Columnes signades...

Després de les tres entrades dedicades a la ciutat califal de Madinat al-Zahra, construïda al segle X, tornem a la capital cordovesa per gaudir de la seva impressionant mesquita començada a edificar al segle VIII. Però abans d'iniciar la visita virtual detallada, avui vull explicar-vos una curiositat sobre les seves columnes.  

L'edifici més conegut de Còrdova, que al segle XIII es convertí en Catedral, és el monument més destacat de l'art andalusí desenvolupat a Al-Àndalus i amb característiques pròpies dins de l'art de l'islam. L'any 1.984 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Les seves dimensions són espectaculars, i passejant-hi trobes una vitrina molt misteriosa.

Aquesta colla de marques, principalment noms, buidats en argila i posteriorment positivats amb escaiola, són de picapedrers musulmans i cristians.

Aquestes "signatures" les trobem a les columnes, capitells i cimacis de les ampliacions de la mesquita dutes a terme entre els anys 961 i 965 per Al-Hakan II  i  l'any 988  per Almansor. Les marques les van buidar l'any 1.932 F. Hernández Giménez i M. Ocaña Jiménez.

Obriu molt bé els ulls per observar el bosc de vuit-centes cinquanta-sis columnes de marbre, jaspi i granit sobre les que descansen tres-cents seixanta-cinc arcs de ferradura ( inferiors ) i de mig punt ( superiors ) bicolors. Un espectacle difícil d'oblidar. Si us aclaparen tantíssimes columnes, penseu que abans de convertir-se al segle XIII en catedral cristiana el nombre de columnes era de mil tres-centes... 

La marca dels picapedrers era molt important per comprovar, quan s'acabava l'obra, la feina feta per cada mestre picapedrer. Gràcies a la marca es podia verificar el compromís dels treballadors i pagar-los.

No tots els picapedrers feien la mateixa feina. Els trencadors eren els encarregats de tallar i treure les pedres de la pedrera, els picadors treballaven la pedra basta i els picadors de fi eren els encarregats de les feines més delicades.

Normalment les marques o signatures dels picapedrers són inscripcions en forma d'inicials del picapedrer, o imatges relacionades amb la família. Per regla general aquestes marques es van deixar de fer al segle XVII. La ciència que es dedica a l'estudi dels signes gravats a la pedra és la gliptografia.

Deixem les columnes, capitells i cimacis amb "signatura", per començar properament a descobrir els secrets de la mesquita de Còrdova.

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 4 ).

Després de deixar Cabó, on hem descobert l'església de Sant Serni, baixem fins a Organyà per anar en direcció a la Seu d'Urgell. Abans d'agafar la corba a l'esquerra que hi ha a pocs metres després de la plaça de les Homilies veurem un indicador, a la dreta, que ens senyala la petita carretera per anar a Fígols. Baixem fins al riu Segre per creuar el pont, que antigament era una palanca ( una passera feta de taulons entre les dues ribes del riu ). Més antiga encara era la sirga que servia per creuar el riu...

La carretera, després de passar el pont, s'enfila fins a Fígols, també anomenat Fígols d'Organyà, capital del municipi de Fígols i Alinyà, situat gairebé en la seva totalitat a l'esquerra del Segre, entre el riu i la serra del Port del Comte. L'any passat el municipi tenia 261 habitants, 152 dels quals viuen a Fígols i la resta estan repartits per Alinyà, l'Alzina d'Alinyà, Canelles, Perles i una dotzena més de llogarets... La principal activitat econòmica del municipi és la ramaderia de llet. A la vall de Fígols, durant l'edat mitjana els Senyors de Caboet, el bisbe d'Urgell i el priorat d'Organyà hi tenien propietats. 

Al municipi trobem tres esglésies romàniques : Sant Víctor ( Fígols ), Sant Esteve ( Alinyà ) i Sant Romà ( Perles ). A més a més hi ha quatre ermites i capelles amb elements romànics. Però avui ens centrarem en Sant Víctor de Fígols, església romànica construïda al segle XII , declarada bé cultural d'interès nacional. 

L'església, malgrat que es considera una obra edificada al segle XII, apareix citada l'any 1.051 en un document en el que podem llegir: "ante aula Sancte Victoris qui es fundatum in valle Fichuls". A la propera fotografia podeu veure darrere del campanar d'espadanya o de cadireta de dos ulls situat al mur de ponent, la Roca Narieda que la gent més gran anomena Roca Diega, molt valorada pels escaladors.

