Calvari.

La representació de la crucifixió de Jesucrist flanquejat per la seva mare, la Verge  Maria i per sant Joan Evangelista, s'anomena en el món de l'art, calvari. El protagonista de l'entrada d'avui és un calvari de fusta policromada datat entre el darrer quart del segle XII i el primer quart del segle XIII. Aquesta escultura medieval romànica és una de les sis peces que van arribar, per quedar-se, al Museu de Lleida els primers dies del passat mes de març.

El Conseller de Cultura Santi Vila diposità aquest calvari romànic i cinc taules gòtiques ( que veurem detalladament en properes entrades ), procedents del Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC ), al Museu de Lleida, un dels set Museus d'Interès Nacional que té Catalunya.

Les sis obres, originàries del bisbat de Lleida, tornen a casa, El calvari romànic probablement és de Tragó de Noguera ( Os de Balaguer ). i les cinc taules gòtiques de finals del segle XV formaven part del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida.

A la part posterior de la creu hi ha representat l'Agnus Dei, que haureu de veure en una fotografia del plafó informatiu que hi ha a l'esquerra del calvari.

En aquest crucifix, flanquejat per dues petites talles de Maria i sant Joan Evangelista, podem veure un Christus Patiens. patint, amb el cap a un costat i els ulls tancats. Un perizoni, o drap de puresa, amaga la seva nuesa. La corona que duu és cilíndrica.

A la seva dreta, fixada a l'extrem del travesser de la creu, trobareu una petita talla que representa la Verge Maria. Podeu veure-la detalladament en la propera fotografia.

A l'altre extrem del travesser de la creu, i pitjor conservada, al costat de la mà esquerra de Crist crucificat tenim la petita talla que representa a sant Joan Evangelista.

Aquest calvari va ser adquirit l'any 1.912 per l'antic Museu de Belles Arts de Barcelona, la col·lecció del qual fou la base de Museu Nacional d'Art de Catalunya. 

D'autor anònim, fa un metre i mig d'alçada, i el travesser de la creu és de 82  centímetres. Sembla que estava a l'antic monestir cistercenc femení de santa Maria de Vallverd a Tragó de Noguera, construït l'any 1.172. Entre els anys 1.448 i 1.452 s'uniren els monestirs de Tragó i el de les Franqueses de Balaguer; i al 1.474 foren absorbits pel monestir de Poblet.

En properes entrades observarem detalladament les cinc taules gòtiques de Pere Garcia de Benavarri que han tornat a casa.

Atentament.

Senyor i  

El Mercat Central d'Atenes ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada al popular mercat de la capital grega, passejàrem fins al carrer Athinas on ens esperava l'edifici neoclàssic, construït l'any 1.875, que l'acull. Si ja ens vam quedar impressionats de les cent parades de carn, algunes de les quals pertanyen a nissagues familiars de carnissers que ja porten treballant un segle al mercat, avui ens esperen cent cinquanta parades de peix...

En aquest espai del mercat també hi ha un formigueig permanent de gent comprant i les bombetes continuen il·luminant les parades, però hi ha molta més llum natural com podeu apreciar a la fotografia anterior. 

Les peixateres i peixaters posen la nostra compra en unes grans paperines de paper. La majoria dels cartells amb el nom i preu del peix són indesxifrables perquè estan escrits en alfabet grec. Aquest alfabet que es desenvolupà els segle IX o VIII aC, és descendent directe de l'alfabet fenici, encara es fa servir actualment.

El peix i el marisc són els protagonistes d'aquesta part del Mercat Central d'Atenes, a ala que es pot accedir des de les carnisseries o pels grans arcs del carrer Athinas.

Els calamars i el pop són molt apreciats, també trobareu parades amb peix espasa. Els seguidors del blog potser recordareu la visita virtual al mercat de la Pescheria de Catània on també hi havia paix espasa. Si voleu recordar aquell mercat sicilià cliqueu sobre "El fascinant mercat de la Pescheria (1)".

