Ecomuseu la Vall d'Ora ( 4 ).

Com vaig explicar-vos al final de l'entrada anterior dedicada a la Vall d'Ora, a la d'avui acabarem de visitar el molí fariner de cal Guirre, veurem en uns senzills vídeos com funciona l'embarrat i donarem un cop d'ull a la ferreria.

La primera fotografia és del plafó informatiu Cal Guirre. El molí fariner de mhà il·lustració i disseny S.L amb dibuixos de la il·lustradora i dissenyadora gràfica Helena Rovira Ciuró i contingut de l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo.  

La fotografia de detall del plafó és del dibuix on l'Helena ens mostra la part que veiem quan visitem el molí ( l'escairador, el molí amb les seves moles, la cabra, el vis sens fi...) i el que hi ha sota terra: el rodet que volta horitzontalment per la força de l'aigua, l'arbre que connecta el rodet amb les moles i el carcabà que és l'espai soterrat amb volta on es rep l'aigua del cup i se la dirigeix novament al rec.

Vàrem veure una colla d'eixos, politges i corretges ( l'embarrat ) que transmeten el moviment des de la màquina motriu ( en aquest cas l'escairador ) als dos molins fariners i a la resta de maquinària del molí i la tovera de la ferreria.

 

 

A la primera entrada dedicada a l'Ecomuseu la Vall d'Ora vàrem visitar el museu ubicat a l'antiga escola ( l'estudi ) i us vaig ensenyar un  plafó Els moliners de la Vall d'Ora amb fotografies antigues dels darrers moliners i les seves famílies.

 

 

La fotografia anterior és de la família Pujol Pujols del molí de cal Guirre i a la propera el protagonista és  Josep Pujol Pujols,  que fou l'últim moliner de cal Guirre.

 

Als propers quatre senzills vídeos podeu veure en els tres primers l'embarrat en funcionament i al quart com es mou la mola.

 

Sense sortir de l'edifici principal de Cal Guirre per una petita porta accedim a la ferreria. Però abans vull mostrar-vos el plafó informatiu de mhà il·lustració i disseny S.L que hi ha a tocar del cobert dedicat a la fusteria dels carreters. A la seva esquerra hi ha el del molí fariner amb el que hem començat l'entrada d'avui.

 

 Una altra vegada l'Ainhoa Pancorbo i l'Helena Rovira ens ajuden a imaginar-nos com treballava el ferrer i les eines que emprava.

 

Entrem a la ferreria a la que gràcies a l'embarrat també arriba la força del riu Aigua d'Ora per fer funcionar la tovera. A la fotografia hi ha moltes eines del ferrer o fetes per ell. Us he marcat dos plantadors ( p ) eina emprada per plantar llavors al camp i per trasplantar.

La propera fotografia de detall ens permet observar millor aquests plantadors. Com podeu constatar és una petita pala gairebé triangular que a l'altre extrem té un travesser o agafador.

Si m'apropo al taulell puc mostrar-vos millor les destrals de fuster ( d ), que normalment s'empren per tallar llenya i arbres, i un compàs ( c ) amb el que els carreters prenien mesures per fer les rodes dels carros.

Com que hi ha tantes eines exposades podeu observar millor el compàs de carreter, i la seva ombra, a la fotografia següent de detall.

 

 A l'esquerra de la primera fotografia de l'interior de la ferreria hi ha unes poselles molt senzilles. A la superior vull mostrar-vos uns pots de cartró que no tenen relació amb l'ofici de ferrer però que us deixaran amb la boca oberta...

Els ferrer guardava petits objectes en aquests pots d'insecticida universal agrícola INU . El guia de la visita en va agafar un per ensenyar-nos el text explicatiu que hi ha a la part posterior de d' insecticida contra l'escarabat de la patata. Hi podem llegir...." No es tóxico para seres humanos y animales. Riqueza garantizada: ? % ( no es pot llegir el nombre )  Diclorodifeniltricloretano ( D.D.T )"... 

Una publicitat francament millorable perquè afirma no ser un producte tòxic per éssers humans i animals però el recomana per eliminar un insecte que pertany al regne animal. I pitjor encara, el producte és D.D.T !

