Madinat al-Zahra ( 2 ).

Continuem passejant per la ciutat de Madinat al-Zahra, les obres de la qual començaren l'any 936 sota la direcció de l'alarife ( mestre d'obres ), Maslama ben Abdallah. Al 941 es construí la mesquita i quatre anys després es traslladà la cort a l'alcàsser andalusí. Entre els anys 947 i 948 s'hi traslladà la seca ( la casa de la moneda ). Durant el regnat d'al-Hakan II successor d'Abd al-Rahman III ( Abderramásn III ), fou edificada la protagonista d'avui: la casa de Ya'far. 

Madinat al-Zahra, la ciutat resplendent, té una llegenda sobre el seu origen. Expliquen que el califa Abd al-Rrahman III dedicà la ciutat a una de les seves dones, anomenada al-Zahra. Però sembla que la realitat té més relació amb l'agany de poder que amb l'amor...

L'edifici protagonista d'avui, la casa de Ya'far era de l'hayib ( primer ministre de califa ) Ya'far ibn Abd al-Rahmán.

Consta de tres àmbits organitzats al voltant dels corresponents patis, un espai públic, un d'íntim i un pel servei. La façana, impressionant, té triple arcada de ferradura suportada per columnes. El paviment està format per gruixudes lloses de marbre blanc, menys al pati on s'empraren pedres de calcària violàcia. Però el que deixa bocabadat de la cada de l'hayib és la seva decoració de ataurique ( arabesc ), un motiu ornamental molt important en l'art islàmic.

Aquest regal visual està format per motius vegetals, fulles i flors sobretot. Alguna vegada s'inclouen cites de l'Alcorà entre els dibuixos. Aquesta mena de decoració ja s'emprà als temples assiris.

El propietari d'aquesta joia, l'hayib Ya'far, s'encarregà de la direcció d'obres de l'ampliació de la mesquita de Còrdova. Malauradament la bellíssima decoració vegetal i geomètrica de la façana principal no està complerta. Bona part del patrimoni ha estat destruït per les guerres, espolis, abandó...

 

Aquestes filigranes decoratives treballades en pedra, es reservava pels espais més rellevants de l'alcàsser. Ya'far ibn Abd al-Rahmán també s'encarregà de la direcció d'obres del pavelló central de Madinat al-Zahra.

Deixem la casa de Ya'far per passejar fins a "la Casa de la Alberca" situada a l'oest. La façana principal de la casa de l'hayib destaca des de qualsevol lloc de la ciutat...

Malgrat que no podem apropar-nos gaire perquè s'hi estava treballant, li donarem un cop d'ull. Penseu que la vostra visita estarà condicionada per l'estat de les excavacions en aquell moment. Després de cent anys d'estudi encara no s'ha excavat un terç de la superfície total del jaciment... 

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 2 ).

Deixem Montanisell, un dels cinc nuclis de població que conformen el municipi de Coll de Nargó, per anar al nucli menys poblat, 15 habitants, d'aquest extensíssim terme. Per arribar a Valldarques podeu continuar per la petita carretera fins trobar la L-511 que uneix Nargó amb Isona. Una mica abans d'arribar a Bóixols cal anar a l'esquerra. Però si teniu por d'embolicar-vos, torneu a Organyà, aneu a Nargó i agafeu allà la L-511. Obriu bé els ulls, la vall de Valldarques, una clotada al vessant nord de la serra d'Aubenç, ens regala una impressionant doble cinglera que trobem a banda i banda del riu. El nucli de població es troba força disseminat damunt d'un penya-segat a 931 metres d'altitud. Hi ha documents del segle X que parlen de Val d'Arques...

  

La nostra protagonista d'avui és l'església de Sant Romà de Valldarques, inclosa dins l'arquitectura llombarda del primer terç del segle XII.

És una església d'una sola nau a la qual s'uneix un absis semicircular a la façana est. La nau està coberta amb volta de canó de mig punt reforçada per tres arcs torals o de  faixó, que són els arcs transversals a la nau que reforcen la volta. La coberta de l'absis és una volta de quart d'esfera.

La decoració es concentra a l'absis, amb un fris format per prismes verticals. La teulada és coberta per lloses de llicorella.

La llum entra per una finestra de l'absis de doble esqueixada, que podeu veure a la propera fotografia, i per un ull de bou a la façana de ponent. L'esqueixada és la forma divergent dels brancals o de l'ampit d'una finestra per augmentar la quantitat de llum que entra de l'exterior. La porta d'entrada té dos arcs de mig punt en degradació.

