Cases singulars de Lleida ( 22 ).

Continuem passejant per la Rambla de Ferran després de gaudir de la Casa Florensa, edifici modernista en cantonera amb planta baixa i quatre pisos amb balconades, balcons i finestres que lluen un magnífic treball de ferro forjat en les seves baranes. A pocs metres, en direcció a l'estació ferroviària, ens espera la nostra protagonista d'avui, la Casa Pluvins.

Al número 47 de la Rambla trobem aquest edifici, que podem situar entre el noucentisme i el modernisme, construït l'any 1.929 per l'arquitecte tarragoní Francesc de Paula Morera i Gatell ( 1.869 - 1.951 ).

Francesc de Paula Morera i Gatell fou durant trenta-cinc anys, des del 1.906, l'arquitecte municipal de Lleida i moltes de les construccions de la ciutat són obra seva. Al blog ja hem visitat virtualment: la Casa Xam-mar, l'Edifici Pal·las, la Casa Bergós, la Casa Melcior i la Casa Morera . 

Aquesta és l'única residència que es conserva a Lleida distribuïda  amb un negoci familiar als baixos i l'habitatge a  sobre. A la Rambla de Ferran a principis del segle passat aquest tipus d'habitatge fou habitual. 

Destaquen a la planta baixa les obertures tancades amb arcs de mig punt que ens sorprenen per la seva alçària. Inicialment aquests baixos foren un magatzem de ferros. Però els baixos han tingut altres usos comercials, l'últim acollint les oficines del  Banco Pastor que actualemnt forma part del grup Santander.

De la residència unifamiliar que hi ha sobre aquest gran local comercial destaquen les llargues balustrades de la planta principal i superior. La casa Pluvins també pot presumir de dues terrasses.

Els balustres, columnetes tornejades que suporten la barana de la gran balconada i de les terrasses tenen un gran protagonisme com podeu observar a les fotografies. Els primers balustres foren emprats als balcons dels palaus de Venècia i Verona.

Possiblement la tribuna us recordarà a la de la Casa Xam-mar, que podeu tornar a veure clicant al proper enllaç: "Cases singulars de Lleida ( 9a )". Les triples línies rebaixades les observareu a les dues tribunes. Els fistons vegetals també tenen un paper important en la decoració de les dues cases  obra de Francesc de Paula Morera i Gatell. A la cornisa superior de l'edifici destaquen les mènsules decorades que la recorren.

Abans de continuar passejant per la Rambla de Ferran ens aturarem un moment per mirar la porta d'entrada a la Casa Pluvins. El ferro forjat és el protagonista, element decoratiu que no apareix en cap altre espai de la façana.

A la propera fotografia de detall podeu apreciar la bellesa floral del tirador de forja que ajuda a obrir les grans fulles de la porta de fusta.

Continuem el passeig fins a l'estació ferroviària Lleida-Pirineus on ens aturarem per observar els misteriosos docs ( magatzems industrials ) que hi ha a l'esquerra de l'edifici noucentista, uns grans desconeguts dels lleidatans...

Atentament.

Senyor I

A la Baixada de la Trinitat...

Passejant pel cor de la ciutat avui ens aturarem a la Plaça de la Sal, espai essencial de Lleida situat entre l'encreuament dels carrers Lamarca amb Sant Joan i els carrers Turull i Baixada de la Trinitat. Una zona plena d'història.

Ens explica Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la història", que les ordinacions de la Paeria ratificades pel Consell General del 3 de gener de 1.540, establien que a partir d'aquell moment tota la sal que arribés a la ciutat s'emmagatzemés i vengués en aquest punt.
Gràcies a la gentilesa de la família Fregola vaig poder fotografiar des del bancó de casa seva la porta de ferro forjat que recorda la Porta Ferrissa de Lleida.

Parlar de la Porta Ferrissa és fer-ho de la Lleida medieval concretament del segles XII al  XV. Era bàsicament un petit barri d'artesans de la parròquia de Sant Joan. Actualment zona plena de botigues, com tot l'Eix Comercial; acollí durant segles artesans d'oficis molts dels quals ja han desaparegut: sabaters, assaonadors, blanquers, coltellers, freners, corretgers, teixidors...
A pocs metres d'aquesta porta de ferro forjat, passejant en direcció al carrer del Carme, trobem un punt informatiu de la Secció d'Arqueologia de la Paeria.

