La casa del drac... ( 1 ).

Els mesos de setembre i octubre del 2.016, a les entrades " La casa del xocolater ( 1 ) "  i  " La casa del xocolater ( 2) ", vàrem observar detalladament la Casa Amatller, una de les tres joies modernistes de la mansana de la Discòrdia ( que posteriorment van anomenar l'illa de la Discòrdia ). En aquest tram del Passeig de Gràcia situat entre els carrers Aragó i del Consell de Cent, Josep Puig i Cadafalch ( Casa Amatller ), Antoni Gaudí i Cornet ( Casa Batlló ) i Lluís Domènech i Muntaner ( Casa Lleó Morera ) edificaren tres de les cases més boniques de Barcelona. Dues d'elles, l'Amatller i la Batlló, són contigües.

 

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra la Casa Amatller i a la dreta la Casa Batlló. L'apel·latiu "de la Discòrdia" fa referència a la rivalitat professional entre els tres arquitectes modernistes,principalment en les façanes des seus edificis, la part de les cases que veien els barcelonins.

La Casa Amatller és un projecte dissenyat entre els anys 1.898 i 1.900 per encàrrec de l'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa. La Casa Lleó Morera es construí entre 1.902 i 1.906 i la Casa Batlló entre 1.904 i 1.906.

A la propera fotografia podeu veure la competència arquitectònica entre les tribunes dissenyades per Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí.

A la propera fotografia podeu veure l'antiga targeta postal de Union Postale Universal de la col·lecció Jorge Venini de Barcelona, del 1.910, amb els edificis de la mansana de la Discòrdia. A l'esquerra la Casa Lleó Morera i a la dreta la Casa Amatller i la Casa Batlló. Al darrere hi podem llegir: " 86 Construcciones Modernas. Paseo de Gracia. Esta manzana de casas es notable por ofrecer modelos de distintas arquitecturas todas originales. Durante el tiempo de construcción de las varias casas fue vulgarmente llamada la manzana de la discordia por ser distintos arquitectos y cual gustaria mas.

La casa de la esquina á calle de Consejo de Ciento, alberga en sus bajos el "Círculo Artístico" de Barcelona". Actualment aquests baixos estan ocupats per una de les botigues de luxe repartides pel Passeig de Gràcia.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Avui començarem la visita a la Casa Batlló, l'espectacular edifici situat al número quaranta-tres del Passeig de Gràcia. Josep Batlló i Casanovas comprà l'any 1.903 l'edifici construït l'any 1.877 per Emili Sala i Cortés, que fou un dels professors d'arquitectura de Gaudí.

Després de quedar bocabadats al vestíbul comunitari de la planta baixa, accedirem al vestíbul privat de la família Batlló, a l'esquerra. El pom d'escala  és una esfera de vidre coronada per uns tentacles i el passamà de fusta ens conviden a pujar a la Planta Noble. 

L'industrial tèxtil D. Josep Batlló i Casanovas donà total llibertat a Antoni Gaudí per fer el seu projecte arquitectònic que inicialment preveia enderrocar l'edifici d'Emili Sala i Cortés.

Les lluernes vidrades ( obertures per donar claror a l'interior - en aquest cas de l'escala privada del vestíbul dels Batlló - ) ens poden recordar la closca d'una tortuga.  

 

L'espectacular escala de fusta de roure ens permet accedir a la Planta Noble de la que destaquen el gran saló, el menjador principal i el pati de dos-cents trenta metres quadrats. El primer que trobem és el despatx del senyor Batlló i la sorprenent xemeneia en forma de bolet que podeu veure a la fotografia següent.

Gaudí no enderrocà l'antic edifici d'Emili Sala sinó que en va fer una reforma integral entre els anys 1.904 i 1.906. Aquesta reforma suposà canviar la façana, fer una nova distribució dels envans i ampliar el celobert. L'espai es transformà en una obra d'art amb les formes arrodonides de protagonistes.

 

 

A la fotografia anterior, d'autor desconegut, podeu veure al centre la casa Amatller i a la seva dreta una part de l'antic edifici d'Emili Sala. Fou publicada a la monografia dedicada a Josep Puig i Cadafalch a la revista Hispania número 73 del 28 de febrer de 1.902.

El genial arquitecte transformà una casa de planta baixa, quatre pisos i terrat en una joia arquitectònica de planta baixa, planta noble, quatre pisos, golfes i terrat.