Al mur nord prop de l'absis s'erigeix el campanar, torre de planta quadrada amb tres pisos i finestres a les quatre cares. Les finestres del primer pis estan tapiades i tenen dos arquets adovellats de mig punt. Sobre elles un fris de dues arcuacions cegues que s'uneixen sobre una mènsula decorada amb dues boles.

La columna del segon pis té un capitell en forma de mènsula decorada amb punta de diamant. El fris d'aquest segon pis està format per quatre arcuacions cegues unides per tres mènsules. Les finestres del tercer pis, que té una alçada més petita, són circulars amb dues arcuacions cegues molt amples.
Deixem Valldarques per anar al petit poble de Cabó, on ens espera una nova joia amagada.
Atentament.
Senyor i

Al fullejar "El banquer anarquista" de Pessoa...

El mes de novembre del 2.009 explicava que al fullejar "El petit Príncep", vaig trobar-hi un bitllet de cinquanta francs que l'any 1.993 el Banque de France dedicà a Antoine de Saint-Exupéry i el seu inoblidable llibre. No recordava haver-lo deixat entre les pàgines del llibre després d'un dels viatges al país veí. Eren els temps en els que no hi havia una moneda única, l'euro, i cada país europeu tenia la seva pròpia moneda.

Recordant a Fernando Pessoa ( 1.888 - 1.935 ), considerat un dels més grans poetes de la llengua portuguesa, estava fullejant "El banquer anarquista", llibre difícil de classificar en el que un banquer explica a un amic en un sorprenent diàleg, la gran paradoxa de ser al mateix temps banquer i anarquista.

Un altre bitllet oblidat fa una colla d'anys entre les pàgines del llibre tornà a les meves mans. Es tracta d'un homenatge de la banca portuguesa a un dels seus més grans escriptors. Una mica atrotinat aquí teniu el bitllet de cem escudos.

Com el dedicat a Antoine de Saint-Exupéry és un reconeixement, anterior a la creació de l'euro, del Banco de Portugal a un dels seus creadors més il·lustres.

Al llibre "El banquer anarquista" Pessoa amb el que ell anomenà sàtira dialèctica, parla de les contradiccions humanes. Fou una de les poques obres que va publicar, ja que gairebé tota la seva producció literària es publicà després de la seva mort...

L'octubre del 2.009, l'entrada "He vist l'àguila Gorgo ( 2 ) " ens presentà un altre bitllet dedicat a la feina d'escriure, concretament el de 20 corones  en el que la banca sueca homenatjava a l'escriptora Selma Largerlöf, Premi Nobel de Literatura l'any 1.909, i al seu llibre " El meravellós viatge de Nils Holgersson". Suècia encara no ha adoptat l'euro i l'octubre passat el Riksbannk va començar a emetre els nous bitllets. El de 20 corones també està dedicat a una escriptora , Astrid Lindaren especialitzada en contes infantils. 

Sembla que els responsables de la moneda única, l'euro, han oblidat als grans escriptors europeus a l'hora de dissenyar els bitllets...

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 4 ).

Darrere del mosaic de les termes d'Ilerda, trobat a les excavacions fetes entre 1.999 i l'any 2.005 als carrers cardenal Remolins i Democràcia, i que ens permet veure com eren els banys públics de la nostra ciutat al segle II; tenim un espai en el que els més petits gaudeixen del taller fem d'arqueòlegs.

El sorral, és un jaciment simulat en el que nenes i nens coneixen els procediments d'excavació arqueològica. Els petits arqueòlegs descobreixen com s'obtenen dades i quina interpretació històrica en podem fer. La sorra amaga restes de construccions, fragments de ceràmica, ossos i reproduccions de monedes.

Aquesta introducció didàctica al món de l'arqueologia ja fa temps que la duen a terme genialment la gent del Camp d'Aprenentatge de la Noguera amb l'activitat: " Què podem saber dels objectes del passat excavant un jaciment arqueològic? Excavant el passat. " 

Una sèrie de plafons que envolten l'espai del "jaciment", ens ajuden a classificar els materials trobats. Uns quadres de doble entrada ens faciliten aquesta feina. Al de l'esquerra podem veure el dedicat a les monedes que ens mostra fotografies de l'anvers ( cara ) i els revers ( creu ) de cada moneda amagada al sorral i la situa en l'època històrica. En el de la dreta, de cada època apareixen fotografies de cada fragment ceràmic i una de la peça sencera.

