El Bañuelo.

Al final de la quarta entrada dedicada a assaborir la mesquita, us explicava que deixaríem Còrdova per anar virtualment a una ciutat d'una bellesa indiscutible, Granada. Però abans d'endinsar-nos en els mil i un racons de l'Alhambra, us proposo donar un cop d'ull a altres punts del patrimoni Mundial de la ciutat. 

Anem a la plaza Nueva, la transició entre la ciutat nova i l'antiga, espai perfecte per practicar el dolce far niente i gaudir observant la gent i l'espai. Agafem la Carrera del Darro, un dels passejos més bonics de Granada l'estructura actual del qual és del segle XVII quan a conseqüència de la voladura d'un polvorí l'any 1.509, s'enderrocà un part de la muralla, es modificà la llera del riu, i el carrer s'eixamplà.

A la Carrera del Darro es conserven molts edificis dels segles XVI i XVII, i existeixen restes de cases àrabs. Quan arribem al puente de Cabrera, a l'esquerra trobem la Cuesta de Santa Inés, i a la dreata ens saluda des de dalt del turó, l'Alhambra.

Cal obrir molt bé els ulls, passejar per l'Albaicín, el barri més antic de Granada, és tot un luxe. A la propera fotografia, feta des de l'Alhambra, podeu veure aquest barri fascinant. El nostre objectiu, el Bañuelo, és a la tercera casa començant per l'esquerra a la part de baix. El carrer que s'enfila té el nom de Bañuelo.

Cal estar molt atent de no passar de llarg i aturar-se al número 31 de la Carrera del Darro. El trobarem a pocs metres del següent pont que creua el riu Darro, el puente de Espinosa; just davant del que queda del puente del Cadí, construït al segle XI.

A la cantonada de la casa del davant podem veure una rajola de ceràmica pintada que anuncia el nom del carrer que s'enfila: Bañuelo.

A l'esquerra de la porta d'entrada trobem l'anagrama de la ruta turística Dobla de Oro, itinerari cultural que uneix l'Alhambra i l'Albaicín. La dobla de oro era l'antiga moneda nassarita, hereva de la moneda almohade dels segle XII. Si visiteu Granada, no oblideu aquest itinerari que uneix el turó Sabika, on hi ha el conjunt monumental de l'Alhambra y el Generalife, i el barri hispanomusulmà de l'Albaicín.

Dels vint-i-un banys que tingué Granada, aquest és el més ben conservat de la ciutat i de tot al-Andalus. Entrem a l'edifici civil més antic de la ciutat, el Bañuelo, del segle XI , d'estil zirí. Els zírides van construir el seu propi emirat a Granada del 1.013 al 1.090 quan foren expulsats pels almoràvits.

Entrem al Bañuelo per la que fou casa del guardià dels banys, sortim al pati i anem al vestíbul (equivalent a l'apodyterium romà ), que dóna pas a tres sales termals: freda, temperada i calenta. A la propera fotografia podeu veure la sala freda, frigidari, coberta amb volta de canó amb lluernes, octogonals i en forma d'estel, per il·luminar l'espai. Els vidres d'aquestes lluernes es podien obrir per regular la temperatura interior dels banys.

El Bañuelo fou costejat per Samuel ha-Naguid ( 993-1.055)  gramàtic, poeta i talmudista jueu andalusí. Aquella època caracteritzada pel gran desenvolupament de les ciències i les arts, la convivència i tolerància entre musulmans, jueus i cristians es trencà amb la invasió dels almoràvits l'any 1.090. 

La fotografia anterior i la següent corresponen a la sala temperada, tepidari, en la que es feien massatges i s'aplicaven essències, olis i perfums.

 

En aquesta sala, la més important del Bañuelo, trobem en tres dels costats una magnífica arcada amb arcs de ferradura que desencarreguen sobre columnes amb capitells romans, visigots i califals reutilitzats d'edificis més antics derruïts.

A la propera fotografia podeu veure la volta esquifada d'aquest espai central del Bañuelo, plena de lluernes. Imagineu-vos la coberta pintada i les lluernes filtrant la llum solar amb vidres de colors...

