Botigues centenàries de Lleida ( 5 ).

Surto de la joieria Lavaquial molt sorprès per la descoberta. Aprofito per passejar cap a la plaça Sant Joan. Xino-xano arribo a la llibreria Fregola, una de les més antigues de Lleida, i que enguany ha entrat a la llista de les centenàries. Deixo la Plaça de la Sal i al número 18 del carrer del Carme trobo la que sí és més antiga de la nostra ciutat, la llibreria Casas.

En Ramon Casas i la seva dona fa més de trenta anys que porten aquest negoci que va obrir l'any 1.869. Són la quarta generació d'una nissaga encapçalada per Rosa Valls que va crear un negoci barreja de quiosc, impremta i llibreria. A poc a poc es van anar especialitzant en la impressió d'invitacions per a batejos, comunions ,casaments ,... i amb els regals corresponents a les celebracions esmentades. El fill de la fundadora, Francisco Casas, l'any 1.900 , ja feia participacions de boda i regals de bateig.

Actualment estan especialitzats en aquestes celebracions i de llibreria poca cosa hi ha. Aquests botiguers de soca-rel han fet les invitacions de bateig, comunió o casament de diferents generacions de la mateixa família. Poques botigues poden presumir d'aquesta fidelitat!

Si entreu a la llibreria podreu veure la placa que van fer l'any 1.969 per celebrar el centenari. Actualment ja fa 143 anys que ofereixen els seus serveis a la capital del Segrià.

Surto de la llibreria i torno a la plaça Sant Joan. Tinc una mica de gana i he decidit fer un mos en una de les pastisseries més antigues de Lleida.
Em voleu acompanyar?
Atentament.
Senyor i

Botigues centenàries de Lleida ( 4 ).

Lleida a finals del segle XIX era una petita ciutat de setze mil habitants. L'any 1.890 a la plaça Paeria es van inaugurar dos comerços; un a l'esquerra i l'altre a la dreta de la botiga més antiga de la nostra ciutat, la farmàcia Aragonés, d'origen medieval.

Aquestes dos botigues eren la desapareguda drogueria Simon i la joieria Lavaquial. Joan Lavaquial va obrir aquesta selecta joieria el 8 de desembre de 1.890.

El Joan va deixar el negoci a la seva filla Dolors i des de aleshores les dones de la família porten la botiga. El relleu de la Dolors el va agafar la seva jove, Rosa Maria. La Maria Antonieta, filla de la Rosa Maria, és l'última generació incorporada a la joieria.
A la Guerra Civil ho van perdre tot i, amb molt esforç, van tornar a començar el negoci.

A la botiga s'han fet diferents reformes i si entreu podreu gaudir d'una combinació perfecta de joieria selecta i restes arqueològiques.

Si esteu comprant i , de cop i volta heu d'anar al lavabo, tindreu la sort de veure un antic trull de vi de l'època moderna, del segle XVI.

Algunes de les joies estan exposades al costat de murs i voltes impressionats. Mentre trieu, no deixeu de gaudir d'aquest espai que ens recorda la Lleida del passat.

Baixar al soterrani de la joieria és màgic i la sorpresa final em deixa totalment bocabadat. La Rosa Maria obre una porteta i ...

Si entrem, el caminet portava fins a l'Ajuntament. Un caminet per sota de la Plaça Paeria!
La joieria Lavaquial, tot un tresor.
Atentament.
Senyor i

Botigues centenàries de Lleida ( 3 ).

Esteu preparats per entrar a una de les deu botigues centenàries que queden a la nostra ciutat? La farmàcia Aragonés és el comerç més antic de Lleida. El seu origen és de l'època medieval . Els apotecaris eren aquells que antigament preparaven els medicaments. Aquesta farmàcia va començar com apotecaria de mossèn Amic.

