Creuant el torrent de Cedró.

Tornem a Jerusalem impressionats encara per la descoberta de Masada i la seva història. Avui, però, deixarem la Ciutat Vella i ens centrarem en el primer monument que trobem a l'esquerra al peu del Mont de les Oliveres, a l'est de la ciutat, on segons la Bíblia Jesús hi feia les seves oracions i també on fou arrestat.Estic parlant de d'Església de l'Assumpció, erigida sobre la tomba de la Verge Maria.

La senzilla entrada, del segle XII, no ens permet imaginar-nos el que ens espera... Aquest santuari subterrani, és un dels llocs sagrats més impactants, recollits i místics de Jerusalem. En ell diu la tradició que els deixebles de Jesús van enterrar a la seva mare, la Verge Maria. També són del segle XII els 47 graons de l'escala  i les tombes cristianes que trobem en nínxols laterals a la meitat del nostre descens. A la propera fotografia podeu veure la tomba on va estar enterrada la reina Melisenda de Jerusalem, que va morir l'any 1.161. Les seves restes les van traslladar a la cripta al segle XIV, i des de llavors, la tomba s'ha venerat com la de Santa Anna i Sant Joaquim els pares de Maria.

La primera tomba es va tallar al vessant del mont al segle I. La cripta actual, en forma de creu, gran part de la qual està escarbada a la roca, és bizantina. La primera església era una senzilla capella construïda al segle V i consagrada pel Patriarca de Jerusalem Juvenal ( 422 - 458 ) just després del Concili de Calcedònia ( 431 ) . Abans de l'arribada dels creuats, l'església superior va ser destruïda. Només van trobar una petita edícula ,un edifici de molt petites dimensions, sobre la tomba.

És molt emocionant, quan acabes de baixar l'escala, veure i viure el moment...

Godofreu de Bouillon, cavaller medieval i un dels líders de la Primera Croada, va fer construir l'Abadia de Santa Maria de la Vall de Josafat, un monestir per als benedictins de Cluny. Els creuats la van fer reconstruir sobre l'any 1.130; però el monestir i l'església van tornar a ser destituïts per Saladí l'any 1.187. Els musulmans van respectar la cripta perquè la Verge en la seva religió, és la Mare Santa del profeta Jesús. A partir de la segona meitat del segle XIV, els franciscans es van ocupar en exclusiva de l'església durant dos-cents anys. Al segle XVII van començar els intents d'expulsar d'aquest lloc als representants de l'església catòlica de ritus llatí.

És molt sorprenent veure la gran quantitat de pelegrins que visiten la tomba de la Verge. Alguns de molta edat  no dubten a fer l'últim tram agenollats...

  

L'any 1.757, els franciscans van ser expulsats, des d'aleshores el ritus ortodox és el responsable. Comparteixen aquest espai amb els armenis, siris, coptes i abissinis. Hi resen també els musulmans. El Patriarca Llatí pot celebrar oficialment tres cops l'any.

L'any 1.972 les inundacions, recordeu que està molt a prop del torrent de Cedró, van permetre als arqueòlegs dirigits per Bellarmino Bagatti, excavar la part exterior de la cripta i netejar tota la zona.A partir d'aquestes excavacions es va deduir que la tradició de la tomba de la Verge Maria a la vall de Josafat, ve determinada per la presència d'un cementiri del segle I. La vall de Josafat és la part de la vall de Cedró compresa entre la muralla de Jerusalem i el Mont de les Oliveres on, segons el profeta Joel, Déu pronunciarà el Judici Final... 

Torno a les escales per sortir de la cripta per ensenyar-vos  el gran cementiri jueu i descobrir el perquè de la seva ubicació.

Atentament.

Senyor i

Fullejant Sonata a Kreutzer de Lleó Tolstoi...