Amb un text senzill i entenedor, el plafó explica als alumnes que durant 2.500 anys d'història els habitants de Lleida han fet anar molts estris de ceràmica per cuinar, menjar o guardar aliments. L'estudi dels trossos de ceràmica, que resisteixen molt bé el pas del temps, permet als arqueòlegs saber a quina època corresponen.

Els ossos també són molt resistents al pas del temps i ens donen molta informació. Ens expliquen com eren les persones que vivien fa una colla de segles: quant temps vivien, quines malalties patien, que menjaven... Els ossos d'animals ens ajuden a entendre que caçaven, pescaven o criaven els nostres avantpassats.

El material trobat cal classificar-lo en aquest senzill moble que indica les diferents moments històrics de la nostra ciutat des de l'Iltirta ibèrica ( 500 aC - 100 aC ) fins al moment actual. Nens i nenes situen les peces descobertes al "jaciment" a l'espai corresponent a : Iltirta ibèrica, Ilerda romana, Medina Larida medieval andalusina, Leyda medieval feudal, Lleida moderna, i el moment actual.

S'explica també com s'ha de fer l'excavació d'un jaciment, traient les peces de forma ordenada, apuntant totes les dades, recollint els objectes, dibuixant i fotografiant les construccions, fent un informe del que s'ha trobat i elaborar conclusions.

Un plafó responent a la pregunta: Per què trobem coses sota terra? explica com es forma un jaciment i els diferents motius d'aquest perquè. Per exemple, com que ni hi havia bancs, la gent amagava els estalvis i les joies sota terra o a les parets de les cases. Recordeu que a la sèrie d'entrades dedicades al Museu de Lleida descobrírem l'Ocultació de Seròs, un conjunt d'objectes que aparegué l'any 1.985 quan enderrocaren una casa. L'abandó voluntari o forçat de les ciutats o l'enterrament dels morts des de la prehistòria són altres respostes a la pregunta inicial.
Deixem aquest espai didàctic per visitar-ne un altre situat darrere de les vitrines on s'exposen els estris que els lleidatans han utilitzat a les seves cases al llarg de la història.
Atentament.
Senyor i

Madinat al-Zahra ( 1 ).

A finals del mes de juny, a l'entrada "Quan la ciutat comença a despertar", us mostrava un dels espais més populars i atractius de Còrdova: La plaza del Potro. Després de la descoberta, anunciava que viatjaríem a pocs quilòmetres de la capital cordovesa per visitar una joia bastant desconeguda, Madinat al-Zahra,.. 

És emocionant visitar una ciutat construïda al segle X pel primer Califa d'al-Andalus,  Abd al-Rahman III ( Abderramán III ) . No hi ha a Europa cap ciutat medieval dels segle X equiparable a Madina al-Zahra. Construida a set quilòmetres de Còrdova es transformà en la seu administrativa de la capital d'al Andalus perquè el Califa hi traslladà part de la seva administració i als seus principals col·laboradors. 

Edificada a l'oest de la ciutat de Còrdova, sobre un vessant de Sierra Morena, tenia prop els recursos ( materials constructius, aigua, conreus,...) i també infraestructures ( ponts, aqüeductes, calçades,... ); imprescindibles per al seu funcionament i connexió amb Còrdova. S'aprofità un antic aqüeducte romà de divuit quilòmetres, del segle I dC, que agafava aigua del rierol Bejarano a Sierra Morena.  

La ciutat s'estenia des de el Monte de la Desposada ( Yebel al-Arus ) fins a la vall del Guadalquivir. Aprofitant el pendent del terreny s'organitzà la ciutat en tres terrasses. La superior amb les dependències de l'alcàsser per la família reial. 

La segona era la zona oficial amb edificis de l'administració i el saló de les recepcions; i finalment la tercera, una amplia extensió enjardinada als laterals de la qual hi havia les cases dels treballadors de Madinat al-Zahra.  

Una muralla envoltava tota la ciutat i una altra aïllava els palaus del conjunt reial. La meva visita coincidí en un període en el que el Saló d'Abd al-Rahman III conegut també com Saló Ric  o de Recepcions no era visitable, per això no el puc mostrar. És l'espai més ben conservat i espectacular de la ciutat. Podeu donar-li un com d'ull cliclant a artencordoba. Començarem la visita detallada donant un cop d'ull a l'Edifici Basilical Superior.

No està gaire clara la funció d'aquest edifici, per això té diferents noms: casa dels Visirs ( Dar al-Wuzara ), casa militar o de l'exèrcit ( Dar al-Yund ), o de forma genèrica: Edifici Basilical Superior. Situat a la part oriental de l'alcàsser té forma basilical, característica dels edificis públics, amb cinc naus més una sisena perpendicular a les anteriors.