Al saló principal trobem grans portes de fusta de roure amb vidres de colors integrats a les espectaculars llindes que podeu veure a les fotografies de detall anterior i propera. Un genial treball de fusta i vidre.

 

Al sostre del gran saló és un relleu de guix amb la forma d'un gran remolí que llueix, al centre de l'espiral, una làmpada que ens recorda al Sol com a centre del sistema solar, al voltant del que orbiten els planetes.

Aquest saló ens regala una vista privilegiada del Passeig de Gràcia. Els finestrals sinuosos de la tribula tenen òculs a la part baixa, finestres de guillotina a la part central i decoració de vitralls rodons de diferents tonalitats blaves a la part superior. Un finestral per veure i ser vist.

A la fotografia anterior i a la propera de l'exterior de les tribunes podeu veure les esveltes columnes de pedra, que semblen ossos humans, decorades amb elements florals. Aquestes curioses columnes les veurem a les plantes baixa, noble i primera.

A més a més de les columnes, la superfície ondulada de pedra sorrenca de Montjuïc, el vidre, la ceràmica i les baranes de les balconades de ferro colat d'una sola peça amb forma de màscara, fan de la façana un regal visual espectacular.

La Planta Noble disposa d'un altre menjador des del que podem accedir a un gran pati . Si quan estem al pati aixequem la mirada veurem la façana posterior amb garlandes i flors de trencadís que com gegantines enfiladisses pugen de la terrassa al coronament ondulat.

Al trencadís del coronament els motius florals són els protagonistes. Les baranes del segon al cinquè pis són de forja però la del sisè és d'obra i està decorada amb trencadís de rajola de ceràmica vidrada.

Deixem la façana posterior i el gran pati per mirar i admirar l'espectacular celobert, on Gaudí va fer una gran reforma estructural per aprofitar la llum natural. La coberta, a dues aigües, dels patis interior és de vidre i està elevada uns trenta centímetres per permetre la ventilació.

Aquest gran distribuïdor de llum natural i aire està revestit amb rajola de ceràmica vidrada de diferents tonalitats blavoses. A la part superior són de blau cobalt, però els blaus es van aclarint progressivament baixant de pis amb l'objeciu de repartir la llum natural de manera uniforme.

Com podeu veure a les dues fotografies anteriors, les finestres superiors són les més petites i quan anem baixant de pis cada vegada són més grans perquè entri més llum natural. A la propera fotografia de detall podeu veure algunes de les rajoles de ceràmica vidrada blava del celobert. Aquestes rajoles reflecteixen la llum natural que entra per la gran claraboia.

Ara que estem a tocar de la claraboia de la Casa Batlló tornant a llegir el títol de l'entrada d'avui "La casa del drac ( 1 )" us preguntareu el perquè... A la propera entrada dedicada a la Casa Batlló en visitarem el coronament i veureu on viu el drac.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 57 a ).

Si el passat mes de desembre vàrem visitar l'ermita de Santa Maria de Butsènit, d'origen medieval, sense deixar l'Horta de Lleida avui anirem virtualment a l'ermita de la Mare de Déu de Grenyana, també d'orígen medieval.  Deixarem la partida de Bursènit per anar a la Grenyana en la que al setembre del 2.016 passejàvem pel camí de Grentanya per donar un cop d'ull al Molí de Cervià.

 

 

A tocar de l'entrada al Parc de la Mitjana, que trobem a l'esquerra, cal anar a la dreta per creuar el pas a nivell amb barreres de la via del ferrocarril Lleida- La Pobla de Segur. A pocs metres trobem el que queda del molí, que l'any 1.340 era de titularitat municipal.

Al març del 2.019 els propietaris del molí van cedir a l'Ajuntament la seva propietat. Malgrat estar declarat Bé Cultural d'Interès Local li falta poc per acabar d'enrunar-se. S'ha netejat, esbrossat i tancat perimetralment però cal actuar amb urgència si el volem conservar.

Deixem el molí i tornem al camí de Grenyana i en pocs minuts trobem la primera creu de terme que hi ha a la partida.

És una creu de pedra aïllada, prop de l'ermita, coronada amb una creu decorada amb un senzill crucifix i amb el crismó a la corona situada abans de la creu, en forma de capitell com podeu veure a la propera fotografia de detall.