Publicada l'ant 1.889, aquests novel·la té per títol el de la composició per a violí i piano que Ludwig van Beethoven dedicà al violinista, professor, compositor i director d'orquestra francès Rodolphe Kreutzer (1.766 - 1.831 ). El llibre de Lleó Tolstoi, que va ser censurat ràpidament per les autoritats russes, descriu profundament en primera persona un sentiment molt humà, la gelosia. Avui, però, no us parlaré més de Lleó Tolstoi ...

Estem a Jerusalem on un famós advocat criminalista àrab puja pel carrer de Iafo fins a la cantonada amb King George amb la seva cartera de pell i el primer plat del sopar que portarà a casa. Com que encara li queda temps entra a la llibreria on va cada dijous, una mica més amunt de l'esplanada dels grans magatzems Ha-maixbir la-tsarkhan. Remenant entre els llibres de vell tria la Sonata de Kreutzer i a la secció de novetats agafa l'última novel·la de Haruki Murakami. 

Després del sopar i la tertúlia amb la dona i uns amics, l'advocat va al seu estudi per donar un cop d'ull als llibres que ha comprat. Al mirar Sonata de Kreutzer el satisfà el bon estat del llibre, gairebé nou,  fet que parla molt bé de la gent que l'ha llegit. Un nom escrit a mà a la primera pàgina, Ionatan, acabarà obsessionant-lo. Fullejant-lo li cau un paper. És una nota d'amor escrita en àrab per la seva dona, fa una colla d'anys...

Així comença el llibre que vull recomanar avui  "Segona persona del singular" de Sayed Kashua d'Edicions del 1.984. Traduïda de l'hebreu per Roser Lluch i Oms, aquesta novel·la va ser la guanyadora del premi Bernstein 2.011 al millor narrador en hebreu menor de 50 anys.

Sayed Kashua és un escriptor i periodista araboisraelià nascut a Tira l'any 1.975. Un palestí que escriu en hebreu i que deixa perplexos als dos pobles que viuen en conflicte permanent. Retrata sense complexos a la societat israeliana amb la seva escriptura fascinant. Després d'estudiar filosofia i sociologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, ha escrit tres novel·les i guions que ens ajuden a entendre aquesta societat dividida. 

El llibre mentre ens explica la vida d'aquests dos homes àrabs: l'advocat i l'artista , ens permet reflexionar sobre l'amistat, l'amor, el matrimoni, la identitat...

Com arriba a matricular-se l'Amir Lahav , treballador social, a la famosa escola d'arts Betsalel de Jerusalem, una de les més prestigioses del món? Qui és el fotògraf Ionatan Forschmidt ? Tenen alguna relació?

Si voleu descobrir-ho mentre gaudiu d'una novel·la magnífica aneu ,llegint, llegint, fins al carrer Pioner 35...L'epíleg us deixarà bocabadats.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la Sala Temàtica ( 9 ).

Després de veure com en Dionís ens va demostrar la seva destresa com a fonedor de lletres, és hora de deixar la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida.Però abans de marxar, ja vaig dir-vos que ens quedaven un parell de descobertes finals. Les tres màquines que veurem en les dos últimes entrades estan al vestíbul de l'edifici de la Caparrella i són les que ens donen la benvinguda o que ens diuen adéu quan marxem. He triat parlar d'elles al final de la nostra visita virtual perquè volia presentar-vos primer les de la Sala Temàtica. 

La màquina que us presento avui és la que ens acull quan entrem a la impremta de la Diputació. Els tipus mòbils un cop entintats deixen el següent missatge al paper : " Benvinguts !!! a la Impremta de la Diputació de Lleida".

La premsa funciona perfectament, encara que si aneu a la Sala Temàtica no ho podreu comprovar perquè se li dóna una funció diferent, la de saludar als visitants. En la propera fotografia de detall  les lletres i l'orla que veieu són de fusta , l'escut de la Diputació és metàl·lic. Recordeu que al tipus mòbil de fusta l'anomenem xilografia. Per fer-ne una cal rebaixar i entallar amb gúbies i burins les parts de la superfície que han de quedar blanques en el moment d'estampar, tot deixant en relleu la superfície llisa que serà entintada i estampada al paper.