A més a més de les parades de carn i peix, si sortiu del mercat i creueu el carrer Athinas, a la plaça hi trobareu una vuitantena de parades amb fruita, hortalisses, olives,... 

En aquesta zona hi ha, amagada, una de les petites joies culinàries d'Atenes. Parlo de la gens turística taverna Diporto especialitzada en sopa de cigrons ( revithia ) i peix a la brasa. És al carrer Theatrou cantonada amb Sokratous, no hi ha cap cartell indicador i cal baixar unes escales...

Alguns dels peixaters decoren la parada de peix fresc amb diferents hortalisses. L'espectacle sota les bombetes omnipresents del mercat, és una mica recarregat.

No ho dubteu, si visiteu Atenes, guardeu-vos un temps per passejar per aquest mercat. Les caixes de fusta amb gel picat i plenes de peix fresc, els colors i les olors us acompanyaran.

Molt a prop del mercat trobareu la plaça Kodzia que durant la segona meitat del segle XIX fou el centre d'Atenes. En aquesta plaça hi ha l'Ajuntament de la capital grega, un edifici del 1.874 i el Banc Nacional construït l'any 1.842. Al rehabilitar la plaça van trobar-hi prop de cinc-centes tombes.

Continuem el nostre periple atenenc  passejant tranquil·lament fins a la Biblioteca d'Adrià.

Atentament.

Senyor i

La Torre dels Vents (i 2).

Entre els anys 1.916 i 1.919 es va fer una petita restauració dirigida per Anastasios Orlandos, un dels grans arqueòlegs grecs. El primer Eforato Atenenc d'Antiguitats Clàssiques s'encarregà l'any 1.976 d'una segona restauració. L'any 2.015 la Torre dels Vents va ser altre cop restaurada.

Abans d'entrar-hi, mirarem i admirarem tres relleus més  del seu fris, començant per Lips, el vent del sud-oest representat per un noi que empeny la proa d'un vaixell dirigint-la al raig d'aire. 

El protagonista següent és Zephiros, un jove amb poca roba repartint flors. Aquesta suau brisa fructificadors que anuncia la primavera buda de l'oest.

Per acabar l'atenta mirada als relleus del fris de la torre octogonal ens fixarem en Apeliotis representat per un jove que porta fruits i blat al seu mantell. Es tracta d'un impetuós vent de tardor que bufa de l'est.

La Torre dels Vents, sorprenent construcció bimil·lenària, funcionà com estació meteorològica amb un rellotge d'aigua ( clepsidra ) al seu interior, els rellotges de sol al fris exterior, brúixola i un penell de bronze amb forma de tritó amb una vareta a la mà dreta que senyalava la direcció del vent ( avui desaparegut ). El proper dibuix és del blog de la Cátedra de Historia y Patrimonio Naval.

Font: Dibuix de J.Stuart i N.Revett del 1.762.

El rellotge hidràulic construït al segle I aC per Andronicus Cyrrhestes utilitzava l'aigua que arribava des  de la font que brollava al vessant nord del turó de l'Acròpolis i que es guardava al dipòsit. Aquest rellotge servia pels dies sense sol i per la nit i funcionava fent passar una determinada quantitat d'aigua d'un recipient a un altre a través d'un petit forat. A la propera fotografia podeu veure el camí que seguia l'aigua des del dipòsit, al forat.

A les clepsidres trobem dos o més recipients col·locats un sobre l'altre. El recipient superior té un foradet a la base per on l'aigua passa al de sota. A la paret interior d'aquest recipient hi ha unes marques que ens permeten veure el nivell de l'aigua, nivell que indica el pas del temps.

Les clepsidres tenen la dificultat de controlar amb la màxima exactitud la velocitat de caiguda de l'aigua, per això no són molt precises. Són un invent molt antic, penseu que aquest enginy es dissenyà fa tres mil anys a Mesopotàmia...
A la fotografia següent podeu veure l'interior de la coberta de la Torre dels Vents, feta també amb marbre.