Caminem fins a la cantonada on acaba la plaça de la Sal i comença el carrer del Carme. A l'esquerra s'enfila el carrer Turull i a la dreta trobem la Baixada de la Trinitat.

Després d'un primer tram d'escales trobem el número tres del pendent carrer Baixada de la Trinitat. Entre les escales dreta i esquerra hi ha la Font del Governador que abans estava als peus del turó de Gardeny. Construïda per ordre de Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos aprofitant un petit brollador natural, es traslladà a la Baixada de la Trinitat l'any 1.975, any de l'última transformació del carrer com a conseqüència del seu fort pendent.

Lluís de Blondel, primer Marqués de Blondel de l'Estany fou governador de Lleida i va ser el responsable d'obres fonamentals per modernitzar Lleida. Si voleu recordar-ho cliqueu el proper enllaç: "El pilar del General".

Perquè ens aturem concretament al número tres de la Baixada de la Trinitat? L'explicació que podeu llegir al punt informatiu de la Secció d'Arqueologia de la Paeria diu que aquí es conserva part de l'alçat intern de la cuirassa de Porta Ferrissa.

La Porta Ferrissa és un antic carrer de la Lleida medieval que anava de l'encreuament dels carrers de Magdalena i del Carme fins a l'eixamplament de la plaça de la Sal. Es probable que per aquest carrer passés el camí que anava als pobles de la Noguera.
La cuirassa de la Porta Ferrissa i la de Sant Andreu són dos murs que dividien internament la ciutat, perpendiculars al riu Segre i al tancament de la vila. Comuniquen el riu amb el turó de la Seu Vella i en cas de setge era, probablement, un punt segur de proveïment d'aigua. Alguns dels punts d'informació de la Secció d'Arqueologia de la Paeria han patit l'actuació de brètols, però el que ens parla de la cuirassa de Porta Ferrissa encara ens permet il·lustrar-nos.

A la fotografia anterior podeu veure l'alçat intern de la cuirassa de Porta Ferrissa que es conserva al número tres de la Baixada de la Trinitat. I a la següent, el plànol del 1.735 de "La plaza de Lérida" amb els nombres 1 per la cuirassa de Porta Ferrissa i 2 per la cuirassa de Sant Andreu. Les dues fotografies són del punt informatiu de la Secció d'Arqueologia de la Paeria.

La coneguda al segle XIII com Porta Ferrissa posteriorment la van anomenar Portal de n'Olius i també porta de Corbins. En aquesta zona s'establí el barri dels blanquers que aprofitaven els brolladors subterranis i la proximitat de l'aigua del riu Segre.
A la següent fotografia de les adoberies podeu observar l'aigua subterrània que passa per sota del carrer del Carme. Si voleu recordar la visita virtual a les adoberies, cliqueu al proper enllaç: "El gran misteri del carrer Blanquers (2)".

A la propera entrada dedicada als carrers de Lleida amb nom d'oficis donarem un cop d'ull als que es feien a l'antiga Porta Ferrissa.
Atentament,
Senyor I

Espluguí fins a la follia (1)

Passejant per l'Espluga de Francolí és imprescindible aturar-se a la carretera de Montblanc número trenta-cinc on en espera el Museu de la Vida Rural. Però abans d'entrar-hi donarem un cop d'ull als diferents edificis que el formen començant per la façana que ens mostra elements de l'arquitectura pairal com l'esgrafiat que reprodueix el de les Cases Noves del Monestir de  Poblet, a només quatre quilòmetres de l'Espluga.

A la propera fotografia de detall podem contemplat l'esgrafiat original de les Cases Noves situades a l'esquerra de la Porta Daurada de finals del segle XV, just davant de la capella de Sant Jordi també del segle XV.