Aquest premsa d'imprimir vertical fabricada a Barcelona l'any 1.845, té una història accidentada...Per explicar-vos-la hem d'anar enrere en el temps, fins al 18 de febrer del 1.992. Estem a Sevilla, un parell de mesos abans de la inauguració de la Expo. Aquell dia un incendi fortuït arrasà el pabellón de los Descubrimientos , un dels cinc edificis emblemàtics de la mostra. Tres hores de foc van cremar l'edifici dissenyat per l'arquitecte Javier Feduchi.

La nostra protagonista estava en aquest pavelló i va quedar cremada com a conseqüència d'aquest incendi. Els Serveis de Manteniment de la Diputació de Lleida la van recuperar. Com podeu llegir a la propera fotografia, la premsa està fabricada als Talleres de la Cª Barcelonesa fa cent seixanta-nou anys.

La propietat d'aquesta joia del món de la impremta és del Gabinet de les Arts Gràfiques de Barcelona. Actualment està cedida a la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida. Si aquesta màquina té la seva història accidentada, una de les que veurem a la propera i última entrada, també té un secret per explicar-nos...

Atentament.

Senyor i

El rossinyol tropical.

Baixo de Masada amb el telefèric molt impressionat per la descoberta de la immensa rampa que van fer els romans amb la finalitat d'arribar a les muralles del palau fortalesa del rei Herodes; una obra d'enginyeria militar extraordinària. La lliçó d'història antiga i conèixer la tragèdia viscuda en aquest altiplà rocallós del desert de Judea, ha estat molt impactant.    

Agafo el cotxe per tornar a Jerusalem però a pocs quilòmetres de Masada decideixo fer una parada per refrescar-me en un dels establiments turístics que hi ha al costat del Mar Mort. Entrar en un local amb tots els serveis i aire condicionat després d'una bona estona passejant a 40ºC, s'agraeix profundament.El lloc està especialitzat en productes de bellesa del Mar Mort. La casa de cosmètica Ahava ,paraula hebrea que vol dir amor, ofereix als clients tota mena de cremes i fangs. En el moment de marxar, en la zona ajardinada, trobo un regal inesperat. Si a Masada vaig gaudir amb l'Onychognathus tristramii , estornell de Tristram o estornell irisat, ara tinc davant meu, en una palmera, un Pycononotus xanthopygos  conegut com a bubul àrab, bubul culblanc o bubul cabecinegro en castellà.És curiós perquè el nom en castellà coincideix amb el color del cap d'aquest ocell, gairebé negre; però en català no hi ha coincidència... Com podeu veure a les properes fotografies, el cul no és blanc sinó d'un groc cridaner.

 

El primer que em sorprèn és que l'ocell no s'espanta, està clar que la presència  humana no el neguiteja gens. Viu en palmerars, com el de la fotografia, jardins i uadis amb una mica de vegetació. Els uadis, nom d'origen àrab, són els llits o lleres dels rius en regions càlides, àrides o desèrtiques que només transporten aigua durant breus temporades plujoses.

Marxa del petit palmerar per anar als arbres del davant dels que desconec el nom. Aquest ocell és el membre més comú de la família bubul a Israel i el Líban. També el podem veure a Turquia, Síria, Jordania, al desert del Sinaí i al sud d'Aràbia.

    

Els dos sexes són similars. Els exemplars joves tenen la caputxa més marró i els anells oculars menys definits. Els adults es caracteritzen per la cucurulla ( caputxa) gairebé negra, anell ocular blanc i taca groga a les plomes infracobertores cabals ( baix ventre ). Els membres de la família Pycnonotidac s'anomenen bubuls o rossinyols tropicals del Vell Món. Existeixen unes 130 espècies que, per regla general, mengen fruita. La paraula bubul podria venir del persa o del turc, i vol dir rossinyol.