 

 

A la fotografia anterior la protagonista és la recalcadora, una eina emprada pel carreter i el ferrer, amb la que s'hi estrenyia la mida dels cèrcols de les rodes i altres ferros.

Al ferrer per treballar el ferro roent per donar-li forma li cal un fornal, un sistema d'aire per avivar el foc, encluses i eines per picar i per agafar el ferro.

 

A la fotografia anterior  podeu veure el fornal ( f ), el lloc on s'escalfa el ferro per poder-lo treballar  i la tovera ( t ) que és un conducte d'aire que funcionava gràcies a la força de l'embarrat del molí. La fotografia següent ens mostra l'enclusa, on el ferrer donava forma als metalls calents colpejant-los.

Sobre l'enclusa, a l'esquerra, hi ha una ferradura. El ferrer feia diferents tipus de ferradures segons l'animal i la pota que calia ferrar. Les de cavall són grans i allargades, les dels matxos més arrodonides i les dels rucs més petites.

A l'esquerra de la fotografia del fornal, sota la tovera, hi ha una colla de petits paquets amb pols per soldadures que s'empraven per soldar el ferro. Ara les podeu veure amb més detall. S'hi pot llegir "LA CALDA SIMPLE" 10 X 20 CMS = 4 X 8 IN.  La soldadura a calda consisteix en escalfar dues peces de metall fins gairebé la seva temperatura de fusió i després forçar la seva unió martellejant-les a l'enclusa. Durant segles aquesta fou l'única manera de soldar que tingueren els ferrers per unir els diferents trossos de ferro.

A la posella de sota es pot veure el dibuix dels paquets amb les instruccions de com es pot posar la pols per soldadures per unir les dues peces.

Fins als anys cinquanta del segle passat, quan va arribar la soldadura elèctrica, per facilitar les caldes s'empraven plaques o pólvores per soldar  amb les que no calia aconseguir amb el ferro temperatures molt altes per soldar-lo.

A la fotografia següent, feta al museu de l'antiga escola ( l'estudi ) que vàrem visitar a la primera entrada dedicada a la Vall d'Ora, podeu observar un paquet que estava a la vitrina on hi havia exposades les eines del ferrer. S'hi pot llegir:  Placas "Roig" para soldar hierros y aceros a baja temperatura. Ligeras. Sociedad de placas y polvos para soldar.

A la ferreria el ferrer també feia de ferrador ferrant cavalls, muls, matxos.. i clavetaire fent o venent claus o altres tiges de ferro per clavar. A la fotografia d'un raconet de la ferreria podeu observar una colla de ferradures.

Quan calia ferrar els animals els ferrer podia emprar claus fets per ell o comprats com els de la propera fotografia de detall en la que podeu veure un paquet de claus en el que hi podem llegir: "Casa O. Mustad y Cia. Toledo. Clavos para herraje".

Per acabar la visita a la ferreria us ensenyo la cullera i el motlle per fer martells. Amb la cullera (c ) el ferrer abocava el coure líquid al motlle de guix ( m ) que està dins d'un pot.

Sortim de la ferreria i del molí i anem cap a la dreta per pujar a la serradora annexa a la ferreria i després a la bassa que s'omple amb l'aigua del riu Aigua d'Ora gràcies a la resclosa que la desvia cap a un rec fins a la bassa. A la propera entrada dedicada a la Vall d'Ora ens i aproparem i tancarem la sèrie dedicada a l'Ecomuseu de la Vall d'Ora.

Atentament.

Senyor i

El plaer de descobrir Antiguo.

A l'entrada "Peine del Viento XV" vàrem començar la passejada per Antiguo, un barri amb molt encant de Donostia. La sèrie d'escultures Peine del Viento, d'Eduardo Chillida, està formada per vint-i-tres obres. La més important, Peine del Viento XV, fou instal·lada entre el disset d'agost i el tres de setembre del 1.997.

Abans de tornar vaig enfilar-me per la carretera del Faro per fer la fotografia en la que podeu veure l'Eduardo Chillida Pasealekua, les instal·lacions del Real Club de tenis de San Sebastrián, la platja d'Ondarreta i l'espectacular edifici del Seminario Diocesano coronant Antiguo.