Però tornem a la façana en la que, a més a més la reproducció d'aquests esgrafiats, hi ha la rèplica de la llinda d'una de les masies del terme de l'Espluga en la que podem llegir: "Mas De Dal Manvel Estrade ani 1788" i la reproducció de la barana de farro forjat de Cal Fallo.

Només girant la mirada a la nostra esquerra el protagonisme és per l'esgrafiat que ens recorda algunes de les nostres tradicions: gegants i nans, processó de Corpus, enramades, bastoners i grallers, caramelles, la benedicció dels camps i la matança del porc.

Una mica més a l'esquerra ens espera l'edifici antic, dels segle XVII, que fou la casa pairal de la família Carulla. Remodelat als anys 80 per acollir les peces del Museu de la Vida Rural inaugurat l'any 1.988. Després d'importants modificacions l'any 2.009 es reinaugurà. Sota la gran balconada podeu veure l'esgrafiat que representa frontalment les naus del Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí.

Continuem girant la nostra mirada a l'esquerra i trobem l'edifici nou, que ens pot recordar un contenidor gegantí, obra dels arquitectes Dani Freixes, Vicente Miranda, Eulàlia González i Vicenç Bou. Gràcies al nou edifici el museu doblà el seu espai expositiu. A la façana trobem paraules pròpies del món rural, moltes de les quals es perden lentament perquè fan referència a eines d'oficis que s'apaguen. Quan entreu al museu us donen la benvinguda alguns d'aquests mots ferits de mort: xerrac, fus, càvec, aixada, tupí, mola i tascó. L'edifici està climatitzat amb energia geotèrmica.

L'edifici annex, inaugurat l'estiu del 2.012, es situa entre els dos edificis anteriors. Està pensat per l'us pedagògic, sala d'exposicions, arxiu, cafeteria, i la nova sala de carros. A la propera fotografia, feta des del soterrani de l'edifici nou, podeu veure la terrassa i les pèrgoles de l'edifici annex.Els arquitectes Dani Freixes, Eulàlia González i Vicenç Bou el van dissenyar. La climatització també es fa amb energia geotèrmica.

L'edifici annex acull la nova sala de carros de la que al sortir-ne trobareu el porxo que us convida a entrar a l'edifici antic. Entre la volta i les grans vidrieres podem gaudir d'un mural de vint-i-dos metres del pintor i dibuixant Llucià Navarro Rodón ( 1.924-2.007 ) amb representacions d'una colla d'oficis antics. A la fotografia següent podeu observar com treballa el bufador de vidre, un ofici que encara està viu a la veïna població de Vimbodí. a només sis quilòmetres, i que us deixarà bocabadats si visiteu el seu Museu del Vidre.

La sala de reserva "Maria Font i Bernaus" ( dona de Lluís Carulla i Canals) , té 500 metres quadrats i 1.100 metres lineals de prestatgeries on s'emmagatzemen les més de 14.000 peces no exposades. També hi ha un espai per restaurar i documentar les peces.

Però tornem al porxo on estàvem gaudint del gran mural del Llucià. Si ens girem podrem observar el jardí on hi ha una creu de terme que recorda a Lluís Carulla i Canals ( 1.904-1.990 ) empresari  i mecenes català que creà a la seva casa pairal el Museu de la Vida Rural. És una reproducció de la Creu de l'Horta destruïda els primers anys del segle XX. Les retes gòtiques originals es conserven al museu. Al basament podem llegir unes paraules que el poeta Ramon Muntanyola i Llorach, també espluguí, li dedicà:

"Espluguí fins a la follia

català fins al sacrifici

i amic per sempre"

Lluís Carulla, a més a més de la seva activitat empresarial com creador l'any 1.937 de Gallina Blanca- que l'any 1.965 es transformà en el grup Agrolimen- sempre fou un gran defensor de la llengua i la cultura catalana. És un dels fundadors d'Omnium Cultural i el creador de la Fundació Jaume I ( actualment anomenada Fundació Carulla ).

Després del xàfec, que m'ha acompanyat durant la visita  al museu, el sol ens regala una llum diferent per admirar aquest espai enjardinat on antigament hi havia els horts de la casa pairal i que acull, als peus de la creu, les cendres de Lluís Carulla.