Deixem la sala temperada, amb el seu paviment de marbre, donant un cop d'ull a un dels capitells d'aquest impressionant tepidari.

La sala calenta, caldari, està situada al costat de la caldera. També hi ha l'hipocaust soterrani per escalfar la sala i dues piles per l'aigua. La volta de canó també està plena de lluernes...

Deixem el Bañuelo, conegut també com Baños del Nogal, per continuar el passeig virtual per la Carrera del Darro, on descobrirem més racons del patrimoni granadí.

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( i 12 ).

Avui tancarem la visita virtual a l'arxiu arqueològic de Lleida, situat al conegut com equipament Albarés a l'avinguda Fontanet número 26 que acull , a més a més de l'arxiu, la ludoteca del barri de la Bordeta. La gentilesa de l'Ana Loriente ens ha permès aquest recorregut pel magatzem de l'arxiu, l'oficina tècnica d'arqueologia i la sala de treball. Anem ara a l'espai en el que els alumnes treballen després de la visita.

Tot està preparat per acollir al proper grup de "joves arqueòlegs" que col·locats en taules de quatre es trencaran la closca amb la proposta didàctica de l'arxiu arqueològic.

En la fitxa  que tenen preparada analitzaran el mètode d'excavació d'un arqueòleg i l'ordre temporal. Cal posar els números dels estrats dibuixats i ordenar-los tal com ells farien l'excavació.

Ela "joves arqueòlegs" tenen, a més a més de les fitxes de treball, un tàper amb un sobre que conté monedes de cartró i restes ceràmiques, de diferents èpoques històriques.

El quadre de doble entrada "L'arqueologia a la ciutat de Lleida", proposa als alumnes ordenar correctament  la informació rebuda durant la seva visita a l'arxiu arqueològic. A la columna de l'esquerra tenim les sis files dedicades a: l'Iltirta ibèrica, Ilerda romana, Medina Larida andalusina, Leyda feudal, Lleida moderna i la Lleida contemporània. A la columna següent els alumnes han de situar cadascun dels sis plànols de la ciutat al lloc corresponent històricament.

Per completar la tercera columna cal agafar els fragments ceràmics del tàper i pensar on cal col·locar-los. Alguns dels fragments són fàcils de situar en el temps, però altres ens fan pensar una miqueta.

  

Lentament el quadre de doble entrada es va completant, ja només cal estar atents per omplir l'última columna amb les monedes de cartró que hi ha al sobre.

No deixeu de visitar aquest espai una mica amagat del barri de la Bordeta on descobrireu alguns secrets d'una ciutat que ha patit moltes destruccions en la seva agitada història...

Podeu trucar-hi als matins feiners de les 10:00 a les 13:00 ( 973222641 ), o escriure un correu al seu email: vinearxiuarqueologic@paeria.es

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 3 ).

Deixem l'exterior del complex metal·lúrgic de les indústries Trepat per començar la visita a les cinc naus museïtzades. Les tres primeres corresponen a la secció de foneria, A la primera nau el ferro fos provinent dels forns de fosa de l'exterior, que veiérem a l'entrada anterior dedicada a Cal Trepat, es descarregava als gresols. 

Els gresols plens de colada ( ferro fos ) podien ser transportats a mà o mitjançant una grua com el que podeu veure a la fotografia anterior. En la fotografia següent hi ha dos gresols de carro que manipulava un sol treballador.

Només entrar el vostre olfacte ràpidament us informarà de l'ambient que es respirava en aquest espai, i això que fa una colla d'anys que no funciona la foneria. La sorra és la protagonista de la secció de foneria. Els motlles que s'empraven a Cal Trepat eren d'un sol ús, aquesta forma de treballar es coneix com mètode de fosa a la terra.

Aprofitant la paret de maó, al costat de l'entrada del ferro fos es projecta un vídeo que explica tot el procés de la fosa.

En metal·lúrgia la fosa és el procés d'abocar un metall líquid en un motlle que conté una cavitat buida de la forma desitjada i llavors deixar-lo refredar i solidificar.

A la propera fotografia els dos gresols més grans, el del centre i el de l'esquerra, reben el nom de gresol de forquilla i eren transportats per dos operaris. 

