Passejant per la Serra de Cantaperdius ( i 3 ).

A les dues entrades anteriors del mes de setembre passat dedicades a la Serra de Cantaperdius vàrem donar un cop d'ull a quatre construccions solitàries. Després de deixar el cotxe al Camí de Matxerri cal enfilar-se a la Serra de Cantaperdius i gaudir de la Vall de Matxerri i del seu silenci espectacular.

A pocs metres d'aquest mirador rocós hi ha la Cabana del Bessó de Cantaperdius, i darrere seu la cisterna  excavada a la roca i protegida per una construcció de pedra seca ( fitxa 484 de la Wikipedra )  que pot emmagatzemar uns dos mil litres l'aigua de pluja. 

Després ens vàrem apropar passejant per la carena de la Serra de Cantaperdius a una curiosa cabana de pedra seca en la que al fons hi ha dos habitatges excavats a la roca, que a la Wikipedra té la fitxa 18.394.

 

 

A la segona entrada vàrem baixar de la Serra de Cantaperdius per continuar cap a la dreta pel Camí de Mas de Matxerri en direcció al Mas de Matxerri. A pocs metres del camí vàrem donar un cop d'ull a la Cabana del Baluard feta de carreus irregulars excepte a les cantonades i les obertures i amb una coberta de teula àrab en la que hi ha diverses teules niu perquè hi criï el xoriguer petit ( Falco naumanni ).

 

 A la dreta de la fotografia anterior podeu veure la ginesta vimetera ( Retama sphaerocarpa ), un arbust que trobareu sovint passejant per la Reserva Natural de Mas de Melons.

A pocs minuts vàrem veure una mica més endavant seguint pel camí de Matxerri, mig amagada per la vegetació estepària, les restes d'una cabana de pedra seca que a la Wikipedra té la fitxa 18.392.

A totes les fotografies anteriors heu pogut constatar que la Serra de Cantaperdius és una zona estèpica, d'escasses precipitacions en la que l'escassetat d'aigua és evident. 

Però uns mesos després torno a enfilar-me al mateix mirador de la primera fotografia de l'entrada d'avui en la que podeu observar un canvi molt important.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos millor els tubs que portaran l'aigua al capdamunt de la serra. Penseu que aquesta conducció passarà a molts pocs metres  de la cisterna excavada a la roca que podeu veure a la segona fotografia. 

 

 

ASG ( Aigües del Segarra Garrigues SA ) és l'empresa responsable de les obres en les que s'ha fet l'esbrossada i retirada de la vegetació del terreny, l'excavació de la rasa, la col·locació dels tubs per acabar cobrint la rasa.

Es tracta del sector 10-11-14, pis D que afecta a 320 propietaris de 1.028 hectàrees ( 630 a Castelldans, 260 a l'Albagés i 130 a El Cogul. Aquest sector es proveirà de les aigües del pantà de l'Albagés.

 

De les 630 hectàrees del terme de Castelldans, 377 pertanyen a la zona d'especial protecció de les aus ( ZEPA ) de Mas de Melons, per això aquí el reg serà de suport. Canvis molt importants que han de respectar el territori protegit.

Atentament.

Senyor i

Cal Malet i els porxos del Pallot.

Continuem gaudint de la Plaça Major de Montblanc protegida com a Bé Cultural d'Interès Local, un espai que ja fa segles durant segles acull el mercat setmanal. Actualment aquest mercat, a més a més de la Plaça Major es fa a la Plaça Catalunya. La Plaça Major, parcialment porticada, acull alguns dels edificis més emblemàtics de la capital de la Conca de Barberà. Si en entrades anteriors hem donat un cop d'ull a les cases Cartanyà ( el front est de la plaça ) i Desclergue ( al front sud ), avui ens aturarem a Can Malet ( al front oest ), un edifici del segle XVIII.

Als baixos de la casa, fets amb carreus de pedra picada, hi ha quatre arcs adovellats de mig punt a l'edifici i quatre més al porxo ( dos a la façana principal i un a cada lateral ). A les cantonades amb els carrers Regina i Font Major hi podem observar els carreus de pedra picada, així com a bona part de la façana principal. A la part superior hi ha una galeria amb arcs de mig punt i uns esgrafiats fets posteriorment. La façana principal està coronada amb un frontó en el que hi ha un òcul tapat, amb l'escut de Montblanc. Una cornisa de pedra remata tot l'edifici.