És un edifici d'una nau amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis, amb volta de quart d'esfera, s'uneix directament a la nau a llevant. Posteriorment es van afegir dues capelles rectangulars a banda i banda de la nau, i una sagristia adossada a l'absis. Les finestres de doble esqueixada coronades amb arcs de mig punt adovellats, situades a l'absis, són originals. La decoració de Sant Víctor de Fígols es concentra a la part superior de l'absis. Podeu apreciar el fris d'arquets cecs sobre petites mènsules a la propera fotografia.

Si visiteu Fígols la tranquil·litat us acaronarà tota l'estona, però la tarda nit del 3 al 4 de desembre de 1.834, durant la primera Guerra Carlina hi havia destacada una partida de tiradors de Catalunya i nacionals de Tuixén i Organyà. Caigueren en un parany dels carlins i es refugiaren a l'església. Com que els carlins no pogueren entrar, li calaren foc. Les tropes lliberals, entre quinze i vint soldats cristins, moriren en l'incendi... 

L'eix vertebrador de Fígols és el carrer Major. Enfilem-nos virtualment fins al misteriós número 8  on us explicaré l'última i fascinant descoberta d'avui.

Mireu la rajola ceràmica amb el número de la casa, el número 8 tombat s'ha transformat amb el símbol d'infinit ()... L'any 2.012 vaig enviar una sèrie de fotografies de la curiosa decoració feta amb fòssils, la majoria eriçons de mar, al professor Heracli Astudillo Pombo, bon amic i apassionat de la paleontologia.

La recerca que va fer l'Heracli a partir de les fotografies és genial. Us recomano visitar el seu impressionant blog Folklore de los fósiles ibéricos. A l'entrada del 2 de setembre del 2.013 podeu llegir i  gaudir de les explicacions  sobre "La Casa dels Fòssils" o "Ca'l Fantic". No deixeu de clicar sobre el proper enllaç, us quedareu bocabadats amb el que ha descobert l'Heracli amb la seva investigació que combina ciència i art i que ens porta a milers de quilòmetres de Fígols: "Fósiles usados como ornamentación arquitectónica ( 6 )". Una forta abraçada Heracli.

Deixem Fígols per anar fins a Coll de Nargó ( Nargó per la gent del país ) on ens espera la bellíssima i vellíssima església de Sant Climent.

Atentament.

Senyor i

Gràcies Manuel.

Al juny del 2.008 us recomanava el llibre "L'home manuscrit", amb el que Manuel Baixauli obtingué el Premi Mallorca de Narrativa 2.006. Era la meva primera lectura de l'obra d'en Manuel, una lectura molt plaent i seductora en la que mentre el protagonista d'aquesta història de misteri, estira el fil de la seva recerca personal, el goig de llegir creix i creix...

Al febrer del 2.010, el llibre que us recomanava era "Espiral", el primer que escrigué Manuel Baixauli. Publicat per primera vegada per Columna l'any 1998, molt poques persones el llegiren i gairebé tots els els exemplars foren retirats de les llibreries i triturats. Un bon amic li proposà reeditar-lo i en Manuel el va rellegir i corregir les imperfeccions ... El resultat, enllestit al 2.010, un regal pels enamorats de la lectura.

Va ser al maig del 2.014 que us parlava de l'últim llibre d'en Manuel que em deixà totalment bocabadat. L'escriptor nascut a Sueca l'any 1.963, diu que narrar és seduir; puc assegurar-vos que ell és un gran seductor. Una setmana després d'enllestir "L'home manuscrit", Baixauli va notar els primers símptomes d'una malaltia neurològica, el síndrome de Guillain-Barré, que en poc temps el deixà paralitzat físicament però amb tota la capacitat per pensar i sentir. Manuel Baixauli explica que es transformà en una pedra pensant. "La cinquena planta" és una novel·la basada en aquesta angoixant i duríssima experiència personal; una magnífica reflexió sobre la vida, la mort, la felicitat, la malaltia...    

