Cases singulars de Lleida (11).

Si fa pocs dies donàvem un cop d´ull a l'Antic Casino Principal, avui us proposo tornar a observar-lo des de la façana de l'avinguda de Blondel perquè aprecieu com està flanquejat per dos edificis més estrets i alts. El de la dreta és el nostre proper objectiu, parlo de la casa Segura, obra de l'arquitecte basc Julio de Saracibar Gutiérrez de las Rozas.

El vitorià Julio de Saracíbar, fill del també arquitecte neoclàssic Martín de Saracíbar, es titulà a la Escuela de Arquitectura de Madrid l'any 1.867. Dos anys després era l'arquitecte provincial de Lleida, i de 1.979 a 1.883 fou l'arquitecte municipal de Bilbao.

Una de les propietàries actuals, la Mariví, m'explica que la seva família comprà l'edifici que uns indians encarregaren a Julio de Saracíbar. La casa Segura, edificada entre 1.875 i 1.880, té dues façanes molt diferenciades, una que mira al riu a l'avinguda de Blondel, i l'altra al carrer Major. Els indians deien que al mateix edifici hi havia dues cases, la d'hivern que aprofitava la insolació de la façana de Blondel i la d'estiu molt més fresca que s'allunyava de l'escalfor del sol i mirava al carrer Major...

És un edifici d'estil historicista amb base medieval. Recordeu que l'historicisme arquitectònic fou un moviment del segle XIX que imitava estils de temps anteriors. A la façana de Blondel podeu apreciar als aparadors de la planta baixa i a les finestres del primer pis una mostra de neoàrab amb els arcs de ferradura.

A les plantes superiors el protagonisme és per el neogòtic i els seus arcs ogivals, però el que més us sorprendrà són els caps de la tercera i quarta planta.

Em diu la Mariví, una de les propietàries actuals de la casa Segura que els quatre caps de la tercera planta representen als membres de la família d'indians que encarregà l'edifici. A la propera fotografia de detall podeu veure com "un Segura" observa el pas lent del riu Segre...

A l'arcuació de la quarta planta podem apreciar com els arcs que la formen es recolzen sobre nou mènsules que representen caps humans i animals.
Julio de Saracíbar, a més a més de la casa Segura objectiu de l'entrada d'avui, va fer altres obres a Lleida. Després de la riuada del 1.866 que s'endugué l'antic pont de pedra de sis arcades i set pilars presentà dos projectes per refer-lo. Un amb arcades de pedra i l'altre amb dos trams metàl·lics que fou triat perquè era de més ràpida execució. S'inaugurà l'any 1.875 i la riuada del 1.907 el va fer desparèixer.També dissenyà, conjuntament amb Celestí Capmany, l'església neogòtica de Sant Joan.

Deixem l'avinguda de Blondel, la casa d'hivern, per anar al carrer Major, la casa d'estiu, on ens espera una façana molt diferent. A l'esquerra de l'Antic Casino Principal la podeu veure. Als baixos hi ha tres botigues, la central - la boutique Dominique-, és la dels propietaris de la Casa Segura.

A les quatre plantes podem gaudir d'una façana de maó de cara vista. A la primera planta destaca una gran balconada amb un bon treball de forja a la barana. A les altres tres plantes hi ha tres balcons per planta.

Però a la gran balconada, concretament a la part central, hi ha un element que contradiu les dades que podeu trobar consultant diferent bibliografia. Totes afirmen que l'any 1.880 la casa estava acabada, i alguns documents expliquen que es començà a edificar l'any 1.875. Com podeu apreciar a la propera fotografia, sobre les inicials A A ( cap S de Segura ), la data escrita és 1.870. La Mariví també desconeix el perquè...

La seva gentilesa, em permet l'accés a l'interior de la boutique, obre una porta i... apareix l'antiga escala de marbre de l'edifici que s'està restaurant com heu vist a les fotografies anteriors. Sembla que ens saluda l'escultura catalogada que corona el pilar d'arrencada de l'escala.

La rehabilitació dels nostres edificis emblemàtics es fonamental, així com la de les poques botigues centenàries de la nostra ciutat. Tots els propietaris amb els que he parlat per fer les entrades del blog coincideixen en la seva indignació per les poques o nul·les ajudes de les administracions per fer-ho...

A la fotografia anterior i a la següent podeu veure un petit detall de la base medieval de la casa Segura. Aquestes restes les podem contemplar en una colla d'edificis de l'Eix Comercial.