 

Al porxo, entre els dos arcs adovellats de mig punt de la façana principal hi trobem l'escut de la Vila de Montblanc que podeu observar a la propera fotografia de detall.

 

 

Cal Malet té uns grans porxos en un espai anomenat Repès de l'Ajuntament o Pallol on hi ha les antigues mesures oficials de la Vila de Montblanc. El repès era el lloc de la plaça o mercat on es podia fer repesar les mercaderies comprades, i l'edifici per guardar el forment ( una varietat de blat 9  i els grans per al consum s'anomenava pallol. Alguns historiadors afirmen que Cal Malet fou, abans de la Guerra dels Segadors, la seu principal del Comú.

A la fotografia anterior i a les properes podeu observar la quartera i els tres quartans de pedra que s'empraven per mesurar el gra entre 1.752 i 1.905. Sota els porxos, com podeu constatar a les fotografies anterior i següent de detall també hi ha una petita capella que està dedicada a Sant Domènec, fundador dels Dominics.

A la fotografia següent podeu veure el senzill plafó de sis rajoles ( dues d'esquerdades ) de ceràmica vidrada, signat pel Col·lectiu Mas de l'Era. Senan '85, en el que hi podem llegir: " Porxos del Pallol o Repès de l'Ajuntament. mesures oficials de grans, any 1.752  ← quartera - tres quartans ↓ " .

La quartera era una antiga mesura de diferents capacitats segons el que calia mesurar i del territori on es feia. La quartera de gra catalana s'emprava al Principat i a les Illes i solia ser de 70,8 litres.

A  les dues properes fotografies podeu observar la part superior de la quartera en la que hi ha els dos embuts de pedra per on es posava el gra a mesurar.

 

 

Calia omplir de gra l'embut al ras. La sortida de l'embut estava bloquejada per una portella, que a les mesures de Montblanc no es conserva.

A l'entrada "Mesurar els blats", de juliol del 2.010, vaig mostrar-vos les mesures de la bladeria que es hi ha a tocar del número catorze del carrer Major de la Seu d'Urgell. Com podeu constatar a la propera fotografia aquestes mesures conserven les portelles. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior les podreu veure detalladament.

Quan s'obria la portella, després d'omplir al ras l'embut, el gra que hi havia a l'interior de l'antiga mesura queia en un sac.

A les fotografies anterior i següent de detall podeu veure el lloc on acaben els embuts de la quartera en el que hi havia les portelles.

La quartera es podia dividir en quartans, quartons , sesterons... Generalment la quartera corresponia a dotze quartans. El quartà de gra solia ser d'uns sis litres, per això els tres quartans dels porxos del Pallot mesuraven uns vint-i-un litres. En el sistema mètric decimal, basat en el metre i el gram, els múltiples i submúltiples de la unitat de mesura estan relacionats entre si pels múltiples i submúltiples de deu. La seva aplicació implicà la desaparició d'aquestes antigues mesures.

Com podeu constatar a la fotografia anterior la mesura dels tres quartans tampoc conserva la portella que impedia la sortida del gra mentre s'omplia, al ras, l'embut.

 

Deixem Cal Malet i els seus porxos i tornem al centre de la plaça, gairebé a tocar de la Casa Cartanyà, per fer la fotografia anterior amb prou perspectiva per poder veure l'edifici que hi ha pocs passos a la seva dreta, ja al front nord de la Plaça Major. És la Casa de la Vila, amb la que començarem la propera entrada dedicada a Montblanc.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la Fundació Joan Miró ( 2 ).

A la primera entrada dedicada a la Fundació Joan Miró ens vàrem quedar bocabadats amb les espectaculars vistes de Barcelona que ens regala el Pati Nord.