Des de fa mil·lennis els humans fonen els metalls per obtenir objectes. A Cal Trepat aquest procés començava a les mans del modelista que dissenyava sobre el paper cada peça de la màquina.

Del dibuix es passava al model de fusta que era la base per fer la matriu. Aquesta matriu és la que farem anar per fer el motllo de terra. A la propera fotografia podeu veure les dues parts de la caixa de fusta que s'emprava per fer el motlle.

A la fotografia següent teniu la matriu ( a baix ) per fer el motlle de terra i la peça feta i pintada de vermell ( a dalt ). Podeu llegir a la matriu i , evidentment a la peça, TREPAT TÀRREGA.

Deixem la nau 1 per continuar amb la segona nau de la foneria, en la que destaquen el parell de forns de ferro mal·leable que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia feta des del final de la primera nau. 

La mal·leabilitat és la propietat física que indica la facilitat d'un material, en aquest cas el ferro, de ser deformable. El ferro de fosa tendeix a esquerdar-se, per això se'l tornava més mal·leable en aquests forns.

Hi estava entre set i vuit dies a temperatures de més de mil graus centígrads. Les peces aleshores ja es podien treballar sense por a que es trenquessin.

     

El procés per fer una peça a Cal Trepat era el següent. La matriu, recordeu que es feia a partir d'un model de fusta, es col·loca entre les dues parts d'una caixa de fusta que contindrà el motlle de terra. Primer tirem una pols que actua de separador i que evita les esquerdes que es poden produir al final del procés. Es cobreix amb terra humida la meitat de la caixa. En aquesta sorra queda estampat el negatiu de la matriu. Quan s'ha endurit la terra girem la caixa i repetim el procediment, però aquesta vegada introduïm unes peces que seran els canals de colada per on entrarà el metall líquid -per un- i sortirà el vapor durant el refredament - per l'altre.

Posteriorment separem les dues parts per extreure la matriu vigilant que la terra no s'esquerdi. Quan tornem a muntar les dues parts, la cavitat que queda entre la terra, és el motlle de la peça.

La tercera nau, que podeu veure a la propera fotografia, era la foneria d'alumini i bronze. En ella es feien les plaques d'alumini dels diferents motlles.

El bronze s'utilitzava per fabricar els coixinets o casquets de les màquines Trepat. En aquesta nau hi ha el bombo per netejat les peces.

Per acabar la visita virtual a la secció de foneria us proposo el visionat del proper vídeo d'uns vuit minuts. És el que podeu veure projectat a la paret de maó quan entreu a la nau 1 i explica el procés de fosa.
Entrar a la nau 4 ens permetrà visitar l'ànima de la fàbrica Trepat, l'oficina tècnica de modelatge. Esteu preparats per anar-hi?
Atentament.
Senyor i

Fallar...

Una de les accepcions de la paraula fallar que podeu llegir al diccionari català-valencià-balear promogut per Antoni Maria Alcover i redactat per ell , Francesc de Borja Moll i altres colaboradors diu textualment: "Decidir i pronunciar sentència". Les sentències dels jutjats d'Osca obliguen a la Generalitat a retornar les noranta-set obres i les pintures murals del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena que hi ha al MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ) i al Museu de Lleida.

El Jutjat de Primera Instància d'Osca declarà, el 8 d'abril del 2.015, nuls els contractes de compravenda de les obres d'art entre la Generalitat, el MNAC i Sixena. D'aquestes noranta-set peces, quaranta-quatre estan al Museu de Lleida, la majoria guardades a les sales de reserva no accessible al públic. Gairebé totes són pintures sobre tela i fragments d'escultures d'alabastre.

Només set estan exposades al públic: les tres caixes sepulcrals del segle XV de fusta policromada i quatre compartiments del retaule d'alabastre de Santa Anna, del segle XVI, obra de l'escultor francès Gabriel Joly, que van sobreviure a l'incendi del 1.936.

A la fotografia anterior podeu veure la caixa sepulcral d'Isabel d'Aragó, atribuïda al taller de Blasco de Grañén. Aquesta caixa sepulcral, quan visiteu el museu, és la que està a la dreta. Circa 1.434.

