Passejant per Prades ( i 2 ).

Deixem l'àmplia i porxada Plaça Major, que acull el mercat setmanalment documentat l'any 1.200, per baixar tranquil·lament pel carrer Sant Antoni fins al Portal del Planet del Pont. En aquest punt arribava a Prades el camí que venia des del nord i connectava la vila amb la Conca de Barberà.

El del Planet del Pont i el fortificat ( per on vàrem entrar al nucli antic a la primera entrada dedicada a la vila vermella ), són els dos portals que es conserven del clos emmurallat de Prades que està protegir com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Situats al petit pont, mirant a la dreta, primer veurem un edifici amb la façana plena d'eines del camp i a la seva dreta la casa més antiga de la vila datada als volts del segle XIII. A les fotografies anterior i propera en podeu veure una petita part de la façana. La casa es construí aprofitant els carreus de les muralles per fer els fonaments i les parets exteriors.

Sense moure'ns del pontet sobre el Barranc dels Bassots mirem a l'esquerra per observar les cases que també estan construïdes amb pedra sorrenca vermella.

Abans de tornar a entrar al nucli antic pugem uns metres pel carrer Àngel Guimerà per poder donar un cop d'ull - mirant a l'esquerra -  a part de la muralla i a la torre de defensa. Com podeu veure a la propera fotografia el campanar de l'església de Santa Maria treu el nas a l'esquerra de la torre, un dels fragments que es conserven del clos emmurallat.

Tornem al nucli antic pel portal del Planet del Pont i anem a la dreta per enfilar el carrer Costa del Castell. En el punt que trobem el carrer Alt del Castell veureu les restes del castell i l'església castral de Sant Miquel.

Del castell, situat a l'extrem nord-est de la vila vermella, en queden poques restes. Aquest edifici fou la seu dels comtes de Prades fins que la cancelleria es traslladà a Falset. El que millor es conserva del conjunt castral són les restes de la petita església de Sant Miquel.

Són pocs els vestigis que queden d'aquesta església castral. El més destacat és l'absis amb la volta enrunada que podeu veure  ales dues fotografies anteriors, un tram de la nau  i una antiga capella lateral a l'extrem de llevant del mur nord. Per construir el castell i l'església castral es van emprar carreus ben treballats, regulars i de gran amplada. El conjunt probablement  s'edificà a la segona meitat del segle XII. L'any 1.554 el castell ja tenia un mal estat de conservació i dos anys després es van vendre diferents parts. Quan fou desafectada, l'església fou repartida entre diferents propietaris que la van aprofitar per fer-hi habitatges i corrals.

Deixem el poc que queda del conjunt castral i baixem pel carrer Alt del Castell per girar a l'esquerra quan trobem el carrer Sant Martí, on al número deu ens espera la Biblioteca Pública Municipal.

 

La biblioteca està ubicada a l'edifici on hi havia les antigues escoles públiques i la Casa de la Vila abans de la dictadura franquista. Després de la rehabilitació l'edifici acull diferents dependències municipals. A més a més de la biblioteca hi ha el telecentre, el casal d'avis,el consultori i l'oficina de correus. Podeu gaudir del servei de la biblioteca de dilluns a dissabte de 15:00 a 18:00 hores.
 

L'any 2.002 es creà la Xarxa de Telecentres de Catalunya per dotar d'espais públics d'accés a internet amb l'objectiu de minimitzar el risc de fractura digital. Parlem de més de cinc-cents centres referents on els ciutadans poden fer un ús responsable de la tecnologia. El Punt Tic-Òmnia de Prades Montsant té quatre seus: Prades, Vilaplana, Ulldemolins i Cornudella. El seu dinamitzador fa diferents cursos i xerrades.

Podeu fer cerques per internet o les més clàssiques emprant una bona enciclopèdia. A la biblioteca municipal podeu consultar la que fou durant una colla d'anys tot un referent, l'Enciclopèdia Universal Espasa.