Abans de començar el recorregut per les diferents sales a la propera fotografia podeu veure d'esquerra a dreta, l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ( 1 ), el Palau d'Alfons XIII ( 2 ), les Torres Venecianes ( 3 ), el Museu d'Arqueologia de Catalunya ( 4 ), el Teatre Lliure de Montjuïc ( 5 ), el Mercat de les Flors ( 6) i la Torre de Collserola ( 7 ).

A les Sales 11 -12 ( B ) ens està esperant la Font de Mercuri de l'escultor estatunidenc Alexander Calder, una obra del 1.937, que podeu observar a la propera fotografia en la que darrere del vidre es veu el Pati Nord. La font, feta amb ferro, alumini pintat i mercuri mesura 114 X 293 X 196 centímetres.

A la part superior de la fotografia anterior, i a la següent de detall,  podeu veure la reproducció fotogràfica feta l'any 1.973 per Hugo Paul Herdeg custodiada a la Calder Foundation, New York / Art Resource, NY  . Calder va fer aquesta escultura per al Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de París del 1.937 on s'exposà, entre les obres d'altres artistes,  amb el Guernica de Picasso i El Segador obra desapareguda de Joan Miró. Josep Lluís Sert i Lluís Lacasa varen construir el Pavelló de la República Espanyola.

La font en la que hi podem llegir MERCURE ESPAGNOL D'ALMADEN, és una donació d'Alexander Calder. En aquell moment a Almadén s'extreia el 60% del mercuri mundial. Calder homenatjà al poble d'Almadén que fou molt castigat per les tropes franquistes durant la Guerra Civil.

A la Sala 12 quedareu bocabadats amb el Tapís de la Fundació obra de Joan Miró i Josep Royo l'any 1.979. L'espectacular tapís, fet de jute, cànem i llana, mesura 750 X 500 centímetres.

A la part inferior dreta, com podeu constatar a la propera fotografia de detall, hi ha la signatura Miró Royo. Les primeres obres tèxtils de Miró en col·laboració amb Josep Royo són del 1.972.

La majoria de les 14.000 obres de la col·lecció de la Fundació Joan Miró van ser fonades pel mateix artista. Altres provenen de les col·leccions de la seva dona Pilar Juncosa Iglesias i del seu amic Joan Prats i Vallès.

El crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer anomenà l'obra tèxtil de Joan Miró sobreteixims. A la fotografia següent podeu veure l'obra del 1.973 Sobreteixim dels vuit paraigües que mesura 312 X 593 X 40 centímetres.

Un sobreteixim no és exactament ni una pintura, ni una escultura, ni una obra tèxtil. La tècnica emprada és un acrílic i objectes damunt un sobreteixim fet a mà per Josep Royo. L'obra és una donació de Joan Miró.

A la Sala 3 podem veure, d'esquerra a dreta, el tríptic d'acrílica sobre tela L'Espoir du condamné à mort ( L'esperança del condemnat a mort ). Fets el dia 9 de febrer de 1.974 mesuren 267 X 351 centímetres. Els primers dibuixos preparatoris són del 1.969 però Miró no els va considerar acabats fins dos mesos després de l'execució del militant anarquista Salvador Puig Antic el dia 2 de març de 1.974.

Mentre feu el recorregut pels diferents espais expositius aprofiteu per gaudir de l'arquitectura de l'edifici d'en Sert. De la claredat de les formes, de les proporcions, dels sostres alts, de la il·luminació natural indirecta... 

 

 A la propera fotografia podeu veure dues escultures de bronze. A l'esquerra Dona i ocell del 1.969 ( 110 X 60 X 30 centímetres ) i a la dreta Personatge, del 1.970 ( 118 X 48 X 37 centímetres ). Les dues són un dipòsit de la Gallery K. A.G.

 

 A la Fundació Joan Miró, que va obrir al públic el dia 10 de juny del 1.975, s'hi organitzen exposicions temporals d'artistes dels segles XX i XXI.

A la fotografia anterior podeu veure d'esquerra a dreta, les obres de Joan Miró  Cabell perseguit per 2 planetes ( 1.968 ), L'ala de l'alosa aureolada pel blau d'or arriba al cor de la rosella abaltida damunt la plana ornada de diamants ( 1.967 ) i Cançó damunt fons blanc ( 1.966 ).