He de donar les gràcies a Blas Molina, Area de Estudio y Seguimiento de Avifauna de Seo BirdLife. Sense ell no hauria sabut classificar l'ocell.
Torno a la carretera del desert camí de Jerusalem on encara ens esperen descobertes apassionants.
Atentament.
Senyor i

A l'antic castell de Cubells.

Segur que molts de vosaltres heu passat  força vegades per Cubells, al cor de la Noguera, camí d'Andorra. Fins i tot potser us heu aturat a fer benzina o a descansar als bars i restaurants que hi ha a peu de carretera. Avui vull proposar-vos un petit esforç que segur agraireu perquè té premi... El poble es va enfilant per un turonet, i per arribar on hi havia l'antic castell, hem de pujar a dalt de tot. Al punt més alt de la vila trobem l'església de Santa Maria, únic element que es conserva de l'antic castell de Cubells.

El castell ocupava l'espai on avui hi ha una plaça; però d'aquell antic recinte, exceptuant l'església,no en queden restes, vestigis  ni documentació a partir del segle XV. Construïda al segle XIII, l'església de Santa Maria és una mostra bellíssima del romànic de l'escola de Lleida , que definí un estil molt concret en un conjunt de monuments de l'etapa final del romànic ( segle XIII ). La característica principal és la complexitat de la decoració de les portalades decorades amb filigranes i elements geomètrics. Podem gaudir d'aquests tresors del romànic a les esglésies d'Agramunt, Vilagrassa, Santa Maria de Bell-lloc a Santa Coloma de Queralt,... i evidentment a la Seu Vella de Lleida.

Travesso la plaça per apropar-me a la portalada i veure-la detalladament i el primer que em sorprèn és el fris ( decoració tallada, pintada o gravada en bandes horitzontals) ,que ressegueix la zona dels capitells i que fins i tot gira el cos sobresortint on està emmarcada.

Si sou uns enamorats de l'arquitectura romànica, la portalada que s'obre al mur del migdia us emocionarà. Hi trobem sis grups d'arquivoltes que són el conjunt de motllures esculpides a les dovelles que formen un arc seguint-ne la curvatura. Una dovella és un bloc de pedra en forma de tascó per formar arcs, voltes,...Al guardapols de l'última arquivolta, podeu veure la decoració de puntes de diamant.

La decoració és molt rica: ocells en diferents actituds, figures humanes, un lleó, ... Moltes d'aquestes decoracions zoomòrfiques semblen inspirades en l'art del teixit i del treball del guix, dels quals els àrabs lleidatans eren uns artistes excelsos. Els motius temàtics i ornamentals són els propis dels tallers lleidatans del segle XIII: dents de serra, puntes de diamant, arquets entrellaçats, relleus baixos amb figuració,...Les arquivoltes descansen sobre sis parells de columnes que estan coronades per capitells molt ornats amb ocells, motius vegetals, geomètrics, serps.... Al fris que realça la zona dels capitells, també trobem figures humanes. El material emprat per fer l'església és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió. Hi ha parts una mica malmeses, però gràcies a la profunditat de les arquivoltes, encara es conserva bastant bé.

Ara que ja hem xalat amb la portalada, és hora d'entrar. Agafo les claus que m'ha deixat molt amablement la Càndida de cal Barla i passem de la riquesa ornamental de la gran portalada romànica de l'escola de Lleida, a la gran austeritat de l'interior. Santa Maria és una església d'una nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i reforçada amb dos arcs torals, que són arcs disposats en sentit transversal amb relació a la llargària de la nau i, que en les voltes de canó, tenen per funció reforçar la volta. L'arc presbiteral situat al fons de la nau central, on hi ha l'altar major, i que separa la nau de l'absis; arrenca de dos relleus esculpits com a capitells, un d'ells amb figures humanes. La nau fou allargada pel costat de ponent l'any 1.748, amb la construcció d'un cor des del qual està feta la propera fotografia.