Agraeixo les facilitats donades per accedir a l'interior de la  casa Segura i continuo passejant per apropar-vos a la propera casa singular que visitarem virtualment.
Atentament.
Senyor i

Les cinc taules del retaule major (2).

El protagonisme de l'entrada d'avui, una de les entrades que ens conviden a descobrir les cinc taules gòtiques del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Llerida pintades per Pere Garcia de Benavarri que han tornat a Lleida després d'un llarg periple, és per la que explica la inscripció del nom de sant Joan Baptista. Una pintura al trem sobre fusta de 197 X 115 centímetres. Pere Garcia de Benavarri és un dels principals representants del tardogòtic a l'Aragó i Catalunya. El pintor apareix documentat  a Saragossa, Benavarri, Barcelona, Cervera, Lleida i Barbastre.
La taula representa el moment en què Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, que duu nimbe poligonal, inscriu el nom del seu fill.

Sant Joan, amb nimbe i molt ben embolcallat està als braços d'un personatge desconegut molt ben vestit. Al seu darrere una sèrie de personatges, tots homes, són testimonis de l'acte.
Al final de la primera entrada dedicada a les cinc taules una pregunta quedava sense resposta. Avui coneixerem el camí seguit pel majestuós retaule des de 1.678 any en el que deixà de presidir l'antiga església lleidatana, fins l'any 1.907 en el que quatre  d'aquestes taules foren adquirides  per la Junta de Museus de Barcelona.

Quan el retaule fou substituït per un de gust barroc, el van vendre al petit poble de Benavent de Segrià, a set quilòmetres de Lleida on les taules gòtiques foren repartides per diferents espais de l'església parroquial. Però la sort del retaule major fou desafortunada. A principis del segle XX el retaule es dispersà en el mercat de l'art i les antiguitats. En la hipotètica reconstrucció del retaule major que podeu veure al Museu de Lleida i a la propera imatge, queda clar que la majoria de les taules es desconeix on es troben. Recordeu que les dimensions de la taula protagonista d'avui ( 197 X 115 centímetres )- de les quatre de color la segona per l'esquerra- podreu fer-vos una idea de la grandària del retaule.

Quan es vengué el retaule l'any 1.907, quatre de les taules forn adquirides per la Junta de Museus de Barcelona per 10.000 pessetes. La taula de sant Miquel la va comprar l'any 1.916 el Museu de Boston a un antiquari de París. Aquest museu l'havia fundat feia poc amb la seva col·lecció la nord-americana Isabella Steward Gardner. Dos més van acabar a l'Antic Museu d'Art de Catalunya quan les adquirí l'any 1.956 procedents de la col·lecció Maties Muntadas. 

D'aquestes dues taules, la de sant Jeroni ha tornat a Lleida i l'altra, el banquet d'Herodes, és al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC ). La resta de les peces s'han dispersat per diferents museus i col·leccions particulars.

Aliens a la cerimònia de la inscripció del nom de sant Joan Baptista, a la part baixa de la taula, al costat de l'escriptorium  podeu veure un gat esbufegant  perquè té al costat un gos...

A la dreta de la taula podeu veue com Zacaries, pare del petit Joan  encarregat d'inscriure el non del seu fill,  duu un pinçanàs, unes ulleres que s'empraven en els segles XV, XVI i XVII, formades per dos vidres rodons units per una muntura simple de ferro sense patilles que s'ajustaven al nas ( al septe nasal ). En aquella època eren un article de luxe.

Per inscriure el nom  calia la tinta i el calamus, una canya buida tallada obliquament. Com podeu veure a la propera fotografia de detall, el nostre protagonista ja ha escrit Johanes.

La taula del Baptisme de Crist, fou recuperada per la museística pública l'any 1.956. En voleu gaudir?

Atentament.

Senyor i

L'arc d'Adrià i el temple de Zeus Olímpic.

Ja vaig explicar-vos que l'emperador Adrià (76-138) s'enamorà profundament d'Atenes, ciutat en la que ordenà construir un llegat arquitectònic fascinant. Hem donat un cop d'ull a la seva biblioteca edificada l'any 132 i a l'entrada d'avui descobrirem l'arc d'Adrià i el temple de Zeus Olímpic, que podeu observar a la propera fotografia feta des del turó de l'Acròpoli. Al centre es veu el temple i a la seva esquerra, la part superior de l'arc.

