Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( 3 ).

Trobar-te a la xarxa o a la premsa amb gent que fa una feina imponent no és gaire freqüent. Ja he explicat a les altres dues entrades anteriors dedicades al mestre Antoni Benaiges, com la descoberta de les investigacions del projecte Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar; m'ha sacsejat de dalt a baix. Evidentment hi ha molta gent implicada, però l'impacte visual és obra del jove fotògraf Sergi Bernal. L'agost del 2.010 al paratge de La Pedraja ( Burgos), es va exhumar una fossa comuna. Les investigacions dutes a terme han rescatat de l'oblit una història fascinant, la del mestre que va prometre el mar... La força d'aquesta història m'ha fet viatjar a Bañuelos de Bureba per veure l'escola on treballava l'Antoni.

A la fotografia podeu veure l'Antoni Benaiges amb disset alumnes a la porta de l'escola de Bañuelos de Bureba ( Burgos). La fotografia és del gener de 1.936 i la va fer " el retratista".

Si sou seguidors del blog ja sabeu que l'Antoni no va poder complir la promesa d'ensenyar el mar als seus alumnes, que mai l' havien vist, perquè el van afusellar el 25 de juliol del 1.936. Però 74 anys després de la tràgica mort del mestre, la màgia i la força d'aquesta gent ha fet que els nens del 36, avis actualment, finalment hagin pogut veure el mar a Mont-roig del Camp...

Fotografia de Sergi Bernal

La fotografia feta pel retratista l'any 1.936 ha viatjat fins al mar que l'Antoni Benaiges va prometre als nens i nenes de Bañuelos de Bureda; i alguns dels seus alumnes han caminat per les platges de Mont-roig del Camp poble del seu mestre. Aquella excursió del 1.936 per descobrir el mar  es va fer l'any 2.010...

Fotografia de Sergi Bernal

Gràcies Sergi Bernal per les imatges que ens regales. Tots hem de fer un esforç per desenterrar el silenci.

Atentament.

Senyor i

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 4 ).

Si  passegem fins a la cantonada del carrer Cavallers amb el carrer Major, trobem el Peu del Romeu del que hem parlat moltes vegades al blog ja que és un espai emblemàtic pels lleidatans i la nostra antiquíssima tradició dels Fanalets de Sant Jaume. Llegint els llibres de Josep Lladonsa " Els carrers i les places de Lleida a través de la història"  he descobert que en aquest espai fa una colla de segles hi havia els banys àrabs, els anomenats Banys del Rei. A l'antic Cinema Catalunya, després del seu enderroc, els arqueòlegs van trobar el calefactori de l'aigua destinada a  les banyeres que arribava als banys mitjançant una sínia que existia encara l'any 1.429.

Entre el carrer Major, Cavallers, Costa del Jan i l'antic barri de la Suda hi havia els carrers especieria, pergaminers i teixidors. 

A l'Edat Mijana, La Costa del Jan era l'accés a l'aljama o barri jueu. Si pugeu per l'escala fins a la font, a la dreta veureu una placa del 1.965 . Llegint-la podreu imaginar-vos quina mena de barri era l'aljama: " Esta calle fué acceso hacia la aljama judaica en la Edad Media. En su recinto creció y vivió el celebre físico y cirujano oftanmólogo Crescas Abnarrabí que operó de cataratas al monarca Juan II ( 1.468)".

Si mireu l'escala per on hem pujat, veureu la façana del Museu Morera, l'antic Casino. Continuar pujant per la Costa del Jan no ens permetrà descobrir un barri molt pròsper com el de fa mig mileni. Si aquí hi havia metges que fa gairebé 550 anys operaven de cataractes al Rei, avui pujar suposa accedir a un espai on la ciutat perd la seva dignitat.

 

Pocs lleidatans utilitzen aquest carrer que puja i puja fins arribar al carrer de la jueria i acabar al carrer del canyeret.

Acabar de pujar les escales i entrar a l'antiga aljama és descoratjador. Moltes persones malviuen amuntegats i sense cap mena de condicions en un espai summament degradat. Realment, com he dit abans, aquí la ciutat perd la seva dignitat. Si Crescas Abnarrabí veiés com està la seva estimada aljama, ploraria amargament...