Com podeu observar a la fotografia anterior i a la propera, de detall, a l'interior de cada angle de l'octògon hi ha una petita columna. Fixeu-vos que la planta passa d'octogonal a circular, eliminant els angles de la part superior amb la finalitat de fer la coberta cònica.

Deixem la Torre dels Vents per passejar pocs metres on ens espera una construcció impressionant edificada l'any 132 per l'emperador Adrià i coneguda com la Biblioteca d'Adrià.
Atentament.
Senyor i

A tocar del coronament...

En una construcció podem trobar uns elements arquitectònics que coronen o adornen la seva part superior. Aquests elements es coneixen amb el nom de coronament i cada estil arquitectònic ha emprat els seus: pinacles, cresteries, merlets, troneres, curculles, agulles, cimacis, florons,... 

En el nostre periple per les cases singulars de Lleida aixecant la mirada , els hem vist i els veurem en properes descobertes. Avui us proposo enfilar-nos al terrat d'una de les nostres joies modernistes per estar a tocar del coronament.

Es tracta de la Casa Melcior projectada l'any 1.910 per Francesc de Paula Morera i Gatell i que visitàrem virtualment el passat mes d'agost A la fotografia anterior podeu veure com destaquen els elements del coronament, cinc en la façana que dóna a l'avinguda de Blondel i tres a la façana que mira a la plaça de Sant Francesc - al més proper al carrer Major li falta un element-.

Vull agrair a la família propietària d'aquest magnífic edifici la seva amabilitat i les facilitats que m'han donat per fotografiar l'escala i el terrat de la Casa Melcior. Ja fa una colla d'anys que van instal·lar l'ascensor, però prefereixo pujar per l'escala de fusta, paviment  hidràulic i rajola de València que s'enfila i enfila...

Les peces de paviment hidràulic són molt petites, 10 X 10 centímetres, i han resistit perfectament els més de cent anys de gent pujant i baixant, encara que ja fa anys hi ha un ascensor. A la fotografia següent podeu veure un tram d'aquest paviment que trobem a cada planta on hi ha les portes dels diferents pisos.

Les portes dels diferents habitatges ens sorprenen amb els seus espiells, tiradors i picaportes modernistes, tot un regal per la mirada.

Actualment les plantes més altes i els àtics estan molt valorats, però abans quan no hi havia ascensors, el principal i els primer pis eren pels senyors. A les cases amb portes, com la Casa Melcior, aquest treballador vivia dalt de tot. La propera fotografia és de l'antic pis del porter.

L'últim tram d'escala que ens portarà al terrat, és diferent, continua la part de fusta dels graons però la ceràmica de València i el paviment hidràulic s'han substituït per rajola més senzilla.

Hem fet el cim! Només sortir al terrat ens espera l'edifici de l'Antiga Delegació d'Hisenda, del 1.928, obra de Ramon Argilés. Actualment acull la Regidoria d'Economia, Hisenda i Tecnologies de l'Ajuntament de Lleida.

Girant la mirada lleugerament a la dreta trobem l'església barroca de Sant Pere, que fou el temple del monestir de franciscans observants de Santa Maria de Jesús, començat a construir l'any 1.731.  Més a la dreta, el conegudíssim carrer Major.

Ja estem a tocar del coronament. Sembla que Francesc de Paula Morera i Gatell s'inspirà en les volutes i florons barrocs. Les volutes, com podeu veure a la segona fotografia de l'entrada d'avui, estan partides i al centre el protagonisme és pel floró. Al fons de la fotografia següent, entre el floró i la dreta de la voluta podeu veure la part superior de l'edifici de l'Antic Montepio construït entre 1.945 i 1.948 per Marià Gomà i José Rodríguez Mijares. Fou el primer "gratacel" de Lleida, amb les seves dotze plantes.

