El Cambril de la Mare de Déu del Claustre.

Després de donar un cop d'ull a la farinera Reig, construïda l'any 1.903 i substituïda entre 1.931 i 1.935 per un nou edifici de l'arquitecte Emili Porta Galobart, centrem la nostra atenció al Cambril de la Mare de Déu del Claustre situat davant per davant de la farinera.

L'any 1.902 Agustí Font i Carrereas, arquitecte solsoní, comença la construcció del nou cambril combinat l'historicisme i el modernisme. Josep Puig i Cadafalch dissenyà el baldaquí. El cambril "uneix" dues edificacions ben diferents. els absis romànics i una façana neoclàssica.

A la propera fotografia podeu veure a la planta baixa les dependències de la Confraria del Claustre i a la primera planta la Capella.

La Capella acull la imatge romànica de pedra del segle XII de la Mare de Déu del Claustre. Diuen els experts que és una de les millors escultures en pedra del romànic. La Mare de Déu del Claustre fou proclamada patrona de Solsona l'any 1.653.

La imatge de pedra, que amb el pas dels anys s'ha anat ennegrint, fa 105 centímetres d'alçària, està asseguda  en un tron amb el Nen Jesús a la falda i sota dels peus hi ha dos monstres. És obra de Gilabert de Tolosa.

A la fotografia següent de la façana de migdia observeu una de les finestres de doble arcada inspirada en el renaixement florentí.

I si aixequem la mirada el protagonisme és pels gerros, situats dos a dos a esquerra i dreta, d'una clara inspiració barroca.

Les dues façanes estan presidides per quatre sants, dos a cadascuna, obra de l'escultor Salvador Voltes : Sant Josep, Sant Llorenç. Sant Celestí i Sant Llucià. A la propera fotografia podeu veure la de Sant Josep.

El gran finestral de la façana de migdia situat entre els dos sants està coronat per dos àngels que sostenen l'escut de la Confraria del Claustre que, com podeu veure, no es va esculpir.

El mosaic amb motius florals i estels és obra del mosaïcista genovès Mario Maragliano i Navone ( 1.864 - 1.944 ) que s'instal·là a Barcelona l'any 1.944 i des de la capital catalana introduí el modern mosaic artístic a Espanya. Posteriorment obrí un taller a Madrid.

Maragliano col·laborà amb els arquitectes modernistes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell i Terrats.

A la propera fotografia podeu gaudir del mosaic de la cúpula del Cambril vista des del Museu Diocesà i Comarca de Solsona.

La construcció del Cambril de la Mare de Déu del Claustre finalitzà el cicle constructiu del conjunt catedralici que va començar a finals del segle XII.

El mosaic fou restaurat per Manel Casserras i Boix l'any 1.993, home imprescindible per entendre la petita ciutat de Solsona.

Deixem el Cambril i apropem-nos al Portal del Pont on continuarem la nostra descoberta de la Solsona modernista,

Atentament.

Senyor i

Al turó de l'Acròpoli ( i 5 ).

Després de mirar i admirar el teatre de Dionís, el més gran de l'antiga Grècia, mentre baixàvem pel vessant sud del turó; avui caminarem uns metres per visitar el Museu de l'Acròpoli on ens esperen cinc de les sis cariàtides de l'Erectèon perquè les que hi ha al temple construït entre els anys 421 aC i 406 aC són còpies.

Obra dels arquitectes Bernard Tschumi i Michael Photiadis és un edifici fet amb formigó blanc reforçat, acer laminat, vidre i marbre. Inaugurat l'any 2.009, té 25.000 metres quadrats, 14.000 dels quals estan destinats a exhibir peces. El plantejament arquitectònic es basà en tres objectius. Primer calia adaptar l'edificació del nou museu a les restes arqueològiques trobades al solar on s'ha construït. Restes datades cronològicament entre els segles IV i VII.