Abans de marxar de la biblioteca municipal ens apropem a la finestra que ens regala la vista de l'església de Santa Maria traient el nas entre les teulades del nucli antic.

Després de visitar la biblioteca baixem pel carrer del Centre i quan arribem al carrer Major anem a la dreta fins trobar el carrer Arc del Ponos. 

En aquest estret carrer trobem un portalet gòtic que s'obrí, quan el sentit defensiu era menys important, amb l'objectiu de millorar els accessos a la vila.

El portalet del Ponos és un arc apuntat que es recolza en els murs de tancament de les construccions que delimiten el carrer. Fet amb dovelles de pedra sorrenca vermella té la clau de forma triangular, com podeu veure a la fotografia anterior.

Deixem la Vila Vermella, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional amb la categoria de conjunt històric, per anar en una propera entrada a donar un cop d'ull al Gorg de Vimbodí.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 56 ).

Tornem, després d'un llarg parèntesi, a la sèrie d'entrades dedicades a les cases singulars de Lleida. L'octubre del 2.020 vàrem donar un cop d'ull a les cases Bastús i a la rehabilitació de Vil·la Remei del barri de la Bordeta. 

Anem avui a Butsènit, una de les cinquanta-sis partides de l'Horta de Lleida que envolten la ciutat. Un espai agrari de 19.215 hectàrees. L'ermita de Santa Maria de Butsènit ens està esperant.

A la cantonada dreta de la façana, com podeu veure a la fotografia anterior i a la propera fotografia de detall, hi ha un petit plafó informatiu de color vermell que ens fa un petitíssim resum històric. Hi podem llegir: Ermita "Mare de Déu de Butsènit". Origen: segle XII. Edifici: segle XV. Reedificació: segle XVIII.

De l'edifici, d'origen medieval, hi ha poca documentació històrica. Cal datar-la als temps de la conquesta de Lleida al 1.149. Mossèn Francesc Martí i Solsona, que fou membre de l'equip sacerdotal de la parròquia de Butsènit fins al 1.995, ens explica al seu llibre "Santa Maria de Butsènit" que el 28 de març de 1.483 el Consell de la Paeria prohibí els peregrinatges a les "devotes" de Butsènit, Grenyana i Sant Ruf a causa de la pesta. Però que els dies de festa es facin processons en la parròquia. Està clar que hi havia molta devoció i molta gent hi anava. L'ermita quedava petita i calia fer-ne una de nova més gran. La nova ermita fou consagrada l'any 1.495 pel bisbe Vicenç Trilles.

 

Diu la tradició que un dia un pastoret va veure com un bou en lloc de pasturar furgava la terra ( uns expliquen que a la font, altres a l'arbreda ). Quan hi va anar, veié que al clot hi havia una petita imatge de la Verge Maria. Prop d'on fou trobada s'edificà una senzilla capella per venerar-la.

L'ermita actual és un conjunt d'edificis aïllats. El casal adossat a la façana de l'ermita té planta baixa, dos pisos i golfes. Té la façana porticada amb voltes medievals, vuit obertures ( quatre balcons a la primera planta i quatre finestrals a la segona ) i està coronada per un campanar d'espadanya amb tres campanes.

 

 

A les dues fotografies anteriors i a la propera podeu veure el porxo amb un paviment renovat l'any 1.978 amb dibuixos fets amb petites pedres rieres, Si quan entreu al porxo aneu a l'esquerra tindreu el regal visual d'una petita part de l'Horta de Lleida.

L'ermita, catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local, fou destruïda durant la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). La imatge de la Mare de Déu de Butsènit també va ser destruïda. Aquests fets bèl·lics suposaren la reedificació de l'ermita i la construcció del gran casal adossat que es va fer en dues etapes. Del segle XVII és l'edifici que mira al riu i el que estava darrere del santuari ( que fou enderrocat per fer l'escola actual ). Al segle XVIII s'edificà el casal adossat a la façana de l'ermita amb un gran porxo a la planta baixa, al primer pis hi havia la Sala de l'Ordre i al segon, anomenat pis del coadjutor, hi vivia el capellà.