Començarem per l'arc d'Adrià que, si a la fotografia anterior vèiem des del turó de l'Acròpoli, a la propera és aquest turó el que es veu emmarcat per l'arc.  Construït l'any 132 amb marbre pentèlic sobre la base d'una antiga porta de la ciutat del segle VI aC, l'arc separava l'antiga ciutat grega de la ideada per l'emperador Adrià.

L'arc és un monument commemoratiu dedicat a l'emperador que "li dedica el poble atenenc" per agrair-li la tasca de renovació de la ciutat. La porta està formada per un arc de mig punt flanquejat per dues pilastres amb capitells corintis. Els cridaners taxis groc llimona de la capital grega es deixen veure sovint passant pel costat de l'arc.

L'arc fa divuit metres d'alçària per tretze d'amplària. A l'arquitrau de cada façana de l'arc podem llegir  una inscripció que fa referència en una de les façanes a l'antiga ciutat grega anomenada "ciutat de Teseu", el llegendari rei d'Atenes, i a l'altra a la moderna ciutat romana anomenada "ciutat d'Adrià". Les dues façanes són idèntiques però el text de cada façana...

A la façana que mira a l'Acròpoli, es a dir a l'antiga ciutat grega, podem llegir "Aquesta és Atenes, la ciutat de Teseu", però a la que mira a la "nova" ciutat romana podem llegir "Aquesta és la ciutat d'Adrià, no de Teseu".

A la zona superior de l'arc hi ha tres obertures formades per pilastres amb els seus capitells corintis i l'arquitrau. A la part central el protagonisme és per les columnes i els capitells corintis, l'arquitrau i el frontó.

A pocs metres de l'arc d'Adrià trobem el temple de Zeus Olímpic, un gran edifici actualment en ruïnes que es començà a construir al segle VI aC i que no s'acabà fins al segle II, concretament l'any 131, de la mà de l'emperador Adià 650 anys més tard... 

El temple, també conegut com Olimpièon, era impressionant amb els seus 96 metres de longitud i 40 d'amplària, era el més gran de Grècia. Tot un bosc de columnes gegantines, 104, de 17 metres d'alçària tenien el protagonistes d'aquest colossal temple. Només queden 15 d'aquestes impactants columnes corínties. L'any 1.852 en va caure una que podeu veure a la propera fotografia.

L'emperador Adrià consagrà el temple de Zeus Olímpic amb motiu dels Jocs Panhel·lènics de l'any 132. Dues grans escultures criselefantines, desaparegudes actualment, de Zeus ( Júpiter pels romans) i d'ell mateix ( l'emperador Adrià ) rebien als visitants a l'interior del temple... Recordeu que el criselefantí és una tècnica escultòrica que utilitza plaques d'ivori ( per representar la carn del cos humà ) i el pa d'or ( per a la roba, cabells i complements ), que es muntaven sobre una armadura de fusta.

Segur que les 104 columnes de 17 metres d'alçària deixaven bocabadats als observadors del temple perquè encara avui impressionen les 15 que miren orgulloses al cel i la que va caure al segle XIX. D'aquella gran quantitat de columnes 48 estaven col·locades en files triples sota el frontó i 56 en files dobles als costats.
Deixem l'arc d'Adrià i el temple de Zeus Olímpic per, ara sí, enfilar el turó de l'Acròpoli un espai de visita imprescindible...
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida (10).

Continuem a l'avinguda de Blondel després de visitar la casa Xam-mar, al costat de la que tornarem el dia 2 de novembre per recordar un dels dies més tristos de la història lleidatana del segle XX quan la capital de Segrià fou bombardejada per l'aviació feixista. Van morir dos-cents cinquanta lleidatans, dels que una cinquantena eren nens i mestres de l'enyorada escola del Liceu Escolar...

Però ara caminem virtualment uns pocs metres en direcció a l'Ajuntament per trobar el nostre protagonista d'avui, l'Antic Casino Principal.

Podeu accedir-hi per l'avinguda de Blondel 38-40 o pel carrer Major número 31 bis. Construït entre 1.913 i 1,920 per Isidre Gili Monculill i Pau Salvat Espasa, és d'estil historicista de base clàssica. A la façana de Blondel destaquen la gran tribuna amb vidriera ( afegida l'any 1.944 per l'arquitecte Mariano Gomà ) i les garlandes inspirades en el tardobarroc que decoren les obertures circulars de la part superior.