Deixem la primera creu de terme per continuar uns minuts més pel camí de Grenyana i, ara sí, arribem al nostre objectiu l'ermita de Grenyana protagonista de la fotografia següent.

Com podeu veure, l'edifici té un aspecte molt senzill. L'ermita té planta baixa, un pis i coberta a dues aigües de teula àrab. En aquest primer pis, d'uns dos-cents metres quadrats, hi havia la casa de l'ermità i la casa del mestre. Damunt de la portalada d'entrada de l'ermita ( esquerra de l'edifici ) hi ha un ull de bou i un campanar d'espadanya corona l'ermita.

La finca trenta-set de la Partida de Grenyana, com podeu comprovar a la fotografia de detall anterior, és l'ermita que està representada a la part superior dreta del petit plafó informatiu. A la casa contigua, que fou la casa de l'ermità i l'antiga rectoria, hi entrarem per una porta d'arc de mig punt adovellada.

 

L'ermita actual és el resultat de la restauració feta després de la Guerra Civil en la que es van cremar els altars i la imatge gòtica de la Mare de Déu de Grenyana. Però anteriorment patí les conseqüències de la Guerra dels Segadors i de Successió. Si us fixeu, una mica abans d'entrar, veureu a la dovella clau el monograma de Jesús ( IHS ).

 

De l'ermita, d'origen medieval,  un document del 1.317 explica que una resident d'Alcoletge que es deia Nicolava feia una donació d'uns diners a l'obra de Santa Maria de Grenyana. És el document més antic que parla de l'ermita lleidatana.

Del 1.340 és el document en el que el Papa Benet XII atorgava beneficis als fidels que fessin peregrinatge a l'ermita els dies de: Nadal,  Nativitat de la Verge, diversos sants i diumenges. Si el Papa atorgava beneficis al peregrins és evident que ja hi havia una tradició important. 

La primitiva ermita fou destruïda durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). La mateixa sort  tingué en aquella guerra l'ermita de Butsènit.

A la fotografia anterior podeu veure la portalada d'entrada a l'ermita sobre la que hi ha una fornícula amb una imatge de la Verge i un ull de bou. L'ermita està coronada amb un campanar d'espadanya, també anomenat de cadireta o de paret. Ens apropem a la portalada que convida a visitar-la, però com podeu veure està tancada. Com hi entrarem?

L'ermita fou reedificada després de la Guerra dels Segadors. Si ens apropem a la portalada i aixequem la mirada, a la llinda de la porta podem llegir-hi 1.653.

Si encara aixequem més la mirada podrem observar detalladament el senzill campanar d'espadanya, fet de maó, amb la seva campana.

Continuo uns metres pel camí de Grenyana per mostrar-vos el lateral de l'ermita amb la petita plaça empedrada on hi ha l'altra creu de terme que trobem a la Partida de Grenyana. Com podeu veure a la propera fotografia aquesta no és tota de pedra, la creu que la corona és de forja. Les dues creus de terme foren reposades l'any 1.979 en unes obres de millora del santuari. A la base de la creu podem llegir: "Perquè Terra Ferma / no oblidi a qui deu / aquest bé de Déu / beneeix el terme / signe de la creu ". A la cara oposada el text és: "Brigada de Monumen del Exm. Ajuntame de Lleida ( 1.979 )" ( sic ).

Ja hem donat un cop d'ull a l'exterior del vell edifici. Com hem vist abans la portalada de l'ermita està tancada, però la de l'antiga rectoria ens convida a passar... En Ramon Mercadé, que té cura de l'ermita, molt gentilment em deixa accedir a l'ermita però abans quedo bocabadat.

Només entrar, a la dreta, hi ha damunt d'una antiga banqueta la tremuja de fusta ( també anomenada capçal ) i el batall de l'antiga campana. Al prestatge superior podem observar el penell de l'ermita ( propera fotografia de detall ).

El Ramon i els seus amics estan envoltats d'antigues eines penjades a les parets d'aquesta gran sala. Al sostre podeu veure l'embigat de fusta.

Antigues eines de les feines i de la vida quotidiana del pagès omplen les parets del que fou la casa de l'ermità i l'antiga rectoria. Serres, xerracs, tascons, malls, politges, martells, esberlacanyes, balances romanes, claus, falçs, ferradures, sarpetes, destrals, barrines, filaberquins, podadores, esclopets, esquelles... A la propera fotografia de detall en podeu veure una petita mostra.