Mossèn Francesc Martí Solsona explica al seu llibre que diferents imatges van substituir a la destruïda durant la Guerra dels Segadors. Diu a la pàgina trenta-vuit: ..." Segons els professors de la Universitat de Lleida, Francesc Fité i Carme Berlabé, l'actual imatge sembla del segle XVIII i d'importació..". És d'alabastre policromat, petita ( vint-i-dos centímetres d'altura ), sedent en un tron que està damunt de tres escaletes. La Mare de Déu de Butsènit agafa al Nen per la natja i el taló.

 

 

La pesta es tornava a propagar des del sud de la península l'any 1.834. Per prevenció al Santuari de Santa Maria de Butsènit s'hi va instal·lar un llatzeret on s'allotjaven els viatgers per fer-hi un quarantena abans d'entrar a la ciutat de Lleida.

Sortint del porxo anem a la dreta on hi ha el camí per anar al riu i l'indicador ( fotografia anterior ) que ens recorda que estem al Camí de Sant Jaume. Baixo uns metres i faig la propera fotografia en la que podeu veure, darrere, el campanar d'espadanya de l'ermita, a la dreta la façana lateral del majestuós casal edificat al segle XVIII i a l'esquerra el que queda de la primera fase de la construcció del casal que es va fer al segle XVII en la que destaquen les obertures de les golfes.

 

Baixo una mica més pel camí del riu per oferir-vos la propera fotografia de l'ermita en la que podeu veure, a l'esquerra dels vells edificis, l'Escola Pública Antoni Bergós. ZER Horta de Lleida que ocupa l'espai on hi havia l'edifici de darrere del santuari.

 

 

Girem cua per tornar a la façana de l'ermita i seguir uns metres pel Camí Municipal de Butsènit. A tocar de la cantonada trobem la primera de les set argolles que es conserven en les que antigament els visitants de l'ermita estacaven els animals.

 

 

Continuem fins al nou edifici de l'escola, contigu al de l'ermita. Com podeu veure a la fotografia següent l'espai del cambril , a l'esquerra de l'escola, té menys alçària que la resta de l'ermita.

 

 

En aquest punt faig la propera fotografia de detall en la que podeu veure els tres llanternons que donen llum natural al cambril, espai reservat a la Mare de Déu de Butsènit. El del centre il·lumina el cambril i els altres les dues petites caixes d'escala per accedir-hi.

Quan les tropes franquistes s'apropaven a Lleida, el març de 1.938, la Generalitat traslladà urgentment el patrimoni artístic a l'ermita de Butsènit. L'agost del 1.938 els nacionals ocuparen la nostra ciutat i el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional traslladà les obres a Saragossa.

 

És el moment d'entrar a l'ermita per la portalada adovellada d'arc de mig punt que, com podeu observar a la fotografia següent, està flanquejada per dues petites finestres amb una reixa de forja a través de les que els fidels podien veure a la Mare de Déu quan l'ermita estava tancada. La finestreta de la dreta encara té aquesta funció, però la de l'esquerra va estar tapiada molts anys i un cop restaurada el cancell de fusta interior no permet la visió i darrere de la reixa s'ha col·locat un quadre esmaltat que estava al cambril.

 

Per accedir al cambril hi ha unes escales que antigament estaven plenes d'exvots de cera per agrair les curacions atribuïdes a la Mare de Déu de Butsènit. Abans només hi havia una escala per accedir al cambril, la més propera a la sagristia, que podeu veure a  l'esquerra a la propera fotografia. L'any 1.866 es va fer l'altra.

 

El pintor lleidatà Víctor Pérez Pallarés ( 1.933 - 2.018 ) projectà l'altar de pedra i pintà el presbiteri en tres períodes que van del 1.974 al 1.995. Als murs i timpans del cambril escenes del culte a Santa Maria de Butsènit ( la troballa del pastoret - fotografia següent-, l'aplec de Butsènit, miracles de la Verge... ). Als murs del presbiteri, a l'esquerra l'Anunciació i a la dreta el Calvari.