També volien els arquitectes que el visitant del museu tingués contacte visual amb l'Acròpoli, que només està a tres-cents metres. Aquest objectiu assoleix perfectament amb les parets de vidre, per això mentre observes totes les peces de l'Acròpoli exposades, des de molts punts la pots veure.

La base del museu té més de cent pilars, i gràcies al terra de vidre, quan entreu podreu contemplar detalladament les excavacions arqueològiques. Les perforacions que veieu a les peces de formigó tenen una funció acústica.

El tercer objectiu és més difícil d'aconseguir perquè pretén mostrar totes les escultures del Partenó, i com veiérem a l'entrada "Al turó de l'Acròpoli ( 2 )", moltes d'aquestes peces estan al British Museum de Londres... A la tercera planta, la Galeria del Partenó, hi ha una estructura rectangular amb les mateixes dimensions i orientació que el Partenó. Molts espais estan buits perquè majoritariament estan al British, però també hi ha fragments a París, Copenhaguem, Viena, Munic i Würzburg.

Però la funció d'aquesta entrada no és mostrar-vos moltes de les peces exposades al museu sinó centrar-nos en les cinc cariàtides del temple de l'Erectèon. Per això cal anar a la primera planta.

Recordeu que una de les sis columnes humanes conegudes com les cariàtides està també al British Museum. De les altres cinc, una -com podeu veure a la fotografia anterior- està molt malmesa. Però impressiona veure les altres gairebé a tocar, unes escultures de 2,3 metres d'alçària que simbolitzen les dones dels caris que s'endugueren d'esclaves a Atenes com represàlia a les aliances que els seus homes van fer amb els perses.

Al cap duen un cistell de vímet, anomenat kalathos, que fa de capitell i ajuda a suportar l'entaulament de la tribuna del temple.

Vestides amb un peple o túnica dòrica , una peça de rectangular que només portaven les dones de l'antiga Grècia. Era una peça de vestir d'us comú. El pentinat trenat de les cariàtide us deixarà totalment bocabadats...

Deixem definitivament el turó de l'Acròpili per enfilar-nos al turó que diuen regala al visitant les millors vistes de la capital grega, el Licabet ( que podem traduir com el turó dels llops ). Però a més a més de contemplar plaentment Atenes, els catalans que el visiten tenen una sorpresa que els fa sentir molt propers a casa...
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 16 )

Després de visitar virtualment el convent de Santa Teresa, baixem per les escales del carrer sant Anastasi fins a la plaça de la Catedral. Ja tenim a tocar l'avinguda de Blondel on ens espera l'edifici del Caixa Forum, que per als lleidatans que ja tenim una edat fou un espai on gaudir del cinema. Parlo de l'antic cinema Viñes que podeu recordar a la propera fotografia de la postguerra.

Font: Arxiu Històric de Lleida.

El que avui és el Caixa Forum de Lleida és el resultat de la rehabilitació de l'edifici que l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell construí sobre el solar que anteriorment acollí les oficines de l'Elèctrica del Cinca.

Inaugurat el 4 de maig de 1.919 aquest edifici amb elements modernistes i noucentistes es construí com a seu social de la Joventut Catòlica, per això al coronament de la façana principal podem llegir l'epígraf AMDG ( Ad Maiorem Dei Gloria ), deixant clar que estava dedicat a la major glòria de Déu.

L'edifici estigué inicialment dedicat a sala d'espectacles, amb un espai ricament ornamentat on hi havia tres-centes butaques.

Sobre la porta d'entrada de l'avinguda de blondel podeu apreciar en la propera fotografia de detall, la franja de rajola vidrada blava.

