Passejant pel camí de l'Albagés ( 5 ).

Després de donar un cop d'ull a la cabana de pedra seca que no té fitxa a la Wikipedra, una construcció aèria adossada al marge de planta rectangular, coberta de volta de canó i porta d'arc de mig punt, enfilem la petita sendera que en pocs minuts ens deixa al camí de l'Albagés.

 

Continuem cap a l'esquerra fins que trobem la primera sendera a la dreta, on hi ha dues arquetes de formigó que protegeixen els hidrants ( aparells hidràulics connectats a una xarxa de distribució d'aigua per subministrar aigua a pressió per regar ). Aquesta sendera ens deixarà, en uns minuts, a tocar d'una nova construcció de pedra seca que a la Wikipedra té la fitxa 14.081. Les tres fitxes de la Wikipedra que consultarem a l'entrada d'avui també són d'en Fer Maldonado.

 

 

Baixo una miqueta més pel camí fins a col·locar-me davant la porta d'accés a la construcció de pedra seca i fer la propera fotografia.

 

 

Vaig una mica a l'esquerra per resseguir perimetralment la curiosa construcció de pedra seca ubicada al terme municipal d'Artesa de Lleida.

Giro cua per tornar a la porta d'aquesta construcció que a la fitxa de la Wikipedra defineix com a terrera encastada, de planta irregular, amb coberta de lloses i porta de llinda plana.

Aquesta construcció de pedra seca, orientada al nord-est, malgrat que no s'ha restaurat està perfectament conservada.

A la descripció i comentaris de la fitxa de la Wikipedra podem llegir que es tracta d'una barraca formada per l'aprofitament d'una gran llosa penjada, amb murs al llarg del perímetre volat.

 

 

Al fons de la construcció de pedra seca, a l'esquerra, hi ha la menjadora que podeu veure a la fotografia següent de detall.

L'interior, de planta irregular, té entre vuit i deu metres quadrats i la pròpia gran llosa forma la llinda de la porta i la coberta.

Des del fons faig la propera fotografia en la que podeu veure, a més a més de la gran llosa, la part interior de la façana principal.

 

Tornem al cotxe i reculem pel camí de l'Albagés fins arribar al punt on podem anar a la dreta i agafar la carretera LV-7021 ( Artesa de Lleida - Aspa ). Amb cura accedim a la carretera i a molt poca distància, quan acaba la petita baixada, entrem pel camí de l'esquerra on trobarem ràpidament un espai per deixar el cotxe. 

Agafant el camí de l'esquerra i, després de caminar uns metres, baixant al camp d'ametllers molt aviat trobem la propera cabana de pedra seca.

A la Wikipedra aquesta cabana té la fitxa 14.058 en la que ens deixen clar que encara estem al terme municipal d'Artesa de Lleida.

És una construcció aèria adossada al marge, de planta rectangular, amb coberta de volta de canó i porta d'arc de mig punt.

A les fotografies anterior i a la propera podeu observar molt bé l'estrep de l'esquerra. Els estreps actuen com a contraforts que reforcen la cabana i li permeten resistir l'empenta de la volta.

A la descripció de la fitxa s'explica que la cabana es veu des de la carretera. Té un enderroc en forma de quadrat al mig de la volta i la portalada també està parcialment malmesa. Aquesta construcció de pedra seca està orientada al nord.

A la fotografia anterior podeu veure el mal estat de la volta i, a la dreta la menjadors. Aquest enderroc el podeu observar millor a la fotografia següent de detall.

 

 

La cabana no ha estat restaurada i li caldria si la volem conservar ja que la volta i la façana principal tenen enderrocs. La propera fotografia ens permet observar l'enderroc de la volta des de l'exterior. Es veu molt bé la terra compactada que impermeabilitza la cabana.

Tornem al camí principal i comencem a enfilar-lo. Molt aviat trobarem la propera construcció de pedra seca de planta circular a tocar del nou sistema de reg.

La fitxa de la Wikipedra corresponent a aquesta construcció de pedra seca, la 14.059, ens informa que ja no estem al terme municipal d'Artesa de Lleida sinó al terme d'Aspa.

Deixo el caminet, que podeu veure a l'esquerra de la fotografia anterior, per enfilar-me fins al tros on hi ha la cabana que té a tocar el nou sistema de reg que transformarà els conreus de la zona. A la dreta de la fotografia hi ha l'arqueta de formigó que protegeix l'hidrant. Si ho poguessin veure els pagesos que van construir la cabana ...

És una construcció aèria aïllada de planta circular, amb coberta de falsa cúpula i amb la porta de llinda plana. Molt ben conservada no ha estat restaurada.

