Entrem a la primera planta on assaborirem una petita part de les peces que formen la col·lecció Josep M. Queraltó. Segur que recordeu la pel·lícula Cinema Paradiso, amb guió i direcció de Giuseppe Tornatore i música d'Ennio Morricone; en la que Salvatore, director de cine molt important torna al seu poble per assistir al funeral del seu estimat Alfredo. Salvatore quan era un nen petit no es separava de l'Alfredo que li va ensenyar tots els secrets de la sala de projecció i la passió pel cinema. Josep M. Queraltó de jove treballava d'operador al cinema de Vallbona, com el Salvatore magistralment interpretat per Philippe Noiret. No sabem si l'ajudava un nen com Totó ( Salvatore Cascio ), però el que és segur és que s'enamorà del cinema...
Al museu hi ha quatre espais: els antecedents del cinema, filmació: del grafit a la creu de Malta, projecció: de l'arc voltaic a la làmpada de xenó i el Món de Josep M. Queraltó. A l'entrada d'avui xalarem amb els objectes de la sala que ens mostra els antecedents del cinema.
Comencem la nostra visita virtual amb aquestes ombres franceses dels segles XVIII - XX, fetes amb planxa metàl·lica de zinc i que s'uneixen amb reblons. Dominique Séraphin ( 1.747 - 1.800 ) va obrir una sala pública a Versalles. La seva fama va fer que actués tres vegades a la cort per encàrrec de Maria Antonieta.
A l'esquerra de la fotografia anterior tenim un visor estereoscòpic francès del 1.920. Les fotografies transparents anaven amb cartutxos de vint. Sota el visor hi ha un calaixet anomenat Taxiphote, on es podien guardar dotze imatges. Al centre, un calidoscopi de sobretaula de la Gran Bretanya 1.819-1.850. Els calidoscopis foren una de les joguines òptiques més populars del segle XIX. Els cristalls de colors reflectits en els miralls col·locats en angle, ens regalen infinites imatges al fer girar el calidoscopi. A la dreta, un teatre retallable de paper de finals del segle XIX.
La fotografia anterior ens mostra diferents formats de vidres de llanternes màgiques. Segles abans d'inventar-se la fotografia, les primeres diapositives de les llanternes màgiques es pintaven a mà sobre vidre.
A l'esquerra, una llanterna màgica fantasmagoria. Els il·lusionistes Philidor i Robertson perfeccionaren la llanterna màgica als voltants del 1.800 per projectar espectacles d'espectres i fantasmes. Aquesta projecció successiva d'imatges és un precedent del llenguatge cinematogràfic. Al centre, una llanterna màgica lampadoscopi francesa del 1.880. La font de llum era un quinqué i en el lloc del pàmpol de vidre tenia la llanterna màgica. Un condensador òptic reunia tots els raigs lluminosos sobre la diapositiva. A la dreta, una llanterna màgica de Lapierre Carrée ( França 1.860 ). L'empresa francesa Lapierre s'especialitzà en la fabricació de llanternes i plaques de vidre per a ús domèstic. La llanterna màgica és la precursora del projector cinematogràfic.
A l'esquerra tenim un zoòtrop del segle XX. El zoòtrop, que en grec significa "roda de vida", fou inventat pel matemàtic anglès William George Horner l'any 1.834. Al fer-lo firar la ràpida successió d'imatges estàtiques ens produeix la il·lusió de moviment. Al centre tenim el praxinoscopi Émile Reynaud ( França 1.879 ), una versió millorada del zoòtrop. Charles Émile Reynaud ( 1.844 - 1.918 ) substituí les ranures del zoòtrop per un prisma central amb miralls sobre els quals es reflectien els dibuixos de la tira de paper. La sensació de moviment és més harmònica que amb el zoòtrop. A la dreta, una Kinova Viewer de la Gran Bretanya ( 1.912 ), amb la que podem visualitzar una seqüència d'imatges que estan en un tambor rotatiu. Cada imatge és lleugerament diferent a l'anterior i quan l'ull les capta en una successió ràpida, es crea la il·lusió del moviment.
A la fotografia anterior tenim tres llanternes màgiques que utilitzen diferents productes per aconseguir la llum. La de l'esquerra és una W Butcher and Son amb llum de gas de carbur ( Gran Bretanya 1.900 ). La del centre, també de la Gran Bretanya, de principis del segle XX té un cremador de petroli. La de la dreta, amb cremador d'oli i petroli, és una Ernst Olank ( md Toy ), un artefacte alemany del 1.885; una de les primeres llanternes màgiques amb focus lluminós de llum d'oli o petroli. En les tres, el fum sortia per una mena de xemeneia.
Una càmera fotogràfica portàtil de plaques del 1.850 és la protagonista de la fotografia anterior. La manxa permetia un desplaçament per enfocar la imatge.
Per tancar l'entrada d'avui, tenim una càmera típica d'estudi de fotografia ( segle XIX ). Vistos alguns antecedents del cinema. a la propera entrada ens centrarem en els espais dedicats a la filmació i la projecció.
Atentament.
Senyor i