El retaule barroc de l'I.E.I.

Fa vint dies, a l'entrada " Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 14 ) ", vaig mostrar-vos diferents edificis religiosos de la ciutat de Lleida: les capelles de l'antic Hospital de Santa Maria i de l'antic convent de Santa Teresa de l'ordre de les Carmelites Descalces - amb els seus esgrafiats-, les esglésies de l'antic convent de Santa Clara de l'ordre de les Germanes Clarisses i la de Sant Josep - avui integrada al Museu de Lleida-, la capella de Sant Pau o Cor de Maria dels pares Claretians i l'antic convent del Roser.

Explicant-vos la capella de l'antic Hospital de Santa Maria vaig mostrar-vos algunes fotografies de l'Arxiu Gavín de les Avellanes del retaule barroc de fusta policromada i làmines d'or de Francesc Escarpenter. Gràcies a la gentilesa de la Marta Llobera del Servei d'Audiovisulas de l'I.E.I. puc ensenyar-vos detalladament la bellesa de l'únic retaule barroc que es conserva a la ciutat de Lleida. Si a l'entrada catorze de l'Inventari d'Esglésies de Catalunya vàrem veure dues d'aquestes fotografies per comparar-les alb les de l'Arxiu Gavín del mateix indret, avui us regalo les altres.

A la fotografia anterior podeu veure el retaule des de la dreta, amb la poca perspectiva que permet el mínim espai que hi ha entre el retaule i la paret de vidre-mirall. La següent ens mostra el retaule des de l'esquerra. A la dreta podeu veure la porta oberta per on s'accedeix al petitíssim espai on hi ha el retaule. 

Francesc Escarpenter, natural de Seròs, l'esculpí  l'any 1.738. El retaule presidí fins al 1.987 la capella de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. El retaule està dedicat a la Mare de Déu dels Àngels. La seva talla de fusta policromada ocupa la fornícula del carrer central.

La Mare de Déu dels Àngels està flanquejada per les talles de Sant Josep ( a l'esquerra ) i Sant Pau ( a la dreta ). A les tres fotografies següents podeu observar atentament la talla de Sant Josep.

L'any 1.996 es va fer la remodelació definitiva de la Sala Gòtica amb la que el retaule quedà "amagat" darrere d'una gran paret de vidre-mirall.

 

 

Si no s'encén la il·luminació del petit espai on hi ha el retaule el visitant de la Sala Gòtica veu un mirall gegantí, però quan encenen els llums, podem mirar-lo i admirar-lo.

L'any 1.942 el retaule es desplaçà a la seva ubicació actual i Ramon Borràs en va fer una restauració seguint, evidentment, els criteri d'aquella època i amb els mitjans i materials del moment. Núria Gilart s'encarregà, els anys 1.996 i 1.997, de restaurar in situ el retaule de Francesc Escarpenter.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica la propera fotografia de detall ens permet observar l'estampat vegetal de les vestidures de Sant Josep.

 

 

L'antic Hospital de Santa Maria tancà la seva capella l'any 1.928 L'any 1.942 es creà l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la capella recuperà el culte fins a finals dels anys 60. Al 1.987 fou desmantellada per fer més gran la Sala Gòtica d'exposicions que al 1.996 es reformà definitivament.

A la fotografia següent, de l'Arxiu Fotogràfic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, podeu veure el retaule i els primers bancs de la capella.

 

Font fotografia: Arxiu Fotogràfic de l'I.E.I.

L'any 1.930 l'antic hospital, tancat al 1.928, es transformà en un magatzem i posteriorment fou el Museu del Poble. El fet de no tenir culte i estar la capella plena d'objectes salvà el retaule barroc de la destrucció durant la Guerra Civil. No tingué tanta sort el cor de la Catedral Nova, a pocs metres de l'I.E.I. El cadirat del cor, del 1.774, obra de l'escultor Lluís Bonifàs i Massó - una de les obres més importants del barroc català- va ser destruït en l'incendi del 1.936...

Tornem al retaule de Francesc Escarpenter i ens fixem en la talla que hi ha a la dreta de la Mare de Déu dels Àngels dedicada a Sant Pau.

El retaule està esculpit en fusta d'àlber, una fusta que es deteriora en males condicions de temperatura i humitat. Ramon Borràs al restaurar-lo l'any 1.942 prioritzà el resultat final, unint fragments trencats amb adhesius poc adients i tapant parts originals amb estucs i pintura.

A la fotografia anterior, a la dreta de la talla de Sant Pau podeu veure part d'una de les tres taules en baix relleu, la de l'Adoració dels Pastors i a la propera fotografia podeu gaudir de tota la taula.

