L'església d'Agios Eleftherios.

Després de gaudir del temple d'Hefest, a l'àgora antiga d'Atenes, per comprovar que la façana neoclàssica de la Biblioteca Nacional de Grècia s'inspira en la d'aquest antiquíssim temple dòric, el millor conservat a Grècia d'aquest estil arquitectònic, i abans de visitar l'àgora romana,  anem a veure la petita església d'Agios Eleftherios. Com explicava a la visita virtual a la Biblioteca Nacional, quan aquesta es traslladà de l'illa d'Egina a Atenes l'any 1.834, primer ocupà l'edifici dels banys públics de l'àgora romana i més tard aquesta petita església bizantina entre altres edificis.  

Per descobrir-la cal passejar pel barri de Plaka, tot un plaer, situat al centre històric de la capital grega. Concretament a la plateia ( plaça ) Mitropoleos on hi ha la Mitropoli (Catedral) Ortodoxa d'Atenes construïda entre 1.842 i 1.862. Com podeu veure a la fotografia anterior la petita església, d'onze metres de llarg i set d'ample, sembla una formigueta al costat de la catedral. Però la nostra protagonista és molt més antiga, ja que fou construïda al segle XII. La gent l'anomena afectuosament Mikri Mitropili (la petita Catedral).

L'església s'edificà sobre les runes d'un temple dedicat a la deessa Eileithhyia ( Ilitia ), filla de Zeus i Hera, i protectora dels parts i dels nadons. Una llegenda explica que la petitíssima església va ser fundada l'any 787 per l'emperadriu Irene d'Atenes (752-803).

  

Irene d'Atenes era la dona de Leo IV i mare de Constantine VI que després de la mort del seu home arribà al poder com a preceptora del seu fill. Però quan el seu fill fou rei, li va prendre el tron i es convertí en la primera emperadriu entre els anys 797 i 802, quan Nikephoros li prengué  i es tingué que exiliar a l'illa de Lesbos.

Agios Eleftherios, la petita església bizantina cruciforme, fou construïda majoritàriament en mabre amb blocs sense decoració a la part inferior però per sobre de la llinda de les portes els blocs de marbre estan treballats i formen un fris. Aquests blocs amb relleus provenen d'altres edificis grecs, romans, cristians primitius i bizantins.

Al fris format per aquests carreus de marbre amb relleus en trobem del segle IX i X. Tenen uns dissenys d'origen oriental ( animals, plantes, representacions de l'arbre de la vida,...), altres que ens mostren tradicions populars.

També hi podem veure relleus amb trofeus dels Jocs Panatenaics, que es feien en honor d'Atena, la deessa de la saviesa, l'artesania i l'estratègia de la guerra. Representen jocs atlètics o la cerimònia del triomf romà. Altres relleus són d'origen bizantí amb formes geomètriques, animals o plantes.

La cornisa és del segle IV aC i representa les celebracions del calendari àtic, que s'emprà a l'Àtica dels segles VIII aC al IV aC. L'any atenenc tenia 12 mesos lunars. de 29 dies, per això l'any àtic era de 348 dies, 17 dies menys que l'any solar. Una escena mostra a Hèracles, guardià de la porta de l'Olimp i déu dels herois i els esports, amb Hele, neta d'Èol que era capaç de dominar els vents...

Els constructors de l'església bizantina d'Agios Eleftherios van intentar cristianitzar els antics relleus afegint el símbol de la creu entre les diferents escenes. L'any 1.841, després de la fundació de l'Estat grec, la petita església acollí, entre altres edificis, la Biblioteca Nacional de Grècia.

A més a més dels noms deMikri Mitropili (la petita Catedral) i Agios Eleftherios ( sant Eleuteri ) també es coneix com Pnagia Gorgoepikoos, que es podria traduir com la Verge que respon ràpidament a les oracions.

No podem marxar sense fixar-nos en la cúpula, una de les millors conservades i un exemple característic del tipus atenès.
Deixem la plaça Mitropoleos per, ara sí, anar a l'àgora romana situada a pocs metres de l'àgora antiga on visitàrem el temple d'Hefest. La Torre dels Vents ens està esperant...
Atentament.
Senyor i

La glorieta de la Vil·la Riu.