Avui torno a recomanar-vos un llibre d'en Manuel Baixauli. No és una novel·la i he de dir-vos que d'entrada no m'agraden gaire els reculls d'articles, però "Ningú no ens espera" editat el passat mes de gener per Edicions del Periscopi, sembla un dietari, un magnífic dietari. Aquests articles aparegueren acompanyats de les seves il·lustracions , recordeu que Manuel Baixauli és escriptor i pintor, al diari El País amb el títol Ningú no ens espera. 

El llibre us farà rumiar sobre el nostre comportament social. La mirada àcida d'en Manuel, les idees claríssimes, el domini de la llengua i les profundes reflexions acompanyades de les seves singulars il·lustracions fan de "Ningú no ens espera" un llibre imprescindible.

Gràcies Manuel.

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 6 ).

Després de les dues últimes entrades dedicades a l'arxiu arqueològic, que ens mostraven dues propostes didàctiques per transformar als més joves en petits arqueòlegs, comencem avui una sèrie de descobertes de diferents joies trobades pels professionals de l'arqueologia en diverses campanyes d'excavacions repartides per la ciutat. Us preguntava, després de mostrar-vos la fotografia d'un capitell, si sabíeu on era el convent de Sant Francesc de Lleida, el més antic de la Corona d'Aragó i un dels més influents de l'ordre franciscana. Per resoldre l'enigma, anem fins a la nova plaça Ricard Vinyes, dissenyada per l'arquitecta Benedetta Tagliabue. 

La reforma de la plaça l'any 2.008 i la construcció d'un nou aparcament soterrani per 450 vehicles, suposà la descoberta de restes de murs amb carreus dels fonaments del monestir medieval i església de santa Francesc ( segle XIII ). Quan passegeu per la plaça, en un dels fanals del carrer doctor Fleming , trobareu un plafó informatiu del que suposà la campanya d'excavacions arqueològiques.

La reurbanització de la plaça finalitzà al novembre del 2.010. Malauradament els plafons informatius, que gairebé ningú llegeix, han patit l'actuació dels que no respecten el que és de tothom, i del que veieu a la propera fotografia, les explicacions que hi havia a la part del darrere estan arrencades...

Anem virtualment a l'arxiu arqueològic per veure les restes trobades a la plaça, entre les que destaquen les columnes de la porxada del claustre del que podeu veure una recreació a la fotografia següent. 

La fundació del Monestir de Sant Francesc ( convent de Sant Francesc ), es situa entre els anys 1.211 i 1.217, però el primer document que es fa referència és del 1.236. El Rei Alfons III el Benigne ( 1.299 - 1.336 ) , demanà en el seu testament que les seves despulles descansessin al convent lleidatà; però inicialment fou enterrat en el convent, també franciscà, de Barcelona,

Pere IV d'Aragó i Catalunya, conegut també com Pere III el Cerimoniós, fill d'Alfons III el Benigne, traslladà el 17 d'abril del 1.369 les despulles del seu pare al convent de la plaça Ricard Vinyes. L'any 1.646 els paers de Lleida decidiren el trasllat de les despulles reials a la catedral ( Seu Vella ), perquè el monestir estava gairebé destruït. Si visiteu l'antiga catedral, la joia més preuada dels lleidatans, podreu localitzar fàcilment la tomba.

L'ordre franciscana fou fonamental, l'any 1.300, en la fundació de l'Estudi General que des de l'inici tingué les facultats de dret civil, dret canònic, medicina, filosofis i arts.  

El convent de Sant Francesc acollí als franciscans conventuals fins al 1.567 i posteriorment romangué buit fins al 1.576 quan l'ocuparen les monges de l'ordre de les clarisses observants.

Entre els anys 1.642 i 1.644, el monestir fou parcialment enderrocat i les pedres dels seus murs s'empraren en la construcció dels baluards de la Seu Vella. L'any 1.647 el campanar i l'església foren protagonistes de l'acció militar duta a terme pel sergent Cristóbal de Ribaguda i dotze mosqueters que refugiats en el que quedava del monestir, volgueren impedir que les tropes de Felip IV poguessin plantar les bateries de canons per atacar Lleida.

El sergent i els dotze mosqueters van resistir parapetats sobre l'absis i al campanar fins que entre el 2 i 3 de juny de 1.647 es produí l'assalt final a les restes del convent.