Torno a baixar les escales que porten al carrer Major amb el convenciment que els lleidatans no ens podem permetre aquest quart món a pocs metres de tanta abundància i prosperitat ...

  

A l'Edat Mitjana des de la Costa del Jan fins al carrer del rellotger ( del que en parlarem a la propera entrada ), i seguint paral·lelament el carrer Major, hi havia el carrer especieria en el que es trobava la seu del gremi d'especiers i apotecaris.Els especiers eren els venedors d'espècies ( pebre, canyella, clau,...) i els apotecaris els que preparaven els medicaments.

El carrer pergaminers anava de l'extrem superior del barri jueu ( cuirassa , call o aljama ), fins a la plaça de la cuirassola ( carrer Major, costa del Jan al costa del Seminari Vell ).Els artesans d'aquest carrer feien els pergamins.

Encara ens queden antics carrers de Lleida amb nom d'oficis per descobrir...

Atentament.

Senyor i

Torna el conte de Nadal.

Quan s'acosta Nadal, dels magatzems de la meva memòria personal ressorgeix amb força un conte molt emocionant. Al 2.007 ja vaig recomanar-vos el llibre de Paul Auster "Smoke & Blue in the face". Al final del guió de la pel·lícula Smoke, podem llegir el conte de Nadal de l'Auggie Wren.
L'any passat, el meu regal de Nadal tornava al conte d'en Paul Auster, però aquesta vegada podíeu veure  tres vídeos, dos amb el conte de Nadal del final  la pel·lícula Smoke i el tercer amb la cançó de Ton Wais.
Em direu que sóc poc original, però avui torno a felicitar-vos amb el conte de Nadal de l'Auggie Wren.
Vull recomanar-vos dos llibrets per llegir aquest conte màgic. El primer va ser l'any 2.006 el regal de Nadal de la Xarxa de municipis de la Diputació de Barcelona. Si anaves a una de les seves biblioteques, marxaves amb el petit llibret . En el meu cas, la biblioteca pública de Sabadell va regalar-me el petit tresor. Potser si us poseu en contacte amb la Diputació de Barcelona el podeu aconseguir...

L'altre, en castellà, editat per Seix Barral i amb dibuixos de la il·lustradora argentina Isol, és una petita joia que segurament sacsejarà la vostra ànima mentre feu una plàcida lectura.

Aquest conte va aparèixer publicat el dia de Nadal del 1.990 al diari New York Times. Poques vegades un diari ha regalat tanta emotivitat als seus lectors...
Bon Nadal.
Atentament.
Senyor i

Ser nen en una dictadura...

Ara que venen uns dies festius en els que rebrem alguns regals, aprofiteu per demanar al tió, als reis, a..., el llibre que avui recomano; perquè si ja teniu una colleta d'anys, segur que us emocionarà. 

Si vau néixer i créixer entre 1.940 i 1.970, recordareu una societat i uns valors molt diferents als d'avui. Independentment de la classe social, ser nen durant aquells anys volia dir compartir el model basat en un codi moral repressiu i un sistema educatiu en molts aspectes francament impresentable...

Si sou, com jo, un d'aquells nens que va viure en la dictadura de Franco, podreu recordar molts moments de la vostra infància llegint el llibre, amb text i fotografies de Xavier Gassió Serra, " Los niños de Franco. Así fue como vivimos". Una de les més prestigioses editorials, especialitzada en llibres de gran format i alta qualitat, Lunwerg Editores, ha portat enguany aquesta petita joia a les llibreries. Al llibre trobareu un DVD amb seqüències de la sèrie "Los años del Nodo" dedicades als nens. Aquesta proposta editorial farà que traieu la pols de molts dels vostres records infantils.

Jocs, joguines, llibres, tebeos, cançons, cromos, pel·lícules, anuncis, ... Si fèieu l'àlbum Vida y Color, jugàveu amb en cine Nic , llegíeu el TBO o bevíeu Kina San Clemente que da unas ganas de comerrr!  ; aquí teniu el vostre llibre.

El repàs a l'època històrica està carregat de fina ironia i en tot moment és amable.

Atentament.