Els seguidors del blog sabeu que periòdicament publico alguna entrada sobre Solsona ciutat de la que confesso estar enamorat. La majoria de les descobertes solsonines les hem fet al nucli antic de la petita ciutat. Avui us convido a caminar lentament per l'avinguda Mare de Déu del Claustre, on encara hi ha restes visibles de l'antiga muralla, fins al Centre Sanitari del Solsonès, on comença el carrer Pujada del Seminari. A pocs metres trobem el Seminari de Solsona, un edifici inaugurat l'any 1.897. Avui el seminari menor acull les instal·lacions del CTFC ( Centre Tecnològic Forestal de Catalunya ), un dels principals centres de recerca forestal aplicada de l'estat.  

El carrer Pujada del Seminari es torna més costerut a partit del CTFC, però enfilar-lo té premi com podeu veure a la fotografia anterior...

Un dels molts atractius de Solsona són els edificis modernistes de la ciutat. El més rellevant de tots és l'Hotel Sant Roc construït entre 1.920 i 1.929. Però no vull començar la descoberta de la  Solsona modernista amb la joia de la corona, sinó amb una petita perla: la glorieta de la Vil·la Riu.
Per explicar-vos amb rigor els edificis singulars que visitarem en aquesta passejada virtual, he consultat bàsicament el Projecte Final de Grau d'Enginyeria d'Edificació  de la Universitat Politècnica de Catalunya ( UPC ) de Carles Freixes Codina "Itineraris arquitectònics de Solsona ( 1.875-1.936 )" i el "Catàleg de Patrimoni de Solsona". A diferència dels itineraris arquitectònics, al catàleg del patrimoni només hi trobareu informació dels edificis catalogats. En el cas de l'Hotel Sant Roc, a més a més, m'he documentat amb el llibre editat per Promocions Brixton 2.002 S.L "Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929 - 2.004 ).

La glorieta és una construcció que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Quan t'hi acostes el que més destaca és la teulada de ceràmica vidrada verda. També sorprèn el contrast amb els edificis que l'envolten i la poca cura amb els diferents cables que esgarren l'entorn.

La glorieta, de planta irregular, està construïda en una cantonada del jardí de la Casa Riu en una petita elevació del terreny i regala una magnífica vista de la capital del Solsonès.

El seu estat de conservació és bo. Quan la mires, admires la filigrana feta amb maó vist i la teula vidrada verda de la coberta. A la propera fotografia podeu veure l'estructura de fusta sobre la que està feta la coberta.

Atureu-vos una estona per observar atentament les columnes que sustenten la coberta. El maó vist que es col·locà amb un lleuger gir helicoïdal ens obsequia amb un resultat sorprenent.

És obra de l'arquitecte barceloní Bernardí Martorell i Puig, que al Solsonès també és el responsable de l'Hotel Sant Roc ( continuant el projecte d'Ignasi Oms i Ponsa després de la seva mort ), i el cementiri d'Olius. Penseu que en Bernardí fou l'arquitecte diocesà de Solsona.

La coberta té la part de la teulada que sobresurt de la façana, que s'anomena ràfec, amb un gran voladís  com podeu veure a la propera fotografia i a la quarta.

La coberta de dues aigües, feta sobre una estructura de fusta, té una part cònica vertical que culmina en una creu de quatre braços típica de les construccions modernistes.

Deixem la Pujada del Seminari per tornar al nucli antic de la ciutat, on ara sí, ens espera el sorprenent Hotel Sant Roc.

Atentament.

Senyor i

Circ Històric Raluy (1).

El circ, una de les arts escèniques, arribà a Catalunya a finals del segle XVIII amb la companyia del francès Jean Gadis Colman. Al segle XIX vingueren les companyies italianes i franceses i ja al segle XX l'espectacle circense viatjà per tot el país gràcies als grans, però també als petits circs ambulants. Grans aportacions al nostre circ venen de la mà de les nissagues Andreu-Rivel, Raluy, Aragón, Frediani... L'any 1.981 Jaume Mateu conegut amb el nom de Tortell Poltrona, fundà el Circ Cric, tota una petita joia.

Avui us convido a visitar un  d'aquests circs amb un savoir faire inqüestionable, el Circ Històric Raluy, que el passat mes de febrer presentà a Lleida l'espectacle Fortius. 