Si ens encarem cap a l'avinguda de Blondel, podeu veure a la dreta del coronament de la propera fotografia, la Plaça Blas Infante del Barri de Cappont i la canalització del riu Segre.

Recordeu que estem en un terrat, aquest és l'explicació dels ferros adossats a les volutes, que formaven part d'un estenedor. A l'esquerra de la fotografia següent podeu gaudir de la cúpula amb rajola vidriada groga i blava de l'Antiga Banca Llorenç, un edifici del 1.930 construït també per Ramon Argilés.

Al girar-me per marxar del terrat, em sorprèn la Seu Vella que, com sempre ens mira des del turó... Tot un referent imprescindible pels lleidatans.

Comencem a baixar per l'escala modernista i abans de marxar torno a agrair-li la descoberta. Però la ciutat ens espera per presumir de més edificis singulars.

Atentament.

Senyor i

Bací de pisa...

El primer trimestre d'aquest any el Museu de Lleida ha augmentat la seva col·lecció amb peces procedents del Museu d'Art de Catalunya (MNAC) o comprades per la Generalitat. Al desembre es modificà la categoria del M:LL, passant a ser un dels set Museus d'Interès Nacional que hi ha a Catalunya.

El tres de març el conseller de Cultura presentà al museu lleidatà les cinc taules gòtiques de finals del segle XV procedents del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida, i el calvari romànic datat entre l'últim quart del segle XII i el primer del segle XIII procedent de Tragó de Noguera. Sis peces que els seguidors del blog veureu detalladament en properes entrades.

Avui donarem un cop d'ull a les peces de ceràmica lleidatana del segle XVII que la Generalitat adquirí a un col·leccionista de Sant Fruitós del Bages l'any 2.016 per 90.000 euros i que s'exposaren temporalment al Museu de Lleida abans d'anar al magatzem...

La col·lecció consta de vint-i-quatre peces, que a més a més dels dos pots d'apotecari de pisa blava de finals del segle XVII-inicis del XVIII de la fotografia anterior, està formada per: una safata de pisa blava, un pot d'apotecari, vuit plats fruiters, quatre plats petits set safates i un bací, tots policromats.

La col·lecció de Josep Iglesias Brucart es formà durant més de trenta anys de recerca. Els grans estudiosos de la ceràmica catalana, Andreu Batllori i Lluís Maria Llubià, l'any 1.949 parlaven per primera vegada de la possibilitat que a Lleida s'hagués fet pisa blava i policromada durant el segle XVII, hipòtesi que es confirmà quatre dècades després. En les excavacions trobaren moltes peces, material de rebuig i forns dels ceramistes.

A l'excavació del març de 1.986 al carrer sant Anastasi, carrer que acarona l'antic convent de santa Clara i molt a prop del Museu de Lleida, es documentà l'existència d'un taller de ceràmica. Les excavacions fetes entre 1.988 i 1.990 al Pati del Miqueló i les del carrer Obradors ( 2.003 - 2.005 ), encara aportaren més restes dels tallers dels ceramistes lleidatans. Ja al segle XV apareix documentada al carrer dels Escudellers ( actual carrer de Sant Anastasi ), la presència de tallers ceràmics. Recordeu que els escudellers eren els artesans que feien o venien escudelles, plats i altres peces de terrissa.

Les peces de pisa, ceràmica de pasta fina i porosa recoberta d'un vernís vitrificat transparent o opac, que feien ens ceramistes de la Lleida del segle XVII estaven destinats a servir de vaixella de taula. Dels forns d'aquests obradors van sortir: plats petits i mitjans, plates, fruiteres, escudelles, salers, gerretes, pots de farmàcia, canelobres, càntirs, i ... bacins de barber!

A la fotografia anterior sembla que a la vitrina estan exposades tres plates, però la peça de l'esquerra és un bací.