El terra del recinte que encara es conserva és de maó. Els murs estaven pintats de blanc i el sòcol de mangra ( òxid de ferro vermell i terrós ). El blanc i el mangra també eren els colors emprats per decorar els arcs.

Deixem aquest espai i comencem a baixar pels carrers de Madinat al-Zahra. La roca calcarenita, roca calcària groguenca i tova procedent de la serra de Còrdova, fou emprada en la construcció de la ciutat. Com que era molt porosa i de fàcil deteriorament, els constructors musulmans protegien els murs amb arrebossats de calç que podien pintar-se posteriorment. Per això la ciutat no era ocre sinó blanca.

A la fotografia anterior podeu veure un habitatge de servei en la que el personal domèstic preparava els aliments per als personatges importants. Un alt funcionari de palau controlava aquesta activitat. A més a més del forn, l'existència excepcional d'una doble latrina sembla demostrar que hi treballaven persones del mateix sexe.

A les tres primeres fotografies de l'entrada d'avui es veu l'edifici que serà la nostra propera descoberta, la luxosa casa de Ya' Far.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 1 ).

Entre les serres del Boumort i Sant Joan, el terme de Coll de Nargó ocupa un extens territori. El nucli més poblat és la vila de Coll de Nargó, Nargó per a la gent del país, amb 463 habitants. La resta d'habitants del terme viuen en cinc nuclis de població que conformen el municipi: Montanissell ( 28 ), Les Masies de Nargó ( 30 ), Valldarques ( 15 ), Gavarra ( 26 ) i Sallent de Nargó ( 38 ). L'any 2.014, 587 persones vivien en un superfície de 151,41 quilòmetres quadrats...

Avui començarem a descobrir virtualment una sèrie d'esglésies romàniques poc conegudes que hi ha al Prepirineu de l'Alt Urgell. La primera parada la fem al nucli de Montanissell.

Un document de l'any 988 cita la  vila de Montangocello ( Montanissell ) explicant una permuta entre el bisbe d'Urgell i el comte Borrell.

Situat a 1.134 metres d'altitud al peu de la serra de Sant Joan, Montanissell té sota de la cinglera, la petita església de Sant Joan declarada com a bé cultural d'interès local.

És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada. La coberta exterior de la nau, de pissarra, és de dues aigües. L'absis semicircular s'uneix directament a la nau.

De les quatre finestres de doble esqueixada rematades amb arc de mig punt que il·luminen l'església, només dues semblen originals: la del centre de l'absis, que podeu veure a la fotografia anterior, i la del mur meridional. L'absis està decorat amb un fris d'arcuacions sobre petites mènsules.

Construïda al segle XII, la seva decoració reprodueix la tipologia que s'utilitzava al segle XI. Enfilada en un petit turó, la seva presència impressiona...

La porta, una mica atrotinada, no pot ser més senzilla. Rematada amb un arc de mig punt adovellat, està feta amb pumicita, roca d'origen volcànic coneguda popularment com pedra tosca.

El cementiri que hi ha davant d'aquesta porta ens regala un paisatge corprenedor que les velles creus de ferro no es cansen d'observar...

Al mur de ponent trobem un petit campanar d'espadanya o de cadireta d'una sola obertura la campana del qual està ben lligada.

Abans de marxar torno a donar l'última mirada a la petita església mentre la cinglera contempla la sobrietat de l'absis.

Baixant del petit turó sorprèn trobar vinyes a tanta altitud. Fa vuit anys aquests camps eren erms, avui s'hi conreen dues varietats de raïm:  gewüxtraminer i riesling, típiques d'Alemanya.

El clima de Montanissell es semblant a l'alemany, però amb més hores de Sol. El resultat, un vi blanc afruitat, com els alemanys, però diferent... El seu nom: Carisma.

Aquesta petita joia s'elabora en un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, amb el raïm de Montanissell ( 1.175 metres d'altitud ) i de Montant ( 1.125 metres d'altitud). Per conrear les vinyes es segueixen els mètodes dels països centreeuropeu. A l'etiqueta, sota el nom del vi, llegim: "La serra de Sant Joan el guaita al darrere" .
En un altre turonet trobem l'església de la Mare de Déu de la Salut de Montanissell.

Entre els segles XVIII i XIX es creu que substituí a l'antiga església de Sant Joan, que va quedar com església del cementiri.