Els responsables dels esgrafiats dels que podeu gaudir a les dues fotografies anteriors foren Lucià Navarro i Rodón ( dibuix ) i Joan Solé ( esgrafiat ).

Ara que ja hem donat un cop d'ull als edificis que formen el museu, és el moment d'entrar-hi i gaudir de la renovada proposta museística.

Atentament.

Senyor I.

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar.

El trenta d'abril del 2.012 publicava l'entrada "Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes..." Fou la primera de les cinc que he penjat al blog dedicades al mestre tarragoní. Tal com vaig confessar-vos descobrir l'escrit de Sergi Picazo a El Punt Avui em va posar la pell de gallina. La lectura del seu article "Els nens que no van veure el mar" em va fer plorar. La política d'oblit és aclaparadora. Perdre la capacitat de recordar totes les barbaritats que es van fer a la Guerra Civil no ens permet aprendre i créixer com a societat. La cirereta del pastís és la banalització del feixesme...

El fotògraf ( ell prefereix definir-se com documentalista d'històries humanes i compromeses ) i geògraf Sergi Bernal, ànima del projecte Desenterrant el silenci, va enviar-me un correu electrònic fa pocs dies per anunciar-me la propera exposició i la presentació del llibre dedicats al mestre Benaiges. Les dues fotografies següents són seves, i l'anterior li vaig fer al desembre del 2.014 el dia que inaugurà a la Universitat de Lleida l'exposició Desenterrant el Silenci.

El proper dijous 19 de juliol a les set de la tarda apropeu-vos al vestíbul del Museu Marítim de Barcelona. Els que no coneixeu la història de l'Antoni Benaiges quedareu molt impressionats...

El mestre Antoni Benaiges, nascut a Mont-roig del Camp l'any 1.903, va ser destinat a Bañuelos de Bureba al nord de Burgos a tocar del País Basc. Amb l'objectiu de formar alumnes crítics, creatius i reflexius hi treballà del 1.934 al 1.936. Quan preparava una excursió a Mont-roig del Camp perquè els seus alumnes - que no havien vist mai el mar- el descobrissin, fou afusellat el 25 de juliol de 1.936...

A més a més de l'exposició podeu aprofitar per comprar la novel·la que recull la història de la promesa que l'Antoni Benaiges no va poder complir...
"Els vaig prometre el mar" de Sebastián Gertrúdix i Sergi Bernal, de l'editorial Gregal, segur que us emocionarà.

A la fotografia anterior, que també vaig fer al desembre del 2.014 en l'acte d'inauguració de l'exposició Desenterrant el Silenci a la Universitat de Lleida, podeu veure als autors : Sergi Bernal, a l'esquerra i Sebastián Gertrúdix, a la dreta.

Gràcies Sergi per no defallir.

Atentament.

Senyor i

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 13 ).

Continuem passejant per l'Eix Comercial de la ciutat en el que a pocs metres de la plaça de la Sal i del carrer Sant Joan, començant a enfilar el turó de la Seu Vella pels carrers Nolius i Paer Rufes, hem recordat en les dues entrades anteriors dedicades als carrers de Lleida amb nom d'oficis els desapareguts carrers del Botxí, Argenteria Vella i Pujada de la Freneria. Avui començarem la descoberta des de  la plaça Paeria, asseguts al banc del si no fos. Just davant tenim el carrer Mossèn Amic, un dels més antics de la ciutat.

A pocs metres en direcció a la plaça de Sant Francesc hi hagué el carrer del Rellotger, del que en vaig fer una pinzellada a l'entrada "Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 5 )". A la pàgina 378 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la història" trobareu el plànol que representa les Parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868. A la propera fotografia de detall podeu veure, a baix a l'esquerra, el carrer de la Sabateria Blanca ( avui part del carrer Major ). Està clar que en aquest carrer hi havia obradors dels sabaters, un ofici molt important i valorat de la Lleida medieval.

