L'editor noucentista de Lleida...

El proper dimecres dia 2 de març a les 19 hores esteu convidats a la inauguració de l'exposició "Pau Guimet ( 1.906 - 1.988 ). L'editor noucentista de Lleida" que es farà a la Biblioteca Pública de Lleida. La seva filla, Meritxell Guimet i Perenya, comissària de l'exposició ens presentarà la proposta expositiva que té per finalitat divulgar la figura d'aquest periodista, impressor, editor i llibreter  enamorat de Lleida i compromès amb la cultura i el país.

El passat mes d'octubre Pagès editors publicà el llibre de Meritxell Guimet i Perenya " Pau Guimet. El compromís amb la cultura", del que properament parlaré al blog. L'exposició que podrem gaudir fins al dia 28 d'abril al claustre de l'hemeroteca, ens mostrarà la trajectòria de Pau Guimet entre els anys de la dictadura de Primo de Rivera, durant la qual obrí la impremta al carrer Blondel amb el nom d'Arts Gràfiques Ilerda;  i la recuperació de la democràcia. 

La filla d'en Pau Guimet ha comptat amb el suport dels Serveis Territorials de Cultura de Lleida per ajudar-nos a recordar, als que ja tenim uns anyets, la molt enyorada llibreria dels Porxos de Dalt...
Atentament.
Senyor i

Musicalitza't ( 1 ).

El 25 de novembre en una entrada una mica telegràfica us recomanava la visita a  l'Arxiu Capitular de Lleida per veure l'exposició Musicalitza't perquè el 4 de desembre era l'últim dia per veure-la. Vaig anunciar-vos que més endavant faria una sèrie d'entrades explicant-ne més a fons el contingut. Anem virtualment fins al carrer Almodi Vell per entrar a l'arxiu...

Una part important dels cantorals i llibres manuscrits medievals exposats, estaven a la Seu Vella quan era la Catedral de Lleida. La mostra, que reunia volums i pergamins a partir del segle XII, ens permetia veure l'evolució històrica de les anotacions musicals. Una sèrie de plafons explicaven els conceptes generals que cal conèixer per comprendre l'exposició:el cant gregorià, llibres litúrgics, el cant litúrgic i la litúrgia de les hores. Set panells estaven centrats en Santa Cecília i tres taules acollien la part més important dels materials exposats. Donem un cop d'ull a la taula 1.

El cant gregorià va néixer per a ser interpretat dintre de la litúrgia de l'Església i s'anomena així perquè s'atribueix al Papa Gregori I ( 540 - 604 ). El gregorià és una evolució del cant ambrosià. Des de la segona meitat del segle VIII fins al menys al segle XVI, fou l'estil musical més important del món occidental. L'any 1.965 fou l'últim en el que el cant gregorià formà part del repertori oficial. A la propera fotografia podeu veure un còdex miscel·lani, un llibre manuscrit del segle XII.

En l'època carolíngia ( ca 800 ) es comença a utilitzar una nova forma de notació musical sil·làbica, la neumàtica. Més tard els signes emprats en la neumàtica, anomenats neumes, s'insereixen en tetragrames amb la finalitat de precisar l'altura dels sons.  

Els textos musicals complerts que es poden desxifrar són del segle IX, però la majoria de les melodies que coneixem actualment, són del manuscrits dels segles XII i XIII. Cal pensar que quan es van transcriure  els manuscrits, ja feia molts anys que s'usaven. Hi ha dos tipus de llibres litúrgics: els simples ( antifonari, cantatorium, gradual o liber gradualis, processional, pontifical i ritual ); i els compostos de l'ofici diví ( salteri o llibre de salms i breviari notat i homiliari - responsorial ).

La música medieval comprèn la música europea composta des de la caiguda de l'Imperi Romà ( 476 ) fins a principis del segle XV. El cants recollits als llibres litúrgics, eren i són els protagonistes de la litúrgia de les hores: matines, laudes, prima , terça, sexta, nona, vespres i complertes.