La protagonista d'aquest espai és la imatge gòtica de la Mare de Déu del Castell  o de la Llet, perquè està en postura d'alletar amb el pit dret l'Infant Jesús. Aquesta imatge d'alabastre del segle XIV de la mare de Jesús asseguda, és la patrona de Cubells. En el mateix poble, a l'església parroquial de Sant Pere, hi ha una altra imatge de la Mare de Déu de l'Esperança, antigament del Castell: una talla de fusta policromada del segle XIII, que també hauria estat a l'església de Santa Maria. Aquesta informació detallada i els goigs de les dos Mares de Déu de Cubells els podeu consultar al blog de mossèn Josep Maria Viñolas Esteva Goigs i devocions populars. 

Tanco bé la reixa, la llum i la porta lateral d'entrada a l'església com m'ha demanat la Càndida i , abans de tornar-li les claus aprofito per fixar-me en la porta de fusta d'estil mudèjar que és el resultat de la fusió d'elements de l'art cristià i de l'art àrab.

Baixo xino-xano pels carrers de Cubells amb la satisfacció d'haver assaborit una de les joies del romànic clarament lleidatà.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a la Sala Temàtica ( 8 ).

Ara que ja hem descobert, gràcies al Dionís, el funcionament de la premsa vertical, les Minerves Hispània, Barcino i Grafoprees, la Linotype 78, la guillotina, la màquina vertical d'estampació, la grapadora o màquina de cosir i, finalment les màquines de trepar i grapar; tancarem la visita amb una demostració genial...

Avui el nostre protagonista ens ensenya la seva destresa en un altre ofici relacionat amb el món de la impremta: el fonedor de lletres.

Aquest treballador manual és el que té per ofici fondre lletres de plom a la impremta. La màquina que utilitza és el fonedor. Ara que ja tenim el plom fos, cal introduir-lo al motllo per poder fer una lletra, un tipus mòbil.

Aquesta manera de fondre una lletra de plom és molt similar a com es feia fa cinc-cents anys. El plom fos passa al motllo on hi ha la matriu. Quan està quallat el deixa reposar, i després caldrà desemmotllar la lletra. 

 

En aquest senzill vídeo podeu veure com el Dionís posa el plom fos dins del motllo on, quan solidifiqui, es formarà una lletra.

Per acabar de refredar la nova lletra, posem el motllo en el que hi ha la matriu en una gallega amb aigua freda per poder-la manipular i desemmotllar-la.

Ara que tenim la lletra feta cal desemmotllar-la. Penseu el que costava omplir una caixa tipogràfica amb lletres ( tipus mòbil ) fetes artesanalment, tal com les feien al segle XV. Els estris que utilitza en Dionís no tenen cinc-cents anys, però el sistema és similar.

Amb la clau anglesa traiem l'última peça i ja tenim la lletra de plom que retocarem amb la llima. Però el que ens ha preparat el Dionís no és una sola lletra, sinó dues fetes amb el punxó i la matriu, en el mateix tipus mòbil, la F i la i, per això podem llegir Fi. La lectura de la lletra de plom dóna per acabada la visita a la Sala Temàtica.

Però abans d'agrair el tracte rebut i les explicacions, encara ens queden un parell de descobertes que de ben segur us deixaran bocabadats.
Atentament.
Senyor i

Al desert de Judea ( 2 ).

Passar per la porta bizantina de Masada ens situa en el punt on arriben els valents que pugen a peu per la sendera de la rampa. Els campaments, fortificacions i la rampa d'assalt que veiem als peus de Masada, es considera el sistema romà d'assetjament millor conservat. Pel poble jueu els tràgics moments viscuts al final del setge, són un símbol contra l'opressió i la seva llibertat.

Un cop els romans van aixafar la revolta de Jerusalem , Masada va ser l'últim baluard  jueu . Nou-cents seixanta defensors van suportar els setge dels romans una colla de mesos , fins que aquests van aconseguir trencar les muralles l'any 73. És molt impressionant veure, gairebé dos mil·lennis després, les restes dels campaments romans...