Apropar-se al Circ Històric Raluy és un petit plaer que ens permet gaudir dels sorprenents carruatges i camions històrics col·leccionats per la família durant una colla d'anys i que formen un "petit poble" al voltant de la carpa del circ.

És difícil no caure en la temptació d'apropar-se al cor del circ esmunyint-se entre els carruatges i camions. Els vents tensats ancoren la carpa en la que acròbates,forçuts, pallassos... ens regalen la seva màgia.

Lluís Raluy Iglesias ( 1.911-1.984) vivia a Sant Adrià del Besòs, treballava en una fàbrica però la gran afició d'aquest atleta eren la gimnàstica  i el circ. Sempre que un circ visitava Sant Adrià ell se les enginyava per anar-hi, i quan li digueren que els artistes es reunien a Barcelona al London Bar del carrer Nou de la Rambla, s'hi deixà caure...

Un dia els acròbates del quartet Keystone explicaven que un dels membres els abandonaria i no podrien continuar amb les seves actuacions. Aleshores el propietari del London Bar els explicà que el quart acròbata podia ser, perfectament, el Raluy. Així començà el somni d'en Lluís.
A la propera fotografia podeu observar, en la llunyania a la dreta, com el campanar de la Seu Vella "estira el coll" per contemplar el Circ Històric Raluy.

Lluís Raluy s'especialitzà en les barres fixes i viatjà pel món amb els millors circs entre 1.930 i 1.960 acompanyat de la seva dona Marina Tomàs i els seus quatre fills: Lluís, Carlos, Eduardo i Francis, la segona generació Raluy. L'any 1.973 ja tenia el seu propi circ, el Ringland. Durant aquella colla d'anys havia fet una col·lecció de carruatges d'època i el seu fill Carlos proposà a la família fer un circ a l'antiga incorporant-hi aquella col·lecció.
A la fotografia següent podeu veure la taquilla del circ, un camió Làtil del 1.909 que pertanyia a Correus.

Així nasqué el primet Circ Museu Raluy que fou un referent del circ europeu. L'any 2.016 les nebodes d'en Carlos, crearen el Circ Raluy Legacy i llavors el circ passà a denominar-se Circ Històric Raluy.

Molts són els premis que reconeixen la feina ben feta del circ Raluy: el Nacional de Circ del 1.996, la Creu de Sant Jordi del 2.006 i el Ciutat de Barcelona de circ del 2.015, són alguns d'ells... La família Raluy presentà a Lleida l'espectacle Fortius.

Carles Raluy, als seus 70 anys, és el presentador, mestre de cerimònies i director del circ. L'acompanyen la seva dona Melita Chy, la seva filla Rosa Raluy amb el seu company William Giribaldi ( tercera generació ), i les seves netes Kimberley i Jilian (quarta generació ). També hi ha el seu germà Francis i el seu nebot Sandro.
Sembla que obren les portes del Circ Històric Raluy, voleu entrar-hi?
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida (6).

Deixem l'antiga plaça de la Carnisseria, davant de la Diputació, des d'on hem gaudit de la Casa Sauces; per tornar pel carrer del Carme fins al xamfrà de la plaça de la Sal i el Clot de les Monges on ens aturarem per donar un cop d'ull a la Casa Bergós.

L'edifici, de planta baixa i quatre pisos amb un magnífic treball de forja i ornamentació modernista de tipus floral i geomètric, ens regala una elegant cantonada arrodonida en la que destaquen els esgrafiats de la part superior.

L'edifici modernista fou construït entre 1.906 i 1.910 per Francesc de Paula Morera i Gatell. Aquest tarragoní va ser l'arquitecte municipal de Lleida durant trenta-cinc anys des del 1.906. Moltes construccions modernistes de la capital de Segrià són obra seva.

Com en molts altres edificis històrics, les obres fetes als baixos per obrir-hi diferents botigues han canviat l'aspecte original. Si mireu la façana principal veureu que a la casa de la dreta hi havia la desapareguda i centenària llibreria Fregola. Fixeu-vos que entre l'últim balcó de forja de l'esquerra i l'edifici de l'antiga llibreria, hi ha un petit espai amb uns balcons més senzilla. No sé si és part de la Casa Bergós o és un altre edifici, però  el que podem llegir sota el balcó, 1791 Ñ, ens parla de finals del segle XVIII...