A la propera i última entrada dedicada a la Fundació Joan Miró, acabarem de visitar les ales i ens enfilarem a les cobertes amb ús de terrat.

Atentament.

Senyor i

Itsasmuseum Bilbao ( 2 ).

La primera entrada dedicada a l'Itsasmuseum Bilbao la vàrem acabar donant un cop d'ull a la Casa de las bombas. Us vaig dir que continuaríem la visita virtual observant les espectaculars cadenes i àncores que hi ha a pocs metres de la petita construcció que acollia les bombes de buidatge ( bombas de achique ) que s'empraven per buidar l'aigua dels dics i mantenir-los secs.

Les cadenes que podeu veure a les fotografies foren construïdes per l'empresa Vicinay de Sestao, amb més de 270 anys d'història, que és líder mundial en fabricació de cadenes.

Penseu que a la cadena més gran, cada baula pesa quatre-cents quilograms, té una capacitat de càrrega de 2.476 tones i és com les que s'empren per fondejar una plataforma de gas i petroli en el Golf de Mèxic. La cadena més petita, la més comuna durant el segle XX, és similar a les que subministraven les drassanes Eusakalduna fins a la dècada dels vuitanta del segle passat. 

Darrere de les grans cadenes estan exposades sis àncores de ferro forjat. Tenen forma de garfi o ham i estan fixades a l'extrem d'una cadena. Quan es llancen al fons del mar subjecten l'embarcació i impedeixen que els corrents o els vents arrosseguin el vaixell a la deriva.

A la fotografia anterior, gràcies a la gentilesa de l'Egoitz de l'Itsasmuseum Bilbao puc explicar-vos que les àncores, d'esquerra a dreta, són del tipus: Hawkin ( 1 ), Rodger ( 2 ), Hall ( 3 ), Rezón ( 4 ), Trotman ( 5 ) i Wasteney ( 6 ). Kaixo Egoitz. Esquerrik asko!

L'àncora Hawkin ( 1 )  és una àncora articulada  ( els braços es poden moure en angle amb la canya ). La Rodger ( 2 )  és una variant de la del tipus almirallat amb els braços reforçats, les ungles més fines i amb orificis als extrems del cap i a la creu. La Hall  ( 3 ) té dues peces articulades per un pern curt. Una peça és la canya i l'altra els braços, a l'estil de la Trotman, abatibles en un angle màxim de 40º.

 

 L'àncora Rezón ( 4 ) és més petita, té quatre ungles i no té cep. La Trotman ( 5 ) és una àncora articulada en la que els braços es poden moure en angle amb la canya i les ungles tenen forma còncava amb dos extrems. La Wasteney ( 6 ) és un altre tipus d'àncora articulada.

A les tres fotografies anteriors darrere de les àncores el protagonisme és per a la Grúa Carola ( de color vermell ) que només podeu veure parcialment. Als seus peus podeu observar cinc grans boies de color blanc i negre. Les boies poden ser de suro, fusta, plàstic o metall. El seu cos lleuger és capaç de mantenir-se en un punt determinat assenyalant un perill, la posició d'un objecte, l'entrada d'un port...

M'apropo a la barana per poder-vos mostrar l'espectacular grua de seixanta metres d'alçària i trenta tones de pes construïda a l'empresa Talleres de Erandio S.A l'any 1.957. La grua s'utilitzava en la construcció de grans vaixells.

Fou en el seu moment la grua amb més potència de les fabricades a Espanya. Amb la Carola s'aixecaven, traslladaven i voltejaven els elements  del casc o maquinària que havien fet als tallers per acollar-los al vaixell. La Carola podia aixecar fins a seixanta tones de pes!

Inicialment estava col·locada a la capçalera de la grada de construcció número u de l'antiga drassana Euskalduna, però l'única supervivent de les moltes grues que omplien els molls de la ría de Bilbao fou traslladada a tocar de la Casa de las bombas.