El monjo benedictí Guido d'Arezzo ( 991/992 - 1.050 ), a partir de les primeres síl·labes d'un himne dedicat a Sant Joan Baptista ( Ut queant laxis ), donà nom a les notes musicals. 

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum

Solve polluti

Labii reatum

Sancte Ioannes.

També fou el creador del tetragrama, la pauta musical de quatre línies horitzontals. Abans la notació musical es marcava en el mateix text.

Alguns dels pergamins de la taula 2 m'han fascinat, potser no per la seva bellesa sinó per l'agitada història que han viscut... No era estrany que en llibres litúrgics de gran format com els cantorals, les guardes s'elaboressin reutilitzant pergamins.

En la propera fotografia podeu veure un pergamí manuscrit del segle XIV, un fragment d'antifonari de la Missa de Santa Cecília. S'aprecien els doblecs que li aplicaren amb la finalitat d'utilitzar-lo com a guarda en una enquadernació... 

La fotografia de detall del mateix document ens mostra unes petites tires de pell que s'empraven en aquest tipus d'enquadernació.

Però no és l'únic pergamí que fou reciclat , al proper fragment d'antifonari també podeu apreciar clarament els doblecs que se li aplicaren per passar a formar part d'una nova enquadernació. És un manuscrit del renaixement amb notació musical aquitana sobre pauta en vermell.

L'il·luminador d'aquest antifonari s'enfadaria al veure com ha quedat de trinxada la seva feina. Mireu a la fotografia de detall, la lletra U, en la que s'aprecia clarament per on doblegaren el pergamí...

Però la taula 2 mostrava més exemples d'aquest reciclatge de manuscrits que podrem veure a la propera entrada dedicada a l'exposició de l'Arxiu Capitular de Lleida.

Atentament.

Senyor i

El misteri del carrer del Clavell... ( 1 )

Passejar pel centre de Lleida un diumenge a primera hora suposa trobar-te una ciutat gairebé deserta. He quedat a les deu amb l'Aziz, i com que penso que la puntualitat és un valor important, m'afanyo per complir la meva paraula. Com podeu veure estic al costat de la Paeria però el meu objectiu està en un dels carrers més antics de la ciutat...

Segur que heu passat moltes vegades per aquest espai, potser alguns fins i tot recordeu l'antic bar Alcázar tot un clàssic de Lleida. Avui el seu espai l'ocupa un Coffee Shop, una de les moltíssimes franquícies que estan despersonalitzant la nostra ciutat. 

Ja estem al carrer del Clavell però abans d'entrar al número 2, la primera porta que veieu a la dreta de la propera fotografia, vull explicar-vos una mica la història d'aquest carrer. Gairebé tothom creu que el nom del carrer està dedicat a una flor, i no és així... Abans li deien el carrer d'en Clavell, un cognom molt important en la història de la nostra ciutat. Després de la conquesta de Lleida l'any 1.149, un dels primers cognoms que aparegué fou Clavell. Al retolar els carrers per primera vegada, van canviar el d'en per del, passant de carrer d'en Clavell a carrer del Clavell.

El nom ja apareix al segle XII, quan hi vivia Esteve Clavell. El succeí Guerau Clavell que el 27 de maig del 1.207 fou cònsol de la ciutat. Els següents Clavell foren Bernat i Ramon ( que també exercí de cònsol ). Quan el Consolat es transformà en Paeria, els Clavell eren un família influent de la ciutat. Els primers anys dels segle XIV, un Clavell, en Bernat fou paer i batlle reial l'any 1.316. Fundà una pensió a favor de la Pia Almoina de la Seu Vella, amb la que socorria cinc pobres diariament.

Al segle XV sembla que ja no quedaven membres de la família Clavell. En una escriptura del 30 d'agost de l'any 1.600 s'anomena al carrer com del Clavell pensant que feia referència a la flor.

Si voleu saber la història dels carrers de Lleida és imprescindible consultar l'obra de Josep Lladonosa " Els carrers i places de Lleida a través de la història".