Senyor i 

A l'antiga fusteria del monestir ( i 4 ).

Ja al final de la visita l'arxiver, Josep Sansalvador Castellet , m'ensenya dues vitrines molt interessants. Quan Josep Maria Gavín va començar a visitar edificis religiosos només fotografiava el campanar. Inicialment era un arxiu dels campanars de Catalunya. A la primera vitrina podeu veure:  mapes, llibretes amb anotacions, la seva Nikon, una capseta amb un objectiu i algunes fotografies dels campanars.

És una petita mostra, recordeu que Josep Maria Gavín va fotografiar totes les esglésies i edificis religiosos del país.A la segona vitrina hi ha antics quadern de notes manuscrits. A poc a poc i amb bona lletra, aquest enamorat de les esglésies va fer una feina metòdica i molt documentada.

Dono les gràcies a l'arxiver i en el moment de marxar m'informa de com fer donacions a l'arxiu. Si teniu goigs, postals, nadales, estampes, cromos, .... i els voleu llençar ; truqueu als telèfons següents i ho vindran a recollir a casa vostra. Després de la classificació corresponent, passaran a formar part de l'arxiu.

DONACIONS ARXIU GAVÍN    973438006     689520278

Encaixem les nostres mans i rebo un petit regal de comiat. Goigs del "gloriós" Arxiver Josep Maria Gavín "Sant Patró" dels col·leccionistes.

Pujo les escales per tornar de l'antiga fusteria al monestir i començo a llegir:

Per les vostres dots invictes

els goigs a cantar venim,

Retrateu forces ermites,

Monsenyor Josep Gavín

Abans de marxar, vull ensenyar-vos i explicar-vos l'última història del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Atentament.

Senyor i

Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( 2 ).

Al mes d'abril del 2.012 vaig fer una entrada emocionat per la lectura d'un article del diari El Punt Avui; Sergi Picazo el signava. "Els nens que mai no van veure el mar" em va gelar la sang.Vaig descobrir la història de l'Antoni Benaiges, mestre nascut a Mont-roig del Camp l'any 1.903 i destinat l'any 1.934 a Bañuelos de Bureba, un poble molt petit de la província de Burgos. La fotografia de Sergi Bernal em va quedar gravada a l'ànima...

Fotografia de Sergi Bernal

Els nens d'aquell poble no havien vist mai el mar i el seu mestre, que va portar les metodologies  pedagògiques més innovadores del seu temps a terres castellanes, els va prometre que els hi ensenyaria; però el 25 de juliol del 1.936 el van afusellar. Si llegir l'article i fer l'entrada al blog va ser emocionant, els comentaris del mateix Sergi Bernal, Jaume Aragonès - nebot-net de l'Antoni Benaiges- i en Javier coneixedor de la feina feta per aquest mestre; van anar consolidant la idea de veure l'escola de l'Antoni...

Sóc un enamorat de la descoberta i aquest estiu he aprofitat per anar Bañuelos de Bureba.

Quan l'Antoni va arribar a Bañuelos hi vivien 200 persones repartides en 44 cases. L'any 2.011 quedaven només 34 persones i 15 cases. Intento recordar la fotografia del Sergi i estic segur d'on trobar l'escola.El poble és molt petit i em situo fàcilment  al carrer Major.

És emocionant estar fotografiant l'edifici, una mica atrotinat, de l'escola pública en la que l'Antoni Benaiges va il·lusionar amb el seu compromís amb l'ensenyament de la República. Encara podem veure la rajola de ceràmica que deixa clara la funció del número 50 de carrer Major.

  

Camino enrere per fotografiar tota l'escola i en el moment de fer la foto recordo perfectament la del Sergi Bernal. En aquest espai modest, amb escassetat de  mitjans, un mestre - com molts d'aquella època històrica- feia una feina monumental. Em cau una mica la cara de vergonya al pensar que fem ara amb tantíssims recursos ...

 

El compromís amb l'educació i amb les idees era molt important, compromís que ara sembla esmorteït. Vull tocar la porta que tantes vegades va creuar l'Antoni i al fer-ho em fixo en una senzilla placa que hi ha sobre ella.