La paraula llatina circa, que llegireu repetidament als museus i treballs de recerca, significa aproximadament. A la motllura del frontal de la caixa sepulcral podem llegir:

"Ací jau la molt alta senyora Dona Ysabel d'Aragó de gloriosa memoria, religiosa del monestir de Sixena del ordre de sent Iohan de Jerusalem filia del molt alt senyor en Pere,...

 ... comte d'Urgell e vescomte d'Àger, la qual trespasa d'aquesta present vida lo primer dia del mes de juny del any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCC trenta et quatre".

Blasco de Grañén es considerat el pintor més important del gòtic internacional tardà de les terres d'Aragó. Fou nomenat pintor del rei Joan II d'Aragó. Com he dit abans, aquesta caixa sepulcral s'atribueix al seu taller.

 

La caixa sepulcral de l'esquerra, que podeu veure a la fotografia anterior és de Francisquina d'Erill i Castro, circa 1.494, atribuïda a Miquel Ximénez influenciat per l'obra de Bartolomé Bermejo i Martín Bernat, fou nomenat pintor reial de Ferran el Catòlic l'any 1.484.

Podem llegir al text que recorre el frontal de la caixa sepulcral: "Sepultura de la Reverenda e muy noble seniora dona ...

...Francisquina derill y de Castro prioressa de Sixena la qual fino quatro dias del mes de yenero del anio de mil CCCCXXXXquatro".

Francisquina d'Erill i Castro fou priora de Sixena entre els anys 1.485 i 1.494. Al frontal de la caixa sepulcral podem observar els escuts de la seva família.

La caixa sepulcral del centre pertany a Beatriu Cornel, que fou priora del monestir de Sixena entre els anys 1.427 i el 1.451.

A la propera fotografia podeu apreciar al lateral de la caixa sepulcral, les armes de la Casa Cornel, que fou una de les més importants de la noblesa medieval aragonesa, documentada ja al segle XII. A la part superior de la caixa també les podreu veure.

Les seves armes heràldiques eren cinc garses de sinople en camp d'or. El sinople en heràldica és com s'anomena al color verd. Les armes de la Casa Cornel apareixen a l'armorial de Gelre, llibre neerlandès escrit entre 1.370 i 1.414.

Un armorial és un recull d'escuts d'armes, i en el de Gelre hi ha 1.700 escuts de tota Europa. El llibre es conserva a la Reial Biblioteca de Bèlgica.

Els luxosos sepulcres de Sixena ens recorden la rígida jerarquia social de la baixa edat mitjana en la que els membres de les classes socials més altes eren enterrats a l'interior dels temples, mentre que la majoria de la població ho era als fossars de les esglésies.

Les altres peces exposades al museu de Lleida reclamades pel Govern d'Aragó són quatre compartiments del retaule d'alabastre de Santa Anna, datat entre 1.529 i 1.530; obra  atribuïda a l'escultor originari de la regió francesa de la Picardia, Gabriel Joly. A la propera fotografia gaudiu del compartiment del naixement de la Mare de Déu.

L'obra més destacada de Gabriel Joly és el retaule major de la Catedral de Terol, fet entre 1.532 i 1.536. L'escultor apareix documentat uns anys abans, vers 1.529-1.530, a Sixena on va fer diferents retaules. El compartiment següent ens presenta els esposoris de la Mare de Déu.

La priora Beatriu d'Olzinella li encarregà a Joly aquest retaule. Els compartiments del retaule, malgrat l'incendi del 1.936, encara conserven parts translúcides que permeten que passi a traves d'elles difusament la llum.

A la fotografia anterior podeu apreciar el compartiment Commiseratio Patris ( la compassió del pare ), Déu Pare amb Jesús mort; i a la següent la Santa Generació: Santa Anna, la Mare de Déu i el Nen Jesús, que sembla estar molt content acompanyat de la mare i la padrina...

No sé quina serà la solució al conflicte de les obres reclamades, però puc dir-vos clarament que, després dels dies de més enrenou mediàtic en els que el Museu de Lleida tingué un increment de visites, la trista realitat s'imposa. Pocs som els amants de l'art que gaudim quotidianament dels espais que acullen les antigues obres...

Atentament.

Senyor i