A la fotografia anterior podeu veure la part alta del carrer del Clavell, és la part del darrere del Teatre Principal. A l'edat mitjana la part alta del carrer del Clavell actual, era el carrer del Calvet, una de les famílies repobladores de Lleida després de la conquesta del 1.149. Els Calvet ja apareixen en una escriptura del 1.181 al Llibre Verd de la Catedral. En un cens del 1.429 consta el carrer del Calvet, que en aquella època eren mercaders i propietaris d'horts i d'un molí draper: "lo molí del Calvet".
Però deixem la història del carrer del Clavell i tornem a baixar fins al número 2. Recordeu que us he explicat al començar l'entrada que he quedat amb l'Aziz. Pujo lentament fins al tercer pis...

Truco a la porta i abans de que m'obrim veig un dibuix amb un missatge molt clar: cal treure's les sabates abans d'entrar...

Ens saludem cordialment i l'Aziz em convida a entrar per explicar-me moltes coses d'un món que conec molt poc. El voleu descobrir amb mi?
Atentament.
Senyor i

Caldrà molta bufera...

El dia 1 de febrer de 1.166 un grup de monjos premonstratencs, ordre creada per sant Norbert de Xanten, fundaren la primera comunitat del monestir de les Avellanes. El proper dissabte dia 20 de febrer, podreu viure en directe l'acte inaugural de commemoració del 850 aniversari ( 1.166 - 2.016 ) d'aquell fet històric. Caldrà molta bufera per apagar tantes espelmes!

Els premonstratencs  van habitar el monestir del segle XII al XIX. Els comtes d'Urgell l'afavoriren molt en la seva època daurada que va dels segles XII al XV. Ermengol VII finançà les primeres construccions, de les que encara podem gaudir del claustre romànic.

Ermengol X ( 1.274 - 1.314 ) fou el màxim benefactor amb l'objectiu de convertir el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes en el sepulcre dels comtes d'Urgell. A l'Edat Mitjana era el centre espiritual del Comtat d'Urgell i l'abadia premonstratenca més important de la Corona Catalanoaragonesa. 

La desamortització de Mendizábal posà fi a l'etapa premonstratenca i començaren els espolis dels seus béns. El més escandalós fou el dels sepulcres gòtics dels comtes d'Urgell que avui estan al Museu The Cloisters de Nova York...     

La vida religiosa tornà al monestir l'any 1.910 de la mà dels Germans Maristes que el van comprar perquè fos el seu seminari. Avui els Germans Maristes ens ofereixen un monestir obert al país en el que s'organitzen una colla d'activitats culturals.
El proper dissabte començarà la festa a les 16:30 amb un repic de campanes a càrrec de la Confraria de Campaners de Catalunya.

Fins a les 19:15 s'encadenaran: la benvinguda i presentació del 850 aniversari, la conferència "La fundació del Monestir de les Avellanes en el context d'una nova espiritualitat", un concert i la cloenda amb brindis.
Al llarg del 2.016 es restaurarà el claustre romànic; la presentació i inauguració de les obres de restauració serà l'acte de clausura del programa d'activitats del 850 aniversari.

Amb l'excusa de l'acte inaugural del 850 aniversari de la fundació del monestir o amb qualsevol altra, no deixeu de visitar i gaudir d'aquest bell racó de les Terres de Lleida.
Atentament.
Senyor i

Setanta-nou finestres...

No és la primera vegada que recomano aquesta petita revista, petita però imprescindible si sou uns enamorats de la natura. Al quadern 6 de Quercus, degana de la premsa ambiental, a la part central hi havia el primer quadern de El Cárabo de Quercus, dedicat als bolets. Parlo de l'octubre del 1.982...Uns anys després El Cárabo s'independitzà de Quercus.

Ja ha sortit el número 79, dedicat al Buitre Leonado ( Voltor comú). A la contraportada podeu veure a l'Adrián, el reporter que ens acompanya cada tres mesos en una nova descoberta. M'agrada veure l'Adrián observant la natura amb el telescopi terrestre i comparteixo el lema que diu:

79 números de el cárabo

79 ventanas al conocimiento de la naturaleza. 