Les peces lleidatanes tenen una clara influència dels ceramistes de Barcelona, Muel, Talavera i de les ciutats italianes de Ligúria i Savona. El bací, de la segona meitat del segle XVII, és una de les peces més destacades de la pisa policromada lleidatana trobada; i està influenciada clarament per les produccions de la ciutat italiana de Savona. És l'únic bací de  barber de ceràmica documentat a Lleida.

A l'entrada "Alta peluquería" visitàrem virtualment el carrer Major de la Seu d'Urgell, concretament el número 28 on encara es pot veure un bací d'aram...

Aquesta mena de tassa gran, de metall o ceràmica, amb una esmotxadura semicircular a la vora en la que el client posava el coll; era usat pels barbers per humitejar i ensabonar la barba. El Quixot en portava un al cap com elm...

Al barri de sant Llorenç. on trobem el nostre estimat museu, fou un lloc en el que des de l'edat mitjana treballaven els ceramistes. Ara, al mateix barri, podeu veure algunes de les seves peces..

Atentament.

Senyor i

El Mercat Central d'Atenes (1).

El passat mes de juliol començàrem el nostre periple per la capital grega que, de moment, ens ha portat a la Biblioteca Nacional, al temple d'Hefest de l'àgora antiga, a l'església d'Agios Eleftherios al cor del barri de Plaka i a la Torre dels Vents de l'àgora romana. Avui us proposo tornar a l'avinguda Panepistimiou, on hi ha la Biblioteca Nacional. Aquesta avinguda uneix en sentit ascendent les dues places més importants d'Atenes: la plateia Syntagmatos i la plateia Omenia. L'avinguda que les uneix amb sentit descendent és la Stadiou. Un cop a la biblioteca creuem l'avinguda, seguim pel carrer Pesmazoglou, creuem l'altra avinguda i, aviat trobarem el nostre objectiu d'avui: el Mercat Central.

Al carrer Athinas trobem l'edifici neoclàssic construït l'any 1.875 que acull el mercat. Cotxes en doble fila, motos i més motos, bicicletes, gent.. ens fan adonar ràpidament de la gran activitat d'aquest mercat pel que cada dia passen unes trenta mil persones...

Com podeu veure a les dues fotografies anteriors, l'ala esquerra està rehabilitada, però a la de la dreta li cal urgentment una intervenció. Les dues fotografies també ens mostren com, malgrat la norma, l'ús del casc dels motoristes i els acompanyants és escàs.
Al carrer Evripídou trobem botigues d'espècies, herbes aromàtiques, te,... També hi ha dues carnisseries armènies.
Abans d'entrar al mercat una filera de cistells de canya sembla que ens donen la benvinguda.

  

A  molt pocs metres d'aquesta parada d'espècies trobem les primeres carnisseries. Penseu que al Mercat Central d'Atenes, conegut també com Dimotiky, Varvakios o Kentriki Agora, hi ha cent carnisseries; algunes són de nissagues familiars que porten un segle al mercat.

Tots els carnissers amb bata blanca, tots homes. Si teniu la pell molt fina alguna d'aquestes parades pot impressionar-vos.

La carn de corder és la gran protagonista, però moltes de les petites carnisseries estan especialitzades en la carn de porc.

Ala soterranis del mercat hi ha senzills restaurants on tastar la gastronomia popular de la ciutat. Algun d'ells són difícils de localitzar, poc o gens turístics, però plens de gent.

El millor que podeu fer és anar-hi a primera hora perquè sinó acabareu formiguejant entre les parades plenes de gent. Podeu visitar el mercat central entre les set del matí i les tres de la tarda.

La il·luminació amb bombetes de les parades, els animals penjats i  les olors donen a la visita un caire misteriós. Alguna parada no és gaire apta per a visitants molt susceptibles...

Si parlar de cent parades de carnisseria en un mercat ja deixa bocabadat, penseu que cent cinquanta són de peix. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i