En una propera entrada observarem detalladament els murals que el pintor lleidatà va fer al presbiteri i al cambril.

 

 

Mossèn Francesc Martí explica a la pàgina cinquanta-dos del seu llibre ..." D'altra banda veiem que l'ermita és de pedra fins arran de les voltes. D'allí en amunt és tot mur de tàpia"... L'ermita de nau única i planta rectangular té quatre altars laterals. Observant-la des del cambril ( propera fotografia ) a l'esquerra els dedicats a Sant Josep i al Sant Crist, i a la dreta els de la Mare de Déu del Carme i la Dolorosa.

 

Baixant del cambril per l'escala antiga, la més propera a la sagristia, abans de sortir al presbiteri hi ha unes fustes amb clares mostres de l'atac dels insectes xilòfags. En la que està davant podem llegir 1.751. No sé si tenen relació amb el que ens explica mossèn Martí al seu llibre:..." en les diferents inspeccions fetes amb motiu de les obres de conservació, hem descobert en una de les bigues de la teulada la data 1.751"... Van canviar la biga?

 

 

Surto de la caixa d'escala antiga i, des del presbiteri, faig les properes fotografies en les que podeu veure la volta de canó amb llunetes per on entra la llum natural. 

Al llibre de mossèn Martí hi podem llegir " Durant el segle XVIII s'edificaren moltes esglésies i altres es modificaren seguint els cànons neoclàssics. Podria ser, segons els tècnics, que en aquesta època s'enlairés l'ermita amb tàpia per afegir-hi la cúpula o revoltons d'acord amb aquest estil que donava un aire de grandesa i que agradava tant a la gent ".

 

Abans de tornar a l'aparcament aprofitem per aturar-nos davant de la casa del senyor Quadres, una de les torres boniques de l'Horta de Lleida, a tocar de l'ermita. Fa uns anys un restaurant contigu va llogar a les seves filles part del pati amb uns pins espectaculars.

Abans de marxar, anem a la font que hi ha al costat de l'aparcament on us explicaré el ritu senzill i popular de "la pedreta". Aquesta és una font molt antiga i remeiera. Després de complir el ritu de la pedreta a l'ermita, calia completar-lo rentant-se els ulls amb l'aigua de la font...

Baixem el petit tram d'escales i seiem en un dels bancs mentre us explico que és la pedreta. La Mare de Déu de Butsènit és l'advocada contra les malalties de la vista. La devoció popular diu que el malalt ha de seure en els primers bancs de la capella i s'ha de posar una mena de davantal gran i blanc i aguantar-lo per les puntes per poder recollir la pedreta quan surti de l'ull...

La pedreta és una petita petxina desgastada, arrodonida i aplanada amb forma d'ull. Sembla una llentia ovalada i té una amplada d'un centímetre. Les senyores de les torres veïnes col·locaven la pedreta davall de la parpella de l'ull malalt i es feien unes pregàries. Després d'una estona la pedreta queia al davantal pel seu propi pes. Diuen que com més estona trigava a caure, la malaltia de l'ull era més greu...

Però al març del 2.012 uns lladres van robar una imatge de Sant Antoni ( que van abandonar en un descampat ), un copó, un calze de plata i la pedreta ( que no s'ha recuperat ).

La font ha tingut diverses transformacions, l'última l'any 1.976, en la que es van fer diverses obres: repicar la pedra, restaurar el vell escut de la ciutat de Lleida, renovar les tres sortides d'aigua i el desguàs, i s'intentà enjardinar l'entorn. Com podeu veure a la fotografia següent, al trencadís de rajola vidrada de l'escut ja li convé una restauració.

En aquesta rehabilitació es va descobrir la cisterna de pedra, amb alguns compartiments al seu interior,  amb volta i tapada amb lloses que hi ha abans de la font. 