 

La Grúa Carola va funcionar fins al tancament de les drassanes Euskalduna l'any 1.984. Els treballadors de les drassanes van batejar la gran grua amb el nom de Carola, que era una dona jove de  Deusto ( Carol Iglesias )  que cada dia creuava la ría amb un "gasolino" per anar a treballar a la plaça Federico Moyúa. La bellesa d'aquesta dona tenia el cor robat als treballadors que l'esperaven per fer sonar les sirenes de les drassanes al seu pas... Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu enfilar-vos a la grua i veure a vista d'ocell aquesta zona de Bilbao.

Deixem la Carola per anar, en una propera entrada, fins als dics d'Euskalduna i donar un cop d'ull a algunes de les embarcacions de l'Itsasmuseum Bilbao.

Atentament.

Senyor i

Els secrets del carrer La Palma de Lleida...

Tornem avui al carrer La Palma un antic carrer de la ciutat de Lleida que s'enfila des del carrer de L'Almodi Vell fins a pla plaça de Sant Llorenç. En època medieval la paraula almodí feia referència a una mesura d'àrids i també a l'edifici de la ciutat on es guardava i es venien els cereals. Només començar a passejar-hi trobem l'Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol.

A la fotografia anterior podeu veure l'edifici de l'escola dissenyat l'any 2.009 per l'arquitecte Jaume Terés Armillas en el que s'han integrat diferents elements arquitectònics ( l'accés des del carrer La Palma i la façana del carrer Sant Domènec )  de l'antiga església-oratori de Sant Pau.  A la dreta de la fotografia podeu veure una petita part de l'Edifici Palma, un dels blocs més importants de l'arquitectura contemporània del centre històric, obra del 2.012 d'Eugènia Rodríguez Segarra i Albert Simó Bayona.

A la fotografia següent podeu  observar les dues portes de l'antiga església oratori que s'han conservat integrades a la façana de l'edifici.

Gràcies a l'Arxiu Gavín de les Avellanes podem consultar fotografies de totes les esglésies, catedrals, ermites, santuaris, cartoixes, oratoris... del país. Als seus arxivadors hi ha 26.444 fotografies.

A la propera fotografia podeu veure una de les sis que Josep Gavín Barceló va fer l'any 1.979 d'aquesta església-oratori. A l'arxivador hi ha un paperet mecanografiat en el que hi podem llegir: " Lleida Cp de Sant Pau o Cor de Maria -PP Claretians -  any 1.979" 

 

En aquesta església, desconeguda per a molts lleidatans, l'any 1.749 hi traslladaren la Verge del Blau i altres imatges i objectes religiosos de la Seu Vella. Penseu que l'any 1.707 Joan Carles Cristià de Landas - comte de Louvigny -  primer Governador de Lleida, ordenà tancar la Seu Vella per convertir-la en caserna...

 

 

A mitjans del segle XVIII a l'església s'hi va instal·lar la Congregació de Sant Pau fundada pel canonge Domènec Malegat. El seu objectiu era formar catequistes.

Els missioners del Pare Claret van arribar a Lleida l'any 1.884 i encarregaren la reconstrucció de l'església a l'arquitecte Celestí Campmany. L'objectiu d'aquestes reformes era establir-hi el seu convent. L'església del convent ( avui part de l'Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol ) fou beneïda el 13 d'agost de 1.893.

A la fotografia anterior de detall podeu observar el monograma de Maria format per les lletres M i A que hi ha al timpà de la porta de l'esquerra. La propera fotografia, també de detall, és de la porta principal ( la de la dreta ) en la que podeu veure el cor, una mica trencat, símbol dels claretians, congregació coneguda com Fills de l'Immaculat Cor de Maria o Fills del Cor de Maria.

Abans d'entrar a la que fou església oratori ens apropem un moment al carrer Sant Domènec, paral·lel al carrer la Palma, per donar un cop d'ull a la façana integrada a l'edifici dissenyat per Jaume Terés.

A les dues fotografies anteriors podeu veure les plantes superiors de la façana de maó vist i amb arcs rebaixats de pedra a les obertures i amb la part nova coronant l'Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol. La fotografia següent és de la planta baixa d'aquesta façana.

Tornem al carrer la Palma i, només entrar, constatem que de l'interior de l'antiga església-oratori de Sant Pau no en queda absolutament res.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el que era l'església de la que el presbiteri estava al fons de la gran sala actual. A les dues properes fotografies de l'Arxiu Gavín de les Avellanes podeu observar a la primera el presbiteri fotografiat des del cor i a la segona la capella lateral dedicada a Sant Josep.