Segons el relat de Flavi Josefo , en el segle I les legions romanes, uns vuit mil homes, van assetjar Masada. Els jueus no podien escapar perquè la muntanya estava envoltada amb un anell de vuit campaments. Per fer l'atac final van construir una rampa gegantina per on desplaçar una gran torre amb la finalitat de trencar les muralles.La construcció d'aquesta immensa rampa per arribar a les muralles és una de les obres d'enginyeria  militar més importants de la història.

Però els romans es van sorprendre moltíssim en el moment d'entrar a Masada...Els jueus en lloc de rendir-se van preferir suïcidar-se. Flavi Josefo explica al seu llibre "Guerra dels jueus" VII, 395-406, com per sorteig,deu defensors de Masada s'encarregaren de degollar a tots els altres. Un nou sorteig trià a un dels defensors per degollar els altres nou. Finalment, aquest es va treure la vida... Dues dones i cinc nens van aconseguir amagar-se a les cisternes. Gràcies al seu testimoni sabem el que va passar la nit del 15 de Nisán ( març) primer dia de Pesaj פֶּסַח    festa jueva que commemora l'alliberament del poble hebreu de l'esclavitud d'Egipte.Vuit segles després, els soldats de l'exèrcit israelià pugen a Masada per jurar, abraçats, "Masada no tornarà a caure".

Herodes, que va regnar entre els anys 37 aC i 4 aC, va triar Masada com a refugi contra els seus enemics i com a palau d'hivern. Durant el seu regnat ordenà construir palaus luxosos,magatzems, el sistema de cisternes i un mur de casamata ( en les fortificacions permanents, reducte blindat per a protegir armes pesants i excepcionalment per a allotjar-hi tropes). A la propera fotografia podeu veure la maqueta del  Palau Nord.

Una segona maqueta ens mostra el sistema d'abastiment d'aigua. Els dics desviaven l'aigua dels rierols, que anaven plens en els períodes de pluges intenses, a uns canals que la portaven a dotze cisternes. En aquestes cisternes es poden emmagatzemar 40.000 metres cúbics d'aigua !!

Al marxar els romans, Masada quedà abandonada centenars d'anys. A l'època bizantina, segle V, els monjos  es van assentar al desert de Judea, i Masada fou un monestir d'ermitans del tipus Laura ( monacat) , que vol dir cova d'eremites. Mireu el mosaic de l'església bizantina, té mil cinc-cents anys...

Emocionat per la gran lliçó d'història antiga i aclaparat per la calor, torno al telefèric. Masada és una visita obligada si aneu al desert de Judea.

Atentament.

Senyor i

Peixos i formigues...

La costa de Biscaia està plena de petits tresors. Un d'ells és el municipi de Getxo, situat a la marge dreta de la ria de Bilbao. Amb uns 82.000 habitants, destaca per la colla d'habitatges i palauets que l'alta burgesia va construir durant la industrialització.

Del 28 d'agost al 28 de setembre, els enamorats de la fotografia tenim una cita ineludible amb el festival de fotografia Getxophoto, impulsat pel col·lectiu Begihandi. La d'enguany és la vuitena edició i està dedicada a les lluites (borrokak). Passejar aquests dies pels carrers de Getxo permet assaborir diferents propostes fotogràfiques presentades en formats, suports i espais poc convencionals.

L'edifici del mercat d'Algorta ( Algortako Azoka ) ens presenta l'obra de dos fotografs.A l'exterior de l'edifici les fotografies de Nyaba Léon Ouedraogo ens fan reflexionar; i a l'interior del mercat trobem les fotografies gairebé filosòfiques de Mak Remissa.

Avui vull presentar-vos l'obra d'aquest cambodjà nascut a Phnom Penh l'any 1.970. Quan tenia cinc anys els khmers roigs  van obligar a la seva família a traslladar-se a la província de Takeo. Llicenciat en Belles Arts i Fotografia a l'Escola Reial de Belles Arts de Phnom Penh, es considerat com un dels millors fotògrafs de la seva generació.