A la fotografia anterior podeu veure una estela funerària trobada en la campanya d'excavacions de la plaça Ricard Vinyes. L'historiador lleidatà Josep Lladonosa situà el convent a la vora del camí de Montsó, entre el portal de Boters i el Convent de Sant Hilari, aproximadament a unes dues-centes passes de la ciutat ( on actualment hi ha la plaça Ricard Vinyes ).

 
Després de la derrota militar, les ruïnes del convent foren saquejades contínuament, però una petita part es conservà sota la plaça Ricard Vinyes, i fou descoberta amb les obres de l'aparcament subterrani.

Del claustre del convent es van trobar restes del mur de tancament, els contraforts exteriors, la cisterna ( que recollia aigua de les teulades del claustre i tenia una capacitat de 64 metres cúbics ), i elements arquitectònics de la porxada ( columnes, bases i capitells ).
No gaire lluny d'aquestes restes arqueològiques, ens espera la propera descoberta...
Atentament.
Senyor i

Madinat al-Zahra ( i 3 ).

Tanquem avui la visita virtual a la ciutat califal de Madinat al-Zahra, construïda al segle X. Els alarifes ( mestres d'obra ), revestien els murs amb una capa de morter i calç que posteriorment es pintava de color mangra al sòcol i blanc a la resta del mur. En alguns punts el sòcol es decorava amb motius geomètrics o vegetals. Molts dels sòcols estan restaurats, però encara queden racons on trobem l'original.

El color mangra era un pigment vermellós obtingut de l'òxid de ferro que s'emprava com revestiment decoratiu i en ceràmica. La fragilitat d'aquest material fa que no quedin restes complertes de sòcols perquè l'exposició a la llum, pluja i contaminació, els han anat destruint.

El califa, màxim representant de l'Estat Andalusí, rebia visites d'alts dignataris i ambaixades vingudes d'altres territoris de la Península Ibèrica o d'Europa. També presidia les reunions de visirs ( ministres ) en els que delegava funcions. Tots aquests actes es feien al Saló Ric o de Recepcions. A més a més de reunir-se amb l'hayib ( primer ministre ), visirs i cap de la seca ( fàbrica de moneda ), el califa tenia un altre home de confiança: el cap de les Industries Reials. Ell era l'encarregat de dirigir la producció d'objectes de luxe com teixits, vaixelles, marfils per decorar els diferents espais de l'alcàsser o per regalar als visitants importants.

A l'oest de la casa de Ya'far trobem la casa de la Alberca que en el seu pati central té un petit dipòsit d'aigua que dóna nom a l'edifici.

Es conserven les dues arcuacions que donaven al pati, cadascuna de les quals està formada per tres arcs de ferradura. En alguns dels arcs podem apreciar fragments de la bellíssima decoració de ataurique ( arabesc ). 

Era la residència del califa al Hakán II. La casa conserva un bany de vuitanta metres quadrats. Modificacions posteriors del disseny de la ciutat palatina sembla que transformaren aquest bany d'ús personal del califa en un bany compartit per la casa de la alberca i la de Ya'far .

Per acabar el passeig virtual per Madinat al-Zahra anirem fins al majestuós Pòrtic Est, l'emblemàtica entrada a l'alcàsser.  

Situat davant de la plaça d'armes, aquest gran pòrtic que originalment tenia quinze arcs, impressiona. L'arc central és de ferradura i els altres són arcs escarsers. L'objectiu d'aquesta construcció era enlluernar als visitants. 

El pòrtic tenia unes dimensions aproximades de 111 metres de llarg, 3 metres d'ample i 9,5 metres d'alçària. Sobre els arcs hi havia un mirador de d'on el califa passava revista a les tropes. En aquesta plaça es celebraven alguns actes militars.

Després de passar pel pòrtic, els ambaixadors i convidats que rebia en audiència el califa, s'enfilaven per un carrer en rampa. La guàrdia califal s'alineava sobre els pedrissos laterals. Amb la finalitat de deixar molt clara la inaccessibilitat del califa, el carrer estava dividit en trams que es tancaven amb portes. 

S'edificà en els últims anys del califat d'Abd al-Rahmán III, o en els primers del seu fill al-Hakam II. Aviat fou modificat, tancant tres arcs de l'extrem nord ( a la dreta del pòrtic ), per fer habitacions destinades a la guàrdia. En la propera fotografia podeu veure la reconstrucció hipotètica de la part central del pòrtic. 