 

També podeu comparar les dues fotografies següents en les que a la primera al fons hi ha la porta per la que tornarem al carrer La Palma i a la segona , feta des del mateix indret l'any 1.979 per Josep Gavín Barceló, es veu el cor i l'òcul que encara es conserva a la façana actual i evidentment la porta a la que s'accedia després del cancell.

Sortint de l'església, davant de la porta petita, trobem la porta per accedir al número nou del carrer La Palma. En aquest edifici hi havia l'Escola del Cercle de Belles Arts, nascuda l'any 1.947 i que a finals de la segona dècada d'aquest segle es traslladà al carrer Major. Actualment al primer pis hi ha l'Espai d'Art Borlänsa.

Quan entrem a l'edifici, a la paret de la dreta, trobem una pintura del 2.021 de Rafael Badia Borlänsa que ens recorda un indret del carrer Major molt estimat pels lleidatans que ja tenim una colla d'anys...

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall hi ha un interruptor, quadrat i de color blanc, entre la colla de pilotes de El Baratillo Leridano.

La mítica botiga El Baratillo Leridano fou fundada l'any 1.898 al número trenta-sis del carrer Major. La seva façana plena de pilotes i joguines penjades era espectacular. Malauradament va tancar l'any 1.978.

Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fona Porta.

A més a més  Rafel Badia Borlänsa ens recorda en la seva pintura a altres botigues històriques del carrer Major. A l'esquerra del Baratillo hi havia la botiga La Amsitad i al balcó del primer pis s'anunciava un sastre. A la dreta de Baratillo, la botiga tèxtil La Elegancia  fundada l'any 1.911. L'any 1.983 els propietaris de La Elegancia van comprar el Baratillo per ampliar el seu negoci.

A l'esquerra de La Amistad hi havia la perfumeria La Estrella de Oro tota una lliçó de l'ofici de botiguer. Juli Daura en fou el propietari i cada Nadal a l'aparador exposava els seus pessebres en relleu fets de porexpan. 

Després de pujar el primer tram d'escala faig la propera fotografia en la que podeu veure la pintura del carrer Major i, al fons, el carrer La Palma amb part de la porta petita de l'antiga església-oratori.

Tornem al carrer La Palma i pugem fins al número dinou on hi ha Ca l'Onofre Cerveró. Al segle XV al carrer la Palma hi vivien les famílies importants de la ciutat, la més destacada ho feia al noble casal d'Onofre Cerveró del que es conserven els finestrals gòtics.

Onofre Cerveró ( 1.515 - 1.602 ) fou humanista i catedràtic de l'Estudi General de Lleida, cavaller senyor de Melons ( Castelldans ), Matxerri i Vimfení  (Juneda ) i paer en cap de la ciutat de Lleida.

 

 Ca l'Onofre Cerveró, declarat Bé Cultural d'Interès Local, és un edifici del segle XVI d'estil gòtic tardà entre dues mitgeres, dels pocs que es conserven de la trama medieval del nucli antic.

Les dues finestres amb trencaaigües superiors i motllures treballades donaven llum al gabinet on treballava l'Onofre Cerveró il·luminant la rica biblioteca del destacat noble lleidatà. 

Gràcies ala gentilesa de la propietària de Sadhama Reiki Lleida podrem accedir a l'espai on fa més de quatre-cents anys hi hagué aquesta biblioteca. M'enfilo a l'escala plegable que em deixa, obro la trapa del sostre i ...

 

 

Evidentment l'estructura de la casa s'ha modificat però aquest espai, on actualment hi podeu veure les instal·lacions de l'aire condicionat, acollia la biblioteca d'Onofre Cerveró. Les obertures que veieu al fons de les fotografies són els finestrals gòtica de Ca l'Onofre Cerveró.

 

 Deixo Ca l'Onofre Cerveró per tornar al carrer La Palma i continuar gaudint del patrimoni amagat i  oblidat de la nostra petita ciutat.

Atentament.

Senyor i