Entre la farmàcia Aragonés i la desapareguda drogueria Simon, podeu pujar per un dels carrers més estrets de Lleida, dedicat a l'antic apotecari . És el carrer mossèn Amic.

Evidentment aquest establiment ha canviat moltes vegades de propietari. Un d'ells va ser, al segle XIX, el pare de Josep Trueta. L'any 1.954 el negoci el va continuar Ramon Aragonés, que és el pare del propietari actual.

El propietari actual és farmacèutic i una de les seves especialitats són les fórmules magistrals ; és a dir, fa el medicament receptat pel metge. Encara queda una mica d'alquímia al cor de la ciutat... En algun raconet dels prestatges podeu veure records del passat d'aquesta farmàcia.

Surto de la botiga més antiga de Lleida, i la primera porta a l'esquerra que trobo em permet entrar a un establiment fundat l'any 1.890; la joieria Lavaquial .
Voleu descobrir els secrets que amaga aquesta botiga?
Atentament.
Senyor i

La segona sorpresa,... a la Plaça Sant Joan.

Aquesta tarda passejava per l'eix comercial de la nostra ciutat, i a la Plaça Sant Joan m'ha sorprès un camió estrany...Portava una mena de gàbia de fusta i al costat un gran volum tapat amb un drap negre.

Un grupet de gent ens hem quedat mirant el camió intentant descobrir que transportava. Han començat a arribar fotògrafs, periodistes, els de la tele,... De sobte un home rialler i amb aspecte tranquil ha començat a pujar pel carrer Saragossa.

Ha segut en una de les taules de les terrasses de la plaça mentre els periodistes li feien mil i una preguntes. Tota l'estona el seu rostre respirava calma ...

Ell i la seva dona eren el centre d'atenció. Un petit grupet de gent envoltava la parella, que en tot moment ens ha regalat mirades dolces.

Fins i tot ha aparegut l'alcalde de la nostra ciutat. En aquell moment algú ha dit:
.- Antonio, començarem a treballar amb la grua.

Els operaris han pujat al camió i han deixat el gran volum negre al mig de la Plaça Sant Joan. Molt lentament la grua ha fet una feina perfecta....

Quan l'Antonio ha començat a treure la roba negra, m'he quedat bocabadat. Es veia clarament que el que amagava el drap , era una nova escultura gegant del cap d'un nadó.

Estic desorientat nenes i nens. Algú pot ajudar-me? Sabeu qui és aquest Antonio? Què representen aquests caps gegants de nadó?

El que m'ha impressionat més d'aquest home és la seva cara de felicitat, la senzillesa i la rialla permanent. Passegeu per Lleida aquest cap de setmana i descobrireu les dues escultures gegants.
Atentament.
Senyor i

Sorpresa al carrer Alcalde Pujol.

Nenes i nens, aquesta tarda passejava tranquil·lament pel carrer Alcalde Pujol, quan davant de la Fundació Sorigué m'ha sorprès la fotografia del cap d'un nadó...

Al continuar passejant fins a la rotonda, m'he quedat bocabadat . Al mig de la rotonda el cap de la fotografia s'ha transformat en una escultura immensa .

No he pogut resistir la temptació de fotografiar-lo, aprofitant la llum del final de la tarda. La veritat és que aquesta escultura no deixa indiferent.

Algú de vosaltres, nenes i nens, pares i mares, pot informar-me per què aquesta escultura ocupa la rotonda?

Aneu pel carrer Alcalde Pujol, el que veureu és una passada!
Atentament.
Senyor i

Botigues centenàries de Lleida ( 2 ).

Si seieu una estoneta al banc del "Si no fos", a la Plaça Paeria, just davant vostre trobareu dues de les botigues centenàries de la nostra ciutat: la Farmàcia Aragonés i la Joieria Lavaquial. Si mireu a l'esquerra de la farmàcia Aragonés, veureu una botiga que fa molt poc temps que ha obert.És una franquícia de la marca de llenceria Hunkemoller; però fins a finals del 2.010 aquest espai l'ocupava una botiga centenària, la drogueria Simon.