És veritat, el cárabo  amb la seva barreja d'informació rigorosa, pinzellades d'humor i uns magnífics dibuixos, és una finestra oberta a la natura, tota una joia. Pierre Déom, professor i naturalista francès, va crear l'any 1.972 la revista La Hulotte ( El mussol ), i deu anys després autoritzà l'edició en castellà dirigida per Benigno Varillas.

La revista es caracteritza per divulgar la natura propera, la que sovint ignorem. Segur que més d'una vegada viatjant per les terres lleidatanes heu vist planejant una colla de voltors. Si voleu conèixer alguns dels seus secrets, el número 79 us ajudarà... 

Com aprofiten les tèrmiques per enlairar-se, com s'organitzen per buscar menjar,... No us perdeu les preguntes que de l'Adrián fa al voltor comú, buitre leonado en castellà ( Grps fulvius ). La revista anuncia que el proper trimestre, el número 80 ens explicarà més aventures del voltor comú i ens presentarà altres grans rapinyaires especialitzats en alimentar-se de carronya: el voltor negre, el trencalòs i l'aufrany.

La Muntanya d'Alinyà, al Prepirineu de Lleida, és l'únic lloc d'Europa on viuen regularment els quatre voltors europeus.

Atentament.

Senyor i

La Calçada del Gegant.

Després de descobrir el nou barri de Belfast, el Titanic Quarter, i donar un cop d'ull al seu epicentre, el Museu del Titanic; i abans de tornar a Dublín per visitar biblioteques i llibreries, viatjarem virtualment fins a la costa nord d'Irlanda on ens espera un espectacle geològic imponent... Anem fins al Comtat d'Antrim, un dels sis comtats irlandesos de la regió de l'Ulster, concretament al petit poble de Bushmills, a 97 quilòmetres de Belfast.

Als fanals d'aquest poblet d'uns 1.300 habitats trobarem molts missatges unionistes. Hi ha moltes banderes britàniques i l'estendard de l'Ulster també conegut com bandera de l'Ulster, bandera d'Irlanda del Nord o La Mà Roja de l'Ulster. Sota de les banderes hi ha una colla de cartells unionistes com els que fan referència a The Lamberg Drum, una desfilada de grans tambors organitzada per la conservadora Ordre d'Orange, o el que podeu veure a propera fotografia, dedicat a Sir Francis Workman-Magnaghten jutge de la Cort Suprema.

Deixem el cotxe a l'aparcament que hi ha al costat del Centre de Visitants i per baixar fins a la calçada podem passejar tranquil·lament gaudint del paisatge, o agafar el servei d'autobús. Si el dia no està molt tapat es pot veure Escòcia, que està només a quinze quilòmetres.

  
La Calçada del Gegant és un conjunt d'unes 40.000 columnes basàltiques hexagonals resultat d'una erupció volcànica de fa uns 60 milions d'anys. La contracció tèrmica de la lava en el moment de refredar-se va crear aquesta fracturació hexagonal en forma de columnes.

L'any 1.986 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i un any després, el Departament de Medi Ambient d'Irlanda del Nord, la declarà Reserva Natural Nacional.

Les columnes de basalt surten dels peus dels penya-segats i es dirigeixen cap al mar, desapareixent sota l'aigua... Aquesta mena de camí basàltic, és la base d'una llegenda tradicional irlandesa que ens explica com dos gegants: Finn Mc Cool ( irlandès ) i Benandonner ( escocès ) es portaven molt malament i contínuament es llençaven  roques. Tantes en van llençar que es formà una calçada...

Bennandoner, el més fort dels dos, decidí passar a Irlanda per derrotar al seu adversari, però l'astúcia de Oonagh dona d'en Finn, va ser més important que la força. Va vestir a Finn com si fos un nadó i quan arribà Bennandoner, Oonagh li digué que en Finn no hi era i que no cridés tant que el seu fillet estava dormint. El gegant escocès pensà que si el bebè era tan gran, el seu pare seria immens i fugí ràpidament destruint la calçada perquè en Finn no pogués seguir-lo...

