a la propera fotografia.

El conjunt de pintures murals romàniques està datat a finals del segle XI i s'ha atribuït al Mestre de Pedret. Les de l'absis central i l'arc triomfal foren arrencades, netejades, restaurades i traslladades al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal l'any 1.940.

Després de mirar i admirar els dos fragments preromànics, a la propera entrada dedicada a Sant Quirze de Pedret observarem meticulosament les pintures romàniques de l'absis central, l'arc central i del les absidioles.
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 55 ).

Sorpresos encara per la descoberta de les dues torres Vicens i Queralt, construïdes els primers anys del segle XX quan el turó del Secà de sant Pere era una terra de conreus de secà, avui passejarem virtualment fins al barri de la Bordeta, concretament als números 54, 56 i 58 de l'avinguda d'Artesa on ens estan esperant les cases Bastús.

El barri de la Bordeta fou inicialment un petit poble anomenat Vilanova de l'Horta que es formà amb la colonització de l'horta de Lleida al segle XII, concretament l'any 1.184. Amb el pas dels anys fou conegut també com Vilanova de Fontanet o Vilanoveta.

Al segle XVII a la Guerra dels Segadors varen destruir les construccions de l'horta en un radi de cinc quilòmetres amb centre a la Seu Vella. Només es va conservar el molí fariner de Sant Anastasi.

A la propera fotografia de detall podeu veure la decoració del frontó  de la porta del número 54, la mateixa que la de les altres dues cases Bastús.

A finals del segle XIX, es repoblà la zona amb les primeres cases que es construïren  als voltants d'un hostal del camí de les Garrigues conegut com l'hostal de la Bordeta que donà nom al barri. Quan es creà la Bordeta aquest barri de la ciutat de Lleida era un lloc d'estiueig, de segones residències de la gent benestant de la ciutat.

Aquestes cases unifamiliars foren promogudes per Ignasi Bastús, un comerciant de Tàrrega que es va casar amb Josefa Solé Massot, filla d'Antoni Solé Caus ( Ton de Targa ) i germana d'Antoni Solé Massot que fou alcalde pedani de la Bordeta. En construïren quatre seguint el projecte del 1.928 de Manuel Cases Lamolla.

Una de les cases la van enderrocar i  queden tres casetes entres mitgeres, d'una planta amb coberta única de tres aigües. Les façanes principals donen a l'avinguda d'Artesa i les posteriors a uns horts-jardins.

Només la casa del centre ( el número 56 ) conserva el frontó ondulat al coronament que podeu veure a la fotografia anterior de detall.

Les tres façanes principals estan formades per un pany de paret amb sòcol simulat, seguit per les tres cases, i només tallat per les portes que estan emmarcades per dues pilastres. Dues finestres flanquegen cada porta d'accés.

Les façanes estan arrebossades i pintades. Només la casa del centre conserva dos grans gerros als extrems amb el capcer ondulat, amb boles a dreta i esquerra.

Amb senzills elements ornamentals clàssics les cases Bastús recorden les grans torres noucentistes del barri d'estiueig que fou la Bordeta.

Deixem les cases Bastús, però no l'avinguda d'Artesa, per anar concretament al número tretze. El 10 d'abril del 2.019 vàrem observar detalladament Vil·la Remei, un xalet modernista pendent de rehabilitació. Avui li donarem un segon cop d'ull per veure el resultat de les obres que han transformat l'antic xalet en un despatx jurídic i d'administració de finques. Us presentaré les fotografies aparellades, amb l'abans i el després de les obres, perquè en feu la valoració.

Les dues fotografies anteriors són del xamfrà de l'avinguda d'Artesa amb el carrer de Nostra Senyora del Carme, i les dues properes de la façana de l'avinguda d'Artesa.

Vil·la Remei és un edifici de planta baixa i pis amb parets arrebossades i pintades i maó de cara vista en les obertures ( portes i finestres ) i en les cantoneres que acaben en pinacles. Està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

A les dues properes fotografies podeu observar la façana principal d'accés a l'habitatge, abans i després de la remodelació.

Si ens fixem en el coronament, veurem que a la part central de les quatre façanes la senzilla cornisa de maó de cara vista es substituïda per merlets, també de maó vist. A la façana principal, entre els merlets i la part superior de l'obertura del balcó es podia llegir amb facilitat en nom de la casa. Amb la rehabilitació s'ha volgut esborrar-lo, però Vil·la Remei és tossuda i si us fixeu molt bé en les properes fotografies encara es veu una miqueta el nom de la casa...

Deixem, ara sí, el barri de la Bordeta per continuar el nostre llarg periple a la recerca de les cases singulars de Lleida.

Atentament.

Senyor i.

El rector escultor...

El passat mes d'agost vaig conèixer a Cinto Casanovas Corderroure, rector de l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat. Uns dies abans l'havia trucat per concretar quan podia visitar-lo per escoltar atentament les seves explicacions i fer les fotografies amb les que tancaré, el proper octubre, la sèrie d'entrades titulades "Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya", en les que us mostraré a partir del proper mes de març les fotografies de l'Arxiu Gavín de les Avellanes comparant-les amb les que he fet actualment dels mateixos indrets.

 

 

El Cinto em sorprengué per la senzillesa i gran educació. Les seves explicacions em van ajudar a redactar les dues entrades que dedicaré a l'església. Quan vàrem acabar la visita em preguntà si tenia més temps. Evidentment vaig dir-li que sí, perquè és un plaer escoltar-lo. Jo pensava que quan agafà una de les claus per obrir la porta, entraríem a la sagristia però estava molt equivocat. Avui us explico el gran secret del rector de Raïmat...