L'any 1.996 Núria Gilart començà l'última restauració que finalitzà al gener del 1.997. El retaule presentava problemes de conservació: atac d'insectes xilòfags, escletxes, reconstruccions, restes de cola, guix, parts repintades, motllures afegides... Faltaven en el suport alguns dits de mans i peus, trossos d'ales dels àngels, motllures....

A l'esquerra de la talla de Sant Josep - que està a l'esquerra de la fornícula amb la Mare de Déu dels Àngels - hi ha la taula de l'Adoració dels Reis Mags. La podeu valorar a les dues fotografies següents.

Explica la Núria Gilart en la memòria de la restauració del retaule, que la tècnica emprada és molt rica: daurats, cisellat, el tremp i l'oli per les carnadures, estofat ( tècnica que té l'orígen en l'art gòtic i emprada també en el barroc, que marca els plecs de les vestidures ), colradura ( vernís transparent groguenc que dóna a la peça aspecte d'or ).

Els daurats amb or fi estaven gastats en les parts més accessibles i s'havia perdut en algunes zones la capa de preparació pictòrica. Hi havia parts repintades a l'oli, purpurina, estucs endurits, guix, claus, xinxetes, cera, brutícia, pols...

A la propera fotografia de detall podeu observar amb dificultat , per la falta de perspectiva al fer-la perquè el vidre mirall no em permet anar més endarrere, la tercera taula en baix relleu del retaule. Sobre l'àngel que hi ha sobre la fornícula que acull a la Mare de Déu dels Àngels, la Coronació de la Verge. 

 

A la fotografia següent, feta des de la Sala Gòtica d'exposicions, podeu veure la part superior del retaule protagonitzada per la taula de la Coronació de la Verge.

L'any 1.705 Francesc Christià va fer un retaule per la capella de l'antic Hospital de Santa Maria, però dos anys després fou destruït durant la Guerra de Successió. Probablement a la capella hi havia abans algun retaule, però no en tenim cap referència.

Amb l'esquena empegada al vidre-mirall vaig fer la fotografia anterior en la que podeu observar l'altar de fusta policromada amb baixos relleus daurats. La fotografia següent de detall els permet veure el sagrari.

Sobre l'altar hi ha les tres sacres amb un marc evidentment barroc. Aquestes taules o quadres contenen les parts invariables de l'ordinari de la missa del ritu romà que havia de dir el sacerdot.

Als altars hi havia una sacra al mig i una a cada extrem. A les dues properes fotografies de detall podeu veure dues d'aquestes sacres amb el seu marc barroquíssim.

L'ampliació de la sacra de la fotografia anterior que podeu veure a la fotografia següent ens permet recordar que durant molts segles les misses es feien en llatí. No va ser fins al Concili Vaticà II, convocat pel Papa Joan XXIII i desenvolupat en quatre períodes de sessions entre 1.962 i 1.965, que es començaren a emprar les llengües vernacles i es deixaren de fer en llatí ( que no entenia ningú ). Els capellans també van deixar de celebrar la missa d'esquena als fidels...

Fa un quart de segle la Núria Gilart va fer l'última restauració, una intervenció que fou respectuosa amb el que era vàlid de la restauració anterior feta l'any 1.942 per Ramon Borràs. Com que el retaule de Francesc Escarpenter, de 550 X 400 centímetres, estava encaixat a la paret no va ser possible la desinfecció i el sanejament directe de la part del darrere.

Es van retirar afegits que no tenien res a veure amb el retaule original, parts repintades i estucs superficials. A la memòria d'aquesta intervenció la Núria explica els processos aplicats per restaurar i conservar el retaule barroc: "desinfecció del suport, fixació de la policromia, sanejament general i retirada d'aquells elements aliens a l'objecte, adherits a la superfície del retaule".

Per acabar s'aplicà una capa de vernís sintètic per protegir la policromia i una tinta neutra en la major part de llacunes.

Malauradament cada dia milers de lleidatans passegen a pocs metres del retaule però la gran majoria no l'ha vist mai... Gràcies Núria per la feina feta.

Atentament.

Senyor i

Arxiu Gavín: Invetari d'Esglésies de Catalunya ( i 15 a ).

L'octubre de l'any passat, a l'entrada "El rector escultor..." vaig mostrar-vos l'obra escultòrica de Cinto Casanovas Coederroure, rector de l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat. Amb l'entrada que començo avui tancaré la sèrie que vaig iniciar el mes de març dedicades a l'Inventari d'Esglésies de Catalunya custodiat a l'Arxiu Gavín, a l'antiga fusteria del monestir de les Avellanes. Als arxivadors de l'inventari podem consultar 217.000 fotografies de totes les esglésies i edificis religiosos del país ( 26.444 ): esglésies, catedrals, santuaris, cartoixes, ermites, oratoris ... de Catalunya, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord. 

Després de voltar i voltar per les terres lleidatanes i andorranes, a partir de la desena entrada els protagonistes van ser els edificis religiosos de la ciutat de Lleida.