A la pàgina 254 del llibre del 2.005 de Pagès editors " Les construccions de pedra seca ", de Félix Martín Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot hi ha una petita explicació d'aquesta cabana.

Hi podem llegir: " 8. Aspa. Partida Coma Madrona. Cabana de falsa cúpula. Propietari: Palmira Moragues. Mides: alt 3,15, perm. ext 14,30 m " .

Ens apropem a la petita cabana per entrar-hi, observar el seu curiós interior i protegir-nos una estoneta del sol que ja escalfa amb força.

A la fotografia anterior, d'angle contrapicat, podeu observar part del mur cilíndric i la coberta de falsa cúpula. La propera fotografia de detall,  d' angle nadir ( feta amb la càmera fotogràfica perpendicular al terra ), ens permet gaudir de la coberta de falsa cúpula.

 

 

A la propera entrada dedicada a la passejada pel camí de l'Albagés continuarem observant detalladament algunes de les construccions de pedra seca de les terres lleidatanes.

Atentament.

Senyor i

Gaudir del romànic de la Vall de Boí ( 3 b ).

Si el passat dia nou vàrem resseguir perimetralment l'església romànica de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, construïda en diferents fases entre els segles XI i XII, a l'entrada d'avui visitarem virtualment el seu interior. 

La porta d'accés està a la façana nord, protegida per un porxo edificat al segle XII. Com podeu veure a les fotografies està format per quatre grans arcs de mig punt sostinguts per tres pilars cilíndrics centrals i dos prismàtics als extrems, amb obertures en dos dels carcanyols.

 

 

La porta d'entrada d'arc de mig punt, com podeu constatar a la fotografia següent, és molt senzilla i no té cap decoració.

Però si en el moment d'accedir a l'església ens fixem en l'intradós de l'arc de mig punt veurem que encara hi queden restes de pintura mural.

A l'esquerra de l'espai on us vendran l'entrada hi ha una petita capella que podeu veure parcialment a la propera fotografia. L'església del segle XI era més petita que l'actual i tenia la porta d'accés a la façana de ponent. Posteriorment s'amplià la nau i la porta d'accés es construí al mur nord.

Deixem la capella i demanem a la persona que s'encarrega de l'església que ens permeti entrar un moment al seu petit espai per donar un cop d'ull a l'única pila baptismal romànica que es conserva a Catalunya feta d'obra, amb carreus de pedra.

Deixem l'espai de l'encarregat de l'església i anem a la dreta. Només entrar trobem, també a la dreta, una escala per pujar al cor construït entre finals del segle XV i principis del segle XVI. Al cor hi ha una petita exposició que explica la història de l'església.

 

 

M'enfilo un moment al cor per fer la propera fotografia de la capçalera a vista d'ocell. La reproducció del conjunt de talles romàniques del Davallament d'Erill la Vall em deixa bocabadat. Des del 1.997 substitueix a les talles originals que foren descobertes l'any 1.907 durant la missió feta per l'Institut d'Estudis Catalans al Pirineu occidental.

Al plafó informatiu que hi ha a tocar de la barana del cor podeu veure les condicions en les que es van trobar les talles del Davallament que estaven mal emmagatzemades i sense cap reconeixement. La fotografia del plafó és de l'Arxiu Mas, Institut Amatller d'Art Hispànic, Barcelona.

Baixem del cor, ja hi tornarem a pujar al final de l'entrada per donar un cop d'ull a l'exposició temporal, i ens apropem al Davallament. Aquesta reproducció ens permet veure'l integrament el conjunt escultòric perquè de les talles originals cinc estan al Museu Episcopal de Vic i les altres dues al Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC ) de Barcelona. Si cliqueu sobre els enllaços anteriors podreu veure les talles originals.

Les talles representen a Dimes -el bon lladre- ( 1 ), Maria ( 2 ), Josep d'Arimatea ( 3 ), Crist ( 4 ), Nicodem ( 5 ), Sant Joan ( 6 ) i Gestes -el mal lladre- ( 7 ).

Al mes d'octubre del 2.020 a l'entrada " El rector escultor... " vàrem conèixer a Cinto Casanovas Corderroure, rector de l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat. Ell és un dels escultors que conjuntament amb Marc Raventós i Francesc Ballart van esculpir la reproducció del Davallament. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu tornar a veure part de les seves escultures.

Dimes -el bon lladre- ( a l'esquerra ), gira el cap vers Crist en senyal de reconeixement però Gestes -el mal lladre- ( a la dreta ) gira el cap i treu la llengua burlant-se de Crist com podeu constatar a la fotografia de detall. Els dos lladres tenen els ulls tapats.