L'octubre del 2.010 va tancar una tercera botiga centenària que hi havia en aquesta plaça. Al nostre blog li vam dir adéu amb l'entrada "Últim dia de la drogueria Simon".

La farmàcia Aragonés és d'origen medieval i la joieria Lavaquial es va fundar al desembre del 1.890. L' estret carrer Mossèn Antic, separa aquestes botigues centenàries de la desapareguda Drogueria Simon, fundada també l'any 1.890. Fins l'any 2.010 es podien veure tres botigues centenàries, una al costat de l'altra.

M'aixeco del banc del "Si no fos" i em preparo per descobrir els secrets d'aquestes botigues amb més de cent anys d'història. Algú de vosaltres pot dir-me per què al popular banc de pedra del nostre Ajuntament li diuen el banc del "Si no fos"?
Obro la porta de la farmàcia més antiga de la nostra ciutat.
Voleu entrar?
Atentament.

Senyor i

200.

Aquesta setmana ha arribat a Lleida el numero 200 de la revista enderrok , nascuda el 23 d'abril de 1.993.No us la perdeu, per només 7,95 €, podeu repassar 200 moments clau de la música moderna en català, 200 imatges de la Nova Cançó al pop català; i els 15 millors concerts de la història de la música catalana.

Per si no en teniu prou amb aquesta lliçó de la història de la música i de Catalunya, el suplement País de festivals, presenta les propostes per aquest estiu. Un estiu que ens omplira de pop, rock, folk, jazz, clàssica,... Una escapada als Jardins de Cap Roig, Acústica, Altaveu, Pirineos Sur, Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, Festival del Castell de Peralada, Festival de Música Antiga dels Pirineus,... sempre és una magnífica opció.

I la cirereta,... Gràcies al micromecenatge, la plataforma Verkami ha recollit prou diners per editar el DVD que regala la revista enderrock 200: " Lluís Llach Camp del Barça 6 de juliol de 1.985", el concert més important de la música catalana en el que 100.000 persones vam omplir el Camp Nou.

El concert fins ara s'havia editat en LP i CD. TV3 ha cedit els drets, i ja en podeu gaudir en format DVD. El recital s'acompanya del documental "Mai no ha mancat el teu alè".
L'enderrock 200 és tota una festa musical. He de confessar-vos que recordar aquella nit del juliol del 1.985 m'ha emocionat. Tenia 25 anys, avui en tinc més del doble ...
Atentament.
Senyor i

Calfred a la reixa.

Passejar per la nostra ciutat és tot un plaer. Hi ha, però, un racó que sempre em fa pensar, m'entristeix, m'esgarrifa,... Quantes il·lusions, i projectes van acabar per a moltes persones en aquest espai en el que ara caminem tranquil·lament ...

Si aneu per l'Avinguda de Blondel a tocar de l' Estació d'Autobusos, veureu un edifici que va ser inaugurat el 18 de gener del 1.936 com a seu lleidatana del Banc d'Espanya. El carrer Saracibar us portarà a l'Avinguda de Madrid i podreu donar un cop d'ull a la part del darrere , la que dóna al riu.




















L'any 1.938 l'edifici es va tancar per les grans destrosses causades pels atacs que va patir durant la Guerra Civil Espanyola. Es va reconstruir l'any 1.945 , i fins al 31 de desembre del 2.006 va ser la delegació del Banc d'Espanya a Lleida.





















Mireu be la reixa, està plena d'impactes de bala. Penseu en els soldats que estaven al front de guerra. Si les bales han deixat gairebé perforades unes magnífiques reixes de ferro, què van fer amb el cos d'aquells que lluitaven?