Es creu que en aquesta casa hi visqué l'arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó, que fou molt amic d'Antoni Gaudí i del que al blog hem vist un dels seus edificis: la Casa Baró coneguda popularment com la Vinícola.

Com podeu veure a la fotografia anterior de la façana principal, destaquen la forja dels balcons, els esgrafiats i la decoració esculpida. Les tres barres que semblen sortir de cada cercle ens fan pensar en un escut heràldic, però desconeixem el seu significat si és que el té...

Si comencem a baixar les escales del Clot de les Monges podrem observar la part més desconeguda de la Casa Bergós però amb una decoració similar a la de la façana principal. Als baixos trobem un establiment especialitzat en cerveses de qualitat.

A les finestres d'aquest part posterior encara podeu veure vidres de diferents colors. Lluny de la mirada de la gent que passeja per l'Eix Comercial lleidatà, aquesta part de la Casa Bergós mereix dedicar-li una estoneta.

Tornem a la plaça de la Sal per continuar el nostre periple recercant les cases singulars de Lleida. La propera descoberta ens durà fins a l'Arc del Pont on vam veure la Casa Clavera. Passem per l'Arc del Pont, l'últim vestigi de les portes de la ciutat emmurallada, per després de saludar a l'Indíbil i Mandoni, anar a la dreta on ens espera d'Edifici Pal·las.

Atentament.

Senyor i

El temple d'Hefest.

Quan visitàrem la Biblioteca Nacional de Grècia a finals del passat mes de juny, vaig dir-vos que la seva façana neoclàssica amb sis columnes dòriques recorda el temple d'Hefest situat a l'àgora antiga de la capital grega. A la propera fotografia, feta des de l'Acròpoli, el podeu veure enfilat al cim del turó Kolonos Agoraios, que significa el turó al costat de l'àgora.

Quan arribem a l'àgora antiga, accedint  per qualsevol de les tres entrades, el veurem enfilat dalt del turonet. Passejar en silenci pels caminets que hi porten és impressionant. Penseu que en aquest espai Sòcrates qüestionà a la gent que hi havia al mercat, el significat de la vida...

És molt agradable pujar fins al temple envoltats d'arbres i arbustos que ens recorden que estem a la mediterrània. Quan ens apropem gairebé "al cim", la primera imatge de la façana, les columnes dòriques i el frontó sembla donar-nos la benvinguda.

Estem davant del temple dòric millor conservat d'Atenes. Dedicat a Hefest, fill de Zeus i d'Hera, déu del foc i la forja, el temple es construí entre els anys 449aC i 420aC. Més de dos mil cinc-cents anys coronant el turó de l'àgora antiga.

A la propera fotografia podeu veure els tríglifs ( blocs quadrats amb tres estries verticals ) i mètopes ( blocs rectangulars o quadrats situats entre dos tríglifs, i decorats - o no- amb un baix relleu). Els dos elements arquitectònics formen part del fris dòric.

És un temple perípter ( amb una o més d'una renglera de columnes que envolten la cel·la) i  hexàstil ( de sis columnes a la part frontal ). La cel·la, també anomenada naos o santuari,  és la sala que contenia la imatge de la divinitat. A cada costat llarg del rectangle hi ha 13 columnes, com podeu veure a la propera fotografia del costat sud. Les dimensions són de 13,7 X 31,7 metres.

El material emprat en la construcció es bàsicament el marbre, exceptuant la plataforma que és de pedra calcària. El fris oest mostra la mítica batalla entre centaures ( meitat home, meitat cavall ) i els làpites, un poble de Tessàlia. 

No totes les mètopes del temple foren esculpides, tal com podeu veure a la fotografia següent, que ens mostra l'arquitrau, el fris i el frontó de la façana oest. De les 68 mètopes del temple només 18 poden presumir del seu baix relleu, la resta probablement van ser pintades.

La bona conservació del temple d'Hefest té una relació directa amb el fet que durant l'època bizantina fou transformat en església cristiana. Al segle VIII, i fins al1.834, era l'església ortodoxa de Sant Jordi Akamatis.