Sobren els meus comentaris, sembla que la potència d'aquest escrit ha esquerdat la llinda de pedra de la porta...

ESCUELA

ANTONIO BENAIGES

"Respetemos al niño.Que sea niño.

 Y sienta, luego, la necesidad de ser

 hombre"

ANTONIO BENAIGES

( MONT-ROIG DEL CAMP 1.903 - LA PEDRAJA 1.936 )

MAESTRO DE ESTA ESCUELA

ENTRE 1.934 Y 1.936

Ja tenia una mica de fred al baixar del cotxe per visitar el poble, al mes d'agost les terres de Burgos demanen moltes vegades una jaqueta. Però la pell de gallina no és del fred, sinó de la lectura de la placa. El silenci gairebé dolorós m'acompanya en la passejada pel petit poble que l'Antoni va estimar.
Deixo Bañuelos de Bureba i, per l'estreta carretera, torno a la capital de La Bureba, Briviesca. La bellesa d'aquesta zona del nord-est de Burgos que gairebé acarona al País Basc,  plena de castells, esglésies romàniques i paisatge encisador, és difícil d'oblidar.
Gràcies Antoni Benaiges pel teu mestratge.
Atentament.
Senyor i

Epistolari 1.925 - 1.936

Al mes de setembre del 2.012 recomanava el llibre d'Anna Maria Dalí  "Salvador Dalí vist per la seva germana". Viena Edicions presentava  un parell de mesos abans la reedició del llibre escrit a finals dels 40 del segle passat. Poc temps després una gran retrospectiva del pintor empordanès es presentava al Centre Pompidou de París .Del 21 de novembre al 25 de març del 2.013, van visitar-la gairebé 800.000 persones.

Aquesta retrospectiva formada per unes dues-centes obres ( pintures, escultures, dibuixos,...), ha viatjat al Reina Sofia de Madrid del 27 d'abril al 2 de setembre batent el rècord del museu amb més de 730.000 visites. El periple es tancarà al  The Dalí Museum de Florida.
Si la primera parada de la retrospectiva a París gairebé va coincidir amb la reedició del llibre d'Anna Maria Dalí; en els mesos de  la segona, a Madrid, Editorial Elba ha publicat el llibre " Querido Salvador, Querido Lorquito"  Epistolario 1.925 - 1.936

A final de l'entrada en que recomanava el llibre de la germana del pintor, reconeixia haver-me emocionat amb a lectura de les cartes que Federico García Lorca  va escriure des de Granada després de visitar terres empordaneses.

L'epistolari que ens regalen Víctor Fernández i Rafael Santos Torroella, és imprescindible per descobrir la relació profunda entre el poeta i el pintor. Moltes de les cartes de Federico mostren gran admiració per Catalunya i fascinació pel paisatge.

Salvador Dalí va treballar a la Casa Museu de Portlligat des de 1.930 fins a la mort de Gala l'any 1.982. Aleshores es va instal·lar al Castell de Púbol. Llegint les cartes no es gaire difícil veure com aquest espai va enamorar a Federico.

La relació de Federico García Lorca amb la família Dalí era excel·lent. Aquesta estima es respira en la lectura de moltes cartes.
Recomano llegir el llibre preparats amb dos punts de llibre; un per senyalar la carta que toca llegir, i l'altre les notes corresponents a cada carta - de lectura imprescindible-. Les cartes les gaudireu de la pàgina 40 a la 157 ; i les notes, de la 161 1 la 253.

Cartes plenes de seducció, intel·ligència i emocions. Una lectura per aprofundir en el coneixement dels dos genis i en el procés creatiu.
Atentament.
Senyor i 

Carrers de Lleida amb noms d'oficis ( 3 ).

Malauradament ja no queden més carrers a la nostra estimada ciutat que en dia d'avui tinguin noms d'oficis. Però la consulta dels cinc volums de l'obra de Josep Lladonosa " Els carrers i les places de Lleida a través de la història" , en ajuda a trobar-ne una colla que fan referència claríssima a les activitats dels diferents gremis. 

A la zona de l'església del Carme i la baixada de l'Audiència en tenim alguns. Ja vam descobrir les antigues adoberies sota el carrer Blanquers. Altres carrers d'aquesta zona eren Peixateries, Travessa dels Teixidors i Blanqueria.