Si al segle XIV, com us he explicat abans, el Papa Benet XII atorgava beneficis als fidels que peregrinaven a l'ermita; al segle XV el Papa Calixt III ( que es doctorà en Dret Canònic i Civil a l'Estudi General de Lleida ) l'any 1.458 concedí indulgències als fidels que anessin a l'ermita de Grenyana el dia de la Nativitat de Maria ( 8 de setembre ) festa patronal de l'ermita.

Anem amb el Ramon fins al fons de la gran sala i per una de les portes que hi ha a l'esquerra em convida a entrar a l'ermita...

A la propera entrada dedicada a l'ermita de Grenyana hi entrarem per observar-la atentament. Evidentment pujarem al cambril on es venera la Mare de Déu de Grenyana.

Quan sortim de l'ermita per la porta que veieu a la fotografia anterior, tornarem a l'antiga rectoria on gràcies al Ramon Mercadé farem un curiós descobriment amb el que tancarem la visita virtual.

Atentament.

Senyor i

Cal Granotes.

El passat mes d'octubre vàrem visitar Cal Sabaté, una adoberia d'estil modernista que fou el primer gran edifici industrial construït a Igualada, coneguda popularment com "la catedral dels blanquers". Si cliqueu sobre l'enllaç anterior ho podreu recordar. Al final de l'entrada vaig comentar-vos que aniríem passejant tranquil·lament pel barri del Rec des del carrer del Sol baixant pel carrer Sant Faust. Quan trobem el carrer del Rec anem a l'esquerra i molt aviat veurem els contraforts de l'adoberia de Cal Granotes.

Cal anar a l'esquerra quan arribem a la Baixada de la Unió on ens espera, a pocs metres, l'antiga adoberia construïda al segle XVIII. Cal Granotes és un edifici preindustrial de planta rectangular que començà la seva funció d'adoberia amb anterioritat al 1.763.

L'edifici, d'arquitectura popular, està construït amb pedra i  morter de calç i arena; a tocar del rec perquè per adobar les pells cal aigua. S'hi treballava artesanalment l'adob de la pell grossa per fer soles de sabates, corretges o guarniments per a les cavalleries.

A Cal Granotes hi treballaven de quatre a sis persones que també feien les feines del camp. Quan arribaven les pells de l'escorxador estaven brutes i calia netejar-les bé. Es posaven en remull, després es ferrejaven amb el ferro de ferrejar per treure'n les cascàrries ( boletes d'excrements i brutícia enganxades a la llana o la pell d'ovelles, bous,... ). Posteriorment en un segon remull les deixaven preparades per tallar-les i començar la feina dels calciners.

L'adoberia té dues plantes. A la planta baixa, anomenada ribera, s'hi feia la preparació i l'adob de les pells i a la planta superior, anomenada estenedor, s'encarregaven de l'assecat i acabat de la pell.

A les dues fotografies anteriors podeu veure com el treballador està enfeinat en un dels calciners on les pells s'inflaven i les arrels dels pèls cedien una mica, Primer anaven al calciner vell ( aigua i calç vella ) i després al calciner nou ( aigua i calç viva ). Aquest procés durava uns trenta-cinc dies.

La coberta d'aquesta planta està formada per deu voltes d'aresta, fetes amb un encofrat de morter de calç i pedra, que es recolzen en sis pilars centrals de secció quadrada.

Després de passar pels calciners es posava la pell al post i el treballador, amb el ferro de  pelar extreien el pèl. La pell es posava després al dipòsit d'aiguamel ( aigua amb molt poca calç ) per netejar-la. La pell és posava en un altre post  i amb el ferro de descarnar es treia la carn que encara hi havia. Aquesta feina la podeu veure representada a la fotografia següent.

Per acabar la preparació de la pell la deixaven al clot de l'alum amb aigua i excrements d'animals ( gallinassa i colomassa ) per eliminar la calç, obrir les fibres i deixar-la preparada per l'adob.

Per adobar les pells calia posar-les en remull amb roldor ( una planta arbustiva de fruits verinosos, també anomenada emborratxacabres o raola ) i escorça de pi. La pell absorbia les substàncies tànniques d'aquests vegetals que la transformaven en cuir.