Pujant el tram d'escales per anar a l'aparcament ens aturem per donar l'últim cop d'ull a la façana de l'ermita de Butsènit, un santuari i un entorn molt estimat pels lleidatans.

Agafem el cotxe per anar al nostre proper objectiu, també al terme municipal de Lleida, l'ermita de Grenyana dedicada també a una Verge trobada.

Atentament.

Senyor i

El conjunt rupestre de la Roca dels Moros ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada al conjunt rupestre del Cogul ens vàrem centrar en l'edifici del Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros, obra dels arquitectes Prudenci Español Pons i José Ángel Hidalgo Arellano, i en la proposta museística del centre.

 

Abans d'entrar, si dirigim la nostra mirada a l'esquerra de l'edifici, veurem la barana de la rampa que puja del centre d'interpretació fins a la balma. El conjunt rupestre de la Roca dels Moros està protegit per la reixa que podeu veure al centre esquerra de la fotografia següent.

 

Al final de la rampa que surt d'aquest interessant edifici de formigó i acer corten trobem un dels conjunts d'art rupestre més importants de l'arc mediterrani. La guia ens obrirà la reixa que podeu veure millor a la propera fotografia de detall.

En aquesta balma sorrenca hi ha un conjunt de representacions artístiques de diferents períodes i cultures. En una superfície d'uns deu metres de llarg i quatre d'alçària trobarem quaranta-vuit imatges, onze gravats i dues-centes cinquanta-sis signes en inscripcions iberes i romanes.

A primer cop d'ull potser no veureu res, però no defalliu perquè amb l'ajut del llum de leds - si s'escau- la guia us ajudarà a localitzar les pintures rupestres. Penseu que les pintures es veuen amb més o menys dificultat segons la lluminositat del dia  ( ennuvolat, assolellat, amb boira ... ) que visiteu la balma.

Al centre d'interpretació hem vist la fotografia següent, del 1.908, feta per Juli Soler que custodia l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Ceferí Rocafort i Samsó recollia dades de la geografia de Lleida quan el rector del Cogul, mossèn Ramon Huguet, l'informà de l'existència d'una roca amb pintures. Visità la balma acompanyat de Juli Soler i publicà articles a "La Veu de Catalunya" i al "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya", explicant la seva descoberta.

 

 Font fotografia: Juli Soler. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya nº 158, març de 1.908, pàgina 67.

 

Al maig del 2.015, a l'entrada "El Museu de Lleida ( 1 )" vaig mostrar-vos la reproducció de la Roca dels Moros que trobareu al començar la vostra visita. Si cliqueu l'enllaç anterior ho podreu recordar. Evidentment la diferència amb les pintures originals és molt clara, però com us he dit abans, les originals també les veurem.

 

Gràcies a la guia del Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros puc ensenyar-vos la fotografia següent que és una realitat augmentada de les pintures rupestres del Cogul. La realitat augmentada afegeix informació virtual a la informació física existent.

 

 

Font fotografia: Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros.

 

El fullet de l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural "Conjunt rupestre de la Roca dels Moros. L'espai sagrat de l'art rupestre", que us donaran quan visiteu el centre, us ajudarà a situar les pintures i els gravats en el període en que es van fer. La fotografia següent és de la part d'aquest fullet que ens guiarà. Unes imatges de ACdPC, Servei d'Arqueologia i Paleontologia, Ramon Viñas, Anna Alonso, Elisa Sarrià, Paco Amate.

En alguna de les properes fotografies veureu que la pintura rupestre està il·luminada per la guia amb una llum de leds per facilitar-nos la visió.

Les pintures més antigues les hem de situar entre finals de paleolític i l'epipaleolític ( període de la prehistòria comprés entre el paleolític i el neolític ). Són representacions d'animals amb la tècnica del gravat.

La majoria de les escenes es van pintar entre l'epipaleolític i els inicis del neolític en estil llevantí. Les properes vuit fotografies corresponen a pintures d'aquest període.