Observeu els impactes, poseu els vostres dits als forats,... un calfred recorrerà el vostre cos pensant: per què diuen que les persones som animals racionals?
Cada dia podeu veure a la televisió notícies que parlen de guerres llunyanes. Penseu que la mort també es va passejar per la nostra ciutat.

Els impactes de bala a les reixes de l'antiga seu del Banc d'Espanya són un dolorós testimoni d'un dels conflictes armats que ha patit Lleida.
L'edifici a partir del 2.008 acull la "Delegación de Economia y Hacienda" , i el Cadastre.
Atentament.
Senyor i

Botigues centenàries de Lleida ( 1 ).

La nostra estimada ciutat conserva un tresor en el seu eix comercial. Són poques, es poden comptar amb els dits de les mans, però fa una colla d'anys ,- més de cent-, que aquestes botigues donen caràcter al comerç lleidatà.Algunes ja han estat protagonistes del nostre blog: Pastisseria Monrabà ( 1.850) , Casa Guarro ( 1.883) , Farmàcia Pons ( 1.908) i Lliberia Fregola ( 1.912).
Les altres que anirem descobrint a poc a poc són: Llibreria Casas, Pastisseria Torres, Joieria Lavaquial, Josa & Gassó, Farmàcia Aragonés i Antiga Casa Inglés.
Amb les entrades del 28 de maig i del 2 juny he començat amb el misteri de la Farmàcia Pons. Continuaré avui amb la més jove d'aquestes botigues, la llibreria Fregola, que enguany celebra el seu centenari. Al blog seguim les nostres tradicions observant el seu aparador i parlem sovint d'aquest comerç. Ramon Fregola Fabregat la va fundar l'any 1.912. Actualment tenim dues generacions treballant, el matrimoni format per Manel Fregola Suñé i l'Ana Maria Navarro, i els seus fills Ramon i Manel. Està especialitzada en la venda de tota mena de productes religiosos i de records "lleidatans".

Podeu triar entre figuretes, plats, gots amb el Marraco, la Seu Vella, l'Indíbil i Mandoni, la Porta del Lleó, la façana d'arquitectura civil romànica de l'Ajuntament,...
L'Ana Maria, mare del Ramon i el Manel, és una botiguera clàssica. Va introduir els pessebres artesans i els productes de regal. Si us interessa el món del pessebrisme, no deixeu de demanar-li consell.
Molt amablement en Ramon m'ha passat dues fotografies antigues del seu àlbum familiar ( en una d'elles podeu veure les dentetes típiques de les fotografies de fa una colla d'anys) . Són de finals dels anys cinquanta del segle passat. Sota de la fotografia antiga veureu una fotografia actual del mateix espai de la botiga. Les primeres corresponen, tal com entreu al comerç, a la part esquerra.

Ara podeu veure la botiga entrant a la dreta. A la fotografia antiga fixeu-vos quina colla de màquines d'escriure! Durant molts anys van ser els distribuïdors oficials de la casa Olivetti. Com podeu comprovar a la fotografia actual, els armaris han canviat molt poc...

Molts de vosaltres no sabeu que és una màquina d'escriure, però pregunteu als vostres pares i sobretot als padrins. Segur que tots saben que era una Olivetti. Així veureu que no sempre hem viscut envoltats d'ordinadors,...
Molt aviat, al blog, entrarem a una nova botiga centenària.
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( i 8 ).

Encara emocionat per les sensacions que he viscut a la biblioteca, surto i vaig a la Sala de Juntes . La visita a la casa feta de llibres s'acaba...

Aquesta sala estava projectada per fer les reunions de la direcció de la Fundació José Saramago, però la Fundació té la seu a Portugal i, finalment es trobaran a Lisboa. La Fundació només s'ha reunit en aquesta sala una vegada. També s'hi han fet algunes rodes de premsa i trobades amb professors.