L'Ajuntament d'Igualada i la Generalitat van comprar l'edifici l'any 1.983 a Josep Maria Martí Civit. El Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona rehabilità l'antiga adoberia. L'any 1.990 s'inaugurà el Museu de la Pell d'Igualada, del que Cal Granotes és una visita imprescindible. 

L'edifici, declarat Bé Cultural d'Interès Local, funció com adoberia des del 1.763 al 1.917 any en que es va mecanitzar el procés d'adob de les pells. A la fotografia següent de detall podeu veure un ferro de ferrejar. Té els mànecs de fusta i un muntant de ferro que agafa una fulla de pissarra.

Les dues plantes de Cal Granotes, ribera i estenedor, estan comunicades per un forat al sostre anomenat trapa per on es pujaven les pells adobades per fer-ne els acabats.

 

Al restaurar l'edifici van fer l'escala que comunica la ribera amb l'estenedor. Aquesta fou la intervenció arquitectònica més compromesa en la que s'obrí un forat circular centrat en un dels arcs  creuats d'una de les deu voltes d'aresta. Amb un cinturó de formigó vist es resolgué el problema de les tensions que suposà treure la part central de la volta.

A les fotografies anterior i propera podeu veure com un operari estira la corda per pujar les pells adobades des de la ribera a l'estenedor per la trapa.

La pell s'estenia sobre el taulell i amb la boixera s'estirava per treure-li l'excés d'aigua i s'allisava per reduir les arrugues. La boixera és una eina de fusta amb una fulla d'aram fina i tall mort. Després amb el pinzell que podeu veure a l'esquerra de la fotografia següent, s'hi aplicava una barreja d'aigua i salfumant al 10% per eliminar les taques de ferro fetes amb les diferents eines ( ferros de ferrejar, pelar, descarnar, i la boixera ). Posteriorment s’estrebava amb el merlet per eliminar-ne les arrugues. Els merlets ( que poden ser de coure, acer o vidre ) tenen el caire amb una mica de tremp.

A la propera fotografia podeu veure cinc merlets i tres boixeres ( dos sobre el taulell i l’altra la fa anar l’operari ).

Després d'eliminar les arrugues amb el merlet les pells es penjaven a les barrades perquè s'assequessin per posteriorment posar-les al taulell on es carnellejaven passant el pinzell amb oli, talc i barita. Calia tornar-les a penjar a les barrades perquè es tornessin a assecar.

A la propera fotografia de detall podeu veure cinc pots de vidre que contenen, d'esquerra a dreta: oli de moellí, talc, mangra, cúrcuma i sulfat de bari.

La restauració de l'antiga adoberia la projectà l'any 1.985 l'arquitecte Pere Puig i Rodríguez i el projecte museogràfic és d'Enric Franch, Jordi Enrich i Magí Puig. Les dues tasques cal situar-les en el marc del conjunt de les operacions que es van fer al barri del Rec per transformar aquesta zona industrial de la capital de l'Anoia en una zona d'equipaments culturals. 

Les obres de restauració van començar l'abril de 1.986 i s'acabaren al febrer de 1.990. Posteriorment l'equip d'Enric Franc Miret s'encarregà de l'adequació museogràfica. La intervenció feta a Cal Granotes suposà la restauració de l'antiga adoberia, la construcció d'un cos annex i la museïtzació.

A la fotografia anterior podeu veure pells penjades a les barrades perquè s'eixamorin ( s'eixuguin ) i a l'esquerra ( i a la propera fotografia de detall ) el canastró, una gran balança que servia per pesar les pells i calcular el preu del fardell, també anomenat fardot. Amb tinta feta d'aigua, escorça i trossos de ferro marcaven els fardells en els que s'escrivia qui havia fet el cuir, el pes del fardell, el preu i el nom del comprador.

L'espai d'emmagatzematge i expedició mostra les operacions que es feien quan les pells ja estaven adobades i acabades. 

Després de passar les pells per la pedra de cilindrar, que les deixava llises , es feien fardells amb l'enginy que podeu veure a la fotografia següent.

Només calia deixar les pells al magatzem, que podia estar annexat a l'adoberia, preparats per trametre-les a les seves destinacions.

No oblideu reservar una part del vostre temps a Cal Granotes quan visiteu Igualada.

Atentament.

Senyor i