El nou edifici, amb el nom de Teatre Viñes per homenatjat al pianista i compositor lleidatà Ricard Viñes i Roda ( 1.875-1.943 ), fou inaugurat pel gran músic que vingué expressament de París. El Teatre Viñes acollí concerts, representacions teatrals i projeccions cinematogràfiques. Una gran sala en la que es gaudí de l'edat d'or del cinema mut ( 1.919.1.927 ). L'any 1.928 va canviar de nom, passant de Teatre Viñes a Cine Viñes. Quan al 1.932 incorporà el cinema sonor, inicià una nova edat d'or. Els últims anys en actiu fou un cinema de reestrena fins que l'any 1.978 va tancar.

L'any 1.985 el Montepio comprà l'edifici amb l'ojectiu d'ampliar les seves oficines, però afortunadament pels lleidatans, cinc anys després es tranformà en el Centre Cultural de la Fundació "la Caixa".

Les dues façanes es van rehabilitar abans de l'obertura del Centre Cultural. A les fotografies anteriors hem gaudit de la façana de l'avinguda der Blondel i a les properes donarem un cop d'ull a la de l'avinguda de Madrid. A la primera, la gran mèlia no ens permet apreciar-la gaire...

Si a la façana de Blondel predomina l'arrebossat pintat de color groguenc amb elements decoratius de rajola vidrada blava, elements cilíndrics que sobresurten del mur, petites columnes i una cornisa amb decoració floral: a la de l'avinguda de Madrid el maó de cara vista amb arcuacions de mig punt és el protagonista principal.

A la fotografia anterior podeu veure la decoració dels timpans i de les mènsules que aguanten la balconada, i a la propera podeu observar el treball de forja de la barana de la balconada i el treball de  decoració de la fusta de les finestres.

Entrem per l'avinguda de Madrid al Caixa Forum Lleida, un equipament esencial de la ciutat per divulgar les arts, la ciència i les humanitats. No s'ha conservat res del seu interior original. La barana de la dreta ens ajuda a baixar a la sla d'exposicions temporals i les del fons a dreta i esquerra donen accés a l'auditori.

Baixem un moment a la sala d'exposicions temporals, que al llarg de l'any ofereix exposicions d'art, ciència, cooperació internacional,. amb la posibiliatat de visites guiades, tallers i conferències.

Anem ara a l'auditori amb 235 seients per gaudir del cinema, titelles, concerts... A la fotografia segünet, encara que totalment diferent, podem imaginar el mític galliner del cine Viñes.

Baixant a la platea, és difícil no seure i esperar que comenci la pel·lícula. A més a més de l'auditori, hi ha dues sales adicionals amb una capacitat de cinquanta persones cadascuna.

Com podeu veure, no he pogut resistir ka temptació de seure i esperar que la foscor ompli la sla i la màgia del cinema comenci. Com que ja tins uns anyets encara recordo com en el cine Viñes vaig quedar bocabadat al veure Ben Hur als anys 60 del segle passat...

Deixem el Caixa Forum Lleida, enyorant l'antic cinema Viñes, per tornar a la plaça de la Catedral i xino-xano passejant pel carrer sant Antoni arribar a l'Oratori de la Puríssima Sang, la nostra propera descoberta.

Atentament.

Senyor i

Llegir Marcial Lafuente Estefania.

Hi ha molts tipus de lectors i de llibres. Alguns mai han entrat a una llibreria o una biblioteca perquè el quiosc és l'espai on poden comprar-los o canviar-los. La novel·la de l'oest és un gènere literari que podem situar en el marc de la literatura popular o de consum. Al carrer Valentí Almirall de Lleida encara hi ha un quiosc on els clients, tots grans, poden canviar aquestes petites novel·les. A la cantonada del carrer Camp de Mart amb l'avinguda de Balmes, el quiosc-papereria Piñol oferí una colla d'anys aquest servei, però la mort de molts dels seus clients l'ha fet desaparèixer...