Com que la cuina de la casa és petita, com ja vau veure en entrades anteriors, la Sala de Juntes s'ha transformat quan ha calgut , en menjador.
Per tancar la visita a l'edifici de la biblioteca anem a la botiga, on podem remenar la bibliografia de José Saramago, fotografies, samarretes i altres objectes. Si compreu un llibre de Saramago, demaneu que us posin el seu ex libris.

La visita ha estat molt plaent i l'acollida de la gent que gestiona A Casa, és impecable. Dono un cop d'ull al llibre que he comprat . Miro l'ex libris i canvio ràpidament de pàgina. No vull que el vent de Lanzarote s'emporti alguna lletra de les que volen...

Aprofito per seure una estona al jardí de l'olivera. Els encarregats comencen una nova visita. Mentre fullejo Cuadernos de Lanzarote I ( 1.993 - 1.995 ), apareix altra vegada en Camoes.

.- Senyor i, t'ha agradat la visita?
.- Molt Camoes. Quina sort haver-te trobat a Teguise al costat del cotxe i que m'acompanyessis fins aquí!
En Camoes camina lentament, els seus moviments deixen clar que és un gos vell...

La màgia de Lanzarote torna a sorgir ... A l'atzar obro el llibre per la pàgina 669...Em quedo bocabadat, he obert el dietari pel vuit de novembre del 1.995, just quan l'escriptor portuguès explica com va aparèixer el gos que tant va estimar.Aquell dia li havien donat a Saramago el Premi Camoes, i al gos li van posar aquest nom.
8 de noviembre
..." Ayer por la noche,cuando al teléfono,agradecía las felicitaciones y los abrazos de un amigo, oí a una mujer que gritaba en el terreno baldío al lado de la casa: "¡ Un perro rabioso, un perro rabioso...!". Salí al jardín tan pronto como me fue posible, pero Pilar ya estaba allí. A sus pies había una mancha oscura con todo el aspecto de ser un perro... Lo era y de rabioso, el pobre, no mostraba ningún indicio. La mujer de los gritos se había asustado, simplemente. El perro agitaba despacito la cola y levantaba la cabeza, pidiendo que le atendiesen. Hambriento, sediento, sucio como cualquier perro vagabundo. Lo trajimos al interior, lo pusimos ante agua y comida, pero el miedo, como sucede siempre en estos casos, le paralizaba Pepe gruñía, nada satisfecho con la intrusión. Greta lanzaba los ladridos agudos de los que sólo ella parece tener el secreto. El pelo del recién llegado, lanoso, tenía tonos de gris, algo de negro, pardo y castaño, un poco de amarillo tostado aquí y allá y, toque inesperado de gracia, una mancha blanca en el pecho, como una corbata. A primera vista se diría que es un caniche, pero la cabeza maciza, la quijada larga, los ojos oblicuos, y también la altura de los miembros, recordaban más a un perro de presa canario, aunque su aspecto lanoso pudiese hacer pensar también en un perro de aguas. Pilar hizo la pregunta que ya se esperaba: "¿Nos quedamos con él?". Estaba claro que sí, que íbamos a quedarnos con el bicho, y ella añadió: " Apareció en el día de tu premio, vamos a llamarlo Camoes". En este momento en que escribo, Camoes ya parece otro: ha ido al veterinario, está limpio, trasquilado, desparasitado. A partir de ahora, ésta será la casa del mundo en la que más frecuentemente, todos los dias, se va a decir el nombre del poeta. Sería una falta de respeto si no supiésemos que a él le trataron muchas veces peor que a un perro..."
M'aixeco emocionat pel fragment que he llegit. En Camoes ha marxat... Surto de la casa feta de llibres molt satisfet per la descoberta.
Vull agrair el tracte rebut per la gent de "A Casa". Quan al març vaig fer el primer correu electrònic per demanar informació i explicar que pretenia, Javier Pérez Fígares cunyat de Saramago i director de A Casa va respondre el meu correu amb una amabilitat que em va sorprendre.
Moltes gràcies.
Atentament.
Senyor i