A la fotografia anterior podeu observar detalladament l'element de coronament de la façana que mira al riu. En aquest mena de timpà flanquejat per dues àmfores, hi ha l'escut de la ciutat i les inicials C i P de Casino Principal.

L'historicisme arquitectònic es desenvolupà al segle XIX i pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats imitant estils i incorporant algunes característiques d'aquell segle.

Entrem al Casino Principal per la porta de la dreta ( la de la reixa ) que veieu a la primera fotografia. La de l'esquerra ens convida a entrar a una sala d'exposicions. Cal enfilar les escales de fusta per superar el pis de desnivell entre l'avinguda de Blondel i el carrer Major.

Era conegut com el "casino dels senyors" perquè era el lloc de te trobada de la gent més acabalada de la ciutat. Després de la Guerra Civil els socis es queixaren a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS perquè la Jefatura Provincial s'hi havia instal·lat. Les queixes van fer que els falangistes busquessin una altra seu per la Jefatura Provincial...

Els lleidatans que ja tenim uns anyets recordem perfectament aquests senyors asseguts  a les grans butaques des de les que dominaven el  carrer Major a través dels grans finestrals. Ells llegien el diari,xerraven , prenien un cafè o una copa...

Els socis també gaudien d'un gran saló de ball amb tribuna per a l'orquestra que avui té la funció de sala d'exposicions. L'any 2.007 l'antic casino es va convertir en la seu provisional del Museu d'Art Jaume Morera.

Està previst que l'any 2.019 el museu tingui la seu definitiva a la rambla de Ferran. L'edifici de l'Antiga Audiència Provincial serà el nou Museu d'Art de Lleida, recuperant el nom que tenia quan s'inaugurà l'any 1.917 al Mercat de Sant Lluís.

Sortim per la porta que veieu a l'esquerra de la fotografia anterior al carrer Major on trobem a la façana una balconada amb arcs de mig punt sobre columnes amb capitells jònics. També és destacable el treball de forja d'aquest gran balcó. En aquesta façana hi ha l'Oficina de Turisme de Lleida.

Per donar un cop d'ull a la propera casa singular no cal anar gaire lluny, tocant al Casino Principal tenim l'enigmàtica casa Segura...

Atentament.

Senyor i

Petites esglésies bizantines.

Si sou uns enamorats de l'art i de la història no podeu deixar de visitar Atenes. La ciutat, a més a més de les grans joies del patrimoni, ens regala mentre hi passegem , una colla de petites esglésies bizantines. Avui donarem un cop d'ull a quatre d'elles, però són moltes més les que us esperen a la capital grega.

Començarem per una de les zones més comercials, el carrer de vianants Ermou, que comença a la plaça Sintagma i avança pel centre històric fins arribar als barris de Plaka i de Monastiraki. Al mig d'aquest carrer ple de botigues trobem la petita i bella església de Kapnikarea, construïda al segle XI.  

Dedicada a la Presentació de la Mare de Déu, es coneix com l'església de la Princesa. És un autèntic miracle que aquesta església envoltada d'edificis moderns no fos enderrocada quan es va fer el carrer. El rei Lluís I de Baviera la va salvar l'any 1.834 quan modernitzaven la ciutat. Actualment pertany a la Universitat d'Atenes. És de planta cruciforme i la seva cúpula descansa sobre quatre columnes romanes.

Continuem passejant per Ermou i quan arribem al carrer Karaiskaki l'agafem per endinsar-nos al barri de Psiri, un antic barri que ha canviat molt i ara ens ofereix edificis neoclàssics i força botigues i bars. On es creuen els carrers Anargiron i Agatharchou trobem la petita església d'Agia Paraskevi.

Podeu descansar en qualsevol de les moltes terrasses del barri, al costat de l'església en teniu una, abans de seguir el nostre periple en el que anirem fins a l'àgora antiga on ens espera l'església dels Sants Apòstols construïda fa mil anys... 

Fou la primera església construïda en el període mitjà bizantí, conegut com Segona Edat d'Or ( 913-1.024). S'edificà sobre un nymphaeum del segle II ( nimfeu en català), que és un monument dedicat a les nimfes de les fonts.