A l'esquerra podeu veure una pissarra amb un missatge molt clar i "un altre" una mica críptic. El text Cambio de novelas no té res amagat, però la fletxa que senyalava l'esquerra i ara la dreta, "ens explica veladament" la difícil situació que visqueren alguns escriptors d'aquestes novel·les, com Marcial Lafuente Estefania, un enginyer que fou general d'artilleria de l'exèrcit republicà al front de Toledo...

Entrant al quiosc al fons veureu un prestatge i capses plenes a besar de novel·les de segona mà. Perfectament ordenats trobareu llibres de Marcial Lafuente Estefania, Corin Tellado, Bianca...

Marcial Lafuente Estefania ( 1.903-1.984 ) després de la Guerra Civil estigué empresonat. Quan va sortir de la presó de Ferrol, no podia treballar d'enginyer perquè era un represaliat. Aleshores començà a escriure novel·les policíaques i romàntiques.

Els primers anys de la dècada dels quaranta i bona part de la dels cinquanta del segle passat, Vigo fou la capital del far west. Eugenio Barrientos va fundar l'any 1.941 l'Editorial Cies i Marcial Lafuente Estefania començà a publicar-hi la mítica col·lecció Rodeo, precursora a Espanya de les popularíssimes novel·les de l'oest.

Després de donar un bon cop d'ull al prestatge ens espera una sorpresa quan ens girem, perquè a la dreta de la porta del quiosc encara hi ha moltes més novel·les col·locades als prestatges, capses de cartró i bosses...

La primera novel·la que va escriure a Vigo l'any 1.943 era policíaca i es titulava El crimen perfecto, emprant el pseudònim Dan Lewis. Marcial Lafuente Estefania també escrigué novel·les d'amor per la col·lecció Princesita, amb el pseudònim Maria Luisa Beorlegui, que era el nom de la seva dona.

L'escriptor de Toledo amagà els seu nom sota una colla de pseudònims: Tony Spring, Arizona, Dan Luce ( a les novel·les de l'oest) i - a més a més del de la seva dona-, signava també com Cecilia de Iraluce les d'amor.

Fou un dels principals escriptors de l'Editorial Bruguera, on ja signava com M.L. Estefania. La primera novel·la de l'oest també és del 1.943 i es titulava La mascota de la pradera. En la seva trajectòria va escriure unes 2.600 novel·les de l'oest.
L'altra novel·lista popular que treballava a l'Editorial Bruguera fou María del Socorro Tellado López, coneguda popularment com Corin Tellado, que publicà unes 5.000 novel·les bàsicament romàntiques entre els anys 1.946 i el 2.009. Al quiosc del carrer Valentí Almirall també trobareu obres de la Corin Tellado, que arribà a publicar 400 milions d'exemplars de les més de quatre mil novel·les que escrigué...

A la fotografia anterior podeu veure quatre novel·les de Selecciones F.B.I de l'Editorial Rollan, l'única col·lecció que va fer una mica d'ombra als quioscos durant els anys 50 a la de l'Editorial Bruguera Servicio Secreto. A la de sota a la dreta li falta la coberta i a l'esquerra del detectiu armat amb pistola hi ha un segell on podem llegir Comunidad de Propietarios Mimosas 9 Hospitalet. Sembla que els veïns compartien lectures...
Per acabar dos exemplars dels anys 60 de la Serie Oeste de Mini Libros Bruguera, de format més petit encara, difícils ja de trobar.

Molt gentilment els propietaris del quiosc m'expliquen que cada vegada tenen menys lectors que intercanvien novel·les. Lectors que majoritàriament són persones grans, homes i dones que quan deixen de visitar el quiosc és perquè estan malalts o han mort...
Per fer el canvi, per cada llibre que agafen cal deixar-ne un altre del mateix tipus i pagar trenta cèntims d'euro. Una manera de llegir que s'apaga a poc a poc.
Atentament.
Senyor i

La farinera Reig.