L'església d'Erill la Vall, construïda en diferents fases entre els segles XI i XII, té una sola nau molt allargada amb una capçalera amb tres absis de planta semicircular en forma de trèvol. 

A la fotografia anterior i a la propera podeu veure l'absis orientat al nord, l'únic dels tres de la capçalera trevolada que no ha estat refet.

M'apropo a l'absis nord per fotografiar el de la façana sud, que només té una obertura. El podeu veure a les dues fotografies següents, la primera feta des de l'interior de l'església i la segona des de l'exterior.

La coberta de Santa Eulàlia és de doble vessant, amb un embigat de fusta que es recolza als murs de la nau. L'església del segle XI també tenia un embigat de fusta però posteriorment es modificà la coberta de la nau i es construí una volta de canó i cinc arcs sobre pilars per aguantar el pes del sostre. A banda i banda de la nau es poden veure les bases de les semicolumnes que suportaven la volta de canó del segle XII que substituí a la coberta original de fusta. Aquesta volta de canó es va enfonsar i possiblement també va caure el mur sud.

Tornem a pujar al cor per donar un cop d'ull a alguna de les peces exposades. A l'església de Santa Eulàlia es conserven diferents retaules de fusta que mantenen, en diferents estats de conservació, la seva policromia. Cal situar-los entre els segles XVI i XVIII. A la propera fotografia podeu observar el que queda del retaule barroc del segle XVIII del que es desconeix qui era el sant titular.

La fotografia següent és del Monument de Setmana Santa, d'estil barroc, datat a mitjans del segle XVIII. Fins a mitjans del segle passat s'hi exhibia durant el Dijous i el Divendres Sant l'urna sagrari representativa del sepulcre de Crist.

A l'arca o caixa del segle passat hi ha un encenser ( segle XX ), un canelobre de fusta ( segle XVIII ), el Manual de piadosas meditaciones ( Barcelona 1.766 ), una col·lecció de llibres de l'església de Santa Eulàlia ( segles XVII  a XIX ). 

Des de l'època medieval fins al 1.770 les parròquies de la Vall de Boí tingueren una administració especial i autònoma del bisbat. Les esglésies estaven regides per sacerdots nascuts a la Vall de Boí anomenats co-rectors.

Per acabar la visita virtual baixem del cor i ens enfilem al campanar de base quadrada que té sis pisos i fa vint-i-tres metres d'alçària. No és el més alt de la vall però sí el més estilitzat. A la fotografia podeu veure els pobles de Boí ( 1 ) i Taüll ( 2 ). Els campanars de les esglésies de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll estan alineats.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica  ens podem apropar a Boí. A l'interior de la circumferència groga podeu veure l'església de Sant Joan.

A la darrera fotografia de l'entrada d'avui podeu veure algunes de les campanes de Santa Eulàlia i part d'una de les finestres biforades del sisè pis del campanar romànic.

Baixem del campanar, sortim de l'església de Santa Eulàlia i agafem el cotxe per visitar en una propera entrada l'església de Sant Joan de Boí.

Atentament.

Senyor i

Scriptum et delineatio, a l'Arxiu Capitular de Lleida ( 3 ).

Després d'observar detalladament la Butlla catedralícia, datada el 29 de maig de 1.489, deixem la taula 1 per centrar-nos en els documents exposats a la taula 2 de l'exposició Scriptum et delineatio que organitzà l'Arxiu Capitular de Lleida el passat mes de juny per celebrar el Dia Internacional dels Arxius.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure el Breviari de Lleida, datat al 1.451, i la reproducció de quatre dels quatre-cents noranta-un folis de vitel·la cal·ligrafiats amb lletra gòtica. El títol del llibre és Breviarium secundum ilerdensis eclesiae consuctudiem. Aquest manuscrit té la signatura LC_0016 ( i l'antiga era ms.12 ).

El breviari, que mesura 187 X 132 X 82 mil·límetres, està escrit en tinta vermella i negra a dues columnes de trenta línies i de vint-i-dos / vint-i-tres caràcters.

Les tapes estan fetes de fusta folrada amb pell gofrada ( amb dibuixos gravats en relleu ) i cintes de pell amb fermalls metàl·lics per tancar el llibre. Aquest còdex fou copiat per Pere Guixau.

La fotografia anterior i les dues properes no les vaig fer a l'esposició "Scriptum et delineatio" sinó a l'esposició "La maquinària de la lectura. La impremta a Lleida de Botel al segle XXI" que es va organitzar a l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 2.010. En aquella exposició estaven exposats el Breviari de Lleida del 1.451 i el que fou imprès per Enric Botel a Lleida l'any 1.479. Aquest va ser el primer llibre imprès a Lleida.