A la fotografia anterior, al centre, podeu veure dues cabres ( la de sota pintada en negre i la de sobre en vermell ). Damunt les cabres hi ha un cèrvid i a la dreta de les cabres podeu veure quatre dones ( les dues de l'esquerra pintades de color negre i les de la dreta de color vermell ). A sota, costa més de veure-ho, hi ha dos grans bous, un a tocar de les dones pintades de negre, i l'altre a la part esquerra de la fotografia.

El bou de la fotografia anterior, pintat de color vermellós, fa trenta-sis centímetres de llarg per catorze centímetres d'altura. Està pintat amb la tècnica del siluetejat amb moltes línies verticals i algunes parts gravades. A la propera fotografia de detall podem observar, amb l'ajuda de la llum de leds, el bou de l'esquerra. Primer es va pintar en color negre i posteriorment fou restaurat amb traços vermells. La part posterior està molt deteriorada, però el cap i les banyes es veuen bé. Aquest bou mesura quaranta-cinc centímetres de llarg per setze d'alçària.

L'escena central de la balma representa un grup en el que es veuen clarament un grup de nou dones i, al centre, la figura més petita d'un home. Henri Breulin i els primers investigadors la van difondre com una dansa fàl·lica. Podria representar una dansa cerimonial que fa referència a la procreació. 

No és fàcil veure l'escena, per això us proposo comparar la propera fotografia amb el fragment de la fotografia de realitat augmentada que us he ensenyat abans.

 

 

 Font fotografia: Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de la Roca dels Moros ( fragment ).

Altres investigadors creuen que no representa aquest tipus de dansa sinó la cerimònia d'investidura del personatge central. Les dones estan aparellades i segons diferents investigadors hi ha cinc o sis parelles, però només es veuen amb claredat nou dones. L'home, representat amb un gran penis flàccid, el podeu "veure" a la propera fotografia.

 

 

Sobre el grup de nou dones i l'home hi ha representats diferents animals, dels que destaca un gran cérvol envoltat de quatre cérvoles. També hi ha un porc senglar i un animal indeterminat.

 

A la propera fotografia de detall podeu veure el cérvol, de catorze centímetres i mig de llarg, amb la seva gran cornamenta. A la fotografia anterior, aquest cérvol pintat de color vermellós castany, està a la part inferior esquerra.

 

 

La fotografia següent és d'una de les quatre cérvoles estilitzades que envolten al cérvol. També està pintada en color vermellós castany. Costa una mica però la podeu veure.

 

 

Del període neolític hi ha una escena de cacera feta amb un estil molt esquemàtic en la que podem veure, a la part superior esquerra de la roca, un caçador amb l'arc i la fletxa davant d'un cérvol. Hi ha un altre cérvol mort, a la dreta de la primera pintura.

 

L'escena de cacera, pintada de color vermell castany intens, sembla que va ser pintada amb la punta dels dits. Els cérvols fan vint-i-dos i vint-i-quatre centímetres de llarg i l'arquer dotze centímetres i mig d'altura.

 La propera imatge és el calc de la Roca dels Moros fet per R.Viñas, A. Alonso i E.Sarrià l'any 1.985 per al "Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya" del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Entre, i sobre, les pintures rupestres podem veure una colla d'inscripcions iberes i llatines.

A la fotografia següent, a la dreta, podeu veure la pintura neolítica del cérvol mort. A la seva esquerra hi ha inscripcions llatines, i a sobre de la pintura i les inscripcions hi ha inscripcions iberes.

 

De les inscripcions romanes, a la que podeu "veure" a la fotografia anterior, es pot llegir en llatí "Secundio votum fecit" ( Secundio ha fet un vot ). A la inscripció ibera, que costa encara més llegir-la, apareix el nom de Lleida en Ilerte, Ilerde o Iltirta ( Nayox ).

Deixem la Roca dels Moros, tornem al Centre d'Interpretació i anem a l'aparcament per continuar la nostra incansable recerca.

Atentament.

Senyor i