Aquesta església barroca pensen que es construí al damunt d'un antic temple. L'edifici fou ampliat posteriorment, fet que deixa clar que hi hagué un augment demogràfic important. A la propera fotografia podeu veure el seu campanar d'espadanya, o de cadireta, amb dos ulls.

Deixem aquest petit poble, que gairebé toca el cel, en el que malauradament algunes de les antigues cases ja han perdut la coberta. Altres encara lluiten per conservar la seva estructura.

El nostre proper objectiu ens portarà a un dels altres nuclis de població del terme de Coll de Nargó, concretament a Valldarques.
Atentament.
Senyor i

Al cor del Baridà ( i 2 ).

Recordeu que a la primera entrada dedicada als Banys de Sant Vicenç us anunciava que donaríem un cop d'ull al casalot de sis plantes a la riba dreta del Segre situat a pocs metres del balneari. Quedava clar que l'edifici no viu el seu millor moment. Avui situats al cor del Baridà, territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell i dos de la Cerdanya, el descobrirem malgrat que sembla amagar-se entre els arbres.

L'edifici és el nou balneari, conegut encara com la casa nova dels Banys que la família Pal començà a construir l'any 1887. Té quaranta-dos balcons i finestres a la façana del cantó del riu.

Els esdeveniments històrics de la segona meitat de la dècada dels 30 del segle passat, condemnaren al nou balneari a una vida curta; però ni la humitat ni l'abandó no han esborrat la seva elegància. A la porta principal malgrat el pas dels anys i la destrucció d'alguns dels seus elements decoratius encara es por veure la data que recorda l'inici de l'obra 1.887. L'estiu del 1.889 encara s'estava acabant la casa nova dels Banys.

Balcons amb baranes de ferro que acumulen dècades de rovell, o baranes de construcció que lentament s'esmicolen, encara mostren una distinció evident.

Els hiverns durs del Baridà no han aconseguit esborrar  la delicada bellesa dels frisos que decoren la façana. Les petites peces de porcellana blanca condueixen la línia elèctrica que deixà de funcionar fa més de setanta anys...

L'historiador i polític Antoni Aulèstia i Pijoan publicà en el butlletí mensual de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques un reportatge en el que al referir-se al dia 27 de juny de 1.889 diu: ..." Allí's troba l'establimnet de Banys de St, Vicenç, en lo qual s'hi está aixecant un nou edifici"... 

Ceferí Rocafort parla dels Banys de Sant Vicenç en el volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, publicada entre 1.908 i 1.918: ..." L'establiment, que és de moderna construcció, té magnífiques cambres de banys, departament de pulverisació y escelents dormitoris. (...) Lo preu es sis pessetes diaries, banys compresos, ab esmerat servey"...

És  evident que per aquesta porta tancada fa molts anys que no entra cap client. Però com que  les claus d'aquell temps eren més grans que les actuals, el forat del pany ens permet fer una mirada al passat. Malgrat tot el que li ha tocat viure, la casa nova dels Banys encara ens regala imatges màgiques...

El mateix estiu que esclatà la Guerra Civil, el nou balneari fou confiscat i convertit en hospital de sang per fer les primeres cures als ferits.

Des de 1.939 com que l'edifici havia quedat inservible, l'activitat balneària es concentrà en la casa vella dels Banys de Sant Vicenç, de la que encara podeu gaudir avui.

La vegetació ocupa bona part dels balcons, la majoria dels quals resisteixen, però d'alguns ja només hi ha la barana.

Queda lluny el moment que recull la propera fotografia en la que podeu veure una colla de clients de la casa nova dels Banys observant el riu Segre des de la gran balconada.

Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.

"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La casa nova dels Banys visqué una època daurada de mig segle en la que, malgrat les  comunicacions difícils amb Barcelona, acollí bona part de la seva burgesia.

La confiscació que va fer l'exèrcit republicà per convertir-lo en hospital de sang, la posterior ocupació per soldats nacionals i per un batalló de presoners que treballaven reconstruint els ponts volats durant la guerra, acabaren amb la casa nova dels Banys. Els soldats no van marxar fins al 1.945...

 

Font fotografia: Hotel Balneari Sant Vivenç.

"L'hotel balneari Sant Vicenç. L'establiment i la seva història".

La dura història viscuda no impedeix que alguns racons del gran casalot encara ens regalin imatges que deixen molt clara la glòria d'altres temps, com els delicats treballs en fusta...

Deixeu-vos seduir per les propostes de la família Pal. Segur que recordareu amb enyorança la vostra estada al cor del Baridà.

Atentament.

Senyor i