A la segona entrada dedicada a Antiguo "Funicular Monte Igueldo,, el vàrem observar detalladament. De l'antic funicular destaca arquitectònicament l'estació inferior, un edifici d'estil modernista construït l'any 1.912 per l'arquitecte Luís Elizalde Urruzola. 

A més a més donàrem un cop d'ull a una de les Villas de la Donostia Senyorial que hi ha pujant al Monte Igueldo per la carretera del Faro. Concretament a Villa San Martín, obra del 1.919 del arquitecte José Martínez de Ubago Lizárraga. L'any 1.924 el nou propietari, el conegut joier Louis Cartier, encomanà al mateix arquitecte una ampliació de la Villa que finalment no es va fer. Aquesta Villa està, com podeu constatar a la fotografia següent, a tocar de l'estació inferior del funicular.

En pocs minuts tornem passejant a l'Eduardo Chillida Pasealekua i anem fins a la platja d'Ondarreta, la més occidental de les platges donostiarres.

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc indicar-vos amb més detall la ubicació del Peine del Viento XV ( 1 ), el Funicular Monte Igueldo ( 2 ) i el parc d'Atraccions Monte Igueldo ( 3 ) amb la seva torrassa , que fou un far de llenya abans de la reforma de l'arquitecte Luís Elizalde Urruzola.

Continuant per la zona de Miramar-Ondarreta, que va des del túnel del Antiguo fins al Peine del Viento, ens apropem fins a tocar del túnel per veure el Placio de Miramar. Abans de la fundació de Donostia, on hi ha actualment aquest palau hi havia el monestir de San Sebastián que va ser el que donà nom a la ciutat fundada al segle XII.

El palau s'edificà entre 1.889 i 1.983 en estil anglès seguint el projecte de l'arquitecte Ralph Selden Wornum. Fou construït per don Benito Olasagasti sota la direcció de l'arquitecte municipal José Goicoa, amb un pressupost de tres milions de pessetes.

Va ser la residència d'estiu de la regent María Cristina i propietat de la família reial espanyola fins que fou cedir a l'Ajuntament de Donostia l'any 1.972.

El conjunt del palau amb el seu parc i diversos edificis, jardins i dependències té una superfície de 34.136 metres quadrats. El parc i la jardineria foren projectats pel jardiner municipal de Donostia Pierre Ducasse.

El jardí acull la cessió en dipòsit de l'obra del 1.987 "Five plates counter clokwise" de l'escultor estatunidenc Richard Serra. Cinc peces d'acer corten, que mesuren cadascuna 170 centímetres d'alçària per 250 centímetres de longitud i 5 centímetres de gruix. Les peces estan unides formant un petit pentàgon al centre.

Al fons a l'esquerra es veu l'edifici del Seminario Diocesano al que ens aproparem al final de l'entrada d'avui. Però abans anem al parc Zubimusu molt proper a la platja d'Ondarreta per veure l'escultura del 1.995 bronze i formigó  "Fuente", del madrileny  Francisco López Hernández.

 

 

Un nen i una nena asseguts sobre dos murs contemplen absorts l'aigua que cau al buit que hi ha entre ells i va fins a l'estany del parc. 

L'any 1.955 exposà per primera vegada amb altres artistes de l'escola realista contemporània espanyola ( Antonio López, María Moreno, Isabel Quintanilla, Amalia Avia i el seu germà  Julio López ) i amb l'informalista Lucio Muñoz.

 

 

El parc fou dissenyat per l'arquitecte Joaquín Montero Basqueseaux que el va situar a la mateixa cota en la que estaven els antics aiguamolls. Recordeu que a les entrades dedicades al museu Chillida Leku vaig explicar-vos que aquest arquitecte i Eduardo Chillida s'encarregaren de la rehabilitació del caserío Zabalaga.

 

Per rampes de llambordes s'accedeix al parc en el que gaudireu de grans castanyers d'índies, llorers, verns, bedolls i til·lers. En aquest espai ple de calma hi havia la coneguda fàbrica de cervezas El León i abans els caserío Zubimusu.