Evidentment la llegenda és només una llegenda, però a la cova de Fingal a la propera illa escocesa de Staffa, hi ha formacions basàltiques similars creades per la mateixa erupció volcànica.

Gairebé totes les columnes són hexagonals, però algunes tenen quatre, cinc, set o vuit costats. L'alçaria d'algunes columnes arriba als dotze metres.

Deixem Irlanda del Nord per tornar a Dublín on continuarem visitant algunes de les seves magnífiques biblioteques i llibreries. Començarem per la Marh's Library, al costat de la catedral de Sant Patrick's.
Atentament.
Senyor i

Frank Gehry a Elciego.

Ningú pot discutir a Frank Owen Gehry, arquitecte nascut al Canadà l'any 1.923, la seva condició de gran innovador en les formes dels edificis. L'any 1.947 es traslladà amb els seua pares a Los Angeles i al 1.954 es graduà en arquitectura a la Universitat del Sud de California.

A Barcelona podem veure al Passeig Marítim una gran escultura seva. El gran peix daurat està format per un gran entramat de tires d'acer inoxidable subjectades per una estructura metàl·lica. L'immens peix fa 35 metres d'alçària per 56 de llarg , és l'única obra de Frank Gehry a Catalunya. Al País Basc poden presumir de dues obres de l'arquitecte americà; una és molt famosa i de la que he parlat força vegades al blog: el museu Guggenheim de Bilbao...

Però l'altra és una gran desconeguda; parlo de l'Hotel Marques de Riscal a Elciego un poble de 1.037 habitants de La Rioja Alavesa. Fa uns anys no podies apropar-te gaire sinó eres client de l'hotel i calia conformar-se amb veure l'edifici a certa distància; però actualment fins i tot podeu prendre alguna cosa al bar.

Com el museu Guggenheim de Bilbo, l'edifici està recobert amb plaques de titani, però a diferència de les del museu, les plaques de l'hotel són un homenatge als colors de la coneguda ampolla de vi negre reserva Marqués de Riscal. El rosa recorda el color del vi negre, l'or el de la malla de les ampolles i plata homenatge a la càpsula que cobreix el tap de suro. A la propera fotografia les plaques de titani ens recorden el color del vi.

Inaugurat l'any 2.006 disposa de 43 habitacions, 10 de les quals són suites. Al costat mateix teniu el celler dissenyat l'any 1.858 per l'arquitecte Ricardo Bellsola, i que amb l'hotel formen l'anomenada Ciudad del Vino. El seu restaurant té una estrella Michelin.

 

Marqués de Riscal és el celler més antic de la Rioja, penseu que va començar la seva activitat l'any 1.860 introduint les tècniques franceses per elaborar vi. L'edifici de Frank Gehry és una escultura gegantina envoltada de vinyes.
Les peces de titani de la propera fotografia ens recorden la càpsula metàl·lica platejada de les ampolles.

Les façanes de pedra i finestrals de fusta s'inspiren en els edificis tradicionals del segle XIX de la zona i estan fets amb els mateixos materials, com la pedra sorrenca.

En nom Elciego ( Eltziego ) sembla que deriva de la Venta del Ciego que estava situada on actualment hi ha l'ermita de San Vicente. Apareix documentat per primera vegada l'any 1.067 amb el nom El Cieko al Cartulari de San Millán de la Cogolla.
La proximitat del poble amb l'hotel la podeu comprovar a la propera fotografia en la que destaca l'església parroquial de San Andrés.

Podeu gaudir de pocs edificis més de l'arquitecte americà a Europa: La Casa Dansant de Praga, l'edifici del Banc DG a Berlín, el Central Maggie's Dundee a la ciutat escocesa de Dundee, la Torre Gehry a Hannover ( Alemanya), Vitra Desing Museum a Weil-Am-Rhein també a Alemanya, i l'American Center de París.
L'última fotografia d'avui ens mostra els tres colors: or, plata i rosa; homenatge en titani a la clàssica ampolla de vi negre reserva Marqués de Riscal.