L'acabat dels temples grecs era acuradíssim. No es consideraven acabats fins que es col·locaven els elements decoratius i es pintaven. Els relleus eren els protagonistes del fris ( als tríglifs i mètopes ), a la cornisa i al frontó. La pintura decorativa s'aplicava al frontó, tríglifs i mètopes. Els colors emprats eren el blau, el vermelló i el groc daurat.

Deixem el temple, baixem lentament de turó i gaudim de lAcròpoli que sembla que ens observa...

Sortim de l'àgora antiga i a pocs metres ens espera l'àgora romana on descobrirem la misteriosa Torre dels Vents. Segur que quedareu bocabadats.

Atentament.

Senyor i

El castell penjant sobre l'Ebre...

A la riba dreta de l'Ebre, al peu d'un turó d'uns cent metres s'alçada, Miravet mira el riu. Aquesta  vila de la Ribera d'Ebre està dividida en dues parts: les cases del nucli antic i el nucli urbà modern edificat al llarg de la plana esquerra d'un antic canal natural del riu anomenat Galatxo. D'aquest antic canal, els terrissaires obtenen l'argila.

Comencem a enfilar-nos pel nucli antic o Cap de Vila amb l'objectiu de visitar virtualment l'antiga fortalesa medieval d'origen andalusí que al segle XII els cavallers del Temple transformaren en un castell convent. A la dreta de la propera fotografia podeu veure l'església Vella, temple renaixentista construït per l'Ordre de l'Hospital entre els anys 1.565 i 1.585.

Un impressionant perímetre de muralles de vint-i-cinc metres s'alçada protegeixen el castell que, després de ser recuperat pels cristians l'any 1.153, fou lliurat pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV als Templers perquè l'ordre militar defensés aquell sector del país. El van restaurar i reorganitzar fins que l'any 1.165 s'independitzà de Tortosa per formar la comanda de Miravet.

El pati d'armes és l'espai des del qual s'estructura el castell, al voltant del qual els templers van construir-hi entre finals del segle XII i el segle XII les dependències seguint l'estil arquitectònic romànic tardà. Actualment és més gran que a l'època dels templers perquè alguns edificis s l'ala oest han desaparegut. S'ha trobat documentada l'existència d'una cuina, un molí i un forn. A la propera fotografia podeu veure un raconet d'aquest pati d'armes.

Entrant a l'espai que fou el refetor, el menjador de la comunitat que vivia al castell, el primer que ens crida l'atenció són els pilars que eren el fonament de les columnes. La seva construcció fou una de les obres que van emprendre els templers a partir del 1.153 amb la finalitat d'adaptar el castell andalusí a les necessitats de l'ordre militar.

Calia ampliar l'espai del recinte sobirà, l'espai residencial del castell, i per això van enderrocar la muralla andalusina i reomplir el terreny amb la runa fins anivellar-ho amb el pati d'armes. Sobre aquesta ampliació construïren el refetor cobert amb volta de canó. Aquest espai deixà de ser menjador de la comunitat per passar a dormitori de la tropa quan el castell de Miravet fou destinat a un ús únicament militar.
 

Deixem el refetor i anem al primer pis on hi ha l'església del castell, d'una sola nau amb volta de canó. Està integrada en l'estructura arquitectònica del castell, per això no es pot reconèixer des de l'exterior. Al ser l'Ordre del Temple era molt austera no hi ha elements decoratius a destacar. L'absis, cobert per una volta de quart d'esfera. té una finestra una mica descentrada.

El recinte jussà, l'espai que acull tots els serveis necessaris per al manteniment d'un castell, té 12.000 metres quadrats ocupats per: cavallerisses, corrals, magatzems, tallers,cisterna d'aigua i horts. El perímetre del recinte jussà coincideix amb l'albacar, un tipus de fortificació pròpia de la baixa edat mitjana que oferia protecció a la població en cas de perill.

Observar el riu Ebre des de l'imponent muralla és difícil d'oblidar. Però quan ho feu recordeu que ja fa molts segles que els humans contemplaven el riu enfilats al turó, com demostren les restes trobades en l'espai que ocupa el castell d'un establiment iber del segle II aC.

No deixeu de visitar el castell de Miravet, considerat com un dels millors exemples d'arquitectura militar templera d'Europa.
Atentament.
Senyor i