A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra el Breviarium Ilerdensis copiat l'any 1.451 per Pere Guixau i a la dreta el Breviarium Ilerdensis imprès per Enric Botel l'any 1.479.

A les dues fotografies següents podeu veure, primer, una de les quatre reproduccions del breviari exposades, concretament del foli 9r. Podeu comparar-la amb la que vaig fer del mateix foli en una de les meves visites anteriors a l'Arxiu Capitular.

La vitel·la ( pell de vedell nonat ) és de molta qualitat, gairebé transparent. A la propera fotografia de detall, que vaig fer fa anys del foli 9r, podeu veure l'espectacular caplletra "S" majúscula que encapçala la primera columna del text.

El Breviarium Ilerdensis segueix les pautes habituals dels breviaris de la baixa edat mitjana, amb calendari  ( que inclou commemoracions litúrgiques les típicament catalanes i les lleidatanes ), temporal, saltiri, Oracions votives, Santoral, Comú dels sants, ofici de la Verge Maria, ofici de Difunts...

Deixem el Breviarium Ilerdensis per centrar la nostra atenció en el Llibre dels Escuts / Fundació de ciris. .

Aquest llibre, format per cent noranta-tres folis de paper vint-i-dos dels quals són manuscrits i il·luminats, està escrit en tinta negra per mans diverses.

A la fotografia anterior podeu veure millor el foli 13r i a la propera de detall el text de la part superior on hi podem llegir 11 de Febrer de 1.581, Pere Margalef, canonge de la Seu de Lleida, canceller universitari, funda un ciri.

La signatura actual del llibre és LC_0002 i l'antiga ms.39. Cal datar-lo entre els anys 1.540 i 1.728. Està enquadernat amb coberta de pergamí encolat sobre tapes de cartró i dues cintes de cuir per lligar-lo.

Al llibre estan registrades vint-i-quatre fundacions de ciris de la Catedral de Lleida entre els segles XVI i el XVIII. Divuit estan decorades amb blasó i altres sis en tenen.

Per a la decoració policromada dels escuts van treballar amb or i plata i els colors blau ( atzur ), vermell ( gules ), verd ( sinople ), groc i negre ( sabre ).

Una fundació és un patrimoni deixat o llegat amb l'objectiu que es celebrin unes misses o, en el cas d'una fundació de ciris, perquè s'encenguin un nombre concret de ciris en uns dies determinats de l'any.

Al costat del Llibre dels Escuts / Fundació de ciris hi havia exposat el llibre imprès Rituals sacerdotals que fou publicat l'any 1.567.

El llibre, que mesura 240 X 173 X 42 mil·límetres, té 241 fulls enquadernats amb tapes de cartró folrat amb pell marró molt desgastada. Està imprès en tinta negra i vermella, amb lletra de tipus gòtic i amb notació musical quadràtica.

En el full 224r hi ha la marca d'impremta i data de Pedro Robles. " Petrus Roburius ilerde mense maio, anno salvtis MDLxviii ".

Deixem el Breviarium Ilerdensis per observar detalladament l'últim dels llibres que hi havia exposats a la taula 2, el Missal del Bisbe Conchillos, editat a Zaragoza per George Coci l'any 1.524.

Jaime Conchillos, bisbe de Lleida entre els anys 1.512 i 1.542, fou un gran impulsor del Renaixement Lleida. Es considera un dels introductors de l'humanisme i de l'art plateresc a la nostra ciutat.

El missal està format per tres-cents quaranta-set folis de vitel·la de 355 X 250 mil·límetres impresos a dues tintes ( negra i vermella ) amb el text a doble columna escrit en llatí.

A la fotografia anterior podeu veure el foli 153v i a la propera de detall la iconografia de la Pentecosta, de 85 X 90 mil·límetres. Al dibuix la Verge Maria sosté les Escriptures damunt la falda.

Durant el seu bisbat ordenà acabar les obres de l'Antic Hospital de Santa Maria construït entre 1.454 i 1.520. Quan visiteu Lleida no oblideu dedicar una estona a gaudir d'aquesta joia del gòtic civil català. Sobre les dovelles de la porta de l'aula magna trobareu  la mitra del bisbe i les tres conquilles del seu escut d'armes.

Al missal hi ha el calendari, l'ordinari, el ferial, el dominical, el cànon, el santoral, les celebracions votives, les exèquies, les misses d'ocasió i finalment el ritual.

En una propera entrada ens centrarem en els documents exposats a les taules 3 i 4.

Atentament.

Senyor i