La Sabateria Blanca o carrer dels Sabaters era el tram que anava de l'Arcada de Castro fins a la plaça de la Paeria. El portal de la Sabateria fou una de les portes de Lleida. Evidentment l'urbanisme de la ciutat ha canviat molt i actualment si passegem des de la plaça de la Paeria fins al carrer Cavallers, a la part esquerra després del carrer Mossèn Amic el proper carrer és la Costa del Jan. El carrer del Rellotger ha desaparegut engolit pels edificis del carrer Major.

Deixem el banc del si no fos i enfilem el carrer Mossèn Amic, potser el més estret de la ciutat i del que podeu tocar les dues façanes amb els braços en creu. L'edifici de la dreta és la Farmàcia Aragonés, la botiga més antiga de Lleida, d'origen medieval. La de l'esquerra, una franquícia de la la marca de llenceria Hunkemoller, però fins al 2.010 hi hagué durant 120 anys la drogueria Simon.

Quan comencem a pujar per l'estretíssim carrer trobem una finestra tapiada de l'antiga farmàcia però que encara llueix, orgullosa, la seva reixa de forja.

El carrer gira a la dreta i continua pujant fins al Col·legi d'Arquitectes. Abans de girar, davant el protagonisme és pels enderrocs i a l'esquerra hi ha els edificis que "miren" al carrer Major. Si observem atentament, encara es pot veure algun dels antics carreus de construccions passades.

Mossèn Amic dóna al carrer del Clavell. A la part posterior dels edificis d'aquests carrers sense passejants encara podem trobar el record de l'edat mitjana lleidatana...

Però centrem-nos en el carrer del Rellotger, que fou la comunicació més ràpida entre el carrer Major i el turó de la Seu Vella. El rellotger era l'encarregat del rellotge de les hores de la Seu Vella. És possible que fos un dels argenters que vivien al carrer fins a finals del segle XVI. El carrer del Rellotger era una calçada medieval amb escales de pedra.

Antoni Core, mestre rellotger de Bolonya, construí el rellotge del campanar pels volts del 1.390. Penseu que el campanar de la Seu Vella no es va acabar fins al 1.416. A la propera fotografia podeu veure el mecanisme del rellotge de l'any 1.650.

Joan Adam vingué expressament des de França per fondre, l'any 1.418, la gran campana que durant segles ha anunciat les hores a moltíssimes generacions de lleidatans, l'estimada Silvestra, que només pesa 4.632 quilograms...

Tornem al carrer Major i continuem passejant fins a l'Antic Casino Principal, seu provisional del Museu d'Art Jaume Morera. Just davant comença la Costa del Jan, que a l'època medieval era l'accés al barri jueu. La propera fotografia de detall també és del llibre d'en Lladonosa i correspon al plànol del carrer Major, la Costa de Sant Andreu i la Jueria d l'edat mitjana ( segles XII - XV ). Podeu veure dos carrers paral·lels amb nom d'oficis: el carrer de l'Especieria i el carrer Pergaminers.

Al final del primer tram d'escales trobem l'antiga font de la plaça de Sant Francesc, que l'any 1.884 es traslladà a la Costa del Jan. Està molt reconstruïda, com podeu apreciar a la fotografia següent l'escut és nou  concretament de l'últim quart del segle passat. El brollador representa el cap d'un monstre marí...

Girem a la dreta i continuem enfilant les escales. Seguint paral·lelament el carrer Major, a l'edat mitjana des de la Costa del Jan hi havia el carrer de l'Especieria on van tenir la seva seu el gremi d'especiers o apotecaris. A la primera meitat del segle XVIII el carrer Especieria encara existia.

La tardor de 1.597 una esllevisada de roques va suposar una gran transformació de la Costa del Jan. Es va aixecar un mur molt gruixut de pedra per protegir el carrer. Josep Ladonosa explica que les pedres amb les que van fer el mur procedien d'altres edificis, potser de la mateixa sinagoga de Lleida. Lladonosa que dedicà bona part de les seves investigacions a estudiar la història de Lleida, afirmava:  .." entre els carreus hi ha columnes treballades"...