Deixem el parc i la zona plana del barri, el que pròpiament és Antiguo, per enfilar-nos pel turó que està coronat per l'espectacular edifici del Seminario Diocesano. Aquesta zona és fonamentalment residencial, amb poc comerç.

L'any 1.945 Carmelo Ballester, bisbe de Vitoria, decidí la construcció d'aquest edifici que fou inaugurat el dia 21 d'agost de 1.954. Fins al 1.949, any en el que es van erigir les diòcesis de Bilbao i Donostia,  la diòcesis de Vitoria abastava tot el País Basc.

A la fotografia anterior, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica, puc mostrar-vos amb més detall una de les torres del Seminario Diocesano coronada amb un penell amb una creu i un vaixell.

Enfilo les escales per fer la fotografia següent en la que constatareu que hem pujat a un turó i podeu observar, al fons, el Peine del Viento XV ( 1 ) i el Parque de Atracciones Monte Igueldo ( 2 ).

Baixo tranquil·lament el turó i aprofito per passejar pel carrer Matia, eix vertebrador del barri, on podeu gaudir del seu comerç i gastronomia. A Antiguo també hi ha una petita part del Campus guipuscoà de la UPV ( Universitat del País Basc ).

Deixem Donostia, però no Gipuzkoa, per apropar-nos en propera entrada dedicada al País Basc a Getaria i donar un cop d'ull al Cristóbal Balenciaga Museoa.

Atentament.

Senyor i

Romans a Ponent ( 2 ).

El primer dia del novembre passat us recomanava visitar l'exposició Romans a Ponent que acollí la Sala d'Exposicions temporals del Museu de Lleida del catorze de setembre del 2.023 al catorze de gener d'enguany.

Vaig dir-vos al final de l'entrada que posteriorment us mostraria detalladament l'exposició en una sèrie d'entrades que avui començo.

Abans de baixar les escales de la Sala d'Exposicions temporals hi havia un àmbit introductori on s'explicaven els precedents de la implantació dels models romans.

 

 

Els ibers s'assentaren en llocs plans, en poblats generalment circulars emmurallats amb les cases situades radialment. Al centre hi havia una plaça.

A la propera fotografia  d'un dels plafons de l'àmbit introductori de l'exposició podeu veure, a vista d'ocell d'esquerra a dreta i de dalt a baix, els poblats ibers d'Estinclells ( Verdú ), Gebut ( Soses ), Vilars ( Arbeca ) i Molí de l'Espígol ( Tornabous ).

 

A la vitrina de la fotografia següent hi ha una espasa corba tipus falcata ( 1 ) i un casc i clatellera ( per protegir el clatell del soldat ) tipus Montefortino ( 2 ). Les dues peces són del segle IV aC i es van trobar a la Necròpolis de la Pedrera ( entre Vallfogona de Balaguer i Térmens ). 

 

 

A la part inferior esquerra de la vitrina hi ha l'aplic d'un escut dels segles III-II aC trobar al racó de la Pampa ( Soses ). Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica el podeu observar millor a la propera fotografia de detall.

A la petita plaça Agelet i Garriga de Lleida, just davant de l'últim vestigi de les portes d'entrada de la ciutat emmurallada, hi ha l'estàtua d'Indíbil i Mandoni, els dos herois ilergets ( un poble iber ) revoltats contra la dominació romana del segle III aC. Els guerrers ilergets de l'estàtua van armats amb una falcata com la de la vitrina i una llança.

Els ibers del nord lluitaven amb llança i una espasa llarga protegits amb un gran escut rectangular. Però la falcata trobada a la Necròpolis de la Pedrera era una arma pròpia dels ibers del sud. La podeu observar millor a la fotografia següent de detall.

 

 

Aquesta falcata està exposada normalment a la Planta 1 del Museu de Lleida acompanyada d'uns suspensors de beina.