Deixem la carretera de Bassella on hem donat un cop d'ull a la farinera Moles i a Cal Pau de Marrosella, dos edificis modernistes que estan davant per davant, per anar fins al Portal de Pont des d'on ja podem veure el nostre proper objectiu: la farinera Reig i Cal Reig. A la propera fotografia podeu observar a l'esquerra els edificis obra dels arquitectes Clotet-Patricio que substituïren la farinera i la serradora. L'edifici de la dreta és Cal Reig ( 1.928 ), del que es desconeix l'arquitecte, però podria ser Emili Porta Galobart, que uns anys després de contruir-lo va edificar una nova farinera mantenint part de l'antiga del 1.903. Actualment l'edifici acull l'Electra del Cardener.

Comencem a enfilar el passatge de les Moreres, on l'any 1.902 Josep Reig i Padullés ( 1.858 - 1.936 ) demanà a l'ajuntament l'autorització per fer-hi una farinera.

La farinera es construí l'any 1.903 i al 1.911 s'hi va afegir un cos d'edifici per ampliar-la. Si ens apropem al finestral circular que trenca la simetria del conjunt, tenim premi, perquè els vidres reflecteixen la cúpula modernista del Cambril de la Mare de Déu del Claustre.

L'antiga farinera fou substituïda entre els anys 1.931 i 1.935 per un nou edifici dissenyat per l'arquitecte Emili Porta Galobart (1.886 -1.963) , que fou arquitecte municipal de Berga. La nova farinera mantenia la part inferior i la fonamentació de la farinera vella.

La façana de Cal Reig, arrebossada i pintada, té una colla de finestres amb arc escarser ( un tipus d'arc de mig punt ) de maó de cara vista amb els salmers i l'ampit de pedra. També són de maó les cornises i remats.
Al cos central de l'edifici s'hi construeix una escala que es transforma en una torre amb coberta a quatre aigües.

Quan al 1.939 es retiraven les tropes republicanes l'edifici de la farinera fou incendiat. El foc també va afectar al Cambril de la Catedral.
Si aixequem la mirada podem observar al xamfrà de Cal Reig el medalló que ens recorda l'any de la construcció, 1.928.

Però la família Reig, a més a més de la farinera, es dedicava a la generació i distribució d'electricitat. Ja vaig explicar-vos a l'entrada dedicada a la farinera Moles, que els Reig subministraven la llum a Solsona des del Molí dels Cups d'Olius. Parlo de l'any 1.896. La municipalitzaciço de l'aigua l'any 1.908 suposà que el jove enginyer Josep Moles i Mila manifestés la voluntat de comprar el Molí de Foix a Lladurs i desbancar a la família Reig. Així començà el conflicte de l'aigua i la llum.

Com  podeu observar a la fotografia anterior l'edifici vist des del pla que hi ha davant de la Catedral té una planta baixa semisoterrada i tres plantes, però si anem fins a l'avinguda dels Països Catalans podreu apreciar el desnivell del terreny que porta fins al riu Negre.

Caminem per arribar on comença l'avinguda i baixem  fins a Cal Reig per comprovar l'edifici guanya una planta i mitja salvant el desnivell.

 Josep Reig Padulles ( 1.858-1.936 ) inicià l'aventura elèctrica l'any 1.896. Abans de la Guerra Civil s'incorporà al negoci el seu fill Ramon Reig Moncunill ( 1.883-1.947 ).

Fou el Josep Maria Reig Oller ( 1.915-2.004 ), amb col·laboració dels seus germans Ramon i Lluís, qui dissenyà la nova organització empresarial fins que l'any 1.981 es constituí la societat anònima Electra del Cardener.
Abans de continuar el periple modernista per la capital del Solsonès, donem l'últim cop d'ull al coronament de la torre de Cal Reig, concretament al treball de forja florejat d'una senzilla bellesa.

El nostre proper objectiu el tenim davant per davant de Cal Reig, parlo del Cambril de la Mare de Déu del Claustre.
Atentament.
Senyor i