Si voleu recordar la descoberta del carrer Pergaminers, cliqueu als propers enllaços: "Al carrer pergaminers ( 1 )" i "Al carrer pergaminers ( i 2 )". Gràcies a la magnífica feina de la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament podeu assaborir una mica el que fou el nostre barri jueu.

Atentament.

Senyor I. 

Cases singulars de Lleida ( 21 ).

Deixem el Pla dels Gramàtics espai que acollí l'estudi General de Lleida , la primera Universitat de Catalunya creada l'any 1.300 per Jaume el Just, on hem donat un cop d'ull al Mercat del Pla per passejar lentament fins a la Rambla de Ferran. Si aquest antic mercat modernista tingué d'arquitecte responsable del projecte a Joaquim Porqueres i de director d'obra a Francesc de Paula Morera i Gatell, l'edifici protagonista d'avui, també modernista, és obra de Josep Florensa.

A la cantonada de la Baixada de la Trinitat amb la Rambla de Ferran ens espera la Casa Florensa, construïda l'any 1.905. Els baixos, com en molts altres edificis d'aquesta Rambla, van estar ocupats per entitats bancàries desaparegudes durant la crisi econòmica. Abans d'enfilar uns metres la Baixada de la Trinitat, on hi ha l'entrada a l'edifici, aixequem la mirada i veurem que quan el Sol encara no acarona la Rambla, ja és protagonista a la Seu Vella. El cimbori i la rosassa de la façana on hi ha la Porta de l'Anunciació ( del segle XIII ) , observen atentament la capital del Segre...

L'edifici, rehabilitat fa poc temps, conserva les façanes modernistes amb les seves magnífiques balconades que llueixen un gran treball de forja però amb un espai interior totalment remodelat.

Actualment és un bloc d'habitatges i despatxos situat, en la que fou a principis del segle XX, la zona senyorial de Lleida. Les balconades, balcons i finestres, amb les seves baranes de ferro forjat, són el principal motiu decoratiu de la Casa Florensa.

Quan passegem, enfeinats en pujar o baixar les escales de la Baixada de la Trinitat, no estem prou atents a la bella façana. L'edifici d'habitatges en cantonera té planta baixa i quatre pisos. A les façanes, les balconades decreixents de baix a dalt, li donen molta elegància.

Al número 1 de la Baixada de la Trinitat trobem la porta d'entrada amb un gran protagonisme del treball en ferro forjat. A la propera fotografia de detall podeu veure la part superiro de la porta amb els motius vegetals de forja i els relleus amb l'any de construcció, 1.905, i les inicials M F del primer propietari Manel Florensa.

Les finestres de la planta baixa, a dreta i esquerra de la porta d'entrada  ens regalen  unes magnífiques reixes de ferro forjar.

El ferro es cargola i cargola magistralment treballat per les mans expertes del forjador  i petites decoracions florals es reparteixen simètricament per la sorprenent reixa.

Just davant de la porta d'entrada tenim el carrer Blanquers, del que al desembre del 2.010 descobrírem els seus secrets a les sorprenents entrades " El gran misteri del carrer blanquers" i " El gran misteri del carrer blanquers ( 2 )"...

Si tornem a la Rambla de Ferran i observem la façana que hi està orientada, us sorprendrà el gran treball de forja de les seves balconades i balcons.

Sota els balcons hi ha petites mènsules treballades amb motius decoratius. Els sobris motius vegetals són constantment protagonistes de les baranes de ferro forjat.

El desnivell entre la Rambla de Ferran i la Baixada de la Trinitat es soluciona constructivament amb uns planta baixa comercial. Situar-s'hi i mirar amunt ens regala una visió espectacular de la feina feta pels artesans que van crear l'edifici.

Abans de continuar la passejada per la Rambla de Ferran en direcció a l'estació ferroviària, donem un últim cop d'ull a la part arrodonida de les balconades decreixents.

A pocs metres de la Casa Florensa ens espera una gran desconeguda per a la majoria dels lleidatans, un edifici que podem situar entre el noucentisme i el modernisme. Parlo de la Casa Pluvins...

Atentament.

Senyor I