Avui deixem el centre de la ciutat per apropar-nos a l'entitat descentralitzada de Raïmat situada a catorze quilòmetres de Lleida, on ens està esperant l'església modernista del Sagrat Cor. 

Al full de l'arxivador podem llegir el text mecanografiat: " Lleida. Raïmat. . S del Sagrat Cor de Jesús - any 1.972 -   1.972 / 1.972 / 1.972 / 1.972 ".

Uns dies abans de visitar l'església vaig trucar a la rectoria per concretar l'hora amb el pare jesuïta Cinto Casanovas i Corderroure per fotografiar-la. No he pogut fer una  fotografia amb la mateixa perspectiva que la de l'Arxiu Gavín , del 1.972, perquè les construccions actuals i els enjardinaments no m'ho han permès. Però el Cinto m'ha deixat fotografiar l'altra façana des del jardí de la rectoria.

 

Per conèixer la història de l'església del Sagrat Cor cal viatjar en el temps fins al primers anys del segle XX quan Manuel Raventós i Domènech ( 1.862 - 1.930 ) comprà l'any 1.914 una finca de 3.200 hectàrees de terres ermes...

Més de cent quilòmetres de sèquies van portar l'aigua del canal d'Aragó i l'aigua transformà aquell desert en les 2.245 hectàrees actuals de vinyes...

Dos anys després de comprar la gran finca, l'any 1.916, començaren les obres per edificar l'església que Manuel Raventós havia encomanat a l'arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver. Però primer va contactar amb Antoni Gaudí, que refusà encarregar-se projecte perquè estava molt enfeinat amb la construcció de la Sagrada Família i  proposà a Manuel Raventós que confiés en el seu deixeble Joan Rubió.

Quan arribem a la Plaça Major de Raïmat ens esperen els porxos que semblen dos braços units a l'edifici de l'església que ens conviden a visitar-la. El maó vist, la teula àrab, la tàpia i la fusta són els material protagonistes.

Manuel Raventós i Domènech encomanà a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, a més a més de l'església del Sagrat Cor, els cellers i les cases dels colons.
Al març del 2.018, l'entrada " Cases singulars de Lleida ( 18 ) " ens convidava a entrar al celler modernista construït entre 1.916 i 1.918. Fou el primer edifici d'Espanya en emprar el formigó armat per fer les grans arcades que podeu veure a la fotografia següent.

El poble de Raïmat havia quedat despoblat des de la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). L'únic que recordava l'antic Raïmat era el castell mig enrunat. Manuel Raventós va fer construir un nou poble dissenyat per Joan Rubió que s'inspirà en el moviment urbanístic anglès de principis del segle XX, que es basa en una distribució dels edificis formant un octàgon amb una plaça al centre. A la propera fotografia podeu veure algunes de les cases dels colons del Carrer de Ronda, a tocar de l'església.

Però tornem a l'església del Sagrat Cor després de donar un cop d'ull als altres dos encàrrecs que Manuel Raventós va fer a Joan Rubió fa més de cent anys. El braç del porxo que hi ha a tocar de la rectoria sembla decidit a mostrar-me l'accés del temple.

Rubió fou deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí des del 1.893, quan acabà la carrera, fins al 1.916. Treballà amb un dels genis del modernisme català en la Colònia Güell. la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Park Güell,...
Quan ens apropem a la porta de l'església sembla que el campanar d'espadanya ens observa. Un campanar, coronat amb una creu de forja, que està perfectament centrat a la perspectiva de la plaça Major.

L'església fou consagrada el mes de juny de 1.922, però a les dues campanes hi podem llegir la data del vuit de setembre de 1.921, que potser va ser el dia que les van col·locar al campanar. També hi ha el nom del fonedor, un d'Olot i l'altre de Barcelona. A les dues campanes podem llegir el nom del poble però escrit diferent, en una Raymat i a l'altra Raimat. Els noms de qui va apadrinar les campanes també hi és. Montserrat Fatjó Tintorer, la dona de Manuel Raventós, apadrinà la gran, i Manuel Raventós Domènech, el propietari de la gran finca que ordenà la construcció de l'església, la petita. Una de les campanes va caure i, com podeu veure a la fotografia de detall, quedà escantellada.

Tornem a les poques fotografies de l'església del Sagrat Cor que he trobat a  l'Arxiu Gavín, datades els anys 1.972 i 1.979. He de confessar-vos que quan vaig veure a l'arxivador la fotografia ( 1.979 ) de la porta de fusta d'alzina vaig quedar bocabadat. Pujar les escales, un cop a Raïmat, ratificà la meva sensació.

 

Els tiradors de forja, dos preciosos dracs, i els claus també de forja que uneixen les peces del trencaclosques de fusta d'alzina, no encolada, embelleixen l'accés a l'església.