Josep Lladonosa fa referència a un antic document que diu: " En 1.716 José Pifarré, blanquer, vivia, como sabemos en Curtidores Altos, en la esquina con Turull. Su obrador lo tenia en el carrer Baix de Blanquers o Assaonador. Se tratava de una blanqueria d'adobador de pells, estimado su valor en 200 libras, con un sot sense cobert ni teulada. Lindaba con la casa de Josep Mollet, de la cofradia dels blanquers. Esta curtidoria, los Pifarré, habíanla comprado a Pere Palu, un antiguo blanquer de Lleyda"

Al carrer Font de l'Aiguardent, cantonada amb la Diputació, hi havia un altre blanquer , Pau Busquets. Recordeu que un blanquer és la persona que adoba les pells dels animals després d'haver-ne tret el pèl o la llana, per a transformar-les en materials amb els que fer calçat, vestits, tapisseria, marroquineria,....A l'Edat Mitjana existien adoberies propietat del gremi de blanquers.

Al cadastre del 1.716 apareix el carrer dels Assaonadors ( els que fan totes les operacions d'acabament de pells o cuirs adobats ). Darrere de la Catedral Nova existia el carrer Bladeria en el que existien els magatzem de blat del comú.

Aviat descobrirem més secrets de Lleida rellegint els antics noms d'alguns dels seus carrers.

Atentament.

Senyor i

Llibres de fotos.

El número 165 de la revista Mercurio d'aquest mes de desembre està dedicat als llibres de fotos. Els articles de Publio López Mondéjar, Antonio Muñoz Molina, Aroa Moreno i Alberto Anaut  ens permeten tastar la relació entre literatura i fotografia. Ricardo Martín ens regala una magnífica entrevista amb la fotògrafa Cristina Garcia Rodero.

Mercurio està editada per la Fundación José Manuel Lara. Si aneu a una llibreria una mica gran, la podeu demanar, és gratuïta.

La fotografia de la portada és de Dorothea Lange , feta l'any 1.936 a Nipomo ( Califòrnia ), ens mostra la dignitat humana davant de situacions devastadores. Aclaparada per la situació generada per la Gran Depressió que va suposar la ruïna de milers de grangers del Mig Oest, buscar feina era una missió impossible. Però malgrat tot, segur que aquesta mare no va deixar de lluitar pels seus fills." Migrant Mother", és una fotografia sensacional.

Mercurio, cada mes, una gran proposta.

Atentament.

Senyor i

A l'antiga fusteria del monestir ( 3 ).

Encara bocabadat per la rapidesa amb la que l'arxiver Josep Sansalvador Castellet ha trobat a l'inventari d'esglésies de Catalunya les fotografies de l'ermita de Santa Fe d'Organyà - recordeu que estem parlant de 300.000 fotografies- em sorprenen unes grans calaixeres metàl·liques situades al costat dels armaris compactes...

Si la quantitat de fotografies de totes les esglésies del principat, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord esborrona; sabeu quantes postals hi ha a les calaixeres metàl·liques ? Agafeu-vos fort a la cadira per no caure de cul a terra... 821.000 !!!

Evidentment aquestes xifres impliquen molta feina , per això des de sempre , Josep Maria Gavín  ha tingut una colla de col·laboradors en el seu treball de camp i dintre de l'arxiu. Actualment l'ajuden entre 25 i 30 voluntaris. L'arxiver es passa hores i hores classificant i ordenant material.

La passió de Josep Maria Gavín pel col·leccionisme va començar als cinc anys, amb les estampes de Sant Josep. Amb el pas dels anys a l'arxiu en podeu veure 54.000 , classificades a partir  d'elements comuns de la descripció de la imatge. L'arxiver m'explica com ho fa per saber si una nova estampa la tenen o no... La seva velocitat de recerca em deixa perplex. Les estampes més antigues són del segle XVIII. Algunes tenen relleu, brodats, lluentons,....

L'arxiu té unes vitrines on podem veure els diferents material que Josep Maria Gavín ha fet anar aquests anys pel seu treball de camp. Les voleu veure ?

Atentament.

Senyor i