Abans de marxar de Madinat al-Zahra, ciutat símbol del Califat Omeia, us recomano visitar el Museu de lloc. Aquest tipus de museu es localitzen en una zona geogràfica específica o en un jaciment arqueològic, i ens ajuden a entendre la zona o el que es fa a les excavacions.

Les funcions principals del museu són: explicar, custodiar i gestionar el patrimoni cultural de Madinat al-Zahra.

Deixem la ciutat palatina per tornar a Còrdova on assaborirem la bellesa de la seva mesquita.

Atentament.

Senyor i.

Romànic amagat al Prepirineu ( 3 ).

Deixem temporalment el municipi de Coll de Nargó, concretament el petit nucli de població de Valldarques, un dels cinc que el formen. Un cop a Nargó, anem fins a Organyà on , abans d'arribar  a la plaça de les Homilies, cal estar atent per anar a l'esquerra en direcció Cabó. Aquesta entitat municipal té tres pobles habitats: Vilar de Cabó, Pujal d'Organyà i Cabó que és la capital municipal. Parlem en total de 98 habitants.

Per l'extrem oest de la vall hi passa la Cabanera, ruta molt important de transhumància que ja s'utilitzava a l'època medieval per portar els ramats d'ovelles des de les comarques del sud fins als Pirineus. Hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, en el que els pastors podien comptar fàcilment les ovelles que portaven. 

La vall de Cabó ja estava habitada a la prehistòria. És impressionant fer tranquil·lament la ruta dels dòlmens, en la que anirem trobant: el de Cal Llauna, de Colomera, del Mal Pas, de l'Oliva, de Pedracabana, el del Molí de Favà... La majoria construïts entre el 2.000 i el 1.500 aC. A la propera fotografia podeu veure el dolmen del Molí de Favà.

   

Des de mitjans del segle X, la vall de Cabó estava dominada pels Caboet, uns senyors feudals que també controlaven la vall de Sant Joan. Al segle XII la vall passà a l'església d'Urgell. La nostra protagonista d'avui és l'església de Sant Serni, que es troba situada als afores de Cabó, situada sobre un promontori.

A l'interior d'aquesta església, construïda al segle XI i molt reformada al segle XVII o XVIII, es pot veure el facsímil del manuscrit de Greuges de Guitard Isarn, Senyor de Caboet.

 Font fotografia: web Biblioteca de Catalunya 

Quan s'obrí al públic l'any 1.914 la Biblioteca de Catalunya, ubicada aleshores al Palau de la Generalitat, s'exposaren els manuscrits de les Homilies d'Organyà, i vora seu el pergamí bilingüe ( llatí/català)  de les Greuges de Guitard d'Isarn, Senyor de Caboet.

 Font fotografia: web Biblioteca de Catalunya 

És un dels documents més antics conservats on comença a aparèixer la llengua catalana. Es tracta d'un document jurídic datat entre els anys 1.085 i 1.095 provinent d'Organyà, en el que el Senyor de Caboet reclama la reparació de les ofenses i danys infringits pels seus vassalls.

El primitiu edifici romànic ha estat modificat al llarg dels segles, per això la seva estructura és complexa. Actualment hi ha una nau orientada al nord, coberta amb volta de canó i amb dos absis semicirculars al nord i a l'oest.

Els absis tenen finestres de doble esqueixada que faciliten la quantitat de llum que entra de l'exterior. Els arqueòlegs han localitzat els fonaments d'un tercer absis i les restes d'una nau orientada d'est a oest.

En el creuer de l'església s'alça una cúpula formada per una volta a quatre vents, que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau. A l'exterior el que veiem és un cimbori de planta quadrada.

El cimbori està coronat per un campanar d'espadanya o de cadireta, amb dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat. L'església no té elements escultòrics ornamentals.

Deixem Cabó, on malgrat la reducció d'explotacions patida els darrers anys, la ramaderia de la llet continua sent la principal activitat econòmica del terme. Tornem a Organyà i continuem direcció a la Seu d'Urgell. A pocs metres del monument de les Homilies, on comença una corba a l'esquerra, veurem indicada, a la dreta, la carretera de Fígols que serà el nostre proper objectiu.
Atentament.
Senyor i