 

Amb la segona entrada dedicada a l'església de Raïmat en veurem l'interior i tancarem la sèrie de quinze entrades dedicades a l'inventari d'Esglésies de Catalunya que podeu consultar a l'Arxiu Gavín de les Avellanes.

Atentament.

Senyor i

Les peixeres d'Alfés ( 1 ).

Deixem les restes del Molí del Fanxiquet, a tocar de l'Eix de l'Ebre ( C-12 ) com podeu veure a la propera fotografia, per anar passejant a les peixeres del riu Set d'Alfés. La peixera petita la trobarem a uns cinc-cents metres del molí.

 

 

Al trobar la carretera enquitranada anem a l'esquerra i aprofitem per fer l'última mirada als curiosos murs de les instal·lacions de l'antic molí que combinen tàpia i carreus de pedra.

Després de caminar uns minuts creuarem el riu Set pel pont vell i, a la dreta, veurem l'indicador que ens convida a passejar per la Vall del riu de Set. A la dreta de la fotografia podeu veure la silueta d'Alfés.

Per una estona passejarem pel Sender de Gran Recorregut GR-3, conegut com Sender Central de Catalunya - que quan estigui acabat serà circular inclourà els Pirineus i tindrà uns set-cents vint quilòmetres-. Concretament entrarem a la Etapa 51, de vint-i-tres quilòmetres que uneix Aspa i Lleida. Cal que agafem el camí de la dreta, el que baixa cap al riu.

 

 

Gaudint de la passejada per la riba dreta a tocar del petit bosc de ribera que acompanya al riu Set molt aviat arribem al nostre objectiu, la peixera petita, mig coberta per la vegetació.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos, malgrat l'abundant vegetació, a les dues properes fotografies de més a prop els grans carreus de la peixera petita.

 

Per pal·liar l'escassetat d'aigua de les nostres terres, en el passat es van construir peixeres ( rescloses ) per emmagatzemar-la i mitjançant una séquia dirigir-la del riu a la bassa del molí o al reg dels horts del poble. Les més antigues són de l'època medieval i es van emprar fins al primer terç del segle XX perquè els molins del riu Set varen canviar de sistema de tracció o, senzillament, deixaren de funcionar.

A l'esquerra d'aquesta peixera, en direcció a les aigües del riu, començava la sèquia que portava l'aigua del riu Set al molí del Fanxiquet ( a un mig quilòmetre aigües avall ) i als horts d'Alfés.

A la propera fotografia podeu observar els grans carreus de pedra de la part superior de la peixera petita. Només es veuen uns pocs metres de la trentena que té de llarg perquè la vegetació es "menja" la peixera.

 

 

La fotografia següent ens deixa veure una mica les graonades de la peixera petita. Com podeu constatar, comparant-la amb la fotografia anterior. els carreus de les graonades estan col·locats en posició diferent als de la fila superior.

Un plafó informatiu ens explica quina funció tenien les peixeres del riu Set i les seves característiques. La peixera petita, coneguda com la peixereta, fa trenta metres de llarg, tres metres s'altura i té una amplada d'uns dos metres a la part superior. A la part inferior hi ha els carreus més irregulars i poc treballats ( o potser la força del riu els ha erosionat ). La resta de carreus estan ben treballats i els més grans estan a la part superior. La graonada és una estratègia constructiva per evitar l'esfondrament de la peixera per la força de l'aigua en les rovinades sobtades del clima mediterrani. A les últimes restauracions s'han afegit daus de formigó als espais buits.

La propera fotografia de detall és de la imatge inferior del plafó informatiu en la que podeu veure la imatge de Martí Picas de l'empresa Insitu Patrimoni i Turisme que explica el que passa a la bassa de la peixera. La peixera ( 10 ) i el sobreeixidor ( 7 ), i a la riba esquerra la derivació ( 8 ) i el canal ( 9 ) que durà l'aigua a la bassa del molí i als horts del poble.

Mig amagat per l'abundant vegetació que hi ha a tocar del riu Set trobem un altre plafó informatiu, una mica malmès, dedicat a la vegetació del Camí del riu Set del terme d'Alfés de l'Espai Natural Protegit Mas de Melons-Alfés. Els protagonistes: l'àlber blanc, el freixe de fulla petita, el lledoner, el vern, els tamarius i la canya.

 

Com heu vist a les fotografies anteriors, a bona part de la peixera i als seus voltants hi ha moltíssima vegetació. No puc continuar per la GR-3 perquè el sender és impracticable. Està clar que no podré accedir a la peixera gran per la riba dreta del riu Set...

Per anar-hi  torno al Moli del Fanxiquet , on hem deixat el cotxe, amb l'objectiu d'accedir-hi per la riba esquerra del riu.

Atentament.

Senyor i