Els soldats romans es protegien el cos amb una cota de malla. Al cap duien un casc de tipus Montefortino, com el que hi ha a la vitrina anterior, en el que s'hi ajustaven amb una frontissa les galteres. Duien escut rectangular, una javelina anomenada pilum, una espasa llarga tipus gladius i un punyal anomenat pugio.  A la vitrina de la propera fotografia hi ha una espasa gladius ( 4 ) del 125-75 aC trobada al Camp de les Lloses ( Tona ) i un pugio ( 5 ) del segle I aC trobat al carrer del Carme de Lleida. Els conspiradors que van apunyalar a Juli Cèsar ho van fer amb un pugio.

 

Els arqueòlegs Joan Guitart i Xavier Payà foren els comissaris de l'exposició "Romans a Ponent, Ilerda, Iesso, Aeso"en la que s'exposaven més de cent cinquanta peces prestades per divuit museus i arxius catalans, espanyols i francesos.

A finals del segle III aC la península Ibèrica fou el camp de batalla entre Roma i Cartago que lluitaven per dominar la Mediterrània. Els ibers es van trobar enmig d'aquesta guerra. Indíbil i Mandoni van liderar als ilergetes en la Segona Guerra Púnica. L'any 205 aC les terres de Ponent foren controlades pels romans.

A la vitrina de la propera fotografia a més a més de plats, vasos, bols hi tres asos  i dos stilus ( punxó per escriure sobre cera ). L'as era una moneda romana. Els tres de la vitrina són d'Iesso ( Guissona ), Aeso ( Isona ) i d'Ilerda ( Lleida ).

M'apropo per fer dues fotografies amb més detall de les petites peces exposades al centre de la vitrina, una dels stilus i l'altra de les monedes ( as ). A la primera, de dalt a baix podem veure l'stilus del segle I dC  ( Museu de Guissona ), la Caixa-Tanca d'un segell per a la tauleta d'escriptura del segle I aC trobada al turó de la Seu Vella de Lleida i l'stilus del segle I aC trobat a les Borges Blanques.

 

 

A la segona fotografia de detall, d'esquerra a dreta, podeu veure els asos de Iesso, Aeso i Ilerda ( trobar al carrer Magdalena de Lleida ). Els tres són del 104-80 aC.

 

Al dibuix que hi havia al plafó de darrere de la vitrina es veia com s'emprava l'stilus per escriure sobre la cera i el segellat de la tauleta.

Curiosament a les monedes fetes pels romans a les noves ciutats encara s'emprava l'escriptura ibèrica com podeu constatar millor al plafó informatiu que amb les fotografies de les monedes de la vitrina .

 

 

Cap a l'any 100 aC, el comandament de la província Citerior decidí desmantellar els campaments militars i fundar ciutats. Així van néixer les tres ciutats romanes de Ponent: Ilerda ( Lleida ), Iesso ( Guissona ) i Aeso ( Isona ).

 

A la fotografia anterior el protagonisme és per a la gerra d'emmagatzematge del segle I aC del Parc Arqueològic de Iesso. Museu de Guissona. Aquesta gran gerra té dos segells del terrisser escrits en llengua ibèrica dels que us en puc mostrar un gràcies al zoom de la càmera fotogràfica.

D'esquerra a dreta, a la vitrina següent, podeu observar un guttus ( recipient per contenir oli ) en forma de cap de porc, un asc ( vas ) en forma de peülla de porc, un plom amb una inscripció ibèrica i una figura de bronze amb au. Les dues primeres peces són dels segle III-II aC i les altres dues del segle I aC. Les quatre, trobades a Monteró ( Camarasa ) estan custodiades a Barcelona al Museu d'Arqueologia de Catalunya.

 

 

La fotografia de detall ens permet veure millor l'asc de vernís negre itàlic en forma de cap de porc trobat a l'edifici de la zona 8 de Monteró ( Camarasa ). Monteró fou un fortí militar en el camí cap a Ilerda.

Deixem l'àmbit introductori i baixem per l'escala amb de la Sala d'Exposicions temporals amb l'objectiu d'observar detalladament el nostre passat romà.

 

En les tres properes entrades dedicades a l'exposició "Romans a Ponent, Ilerda, Iesso, Aeso", en diferents àmbits veurem la romanització plena de Ponent.

Atentament.

Senyor i