Ha treballat per a l'Agència Reuters i les seves exposicions han viatjat per Cambodja, França, Canadà i els Estats Units. Actualment treballa de reporter gràfic per a l' European Pressphoto Agency (EPA). Set obres de la sèrie Fish and Ants ( peixos i formigues ), formen part de la col·lecció permanent del Museu d'Art de Singapur.

Aquesta sèrie, exposada a Getxophoto, és la seva interpretació del proverbi cambodjà  " Quan l'aigua puja, els peixos es mengen a les formigues; quan l'aigua baixa, les formigues es mengen als peixos" 

Fotografies sense trampa, sense photoshop; amb formigues i peixos reals, vius o secs. Les macros de Mak Remissa ens mostren la lluita per la vida en una metàfora plena de color.Per als cambodjans, el peix sec és un aliment fonamental, ells entenen perfectament a les formigues...

La sèrie Fish and Ants, també és la protagonista, en format rodal, de la ruta per vuit bars d'Algorta, el barri més important de Getxo, amb gairebé 40.000 habitants. Un rodal és la peça que posem sota els gots o les ampolles, per tal de protegir la taula.

Però la proposta de Mak Remissa és una de les vint-i-una que podeu veure a Getxophoto fins al dia 28. Si no podeu anar-hi, seguir el blog us permetrà  fer noves descobertes fotogràfiques.

Atentament.

Senyor i

Separades després de 528 anys ...

El passat set de gener es va inaugurar la restauració exterior del campanar de la Seu Vella, el magnífic far que ens orienta als ponentins. Però la part interior i les campanes, encara estan pendents d'aquesta feina imprescindible. De la colla de campanes que hi viuen, en vam parlar a l'entrada Pugeu al campanar ( 1 ) , les històriques són dues: Silvestra i Mònica.

Cinc mesos després, el set de maig, la Mònica va ser baixada del campanar perquè té una esquerda que li ha impedit repicar els últims deu anys. L'empresa l'Alcoletge, Carvajal Corredera, responsables del manteniment de les nostres campanes, es van encarregar del descens vertical de seixanta metres.

Font fotografia: Vídeo de La Veu de Lleida "La Mònica baixa del campanar de la Seu Vella" d'Alex Sisó.

El fons recaptats en una campanya popular es destinaran a la  restauració del conjunt de les set campanes de la nostra Catedral Vella, valorada en uns 60.000 € .

La Silvestra, fosa l'any 1.418 amb una nota greu, amb la finalitat de repicar les hores; pesa 4.632 quilograms. Durant molts anys dues persones s'encarregaven de fer-la sonar manualment. Era evident que calia disposar d'un mecanisme que automatitzés el toc de campanes, per això al 1.486 es va construir un nou rellotge i una nova campana, la Mònica. La Mònica i la Silvestra portaven 528 anys juntes...La Mònica encarregada de tocar els quarts, va ser fosa amb una nota de sol, pesa 408 quilograms i es considerada una de les campanes gòtiques més interessants i ricament ornamentades de la Península.

La epigrafia és una ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions gravades sobre una pedra o un altre suport perdurable. En el cas de la Mònica el suport és bronze. La epigrafia de la nostra protagonista és complexa, podem veure-hi lletra minúscula gòtica i diverses imatges religioses i profanes.

Ja fa temps que té una esquerda i cal portar-la a Alemanya per restaurar-la. No es fondrà per tornar-la a fer, sinó que serà una fosa controlada en la que no es perd el volum  de la campana, es manté tota la seva decoració i es recupera el so que tenia al segle XV.

S'han fet tràmits per incloure-la en un inventari d'instruments europeus. A la propera fotografia podeu veure part de l'esquerda de la campana.

 

El vídeo de la Veu de Lleida "La Mònica baixa del campanar de la Seu Vella" d'Alex Sisó, ens mostra com es va retirar la campana que repicava els quarts amb una gran grua.

La Mònica baixa del campanar de la Seu Vella from Alex Sisó on Vimeo.

No et preocupis Sivestra, la Mònica tornarà aviat...
Atentament.
Senyor i