Mentre explicava els detalls de l'església vaig veure clarament que l'art l'apassionava. Fins i tot em va dir que, a més a més de pare jesuïta, era escultor. El que no podia imaginar-me és  que darrere d'aquella porta hi havia part de les seves escultures.

A les dues fotografies anteriors podeu observar les seves peces de fusta d'alzina i bronze dedicades a la dona. A les dues següents, de bronze hi ha el cap, els pits i els peus de la dona però l'altre material és marbre de Carrara amb algunes impureses.

 

Cinto Casanovas Corderroure és un escultor que durant vint anys fou membre del comité coordinador europeu de jesuïtes artistes que tenen l'objectiu d'integrar la vocació artística i religiosa. La seva escultura, exceptuant els nombrosos encàrrecs, la podem dividir en tres períodes. Les quatre primeres fotografies, de les peces que trobem a l'entrar a l'espai que acull la seva obra, pertanyen al segon període de l'obra del Cinto, en el que d'una matèria rígida ( fusta d'alzina, marbre de Carrara ) surten els peus, el cap i els pits d'una dona, fets en bronze. Una d'aquestes escultures la va exposar a Milà, Florència i Roma.

 

 

Del primer període, els espantaocells, són les peces que podeu veure al fons de la fotografia anterior i a la propera de detall. Els grans, d'alumini, estan fets per dues o tres peces soldades. Els espantaocells els va començar a fondre al taller de Can Barba de Valldoreix. En aquella masia durant la guerra civil  hi havia un dipòtit d'armes i polvori que el republicans dinamitaren el 24 de gener de 1.939. Aquell espai mig enrunat fou el seu segon taller de fosa. El primer el tenia al carrer Carrasco i Formiguera de Barcelona, prop del col·legi de Sant Ignasi de Sarrià, en una casa antiga. 

El tercer període de l'obra d'en Cinto Casanovas Corderroure es caracteritza per l'abstracció. A les obres veureu formes orgàniques que tenen força i moviment frenades per una part rígida. El rector escultor ho compara amb els que manen i els que obeeixen...

 

 

La part orgànica primer la fa amb fang que aixafa posteriorment entre cubs de marbre de Carrara o de pedra de Calatorao. La peça resultant de fang li serveix per fer un motllo que amb la tècnica de la fosa es transformarà en una peça de bronze.

 

 

Després d'acabar la carrera eclesiàstica i ordenar-se jesuïta va anar l'any 1.970 a fer Belles Arts. L'ordre jesuïta creu en l'art com a cosa útil però no en l'art per l'art. El Cinto s'emociona amb l'art per l'art. Un grup de jesuïtes americans artistes van fer una trobada a Roma i el Cinto hi va anar amb el seu Seat 600. Allí s'introduí al món de l'art i visità moltes galeries i museus. Posteriorment cada any van fer una trobada d'artistes jesuïtes amb les que viatjà per Itàlia, París, Bèlgica, Maastricht, Bidarte, Berlín, Atenes... Una colla de viatges en els que aprengué moltíssim.

 

 

Després de Valldoreix tingué el seu taller d'escultura a Verdú, on hi anava tres dies a la setmana des de Barcelona. Quan estava a Verdú vivia a la casa de Sant Pere Claver. Ha treballat molts anys a Verdú fins que l'any passat deixà de fer escultures. 

Molta part de la seva obra escultòrica la va fer per encàrrecs d'esglésies i diferents institucions. Podeu veure l'obra d'en Cinto a Tàrrega, Vilagrassa, Bellcaire d'Urgell, Balaguer, Santa Maria de mur, Vic, Raïmat,... A la propera fotografia podeu observar la reproducció del Davallament d'Erill la Vall que trobareu a l'església de Santa Eulàlia. El conjunt escultòric original es conserva al Museu d'Art de Catalunya ( les figures de la Mare de Déu i de Sant Joan ) i al Museu Episcopal de Vic ( les figures de Crist , Nicodem, Josep d'Arimatea i els lladres Dimes i Gestes ).

El conjunt escultòric del 1.997 és obra de Cinto Casanovas, Marc Raventós i Francesc Ballart. Les talles originals, amb restes de policromia al tremp, són del segle XII.

Cinto Casanovas explica que les seves influències cal buscar-les en l'art grec, l'illa de Creta, Itàlia... Més properes són les de Josep Maria Subirachs i Pablo Gargallo.

El rector de Raïmat es defineix com un obrer. Afirma, i és una veritat palmària, que ell pica pedra, treballa la fusta i fon bronze... Explica que per a ell l'escultura és volum.

La majoria dels encàrrecs que ha esculpit són figuratius, però quan s'ha dedicat a l'art per l'art les seves creacions han caminat cap a l'abstracció.

Molt sorprés per la descoberta que ens ha regalat el rector escultor de Raïmat li agraeixo la seva gentilesa mentre dono l'últim cop d'ull a l'espai que acull bona part de la seva obra.

A la fotografia anterior, a l'esquerra, podeu veure la Mare de Déu que en Cinto va esculpir amb pedra de Vinaixa. La podeu contemplar a la fornícula que hi ha sobre la portalada de l'església del Vilosell, un dels molts encàrrecs que ha rebut. La de la fotografia anterior és de polièster.

Torno a donar les gràcies al Cinto i marxo de l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat bocabadat per la lliçó del rector escultor.

Atentament.

Senyor i