Deixeu-vos seduir per la màgia que Frank Gehry aplica al món de l'arquitectura i dels bons vins de la Rioja Alavesa.
Atentament.
Senyor i

Candelore...

Després de passejar virtualment pel teatre grecoromà de Siracusa, us anunciava que tornaríem a Catania per viure la tradició dels candelore. Amb l'entrada d'avui tanco la descoberta de Sicília, l'illa més gran de la Mediterrània, de visita imprescindible si estimeu el món de l'art... Catania, ciutat que ha sigut a més a més d'italiana: grega, romana, bizantina, àrab, normanda, borbònica, sueva, angevina, de la corona d'Aragó, i espanyola; és una barreja de civilitzacions fascinant. A l'època paleocristiana sorgí el mite i advocació de Santa Àgata de Sicília o Àgueda, nascuda a Catania l'any 231, ciutat en la que va morir martiritzada pels romans l'any 251. És la patrona de Sicília i, evidentment, de Catania. Les relíquies de la Santa estan a la catedral de la bella ciutat.

La ciutat actual, arquitectònicament barroca, fou redissenyada per un grup d'arquitectes dirigits per Giovanni Battista Vaccarini després del terratrèmol del 1.693. La Cerosa di Sant'Agata, omple aquests primers dies de febrer d'una tradició popular plena de passió i molt arrelada. Alguns historiadors creuen que la festa de la Candelera fou establerta pel Papa Gelasi I al 492, altres diuen que pel Papa Sergi I l'any 687. Els protagonistes de la festa són els candelore, cerei, cerosa o cannalora... El rei Alfons formalitzà la festa l'any 1.435, en la que els diferents gremis d'artesans oferien cera a la Santa.

A la Basílica della Collegiata, d'estil barroc, al costat de la Universitat hi ha el candelore que tanca la processó, és el Cereo Circolo Sant'Agata.

L'any 1.514 sortien en processó vint-i-dos candelore i al 1.674 vint-i-vuit. A finals dels segle XIX només en sortien quinze i actualment dotze. Aquests passos estan treballats en fusta i daurats, amb decoracions barroques de querubins, flors, banderes, capitells...

Els canderole són propietat dels diferents gremis de treballadors i sempre desfilen en el mateix ordre. Inicialment oferien cera i cada any eren més grans i amb més decoració, fins que la cera fou substituïda per una estructura de fusta d'estil barroc o rococó.

Segons el pes del candelore, entre 180 i 410 quilograms, el porten quatre, vuit, deu o dotze homes. El primer que surt  és el més petit i fou encarregat pel bisbe de Catania monsenyor Ventimiglia després de l'erupció volcànica del 1.776; l'últim és el que esteu veient a les fotografies de l'entrada d'avui és el Cereo Circolo S.Agata. L'ordre dels candelore a la processó és el següent: Monsignor Ventamiglia, Rinoti, Giardineri, Pisciari, Fruttaiola, Chiancheri, Pastari, Pizzicangnoli, Putiari, Pannitteri, Villagio Sant'Agata i tanca el Cicolo Cittadino di Sant'Agata.

Els candelore a més a més de precedir la processó de Santa Agata dels dies 4 i 5 de febrer, els porten per tota la ciutat als comerços vinculats amb cada ofici durant els deu dies anteriors a la festa. Al proper vídeo podeu veure al nostre protagonista, el Cereo Circolo Sant' Agata dut per vuit portants.

Deixo la Basílica della Collegiata construïda a principis del segle XVIII, després del terratrèmol del 1.693 que destruí bona part de Catania. El projecte atribuït a Angelo Italia té una façana de Stefano Ittan, exemple magistral del barroc sicilià. Els racons del temple omplen la nostra retina...   

El proper vídeo de tres minuts i mig us permet assaborir una mica la festa que mobilitza tota la ciutat. Obriu molt bé els ulls...

Si és molt difícil no enamorar-se d'Itàlia, no fer-ho de Sicília és impossible.
Atentament.
Senyor i