És una de les esglésies més antigues d'Atenes, datada entre els anys 1.000 i 1.025. Durant els enfrontaments entre otomans i venecians, en patí les conseqüències. Entre 1.954 i 1.957 fou reconstruïda i es van retirar els afegits del segle XIX. És de plata quadrada cruciforme i la cúpula observa tranquil·lament l'àgora grega.

  

Si encara no esteu cansats us proposo sortir de l'àgora antiga i començar a enfilar el turó coronat per l'Acròpolis. Al carrer Theorias ens espera  l'església de la Transfiguració.

Està al costat del museu arqueològic Kanellopoulos, una de les col·leccions privades més importants d'Atenes, amb més de sis mil peces.

Quan els turcs avançaven cap als monestirs de Metéora, els monjos tingueren que fugir. Aquesta fou un dels vint-i-quatre monestirs que tingué la comunitat en el segle XV. 

Deixem les petites esglésies bizantines per anar fins al nostre proper objectiu: la porta d'Adrià i el Temple de Zeus.

Atentament.

Senyor i

Les cinc taules del retaule major (1).

Fa pocs dies us explicava el retorn a terres lleidatanes del calvari romànic de  Tragó de Noguera i de cinc de les taules gòtiques del retaule major de l'antiga església de Sant Joan de Lleida procedents del MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ). L'entrada "Calvari" ens permeté observar-lo detalladament. Avui comencem una sèrie de cinc entrades per gaudir de les taules de Pere Garcia de Benavarri. 

D'esquerra a dreta podeu veure el naixement de sant Joan Baptista, la inscripció del nom de sant Joan Baptista, el baptisme de Crist i la decapitació de sant Joan Baptista. Després de la presentació en públic de les taules, la de sant Jeroni es guardà al magatzem...
A la taula protagonista de l'entrada d'avui,la del naixement de sant Joan Baptista, un grup de cinc parteres o serventes assisteixen a Isabel ( mare d'en Joan situada a l'esquerra ), portant-li beguda, ous, pa i una au cuinada.

En primer terme hi ha tres dones més, dues assegudes al costat d'un braser de forma quadrangular de ferro forjat. La del centre és Maria, la cosina d'Isabel, mare de Joan Baptista.

Alguns d'aquests brasers es conserven en diferents museus del nostre país, com el que podeu veure a la propera fotografia, datat entre els segles XIII-XIV de la Seu Vella de Lleida. El trobareu al Museu de Lleida

La pintura sobre taula és una tècnica en la que el suport pictòric és una fusta, substituint al llenç. Normalment per pintar sobre taula s'empra oli o tremp. Aquesta tècnica ja s'utilitzava a Grècia i Roma.
La propera fotografia de detall ens permet veure a Maria i al petit Joan, tots dos nimbe, el cercle lluminós que els pintors col·loquen darrere del cap dels personatges sagrats.

Els pocs elements que es conserven de l'antiga església de Sant Joan i els diferents documents parlen d'un imponent edifici que fou destruït l'any 1.868 durant el moviment revolucionari conegut amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron a Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques. L'excusa d'aquest fets de la revolució de setembre fou que l'edifici amenaçava ruïna...

Les taules foren pintades amb tremp sobre fusta per un dels principals pintors gòtics Pere Garcia de Benavarri. El retaule major de l'església de sant Joan fou un dels encàrrecs més importants de la seva carrera. Un gran retaule per la que, en aquell moment històric, era la parròquia més important de la ciutat de Lleida.

A més a més del retaule de l'altar major de l'antiga església de sant Joan, Pere Garcia de Benavarri treballava aquells ans amb altres obres.Tal quantitat de feina fa suposar als historiadors de l'art que un grup de col·laboradors l'ajudava.

 Les taules  del naixement, la inscripció del nom , la decapitació i la de sant Jeroni foren adquirides l'any 1.907 per la Junta de Museus de Barcelona per 10.000 pessetes.La taula que observem avui, la del naixement de sant Joan Baptista, fa 196,5 x 122 x 7 centímetres.
A la propera fotografia podeu observar  el nimbe poligonal que duu Isabel, la mare de sant Joan Baptista. Els nimbes no són sempre circulars i poden tenir diferents formes: triangular, radiada, oval...

Però quin fou el camí seguit per aquest magnífic retaule des de l'any 1.678 quan deixà de presidir l'antiga església de sant Joan i fou substituït per un de nou? A les properes entrades dedicades a les taules que han tornat a Lleida, mentre les observem detalladament, descobrirem la resposta.
Atentament.
Senyor i